dijous, de juliol 25, 2013

Jordi Suñé, tocant moltes tecles



En Jordi Suñé Morales ja fa més de deu anys que fa de mestre de música, primer a Calafell i després al Col·legi Molí de Vent, al seu poble, a Torredembarra. La música és un element sense el qual no es pot entendre la trajectòria vital d’aquest torrenc nascut l’any 1975, com ho és també la seva vinculació intensa a l’esquerra independentista o la passió per la història i l’antropologia, que l’han portat a escriure uns quants llibres. També ha estat àngel i borró al Ball de Diables de Torredembarra i Sant Josep als Pastorets. Ha tocat moltes tecles i en continua tocant diverses. Però ell no és pianista. En Jordi va ser guitarrista dels Mà d’Obra, un grup de rock molt recordat per diverses generacions de torrencs, tot i haver fet només dos concerts. Després van venir els Cagant Melodies, potser el conjunt més exitós del qual va formar part, i després de tocar en altres formacions, ara és integrant dels Julivert, on no només hi toca la guitarra sinó que també canta cançons populars.  

Després d’aquesta experiència adolescent amb la música, no només amb el rock sinó també en altres gèneres -dirigint la coral infantil Xaloc-, en Jordi va decidir estudiar Magisteri Musical. Quan va acabar la carrera no es va posar a treballar de mestre. Primer va haver de dedicar un any a la Prestació Social Substitutòria, que va fer a l’Ajuntament de la Pobla de Montornès, donant suport en tasques administratives. La majoria de dies estava sense fer res i va aprofitar per llegir molt. Sobretot la revista El Temps i llibres de temàtica municipal. L’hàbit de lectura que va adquirir llavors li ha durat fins ara. Un cop resolt aquest deure -l’alternativa era el servei militar- que tot jove de l’època havia d’afrontar, va treballar de fuster amb el seu pare i posteriorment, durant dos anys, va regentar el Cafè L’Auca, al carrer Santa Rosalia, l’antic Cafè El Recreo.

D’aquella etapa d’empresari en guarda un record agredolç. Va voler portar a Torredembarra un model de centre social i cafeteria que ja funcionava en altres localitats, combinant la cultura i ser un punt de trobada del moviment associatiu. Entre els anys 1998 i 2000 van bastir una agenda mensual molt potent a l’Auca, amb actuacions musicals, teatre de putxinel·lis, conferències, presentacions de llibres... però els números no quadraven. Recorda que ell i la seva parella es feien un fart de treballar i el lloguer, les despeses i els impostos s’ho menjaven tot. Van tancar l’Auca i va tornar a la fusteria del seu pare. Llavors es va preparar les oposicions a mestre i amb 25 anys va obtenir una plaça en una escola de Calafell, on va estar-hi quatre anys fins que es va incorporar al Molí de Vent de Torredembarra, on encara hi és.

A l’escola torrenca ha fet de professor de música, ètica, medi i també de coordinador d’audiovisuals. Allí ha coincidit amb algun professor que li havia donat classe quan ell era un nen, com en Vidal Blanco, amb qui reconeix haver tingut una perfecta relació de companys. Assenyala que a l’escola es treballa molt en equip i que els èxits i fracassos són col·lectius. Ensenyar música a l’escola és molt diferent ara que als anys vuitanta, quan ell era alumne de la Montserrat Miracle o en Jaume Riambau. Ara disposen d’instruments i d’ordinadors i també recuperen instruments tradicionals. Treballen molts conceptes en la única hora setmanal de classe de música de què disposen els alumnes i se centra molt en el desenvolupament de la sensibilitat artística dels nens i nenes. Des de l’any 2012 en Jordi Suñé també dóna classes a la Universitat Rovira i Virgili de “Didàctica de les Ciències Socials”. I és que també és llicenciat en Antropologia Social i Cultural i màster en Antropologia Urbana. Va compaginar l’estudi d’aquesta segona carrera amb les feines a l’Auca i a la fusteria.

Molts coneixereu en Jordi Suñé per la seva faceta com a escriptor i és que ja ha publicat una colla de llibres. El primer, Miquel Mestre Avinyó i el cooperativisme a Torredembarra, va ser fruit de la III Beca Manuel Crehuet 2005. A en Jordi sempre li ha interessat el cooperativisme i les alternatives al capitalisme i la figura del qui va ser secretari de l’Ajuntament de Torredembarra i un dels principals dirigents del cooperativisme català dels anys trenta el va fascinar. Després han vingut llibres sobre la II República a Torredembarra, materials pedagògics o més recentment treballs antropològics. El darrer l’ha portat a entrevistar diverses àvies de l’Alt Pirineu a El riu de les dones.

En Jordi reconeix que en algun moment s’havia plantejat ser periodista. I no és estrany. Des del 1994 edita la revista El Timbal, que va començar com un fanzine bimestral i ara és una revista semestral que combina paper i digital. Sempre ha intentat que hi sortissin els moviments socials, el que no apareix en els mitjans de comunicació més tradicionals. Ha escrit en diaris i revistes i ara el podem llegir cada mes al Diari de la Torre. Li agraden els periodistes que expliquen històries, com el ja desaparegut Josep Maria Huertas, els articles de Josep Ramoneda o escoltar L’Oracle de Catalunya Ràdio, dirigit per Xavier Graset.

La política també ha ocupat moltes hores a en Jordi, sempre en l’independentisme d’esquerres i en els darrers anys a l’Alternativa Baix Gaià, però mai ha ocupat càrrecs públics. Té clar des de fa mesos que l’any 2015 deixa la política. Creu que ha arribat el moment de donar el relleu a altres persones i ell dedicar-se a altres coses. Perquè reconeix que li agrada fer moltes coses, però quan en fa una, no fa l’altre. El que és segur és que seguirà tocant moltes tecles. Està en el seu ADN.

Publicat al número de juliol del Diari de la Torre

dimecres, de juliol 03, 2013

El pedaç del tercer fil


Sabeu que és el tercer fil ferroviari? Segur que heu llegit que servirà per traslladar amb més rapidesa mercaderies procedents del Port de Tarragona i del polígon petroquímic, que és urgent i ens ajudarà a guanyar competitivitat. Sabeu per on passarà? Doncs per la via on ara es transporten viatgers i també algunes mercaderies per la costa tarragonina. No és un tema llunyà o secundari, ni molt menys, pels habitants de Tarragona i el Baix Gaià, sinó que tindrà conseqüències en la nostra vida diària: contaminació acústica, pas de mercaderies perilloses, menys freqüència de trens de viatgers, impacte mediambiental... La sensació és que se n’ha parlat poc d’aquest projecte a nivell ciutadà.
Hi havia una alternativa al pas d’aquest tercer fil per la costa i era que aquest passés per l’interior, per la via entre Reus i Roda de Berà en desús dels dels anys vuitanta. Era una opció més cara, més complexa, però definitiva. Perquè aquí està el quid de la qüestió: el tercer fil ferroviari per la costa ens han dit sempre que és provisional. Però mai en han quantificat quina serà la magnitud d’aquesta provisionalitat. Al tercer fil ferroviari s’hi invertiran desenes de milions d’euros i una inversió d’aquest tipus no és per uns quants anys, que es puguin comptar amb els dits de la mà. En un moment com l’actual, amb la situació econòmica que estem vivint, seria poc més que una obscenitat econòmica.

Encara que la majoria de polítics i les principals organitzacions empresarials s’han esforçat a cantar les bondats del tercer fil fins a semblar que existeix un pensament únic, també hi ha veus discordants que avisen de l’amenaça que representa l’augment exponencial del pas de mercaderies per la costa. El gran abanderat contra el tercer fil ha estat el portaveu del Partit Popular a l’Ajuntament de Tarragona, diputat al Congrés i president provincial de la formació, Alejandro Fernández, que s’ha enfrontat a la seva formació, gran defensora i impulsora del projecte des del Ministeri de Foment. Ho ha fet al més pur estil nadalià. Fernández afirma que el tercer fil es tracta d’una hipoteca per Tarragona i el no definitiu a seva la façana marítima.

Un alcalde s’ha quedat sol també amb una posició crítica com s’està portant l’aprovació del tercer fil. Fèlix Alonso, d’Altafulla, ha tirat pel dret, per la via judicial veient que es volen escurçar terminis legals per accelerar la construcció de la infraestructura i no s’ha concretat ni la provisionalitat ni altres aspectes com les mesures que moderin efectes com la contaminació acústica. Ha presentat un recurs per demanar la seva nul·litat. El batlle altafulllenc també avisa dels perills que pot presentar el projecte al model turístic del seu municipi, del Baix Gaià i també de Tarragona. Els càmpings de la costa també estan molt preocupats amb el pas de trens de mercaderies -algunes perilloses- per la costa i el president de l’entitat que els agrupa a la ciutat de Tarragona, Joan Anton, ha fet diversos cops declaracions molt crítiques amb el projecte i el mal que pot fer a uns complexes turístics que vénen tranquil·litat i un entorn idíl·lic. Algunes entitats veïnals també expressat seriosos dubtes sobre el projecte. Fins i tot un grup de veïns de Creixell està recollint signatures contra el projecte.

Però la construcció del tercer fil per la costa s’acosta inexorablement impulsat per la pressió dels lobbys empresarials i el beneplàcit de la majoria de partits i administracions, mentre ningú ha fixat la provisionalitat en anys ni els efectes sobre el transport de viatgers per la via entre Tarragona i Sant Vicenç. Potser un dia ho faran, però llavors ja serà tard i comprovarem que el pedaç és per tota la vida.


Article publicat aquesta setmana al setmanari NotíciesTGN