dimarts, de febrer 25, 2014

La Traviesa, la illa hippy d’en Jota a Torredembarra

Hi ha locals amb una mística especial, amb una llarga trajectòria i moltes històries darrera, amb un relat potent, com en diríem amb el llenguatge actual. És el cas de La Traviesa, més que un bar, més que una sala de concerts, el projecte i el reflex de la passió per la música i la filosofia de vida del seu creador i propietari, el Jota. Molta gent coneix Torredembarra perquè ha estat a La Travi, que porta més de 35 anys oberta al carrer Girona tot i mil i uns problemes i una certa incomprensió per les autoritats municipals i alguns veïns, però amb el suport d’una clientela fidel.

En Joan Lluís Pardo Gella, en Jota, va ser dels primers estiuejants de Torredembarra, dels que van començar a venir els anys cinquanta. Hi va establir lligams molt forts, fins a casar-se amb una torrenca. Fill del periodista Carlos Pardo, el Jota també va treballar de ben jove en el sector de la premsa, com a compaginador en una època que els ordinadors no existien a les redaccions i tot es feia a mà, amb una plantilla, de forma gairebé artesanal. Va estar en diversos diaris del grup de Salvador Auger, com l’esportiu 424, el Catalunya Express o el Mundo Diario.

La passió d’en Jota era i és la música. De petit ja escoltava jazz i cançó francesa, que li agradava al seu pare. L’any 1964 va descobrir els Beattles amb el seu primer single i a partir de llavors va començar a col·leccionar vinils. Es gastava la setmanada de 200 pessetes que li donava el seu pare en discs. Molts els demanava per correu als Estats Units i a la Gran Bretanya. Calcula que ara té uns 3.000 discs, comprats alguns en viatges a Andorra o per Europa.

La seva professió estava mal pagada o almenys això consideraven els compaginadors del grup, que van anar a demanar un augment de sou al propietari. Els va dir que no i van plegar. Era l’any 1976 i en Jota no sabia massa que fer, fins que se li  va ocórrer muntar un bar, on la gent pogués escoltar la música que a ell li agradava. El terreny era de la família de la seva dona i la fusta amb què van construir-lo material de reciclatge de la Renfe. El fuster havia treballat construint els allotjaments pels esquiadors de l’Olimpiada d’Hivern de Grenoble, tot i que primer havia començat l’obra un apoderat de toros que havia construït una cosa que s’assemblava més a un tablao flamenc que a un bar com el que volia el Jota. I ho van haver de refer gairebé tot.

El Bluegrass Bar La Traviesa, un joc de paraules amb l’origen del material amb què estava construït el local, es va inaugurar el 8 de desembre de 1978 en una zona de Torredembarra on llavors només hi havia l’Hotel Líder, la Discoteca Jordi’s, el Bar As de Oros i els primers edificis de pisos. El carrer no estava ni asfaltat. El local va començar a agafar ràpid anomenada i venia gent fins i tot de Barcelona. Entre la clientela també hi havia músics. Un grup que es deia Aribau va proposar al Jota fer una actuació en directe a La Traviesa i d’aquesta manera van començar els concerts. Era l’any 1983. Primer un o dos al mes, fins arribar a un per setmana. Durant aqests anys hi han passat per La Travi centenars de grups, amb noms com John Principato, McClan, Sidonie, Color Humano, Chris Wilson, Carrots, Pau Riba o Obeses, per dir-ne només alguns. En Jota valora que la majoria es troben molt còmodes tocant al seu local i els concerts duren molt més que a altres llocs.

El jardí de La Traviesa també va acollir diverses edicions del Magic Festival, dedicat a la música i les arts picodèliques. Va néixer el 1998 amb un format molt reduït i va anar creixent i agafant anomenada fins el punt que el festival sortia en les revistes que Iberia reparteix en els seus vols. Però la manca de suport de l’Ajuntament pel que fa a subvencions i problemes amb els permisos va provocar que el Magic Festival fes la darrera edició l’any 2005. Aquesta vessant organitzativa en Jota l’ha heredat del seu pare, que va portar a Catalunya els Harlem Globe Troters o l’espectacle Holliday on ice.

A La Traviesa no hi ha televisió i, per tant, no s’hi pot veure futbol, que ara s’emet tots els dies. És una qüestió de militància. Les cadires són les mateixes que quan obrir, fetes a Tabernes de Valldigna i el jardí és un dels seus grans atractius. S’hi pot escoltar rock, sobretot el de la west-coast, però també blues, country, bluegrass, garatge, sixties, soul, funky... En Jota considera que la clientela està contenta amb aquesta oferta i que La Traviesa és una marca molt important per Torredembarra, tot i que poc apreciada per les autoritats. Afirma que algun alcalde l’ha volgut tancar i que l’especulació immobiliària també s’ha fixat en el terreny que ocupa.

Personalment es considera un “bitxo raro” i es reivindica com a hippy i hereu de tot el moviment de ciutats lliures de Califòrnia dels anys 60 i 70. Afirma que el moviment hippy no interessa als que manen i per això l’intenten desprestigiar. També l’atreu el món del budisme, el zen, l’ecologisme i causes contra la injustícia.  També té aficions com l’esquí, que li ve de molt petit, quan amb el seu pare pujaven a La Molina. El seu germà va formar part de l’equip olímpic espanyol de Jocs d’Hivern. També de jovenet havia jugat a tennis, al Club Tennis la Salut, on va coincidir Manolo Orantes.

Tornem al present. El Jota es vol retirar i deixar pas a la seva filla, però les despeses i els impostos no paren de pujar i la crisi fa que els clients gastin menys. El local s’ofereix ara per acollir bodes, aniversaris o altres celebracions. A més, ha hagut de fer també reformes per adaptar el local a les noves legislacions. Una combinació que complica la supervivència del local. La pressió de les administracions també es fa notar, amb visites contínues dels mossos. Explica que ha demanat a l’Ajuntament fer el canvi de llicència a bar musical però no li concedeixen. Té una multa de més de mil euros de Jocs i Espectacles i la té recorreguda. Núvols negres es passegen pel futur de La Traviesa, aquesta illa enmig de Torredembarra on sembla que el temps s’hagi aturat a la dècada dels setanta.

Publicat al número de març del Diari de la Torre

dimecres, de febrer 12, 2014

Sabem comptar?


Ens hem acostumat a què ens prenguin per imbècils. M’explicaré. Parlo concretament de com es comptabilitza la participació a les manifestacions des de ja fa uns quants anys i que hem acceptat tots plegats, excepte alguns “raros” com els del col·lectiu Contrastant. Hem acceptat com habituals balls de xifres exagerats, depenent de la font que informi, sobre quantes persones han assistit a una manifestació. Dos exemples: a la manifestació de l’11 de setembre de 2012 els organitzadors van situar en 1.500.000 la participació, mentre que Delegació del Govern (espanyol) ho va deixar en 600.000. Una diferència de nou camps del Barça. O la manifestació del 12 d’octubre d’aquell mateix any. Delegació del Govern parlava de 65.000 assistents i la Guàrdia Urbana, de 6.000, una onzena part. És una tasca difícil comptar amb precisió aquestes allaus humanes, però caldria arribar a un consens i deixar enrere la tendenciositat d’organitzadors i contraorganitzadors, que atempta directament contra la intel·ligència de la ciutadania.

Quan aquestes malaltisses costums s’instal·len en manifestacions molt més petites llavors ja freguem el ridícul. És el cas de la concentració convocada fa dos diumenges per la plataforma Ara no toca contra la pujada d’impostos i la política econòmica del govern de Torredembarra. Es queixava el portaveu de la plataforma organitzadora que un mitjà havia publicat que la policia local havia xifrat en 60 persones els participants, mentre ells deien que havien estat 300.

Una mica de sentit comú cavallers! Servidor va anar a la manifestació i es va avançar a la comitiva en tres ocasions, i, amb un esforç d’imparcialitat, es va dedicar a comptar els participants. No un a un, però si amb una aproximació força fidedigna. La manifestació va començar amb cent i escaig persones i en el tram final estava al voltant de les 200. Tan fàcil com això. No calia ni rebaixar la xifra ni inflar-la. Simplement dir la veritat, que no era una allau humana!

Una altra qüestió és si es considera que aquesta xifra de 200 participants ha de satisfer als organitzadors i/o amoïnar al govern. Personalment, crec que la manifestació va punxar. Davant la magnitud de la pujada de la pressió fiscal i la situació social del municipi -hi ha 1.600 aturats i més gent amb una situació econòmica precària- esperava més gent un diumenge al migdia amb un temps radiant. Aquesta baixa assistència no significa que la pujada d’impostos que patim a Torredembarra sigui justa i compti amb una bona acceptació entre la ciutadania. Més aviat al contrari!

Article publicat al setmanari NotíciesTGN