El minut màgic

Han estat mesos de tabarra per part de les administracions i els mitjans de comunicació sobre l’eclipsi solar total que havíem de viure el 12 d’agost en una franja de la Península Ibèrica en què es trobava Torredembarra. Aquests bombardejos mediàtics cada cop em fam més mandra, però a mesura que s’acostava el dia de l’encontre perfecte entre el sol i la lluna m’anaven augmentant les ganes d’observar aquest fenomen excepcional. Les xifres eren evidents: el darrer eclipsi solar total a casa nostra va ser el 1905 i el proper, el 2180. És l’eclipsi de les generacions que ara poblem aquestes terres.

Torredembarra tenia un lloc oficial per veure’l, al polígon Roques Planes, amb tota la seva institucionalitat i desplegament mediàtic. Les més de mil entrades gratuïtes es van esgotar en poques hores. Coses de l’eclipsimania. A finals d’abril, el qui escriu havia fet les proves pertinents i, a dos minuts -cronometrats- de casa, podria veure l’eclipsi perfectament. Si no apareixien núvols inoportuns, és clar. El dubte era si s’acumularia molta gent. Era qüestió per si de cas de no fer-ho córrer massa, com fan els boletaires amb els racons on omplen el cistell. Al final vam ser uns pocs centenars de persones de totes les edats ben distribuïts pel pont al final del carrer Onze de Setembre, en una comunió estranya, entre la impaciència i l’expectació.

Armats amb les imprescindibles ulleres que ens evitarien lesions oculars a causa de la llum ultraviolada de l’astre rei, vam anar veient com la lluna s’anava menjant gradualment el sol que s’acostava perillosament a l’horitzó. Els minuts abans de la totalitat van ser estranys. La llum minvava i els colors evolucionaven a tonalitats rares, insòlites. I durant gairebé un minut vam poder treure’ns les ulleres i observar amb l’ull nu el sol com només el veurem un cop a la vida a la Torre. I sí, va ser un moment màgic, que recordarem tota la vida. No va faltar l’aplaudiment final. Potser no calia tanta turra -permeteu-me el castellanisme, que tabarra ja ho he dit abans-, però el FOMO estava més que justificat. Fins i tot un gos que tenia al costat va quedar en un estat molt estrany en aquells moments de foscor inesperada per a ell.

Igual que el meu estimat Tintín, jo ja he viscut el minut màgic de l’eclipsi i no m’ha calgut anar enmig de la serralada dels Andes i envoltar-me d’inques. Ha estat al costat de casa i guardo en la retina una imatge que m’acompanyaran tota la vida. De fotos no en vaig fer, però l’amic Albert Vilaseca m’ha enviat aquesta imatge tan torrenca ideal per il·lustrar aquestes línies. I és que els terrats de la Torre van ser també un espai ideal per gaudir de l’eclipsi.

Foto: Albert Vilaseca

Article publicat a www.TDBactualitat.cat 

Alejandro Fernández trenca la història del PP de Catalunya

 Aquest mes de juny el Partit Popularmde Catalunya ha viscut un plàcid congrés regional que ha reelegit el tarragoní Alejandro Fernández com a president per quatre anys més. La història dels populars catalans és un Dragon Khan des de la seva fundació a finals dels anys vuitanta i la cadira de president crema inquilí rere inquilí. Fernández ja fa vuit anys que està al càrrec, i supera la mitjana de permanència de la llarga llista d’antecessors –els darrers, Daniel Sirera, Alicia Sánchez Camacho i Xavier García Albiol– i si compleix el mandat, dotze anys es convertiran en gairebé una eternitat en els paràmetres temporals dels conservadors catalans.

Fernández es va alinear amb Pablo Casado quan aquest va optar al lideratge del PP després de la retirada de Mariano Rajoy. Quan Casado va caure en desgràcia a l’enfrontar-se a Isabel Díaz-Ayuso, molts ja li cantaven les absoltes al polític tarragoní. Se’l situava enfrontat amb Alberto Núñez Feijóo i fins i tot es va haver d’empassar el gripau de veure com Maria Mercè Martorell, que no és santa de la seva devoció, era escollida a dit des de Madrid alcaldable per Tarragona.

Però Fernández és un animal polític i ha sabut jugar a sobreviure a la selva genovesa. Ha fet passar el PP de Catalunya de ser un partit amb respiració assistida a superar Vox i tenir quinze escons al Parlament. I ha escrit un llibre, A calzón quitao –prorrogat per Cayetana Álvarez de Toledo–, amb el qual ha fet un tour de presentacions per tot Espanya i s’ha erigit en el gran flagell de l’independentisme català. En alguns moments de la seva lectura a segons qui li ha semblat una obra de ciència-ficció política, però a la seva parròquia ha agradat.

Després de ser reelegit amb un 97,51% dels vots president del PPC, Alejandro Fernández s’ha situat a la graella de ministrables del cada cop més inevitable Govern Feijóo. La quota catalana. No podem negar que, després d’una carrera política de gairebé un quart de segle, Fernández s’ho ha ben guanyat.

Article publicat al Diari Ara el 15 de juliol de 2026

Els Pastorets des de dins

El passat mes de maig es presentava l’Associació de Joves de Torredembarra. La nova entitat començava a caminar amb un grup de cinc noies al capdavant que es marcaven com un dels seus principals objectius recuperar aquell mateix Nadal la representació dels Pastorets al nostre municipi. Un objectiu molt ambiciós que em transportava a inicis dels anys noranta,, quan vaig participar en les funcions de L’Estel de Natzaret durant dos Nadals fent un petit paper, el de Tasis, l’ajudant del gran sacerdot del temple. Abans, als anys seixanta, els Pastorets ja s’havien vist a la Torre. Els vaig explicar aquesta experiència i la presidenta de l’Associació de Joves, la Núria Martínez, em va animar a tornar a posar-me la túnica i participar en la recuperació. L’entitat va fer una crida a través de les xarxes socials per cercar actors o actrius per tirar endavant l’obra i durant l’estiu van anar bastint un elenc que es va nodrir en la seva major part de persones vinculades als Nois de la Torre i el Ball de de Diables de Torredembarra.

Finalment vaig acceptar incorporar-me a l’equip per posar-me a la pell de l’Uries, el sacerdot del temple. Ho assumia com un repte, ja que era un paper amb més text que el seu ajudant. I amb molta il·lusió Junt amb l’Oriol Porta, que encarnava altre cop el pastor Neftalí, fèiem d’enllaç amb el precedent dels noranta, junt amb els seus pares. En Joan Porta  havia fet d’apuntador i ara seria un dels extres que feia de pastor, mentre l’Anna Ramírez, la Sant Miquel el 1969 i 1990-1992, s’integrava aquest cop a l’equip de vestuari i maquillatge.

El projecte començava a caminar el diumenge 14 de setembre en una gran taula a l’Espai Jove en què vam fer la primera lectura del text adaptat per la torrenca Vivian Segurana. Escrit el 1891 per Ramon Pàmies, el llenguatge era arcaic, amb llargs monòlegs. La feina de la Vivian va ser actualitzar aquest text i reduir-lo una mica perquè fos més adequat al públic del segle XXI. Es va despenjar, però, del projecte per desavinences amb el director, Joan Maria Vidal. En aquella taula també hi era en Joan Maria, un altre torrenc amb sobrada experiència com actor, director i dramaturg. S’incorporava amb l’elenc ja triat i amb les limitacions d’un text complicat i un espai, el Casal Municipal, que no és un teatre. Vidal ha estat capaç de treure el millor dels actors i actrius i crear un projecte escènic molt potent.

Els tres mesos d’assajos van ser una cursa d’obstacles, amb una majoria d’actors i actrius sense experiència teatral, que ens havíem d’aprendre un text i a actuar damunt l’escenari. Tots teníem la nostra feina i les nostres obligacions i alguns assajos es van haver de cancel·lar per manca de gent. Van ser moments difícils. Paral·lelament als assajos, les altres branques de l’equip anaven treballant. Una dels que va tenir més problemes va ser el vestuari, que va topar amb les dificultats que va posar la persona que tenia en la seva propietat els vestits de les darreres representacions, més pendent de muntar una exposició amb ells que de posar facilitats  a la recuperació de l’obra. Es va haver de portar a terme una campanya de micromecenatge per comprar un vestuari nou. Tota crisi comporta una oportunitat i, en aquest cas, va servir ser crear uns nous vestits que han estat una de les claus de l’èxit de la recuperació de L’Estel de Natzaret.

Les setmanes prèvies a l’estrena, marcada per al 23 de desembre, van ser frenètiques. Es van incorporar al muntatge els extres, els decorats magnífics dibuixats a mà i digitalitzats per l’Oriol Joan, l’escenografia, la il·luminació i les músiques i cançons. En aquest darrer aspecte es va haver de fer un gran esforç ja que la persona que se n’havia d’encarregar va retirar-se a darrera hora. L’Alba Fortuny, que encarnava la Verge Maria a l’obra, va fer una gran feina en aquest aspecte gràcies a la seva llarga experiència musical.

Va arribar la data de l’estrena i els nervis es notaven en un Espai Jove atapeït de gent que es vestia i es maquillava i repassava el text, mentre els espectadors començaven a fer cua per entrar al Casal. Just abans d’obrir portes, el director ens va reunir i ens va motivar amb l’”Elefants” d’Oques Grasses de fons, una cançó que ens acompanyarà sempre. La primera representació, si hem de fer cas a les crítiques del públic , va ser tot un èxit. El muntatge, amb una sala gran del Casal gairebé plena, va sorprendre i els més grans van recordar les representacions dels seixanta i els noranta. L’essència dels Pastorets es mantenia, tot i un equip gairebé nou, que va afrontar dues també reeixides funcions el 28 de desembre -amb un primer sold out- i el 4 de gener. Més de 800 persones han vist aquests primers Pastorets torrencs del segle XXI.

En aquests gairebé quatre mesos tan intensos s’ha creat una improvisada companyia de teatre, però sobretot una gran família, marcada per la intergeneracionalitat, amb ganes de seguir treballant perquè Els Pastorets arrelin a la Torre i es converteixin en una tradició, en una obra de teatre “del poble per al poble”, com ens repetia el Joan Maria Vidal, i que aquelles primeres paraules de “Com xiula l’huracà….” es converteixin en un clàssic del Nadal torrenc.

 Article publicat a www.tdbactualitat.cat / Fotos: Joan Casas