Canvi climàtic?

Partim d'un acudit del genial Napi, allunyem-nos de la política i parlem de coses més serioses: el canvi climàtic. Perquè depèn com evolucioni el nostre planeta, de polítics ja no ens en caldran. Aquestes primeres setmanes de l'any no havíem patit massa fred i no era una catitut inconscient anar amb màniga curta pel carrer. Alguns dies, al migdia, feia un solet més propi de l'abril o el maig que del gener. I eren molts els que parlaven de canvi climàtic. Les imatges repetides pels telenoticies fins a avorrir-nos de les estacions d'esquí sense gairebé neu (almenys natural) hi ajudava molt. Aquests darrers dies, amb l'arribada d'un fred intens -tampoc no és dels que farà història- i amb un cert papanatisme de les televisionns buscant neu i fred, ningú en parla del canvi climàtic.

Hi ha grans debats sobre si hi ha o no canvi climàtic. Trobes radicals defensors de les dues postures. Jo em situo moderadament a favor del sí. Estem en un cicle càlid. Cada dos per tres sentim que s'han batut récords de calor i de poques precipitacions. Casualitat? Si això ho lliguem amb les bestieses que estem fent la humanitat pel que fa a la contaminació, que s'agreujarà amb el desenvolupament industrial dels anomenats països emergents -els hem de privar de fer el que nosaltres hem fet les darreres dècades?- a mi em queden pocs dubtes d'aquest canvi climàtic.

Fins a on arribarà? Es compliran les previsions apocalíptiques i ens quedarem sense platges i amb les poblacions de la costa enfonsades sota les aigües? Serà Catalunya una zona desèrtica d'aquí a unes dècades? Patirem d'aquí a uns anys malalties que ara només afecten les zones tropicals? El que està clar és que molts governants "passen" massa del canvi climàtic i no pensen gaire en els seus néts i besnéts. Pesen molt més els interessos de les grans corporacions i multinacionals.

Una recomanació literària per trasllada-nos a un hipotètic escenari creible i que podríem viure. Així comença la sinòpsi de "L'olor de la plauja" de Jordi de Manuel: "En un futur no gens llunyà milers de persones arriben diàriament a Barcelona fugint de la sequera. A la franja costanera, on s'han instal·lat els campaments per als refugiats, la situació és insostenible. Damià Darder i la seva filla adolescent, Sara, són fugitius de la sequera que intenten sobreviure en una ciutat on l'aigua és el bé més preuat...". Que us sembla? Trobareu més informació a la web personal del seu autor: http://www.webpersonal.net/jordidemanuel/.

Esquerra agafa avantatge a Tarragona

Esquerra Republicana ha presentat aquest dijous el número tres de la candidatura a les properes eleccions municipals de Tarragona. Es tracta de Ramon Maria Sans, un advocat que ja ha tingut càrrecs al partit però no havia estat en una primera línia mediàtica. Una cara nova per la ciutadania, amb moltes possibilitats d'obtenir l'acta de regidor, i un complement als dos primers, Sergi de los Rios -economista- i Rosa Rossell -vinculada al món cultural-. ERC es posa al cadavant de les formacions tarragonines a l'hora de la presentació de la seva proposta pel 27-M. Dilluns van repartir el segon número de la revista Diàleg i la web de l'alcaldable està a punt de presentar-se. El problema és el baix índex de coneixement del cap de llista republicà, que estan intentant pujar-lo com sigui.

La resta de formacions estan encara per sota en l'el·laboració de llistes i fins el març no donaran a conèixer més noms. CiU té definits els dos primers després de la dura batalla entre Unió i Convergència durant molts mesos, tancada l'arbril passat. Però qui anirà darrera d'Aregio i Vallvé? Qui serà el número tres? Una dona? Un dels actuals regidors? Anirà Mallol a la llista? Sortirà reforçat Raül Font? Hi ha molts interrogants que aprofitarà Aregio del nadalisme i quins "fitxatges" farà.

El PSC només té decidit el cap de llista. El 2003 van ser dues dones les que van anar darrera de Ballesteros -Crespo i Elices-. Repetiran? Ballesteros ja ha dit que incorporarà independents. Qui seran? Repetiran la majoria dels regidors actuals? El PP ha triat el cap de llista, Alejandro Fernández, i s'ha quedat sense dos dels actuals regidors, Martorell i Ortiz, i Ricomnà no continua. Per tant, veurem moltes cares noves. Una sembla que no ho serà tant, l'exsubdelegat Raül Navarro. Però amb la perspectiva de 4 o 5 regidors, n'hi haurà d'aire nou popular al plenari. En el cas d'ICV-La Plataforma també tenen cap de llista, Lluís Balart, però hem de veure si Lluís Hernández repetirà i on va el primer candidat d'Esquerra Unida. Hi pot haver alguna batalla. I si hem d'analitzar les noves candidatures... Un altre dia.

Una cara amable del PP a Tarragona

El secretari de comunicació de l’executiva nacional (o estatal depèn del cristall des d’on ho mirem), Gabriel Elorriaga, ha estat aquest dimecres a Tarragona. Ha aprofitat per visitar Poblet (com podeu veure a la foto, és el del mig) i presidir la junta del PP provincial. També ha avisat que la llista de Martorell i Ortiz no els preocupa gens als populars i que els seus efectes seran nuls electorals, confirmant el que diuen des de fa dies els dirigenta d’aquí. S'ho creuen realment o ho diuen per donar-se ànims? Perquè una cosa és la militància, emprenyada amb Martorell, però l’altra la massa àmplia de votants.

El PP tarragoní va aprofitar per organitzar una trobada d'Elorriaga amb alguns dels periodistes del Camp de Tarragona que seguim la informació política. Aquests dinars són molt profitosos perquè coneixes l’altra cara dels polítics –alguns donen molt de sí- en un ambient d’off the record. Al meu blog no el trencaré. Però si que parlaré de sensacions. Elorriaga és una de les cares amables del PP, un home amb discurs, bagatge cultural i que parla clar. Ens va explicar que havia format part del Partido Reformista, aquell intent a les eleccions del 1986 de crear un partit de centredreta per ocupar l’espai de l'UCD amb la participació de nacionalistes catalans amb Miquel Roca al capdavant. L'operació va fracasar estrepitosament. Elorriaga ara està al PP, una formació molt heterogènia, tot i la imatge que tenim ara de partit de dreta dura pel domini de personatges com Acebes i Zaplana. Allà hi ha conservadors, liberals, democratacristians… Un batibull. A veure si algun dia podem parlar a la curta distància amb un Acebes o un Zaplana. Ho deixo anar i qui algú vol agafar el guant...

Sensacions? Al PP hi ha força optimisme de cara a les eleccions municipals i autonòmiques del maig i també per a les generals. Esperen recuperar algun Ajuntament important i també alguna comunitat autònoma, a més de consolidar les posicions actuals. Per a ells la legislatura està acabada i només resta esperar quan Zapatero convoca eleccions. El final del procés de pau a Euskadi ha deixat descol·locats els socialistes que intenten reaccionar mentre el PP està sòlid en una posició enrocada a favor de la solució policial i de desenterrar el pacte contra les llibertats i els terrorisme. Qui acaba decidint però unes eleccions és la famosa “marisma”, els indecisos i aquí està la batalla. I l'altre tema és l'abstenció, que acostuma a fer més mal a l’esquerra. I sinó recordem el 2000. Un panorama complicat on tot pot passar. Hem d'estar atents als esdeveniments.

La blocosfera política tarragonina

Aquest dilluns he publicat a la pàgina 2 del Més Tarragona un reportage sobre la blocosfera política tarragonina. He triat tres testimonis de blocaires de colors polítics molt diferents i amb uns blocs que no s'assemblen gaire. Un és el delegat del govern a Tarragona, el socialista Xavier Sabaté, que recordava que va ser el segon diputat a tenir web i fa un any i mig es va pasar al món del bloc. El president de CDC al Camp de Tarragona i alcalde d'Albinyana, Quin Nin, disposa d'un bloc que l'actualitza força regularment i Lluís Balart, candidat d'ICV a l'alcaldia de Tarragona també explicava les seves sensacions. Li costa més d'actualitzar-lo. La conclusió és que convergents i sobretot socialistes són els més introduïts en aquest món

Crec que la blocosfera tarragonina està en un moment molt primigeni. Calen més politics que s'atreveixin a fer blocs i que augmentin els comentaris. També cal tenir la possibilitat de fer-los. El diputat i alcaldable d'ERC per Tarragona, Sergi de los Rios, està a punt d'engegar-ne un i el sap de llista del PP, Alejandro Fernández, també en té ganes però no acab de fer el pas. Aquests dies, amb tota la tempesta que ha viscut el Nàstic, seria interessantíssim que l'alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal, el nou president grana, Raül Font, o el seu predecessor, Josep Maria Andreu, tinguessin bloc.

També manca un bon confidencial tarragoní. Potser millor més d'un. En la varietat hi ha el gust. Elnotari.com podria ocupar aquest espai, però després de cinc entrades, hem vist que rema només cap a una banda i no hi ha cap comentari, tot i que conec gent que n'ha volgut fer. Millorem Tarragona està molt inactiu. M'han comentat els responsables que en pocs dies tornaran a estar en forma. Ens haurem de conformar amb el que hi ha i la blocosfera barcelonina, que de tant en tant parla de nosaltres.

Aquí al costat trobareu enllaços amb les diferents webs de què us he parlat.

Mal moment pel pla d'urbanisme

Aquest dijous vaig anar a la tertúlia de Tarragona Ràdio, on més o menys una vegada al mes m'hi conviden. Tot i parlar més de dos terços del temps del Nàstic i la tempesta viscuda aquesta setmana, també vam tractar del pla d'ordenació urbana municipal (POUM)de Tarragona. Els contertulis eren el periodista Tomàs Carot i dos polítics de colors ben diferents: el portaveu municipal i candidat de CiU a l'alcaldia el maig vinent, Joan Aregio, i el jove regidor socialista Carles Castillo, un dels valors en alça del partit i que hi toca bastant en l'àrida matèria que és l'urbanisme.

Aregio defensa que l'aprovació inicial del pla s'ha de fer aquest mes de febrer, com més ràpid millor, per evitar que possibles canvis legislatius en compliquin la redacció final. Castillo, en canvi, vol que es deixi fins després de les eleccions, posició compartida per la resta de l'oposició. Tots dos tenen la seva part de raó, però hi ha un punt que grinyoa una mica per la part del govern: perquè portem gairebé set anys amb el pla sobre la taula i ara venen les presses?

L'altre punt important és el grau de suport del plenari tarragoní que hauria d'obtenir aquest document vital pel futur de la ciutat. La unanimitat és gairebé impossible, però crec que a més del govern, un o dos grups de l'oposició haurien de pujar al carro del sí. Tenint-los allà davant els vaig preguntar a Aregio i Castillo si hi havia grans desacords entre govern i oposició sobre les línies generals del pla. I em va quedar clar que la filosofia és la mateixa: cosir el teixit urbanístic de la ciutat per fer-la més homogènia i compacta. Per tant, tan complicat és arribar a aquest consens en les línies generals, aprovar-lo inicialment i afrontar la segona part del procés en el proper mandat, quan hi hagi qui hi hagi al govern estarà d'acord en aquests grans eixos? En resum, les dues posicions són defensables i la politització facilíssima. Conclusió: és un mal moment per parlar del pla d'ordenació urbana municipal (POUM).

Surrealisme i lògica grana

El Nàstic ha entrat des de fa uns dies en una dinàmica que de positiva no en té res. Els resultats fa mesos que no acompanyen -són cuers a 9 punts de la permanència- i l'entorn grana està mentalment a Segona Divisió de forma majoritària. O arriba una reacció ràpida en forma de dues o tres victòries més o menys seguides o la segona volta serà un via crucis insuportable. Si amb tot això no n'hi havia prou, l'alcalde Nadal va deixar anar la setmana passada una de les seves "nadalades" qualificant de "fracàs" el descens del Nàstic a Segona. Calculadament o no -hi ha opinions per tots els gustos- ha provocat la dimissió del president del consell d'administració del Nàstic, Josep Maria Andreu.

Anunciada dilluns a la tarda, la dimissió d'Andreu -l'heroi de l'ascens a Primera- es consumava aquest dimarts al vespre. La seva successió van ser figues d'un altre paner. Dos consellers els volien succeir, Jordi Virgili i José Luis Vilar. El primer semblava tenir més números, però al final ni un ni l'altre. I en aquest cas, com passa a tot arreu, el vicepresident es va convertir automàticament en president. El problema és que el nou màxim mandatari grana és el regidor d'Esports de l'Ajuntament de Tarragona. Si més no, lleig. Com aniran a veure Font el president del CBT, el Volei Sant Pere i Sant Pau o el Torreforta?

L'Ajuntament de Tarragona torna a viure una altra situació esperpèntica que donarà de parlar. La crisi política està instal·lada de forma permanent a la plaça de la Font, amb sucursal ara al Nou Estadi. El futbol mou passions i no oblidem que l'Ajuntament -i per tant els ciutadans els hagin preguntat o no- és amo d'un 38 per cent de les accions del Nàstic. Surrealisme o lògica?

Nou bloc polititzat a Tarragona

La setmana passada em va arribar al correu electrònic de la feina que m'avisava de la creació d'un nou bloc i vaig clickar l'adreça indicada (http://www.elnotaripuntcom.blogspot.com). El nou ja és prou definidor de la filosofia del blog. Aprofita la polemica del pas d'Unió i Convergència pel notari amb l'objectiu de repartir-se els càrrecs institucionals de Tarragona i deixa clar el seu objectiu: "Donar fe del que de veritat passa a la ciutat de Tarragona i que no s'acaba de conèixer prou".

Fonts convergents m'han assegurat que es tracta d'una iniciativa del PSC de Tarragona. Té la seva lògica. Molt ben parats no queda CiU. Fins ara hi ha penjades tres entrades. La primera, del 9 de gener, és de l'articulista de El Punt Jaume Oliveres titulat "Fent cua a la notaria" sobre el pas pel notari de la federació nacionalista. Del 10 de gener hi ha un article de la corresponsal de "El Mundo" Salut Muñoz, "La opaca gestión de Nadal en el Ayuntamiento de Tarragona". Caña a l'alcalde convergent tarragoní. I d'ahir dilluns 15 és El "retorn" del trio de Terres Cavades” a través del Nàstic?" sobre la polèmica al voltant del decens del Nàstic iniciada per l'alcalde Nadal i l'hipotètic retorn al club del promotor José Luis García i l'exregidor d'Urbanisme Àngel Fernández. La batalla política tarragonina arriba a la xarxa.

La llista de Martorell

Aquesta és la interpretació del genial ninotaire Napi en la contraportada l'edició del Més Tarragona d'aquest divendres sobre la candidatura que està organitzant l'actual regidora el grup mixt Maria Mercè Martorell per a les properes eleccions municipals de Tarragona. Coneixent-la, no crec que s'ho hagi pres malament. Aquesta segona quinzena de gener sortirà a la llum amb gairebé tota seguretat el projecte polític encapçalat per l'exregidora del Partit Popular.

Les formacions polítiques als quals vol esgarrapar vots Martorell, el Partit Popular i Convergència i Unió, s'han afanyat a dir que l'aparició d'aquesta encara hipotètica llista no els espanta i que no patiran cap dany electoral. Pensen això realment Ricomà i Aregio? Hi ha qui diu que CIU acabarà "fitxant" Martorell, tot i que des de la federació nacionalista es nega rotundament aquesta possibilitat. La barrera dels 5.000 vots -la quantitat aproximada de sufragis, 500 amunt 500 avall depenent de la participació- és molt alta però no inassumible per aquesta llista "independent, centrista i localista". Des del PP, es continua recordant que la marxa de Martorell de la formació ha estat barroera i amb unes formes més que qüestionable. El cap del grup municipal, Francesc Ricomà, no dubta a parlar "d'apunyalament i traidoria"·

En els darrers comicis municipals, el llavors president de la Cambra de Comerç de Tarragona, Jaume Ferrer, es va moure per liderar una candidatura independent. A les seves mans tenia una enquesta que li donava dos regidors. Si Martorell se n'ensurt i acaba presentant candidatura pot aspirar a aquesta massa de vots del tarragonisme de tota la vida ubicat al centre-dreta. El seu carisma és innegable i té un índex de coneixement molt alt en certes zones de la ciutat. La resta de la candidatura hauria de fer la resta. Ja he aconseguit parlar amb algú que anirà a la llista de Martorell, però per sota. Davant és on tindrà més dificultats. Estarem atents, docs, als seus moviments inmediats.

El misteri dels talls de l'aigua corrent

Intento comprendre-ho però no ho aconsegueixo. Escric des d'una certa emprenyamenta -ho reconec-, però crec que em comprendreu. Estan fent obres davant de casa, arreglant la vorera. Doncs portem dues setmanes -el que fa que duren més o menys les obres- patint talls de l'aigua corrent de forma reiterada, sense avís -només una vegada- i quan truques a Sorea, l'empresa de qui en depèn el submistrament no t'informen de res. A vegades són minuts, a vegades són hores. Hem arribat a estar gairebé un dia sense aigua corrent -de les onze del matí de dimecres a les nou del matí de dijous-, amb tots els problemes que això comporta.

Però és que al lloc on treballo també hem viscut aquesta setmana un dia i mig sense aigua corrent. Les circumstàncies, les mateixes. Obres i reventada d'una canonada. I parles amb amics i coneguts i es queixen de situacions semblants. La meva pregunta és: cada cop que es fan obres en un carrer, han de trencar una canonada i deixar els veïns sense aigua? Però en tinc més. No treballen amb mapes on s'indica per on passa l'aigua, la llum, el telefon, el gas, la fibra òptica o el que sigui? És deixadesa? Manca de preparació? El ciutadà, com sempre, se sent desprotegit i com si se li enriguessin a la cara.

Una cadena no pot parar

El Pep Gorgori, excompany de facultat i blocaire, m'ha fet entrar en un meme. Què és això? Doncs una cadena que s'estén per la xarxa de blogs. El repte és explicar cinc coses que segurament no sabeu de mi i passar el repte a cinc blocaires més. Divertit oi?

1. El meu còmic preferit és Tintín i amb onze o dotze anys ja tenia tots els àlbums. Potser per això sóc periodista, tot i que el Tintín no n'exercia massa. L'Àsterix ocuparia el segon lloc, però em sabia greu que els romans sempre perdessin.

2. De petit volia ser astronauta. Potser pels dos àlbums en què Tintín va a la Lluna. La veritat és que no he fet carrera en l'astronàutica.

3. En la campanya de les generals del 1996 vaig anar a dos mítings aprofitant que estudiava a Barcelona: el central del PP al Palau Blaugrana i el central del PSOE al Palau Sant Jordi. Als dos vaig anar ammb un tal Lluís Orriols, que va acabar fent política i no n'he sabut res més. Era de Vic. En el primer no ens vam trobar amb tanta gent que hi havia. El del PSOE, vam seguir el míting des de dlt d'uns altaveus, ajaguts i vam quedar plens de pols. Molt surrealista.

4. El teatre és una de les meves passions frustrades. A quart d'EGB feiem obres que escrivíem nosaltres mateixos, vaig fer un parell d'anys Els Pastorets -una mena d'escolanet d'un gran sacerdot de l'època- i una adaptació Antaviana, amb paper protagonista inclòs, a segon de BUB. Hi han cintes de VHS circulant. Algun dia encara em veure al Youtube.

5. Vaig comprar durant un munt de diumenges l'ABC per un col·leccionable de la història del Barça. Tenia 13 o 14 anys. Les coses que fa un culé.

El repto el llenço a 5 persones ben diferents: Jordi Molinera (http://jmolinera.blogspot.com/), Jordi Suñé (http://lluissunye.blogspot.com/), Núria Masdéu (http://nuriamasdeu.blogspot.com/), Gustau Moreno (http://lamarfanta.blogspot.com/) i Antonio Teruel (http://deformacionprofesional.blogspot.com/).

Píldora sobre Muntanyans II

El passeig marítim de Torredembarra ha viscut aquest diumenge una nova manifestació contra el pla parcial de Muntanyans II, convocada per l'Assemblea de Joves del Baix Gaià. Hi van assistir entre 150 i 200 persones, lluny del més de mig miler del 10 de setembre. Tot i que des de l'organització de la concentració es va voler insistir en què "la lluita no està perduda", Torredembarra camina cap a tenir 550 nous habitatges prop de la platja.

Comarex és l'empresa que vol tirar endavant aquest nou complex residencial. Caja Granada forma part de l'accionariat d'aquesta societat. Caja Granada depèn de la Junta d'Andalusia, governada pel PSOE, el mateix color polític del titular del Departament de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal.A mi em sembla molt clar. El PSC de Torredembarra sempre ha defensat que tirés endavat el projecte i la proposta de comprar els terrenys de Muntanyans II per part del Ministeri de Medi Ambient sembla més producte moment d'efòria o manca d'informació de la ministra Narbona que res. La politització del tema també ha fet molt de mal.

Torredembarra torna a arribar tard a la conservació dels seus espais naturals, com ja va passar amb el Cap Gros i el Canyadell. A mi em sap molt greu que s'urbanitzi Muntanyans II i per això vaig anar a la manifestació del 10 de setembre però tinc la sensació que arribem al final de la partida i la majoria de cartes estan marcades. I no sóc derrotista, sinó realista. Sempre ens quedarà que la naturalesa hi digui algun dia la seva. I sinó, entreu a www.youtube.com i cerqueu "muntanyans".

Any d'eleccions municipals

El 2007 serà entre moltes altres coses un any de renovació o no dels Ajuntaments a través de les eleccions municipals del 27 de maig. Cada localitat és un món i al Camp de Tarragona en tenim de molt interessants. La ciutat de Tarragona tindrà nou alcalde a partir del juny vinent. El convergent Joan Miquel Nadal deixarà l'alcaldia després de més de 17 anys al càrrec i el seu company de files Joan Aregio i el socialista Josep Fèlix Ballesteros, que es presenta com a cap de llista persegon cop, aspiren a rellevar-lo.

És difícil fer un pronòstic sobre que passarà a la capital tarragonina. El tripartit està a un sol regidor de la majoria absoluta que ara ostenten la suma de CiU i PP. L'equilibri és molt fràgil i la irrupció de llistes independents o la de Ciutadans poden afectar aquestes majories de forma imprevisible. A Reus la situació és totalment diferent. El tripartit mana amb força avantatge i els candidats són els mateixos que el 2003, quan es va mantenir el mateix repartiment d'escons que el 1999, excepte el cap de llista d'ICV. L'altra novetat és l'augment de 25 a 27 regidors del plenari reusenc per l'increment de població, que tot indica que se'ls apuntaran les forces més votades. El socialista Lluís Miquel Pérez té tots els números poer seguir com alcalde de la capital del Baix Camp.

Anem a l'altra ciutat que tanca el triangle del Camp de Tarragona. La convergent Dolors Batalla aspira a un segon mandat com alcaldessa de Valls després de l'èxit del 2003 i el pacte amb Esquerra. Davant seu tindrà l'altual diputada socialista i exdelegada del Govern Núria Segú. Un duel que permetrà que la capital de Valls continuï tenint una alcaldessa. El Vendrell també té alcaldessa des del 2003, la socialista Helena Arribas, gràcies a un pacte amb el PP. CiU vol reconquerir la capital del Baix Penedès, contaminada pel virus de l'extrema dreta de Plataforma per Catalunya, que ara té un regidor al plenari vendrellenc. ERC i PP tindran coses a dir.

A les grans poblacions costaneres hi podem trobar de tot. A Vila-seca seria una sorpresa total que Josep Poblet i CiU no revalidesin la sobrada majoria absoluta actual. A Cambrils, el socialista Robert Benaiges, a l'alcaldia des del 2003, vol mantenir el tripartit al govern i trencar amb la tradicional inestabilitat política d'aquest municipi. L'incombustible Esteve Ferran, que frega ja la vuitantena, va perdre el 2003 la majoria absoluta al plenari de Salou i va haver de pactar amb el PP i CiU, que va acabar sortint del govern després de l'afer urbanístic de Ferran fill. Els convergents aposten fort amb Salvador Pellicé com a cap de llista i podríem viure un canvi polític.

El socialista Manuel Jiménez aspira a mantenir-se a l'alcaldiade Torredembarra però amb menys forces al govern i més comoditat. CiU i ERC canvien de candidat i, com sempre, hi haurà llistes independents que compliquen el panorama. Calafell ja és una història totalment diferent, amb el populisme de l'ADMC que distorsiona el mapa polític normal amb els convergents com a principals "còmplices" i amb l'objectiu de mantenir l'alcaldia. Poblacions més petites com Altafulla i els Pallaresos tindran més llistes que el 2003 i podem veure pactes molt "distrets". Anirem comentant les novetats.

El virus de la política

Començaré l'any, blogísticament parlant, amb una recomanació literària, per evadir-nos una mica d'aquesta atmòsfera política tan complicada i decebedora després de l'atemptat de Barajas i l'estat terminal del procés de pau, del qual en seguiré parlant en aquest bloc. No ens allunyarem, però, de la política, perquè es tracta d'un llibre de ficció però amb la política com a fil conductor. Es tracta de "El virus de la tristesa", de Jordi Cabré.

Curiosament "El virus de la tristesa" és el número 441 de la col·lecció "A tot vent" de l'Editorial Proa, just un número abans del darrer llibre de què vaig parlar, "Neopàtria", d'Héctor Bofill. Totes dues nevel·les tenen en comú la política-ficció com a teló de fons. De Jordi Cabré vaig llegir l'estiu de 2005 "Rubik a les palpentes", una obra molt diferent però amb un argument que el vaig trobar molt original i trencador: un homosexual que surt de l'armari, és a dir que assumeix que és heterosexual. Res a veure amb el llibre de que vull parlar ara.

"El virus de la tristesa" es mou en dos èpoques diferents; l'actual i el 1951. El llibre comença quan Antoni Capdevila és investit nou president de la Generalitat. Recorda en alguns aspectes, com la ideologia, Pasqual Maragall, però en altres en difereix molt: és divorciat i té com a amant una jove cap de gabinet. Només té un fill, que és una mena de crack de al informàtica que passa olímpicament de la política. El mateix dia de l'investidura mor el pare del nou president i aquest es veu posseït per una tristesa gairebé infinita. No es portaven massa bé i havia mort en una residència. Es perquès es coneixen a mesura que avança la lectura.

Hem de retrocedir fins el 1951 per situar-nos en l'altre escenari de la novel·la, amb Antoni Capdevila pare com a protagonista a dalt d'un transatlàntic anomenat Independence i un pla per posar en dificultats el règim franquista que amb prou feines comença a sortir de l'autarquia i estènyer llaços amb els Estats Units encara presidits per Truman. No explicaré més per no trencar la màgia de la lectura d'aquest llibre, absorbent gràcies a uns canvis de marxa molt ben trobats. Cabré, actual director del confidencial www.elsingulardigital.cat, ens sorprèn amb una novel·la imprescindible per als que, com un servidor, estem tocats pel virus de la política.