dimecres, de novembre 30, 2011

Entrem a la rebotiga de l’Antònio Sonsona

Des de l'any 2008, quan passo pel carrer Antoni Roig, trobo a faltar un establiment. Des de fa més de tres anys ja no sento aquell "Hola Jordi" ni puc contemplar l'estesa de capçaleres de diaris de procedències molt diferents. Tampoc puc improvisar una tertúlia de butxaca, ja sigui a peu de carrer o buscant un llibre enmig d’atapeïdes prestatgeries. Com la majoria de vosaltres ja deveu saber, estic parlant de la Llibreria Sonsona, un negoci que els germans Antònio i Maria Teresa han mantingut obert durant 37 anys a la principal artèria comercial de Torredembarra.

L'Antònio Sonsona Vidal, nascut el 1940 a Torredembarra, respira paper imprès des de ben petit. El seu pare tenia una petit taller d’impremta i allí hi va començar a treballar, però ben aviat va veure que això de posar una lletra al costat d’una altra no encaixava amb el seu caràcter. Durant uns anys va lligar la seva vida laboral a la fàbrica de cintes de l'Hermen Cortasa, fins que va sentir veus que en Cecili Aliaga es traspassava l’històrica llibreria del carrer Antoni Roig. Va contactar-hi i ben aviat es van posar d’acord. L’any 1971 l’Antònio i la seva germana Maria Teresa iniciaven una aventura que es va allargar gairebé quatre dècades.

La joventut significa impuls, ganes de fer coses noves, i la Llibreria Sonsona va esdevenir ben aviat un referent en la distribució de premsa a la demarcació de Tarragona. A l’establiment del carrer Antoni Roig s’hi podien trobar les vint-i-cinc principals capçaleres d'Europa, incloses les edicions continentals dels grans diaris nord-americans com el US Today, el Wall Street Journal o l'International Herald Tribune. També s’hi podia comprar tota la premsa nacional i bona part de l’estatal, sobretot les del nord de la península.

L'Antònio coneixia molt bé quin era el seu mercat i també quines eren les rutines necessàries per esdevenir el referent en la distribució de premsa de la seva zona. Abans que en Pep Guardiola ens animés a aixecar-nos ben aviat, el protagonista d'aquesta torrencada es despertava abans que els carrers estiguessin posats, conscient que l'estadística diu que el 75% dels diaris es venen abans de les onze del matí i que no se li podien enganxar els llençols si volia teixir una xarxa d’abastiment de rotatius a càmpings i supermercats de la contornada. Els anys vuitanta i noaranta van ser d’activitat frenètica en aquest establiment del carrer Antoni Roig.

Si baixaves les escales situades a l'esquerra del mostrador, a Can Sonsona també hi trobaves llibres. Allí vaig acabar la col·lecció d’àlbums d’en Tintín i vaig comprar còmics d’Astèrix, Massagran i Eric Castel, llibres de Tria la teva aventura i, més endavant, altres títols més gruixuts. Els tres pilars de la venda de llibres eren Sant Jordi, Nadal i els llibres de butxaca per a l'estiu. La Llibreria Sonsona sortia al carrer per Sant Jordi, una tradició heretada de l’època de la imprenta de son pare.

Un tercer estadi de Can Sonsona era la rebotiga, escenari de tertúlies més o menys improvisades. Ens en parlava el periodista Joan Anton Rosell fa uns mesos en aquesta mateixa publicació. I és que per aquella llibreria hi passaven directors de diari, consellers de la Generalitat, cuiners i metges de prestigi, alts càrrecs d’Hisenda i capitans generals. L'Antònio diu que coneix molta gent i és veritat. En el darrer número del Diari de la Torre, el Tres estrelles Michelin Juan Mari Arzak comentava que des que es van conèixer en un sopar fins al tancament del negoci, l’Antònio li enviava tots els retalls de premsa que parlaven d’ell i del seu restaurant. L'Antònio és un observador i amb murrieria m’explicava que un exalcalde de Torredembarra tenia el constum d’anar a comprar el diari cada diumenge i "curiosament" un estol de ciutadans rondaven a aquella hora per Can Sonsona. Quan aquest batlle va tornar a ser només regidor, aquests personatges, "inexplicablement", van canviar de costum dominical.

El març de 2008 l'Antònio i la Maria Teresa van decidir tancar la paradeta. Els tocava per edat i també perquè el negoci ja no rutllava com abans. L'avanç tecnològic era imparable. De premsa se'n venia menys i també havia baixat sensiblement el material d’oficina i escolar. Els arxivadors i els clips cedien terreny davant dels ordinadors i els llapis de memòria, un sector on la Llibreria Sonsona no hi havia entrat. Dins de la nova generació no havien trobat relleu i aquell estiu va ser el primer en 37 anys que al carrer Antoni Roig no hi havia aquell babel de capçaleres. Però a generacions de torrencs i torrenques ens quedarà sempre a la memòria la Llibreria Sonsona, amb l’Antònio i la Maria Teresa formant un gran equip que va situar aquest establiment com una referència del sector a nivell tarragoní.

divendres, de novembre 25, 2011

L'última de Ferran Torrent: una d'espies... i més

Hi ha autors amb qui estableixes una relació especial. A mi em passa amb Ferran Torrent. La primera novel·la seva que vaig llegir fou Gràcies per la propina , pocs dies abans d'iniciar la universitat. Un moment de frontera a la meva vida. Aquell primer any a l’Autònoma vaig llegir els seus llibres anteriors, magnífiques novel·les policiaques com Un negre amb un saxo o Cavall i rei. Després he anat llegint les obres que ha anat publicant amb una regularitat admirable i he pogut advertir una evolució literària tan evident com interessant. Semblava que havia tocat el cim amb la trilogía iniciada per Societat limitada, però les seves darreres creacions són dues peces imprescindibles.

En el Boulevard dels francesos, publicada l’any passat, Torrent ens va traslladar a la València dels anys seixanta i amb Ombres en la nit encara ens porta més enrera, a l’any 1947 i ens situa a Viena i a la capital del País Valencià. La trama torna a estar molt ben aconseguida, gererant una atmosfera de novel·la d’espies, però també ens fa pensar amb els problemes existencials dels protagonistes. Si voleu saber-ne més compreu la nova novel·la de Ferran Torrent. Si heu disfrutat amb les darreres, aquesta no us decebrà.

dilluns, de novembre 21, 2011

Breus apunts sobre el 20-N

Les eleccions generals d'aquest 20-N han estat analitzades i reanalitzades durant les darreres hores i potser pot costar trobar-hi nous matisos als números i els percentatges. Però tinc ganes de dir-hi la meva i ho faré amb dotze punts sobre el que considero més interessant sobre els resultats dels comicis.

1. M'ha sorprès més la castanya electoral del PSOE que la majoria absoluta del PP.

2. La majoria absoluta de Rajoy ha estat més folgada que la d'Aznar l'any 2000: 186 enfront 183. No només això: Rajoy ha deixat el PSOE amb 110 diputats i Aznar, amb 125.

3. CiU ha guanyat per primer cop les eleccions generals a Catalunya. Només l'enquesta del CEO ho havia detectat i molts tertulians se’n van enfotre. Però amb 16 escons obtinguts amb Duran i Lleida com a candidat, encara li falten dos per arribar al récord amb Miquel Roca de cap de llista.

4. El PP ha demostrat que té un sostre inflanquejable a Catalunya sinó canvia el seu discurs i són els 12 escons de Piqué. En aquests comicis s'ha quedat amb 11.

5. La coalició abertzale Amaiur ha estat la revelació d'aquestes eleccions amb 7 diputats i demostra que l'Estat espanyol havia silenciat electoralment desenes de milers de votants. Se li sumem els 5 representants obtinguts pel PNV, la majoria nacionalista a Euskadi és aplastant.

6. El PP ha aconseguit la majoria absoluta per la decable socialista, que ha perdut més de 4 milions de vots, i no pels 500.000 que han guanyat els conservadors.

7. La Izquierda Unida de Cayo Lara recupera terreny amb 11 escons però esta lluny dels 21 d'Anguita el 1996. Iniciativa puja de dos a tres diputats i iguala el seu millor registre.

8. UPyD obté cinc diputats enfront de la solitut de Rosa Díez el 2008 i un d’aquests és l’actor Toni Cantó, la nota exòtica de la jornada, tot i que els amics valencians no sé que opinaran d’això. Diez treu foc pels queixals amb la llei electoral. Ja ho sabia abans de presentar-se.

9. ERC ha demostrat que més val fer el congrés abans que després d'unes eleccions. Està pendent de consolidar el tercer escó i igualar els resultats de 2008, però després de les desfetes a les autonòmiques i les locals, es pot dir que han salvat els mobles. Ara li queden dos anys i mig per rearmar-se.

10. El 2008 els partits minoritaris van perdre pes i tres anys i mig després no només han recuperat terreny sinó que l’han millorat. Han passat de 26 a 54 escons. Han doblet resultats.

11. Catalunya i Euskadi s'erigeixen com dues illes enmig de la marea blava. Més al sud tenim Sevilla on el PSOE ha guanyat amb Alfonso Guerra com a cap de llista. Una dada: aquest home porta 34 anys com a diputat.

12. Em quedo amb la portada d'avui de El Punt: “Catalonia is not Spain”. Catalunya vota diferent (i Euskadi també). Ho tindrà en compte Rajoy o passarà el corró de la majoria absoluta?

dijous, de novembre 17, 2011

Disfrutant altre cop amb Tintin

El pas de còmic a pel·lícula és molt perillós. L'estrena de Les aventures de Tintin. El secret de l'unicorn s’havia anunciat amb bombo i plateret i la parella Spielberg-Jackson semblaven aportar una solvència al projecte. A més m’havien arribat bones crítiques. Però unes certes prevencions tens. Doncs vaig disfrutar molt la pel·lícula. Molt. Aquesta barreja d’àlbums –El cranc de les pinces d'or i El Secret de l'Unicorn- amb algun personatge d’altres volums, com la sempre entranyable Bianca Castafiore, els ha sortit bé a Jackson i Spielberg i han creat una 24a aventura de Tintín que és altament recomanable anar-la a veure.

Em considero molt tintinòfil. Em meu primer àlbum recordo que va ser L'Estel misteriós, el nove àlbum de la sèrie. Me’l va regalar l’Albert, que per mi era com un avi, i primer només em mirava les darreres pàgines quan els bolets creixien i petaven, però tota la història és molt ben aconseguida. També em va deixar Tintin al Tibet, que el tenia ell per casa. La col·lecció la vaig acabar amb dotze anys i des de llavors em vaig reelegir els còmics molts cops. Aquelles 62 pàgines sempre m'aconseguien abduir gairebé des del començament fins al final.

Ara feia anys que no em tornava a submergir en l'univers Tintin i aquest film m'ha fet reviscolar la meva tintiofilia. Espero no caure en els cants de sirena del merxadatge que està envaint-nos. Ja tinc mono de la propera aventura del la factoria Spielberg-Jackson, tot i que un alt per cent altíssim de l'èxit de la pel·lícula el té el genial Hergé. A veure quin cóctel ens preparen aquest parell de cracks.

diumenge, de novembre 13, 2011

20-N: equador entre debats, vídeos i twitter-entrevista

Hem esgotat dues terceres parts de la campanya electoral del 20-N i que voleu que us digui. Fluixota! Dilluns em vaig empassar tot el debat Rajoy-Rubalcaba i va ser força decebedor. Sort que el twitter es desenvolupava un debat paral·lel que vaig aprofitar força. Continuo pensant que el debat el va guanyar Rubacalcaba. Va estar millor que Rajoy. Però les expectatives de golejada i un líder popular que va aguantar molt més del previst van convertir la pírrica victòria de Rubalcaba en el seu adéu a qualsevol possibilitat de revertir la tendència i el camí de Rajoy a la presidència fa una baixada vertiginosa.

Un vídeo ha tornat a protagonitzar una campanya a Catalunya. Aquest cop, de la factoria nicaragüenca de Zaragoza. Les crítiques han caigut a tort i a dret des de tots costats i l'han retirat. O això diuen! Per que l'any 2011 no pots retirar un vídeo, perquè continua circulant facis el que facis. És un insult a la intel·ligència dir-ho. El director de la campanya del PSC s'ha sortit amb la seva i mentre es parlava de les retallades en sanitat de CiU -encarnades al vídeo per un maniquí que veia impasible com moria un pacient- no s'ha parlat d'altres coses.

A Tarragona hem tingut l'episodi protagonitzat pel president Pujol i el cap de llista socialista, Francesc Vallès. El primer titllava d'incult al segon i el convidava a estudiar més després que treiés pit amb la feina del PSC amb el corredor del meditrerrani. El segon li enviava el seu currículum i la seva tesi electoral. Ha estat el més animat fins ara a nivell de territori, on el triple empat entre el PSC-CiU i PSC que indiquen la majoria d'enquestes està en perill, sobretot per un suposat vot ocult socialista i l'empenta popular a les grans ciutats. CiU pot pagar la bipolarització amb l'esfumament l'anhelat segon diputat. Aquest diumenge ha exhibit múscul a Reus i li queden uns quan dies per treballar fort.

A Ferraz continuen inventant per reduir la golejada. L'últim invent, la twitter-entrevista del canallesc Antoni Gutiérrez Rubí al candidat Rubalcaba, que havia de respondre un allau de preguntes en nou segons de màxim per cada una. L'entrevistador ens va explicar les interioritats de la twitter-entrevista a la 8a #canallesca, a més d'altres històries que en aquest post podeu consultar. Tornant a la campanya, ens resta menys d'una setmana per a la seva finalització i crec que podem esperar alguna traca final de Rubalcaba. De Rajoy n'esperem el guió actual -"jo sóc la solució"- i un quants banys de masses més com el d'aquest diumenge a València.

dissabte, de novembre 05, 2011

20-N: Punt de partida

Aquestes eleccions espanyoles que ja han entrat en la recta final, és a dir la campanya electoral, em produeixen sensacions contradictòries des del punt de vista de la comunicació política. Aparentment sembla que tot el peix ja estigui venut. I menjat i digerit per alguns. L'enquesta del CIS que es va fer pública el primer dia de campanya, ahir divendres, és demolidora: el Partit Popular obtindria una majoria absoluta récord i el PSOE, una desfeta bíblica. És aquest l'escenari del 21 de novembre o els sondejos deixen de detectar alguna variable important? Pot fer alguna cosa Rubalcaba per evitar passar a la història com el pitjor presidenciable socialista?

He sentit a més d'un que avisa d'un cert vot ocult socialista. S'han canviat les tornes? El tradicional vot ocult ha passat del PP al PSOE? La marca socialista està pel terra. Només cal mirar el tamany del logotip als cartells electorals. Zapatero ha fet molt mal al partit amb seu a Ferraz i és un llast pesadíssim per un Rubalcaba que fins fa quatre mesos formava part del seu executiu. L'exministre atia el fantasma de la dreta i busca el cos a cos amb Rajoy, però el cap de llista conservador té traçat un camí en què no hi té lloc l'enfrontament directe amb el seu rival més enllà de l'unic debat electoral, el 7-N, moderat per l’incombustible Manuel Campo Vidal.

Escoltava l’altre dia un tertulià, entès en comunicació, que comparava la campanya de Mariano Rajoy amb la de l’actual president del FC Barcelona, Sandro Rosell. Ja poden cridar i provocar-lo els seus rivals, que ell no baixarà a l’arena dialèctica. Els manuals més bàsics de política ho desaconsellen i els directors de la campanya popular en fan cas sense posar-hi cap pero. El presidenciable conservador parlarà el menys possible fins el final de la campanya i s’envoltarà el màxim que pugui de masses enfervorides, buscant l’efecte del carro guanyador.

L'equip de Rubalcaba deu haver repassat les grans remuntades de la història, com la de Truman contra Dewey en les presidencials nord-americanes de 1948 o la d’Schroeder contra Stoiber el 2002 en la carrera per la cancillería alemanya el 2002. La remuntada socialista és una missió més que difícil i impedir una majoria absoluta popular, encara que fos només per un escó, ja li mereixeria a Rubalcaba passar als altars de la política i la comunicació política. És aquest el meu maxim interès per aquesta campanya.

dimarts, de novembre 01, 2011

El gran error del Nàstic

El Nàstic no l'he cobert mai de forma contínua durant la meva carrera periodística però si que l'he seguit de forma puntual i/o indirecta des de la secció d’Esports de El Punt, al Més Tarragona i com a interessat per l'esport local en general. I algunes conclusions n'he pogut treure. Les xifres que diumenge comentaven a RAC-1 en Xavi Puig i en Jaume Aparicio eren concloents: uns desena d'entrenadors en la darrera dècada. A entrenador per temporada. Un club amb aquesta inestabilitat a la banqueta no pot anar bé. Ni els tècnics dels ascensos van durar gaire en la temporada següent. Un, Jordi Vinyals, ni la va començar. I la segona època de Luis César ha estat desastrosa i ha matat el mite grana de la darrera dècada.

La inestabilitat també s’ha instal·lat a la directiva i més des que un Consell d'Administració en dirigeix els destins. Josep Maria Andreu, Raül Font, Xavier Salvadó, José Maria Fernández... La crisi actual s’emporta per endavant entrenador, director esportiu i president. Oportunitat almenys per fer foc nou. En els darrers anys el club grana s'està malacostumant a lluitar per evitar el descens a Segona B i aquest cop és el "més difícil encara". Quatre punts dels primers 33 possibles és una llosa molt pesada. Ara han confiat en un tècnic amb dilatada experiència per solventar tan difícil papereta. Veurem si Jorge d'Alessandro se’n surt.

Un dels handicaps que ha tingut el Nàstic els darrers anys és, segons el meu punt de vista, la poca consolidació de la plantilla. Cada inici de temporada ha representat la renovació de la meitat o més de l'equip. I el que sempre he trobat més a faltar: el Nàstic hauria de tenir quatre o cinc jugadors com a mínim del primer equip forjats a la pedrera grana. Potser aquí està el gran error de fons del Nàstic: un futbol base que no genera producte pel primer equip. Dieu-me noms de la darrera dècada de jugadors fets a la pedrera que s’hagin consolidat al primer equip. Silenci.

Amb mitja dotzena de jugadors "tarragonins" el conjunt grana tindria una plantilla més barata i l'afició trobaria més referents. Quan les coses van bé, no importa que tot l’equip estigui comprat a cop de talonari, però quan van mal dades la imatge és d’uns mercenaris que no fan bé la seva feina. Per anar bé, i amb una visió de futur, hi hauria d’haver una base de la casa i fitxar a fora el que pugui millorar el que surt de la pedrera. Però això ja no passava ni a Segona B. Aquesta és una feina a llarg termini i no el curterminisme que ha mogut el club grana els darrers anys. Cal inversió econòmica, però, abans de tot, cal creure en aquest model. L’altre model és l’actual, que ha portat el Nàstic a una crisi gairebé total.