El periodisme ja no tornarà a ser el mateix

Taules desordenades, corredisses amunt i avall i xerrameca al costat de la màquina de cafè, un núvol de fum creixent, telèfons que no paren de sonar… aquest és el meu record de les redaccions de mitjans de comunicació. Ja fa temps que m’he conscienciat que aquest record difícilment tornarà. Bàsicament perquè aquests ecosistemes estan en perill d’extinció El sector de la comunicació es troba enmig d’una transformació brutal, producte d’una doble crisi: l’econòmica i la pròpia del sector. Les redaccions estan reduint-se de tamany a marxes forçades, quan no desapareixen del tot.

L’any 2012 ha estat demolidor pel sector de la comunicació al nostre país i especialment per al Camp de Tarragona. Han continuat els EROs a mitjans com el Diari de Tarragona o al Punt Avui –que ha quedat reduït a la mínima expressió al nostre territori- i altres com el Més Tarragona, Tarragona Ràdio, TAC-12, Canal Reus, TDCamp han fet fora gent. Han desaparegut delegacions territorials com les de ABC Punto Radio o mitjans sencers com Ona Valls o Baix Penedès Diari i altres com Punt Sis Ràdio han eliminat la informació local. I em deixo més reduccions de plantilla i tancaments de mitjans.

El qui escriu aquest post també s’ha quedat a l’atur aquest any 2012, tot i que per raons diferents. Deixem-ho en conspiracions de Palau. Després del cop inicial, m’he hagut de reinventar professionalment i ara formo part de la segona empresa més gran de país –els autònoms- després de passar uns mesos per la primera -l’INEM-. Treballo des de casa i elaboro tot tipus de continguts: per mitjans escrits, xarxes socials… el que calgui, a partir de l’experiència adquirida després d’una dècada i mitja. Qui vulgui comunicar alguna cosa sempre pot contactar amb Salvat Comunicació.

També hem creat una criatura amb vida pròpia: Baix Gaià Diari. Més de mig any de feina ha situat aquest mitjà com el de referència d’aquest territori. També hem vist néixer nous mitjans com el Circ de Tarragona, de l’amic Sergi Casado, l’Aguaita.cat, a les Terres de l’Ebre, el en mensual en paper NWrevistadeReus. Possiblement anem cap aquí: els micromitjans. I la coordinació i la recerca de sinèrgies entre aquests nous micromitjans ens obren noves perspectives de negoci periodístic. Estem en una època de transformació. Hi ha molt a fer si hi posem ganes i trobem una certa complicitat en el sector empresarial i les adminstracions. I sobretot si no ens oblidem que el periodisme de veritat també es pot seguir des d’aquests micromitjans i el llistó de la qualitat ha de continuar estant molt amunt.

Generació Bòsnia

Aquests dies fa vint anys que va començar la Guerra de Bòsnia. Va ser un conflicte bèl·lic que va marcar la meva generació, la que vam ser els que vam entrar a l'adolescència amb l'esfondrament dels règims comunistes de l'Europa de l'Est i vam veure com els Estats Units s'erigien en el gendarme mundial. L'exemple més clar d'aquest nou ordre mundial va ser la Primera Guerra del Golf(1990-1991): Irak va traspasar la línia roja amb la invasió de Kuwait i va encaixar un severíssim correctiu. El d'inicis dels noaranta era un món unipolar, amb un URSS desmembrant-se i una Xina que encara estava una mica verda.

La Guerra de Bòsnia ens va descol·locar. Un conflicte bèl·lic al cor d'Europa! El cruent setge de Sarajevo omplia gairebé diariament els noticiaris de 1992 en endavant i les imatges dels camps de concentració serbis ens van impactar. Era una guerra a tres bandes, amb serbis, musulmans i croats enfrontats en diversos fronts, amb canvis d'aliances i jocs d'equilibris complicats d'entendre per nosaltres. Els serbis els dolents i els musulmans, els bons. I els croats? Ho volíem simplificar però el que passava als Balcans era molt complicat, amb molts grisos.

La massacre d'Srebrenica, un genocidi que va acabar amb la vida de 8.000 musulmans l'any 1995 va ser el punt més àlgid de tres anys de conflicte i de neteja ètnica. Vam poder veure també la inoperància de la Unió Europea i van haver de ser els Estats Units qui van treure les castanyes del foc amb els acords de Dayton de novembre de 1995. La Guerra de Bòsnia es va tancar en fals i el 1999 altre cop es van repetir les imatges de morts, violacions, desplaçats i neteja ètnica a la Guerra de Kosovo. El mosaic d'estats en què s'ha convertit el que fins el 1991 era Yugoslavia segueixen sent unes brases que encara fumegen.

Fins fa pocs anys no han pogut ser portats davant la justícia els principals cabdills serbis de Bòsnia, Radovan Karadzic i Ratko Mladic. El president serbi, Slobodan Milosevic va morir en estranyes circumstàncies a la presó. Les seqüeles d'aquells anys de conflicte continuen pesant molt a Bòsnia-Herzegovina ja sigui en la memòria de la ciutadania o en les mines antipersones que encara hi ha escampades pel seu territori. En la nostra consciència queda fins a on poden arribar els fanatismes, ja siguin religiosos o nacionalistes radicals: dues guerres molt cruentes, centenars de milers de desplaçats, violacions en massa i més de 100.000 morts.

Tracem la línia

La vaga general del 29 de març de 2012 ens ha deixat a la retina imatges de multitudinàries manifestacions pacífiques per les principals ciutats catalanes, però també contenidors cremant, llançament d'objectes a les forces de l'ordre i agressions tan inexplicables com brutals, com la patida per un treballador de l’Estació de Sants. Tot se'ns barreja en aquesta societat en què vivim, cada cop més complexa. Però hem de ser capaços de destriar el malestar davant d'un sistema cada cop més injust del vandalisme més salvatge, de les conductes criminals, de la violència per la violència.

És aquesta violència que es manifesta en qualsevol concentració important de persones al centre de Barcelona i que es comença a estendre per la resta del territori català. Ja poden ser manifestacions pels drets laborals, contra el canvi climàtic o de celebració d'un títol del Barça. La història sempre és la mateixa i va in crescendo. Aparadors trencats, mobiliari urbà destrossat, contenidors en flames… La preparació i l'organització d’aquests grups arriben a un nivell molt elevat. Cremar desenes de contenidors no es fa amb mistos i encenedors i desbordar les forces de l’ordre tampoc és tasca fácil.

A Tarragona també vam viure dijous passat una manifestació històrica, però també vam experimentar trencaments de vidres de seus de partits i crema de contenidors. Pel matí a Reus ja hi van haver destrosses. La factura d'aquests desperfectes, d'unes quantes desenes de milers d'euros, l'acabem pagant tots i totes, en un moment que les arques públiques no travessen, ni de bon tros, un bon moment. En resum, és llençar-se pedres contra la pròpia teulada, com ho és també l'actual sistema judicial, que fins ara s’ha mostrat totalment ineficaç davant d'aquests individus, que els surten molt barats els actes criminals que perpetren.

El que s'ha de fer és aprofitar al màxim els mitjans tecnològics per identificar aquests individus i que rebin el càstig corresponent. I possiblement també seran necessaris canvis legals, però tampoc no cal passar-se de frenada. S'ha d'evitar però que paguin justos per pecadors i que no hi hagi ombre de dubte que els detinguts i encara més els qui entrin a presó són culpables, perquè llavors es pot entrar en uns situació de desprestigi de les forces de seguretat i el sistema judicial, de la qual només en treuran benefici els verdaders organitzadors dels greus desordres com els de dijous.

La violència urbana genera una certa fascinació en certs grups de gent. Succeïa amb la kale borroca fa uns anys i sembla que torna a passar ara. La lluita pels drets socials i nacionals sempre és legítima, però quan es travessen certs límits s'entra en un espiral de conseqüències imprevisibles. Ens trobem en un moment que hem de traçar una línia clara entre els qui donen suport a deliqüents com els que van veure actuar dijous a les principals ciutats catalanes i els qui els rebutgem frontalment. No valen mitges tintes. Sinó, la reivindicació dels drets socials i nacionals s'acabarà barrejant amb la violència i el vandalisme. I això ho hem d'evitar perquè sinó sortiran guanyant els que ho volen posar tot al mateix sac.

Publicat al setmanari NotíciesTGN

Sis anys de Salvatblog

El 31 de març de 2006 neixia Salvatblog. Les xarxes socials no existien per al gran públic. Els blogs vivien una època d'expansió i eren el punt de trobada dels que ja estàvem una mica malalts d'explicar les nostres històries vàries a internet. Els comentaris als blogs rajaven a dojo, amb debats constructius i també comentaris que anaven més enllà de la mala educació i fregaven la calúmnia. Aquests personatges, sempre amagats darrera l'anonimat, continuen circulant per la xarxa però ara troben altres hàbitats, com el twitter, per exemple.

Salvatblog ha anat evolucionant i actualment intento aprofitar les sinèrgies amb les xarxes socials. A principi d'any vaig canviar el disseny i he fet una profunda revisió dels enllaços amb altres blogs o webs, molts dels quals han quedat penjats o desactualitzats, que malauradament són basants. Obrir un blog sempre ha estat molt fàcil i molts s'hi han llençat, sovint amb una hiperactivitat inicial, però és al cap d'uns mesos quan la regularitat i la perseverància s'erigeixen com els grans valors dels bloggers. I aquí és on molts d'aquests blogs cauen com a mosques.

En el meu cas he tingut èpoques de més activitat i de menys, però mai he abandonat la publicació de posts d'una manea més o menys regular. Ja sabeu que aquest és blog miscel·lànic on hi trobareu tota mena de temàtiques. Els experts aconsellen decantar-se pels blogs temàtics, però a mi m'agrada que Salvatblog tingui aquest punt de calaix de sastre. Com sempre, hi sereu tots i totes benvinguts i benvingudes.

La crisi anímica

Vivim el cinquè any de la crisi econòmica més profunda del sistema capitalista des de l'any 1929. Sí, cinc anys, encara que alguns van tardar uns quants mesos a admetre-la en un els actes d'irresponsabilitat política més greus dels darrers temps. Però es veu que els interessos electorals eren més importants que reaccionar ràpid davant de la crisi. Precisament, posteriorment la reacció davant de la crisi va ser erràtica i ineficient en una legislatura negra de la democràcia espanyola. El resultat és que ens trobem entre els països europeus que més els està costant sortir d’aquesta situació.

Les crisis econòmiques a l'Estat espanyol es caracteritzen sempre per un ascens tan espectacular com dramàtic de l’atur. És el trist fet diferencial hispànic. I també català. I en aquesta s'estan arribant a xifres rècord. Ens diuen que encara no hem tocat sostre. La sensació és que si no fos per l’economia submergida, tan arrelada com poc combatuda, la situació al carrer seria insostenible. Les famílies, veritable espina dorsal de la societat, també aguanten casos cada cop més complicats. Però, paral·lelament a aquesta crisi real i tangible en les xifres macroeconòmiques i microeconòmiques se n'ha generat una altra de psicològica, encara més profunda. I cada cop tinc menys clar quina és pitjor.

Aixecar-se al matí i posar la ràdio és una manera d'agafar una depressió de cavall exprès. Si tens sort de tenir feina, les converses amb els companys i companyes estan marcades pel pessimisme. Sous que es retallen, rumors d'eliminació de llocs de treball, drets laborals adquirits en anys que es van perdent… Tornes a casa i cada cop més gent té familiars en situació d'atur o quedes amb algun amic que té una empresa i està a punt de tancar perquè li deuen diners –sovint alguna administració– i el banc no li dóna més crèdit. Tot es retroalimenta i la bola va creixent.

Per sortir d'aquesta crisi caldran mesures econòmiques, que tocaran el moll de l'òs del sistema. Segur! Però també fan falta actuacions per lluitar contra la crisi anímica que viu el nostre país, instal·lat en el pessimisme, atacat pel virus de la tristesa i la desesperança. Generació perduda, fills que viuran pitjor que els pares, res tornarà a ser igual... El bombardeig amb missatges pessimistes embolcallats de realisme només enfonsen encara més l'ànim de la ciutadania. El que segur que no hem de fer és el que vaig veure en una administració pública fa uns dies. Per estalviar uns centenars d’euros han reduït a la meitat els llums encesos. Penombra per afrontar els ajustos econòmics i el pessimisme segueix creixent.

Si no deixem enrere aquesta crisi anímica contagiada des de dalt i escampada entre la ciutadania, el túnel cada cop serà més negre i costarà més veure'n la sortida. I les solucions també han de venir des de dalt. Hi ha sectors que no estan en crisi, empreses que registren augments dels seus beneficis. La crisi no és global. Visibilitzar aquestes situacions positives seran el primer pas per començar a remuntar i sortir d'aquesta depressió econòmica i mental en què estem immersos des de ja fa uns quants anys.

Publicat al setmanari Notícies TGN

Que parlin de tú encara que sigui... fatal?

Les xarxes socials ens ofereixen setmana sí setmana també episodis en què la viralitat extrema de twitter i facebook converteix en trending topic personatges i marques. Aquests darrers dies ha estat la Loewe la protagonista de milers de reaccions a twitter i fora de la xarxa dels 140 caràcters, perquè el debat sobre el nou anunci de la marca de moda ha arrbat als mitjans tradicionals. L'espot el podríem descriure com una sèrie de nois i noies 'modernets', fills i filles de la progessia espanyola dels vuitanta, cantant les excel·lències dels productes Loewe.

La imatge profunda de frivolitat de la joventut, de pobresa intel·lectual m'atreviria a dir, que ofereix l'anunci ha estat el detonant de l'allau de tweets que a partir de dimarts a la nit va inundar la xarxa. L'espot, amb La dansa del sabre de la Trinca de fons -almenys en el meu cas- és un devassall de bestieses, algunes de les quals generen vergonya aliena. La frase -almenys és el que em son a mi- "Lo más guay de España es que ningún otro país tiene las españolas" crec que hauria de passar a la història. Han sorgit diverses paròdies de l'anunci, com aquesta.

Ha aconseguit Loewe el que buscava amb aquesta campanya? Si cercava notorietat l'ha obtinguda de totes totes. Tothom parla d'aquesta marca, fns i tot qui no ha comprat ni comprarà mai un dels seus productes. Però comptava Loewe amb aquest alt índex de rebuig que s'ha produït? Era un efecte col·lateral previst en la seva estratègia de màrqueting? El millor que podem fer és esperar els resultats del proper trimestre i trobarem les respostes i si l'han encertada amb allò de "que parlin de tú... encara que sigui... fatal." La fredor dels números és sempre inapel·lable.

Sobre el carisma

Aquest diumenge veia l'entrevista que en Jordi Évole li feia a l'expresident de la Generalitat Jordi Pujol al programa Salvados. El primer pensament que em va venir al cap durant el programa és que Pujol als seus 81 anys està pletòric, molt fi en les seves afirmacions. Una segona reflexió que vaig fer és el carisma que desprèn el president, una personalitat abassegadora, que brilla de forma majúscula enmig de la mediocritat de la majoria de polítics i polítiques, no només de Catalunya sinó d’Espanya.

I a partir de Pujol vaig tornar cap a una de les preguntes que em faig des que tinc conciència política: El carisma és té o s’adquireix? I vaig recordar aquella frase que més d'un m'havia dit: “El carisma el fa el poder”. En aquests moments de la meva vida i després de seguir la política d’aprop durant més de dues dècades puc afirmar que pel que fa al carisma, d'on no n’hi ha no en raja. Cal una certa base per tenir aquesta ascendència especial sobre la gent i estar investit amb la porpra del poder no et garantitza, ni molt menys, ser un líder carismàtic -si que hi ajuda- i emergir de la mediocritat imperant, fruit de més de tres dècades de partitocràcia.

Jordi Pujol porta més de vuit anys allunyat de la primera linia de la política i les seves regulars aparicions en mitjans de comunicació són seguides amb atenció per una gran majoria dels catalans i catalanes, l'hagin votat algun cop o no, i també per molts espanyols i espanyoles, impactats pel sí a la independència de Catalunya que ara defensa el president. En canvi, altres polítics que fa molt menys temps que han passat a un segon pla han passat a un oblit profund. El que us deia, d'on no n'hi ha no en raja.

La distància i la bombolla

"És quan sóc lluny que hi veig clar!" deia el poeta. Bé, el poeta diu que és quan dorm que hi veu clar, però és perquè quan dorm agafa distància i per això veu les coses sense la distorsió que crea estar enmig del fragor de la batalla, la intensitat del dia a dia de les organitzacions. Si estàs despert i ja fa un temps que has sortit d'aquesta bombolla que és l’'interior d'una organització comences a veure les coses diferents, sense aquest vidre translúcid. S'hauria d’inventar algun sistema per aconseguir aquesta visió desintoxicada sense haver de deixar l'organització en qüestió. O almenys fer cas de les veus de fora de la bombolla. Encara que fos només una mica. Seria un gran avanç.

Quan ets dins de la bombolla pot ser que vegis que el rei porta fins a cinc o sis capes de roba i en realitat va nuet de pèl a pèl. Quan ets a dins pot ser que les fletxes xiulin al teu voltant però no les sents. Com a molt, un lleuger xiuxiueig al qual no li dones la més mínima importància. És quan agafes aquesta distància que cauen les màscares i aquelles petites intuicions que no acabaves de veure clares es converteixen en evidències. I els minúsculs detalls als quals no donaves importància t'acaben obrint les portes de la duresa de la veritat, la magnitud de la tragedia, que potser en el fons ja la sabies, però la bombolla no et deixava pujar-la a la superfície.

Visca el transport públic!

Feia uns quants mesos que no agafava el tren per anar a Barcelona. Encara gelat pel fred siberià que no acaba de marxar i afectat per la son he demanat un bitllet d'anada i tornada de Torredembarra a la capital catalana en el magnífic Regional Express que estava a punt d'arribar. "Dotze euros amb trenta" m'ha dit maquinalment la venedora. "No. A Barcelona", li he repetit. "Sí, a Barcelona", ha insistit professionalment la taquillera. "Han subido mucho los billetes con el cambio de año", he sentit al meu darrera. “Joder”, se m’ha escapat, encara atordit pel cop de pala rebut. He pagat religiosament els 12,30 euros recordant que fa només tres o quatre mesos el mateix trajecte no arribava als 9 euros. Espero que aquest ritme d'augment no es prorrogui masses anys perquè serà més barata una limousina que el ferrocarril.

Sóc de lletres, però sóc capaç de detectar un augment de més d’un 30% en només un any, gràcies a una equiparació amb els rodalies i a la fi de la rebaixa per comprar wl bitllet anada i tornada, que també m'han informat que, a més, només et dóna dret a usar-lo el mateix dia i el següent, enlloc dels quinze dies de fins ara. Ens repeteixen fins a la sacietat que fem servir el transport públic i ens trobem amb aquest augment salvatge de tarifes. I no s'acaba aquí la broma. La puntualitat continua sent la gran absent a la RENFE. Els deu minuts de retard de rigor avui tampoc no han faltat. Sort que per megafonia t'avisen que no creuis les vies, suposo per si davant de tantes facilitats se't creuen els cables. Visca el transport públic del nostre país!!!

Post dedicat als herois que cada dia agafen el tren amb només un bonus de viatges com a única arma de defensa

Llums curtes/llums llargues

Aquesta setmana hem sabut que el comitè d'empresa de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) vol convocar una vaga coincidint amb la celebració del Mobile World Congress, que acollirà la capital catalana del 27 de febrer a l’1 de març. Estem acostumats a què els sindicats, siguin del sector que siguin, triïn per a les seves mobilitzacions les dates i els espais que mes mal puguin fer a la ciutadania per aconseguir el màxim impacte i obtenir el màxim ressò. A més de tocar el que no sona a la ciutadania, que no té cap culpa dels problemes laborals a TMB, els convocants de la vaga no calculen les greus conseqüències a mig i llarg termini de les accions. Porten les llums curtes.

Des que em van fer descobrir els conceptes llums curtes i llums llargues, cada cop tinc més clar que fer servir una o altra actitut a l'hora d’actuar defineix molt bé el tarannà de les persones i més els qui es dediquen a la cosa pública, ja sigui política, acció sindical o direcció d’entitats i associacions. Qui porta les llums curtes és reactiu i qui, en canvi, fa servir les llargues, és proactiu. Amb les curtes, qui dia passa, any empeny; amb les llargues, tot està per fer, tot és possible. En una situació econòmica i social tan complicada com l’actual, el més fàcil és posar les llums curtes i a veure-les venir. Engegar les llargues i mirar el futur cara a cara és una tasca complicada, reservada als millors. Ho podeu aplicar en tots els camps de la vida.

Els convocants de la vaga de TMB porten les llums curtes. Trien les dates que més mal poden fer per donar a conèixer a l'opinió pública les seves reivindicacions, que estic gairebé segur que són molt justes, i fer pressió a la direcció i, de retruc, als governs municipal i català. Però deixar Barcelona sense transport públic els dies de celebració d’una de les fires més importants que acull la ciutat, que ha costat tan d’aconseguir i envejada per moltes altres metròpolis que busquen com aconseguir-la, és simplement llençar pedres contra la mateixa teulada. Si la imatge de la ciutat queda afectada i aquest congrés marxa, es poden perdre molts llocs de treball, que afectaran l’economia i portaran més retallades. Un cercle perillós, tòxic. Demagògia? Jo crec que no. I si posem les llargues?

Els meus 200 dies a l’Ajuntament de Reus

Aquest 31 de gener ha estat el meu darrer dia treballant al Gabinet de Comunicació de l'Ajuntament de Reus. Des que em van comunicar que prescindien dels meus serveis, aquests dies m'han passat moltes coses pel cap. Emprenyamenta, i decepció són els sentiments que poden caracteritzar millor comm m'he sentit. Vaig arribar a l'Ajuntament de Reus el juliol passat perquè em van venir a buscar. Vam parlar i ens vam entendre. Vaig deixar una feina per incorporar-me a una altra amb el lògic objectiu dels quatre anys de mandat. Però hi he estat una mica més de mig any, concretament 200 dies, comptant el que vam tancar la incorporació i un altre de planificació abans de començar.

Tothom té cent dies. En el meu cas en vaig tenir seixanta-cinc com a cap de comunicació corporativa i amb l'agost -aquest mes que en el nostre estimat país s'atura gairebé tot- pel mig. El setembre em van comunicar que havien decidir incorporar una persona amb més experiència. Dos mesos després de decantar-se per mi entre diverses opcions creien que no era la persona adequada pel càrrec. La sensació va ser que no m'havien ni deixat arrencar la màquina. Però em van oferir quedar per assumir el paper de coordinador amb especial atenció a la web i les xarxes socials. Vaig decidir continuar. Vaig fer un esforç important després d'un cop moral com aquest, adoptant una actitut de colaboració i lleialtat màxima. Tres mesos després em comuniquen que prescindeixen de mi "a causa del reajustament de l'àrea" i que la meva relació amb l'Ajuntament de Reus acabava el 31 de gener.

Costa fer un balanç fred d'aquesta curta, intensa i tormentosa etapa de la vida laboral. Hi ha persones que m'han decepcionat. Però també he conegut bones persones i grans professionals, d'aquelles que és un plaer treballar amb elles. Hi he dedicat moltes hores a l'Ajuntament de Reus. M'hi he implicat molt. No sé treballar d'una altra manera. Fins el darrer dia he estat treballant. Estic satisfet de la feina feta, tot i que tinc la sensació que només havia començat. Hem rentat la cara a la revista municipal, El Mercadal, abaratint-lo i donant-li un nou aire, més dinàmic.

Hem situat l'Ajuntament de Reus en l'era 2.0, amb un Twitter que ja supera els 800 seguidors i una sèrie de pàgines de Facebook que volen acostar l'Ajuntament a la ciutadania, obrir nous canals bidireccionals. Encara queda molt camí a recórrer en aquest àmbit, com el que vam fer al Parc de Nadal, una gran experiència 2.0. He dedicat moltes hores a reorganitzar les webs municipals. He intentat colaborar al màxim amb els mitjans, perquè aquesta ha de ser la feina d'un gabinet de comunicació: mantenir l'equilibri entre emissor i receptor.

Però s'ha acabat. Cal mirar endavant. L'etapa reusenca em deixa un cert dany moral. Amb el temps espero poder positivitzar aquests 200 dies a l'Ala Oest del Mercadal, d'haver treballat en un Ajuntament de grans dimensions com el reusenc i en un moment històric com el del canvi de govern després de 32 anys. Ja fa dies que estic analitzant i traient conclusions. La gent que em coneix ja sap com sóc, com treballo, que sóc capaç de fer i les meves limitacions. Tinc la sensació d'haver estat una peça que l'han mogut d'un lloc a l'altre i al final m’han deixat fora del tauler. He patit un accident, però ja m'he aixecat i estic preparat il·lusionat per a nous reptes.

I el Codi Penal?

Estem inmersos en plena campanya electoral de les eleccions generals del 20 de novembre. Estem sentint les primeres propostes concretes dels partits que concorren als comicis. Tinc l’orella en atenta a veure si finalment sento alguns dels candidats proposa una reforma a fons del Codi Penal. Actualment Catalunya i l'Estat espanyol estan a les guies tant de les grans xarxes de criminals internacionals com dels personatges que volen fer de la delinqüència el seu modus vivendi i hi deu posar: “Veniu a l’Estat espanyol que podeu delinquir, entrareu per una porta de la comissaria i en sortireu per una altra”.

Aquesta setmana hem conegut nouacasos d’ocupacions il·legals d’habitatges, tant de propietaris privats com de les administracions públiques i en què els ocupes s’hi queden perquè els empara l’edicifi legislatiu actual. Un altre tema per pensar-hi. Però en quin país vivim? Els cossos policials expressen la seva impotència davant d'aquestes situacions i els propietaris clamen contra aquesta impunitat. Mentre, aquests ocupes organitzats coneixen aquesta situació legal vergonyosa i se n¡aprofiten rient-se a la cara dels propietaris i dels representants de l’Estat. La justicia és lenta, lentíssima. Mentrestant, aquests personatges van fent i les victimes corren el risc de passar a ser culpables.

Com diu aquella vella frase, aquest país és un “cachondeo”. I no sento que els qui es presentin a les eleccions tinguin massa intenció de solucionar-ho. Hem vist governar dretes i esquerres els darrers anys i tot continua igual. Cal un enduriment de les lleis per protegir els qui volem fer les coses bé i perquè pintes, delinqüents i criminals sapiguen que qui la fa la paga. I sinó hi ha prou presons se’n fan més. Seran diners ben invertits. Mentre aquesta situació no canviï, el nostre país continuarà sent un focus d’atracció de le crem de le crem de la delinqüència europea i un terreny adobat per personatges que saben que es poden saltar les normes més elementals de la convivència i no els passarà res.

Tot torna a començar

Dijous passat el meu nom va aparèixer en diversos diaris i digitals. Vaig ser notícia perquè el Govern de Reus havia decidit canviar de director de comunicació. És a dir, canviar-me a mi. Us he de confessar que ha estat difícil encaixar una decisió com aquesta. Alguns ho sabeu de primera mà. Durant aquests dies he parlat amb molta gent. Bons amics i amigues. I també ho he fet amb diversos regidors i regidores reusencs. I l'alcalde. I ens hem entès. També he analitzat molt aquests dos mesos escassos en el càrrec. L'autocrítica sempre és necessària. De tot se n'ha d'aprendre per fer-ho millor.

També he parlat amb qui a partir del 17 d’octubre ocuparà el meu lloc a l’Ajuntament de Reus, en Josep Maria Arias. I també ens vam entendre. Em va oferir ser la seva mà dreta com a coordinador del gabinet de comunicació de l’Ajuntament de Reus, amb una especial dedicació a la implantació a les xarxes socials, fer un salt necessari en el 2.0. I vaig acceptar l’oferta, tal com ho va anunciar divendres en roda de premsa l'alcalde de Reus, Carles Pellicer. Els mitjans de comunicació no ho han recollit amb tanta efusivitat com la meva destitució -com era previsible i fins i tot comprensible- i aquest post intenta cobrir aquesta manca d’informació. Perquè ha de servir un blog com aquest sinó?

Com diu la cançó de Mishima que dimecres evocava en un post recordant la mort fa un any de la meva àvia, Tot torna a començar. Fins el 16 d’octubre continuaré ocupant el càrrec de director de comunicació de l'Ajuntament de Reus i a partir de l'endemà m'incorporaré com una peça bàsica de l’equip que encapçalarà en Josep Maria Arias. Ell s'adequa al nou perfil que busca el govern de Reus, més veterà, amb més trajectòria. No hi puc fer més, tinc 33 anys i el meu currículum és el que és. Sóc qui sóc. És una qüestió purament biològica. A partir d'ara espero aprendre al seu costat, seguir treballant al costat d'uns grans professionals i respondre al màxim a la confiança dipositada en mi fa dos mesos pel Govern de Reus. Tenim molta feina a fer.

I ja fa un any que te'n vas anar

Aquesta cançó em recorda molt el dia que te'n vas anar: el 21 de setembre de 2010. Potser perquè aquella nit havia d'anar a veure el concert de Mishima a Tarragona. Però la teva inesperada marxa, abans de temps, però inevitable, va impedir-ho. Ara ja fa un any que no hi ets. I avui et sento molt a prop. Molt. Potser la teva presència m'ajuda a relativitzar tot el que mha passat en un dia tan llarg. La vida de tant en tant et dóna empentes, però t'aixeques i tires endavant. La teva marxa va ser un cop fort. Eres la darrera àvia que em quedava, la iaia Peia, que de petit em feia les disfresses de Carnaval i el pa amb xocolata per berenar. I ara ja fa un any que no hi ets. El teu record m'ajuda a tirar endavant en moments complicats. Com avui.

Etapes

La vida són etapes. Alguns ja sabreu que des de fa uns dies he emprès un nou repte professional a la capital del Baix Camp, que m’exigirà molta dedicació. Per altra banda, porto més de quinze anys escrivint un article en aquesta publicació i no m’agradaria ni deixar-ho de fer ni seguir fent-ho i no poder garantir un mínim de qualitat a l’hora d’analitzar una política torrenca amb un dia a dia cada cop més complex i polièdric. Per tant, he decidit reorientar la columna Pensaments diversos, que, com el mateix títol indica, pot contenir arguments molt diferents. És un acte d’honestedat amb mi mateix i amb vosaltres, els meus lectors i lectores, la principal raó perquè ja porti més d’una dècada i mitja publicant articles al Diari de la Torre.

Aparco l’anàlisi del dia a dia de la política torrenca en un moment d’inici d’un nou mandat amb un govern en majoria després de mesos en minoria. És un executiu aparentment sòlid, format per tres formacions que van arribar a una entesa relativament ràpida. És positiu per a Torredembarra l’existència d’un govern que es marqui uns objectius –més o menys encertats- en aquesta nova etapa i els pugui assolir, sense topar amb una aritmètica contrària que paralitzi la seva acció i ens situï en inferioritat de condicions respecte altres poblacions de característiques semblants a la nostra.

L’oposició també té un paper bàsic en l’escenari polític torrenc, ja que, com hem vist més d’un cop la darrera dècada, en qualsevol moment es pot convertir en govern. La seva tasca normal i legítima ha de ser fiscalitzar l’acció de govern i és el mateix govern qui li ha de donar les eines per fer-ho. La democràcia és això. En el ple de constitució del nou ple municial vaig sentir bones paraules per part de tots els grups i també del govern. Semblava que podia quedar enrera l’agror imperant gairebé en tot el mandat passat, però poques setmanes després, les relacions entre govern i oposició són pitjors que mai. Va ser un miratge d’un matí de juny. Molta feina se li gira a Pere Font, regidor convergent que ha rebut l’encàrrec de millorar les relacions entre govern i oposició en aquesta nova etapa.

Han estat unes primeres setmanes en què hem tingut notícies d’afers que fa anys que es mouen. Un és el concurs de l’aigua, que finalment s’ha decantat per l’empresa Sorea, opció defensada per l’actual govern, tot i que l’oposició s’ha afanyat a destacar la lletra petita de la sentència. Per l’altra, el cas Muntanyans II ha fet un pas més. En aquest inici d’estiu hem tingut notícia d’una sentència en contra de l’urbanització d’aquell espai perquè és inundable. Hi ha desenes de milions en joc i la Generalitat ha recorregut la sentència. Haurem de continuar pendents d’aquesta etapa ja força llarga amb Torredembarra protagonista als tribunals.

Aprofito aquestes línies per emular el gran Paco Umbral y “hablar de mi libro”. A les llibreries podeu trobar el llibre Pensaments diversos. Quinze anys observant la política a Torredembarra (1995-2010), una selecció d’articles que analitza la política torrenca de l’any 1995 ençà. Una bona lectura d’estiu, època per reflexionar tombat a la platja amb la remor de les onades de fons o la fresca dels vespres de Torredembarra. El qui escriu també aprofitarà per reflexionar quin serà el futur de Pensaments diversos.

Publicat al número de juliol del Diari de la Torre

Primera setmana a l’Ala Oest del Mercadal

Dilluns vaig iniciar la meva etapa com a director de comunicació de l'Ajuntament de Reus. Venia mentalitzat que l'aterratge a l’Ala Oest del número 1 de la plaça del Mercadal seria complex, però fins que no hi ets a dins no calibres la intensitat del dia a dia d'un ajuntament com el de la capital del Baix Camp. El debut va ser una roda de premsa sobre el dèficit i el deute del consistori reusenc, un tema sempre complicat pels profans en la matèria financera però bàsic per fer la foto d'on està l'Ajuntament reusenc amb l'objectiu d'empendre les accions necessàries per reconduir la situació.

L'àrea de Comunicació de l’Ajuntament de Reus abasta molt més que la relació amb els mitjans, que per a mi és bàsica, potser perquè durant molts anys he estat a “l'altra banda”, la dels bons. Hi ha una feina feta modèlica sobre la identitat corporativa del consistori reusenc i uns mitjans de comunicació propis molt potents. Durant aquests primers dies he compaginat el dia a dia de comunicar l'acció d'un govern que comença a caminar amb els contactes amb els responsables de mitjans locals i la gent de la casa. I les properes setmanes continuarà aquesta feina intensa.

El primer dia ja vaig experimentar la condició del nou càrrec que he assumit. Corrien fotocòpies i correus electrònics amb aquest article, escrit ja fa més d'un any i mig. Reconec que el títol és provocador però demano a tothom que llegeixi l'escrit sencer i veurà que és un crit a la reflexió serena a partir de la meva visió del Camp de Tarragona i en la qual la ciutat de Reus hi té un paper cabdal. I a partir d’ara podré contribuir d'alguna manera o altra a reforçar aquesta posició clau de la capital reusenca en la segona àrea metropolitana de Catalunya. L'Aeroport de Reus ha de continuar denominant-se Aeroport de Reus igual que el Port de Tarragona ha de seguir dient-se Port de Tarragona.

Els qui em coneixen ja saben que quan treballo en un lloc m'enfundo la samarreta i en sento els colors. M'ha passat a l’Alt Camp i ho he notat més que mai aquesta mateixa setmana amb l’incendi de la Riba, que m’ha entristit i emprenyat i m’ha fet tenir un ull en aquella comarca que aquests tres anys m’han fet estimar. Ara estic a Reus, ciutat on ja hi havia treballat en etapes anteriors, i n’estic tornant a sentir el dia a dia, treballant-hi, descobrint nous racons i respirant els seus carrers i places i aquest caràcter tan especial que té.

Tres anys a l'Alt Camp

Divendres passat es va acabar una etapa de tres anys i tres mesos treballant com a cap de Comunicació i Premsa del Consell Comarcal de l'Alt Camp. Recordo quan la Carme Mansilla, que no feia gaires mesos que n'era presidenta, em va proposar que assumís aquest càrrec. M'ho vaig pensar una mica però vaig acceptar perquè ja feia temps que m'estava preparant per "passar a l'altra banda". Agraeixo profundament aquesta oportunitat que em va donar la Carme. La vaig encertar acceptant el repte. Aquests tres anys i tres mesos que he estat treballant a Valls m'han permès créixer professionalment, disfrutar treballent però, a més, he conegut molta gent i he fet bons amics i amigues. Ho he notat molt aquests darrers dies quan vaig fer públic que canviava de feina.

Divendres, el meu darrer dia al Consell Comarcal de l'Alt Camp, va ser molt especial. Ja ho havia estat dijous, amb el comiat de la premsa comarcal. Però divendres encara ho va ser més amb el comiat dels companys i companyes de feina. Em van demanar que els dirigís unes paraules i vaig recordar aquella primera etapa en la seu del Passeig de l'Estació pero sobretot vaig posar èmfasi en què mantinguin el bon ambient de treball actual i la solidaritat entre companys, clau perquè la gent segueixi rendint i la ciutadania tingui un bon servei, però sobretot perquè tothom es senti còmode fent la seva feina.

Aquest mateix divendres també va ser el darrer dia de feina de l'Emili Llauradó, gerent del Consell Comarcal de l'Alt Camp els darrers quatre anys i amb qui m'he entès a la perfecció a l'hora de treballar. "Darreres hores de treball al Consell de l'Alt Camp. Repàs a la feina feta que no hauria estat possible sense el suport de l'equip de bons professionals i servidors públics del Consell. Moltes gràcies per tot", deia l'Emili al seu facebook. Subscric totalment aquestes paraules. A partir d'aquest dilluns afronto un nou repte professional com a director de Comunicació i Premsa de l'Ajuntament de Reus. Ho faig amb ganes i il·lusió però també amb responsabilitat i treball.

I Abidal va aixecar la quarta

El que estem vivint els barcelonistes aquests darrers anys és històric. Guanyar tres Copes d’Europa en cinc anys és excepcional. La història del Barça s’ha accelerat i estem aconseguint fites fa uns anys inimaginables en unes quantes temporades glorioses. La primera Copa d’Europa ens va costar més de trenta anys aconseguir-la i en mitja dècada n’hem conquerit tres més i hem passat per davant de molts clubs europeus, ingressant en una elit on per ser-hi no n’hi ha prou amb ser més que un club. I seguim aspirant a tot després de la lliçó de futbol d’aquest 28 de maig de 2011 a Wembley, la catedral del futbol, davant d’un Manchester que va ser un magnífic rival i també a ensenyar a més d’un que és saber perdre i fer-ho amb dignitat.

Però la lliçó del Barça va continuar després que l’àrbitre xiulés el final del partit. L’actual equip blaugrana no només sap practicar un futbol estratosfèric sinó que té uns valors i transmet uns intangibles molt necessaris en la societat actual. Mentre a Madrid la foscor mourinhana ha guanyat a les llums valdanianes aquesta setmana, Carles Puyol renunciava ahir a aixecar la tercera orelluda i enfundava a Eric Abidal el braçalet de capità. El defensa francès ha vençut un tumor al fetge en un temps record i ha esdevingut un exemple de superació. Aquest cant a la vida, amb Abidal cridant mentre aixeca la copa a les mans s’ha convertit en la imatge de la final –amb el permís de Messi- i un missatge de Catalunya al món.

Adéu Xavi

Avui volia analitzar aspectes dels resultats del 22-M, però ni en tinc massa ganes no crec que ho hagi de fer. La noticia de la mort de Xavi Tondo m’ha impactat personalment i al Consell Comarcal de l’Alt Camp ens ha commocionat. La seva mare hi havia treballat una colla d’anys i personalment hi havia tingut força relació. L’Emma és d’aquelles persones positives, que suma i crea bon ambient al seu voltant i no em vull imaginar com ho està passant.

El Xavi Tondo el vaig conèixer personalment el desembre passat en el Partit de Bàsquet la Marató de TV3. Vam compartir vestidor i pista. I bromes. El bàsquet no era lo seu però cada any participava en aquest partit benèfic i altres actes que li proposaven. Era una persona molt estimada a Valls i l’Alt Camp. Tot i ser el millor ciclista de les comarques tarragonines de l’actualitat, tothom en destacava la humilitat. Repassant imatges per internet practicament sempre exhibia un somriure sincer i franc. No és estrany que l'Ajuntament de Valls i el Consell Comarcal de l'Alt Camp hagin declarat dos dies de dol oficial.

En Xavi ens deixa amb només 32 anys i quan la seva carrera estava fent un salt qualitatiu important. La temporada passada va lluitar per estar al podi de la Vuelta a España i va acabar en una meritòria sisena plaça. Recordo que el seguíem amb olt d’interès al Consell. L’accident mortal l’ha sorprès a Granada, preparant un Tour de França que podia ser el de la seva explosió. Però no hi podrà ser per aquest incomprensible succés i sempre ens quedarà la incògnita. Però el tema esportiu és el de menys, quan el que s’ha perdut és una vida humana. Des d’aquest humil blog, m’uneixo al condol per la mort d’en Xavi a familiars, amics i a tots els qui el van conèixer. Descansi en pau.

El debat (I)

Aquest divendres es va celebrar la primera part del Debat Electoral 2011 de Torredembarra, convocat pel Centre d’Estudis Sinibald de Mas i emès en directe per Ona la Torre (107.0 FM). Agraeixo que un cop més confiessin en mi per a moderar-lo, aquest cop assistit –de forma magnífica- per la Raquel Martínez i la Sònia Ferrer. No crec que em toqui entrar en el contingut de les intervencions dels onze candidats participants però si que crec que puc aportar la meva opinió sobre la forma, el que podríem dir el continent, i les sensacions que em queden després de dues hores de debat.

He llegit i escoltat opinions sobre el debat amb molt interès. Hi ha qui ha afirmat que més que un debat han estat onze monòlegs. Potser una mica de raó té aquesta afirmació, però és molt difícil generar més interacció amb onze participants sense que es pugui convertir en un caos. Onze intervencions amb un mínim de temps potser es fan llargues. També es positiu que el públic pugui realitzar les seves preguntes als alcaldables.

Un altre gran punt de discussió és si hi ha de participar totes les forces que es presenten o només els que tenen actualment representació. És un debat sempre complicat. La cadena televisiva TAC-12 organitza un debat amb els set grups actualment presents al ple. És positiu que els aspirants a entrar-hi tinguin també una tribuna per explicar les seves propostes i confrotar-les amb els oponents que ja hi són al ple. Considero que els debats electorals enriqueixen el procés electoral i més si el poden escoltar no només els presents a la sala on es realiza sinó els qui el poden escoltar per la ràdio o la TDT. I com més sen facin millor, siguin onze, set o dos els participants. El contingut i les idees que s'aportin ja és cosa dels candidats.

I divendres vinent, la segona part: Urbanisme i Obres; i les Persones. Serà el segon assalt del que esperem que sigui una batalla d'idees i propostes.