divendres, d’abril 30, 2010

TV mítica (XVIII): No te rías que es peor i l'Estadella

Avui ens hem assabentat de la mort d'en Jordi Estadella i personalment és d'aquelles notícies que et toquen part sensible perquè la seva figura inconfusible, la seva barba, una veu molt característica, el seu humor, formen part del meu imaginari. Estadella em recorda els inicis de TV3 -presentant Filiprim o Piano Bar- , alguns personatges que doblava com l'Inspector Gadget o fent de mestre de cerimònies de Un, dos, tres i sobretot No te rías que es peor, aquell consurs de TVE que ens acompanyava al migdia, just abans de marxar cap a col·legi.

Recordo com feiem al ronso quan els pares ens deien que ja era l'hora de marxar cap l'escola. Volíem veure el Perdo Reyes, el Marianico el Corto, el Señor Barragán i companyia intentant fer riure els concursants amb els seus acudits. I presentant el programa la seva primera temporada, en Jordi Estadella. No te rías que es peor va acabar el 1995, ja sense l'Estadella, que va continuar la seva carrera televisiva i sobretot radiofònica. I en el doblatge. Els últims anys hem pogut sentir la seva veu doblant Lord John Marbury, l'ambaixador de la Gran Bretanya als Estats Units d'una de les meves sèries de referència, The West Wing.

I acabo recordant el lligam de Jordi Estadella amb Torredembarra. Se'l podia veure sovint passant les vacances o alguns caps de setmana. Encara recordo quan em va fotre bronca perquè amb la meva Derbi Variant ocupava part de la calçada mentre estava parat. Algun amic exagerava l'incident dient que va estar a punt d'atropellar-me amb el seu cotxe. Segur que no va ser així. Ens agrada exagerar. És una petita anècdota que guardo d'aquest mite radiofònic.

dimecres, d’abril 28, 2010

Política “made in” Torredembarra

Un amic em comentava que té la impressió que la política torrenca fa setmanes que està molt tranquila. Adormida, em va arribar a dir. Ell és de fora de Torredembarra i sovint comentem els episodis tan moguts que viu la política del nostre municipi. I és que la imatge que donem és aquesta: alcaldes que pleguen o els fan plegar, regidors i regidores que no respecten les sigles sota les que han obtingut l’acta, governs que cauen, socis que canvien de preferències, baralles i retrets… Aquesta és la marca identificativa de la política de Torredembarra practicament des de la recuperació de la democràcia, amb comptats i curts oasis.

No crec que ara ens trobem en cap oasi polític. La darrera tempesta la vam viure el gener amb l’expulsió del govern de la regidora no adscrita –trànsfuga per altres- Laura Pradeda i des de llavors un govern en minoria regeix els destins de Torredembarra i la mar de fons és important a causa de les properes eleccions municipals, només a un any vista. El govern en minoria encapçalat per Daniel Massagué arriba a finals del quart mes de l’any sense haver aprovat el pressupost d’aquest 2010, un signe inequívoc dels problemes existents quadrar els números.

Torredembarra és el paradigma de la població de la costa tarragonina. Ha experimentat un creixement exponencial de població les darreres dues dècades i ha hagut de fer l’esforç d’augmentar els serveis. Al mateix temps ha engreixat molt la plantilla municipal i ha basat el seu finançament en el boom de la construcció. Quan el totxo ha posat el fre de mà, la població segueix augmentant i la demanda de serveis també. El nostre municipi arrossega un dèficit històric de manca d’equipaments. Mentre localitats molt més petites disposen desde fa temps d’un pavelló poliesportiu, Torredembarra va haver d’esperar fins el 2007, amb una obra a cuitacorrents que va quedar inundada als pocs mesos de la seva inauguració. Ara tenim les obres del teatre-auditori paralitzades, un altre equipament necessari des de fa anys.

Almenys, aquest mes de març s’ha inaugurat finalment el Tanatori de Torredembarra. Recordo fa gairebé una dècada, quan un regidor m’afirmava en una entrevista que la seva construcció era inminent. A Torredembarra tot ens costa molt. Això sí, som molt efectistes. Aquest estiu acollirem un concert de David Bisbal. Accepto certs arguments a favor de l’actuació del triunfito –no em vull erigir en l’antiBisbal de Torredembarra perquè al nostre municipi hi té molts seguidors i els respecto-, però hem de ser conscients que aquest concert costa una quantitat de diners important i no deixarà massa rèdits al muncipi. Els qui vinguin al concert vindran a Torredembarra com anirien a Cambrils o Calafell si allà actués el cantant andalús. I la inmensa majoria, amb l’entrepà sota el braç sinó venen ja sopats de casa. Mentrestant el teatre-auditori, sense data de finalització d’obres. On s’allotjarà Bisbal em preguntava un altre amic? A Torredembarra? No. No tenim hotels. Un altre dels grans drames de Torredembarra.

Llegia fa uns dies que a partir d’ara no es podran instal·lar prostíbuls al centre del municipi i ho hauran de fer al polígon Roques Planes. Va ser notícia de portada al principal diari de la demarcació. El més curiós és que cap empresari ha demanat ubicar un local d’aquest tipus al nostre municipi. Però, per si de cas, ja sabem on el posarem. La bena, abans que la ferida. Política “made in” Torredembarra.

Publicat al número d'abril al Diari de la Torre

dissabte, d’abril 24, 2010

Sant Jordi barceloní

Feia una dècada que no vivia un Sant Jordi a Barcelona i aquest any he tornat a experimentar un dia tan especial a la capital de Catalunya. Es tracta d'una festa de masses. Pel matí encara pots passejar per les Rambles i guaitar els llibres. Per la tarda ja és una missió complicada i incòmoda. És el Dia dels Enamorats -i no tradicions impostades l'invent de Sant Valentí- i el Dia del Llibre, sobretot pels qui normalment no llegeixen. És una explosió literario-romàntica enmig de la primavera.

No sóc dels que fa cua perquè li signin llibres. Tinc exemplars signats a casa, però són de fa molt temps o d'alguna entrevista de feina o d'algun escriptor amb el qual he pogut compartir més que un minut d'aquesta mena de factoria de signatura en sèrie que són les paradetes de Sant Jordi. Però no negaré que fa gràcia topar-te amb molts escriptors i escriptores que estan signant, atenen mitjans de comunicació o van d'una banda a l'altra en la marató que per a ells i elles és el dia de Sant Jordi. És una sensació curiosa: tu els coneixes, els has llegit, però ells no saben qui ets tú.

Una altra característica de Sant Jordi és que les televisions i ràdios emeten alguns programes des del carrer. Aquest dievendres vam poder assistir en directe a La competència, de RAC-1, prop del Palau Robert, i va ser un bon regal de Sant Jordi. Vaig riure molt, fins que les llàgrimes em queien per les galtes. Públic sentat i públic dret, gent que hi passava tot el matí o altres, com nosaltres, que hi vam estar una horeta, però molta empatia i molta rialla. Molta complicitat.

Una anècdota curiosa és que vaig tornar a casa amb dos exemplars d'un mateix llibre que vaig obtenir de forma gratuïta. Un, directament de la mà d'una noia que els repartia i l'altra, del maleter d'un cotxe, després d'endevinar que un home que passejava pel voltant del concessionari era Miguel de Cervantes. Era el llibre del guanyador del Premi Volkswagen, que estava allí signant llibres com un possés. Altres escriptors de més renom es morien de fàstic en algunes paradetes, sense lectors que els demanessin una signatura.

Sant Jordi és una festa de la qual n'hem d'estar orgullosos perquè és una demostració a tot el món del que és el nostre país. Però sobretot, que a ningú se li ocurreixi convertir Sant Jordi en dia festiu, tal com demanen certs partits polítics o grups del Facebook. Seria el seu certificat de defunció. Ja sabem l'afició que tenim en aquest país d'aprofitar festes i ponts per fotre el camp a la platja, a la muntanya o a l'altre punta del món.

dimarts, d’abril 20, 2010

Eagle, un manga presidencial

Fa més d'un any us parlava en un post d'un manga japonès sobre un hipotètic candidat asiatico-amèrica que aspira a guanyar les eleccions presidencials dels Estats Units. Es titulava Eagle, la forja de un presidente i constava de cinc volums que van anar sortint gradualment. M'ho he pres amb tranquil·litat però finalment he acabat les aventures de Keneth Yamaoka, la seva família i el seu equip de campanya.

Eagle ha calmat la síndrome d'abstinència que em va deixar l'acabament de The west wing, tot i que ni pel format ni pel guió arribava al nivell sublim de la sèrie d'Aaron Sorkin, tot i uns certs paral·lelismes entre totes dues ficcions i... també la realitat. És com una estranya de la quadratura del cercle de candidats demòcrates representants de minories. Us recomano, ara que ve Sant Jordi, submergir-vos en aquest manga del japonès Kaiji Kawaguchi, per tornar a viure una trepidant carrera presidencial a la Casa Blanca. Una proposta diferent però apassionant.

diumenge, d’abril 18, 2010

Mandra constitucional

Em fa mandra escriure sobre l’Estatut de Catalunya i el Tribunal Constitucional, però ho faré. El que hem vist els darrers tres anys és la demostració que Catalunya no encaixa a l’Estat espanyol i que la voluntat des de Madrid és intentar assimilar Catalunya des del KO per avorriment, aprofitant la manca d’unitat i de talla política dels seus dirigents actuals. És inadmissible que deu magistrats puguin decidir per sobre de la voluntat del poble català expressada en un referéndum, però encara és més escandalós que aquest tribunal tardi el que està tardant en emetre una sentència.

La sentència sobre un Estatut com el de Catalunya hauria de passar a causa de la seva importància per davant de la resta de lleis recorregudes. Però és que a més, aquests senyors i senyores que cobren un sou públic i, a més, gens despreciable, haurien de ser molt més diligents a l’hora de dictaminar i reduir els terminis inconcebibles que estem veient per prendre una decisió que hauria de ser favorable a la constitucionalitat del text. No ha estat aprovat per les Corts? O és que una majoria de diputats ha estat tan irresponsables com per aprovar un Estatut inconstitucional?

Però el que ens arriba de les deliberacions d’aquests personatges és que la discussió està en quants articles de l’Estatut de Catalunya es carreguen i quanta en “reinterpreten”. I els qui tenen aquest poderés són els memores d’un Tribunal Constitucional doblement il•legítim ja que alguns dels seus membres ja fa anys que han acabat el seu mandat i haurien d’haver plegat. Però el sistema no funciona i els dos grans partits espanyols són incapaços de renovar aquest òrgan, que està jugant amb el futur de Catalunya. No sabem quan arribarà aquesta sentència, quins magistrats a dictaran i quina serà la nova retallada estatutària, però és que ja fa temps que molts catalans i catalanes no creiem ni en aquest Estatut ni en cap altre.

L’única sortida per a Catalunya és la independència, la creació d’un estat propi i deixar enrera un Estat espanyol que és incapaç de comprendre’ns i que, a més, ens maltracta. Com escrivia fa dos dies al facebook, “cada cop entenc menys com algú que se senti català pugui no ser independentista” i estic convençut que cada dia són més els independentistes davant d’aquest panorama. El que tinc clar és que jo no acataré la sentència. Com ho faré? Doncs, per exemple, continuaré parlant de nació quan em refereixi a Catalunya i estat quan parli d’Espanya. Deu personatges com els del Tribunal Constitucional no poden dictar els meus sentiments i encara menys els d’un poble com el català.

diumenge, d’abril 11, 2010

TV Mítica (XVII): V



Aquests dies TV3 ens està afusellant a totes hores amb la promoció de l'estrena d'V. Els visitants. Es tracta d'una remake de la mítica sèrie dels anys vuitanta que va marcar a més d'una generació, entre les quals la meva. M'hi vaig enganxar bastant començada però recordo el ritual del dissabte a la tarda -a l'hora que ara fan Cine de barrio- de posar-se davant de la tele a gaudir de la lluita de la Resistència contra aquesta llangardaixos disfressants d'humans arribats de l'exterior per exterminar la raça humana. La imatge de Diana -una de les caps dels invasors- menjant un ratolí és una icona de l'època, que imitàvem amb gominoles.

V és un producte genuí de l'època reagganiana. Potser per dissimular, els visitants vestien un uniforme vermell i lluïen un símbol inspirat en l'esvàstica nazi enlloc de la falç i el martell. La Resistència contra els extraterrestres estava comandada per un periodista, Mike Donovan -interpretat per un Mark Singer que ja no va fer res més de bo- i una doctora, la July (Faye Grant). Hi havia pèrfides lideresses dels invasors, visitants bons, una nena nascuda d'un humà i un extraterrestre, pistoles làsers, naus espacials... un còctel que ens feia disfrutar a infants i joves de l'època, que col·leccionàvem cromos de la sèrie -que regalava la revista Teleindiscreta- que llavors començava- o ens vestíem de visitants per Carnaval.

Els remakes sovint fracassen perquè no poden lluitar amb la sèrie original profundament mitificada tot i uns millors efectes especials. Tinc ganes de veure aquesta actualització d'una de les sèries de referència de la meva infantesa i la seva actualització un quart de segle després. Tinc confiança en una Resistència contra els malvats invasors liderada per la Juliet de Perdidos.

dijous, d’abril 08, 2010

Cròniques de l'altra banda (LXXIV): Neix un nou mitjà de comunicació a l'Alt Camp

Aquest dijous he assistit a la presentació d'un nou mitjà de comunicació de la comarca de l'Alt Camp. Es tracta de Vilaweb Valls. Sempre és una bona notícia l'aparició d'una nova finestra informativa i mes quan encara no fa ni any que se'n va tancar un altre, l'edició en paper del Pati, qua ara ha restat en la seva versió d'internet. Vilaweb Valls l'impulsa un grup de joves aplegats en la nova Associació Ramon Barnils. Neix del voluntarisme i d'un periodisme popular. He pogut parlar amb alguns d'ells i comencen amb força, amb ganes i amb un projecte sòlid, amb el suport de Vilaweb i dels seus 15 anys d'experiència.

La presentació, que ha comptat amb la presència del director de Vilaweb, Vicent Partal, ha estat una lliçó sobre l'evolució del periodisme amb l'aparició de les noves tecnologies de la comunicació. Partal ha demanat que ningú apagui els mòbils -tal com demanava el cartell de l'entrada- sinó que els mantingués encesos i aprofités per enviat tweets. Tenia tota la raó. Com canvia la tecnologia!

Però també ha fet una reflexió sobre els principis que han de regir la professió. I coincideixo amb Partal en l'honradesa com a principi bàsic i també que no es pot agradar tothom. Malament aniríem sinó, També hi ha hagut un moment pel record al gran Ramon Barnils, lligat a l'Alt Camp a través de Figuerola. Barnils em transporta a la meva època d'estudiant, quan l'escoltava al Postres de Músic. El seu discurs sobresortia entre la resta de tertulians. Era un paio clar, transparent, punyent... i ens aniria tan bé tindre'l ara entre nosaltres!

Partal ha justificat perquè no es poden fer comentaris a les notícies publicades a Vilaweb amb els insults i la manca de respecte que es generen. Discrepo. Els comentaris regulats, fins i tot amb identificació amb nom i cognoms com ara fa l'Avui.cat, generen una bidireccionalitat interessantíssima en els diaris digitals. Jo he mantingut intercanvis de comentaris enriquidors des del respecte i la discrepància. S'ha de respectar, però, la filosofia de Vilaweb, un model consolidat i amb 350.000 lectors. Ara comença una nova aventura a Valls i ben segur que sumarà alguns centenars més de lectors. Felicitats i sort en aquesta aventura!

dimarts, d’abril 06, 2010

Sobre Garzón

La possibilitat que puguin suspendre el jutge Baltasar Garzón em produeix sensacions contradictòries. Garzón és un personatge que sempre m’ha caigut bastant gros. És el paradigma del jutge-estrella: fatxenda, pressumptuós, efectista, en definitiva… vedette. Vol abastar-ho, obrint processos judicials a tort i a dret, des que els anys noranta es va convertir en el fragell del PSOE… després d’anar de número tres per Madrid a les llistes del Congrés en les eleccions generals del 1993. Però Felipe González no el va fer ministre de Justicia i ràpidament va deixar l’escó i va tornar a l’Audiència Nacional. I des d’allí va començar a 'matxacar' el PSOE amb el cas GAL.

Però Garzón ja havia fet de les seves un any abans, el 1992, quan va inventar-se les detencions "preventives" –una dècada abans de la guerra preventiva de Bush jr. a Iraq- d’independentistes catalans per assegurar-se que els Jocs Olímpics de Barcelona anessin com una seda. Les posteriors tortures als detinguts preventius han arribat fins i tot a Estrasburg, donant la raó a les víctimes d’aquesta primera 'garzonada'. Després n’han vingut moltes altres de garzonades. I és que Garzón no es pot dir que sigui un bon jutge. Molts dels seus sumaris han acabat en un foc d’encenalls després d’obrir telenotícies i portades de diaris. Errors seus han provocat que més d’un delinqüent quedi lliure. El seu gran moment, sens dubte, va ser la detenció d’Augusto Pinochet. Un altre miratge: l’exdictador xilè va morir tranquil·lament al llit després d’uns mesos de vacances forçades a la Gran Bretanya.

Malgrat tot, Baltasar Garzón s’ha convertit en un dels grans herois del progressisme espanyol, un referent pujat a un pedestal. Amb una biografia digne del millor dels somnis americans –el fill de pagès que fa d’empleat en una gasolinera i acaba en un temps rècord al capdamunt de la judicatura espanyola-, és una mena d’ídol de l’esquerra messetària. Al mateix temps, des de la dreta se li tenen moltes ganes. Pot ser gràcies a una querella de Falange, que campa amb tota tranquil·litat pel nostre país –la Llei de Partits no va amb ells-, que es posi punt i final a la fulgurant carrera de la gran vedette judicial.

I la raó de l'hipotètica fi del jutge serà investigar els crims del fraquisme. Tan intel·ligent que és Garzón i no sabia que en aquest país nostre hi ha unes línies vermelles que no es poden creuar? Que no sap el jutge-estrella que hem fet una transició modèlica i la merda ha quedat amagada sota les catifes pels segles dels segles? Fins i tot un exministre franquista ha estat president d’una autonomia! I és la judicatura on menys ha arribat aquesta transició i una bona part dels seus membres són encara franquistes declarats. Garzón ha arribat massa lluny i ben aviat el veurem assegut a la banqueta dels acusats.

Publicat al diari digital Delcamp.cat

diumenge, d’abril 04, 2010

David Bisbal i altres misteris


David Bisbal actuarà a Torredembarra el proper mes d’agost. El cantant andalús, l’únic dels triunfitos que verdaderament ha triomfat –i valgui la redundància- en el món de la cançó, inclourà el nostre municipi en la seva gira mundial. En any electoral abunden aquest tipus de concerts amb estrelles del món de la cançó. Es troba en les primeres pàgines sels manuals de política municipal. En la retina dels fans –i dels no tan fans- estarà aquest megaconcert. A més, en el cas de Torredembarra, la regidora de Cultura trenca radicalment amb aquesta imatge lligada a les sardanes tan criticada per alguns. Un cop d’efecte important.

Però un concert d’aquest tipus també té una contrapartida en un moment com l’actual i és la despesa excessiva que pot comportar, encara més accentuada en un municipi de costa com Torredembarra, on el boom immobiliari ha frenat de cop. Els nostres governants haurien d’explicar quan arribi el moment, quan haurà costat portar a Torredembarra David Bisbal, descomptant les entrades. És a dir, quin és l’acord amb la promotora. El cost del concert de triunfito no hauria de ser un misteri sinó una xifra definida.

I és que darrerament estem vivint un ball de xifres desconcertant en algunes de les grans obres en marxa a la nostra ciutat. Això passa quan encara no s’han aprovat ni els pressupostos municipals del 2010 de Torredembarra, tot i que ja hem cobert gairebé una quarta part de l’any. Insisteixo que em costa molt d’entendre com es poden produir aquests endarreriments any rera any, tot i que el govern estigui en minoria. S’està convertint en un costum força discutible.

El pàrquing de Filadors està ja en el compte enrera de la seva entrada en funcionament. El recordarem com l’obra que el Pla Zapatero contra la crisi ens va deixar a Torredembarra, però possiblement també per un sobrecost més que destacable si les xifres denunciades pels socialistes en el darrer ple, i no desmentides (ni confirmades) per l’alcalde, acaben sent veritat. Un sobrecost de gairebé un milió d’euros sobre dos milions i mig d’euros de pressupost ho trobaria una “passada”. Esperarem però que es donin a conèixer les xifres definitives.

Les obres del teatre auditori ja fa setmanes que estan aturades i també assistim a un altre ball de xifres. La baralla política està entre l’acalde i l’exregidora d’Obres, Laura Pradeda. El desviament pressuposaria podria arribar als 1,7 milions sobre els 3 milions inicials. Torno a al•lucinar. L’altre dia em comentava un amic que no entenia com es podien produir desviaments pressupostaris com aquests en l’obra pública. A mi també em costa d’entrar al cap.Us imagineu que en unes reformes a casa us passés el mateix?

Però els problemes amb els números de l’Ajuntament no acaben aquí, ja que el PSC ha denunciat davant del Tribunal de Comptes que el consistori ha estat pagant factures a un arquitecte sense tenir contracte vigent. La xifra seria, segons el document presentat pels socialistes, de 22.000 euros. L'alcalde defensa que tot el procés s'ha fet de manera correcta, però caldrà esbrinar un altre misteri de números de l’Ajuntament de Torredembarra. Davant d’aquests desviaments pressupostaris caldria saber quin és actualment el deute de l’Ajuntament de Torredembarra. Es van fer molts esforços per reduir el monstruós endeutament de principis dels noaranta. No tornem ara enrera!

Publicat al número de març del Diari de la Torre