dijous, de juny 29, 2006

Tàndem o no tàndem, aquesta és la qüestió

Fa deu dies que vam votar el nou Estatut i ningú se n'enrecorda. Els partits catalans han passat pàgina d'una forma sorprenent si és té en compte que qualificaven el referèndum de moment històric i han poast la maquinària en funcionament per a unes eleccions que es fan cada quatre anys -com a molt-. El PSC ha jubilat Maragall. El projecte polític maragallià de vuit anys s'ha reduït a tres. El potent aparell de Nicaragua ha decidit que l'alcalde olímpic ja està amortitzat i ara toca presentar un candidat radicalment diferent. Passem de la improvisació a la grisor; de l'efectisme maragallià al treball de formigueta montillenc (m'acabo d'inventar una paraula?).
L'aposta socialista és molt forta. Pot sortir bé si Montilla arrossega les masses abstencionistes de l'area metropolitana barcelonina o pot ser un fracàs vertiginós si la Catalunya interior el veu com un extraterrestre. En canvi, CiU es troba en una situació radicalment diferent. Fa cinc anys Artur Mas era un polític emergent que generava molts dubtes. Ara és un líder consolidat i que ha anat guanyant crèdit, fins i tot a l'oposició. La seva número dos serà Núria de Gispert. Té carnet d'Unió Democràtica, però podria estar tranquilament a Convergència. Jo hauria apostat per Espadaler, un polític jove qué ben bé podria ser el successor de Duran Lleida. Dels 46 escons actuals, CiU pot passar a una xifra propera als 56 del 1999 si acaben de jugar bé les cartes i aprofiten els dubtes creats per Esquerra Republicana, partit amb el qual comparteix una frontera política molt àmplia.
Els republicans han decidit fer un salt endavant presentant l'anomenat tàndem integrat per Carod i Puigcercós. Gastar els dos principals cartutxos en una contesa electoral demostra o la importància que se li dóna a aquesta cita o que estan bastant desesperats. Esquerra té un problema endèmic: les divisions internes. Va passar amb Hortalà a finals dels 80, amb Colom a mitjans des 90 i ara hi tornem a ser? A veure si el seny s'imposa a les files republicanes i es fa pinya per evitar una divisió que serà l'avantsala d'un altre descens electoral.
Iniciativa continua amb un lideratge clar de Joan Saura, que vol formar tàndem amb l'exconseller Salvador Milà, una altra víctima de Maragall. El paper d'ICV és trist, com sempre: ser la marca del PSC per arribar a sectors més esquerranosos i ecologistes. Com trobo a faltar una Iniciativa a l'estil d'Ezquer Batua, capaç de centrar cap a l'esquerra el tripartit basc. Finalment el PP tornarà a presentar Josep Piqué. No té temps de res més i veurem si el de Vilanova aguanta la situació ezquizofrènica en què viu des de fa mesos. Serà una campanya molt apassionant pels que ens agrada la política.

dimecres, de juny 28, 2006

Ho reconec, volia que perdessin

He sintonitzat la SER un cop acabat el partit Espanya-França quan la "roja" ja havia estat eliminada. Un dels majors "hoolligans" madridista i espanyolista, Poli Rincón, deia que els que s'alegren del fracàs d'Espanya al Mundial són uns "desgraciats". Doncs sóc un desgraciat. Amb l'eliminació de la selecció espanyola m'he tret un pes de sobre. L'ambient creat per televisions i mitjans de comunicació estatals s'havia fet irrespirable. La naftalina i la caspa es pasejaven per Alemanya i també per moltes ciutats de l'Estat.
He fet esforços inimaginables per intentar sentir alguna mena d'afinitat per la "roja" a treavés de Puyol, Xavi, Iniesta o Cesc. Res de res. Encefalograma plà. He disfrutat com un camell amb els tres gols de França i ara veig el Mundial amb una relaxació evident. M'agradaria que guanyés Argentina o Anglaterra. I per què no Brasil? I la Portugal de Deco? O la França que ens ha alleujat la vida a tots.
S'ha inflat molt la trajectòria d'Espanya. El grup de la primera fase era molt fluix. I, a més, Ucraïna, que ja està a quarts, va tenir un mal dia. S'ha menypreat a França. Que si eren vells, que si Zidane s'arrossega... Doncs la França decadent ha derrotat l'Espanya emergent. I a mi m'ha agradat. La selecció catalana no pot participar en competicions oficials. Espanya no ens deixa. No és normal que persones com jo, independentistes des de fa molt temps, volguem que aquest estat opressor perdi? Els toreros, la bandera espanyola amb l'aguila i les sevillanes em queden molt lluny. Sento més proper el seleccionador francès, Raymond Domenech, fill d'un republicà català exiliat al país veí. I més ara que ha enterrat tot aquest creixement del nacionalisme espanyol més ranci.

divendres, de juny 23, 2006

Companys de partit

Hi ha una frase que ha fet molta fortuna en els ambients polítics i que diu: "Hi ha amics, enemics i companys de partit". Quina gran realitat! Només cal observar una mica la política torrenca. Del passat i també del present. Començant per aquella batalla intestina de mitjan del 1985 entre Celestí Salort i Santiago Segalà dins de CiU, que ha marcat la política torrenca fins a l'actualitat, i acabant amb el maquiavelisme o florentinisme actual que regna en algunes formacions polítiques.
Esquerra Republicana de Torredembarra viu des de fa mesos una gran crisi interna, soterrada durant l'etapa de Josep Bargalló com a portaveu municipal -perquè aquestes crisis no surten de la nit al dia-, però que ha aflorat amb una força inusitada des de fa uns mesos. No és que hi hagi dos sectors sinó una colla de capelletes, algunes unipersonals, que entorpeixen el futur d'una formació que havia experimentat un gran creixement a Torredembarra fins el 2003 i ha il·lusionat a moltes persones i col·lectius del municipi.
Tota aquesta amalgama s'ha reduït a dues possibilitats de cap de llista: Josep Maria Cortés o Gerard Ciuró. L'elecció de la nova executiva ha afavorit el sector més afí a Ciuró, que compta amb més recolzaments per esdevenir cap de llista. Els republicans han de decidir com més aviat millor el candidat i començar a treballar en una candidatura que torni a redreçar la línia descendent iniciada el 2003. Fins ara ha perdut molt temps en estèrils lluites domèstiques. Ara cal que la formació republicana miri enfora i es pugui erigir en el contrapès dels socialistes, grans favorits a la victòria el 2007. Els comicis del 1999, quan van ser la gran sorpresa, són l'exemple a seguir.
CiU també ha viscut una batalla molt intensa que sembla haver deixat uns vencedors clars i, és clar, també derrotats. Un dels vencedors és molt visible, el nou cap de llista, Daniel Massagué, que recentment ha obtingut també el suport d'Unió. Haurem de veure com acaba de quedar la lista convergent per confirmar que la renovació no és només en el número u. Integrar el gran derrotat seria un punt important, però potser les ferides són massa profundes. L'etapa Lecha ja és història i ara haurem de veure si CiU remunta el vol o s'enfonsa com ha passat en poblacions semblants a Torredembarra com Cambrils o Altafulla.
Les darreres setmanes també hem viscut un sonat divorci. El dels dos regidors de l'ADMC, que ara ja no formen part d'aquesta formació i estan al grup mixt. Cadascú per la seva banda. Quin serà el futur polític de cada un. Es retiraran de la política o buscaran incorporar-se a una altra formació o muntar una altra candidatura? En tres anys han fet molt de soroll, sobretot Maria Dolors Toda, i m'estranyaria que se n'anés cap a casa de la mateixa manera que un dia va voler saltar a l'arena política amb tanta energia.
Són tres històries d'aquelles que allunyen molta gent de la política. S'hi barregen egos i odis, interessos personals i jugades d'estratègia política molt sibilina. Altres partits, com el PSC, Alternativa Baix Gaià PP , mantenen una imatge d'unitat, però ben segur que també hi ha alguna batalla. De menys intensitat, però recordem que a la vida hi ha amics, enemics i companys de partit.

dimecres, de juny 21, 2006

La "marea roja" no és la meva

Parlem del Mundial? Doncs parlem del Mundial. Ho estic intentant. Em fixo com a referents Puyol, Xavi, Iniesta, Cesc, Xavi Alonso... però no hi ha manera. Poden més aquestes imatges gairebé esotèriques de gent vestida de torero, amb perruques vermelles, la bandera amb "l'aguilucho", aquells torets articulats... Ho sento però no puc.
Em sento molt més pròxim a l'Argentina de Messi i Saviola o l'Holanda de Van Nistelroy o Van Bommel. O l'Anglaterra de Gerrard i Lampard o el Brasil de Ronaldinho i Kaká. La meva selecció és la catalana. Potser no passaria de la primera fase (o sí), però no la deixen participar en competicions oficials i les "costellades" del Nadal cada dia em fan més gràcia.
No vull que Espanya guanyi el Mundial pels referents que significa. "Contra el Estatut, la selección" diuen alguns. No m'identifico amb tot això. Hi ha qui li costa entendre'm i altres que tenen el mateix punt de vista que jo. Enmig e la "marea roja" no m'hi trobareu.

dimarts, de juny 20, 2006

L'Estatut ja està aprovat. I què?

Alguna cosa haurem de dir de l'aprovació del nou Estatut de Catalunya en un referèndum en què el sí va derrotar amb claredat el no, però laparticipació no va arribar al 50%. La tertúlia de Tarragona Ràdio el matí de dilluns amb Joan Maria Piqué (Diari de Tarragona) i Òscar Messeguer (El Punt) i jo mateix va servir per fixar diverses conclusions. Convergència i Unió sembla el gran vencedor d'aquest referèndum. Ha guanyat l'opció que defensaven i el seu líder, Artur Mas, surt molt reforçat i van llançats cap a les eleccions de la tardor amb moltes garanties de recuperar terreny.
El PSC defensava el sí però no ha aconseguit mobilitzar prou el seu electorat natural, sobretot el de l'àrea metropolitana. Ni portant diverses vegades Zapatero a Catalunya. Iniciativa també està entre els guanyadors, però com bé comentava Piqué (Joan Maria no Josep) el seu líder, Joan Saura, és conseller de Relacions Institucionals i Participació. Molta gent no ha participat. Per tant, Saura no pot fer massa salts d'alegria.
El PP està fent un paper molt trist intentant apropiar-se de l'abstenció. Rajoy, Piqué i companyia defensaven el no durant la campanya i no l'abstenció. Se'ls ha de reconèixer que han sabut convèncer millor el seu electorat que Esquerra. L'electorat republicà, des del meu punt de vista, s'ha repartit en tres grups: els que han fet cas a la direcció del partit i han posat el no a l'urna; els que han optat pel sí i els que es van abstenir perquè no volien votar igual que el PP però tampoc sí.
L'Estatut s'ha aprovat. És ja una realitat. No tenim la sensació de moment històric i més quan ja tothom està amb la mirada posada en els comicis de la tardor. El PSC ha de decidir en pocs dies si opta per Maragall o per Montila com a candidat a la Generalitat. Esquerra té temptacions de revolució. Carod està cremat i comença a agafar cos la possibilitat de presentar Puigcercós com a candidat i no esperar al 2010 pel relleu. La posició d'ERC en aquest referèndum era molt difícil de defensar i potser no cal fer tan de rebombori i concentrar les forces en una contesa electoral molt complicada.
Mas, Saura i Piqué semblen tenir clar el número u de les seves formacions. El PP no té més emei que presentar Piqué, que comença a estar, però, molt desgastat. Veiem que ja només parlem d'eleccions i l'Estatut ha passat a la història. I hi ha molta feina a fer. S'ha de desplegar, començar a treure-li rendiment i rebatre o confirmar els arguments dels diferents partits. Hi haurà molts dies per parlar d'aquestes eleccions.

dimecres, de juny 14, 2006

Un referèndum enverinat

Queden quatre dies per una nova cita amb les urnes. En teoria les catalanes i els catalans hsm de votar a favor o en contra d'un nou Estatut d'Autonomia per a Catalunya. Ahir me'l vaig intentar llegir i m'avorria profundament. Em va fer una certa gràcia el preàmbul. Semblava una redacció de Batxillerat. L'articulat és espès a matar. Quanta gent deu haver fet l'esforç de llegir-se'l tot? Els que l'han redactat, algú de Madrid i catalans amb moltes ganes, paciència i poca feina.
Qui vagi a votar diumenge ho farà empès pels sentiments i no pel coneixement del text. Per la por, l'odi, la rebel·lia, la insatisfacció, l'admiració... I aquest text no el podrem tocar en 25 anys? Anem molt malament. El sí té guanyada la partida. Per pura lògica. CiU, PSC i ICV -extranya combinació- sumen més d'un 70% de l'electorat i molta gent d'ERC no té clar que ha de fer. Els missatges de la resta de forces polítiques, repetits fins a la sacietat els darrers dies, calen i canvien consciències. El PP, amb la seva campanya demolidora contra l'Estatut, també influirà en molts potencials votants del no. Les escridassades contra els populars són una conseqüència lògica de les bestieses que han arribat a dir els darrers mesos. Al final la gent se n'ha cansat. Tampoc no descarto que la campanya del PSC, fruit de la factoria Iceta-Zaragoza, hi hagi tingut alguna cosa a veure. La principal víctima de tota aquesta història veurem si és el PP, ERC o el no. O tots a la vegada.
La gran incògnita del 18-J és quin serà l'índex de participació. Se superarà el 50%? Es pot aspirar a un 55% o un 60%? Jo crec que sí. Però tampoc no és descartable que la gent, empatxada d'Estatut, es quedi a casa. L'altra interrogant és el percentatge del sí. Partim del 70% i anem amunt o avall. Aquí es medirà l'èxit del bloc del sí i el del no. Si hi ha èxit del vot negatiu sorgirà un problema? De qui és el mèrit, d'ERC o el PP? Conclusió: el referèndum el trobes a faltar quan no el tens i et sobra quan si que pots practicar-lo.

divendres, de juny 09, 2006

El Nàstic: un fenomen esportiu i social

Aquests darrers dies he recordat que a finals de la dècada dels 90, després de jugar les dues lliguetes d'ascens a Segona Divisió A de la mà de Jordi Gonzalvo, el Nàstic anava a la deriva cap a Tercera Divisió amb José Luis Romero a la banqueta. Va venir Pepito Ramos i va mantenir els granes a la Segona B. Set anys després tenim el Nàstic a Primera i convertit en un fenomen de masses que ha trascendit la ciutat i fins i tot el Camp de Tarragona, la seva àrea natural d'influència. Aquesta temporada no he pogut anar cap dia al Nou Estadi per gaudir de partits vibrants que ha jugat el conjunt grana, sobretot a la segona volta. Però, com a director d'aquest mitjà, he viscut en primera persona aquesta explosió grana esportiva i social. Per televisió he pogut veure alguns enfrontaments i en recordo un després del qual em a quedar clar qu el Nàstic podia pujar a Primera Divisió. L'Elx visitava el Nou Estadi i va tenir durant molts minuts contra les cordes els homes de Luis César. Però el gol alacantí no va arribar i el dels tarragonins, sí. 1-1-0 final. Allí vaig veure que al Nàstic l'acompanyava la sort dels campions. Podia aspirar a l'ascens. I s’ha aconseguit. El conjunt tarragoní ha pujat a Primera quan mancaven encara dues jornades pel final. Crec que una de les claus de l'ascens és fixar l'objectiu de la permanència al començament de la temporada quan altres equips escampaven als quatre vents que volien pujar a Primera. La recepta correcta és la del Nàstic. Sense fer soroll i amb treball constant, situar-se a dalt. L'àmbit social del Nàstic és un fenomen digne d'estudiar. Fa uns mesos es publicava un llibre del tarragoní Jordi Salvador sobre el Barça i el seu paper en la societat catalana, un estudi antropològic que partia de la seva tesi doctoral. Animaria a algun professor o estudiant de la URV que analitzi el creixement del sentiment grana a la ciutat, el pas d'uns centenars de seguidors incondicionals fa uns anys als milers actuals, que omplen de gom a gom la plaça de la Font. Tarragona necessitava el Nàstic, un Nàstic guanyador, que li permetrà projectar-se arreu de l'Estat. L’afició ha estat clau en aquest ascens, omplint el Nou Estadi i submergint la ciutat en el color grana amb banderes als balcons. I acabo reconeixent la feina de Josep Maria Andreu, el president de l'ascens. Va passar una època complicada a mitja temporada amb l'afer de la compra de les accions d'EMATSA. Andreu i la seva directiva va seguir treballant, coordinat-se a la perfecció amb José Sicart, un director esportiu al qual molts li veuen moltes ombres, però és evident que un percentatge important de l'ascens li correspon. L'entrenador, Luis César, també ha estat discutit, però el gallec ha respòs treient el màxim rendiment d'una plantilla basada en la columna vertebral que va pujar de Segona B fa dues temporades, potenciada amb jugadors amb projecció -com Rubén Pérez o Manel Ruz- o amb experiència a Primera, com Bolo o Àngel Morales. I que dir de Pinilla, que viu la seva segona joventut al Nàstic i podrà tornar a jugar a la Lliga de les Estrelles. La plantilla s’ha convertit en una colla d’amics que han aconseguit un èxit històric. Gràcies Nàstic per haver fet feliç a tanta gent!

(Publicat a l'especial "Supernàstic de Primera", inclòs al número 560 del diari "Més Tarragona")

dimecres, de juny 07, 2006

Falta un any

Encarem el darrer tram d'aquest convuls mandat i la majoria de partits i personatges polítics torrencs estan començant a prendre posicions de cara a les eleccions del 2007. Convergència i Unió és qui aparentement ho té més avançat. Disposen d'un mitjà de comunicació que s'ha convertit gairebé en un òrgan de partit que està llançant a la ciutadania un nou candidat a alcalde, Daniel Massagué, que fins ara era un gran desconegut per gairebé tothom, excepte els qui el coneixien per la seva activitat empresarial. Massagué s'està trobant amb altres partits polítics i entitats ciutadanes. El candidat que tothom pensava, beneït, a més per la direcció provincial de Convergència, Pere Font, va quedar descavalcat en una assemblea molt ajustada -12 vots a favor i 10 en contra- amb certs punts foscos.
Els qui millor ho tenen són, sens dubte, els socialistes. No els cal promocionar cap candidat desconegut, sinó que en tenen un que podríem dir es promociona sol: és l'actual alcalde. El PSC encara està lluny d'una hipotètica majoria absoluta però està en predisposició d'ocupar l'espai que era de CiU fins el 2003: el centre del mapa polític torrenc. Tot i que tenen algun punt dèbil, Manuel Jiménez i els seus poden obtenir fàcilment 6 o 7 regidors, jugant una mica bé les cartes i aprofitant les debilitats dels adversaris.
Els qui naveguen en un mar convuls des de fa mesos és Esquerra Republicana. Tot semblava indicar que Gerard Ciuró era l'aposta republicana per l'alcaldia de Tarragona, però els problemes interns han demorat excessivament el seu nomenament i ara alguns apunten que ERC podria tornar a jugar la carta Bargalló. Presentar a l'alcaldia un exconseller primer és un luxe que cap més municips es pot permetre, però cal tenir clar que una cosa és política municipal i l'altre política de país. Bargalló va quedar el 2003 molt lluny de les espectatives creades i un fracàs el 2007 seria molt dolent per la seva carrera política, que jo crec que continua estant a Barcelona. Esquerra ha d'apostar fort per Ciuró com a candidat i no buscar aventures estranyes.
Les darreres setmanes hem vist que els dos regidors de l'ADMC han deixat aquesta formació política i han passat al grup mixt. És curiós que dos regidors abandonin una formació independent que només té representació als consistoris de Calafell i Torredembarra per passar-se al grup dels no adscrits. Només se m'ocorre que busquin integrar-se a algun altre partit. Quin? El VUT és el que tindria més números. Entre els dos líders, Maria Dolors Toda i Octavi Solé, hi ha una bona entesa i el VUT sol ho té molt difícil per repetir representació i més si el PSC confirma aquesta pujada de vots que s'espera. Sumar sempre és una garantia davant la Llei d'Hondt.
El GIT podria culminar aquest 2007 un canvi històric si es confirma el relleu de Celestí Salort per Santiago Ardèvol com a cap de llista. Seria el més lògic després de veure com ha anat aquest darrer tram de mandat, amb Ardèvol com a segon tinent d'alcalde i Salort en un discret segon pla. Seria la manera de consolidar aquesta formació i demostrar que hi ha GIT després de Salort. El PP s'ha de plantejar el 2007 com l'assalt al segon regidor. Fa tres anys es va quedar molt a prop, però no el va aconseguir. L'etapa Ana Marín sembla acabar-se i José Oviedo, actual número dos, té molts números per ser el nou alcaldable. Però no n'hi ha prou, els cal una llista sòlida per aspirar a un segon representant.
Finalment l'Alternativa Baix Gaià té el repte de consolidar el regidor i demostrar que el que va passar el 2003 no va ser una casualitat. La pàtina independent ha deixat pas a una clara inclinació cap a Iniciativa per Catalunya, que busca continuar implantant-se al Baix Gaià amb aquesta nova marca. A un any de les eleccions detectem moltes incògnites i ja no queda massa temps per aclarir-les. Tampoc no es descartable l'aparició d'alguna candidatura més. A Torredembarra tenim tendència a crear noves llistes i rumors en corren molts. Recordem que totes les candidatures que s'han presentat des del 1979 fins ara han obtingut representació, però algun dia una excepció confirmarà aquesta regla i una segona excepció acabarà amb ella . No seria estrany, però, que algú tornés a provar l'aventura d'una nova llista.

Article publicat al número de maig de 2006 al Diari de la Torre