dimarts, de maig 27, 2014

El mapa polític continua tremolant

Una data hem vist en molts titulars i comentaris que parlaven sobre les eleccions europees: 1936. I estava relacionada amb una formació política, Esquerra Republicana, que no guanyava unes eleccions a Catalunya des d’aquella data. Han passat 78 anys i el partit fundat per Macià ha tornat a quedar primer en uns comicis. La transcendència històrica d’aquest fet encara costa d’assumir, tot i que les enquestes ja feia mesos que les enquestes anunciaven que podia passar.

Ens trobem enmig d’un terratrèmol polític de grans dimensions al nostre país. Les plaques tectòniques ja fa unes quantes eleccions que s’estan movent a causa de la falla oberta pel procés sobiranista, que encara s’agreuja amb les conseqüències de la crisi econòmica. Arreu de l’Estat la crisi econòmica també ha provocat fenòmens com l’enfonsament dels dos grans partits i la irrupció de Podemos, un partit acabat de crear i que ha obtingut cinc eurodiputats. Tornem a Catalunya, on aquests comicis europeus han consolidat un bipartidisme més propi d’un futur estat català independent que d’una comunitat autònoma amb ganes de separar-se d’Espanya. ERC i CiU sumen la segona convocatòria electoral com a forces més votades, però aquest cop la formació liderada per Oriol Junqueras consuma el sorpasso.

Aquest avançament electoral no és per l’enfonsament de CiU, que repeteix si a o no fa els resultats de fa cinc anys, sinó per l’espectacular ascens republicà. I és que Esquerra continua recollint la imparable fuga de vots dels sectors més catalanistes del PSC. La presència de Pasqual Maragall a la seu republicana durant la nit electoral és una imatge molt simbòlica. Els números són freds i l’enfonsament dels socialistes és ja històric i la formació va camí de convertir-se en una força marginal en gran part del territori català i molt concentrada en feus metropolitans. Les municipals del 2015 poden visualitzar encara més aquest nou paper del PSC en la política catalana.

Però aquestes eleccions també tenen una clau tarragonina i és que els resultats trenquen estrepitosament el relat del líder del Partit Popular, Alejandro Fernández, el que explicava que hi ha una illa espanyolista anomenada Tarragona enmig de la marea sobiranista catalana. Esquerra Republicana ha guanyat les eleccions a la demarcació i a la capital i el PP ha quedat relegat a la quarta posició. Tarragona segueix el mateix patró electoral que Catalunya, amb només algunes singularitats. Els populars comencen a notar el desgast de governar a l’Estat i en les municipals de l’any vinent podrien afectar seriosament les aspiracions de Fernández de guanyar l’alcaldia tarragonina.

El que queda clar després d’aquestes eleccions és que el procés sobiranista continua endavant, impulsat per la ciutadania, que ha donat confiança als seus màxims valedors. CiU i Artur Mas segueixen notant el desgast de governar i el discurs sovint discordant dels líders dels dos partits que integren la federació, mentre Esquerra segueix creixent fora del govern i amb un Oriol Junqueras cada cop més consolidat. Catalunya ha donat també un missatge d’europeisme amb l’alta participació en els comicis i generant una clara contradicció en els qui defensen que un futur estat català independent hauria de quedar fora de la Unió Europea.

Les plaques tectòniques del mapa polític català es continuen movent i, en menys d’un any, tindrem dues noves oportunitats per avaluar l’abast dels canvis: la consulta del 9 de novembre i les eleccions municipals del maig vinent. La participació pujarà i haurem de veure el comportament dels qui aquest 25-M han decidit no anar a votar. Uns i altres impulsaran les plaques tectòniques cap a una o altra banda, però les tendències estan marcades i una majoria cada cop més qualificada vol decidir el futur de Catalunya a les urnes i poca por li fan els discursos apocalíptics dels partits unionistes.

Article publicat al Notícies TGN  


dimecres, de maig 21, 2014

Mitja vida darrera de l’Orgue de Torredembarra i tota dedicada a la música

Molta gent identifica la Montserrat Miracle amb l’Orgue Barroc de Torredembarra perquè ja porta tres dècades i mitja tocant aquest singular instrument, però la seva trajectòria en el món musical és més àmplia i ha tocat moltes tecles des que als quatre anys el seu pare va ensenyar-li a tocar el piano. Reconeix que ella va tardar a ser conscient de la sort que va tenir que el seu pare, en Joan Miracle, fos pianista. Aquesta circumstància li va permetre aprendre aquest instrument de ben joveneta, cosa impensable durant els anys cinquanta per a una nena d’una família no acomodada econòmicament, que no es podia permetre comprar un piano per satisfer l’afició de la filla. Llavors ella ho veia com una cosa natural, gens extraordinària.

Al dotze anys, la Montserrat Miracle Arahuete va iniciar els estudis al Conservatori de Tarragona. Hi anava a les tardes, amb el “cotxe dels estudiants”, que feia el trajecte entre la Torre i la capital tarragonina i on hi quedaven places lliures. Amb setze anys ja tenia acabada la carrera de piano. Gràcies als coneixements que havia adquirit a casa, es podia examinar oficialment d’un curs el juny i un altre per lliure el setembre. Després, amb la pianista Carme Fleixas, va seguir treballant repertori i autors. També es va treure el curs de capacitació per ensenyar música a Primària a l’Escola de Pedagogia musical.

Als setze anys va començar a ensenyar solfeig i piano a casa seva. La Montserrat ha estat sempre partidària del Mètode Ireneu Segarra, que va començar a fer-se popular els anys seixanta i es basa en aprendre la música d’una forma més sensorial. L’ensenyament musical el va compaginar durant dues temporades amb l’Orquestra Savoy. La formació necessitava algun integrant que disposés del carnet professional de músic i ella el tenia. El seu pare, que estava a la Savoy des de feia molts anys, va passar a tocar la bateria i la Montserrat s’encarregava de l’acordió i el piano. Però el món de les festes majors, dels balls i del Xiringuito no li acabava de fer el pes i es va centrar en la docència musical, en les classes que feia a casa seva i, més tard, també en la cura dels fills.

L’ay 1978 es va fundar la Coral Santa Rosalia i en va formar part l’equip de direcció des dels seus inicis. Durant un temps en va dirigir la coral infantil. A inicis dels anys vuitanta va impartir classes de música al Col·legi Antoni Roig, finançades per l’Associació de Mares i Pares, fins que ja van començar van entrar a les escoles mestres amb títol d’especialistes en música i ella va tornar a donar a les classes particulars, combinant-ho amb la feina a l’espardenyeria, el negoci familiar. El 1990 un grup d’aficionats al teatre va recuperar les representacions dels Pastorets després de 21 anys i la Montserrat es va encarregar del muntatge de la part musical. L’octubre de 1993 es va crear l’Escola Municipal de Música de Torredembarra i la Montserrat s’hi va incorporar des de la fundació com a professora de llenguatge musical. Admet que ensenyar piano ho havia avorrit per una mala experiència amb uns alumnes.

Parlar de la Montserrat Miracle és indestriable de l’Orgue Barroc de l’Església de Sant Pere Apòstol de Torredembarra. Tot va començar amb quinze anys, quan l’organista d’aquella època, l’Albert Morros, que estudiava a l’Escola del Treball, no podia tocar l’harmònium per acompanyar el cor parroquial durant el Mes de Maria. I li va proposar a la Montserrat que el substituís. En aquella època l’Orgue Barroc encara no havia estat reconstruït després que en saquegessin els tubs per fer material bèl·lic durant la Guerra Civil. Un harmònium el substituïa. És un instrument semblant al piano, amb la diferència que calia manxar amb el peu. Hi va estar fins el 1968, quan ho va deixar.

L’any 1979 es va reconstruir l’Orgue Barroc i els van proposar a la Montserrat i a en Jaume Riambau que es convertissin en els organistes. Ara, de veritat. Va acceptar-ho amb la condició que només tocaria a la missa d’onze, la que tenia costum des de sempre d’assistir-hi. Finalment es va trobar com a única organista. I ha acumulat 35 anys tocant aquest instrument amb més de 300 anys d’història, datat de l’any 1705. Admet que ella no és organista sinó pianista i que només toca l’orgue de Torredembarra. Per això té una gran admiració pels organistes capaços de tocar diferents instruments. Ella només ho ha fet amb el del seu poble, que la va reconèixer fent-la pregonera l’any 2001 de la Festa Major de Santa Rosalia. En el pregó va parlar del protagonisme de la música i de les seves diferents expressions en la Festa Major.

L’any 2010 la Montserrat es va jubilar com a professora de l’Escola Municipal de Música. També va tancar l’espardenyeria. Des de llavors no s’ha avorrit. Ha entrat en el món de la informàtica, exerceix més d’àvia que amb els primers néts, continua cantant a la Coral Santa Rosalia i participant en el Grup Canticontes que una gran tasca a la Residència Pere Badia entretenint els ancians del centre amb contes i música. També la podem trobar un cop a la setmana tocant a quatre mans amb la seva filla. La música ha estat un element natural a casa seva des de sempre. El seu marit, en Lluís, és músic, els seus fills també i els néts també ja n’aprenen. La música continua formant part de la seva vida. I cada diumenge, a missa d’onze, podeu escoltar la Montserrat tocant l’orgue a l’església.

Publicat en el número de maig del Diari de la Torre