El mapa polític continua tremolant

Una data hem vist en molts titulars i comentaris que parlaven sobre les eleccions europees: 1936. I estava relacionada amb una formació política, Esquerra Republicana, que no guanyava unes eleccions a Catalunya des d’aquella data. Han passat 78 anys i el partit fundat per Macià ha tornat a quedar primer en uns comicis. La transcendència històrica d’aquest fet encara costa d’assumir, tot i que les enquestes ja feia mesos que les enquestes anunciaven que podia passar.

Ens trobem enmig d’un terratrèmol polític de grans dimensions al nostre país. Les plaques tectòniques ja fa unes quantes eleccions que s’estan movent a causa de la falla oberta pel procés sobiranista, que encara s’agreuja amb les conseqüències de la crisi econòmica. Arreu de l’Estat la crisi econòmica també ha provocat fenòmens com l’enfonsament dels dos grans partits i la irrupció de Podemos, un partit acabat de crear i que ha obtingut cinc eurodiputats. Tornem a Catalunya, on aquests comicis europeus han consolidat un bipartidisme més propi d’un futur estat català independent que d’una comunitat autònoma amb ganes de separar-se d’Espanya. ERC i CiU sumen la segona convocatòria electoral com a forces més votades, però aquest cop la formació liderada per Oriol Junqueras consuma el sorpasso.

Aquest avançament electoral no és per l’enfonsament de CiU, que repeteix si a o no fa els resultats de fa cinc anys, sinó per l’espectacular ascens republicà. I és que Esquerra continua recollint la imparable fuga de vots dels sectors més catalanistes del PSC. La presència de Pasqual Maragall a la seu republicana durant la nit electoral és una imatge molt simbòlica. Els números són freds i l’enfonsament dels socialistes és ja històric i la formació va camí de convertir-se en una força marginal en gran part del territori català i molt concentrada en feus metropolitans. Les municipals del 2015 poden visualitzar encara més aquest nou paper del PSC en la política catalana.

Però aquestes eleccions també tenen una clau tarragonina i és que els resultats trenquen estrepitosament el relat del líder del Partit Popular, Alejandro Fernández, el que explicava que hi ha una illa espanyolista anomenada Tarragona enmig de la marea sobiranista catalana. Esquerra Republicana ha guanyat les eleccions a la demarcació i a la capital i el PP ha quedat relegat a la quarta posició. Tarragona segueix el mateix patró electoral que Catalunya, amb només algunes singularitats. Els populars comencen a notar el desgast de governar a l’Estat i en les municipals de l’any vinent podrien afectar seriosament les aspiracions de Fernández de guanyar l’alcaldia tarragonina.

El que queda clar després d’aquestes eleccions és que el procés sobiranista continua endavant, impulsat per la ciutadania, que ha donat confiança als seus màxims valedors. CiU i Artur Mas segueixen notant el desgast de governar i el discurs sovint discordant dels líders dels dos partits que integren la federació, mentre Esquerra segueix creixent fora del govern i amb un Oriol Junqueras cada cop més consolidat. Catalunya ha donat també un missatge d’europeisme amb l’alta participació en els comicis i generant una clara contradicció en els qui defensen que un futur estat català independent hauria de quedar fora de la Unió Europea.

Les plaques tectòniques del mapa polític català es continuen movent i, en menys d’un any, tindrem dues noves oportunitats per avaluar l’abast dels canvis: la consulta del 9 de novembre i les eleccions municipals del maig vinent. La participació pujarà i haurem de veure el comportament dels qui aquest 25-M han decidit no anar a votar. Uns i altres impulsaran les plaques tectòniques cap a una o altra banda, però les tendències estan marcades i una majoria cada cop més qualificada vol decidir el futur de Catalunya a les urnes i poca por li fan els discursos apocalíptics dels partits unionistes.

Article publicat al Notícies TGN