La possibilitat que puguin suspendre el jutge Baltasar Garzón em produeix sensacions contradictòries. Garzón és un personatge que sempre m’ha caigut bastant gros. És el paradigma del jutge-estrella: fatxenda, pressumptuós, efectista, en definitiva… vedette. Vol abastar-ho, obrint processos judicials a tort i a dret, des que els anys noranta es va convertir en el fragell del PSOE… després d’anar de número tres per Madrid a les llistes del Congrés en les eleccions generals del 1993. Però Felipe González no el va fer ministre de Justicia i ràpidament va deixar l’escó i va tornar a l’Audiència Nacional. I des d’allí va començar a 'matxacar' el PSOE amb el cas GAL.Però Garzón ja havia fet de les seves un any abans, el 1992, quan va inventar-se les detencions "preventives" –una dècada abans de la guerra preventiva de Bush jr. a Iraq- d’independentistes catalans per assegurar-se que els Jocs Olímpics de Barcelona anessin com una seda. Les posteriors tortures als detinguts preventius han arribat fins i tot a Estrasburg, donant la raó a les víctimes d’aquesta primera 'garzonada'. Després n’han vingut moltes altres de garzonades. I és que Garzón no es pot dir que sigui un bon jutge. Molts dels seus sumaris han acabat en un foc d’encenalls després d’obrir telenotícies i portades de diaris. Errors seus han provocat que més d’un delinqüent quedi lliure. El seu gran moment, sens dubte, va ser la detenció d’Augusto Pinochet. Un altre miratge: l’exdictador xilè va morir tranquil·lament al llit després d’uns mesos de vacances forçades a la Gran Bretanya.
Malgrat tot, Baltasar Garzón s’ha convertit en un dels grans herois del progressisme espanyol, un referent pujat a un pedestal. Amb una biografia digne del millor dels somnis americans –el fill de pagès que fa d’empleat en una gasolinera i acaba en un temps rècord al capdamunt de la judicatura espanyola-, és una mena d’ídol de l’esquerra messetària. Al mateix temps, des de la dreta se li tenen moltes ganes. Pot ser gràcies a una querella de Falange, que campa amb tota tranquil·litat pel nostre país –la Llei de Partits no va amb ells-, que es posi punt i final a la fulgurant carrera de la gran vedette judicial.
I la raó de l'hipotètica fi del jutge serà investigar els crims del fraquisme. Tan intel·ligent que és Garzón i no sabia que en aquest país nostre hi ha unes línies vermelles que no es poden creuar? Que no sap el jutge-estrella que hem fet una transició modèlica i la merda ha quedat amagada sota les catifes pels segles dels segles? Fins i tot un exministre franquista ha estat president d’una autonomia! I és la judicatura on menys ha arribat aquesta transició i una bona part dels seus membres són encara franquistes declarats. Garzón ha arribat massa lluny i ben aviat el veurem assegut a la banqueta dels acusats.
Publicat al diari digital Delcamp.cat
1 comentari:
Estic d'acord amb vostè amb molt del que diu al repassar l'historial d'aquesta vedette, però en absolut en el final del post. Si ens empenyem en interpretar les resolucions judicials en clau extrajuridica el que passa es que es confon tot i no ens aclarim:
La resolució del jutge processant a Garzón és correctísima: descriu, ni més ni menys que un cas de prevaricació perpetrada per un jutge realment “cutre”. Estrella, mediàtic, amb gran ànsia de justícia però cutre i maniobrero. Per a la llei és indiferent qui interposa una querella. No és Falange qui acaba amb Garzón: és ell mateix. Els límits que ha sobrepassat Garzón no són els de la transició, etc., no senyor, els límits són el de l’aplicació de la llei. En el mon del dret no es pot actuar com un heroi de pel·lícula, utilitzant el sistema judicial com un arma per a transformar el mon d’acord amb idees romàntiques. En el mon del Dret no més s’ha d’aplicar estrictament la llei que fan uns altres, li agradin aquestes lleis al jutjador o no.
Altra qüestió és si és convenient o no revisar en aquests moments el pacte que va donar fi al franquisme, si es va ser o no massa tou amb l’amnistia, si és oportú o no eliminar la irretroactivitat de les lleis penals, etcétera.
I una tercera qüestió és què, òbviament, n’hi ha partits polítics que els hi ve molt bé, per la part què els toca i altres què per la mateixa raó, però en sentit invers, els hi ve molt malament “el acaso a Grazón”.
Repeteixo: no barregem les tres qüestions. És perfectament coherent pensar què el jutge Garzón ha prevaricat (així ho penso jo) i desitjar al mateix temps que el Parlament (que és qui li correspon) revisi trenta i pico anys després la situació creada en el 77 respecte als crims del franquisme (que no va ser cap oblit), declarant-los genocidi o el que calgui.
Suposo que estarà d’acord amb mi en que mal aniríem si aquestes qüestions depengueren del “don Quijote” de torn i no del parlament on estem representats els ciutadans. Quina ceguesa la dels mitjans autodenominats “progressistes”!
Publica un comentari a l'entrada