El periodisme ja no tornarà a ser el mateix

Taules desordenades, corredisses amunt i avall i xerrameca al costat de la màquina de cafè, un núvol de fum creixent, telèfons que no paren de sonar… aquest és el meu record de les redaccions de mitjans de comunicació. Ja fa temps que m’he conscienciat que aquest record difícilment tornarà. Bàsicament perquè aquests ecosistemes estan en perill d’extinció El sector de la comunicació es troba enmig d’una transformació brutal, producte d’una doble crisi: l’econòmica i la pròpia del sector. Les redaccions estan reduint-se de tamany a marxes forçades, quan no desapareixen del tot.

L’any 2012 ha estat demolidor pel sector de la comunicació al nostre país i especialment per al Camp de Tarragona. Han continuat els EROs a mitjans com el Diari de Tarragona o al Punt Avui –que ha quedat reduït a la mínima expressió al nostre territori- i altres com el Més Tarragona, Tarragona Ràdio, TAC-12, Canal Reus, TDCamp han fet fora gent. Han desaparegut delegacions territorials com les de ABC Punto Radio o mitjans sencers com Ona Valls o Baix Penedès Diari i altres com Punt Sis Ràdio han eliminat la informació local. I em deixo més reduccions de plantilla i tancaments de mitjans.

El qui escriu aquest post també s’ha quedat a l’atur aquest any 2012, tot i que per raons diferents. Deixem-ho en conspiracions de Palau. Després del cop inicial, m’he hagut de reinventar professionalment i ara formo part de la segona empresa més gran de país –els autònoms- després de passar uns mesos per la primera -l’INEM-. Treballo des de casa i elaboro tot tipus de continguts: per mitjans escrits, xarxes socials… el que calgui, a partir de l’experiència adquirida després d’una dècada i mitja. Qui vulgui comunicar alguna cosa sempre pot contactar amb Salvat Comunicació.

També hem creat una criatura amb vida pròpia: Baix Gaià Diari. Més de mig any de feina ha situat aquest mitjà com el de referència d’aquest territori. També hem vist néixer nous mitjans com el Circ de Tarragona, de l’amic Sergi Casado, l’Aguaita.cat, a les Terres de l’Ebre, el en mensual en paper NWrevistadeReus. Possiblement anem cap aquí: els micromitjans. I la coordinació i la recerca de sinèrgies entre aquests nous micromitjans ens obren noves perspectives de negoci periodístic. Estem en una època de transformació. Hi ha molt a fer si hi posem ganes i trobem una certa complicitat en el sector empresarial i les adminstracions. I sobretot si no ens oblidem que el periodisme de veritat també es pot seguir des d’aquests micromitjans i el llistó de la qualitat ha de continuar estant molt amunt.

El meu primer pregó: la Diada dels Munts

Aquest divendres 17 d’agost vaig tenir l’honor de ser pregoner de la Diada dels Munts, una proposta que em va fer el president de l’Associació de Propietaris dels Munts, en Josep Maria Espina, i vaig acceptar sense pensar-ho massa. Que podia explicar jo dels Munts, un torrenc com sóc de dalt del poble? Doncs al final, després d’enfrontar-me al temut full en blanc, van sortir moltes coses. Experiències personals, història del barri, canvis que ha viscut, una mica de canya als polítics i també... ciència ficció.




Aquí dalt us deixo un arxiu sonor amb dos parts diferents: el pregó pròpiament dit i una mena de “Així es va fer” en forma d’entrevista de la Sònia Ferrer, d’Ona la Torre. És el testimoni d’una experiència interessant i d’un exercici d’introspecció que em va portar a aquelles tardes i nits dels vuitanta i els noranta. Ai nostàlgia, nostàlgia… Però també una mirada al futur, amb optimisme, somiant una mica. Bé, l’alcalde va dir que havia estat una mica premonitori. Tan de bo!

Segona Treko, al Bosc de Poblet

Aquest diumenge 13 de maig vaig completar la meva segona Trekorientació, al Bosc de Poblet. L'equip encapçalat per en Gonzalo Gil va tornar a demostrar les seves capacitats organitzatives en una prova que va aplegar fins a 473 participants. La logística és molt important en una activitat d'aquest tipus i els avituallaments van tornar a ser fabulosos, sobretot la que et trobaves a la meitat del recorregut. El pilot de raids Isidre Esteve va ser el padrí de la prova i abans de començar et donava les darreres indicacions.

En aquesta edició vam formar equip amb en Jordi Flores, com en la primera treko, la de Santes Creus ja més d'un any i mig. Vam escollir el recorregut groc -el segon de quatre nivells- amb gairebé disset quilòmetres, amb una alta exigència, sobretot la pujada a l'Ermita de Sant Joan (a la foto m'hi podeu veure), arribant fins a més de 900 metres i que va ser tram duríssim. Els paratges per on vam passat van ser fabulosos, amb uns boscos que sovint no deixaven veure el sol. Afortunadament! Perquè en els trams a camp obert el sol apretava molt.

Vam acabar el recorregut per sota de les quatre hores, després de trobar 28 fites en arbres, casetes, rierols i altres espais. Algunes més difícils que altres, amb aquella sensació especial de quan encaixes el xip i sona pip de confirmació. Concretament van ser tres hores i 53 minuts, en la 18a posició de 47 en el nostre grup. Un bon resultat. La sensació de repte aconseguit en creuar l'arribada és una sensació molt maca. I més amb l'entrepà de llangonissa que ens esperava. Espero doncs que no sigui la darrera trekorientació, una manera ideal d'unir l'esport i la natura.

II Caminada Popular ‘El Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar’

Aquest dissabe vinent, 24 de març, es portarà a terme la II Caminada Popular 'El Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar', amb sortida i arribada a Querol i que recorrerà aquest territori situat a cavall de les comarques de l'Alt Camp i el Baix Penedès, al municipis d'Aiguamúrcia, Querol i el Montmell. Podeu triar entre un recorregut curt més apropiat per a les famílies i un altre de llarg, més exigent. Si us voleu apuntar hi esteu a temps. Podeu fer-ho al Facebook, als correus minxa80@gmail.com i jperez@querol.altanet.org i als telefons dels ajuntaments del Montmell (977 688 429) i Querol (977 638 288).

Us recomano que si us agrada el senderisme us apunteu a aquesta caminada. En la primera edició vaig participar en la seva preparació, que va ser llarga però va valer la pena després de les crítiques positives rebudes, i també com a caminant en el recorregut llarg. Aquesta caminada popular és un excelent exemple dels bons resultats que donen la col·laboració entre les administracions públiques i les entitats privades. L'Agrupació d'Agricultors del Pla de Manlleu i l’Associació Excursionista Kampi qui Pugui van tenir un paper cabdal perquè la primera caminada fos una realitat.

Pels que no coneixeu el Senyoriu de Selma i les Valls de Marmellar, es tracta d'un territori que el tenim molt a prop i que gràcies a la seva poca densitat de població manté un encant especial. El seu paisatge està marcat pels contrastos entre la plana i la muntanya, entre la vinya i els boscos… Hi podeu trobar embotits i pa artesanal, vi, zones per fer escalada, ermites, el poble abandonat de Selma, cases rurals, bona restauració… La caminada d’aquest dissabte és una bona oportunitat per descobrir aquest territori a més de passar un matí gaudint de la natura. Us animeu?

Investigant coves per Capafonts

Una bona manera de començar l'any és una sortida per la muntanya i Capafonts és un lloc ideal. A una horeta escassa de cotxe de Torredembarra pots disfrutar d'un paisatge ple de cingles, coves i barrancs, amb una vegetació que en alguns moments esdevé gairebé selvàtica. Si tens ganes de caminar pots anar fins a la Mussara, però també pots fer excursions circulars més curtes pujant fins a diferents coves -petites, no hi fareu espeologia- i cavitats que hi ha a les muntanyes o remuntant rius. És el que vam fer aquest dimecres.

Però l'indret més emblemàtic d'aquesta localitat del Baix Camp és la Cova de les Gralles. És un espectacle natural extraordinari, amb una cúpula gegantina per on raja continuament aigua, que moldeja la roca amb unes formes que semblen irreals. I això que aquests dies en baixa ben poca. Però igualment és un espai especial, on sembla que el temps s'hi aturi, amb un silenci gairebé total només trencat pel degoteig de l'aigua. I et veus tan petit enfront de la natura.

Una mica més vallenc

Fa més de dos anys i mig que treballo a Valls. Des de llavors he anat coneixent la ciutat i també la comarca. Com a cap de Comunicació i Premsa del Consell Comarcal de l'Alt Camp és gairebé una obligació. Però també ha estat un plaer i una manera d'enriquir-me personlment. En aquests més de trenta mesos he recorregut gairebé tots els racons de la comarca. L'Alt Camp és terra de constrastos -matisos que diu a Marina- i poc tenen a veure les planes plantades de vinya amb la mitja muntanya de Mont-ral o Querol, les cabanes de pedra seca del Pla amb el monestir de Santes Creus o la ruralitat de la Masó amb la capitalitat de Valls. Però hi ha un sentiment de pertinença a una comarca.

Valls és la capital d'aquesta comarca i des de fa setmanes està vivint un compte enrera molt especial cap a les Festes Decennals de la Candela 2011. Se'n prepara una de grossa, com cada deu anys. Pels que no som de Valls ens costa comprendre el significat d'aquestes festes però poc a poc estic copsant que són molt especials. I ha estat per a mi un honor canviar aquest dimarts el marcador de les Festes de la Candela, instal·lat a la Font de la Manxa. Gràcies per donar-me aquesta oportunitat. M'heu fet sentir un vallenc més, tot i que ni hi he nascut, ni hi visc només fa dos anys i mig que hi treballo. Estic molt agraït i vull sentir i compendre aquest esperit de les Decennals de la Candela. Almenys ho intentaré.

P.D. L'únic record de les Decennals de la Candela que tinc en primera persona és el 1991, quan amb uns amics vam pujar a un mític concert al Joana Ballart amb Els Pets, Sopa de Cabra i Bars, que van obrir el concert. El cantant d'aquest darrer grup encara era un paio i cantava la mítica cançó Ramon, ets un mamón. Ahir ho recordava amb una amiga que casualment també ho era.

Bateig treker

Aquest matí he participat a la Trekorientació a la Ruta del Cister 2010. Ha estat la meva primera treko i també la dels altres membres de l'equip, en Jordi Flores i en Xavi Galimany. El resultat ha estat estat molt positiu i hem recorregut els més de 12 quilòmetres de traçat en 2:26:32 i excepte algun canvi a les classificacions finals hem quedat en 24 posició de més de 80 equips de la nostra categoria, la blava -la del mig-. No està malament en el nostre bateig treker.

A més, ens ho hem passat molt bé disfrutant de la natura, les cabanes de pedra seca, els camin de l'Alt Camp, algunes esprintades, buscant desesperadament alguna balissa massa amagada -la gran majoria les hem trobat força ràpid- i de l'ambientàs que hem trobat a l'arribada. L'organització ha estat impecable, regulant el pas per les carreteres i amb uns avituallaments que et tornaven a la vida. Hem rigut amb algun equip que ens volia enredar i un cop ho han aconseguit. La murrieria també té lloc a la Trekorientació. I també la companyonia d'altres participants. En resum, segur que repetirem.

Controlant en Montilla

Aquest dimecres he estat de visita al Parlament de Catalunya. Ja hi havia estat un cop anteriorment però amb l'hemicicle buit. Aquest cop no he pogut seure en cap escó ni a la butaca del Benach i m'he quedat en una de les cadires reservades al públic assistent a la sessió de control al president de la Generalitat. Hi he anat acompanyat de l'Emili Llauradó, gerent del Consell Comarcal de l'Alt Camp, i convidat per la diputada vallenca Dolors Batalla. Se'ns ha afegit l'Amu (ho escric bé?), un noi saharaui parella lingüística del diputat de CiU Carles Sala.

Ha estat una sessió força moguda, segons m'han comentat asidus d'aquestes sessions quinzenals. Hi ha hagut massatges però també moments de tensió, quan ha preguntat a Montilla el popular Daniel Sirera i sobretot el cap de l'oposició, Artur Mas. Qui s'ha emportat més flaixos ha estat el president de Ciutadans, Albert Rivera, enfrontat amb els seus dos companys de grup, també barallats entre ells però aliats contra el seu cap de files. Ara si que queda clar que Ciutadans és un partit com cal! M'ha fet la impressió que Montilla no tenia el seu millor dia. No estava massa inspirat i tampoc de no massa bon humor. Ha respòs amb molta desconsideració Artur Mas, gairebé menyspreant-lo. Hi ha hagut moments de tensió amb crits i aplaudiments desde les bancades dels dos grans grups de la cambra catalana.

Però l'episodi més tens del dia ha estat quan el conseller de Medi Ambient i Habitatge, Francesc Baltasar, responia una pregunta de la diputada convergent Marta Alòs sobre la instal·lació de tres centrals tèrmiques en territori aragonès però a escasos quilòmetres de Cataluya. Dos persones del públic que estaven darrer meu (en podeu veure una a la foto) s'han aixecat d'una revolada i ha cridat "mentider" i llençant octavetes -n'he pogut agafar una- mentre un parell d'uixers, amb celeritat, els dessallotjaven. Podeu trobar més informació sobre aquest conflicte en aquest blog o a e-noticies.

D'aquesta visita a la cambra catalana em queda el retrobament amb amics i amigues com el Joan Maria, la Berta, el Miquel, l'Helena... i Andreu, que m'ha passat aquesa foto. També em quedo amb la sensació d'estar a tocar dels diputats i diputades que normalment veus a la televisió. El Parlament és molt petit en comparació a la sensació que dóna vist per la pantalla televisiva. Serà un signe del poc poder (espero que no sigui així) que té en realitat? Ara ja entrem en un altre post... però hem de pensar en el pes real de les institucions catalanes i més després d'algunes coses que he vist i sentit avui i sobretot després del "Debate del Estado de la Nación".

Reus: voracitat recaptatòria

Deixar el cotxe en un pàrquing de Reus és més barat que fer-ho en un de Tarragona i, per descomptat, en un de Barcelona. Però si deixeu el vehicle en zona blava calculeu exactament el temps que hi tindreu el vehicle allà perquè la minuciositat dels vigilants és terrible. Dilluns vaig quedar amb uns amics per dinar a la capital del Baix Camp. Era al migdia -en aquest moment del dia la zona blava és gratuïta- però vaig posar 50 cèntims més per si m'endarreria més enllà de les quatre de la tarda, quan toca tornar a pagar. L'àpat es va allargar una mica més del previst i, a més, vaig trobar un conegut pel carrer que feia temps que no veia. Resultat: vaig arribar vint minuts més tard del previst i al parabrises ja hi havia la multa! De res m'havia servit aquell mig euro que jo havia deixat com a símbol de voler col·laborar amb les arques municipals reusenques.

T'emprenyes i molt. Però vaig gastar-me 4 euros per anul·lar la injusta denúncia. Què havia de fer? Recórrer la sanció al·legant que no havia previst que em trobaria un amic pel carrer? Que el dinar es va allargar més del previst? Pagues amb la sensació de col·laborar pacientment a cobrir les espectatives de recaptació per multes i sancions vàries que fan a inicis d'any els Ajuntaments, que se't poden endarrerir el que vulguin a l'hora de prestar-te un servei, però que a la inversa, són impecables. Mentre engegava el cotxe amb la sensació d'estafa-ja sé que 4 euros no són tant però hauria preferit gastar-me'ls en el què jo volgués- vaig recordar un dia, ja fa anys, que també a Reus vaig haver de cridar l'atenció a un vigilant que ja m'estava preparant la sanció mentre jo treia el tíquet del parquímetre. A això li dic jo voracitat recaptatòria.

Publicat al diari Aquí el 16 d'abril

Viatge de feina a Alemanya

Aquesta setmana he pogut disfrutar d'un respir en aquesta intensíssima precampanya-campanya electoral -hi ha masses nervis, prou que ho sabeu alguns- en forma de viatge a Alemanya convidat, junt amb altres periodistes, per l'empresa química BASF. Aquests viatges són criticats per alguns, però per a mi ha estat molt interessant i productiu. I, a més, ens ho hem passat molt bé!

Hem pogut veure per dins el polígon industrial de BASF a la riba del Rin. Va ser allí, a la ciutat de Ludwigshafen, on va néixer la companyia alemanya el 1865. Actualment hi treballen 33.000 persones, tots de la multinacional teutona. Perquè us feu un idea, als dos polígons petroquímics hi treballen unes 10.000 persones. Ja fa uns quanys anys hi costruir un port fuvial per enviar les mercaderies directament a Rotterdam. El que em va sobtar més és que els habitatges estan gairebé tocant a les plantes químiques, sovint només separades per una carretera. Cal dir, però, que aquella no és una zona turística.

Vam trobar molt interessant una visita al centre d'invstigació que té allí BASF. Ens van explicar com s'estan desenvolupant els treballs per aconseguir materials per fer més eficients les pantalles dels ordinadors i plaques fotovoltaiques. La roda de premsa per presentar els resultats de BASF durant el 2007 va ser també molt interessant, pel contingut però també certs detalls, com una puntualitat espartana. La roda de premsa estava convocada a les 10:30 i va començar a les 10:30. Cinc minuts abans el s fotògrafs ja feien fotos dels "capos" de BASF. Davant seu, 80 o 90 periodistes d'una quinzena de països. Com passa sempre en aquests actes, els resultats de la companyia són molt positius.


Em quedo amb la imatge del president de BASF, Jürgen Hambrecht, disculpant-se personalment amb l'Eva Pomares (El Punt) i Sara Sans (La Vanguardia) per no haver pogut concretar més les seves respostes sobre les plantes de BASF a Tarragona. Llàstima de les deficiències de la sala de premsa, tot i que ens hi trobem massa sovint amb aquests episodis en grans congressos o empreses. "Mal de muchos, consuelo de tontos", diuen. I d'aquest viatge també em quedo amb la visita turística a Heidelberg, ciutat universitària amb un magnífic nucli antic, ple d'història, i un castell encisador. Aneu-hi si podeu.

Una enquesta molt especial

Fa uns dies em van trucar per fer-me una enquesta telefònica. Mai me n'havien fet cap i em va fer una certa gràcia, fregant la il·lusió. "Existeixen!", vaig pensar. L'enquestadora em va sotmetre a un llarg qüestionari que anava des dels temes que més em preocupen, valorar partits i polítics, el meu nivell d'ingressos o les meves creences religioses. Era com una mena de confessionari al qual em vaig sotmetre'm empès per una barreja de deure ciutadà i de curiositat periodística.

Alguns moments dels deu o quinze minuts que vaig estar enganxat a l'auricular del telefon els vaig trobar memorable. Aquí va un. L'enquestadora em volia fer valorar CS, que va definir com a Ciutadans pel Canvi. "N'estàs segura? No serà Ciutadans", li vaig dir reconec que una mica repel·lent. Però jo tenia raó. Ella em va contraatacar més endavant retreient-me que havia puntuat massa baix el líder del partit que havia reconegut que vaig votar en les eleccions al Parlament. El que els experts en sondejos qualificarien d'"animalada" o de "manca total de professionalitat" de l'enquestadora ho vaig trobar molt divertit. La noia tenia iniciativa.

I encara em va fer una demostració més contundent d'aquesta manera especial de fer la seva feina quan ell em va preveure que l'arribada de l'euro farà desaparèixer la classe social a la qual jo em vaig atrevir a dir que pertanyia. Marisa (m'he inventat aquest nom per evitar-li qualsevol problema), m'ho vas fer passar molt bé, tot i que esperava que a més de les gràcies em fessiu arribar algun regalet per contribuir a les prospeccions sociològiques del Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya, que tots paguem!

Nota: la noia de la fotografia podria ser la meva enquestadora, però el més segur és que no ho sigui. O sí?