diumenge, de gener 30, 2011

Torredembarra 2011, al Twitter

L’ambient polític a Torredembarra puja de temperatura (encara més!). I és que resten menys de quatre mesos per a les eleccions municipals. Ja tenim els primera alcadables proclamats oficialment, com és el cas de Daniel Masagué (CiU) i José Oviedo (PP) i altres partits que encara no ho tenen gens clar qui serà el cap de cartell. També està obert el mercat de “fitxatges” i els rumors sobre la composició de les llistes electorals corren munt i avall de Torredembarra.

Des del meu blog us llenço una proposta per seguir la campanya d’una forma interactiva: a través del Twitter. Alguns ja hi sou en aquesta xarxa social i els que encara no hi heu tret el cap veureu que és molt fácil crear un perfil. I així, comencem a piular, a penjar twits, amb les notícies, novetats, enllaços amb blogs, opinions... a fer bullir l’olla electoral. Que us sembla? He creat el hastag Torredembarra2011. Us animeu?

dissabte, de gener 29, 2011

Després del Congrés

Aquests dos darrers dies he fet el que en castellà diuen “un alto en el camino”. He assistit al I Congrés de Comunicació Politica de Catalunya, una iniciativa liderada per l’Àstrid Alemany i la Maria Llorach i també l’Edu Vicente. Estic molt satisfet d’haver participat en aquest congrés, que ha aplegat més de 200 persones relacionades amb aquest sector descaradament en creixement que és la comunicació política. Hi havia interès i el programa i el desenvolupament de les dues jornades han cobert sobradament les espectatives. I n’estic molt content per la Maria, torrenca com jo i una bona amiga, i l’Edu, un tarragoní que també ha triomfat a Barcelona. I també en Toni Aira, president de l'SCCIEP i ponent del congrés Se’ls ha de felicitar!

Estic molt a favor dels congressos, seminaris i cursos de formació. El dia a dia de la feina t’absorbeix, t’arriba a distorsionar la visió de certes coses i et creure en veritats absolutes que no ho són. És necessari –i molt gratificant- aturar la màquina i escoltar que diuen els que en saben més que tú. La comunicació política és des de fa gairebé tres anys la meva feina. I m’apassiona. M’agrada llegir llibres i articles per seguir millorant i un congrés com el celebrat a la Facultat de Comunicació Blanquerna aquests dos darrers dies és una manera inmillorable per seguir creixent i mantenir el contacte amb aquest mundillo.

Els ponents han estat un luxe. Hi ha hagut intervencions brillantíssimes, molt aclaridores i desmitificadores. S’agraeix. Estem de ple en la Comunicació 2.0 i hi ha una escampada de piulades que fa por sobre el congrés al Twitter. He tornat amb uns quants fulls plens d’apunts, amb el cap ple d’idees bullint, mentre encara em ressona al cervell la música de The West Wing, que va obrir i tancar el congrés -pell de gallina-. Molta teoria i casos pràctics. Ara cal tornar a la vida real i intentar aplicar algun dels coneixements adquirits. I com recomanava l’Antoni Gutiérrez-Rubí, seguir llegint molt (per cert, tinc el seu llibre Filopolítica per llegir). I reflexionar, pensar, imaginar. I sobretot, apassionar-se i disfrutar.

dilluns, de gener 24, 2011

El Senat

A les Espanyes han fet bullir l’olla nacionalista aquesta setmana amb el Senat i la traducció simultània de les intervencions en català, euskera i gallec. És l’enèssima demostració que a Madrid i molts altres llocs de l'Estat no comprenen que a Espanya es parlen quatre llengües diferents i que en una teòrica cambra territorial el més normal és que es puguin parlar aquests quatre idiomes que demostren la plurinacionalitat de l’estat. Però és que el gran problema és que el Senat no és ni ha estat mai una cambra de representació territorial. Corregeixo. El gran problema és per a què serveix el Senat.

Des del PP i certs sectors del PSOE s’han afanyat a criticar amb duresa la despesa que representa la traducció simultània a la cambra alta. Doncs jo em pregunto si val la pena tenir una segona cambra legislativa on hem vist més d’un cop que tot i tombar els pressupostos generals de l’Estat, aquests tornen al Congrés i s’aproven sense cap problema. Al Senat hi van a parar moltes velles glòries dels partits o gent que no saben on col·locar. Només cal repassar els noms de senadors i senadores. El darrer exemple el trobem amb Joan Saura. L’exconseller d’Interior ha trobat una jubilació daurada en els escons de la cambra alta.

La tercera cambra, la verdaderament efectiva i eficient és el Tribunal Constitucional. Només hi ha dotze magistrats i les seves decisions si que van a missa, per molt que el Congrés i el Senat hi hagin dit la seva abans. I això que no els vota ningú. El Constitucional ens surt molt més barat. Potser seria allí on hauríem de posar traducció simultània perquè el flamant nou vicepresident, Eugeni Gay, pugui parlar en català. Però és que em sembla que ni parlant en castellà l’entendran.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

diumenge, de gener 16, 2011

Primàries a darrera hora

El candidat del PSC a l’alcaldia de Barcelona s’escollirà en unes primàries entre la militància. S’ha decidit quatre mesos abans de les eleccions municipals i la data dels comicis interns serà 19 de febrer. Els socialistes catalans, tocats després de la desfeta del 28-N, estan improvisant. Sinó no s’entén que l’alcalde actual, Jordi Hereu, hagi d’assegurar la seva nominació en unes eleccions primàries enfront una de les dirigents socialistes més carismàtica, però outsider dins l’aparell. Això no passa mai enlloc.

Hereu està en caiguda lliure a les enquestes des de fa mesos -potser anys i tot- i aquestes primàries només s’entenen com l’últim intent per rellançar-lo. L’aparell de Barcelona el té controladíssim l’Hereu i la seva contrincant, Montserrat Tura, és un element estrany en l’ecosistema socialista barceloní, tot i la seva trajectòria com a consellera els darrers set anys. I és que Tura no és podrà votar a ella mateixa. No viu a Barcelona. Ni hi vol viure. I a més, ha estat alcaldessa d’una altra ciutat, Mollet.

Deixeu-me ser dolent, però aquestes primàries poden ser una maquiavèlica maniobra per finiquitar la carrera política de Tura. Si perd contra Hereu les primàries, la seva estrella s’esllanguirà a la mesa del Parlament. Si supera l’actual batlle i s’enfronta a Trias ho té molt complicat per trencar la tendència al canvi després de tres dècades de govern socialista a la capital catalana i també quedaria finiquitada la seva carrera. En aquest país no estem acostumats a les primàries i només apareixen en moments com el que viu ara el PSC i no com un exercici de democràcia interna.

Però les primàries contenen una important dosi d’incertesa. Només cal recordar els duels Almunia-Borrell o Tomás Gómez-Trinidad Jiménez. La militància no sempre neda cap a la mateixa direcció que l’aparell i, quan deixen que s’expressi lliurement, passen coses. Hereu s’ha desgastat d’una forma record en quatre anys i escaig i la caricatura del Polonia se l’ha menjat. Tura ha cultivat una imatge de dama de ferro treballadora i eficient i molts la poden veure com l’última possibilitat de mantenir Barcelona a mans socialistes. Són dos relats diferent, antagònics, per a unes primàries d’alt voltatge.

dilluns, de gener 10, 2011

67

Assisteixo perplex al debat sobre l’augment de l’edat de jubilació. Vinga reunions i més reunions. Declaracions i contradeclaracions. El Govern espanyol la vol augmentar de 65 a 67 anys. Hi estic d’acord. És de sentit comú. I fins i tot el pujaria a 70 anys en algunes professions, igual que el baixaria en altres treballs. Cada vegada hi ha més persones cobrant pensió i, a més, viuen més anys. La proporció entre els que cobren i els que cotitzem cada cop és redueix més. El sistema que ha servit per mantenir l’estat del benestar les darreres dècades s’ha de reformular. És matemàtica pura. Però els sindicats, el govern i l’oposició s’enroquen en un debat simplista sobre augmentar o no dos anys l’edat legal de jubilació, quan tot és molt més complicat.

De la mateixa manera, al·lucino amb aquest debat sobre els 65 o els 67 anys quan hi ha empreses i grans corporacions amb beneficis milionaris que prejubilen els seus treballadors amb cinquanta i escaig anys. I el Govern deixa fer. I paga. Abans de distreure el personal amb l’endarreriment de la jubilació dos anys caldria acabar amb aquesta despilfarrament de diner públic que són les prejubilacions en una edat i uns sectors que és quan els treballadors i treballadores poden rendir més. Tenen experiència. Però també cobren massa. D’això no en diuen res els sindicats?

Mentre continuem amb debats com la jubilació als 67 anys, ens precipitem cap a un bloqueig del sistema públic de pensions a mig termini. Tinc la sensació que els que fa una dècada que ens hem incorporat al mercat laboral o els que ho estan fent ara ens estan prenent cada mes una part important del nostre sou per mantenir un sistema públic de pensions del qual en tinc seriosos dubtes de què ens poguem beneficiar nosaltres quan complim els 65 (o 67) anys. Conclusió: ja teniu el vostre pla privat de pensions? Sinó el teniu, espavileu. I a més, desgrava a la declaració de la renda!

Publicat al diari digital Delcamp.cat

divendres, de gener 07, 2011

Investigant coves per Capafonts

Una bona manera de començar l'any és una sortida per la muntanya i Capafonts és un lloc ideal. A una horeta escassa de cotxe de Torredembarra pots disfrutar d'un paisatge ple de cingles, coves i barrancs, amb una vegetació que en alguns moments esdevé gairebé selvàtica. Si tens ganes de caminar pots anar fins a la Mussara, però també pots fer excursions circulars més curtes pujant fins a diferents coves -petites, no hi fareu espeologia- i cavitats que hi ha a les muntanyes o remuntant rius. És el que vam fer aquest dimecres.

Però l'indret més emblemàtic d'aquesta localitat del Baix Camp és la Cova de les Gralles. És un espectacle natural extraordinari, amb una cúpula gegantina per on raja continuament aigua, que moldeja la roca amb unes formes que semblen irreals. I això que aquests dies en baixa ben poca. Però igualment és un espai especial, on sembla que el temps s'hi aturi, amb un silenci gairebé total només trencat pel degoteig de l'aigua. I et veus tan petit enfront de la natura.

dimarts, de gener 04, 2011

I semblava una broma

El dimarts 28 de novembre, Diada dels Sants Inocents, la Sònia Ferrer i un servidor vam fer un repàs de les bromes realitzades pels diferents mitjans de comunicació durant aquesta jornada a Blogs a Ona la Torre, la secció del magazine de tarda que hi faig en aquesta emissora. I una notícia publicada ara no recordo per quin diari deia una cosa així com: “Tanquen CNN+ i serà substituïda per un canal Gran Germano 24 hores”. Cola com una bola. Fins i tot per a més d’un pot ser bastant difícil d’empassar.

Doncs no! És la pura realitat (si us ve de gust canvieu la r per la t). Després de la fusió entre les cadenes Telecinco i Cuatro, una de primeres decisions ha estat carregar-se un canal d’informació 24 hores i posar en el seu lloc 24 hores de la vida d’uns personatges que fan el dropo tot el dia i que el màxim a què poden aspirar és a ensenyar pit i cuixa a Interviú o convertir-se en comentarista de les peripècies de les noves fornades d’habitants de la casa de Gran Hermano que vindran després que ells. Un bucle de merda televisiva.

Per cert, des d’aquest inici d’any aquests personatges tenen un gran problema: no poden fumar dins de la casa a causa de la Llei Antitabac. Pobrets, quina pena que em fan!