dimecres, de febrer 29, 2012

Enric Bonan i el virus de la política

L'Enric Bonan fa quaranta anys que viu la política municipal, amb diferents intensitats, des de diferents posicions, però sempre des de l’esquerra, des del debat, des de l'assemblearisme. Nascut el 1956, la seva primera feina va ser als setze anys a les oficines de la Fàbrica Mercadé, un niu de sindicalisme i política en una època en què el franquisme començava a agonitzar. Allí va entrar en contacte amb les Joventuts Comunistes, a través de l'Albert i en Francesc Pujol. Es va anar implicant en les activitats clandestines del braç juvenil del PSUC, que a Torredembarra comptava amb una cèl·lula d'una dotzena llarga de militants, i que va embrió d'una associació molt activa durant aquells anys, el Club de Joves.

El sentir general era que el règim dictatorial s'anava desfent i la sensació en enfrontar-se amb el franquisme no suposava la perillositat d’anys abans. L'Enric recorda, però, que després de la caiguda d'alguns militants a Tarragona, els membres de Torredembarra van fer desaparèixer documentació, bàsicament premsa del PSUC i de les joventuts. Ell, però encara conserva aquests paper perquè un company de feina li va guardar durant un temps a casa seva. Aquesta persona era el meu avi, en Francesc Rovira, molt més veterà però identificat amb el catalanisme progressista i membre de l'Assemblea Democràtica de Torredembarra. Col·legues d'oficina, parlaven molt de política, però en Francesc no en sabia res de la militància comunista d'aquell jove.

L'any 1978 va ser un any important per a l’Enric. A més de lliurar-se del servei militar, va participar com a representant tarragoní de les Joventuts del PSUC en l'11è Festival de la Joventut i els Estudiants a l'Havana, que va aplegar un 18.500 persones de 145 països diferents. Dotze dies d'anada i dotze de tornada amb vaixell i deu dies de debat polític intens sota el lema "Per la solidaritat antiimperialista, la pau i l’amistat". Ell, que provenia de l'eurocomunisme, es trobava en un congrés organitzat pels soviètics i amb el socialisme més dogmàtic, inclosos els discursos interminables de Fidel i Raúl Castro.

El protagonista d'aquesta torrencada va estar implicat en tots els moviments polítics d'aquells anys: el Congrés de Cultura Catalana, l'Assemblea Democràtica de Torredembarra, la Marxa de la Llibertat… L'Enric destaca l'esperit unitari de l'època i considera un greu error el trencament d’aquesta unitat a causa dels interessos i el purisme dels partits. A Torredembarra el PSC va estar a punt de formar part de la candidatura de l'Agrupació d’Electors per l'Entesa Municipal en les eleccions locals de 1979, però a darrera hora la direcció provincial socialista els va obligar a presentar-se en solitari. Ell va ocupar el quart lloc de la llista de l'Entesa, convençut que ni en el millor dels escenaris obtindria l'acta de regidor. Però, per pocs vots, amb 22 anys es va convertir en el regidor més jove del primer consistori torrenc de la nova etapa democràtica.

Aquell primer mandat democràtic a Torredembarra va ser força tumuluós. Va començar amb un govern d’unitat dels tretze regidors amb Bonan com a responsable de Joventut, Esports i va acabar com a regidor d'Urbanisme i sense dos dels regidors de l'Entesa al govern. Els problemes dins la coalició d'esquerres van venir dels personalismes i no de la ideologia. L'assemblea de la formació es reunia molt sovint amb una gran implicació dels membres de la candidatura, amb el nou pla general d'urbanisme com el gran tema de mandat. Calia refer i sobretot racionalitzar la planificació urbanística feta a cuitacorrents pel darrer ajuntament franquista. El 1983 es va aprovar el nou pla, que va estar vigent durant gairebé dues dècades.

L'Enric admet un gran desgast durant aquells quatre anys, més personal que polític i tenia clar que la seva etapa com a regidor s’havia acabat. Va continuar treballant intensament en la candidatura, que va obtenir tres representants en els comicis de 1983 amb la denominació d’Unió de Progrés Municipal, i va formar govern amb CiU. La profunda crisi del PSUC va fer desaparèixer el partit a Torredembarra i va contribuir que el 1987 la coalició d'esquerres no es presentés a les eleccions municipals i es produís un tall polític que va tardar anys a tancar-se.

El virus de la política, adormit durant deu anys, va tornar a aflorar el 1997 però en una forma molt diferent, el col·lectiu Pedra de Toc, del qual en ell va ser un dels pilars. L’Enric en guarda molt bon record d’aquest grup heterogeni que va revolucionar la política torrenca combinant l'acció directa -mobilitzacions, cartells al carrer…- amb el debat i la reflexió en sopars que aplegaven més de cinquanta persones. I sempre amb una punta d’ironia. El Cap Gros, el Centre d'Atenció Primària, el Castell o la platja del Canyadell van ser els objectius de les campanyes de Pedra de Toc, amb el teló de fons d’una sensació de corró, de males maneres del govern CiU-PP i una certa debilitat de l’oposició. La dimissió de Segalà de l'alcaldia el 2000 i el pacte entre CiU, ERC i PSC un any després van acabar amb la dissolució tranquila de Pedra de Toc.

L'Enric continua en política, participant des de la segona fila, des de l'assemblea de l'Alternativa Baix Gaià, una formació que considera allunyada de les propostes polítiques tradicionals i que recull l'esperit de Pedra de Toc. També ha format part del Consell Municipal de Sostenibilitat des de la fundació fins fa poc, quan va constatar que els objectius marcats per aquest òrgan no es poden aconseguir perquè el govern no hi creu. Quatre dècades després d'haver estat inocul·lat pel virus de la política, l'Enric Bonan Bozo busca propostes que el motivin, sempre des de l'esquerra progressista. La política és una malaltia que no es cura mai i el que canvia és el tractament.

Publicat al número de febrer de 2012 del Diari de la Torre

dilluns, de febrer 27, 2012

La distància i la bombolla

"És quan sóc lluny que hi veig clar!" deia el poeta. Bé, el poeta diu que és quan dorm que hi veu clar, però és perquè quan dorm agafa distància i per això veu les coses sense la distorsió que crea estar enmig del fragor de la batalla, la intensitat del dia a dia de les organitzacions. Si estàs despert i ja fa un temps que has sortit d'aquesta bombolla que és l’'interior d'una organització comences a veure les coses diferents, sense aquest vidre translúcid. S'hauria d’inventar algun sistema per aconseguir aquesta visió desintoxicada sense haver de deixar l'organització en qüestió. O almenys fer cas de les veus de fora de la bombolla. Encara que fos només una mica. Seria un gran avanç.

Quan ets dins de la bombolla pot ser que vegis que el rei porta fins a cinc o sis capes de roba i en realitat va nuet de pèl a pèl. Quan ets a dins pot ser que les fletxes xiulin al teu voltant però no les sents. Com a molt, un lleuger xiuxiueig al qual no li dones la més mínima importància. És quan agafes aquesta distància que cauen les màscares i aquelles petites intuicions que no acabaves de veure clares es converteixen en evidències. I els minúsculs detalls als quals no donaves importància t'acaben obrint les portes de la duresa de la veritat, la magnitud de la tragedia, que potser en el fons ja la sabies, però la bombolla no et deixava pujar-la a la superfície.

divendres, de febrer 24, 2012

La fi dels diaris?

En dies com avui un pot arribar a pensar que d'aquí a uns anys no quedarà cap diari imprès al quiosc. En aquest divendres negre de la premsa catalana i espanyola, que arriba després d'uns darrers mesos demolidors, hem sabut que el diari Público tanca, després de quatre anys i escaig de la seva aparició, i el rotatiu lleidatà La Mañana ha anunciat que entra en concurs de creditors i acomiadarà dotze treballadors més. La plantilla del diari de Ponent arrossega endarreriments en els pagaments de les nòmines de fins a sis mesos des de l'any 2009.

En els darrers mesos hem vist el darrer ERO del Punt Avui, que ha afectat a una cinquantena de persones, el tancament del gratuït ADN, l'anunci de reajustos salarials a El Periódico a canvi de no fer fora treballadors i sonen insistentment tam-tams de guerra sobre nous acomiadaments en altres mitjans escrits. I només estem parlant de premsa escrita, perquè en els mitjans audiovisuals la situació no és millor. Estem vivint l'inci de la fi dels diaris? Fins ara em resistia a pensar-ho, però cada cop tinc més dubtes. La crisi econòmica global s'ajunta amb una crisi profunda del sector i els efectes són difícilment previsibles.

Público necessitava nou milions d'euros per salvar l'edició escrita i no els ha aconseguit. Els diaris, afectats per una crisi profunda del mercat publicitari i un estancament i caiguda de les vendes, estan en mans de les subvencions públiques i dels diners que hi vulguin posar els propietaris i inversors. És el cas del Punt Avui, amb la compra per part de l'empresari gironí Joaquim Vidal. I els diaris comarcals, aquest gran tret distintiu del nostre país? Cada cop ho tenen més compicat i un exemple és la situació de La Mañana, però altres capcaleres històriques passes per moments més que difícils.

Els diaris que sobreviuran seran els que, a més d'evolucionar i oferir cada cop més valor afegit en forma d'opinió, interpretació i anàlisi, sapiguen crear comunitat, amb uns subscriptors que s'identifiquin amb la capçalera d'una forma gairebé hooligan. I amb això tampoc no n'hi haurà prou i els propietaris hauran d'invertir-hi diners i/o aconseguir subvencions públiques, que cada cop van més a la baixa per a la majoria de mitjans. Per tant, els diaris cada cop estaran més ideologitzats i ens acostem a un periodisme més semblant al del segle XIX, com apunten alguns experts. No estem davant la fi dels diaris, però si dels diaris tal com els hem conegut en les darrers dècades.

dimarts, de febrer 21, 2012

Amics de les Arts i Mishima: música 2.0



La setmana passada va sortir a la venda el nou treball dels Amics de les Arts i aquest dimarts hem pogut sentir el primer single del nou disc del Mishima, que haurem d'esperar fins a finals de març per disfrutar-lo sencer. Es tracta de dos dels grups de més èxit del moment de la música en català, que ja podem dir sense por d'exagerar que viu una segona etapa d'or després de la viscuda als inicis dels noaranta. Els Amics i Mishima comparteixen també un domini de les noves tecnologies i les xarxes socials, vital fer fer-se un lloc en una indústria musical que viu un moment de canvis encara imprevisibles.

En la Tinet Jornada de l'any passat els Amics de les Arts hi van participar per explicar l'ús que han fet d'internet i de les xarxes socials durant la seva carrera i van afirmar que ho consideren un pilar del seu èxit. Amb Espècies per catalogar han sabut crear aquest efecte in crescendo, donant a conèixer dues cançons abans del treball complet: Monsieur Costeau i Louisiana o els camps de cotó. Ja ho van fer Manel l’any passat amb Aniversari i Boomerang i els va anar molt bé.



Mishima també ens ha ofert un tast del nou disc: L'última resaca. Van dir que penjarien el tema el 21 de febrer i passaven escassos minuts de la mitjanit i ja la vam poder escoltar. Haurem d'esperar fins a finals de març per gaudir de tot el disc d'un dels grans grups catalans del moment. Facebook, Twitter, Youtube són eines bàsiques per a un grup de música a la segona dècada del segle XXI, que s'uneixen al Myspace i a l'itunes. Ara, si pots treure el cap a la ràdio i sobretot a la televisió, encara millor.

I sinó que els ho diguin als Obeses. El osonencs ja han pujat uns quants esglaons després de l'aparició estel·lar a l'APM i aquest cap de setmana els podiem sentir (i veure) a RAC-1, on ja els qualifiquen de grup de moda. En el món de la música tot va molt ràpid i l'acceleració encara augmenta amb la introducció de les xarxes socials, que ofereixen grans oportunitats. Hem vist i veurem casos d'èxit com els de Mishima i els Amics de les Arts.

diumenge, de febrer 19, 2012

Homes d’honor: torna en Dani Santana

El periodista i escriptor Xavier Bosch ha publicat Homes d'honor el segon llibre protagonitzat pel periodista Dani Santana i tot indica que la sèrie es pot allargar uns quants lliuraments més. El primer volum, Se sabrà tot, va arribar avalat pel Premi Sant Jordi 2009 i sobretot amb el morbo de la combinació entre el nom de la novel·la i moment professional de l'autor, que havia acabat de deixar la direcció del diari Avui. Aquell primer llibre va ser un èxit de vendes i aquest segon també s'està situant entre els títols en català més venuts.

La proposta que ens fa Bosch en Homes d'honor és una combinació entre la màfia siciliana, l'incendi del Liceu i aquells herois nacionals que acaben sent impostors. El ritme és molt cinematogràfic i mai se sap si en un futur en Dani Santana agafarà la cara d'algun actor català en un futur proper. En aquesta segona novel·la el protagonista ha deixat la direcció del diari fictici Crònica i dirigeix i presenta un informatiu setmanal d'una cadena televisiva privada. El relat manté certs tocs de novel·la negra i continua retratant les sempre complicades relacions entre polítics i periodistes i les misèries d'uns i altres.

Amb Homes d'honor continuen els paral·lelismes amb certes distàncies entre protagonista i autor. Bosch sap que aquesta és la fòrmula d'èxit. Ho va ser amb Se sabrà tot, quan la gent hi buscava les raons de la seva marxa de la direcció de l'Avui. En alguna entrevista per promocionar el llibre Bosch ja ha confessat que el tercer volum de la saga ja està en procés de fabricació. Esperarem doncs quines noves aventures afrontarà en Dani Santana.

dijous, de febrer 16, 2012

I si foradem els Pirineus?

Sempre he pensat que a Europa deuen flipar -em permetreu aquesta expressió- sovint amb l'Estat espanyol. Em poso a la pell d'un francès, un alemany o un finlandès i m'és impossible compendre com a les Espanyes es poden plantejar el Corredor Central enlloc del Corredor del Mediterrani a la proposta per a la Xarxa Transeuropea de Transports. És a dir, foradar els Pirineus amb un túnel de 40 quilòmetres enlloc de passar pel corredor natural, que és la costa mediterrània. I, a més, havent descartat la Comissió Europea l'opció del Corredor Central, decantant-se per l'opció costanera.

Ho poden vestir com vulguin, però que el Govern espanyol, en boca de la seva ministra de Foment, Ana Pastor, contempli el Corredor Central, que les mercaderies hagin de travessar els Prineus amb un túnel gegantí, és voler frenar el desenvolupament de Catalunya. Els fa por. No havíem quedat d'acord que s'havia acabat l'època del despilfarrament? Cal foradar 40 quilòmetres de Pirineus enlloc de passar pel corredor natural?

Qui té feina ara és el PP de Catalunya. Ha de nedar entre dos aigües: els interessos de Catalunya -i també el País Valencià, Múrcia, Illes Balears i Andalusia- i el centralisme del partit, que aposta per la via aragonesa. El que cal ara és unitat entre partits i entitats socoeconòmiques del territori per aconseguir que finalment s'imposi el sentit comú, encara que quan es parla de política és demanar molt em sembla.

dimarts, de febrer 14, 2012

Visca el transport públic!

Feia uns quants mesos que no agafava el tren per anar a Barcelona. Encara gelat pel fred siberià que no acaba de marxar i afectat per la son he demanat un bitllet d'anada i tornada de Torredembarra a la capital catalana en el magnífic Regional Express que estava a punt d'arribar. "Dotze euros amb trenta" m'ha dit maquinalment la venedora. "No. A Barcelona", li he repetit. "Sí, a Barcelona", ha insistit professionalment la taquillera. "Han subido mucho los billetes con el cambio de año", he sentit al meu darrera. “Joder”, se m’ha escapat, encara atordit pel cop de pala rebut. He pagat religiosament els 12,30 euros recordant que fa només tres o quatre mesos el mateix trajecte no arribava als 9 euros. Espero que aquest ritme d'augment no es prorrogui masses anys perquè serà més barata una limousina que el ferrocarril.

Sóc de lletres, però sóc capaç de detectar un augment de més d’un 30% en només un any, gràcies a una equiparació amb els rodalies i a la fi de la rebaixa per comprar wl bitllet anada i tornada, que també m'han informat que, a més, només et dóna dret a usar-lo el mateix dia i el següent, enlloc dels quinze dies de fins ara. Ens repeteixen fins a la sacietat que fem servir el transport públic i ens trobem amb aquest augment salvatge de tarifes. I no s'acaba aquí la broma. La puntualitat continua sent la gran absent a la RENFE. Els deu minuts de retard de rigor avui tampoc no han faltat. Sort que per megafonia t'avisen que no creuis les vies, suposo per si davant de tantes facilitats se't creuen els cables. Visca el transport públic del nostre país!!!

Post dedicat als herois que cada dia agafen el tren amb només un bonus de viatges com a única arma de defensa

divendres, de febrer 10, 2012

Llums curtes/llums llargues

Aquesta setmana hem sabut que el comitè d'empresa de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) vol convocar una vaga coincidint amb la celebració del Mobile World Congress, que acollirà la capital catalana del 27 de febrer a l’1 de març. Estem acostumats a què els sindicats, siguin del sector que siguin, triïn per a les seves mobilitzacions les dates i els espais que mes mal puguin fer a la ciutadania per aconseguir el màxim impacte i obtenir el màxim ressò. A més de tocar el que no sona a la ciutadania, que no té cap culpa dels problemes laborals a TMB, els convocants de la vaga no calculen les greus conseqüències a mig i llarg termini de les accions. Porten les llums curtes.

Des que em van fer descobrir els conceptes llums curtes i llums llargues, cada cop tinc més clar que fer servir una o altra actitut a l'hora d’actuar defineix molt bé el tarannà de les persones i més els qui es dediquen a la cosa pública, ja sigui política, acció sindical o direcció d’entitats i associacions. Qui porta les llums curtes és reactiu i qui, en canvi, fa servir les llargues, és proactiu. Amb les curtes, qui dia passa, any empeny; amb les llargues, tot està per fer, tot és possible. En una situació econòmica i social tan complicada com l’actual, el més fàcil és posar les llums curtes i a veure-les venir. Engegar les llargues i mirar el futur cara a cara és una tasca complicada, reservada als millors. Ho podeu aplicar en tots els camps de la vida.

Els convocants de la vaga de TMB porten les llums curtes. Trien les dates que més mal poden fer per donar a conèixer a l'opinió pública les seves reivindicacions, que estic gairebé segur que són molt justes, i fer pressió a la direcció i, de retruc, als governs municipal i català. Però deixar Barcelona sense transport públic els dies de celebració d’una de les fires més importants que acull la ciutat, que ha costat tan d’aconseguir i envejada per moltes altres metròpolis que busquen com aconseguir-la, és simplement llençar pedres contra la mateixa teulada. Si la imatge de la ciutat queda afectada i aquest congrés marxa, es poden perdre molts llocs de treball, que afectaran l’economia i portaran més retallades. Un cercle perillós, tòxic. Demagògia? Jo crec que no. I si posem les llargues?

dimarts, de febrer 07, 2012

El PSOE mira cap al nord

Molt se n'ha parlat ja del 38è Congrés del Partido Socialista Obrero Español (PSOE). A mi m'han quedat algunes coses clares que espero que la majoria dels que els interessa un mínim la política també les hagin assumit. A Can PSOE manen i continuen manant els mateixos des de fa gairebé quaranta anys, quan Felipe González i Alfonso Guerra van agafar el comandament del partit en el mitificat congrés de Suresnes el 1974. Felipe i Guerra van ser el qui el 2000 van permetre que el llavors desconegut José Luis Rodríguez Zapatero es fes amb la secretaria general per davant de José Bono, baró del partit president autonòmic manxec. Aquest cap de setmana han tornat a moure fils (telefònics) per enterrar la llarga dècada de zapaterisme donant la secretaria general a Alfredo Pérez Rubalcaba, un verdader supervivent de la política espanyola que culminarà d’aquesta manera un full gens despreciable de serveis al partit.

Carme Chacón era una estranya en aquest cercle del socialisme de sempre. Era la continuació de Zapatero i el zapaterisme 2.0 no convenia. Calia un boig ja conegut, que ja s'ha compromès a no ser el candidat a la Moncloa el 2015 i ho deixa tot obert a l'arribada del nou elefant blanc del socialisme espanyol. De res li ha servit rebutjar els seus orígens catalans a la Chacón. Li han faltat una desena llarga de vots per aribar a la secretaria general. Anava bé, remuntant i arribant al dissabte de la votació com a favorita. El discurs va ser massa emotiu, massa mitiner. Però no crec que decidís l'elecció. En canvi, les trucades dels tótems demanant a alguns militants que votessin Rubalcaba van acabar amb el somni chaconià. Per 22 vots! Va anar molt justa la cosa.

El PSOE mira cap al nord. O potser més aviat busca el seu nord. Rubalcaba és de Cantàbria, tot i que curiosament el 2008 va ser cap de llista per Cadis. Aquelles coses curioses de la política. Noms com el del lehendakari Patxi López o Eduardo Madina guanyen enters pel 2015. Però això sempre amb el permís del sur, d'un Felipe i d'un Guerra que continuen controlant el partit quatre dècades després i són capaços de canviar la història socialista. Guerra sempre hi és, ja sigui per passar el ribot a l'Estatut com per reconduir el partit cap a on ells creuen que és el camí correcte. González continua sent aquell far insustituible del socialisme espanyol.

Un dels misteris que queda després d'aquest congrés és quants militants del PSC no van votar Chacón. Interessava una secretària general del PSOE per als socialistes catalans? El discurs oficial és que sí, però amplis sectors del PSC podien pensar el contrari. I el vot en el congrés era secret. El PSC continua havent de decidir que vol ser quan sigui gran i amb un dels seus membres al capdamunt del PSOE tot hauria estat encara més complicat. I no diu Rubalcaba que coneix i entén tant el PSC?

dijous, de febrer 02, 2012

Com entendre el Barça actual: el llibre d'en Dani Colmena

Costa escriure sobre un llibre que ha escrit un amic. En Dani Colmena el conec des que tots dos cursàvem primer de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. També vam coincidir treballant a la secció d'Esports del diari El Punt, a Tarragona. Recordo aquells vespres de fa més de deu anys quan el Reus Deportiu jugava partits de la Divisió d'honor d'hoquei patins i en Dani els anava a cobrir i a mi em tocava, des de la redacció, picar a l’ordinador les cròniques que m'anava dictant. Moments mítics. Per això no vaig dubtar comprar De Cruyff a Guardiola. Les claus d'un canvi triomfant al Barça quan de sobte el vaig veure a la llibreria Abacus. “S'ho tenia ben callat!”, vaig pensar. En Dani és aixì, tot discreció. Almenys ho sembla.

Els darrers anys hem viscut un allau de llibres amb el Barça, Guardiola o algun dels seus jugadors de fons. El cicle triomfant blaugrana fa augmentar les vendes de diaris esportius i també de llibres amb aquesta temàtica. Que aporta aquest nou llibre? Doncs busca i analitza els orígens l'època daurada que està vivint el Barça els darrers anys. Ho fa recordant figures com Rinus Michels o Laureano Ruiz, però s'inicia a partir de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Camp Nou el 1988. A partir d’allí, fa un recorregut pel darrer quart de segle i anem revivint les pujades i baixades: l’auge i el declivi del Dream Team, la temporada de Robson, la llibreta vangaliana, la descomposició de l’època Gaspart, el renaixement i l’autocomplaença amb Rijkaard i l'explosió futbolística del Pep Team, que ha convertit el Barça en el millor equip de futbol del món i possiblement de la història.

El llibre està molt ben escrit. És un reportatge llarg, minuciós, que recull testimonis tan variats com Tito Vilanova, Charly Rexach, Miquel Àngel Nadal, Georghe Popescu, José Antonio Pizzim Víctor Fernández, Arrigo Sacchi… i una colla més de veus autoritzadíssimes del món futbolístic. El periodista de Televisió de Catalunya Xavier Torres n'ha escrit el pròleg. Aquest llibre també és el debut de Deu i Onze Edicions, un projecte impulsat per en Jordi Planas i en Pep Lloveras, que promet un futur ple de títols interessants. Haurem d'estar atents.