diumenge, d’agost 31, 2008

McCain vol una vicepresidenta

Aquesta setmana, la darrera de l'agost, havia estat la del rellançament de Barack Obama com a candidat a la presidència dels Estats Units amb la Convenció Demòcrata de Denver. Escortat el veterà Joseph Biden, Obama ha rebut el suport unànim dels delegats demòcrates, inclosa la seva gran rival en la carrera presidencial, Hillary Clinton, i ha recuperat punts en els sondejos. Però, si dijous havia acabat la convenció demòcrata, divendres els republicans contraatacaven fent públic el nom de la candidata a vicepresidenta.

Sí, vicepresidenta. Mentre Obama ha renunciat a fer ticket electoral amb Hillary Clinton, el presidenciable republicà, John McCain, ha confiat en una dona, Sarah Palin, per a què sigui el seu números dos. Un gran cop d'efecte. La governadora d'Alaska, de 44 anys, contrarrestarà la veterania de McCain, que acaba de complir els 72. A més d'intentar recollir el vot femení. I també el vot més conservador. I és que Palin no només es una antiavortista declarada sinó que forma part de la mítica Associació Nacional del Rifle. Té el carnet de caça major. És una gran partidària de la pena de mort i rebutja el matrimoni homosexual. La seva biografia inclou 'perles curioses' com la seva exitosa participació en concursos de bellesa (la foto de l'esquerra és d'aquella època).


A Europa són majoria els que veuen Obama favorit. Però hem de tenir clar que els que voten són els nord-americans i nord-americanes, que tenen uns valors i una manera de veure la política una mica diferents queels de la 'Vella Europa'. Als Estats Units hi ha 50 estats, amb una gran diversitat. Crec que aquestes eleccions seran igualadíssimes, a l'estil de les del 2000. Els dos tickets electorals tenen debilitats evidents i han hagut de recórrer a la complementarietat entre els dos membres, amb uns equilibris sempre complicats. El que sabem són les quatre persones que aspiren a dos dels llocs de màxim poder del planeta, però ens queden un parell de mesos apassionants.

dissabte, d’agost 30, 2008

Cròniques de l'altra banda (XXI)

A l'agost el nostre país es paralitza perquè la majoria dels treballadors, empresaris i polítics fan vacances gran part del mes. A la ciutat de Valls encara és més radical aquest ralentiment. Passat Firagost -els primers dimarts i dimecres del mes- molts comerços taquen, les vallenques i vallencs se'n van a estiuejar als masos o a la costa i la ciutat no és que estigui a mig gas sinó a un quart de gas. Després d'un parell de setmanes de vacances, dilluns vaig tornar a la feina i he pogut treballar amb molta tranquilitat en diversos projectes a mig termini.

Dijous, però, ens vam desplaçar al Consell Comarcal de la Conca de Barberà per a signar la constitució del Consorci de Desenvolupament de l'Alt Camp, la Conca de Barberà i l'Anoia amb l'objectiu de gestionar els ajuts Leader que arriben de la Unió Europea. Són diners que serviran perquè emprenedors d'aquestes comarques tirin endavant els seus projectes empresarials, es construeixin nous equipaments en diversos municipis i es conservi el patrimoni natural de la comarca. Amb els primers ajuts Leader es va fer molta feina del 2004 al 2008. Sempre m'agrada anar al Consell de la Conca perquè la seva seu, el Palau Alenyà, té un encant especial. I els treballadors i treballadores també són bona gent. Els de l'Alt Camp estem destinats a entedre'ns com a veïns i pels projectes en comú que tenim, com la Ruta del Cister i ara el Consorci.


Com he dit abans estic treballant en diversos projectes per als propers mesos. Un és la inauguració de la nova seu del Consell Comarcal, que serà molt més que un canvi de local. Serà una major obertura a la ciutadania gràcies a la millor funcionalitat del nou espai. La sala d'actes no seà només per als plens comarcals que es fan cada dos mesos sinó un punt de trobada entre els polítics i tecnics del Consell amb els ciutadans, per assessorar-los, formar-los, rebre les seves suggerències i queixes. N'anirem parlant.


També he estat el·laborant un manual de crisi per afrontar hipotètiques situacions d'aquest tipus que en un futur (espero que no) poguem patir. Però ja ho diu un gurú de l'altra banda de l'Atlàntic: "Les ornganitzacions es divideixen en dos: les que han patit una crisi i les que la patiran". Quin manual de crisi deu tenir l'empresa que gestiona les centrals nuclears de Vandellòs II i Ascó I i II? Com s'està gestionant la crisi de la candidatura de Tarragona per als Jocs del Mediterrani 2017? Són preguntes que segur que ja fa dies que em faig i que deixo a l'aire.

dijous, d’agost 28, 2008

Vuit preguntes sobre el nou pacte de govern de Torredembarra

Des de fa unes setmanes Torredembarra disposa d’un nou pacte de govern que ha posat punt i final a masses mesos d’inestabilitat política. Com a tots els nous governs, se’ls ha de donar els famosos cent dies de marge però hi ha algunes preguntes que podríem intentar respondre ara mateix.

-Ha fet bé CiU pactant amb l’ADT, GIT, PP i Laura Pradeda?
És una aposta complicada i arriscada. El més recomanable per a CiU hauria estat un acord amb el PSC com a soci principal i altres formacions que donessin solidesa al nou govern, però finalment la formació nacionalista ha apostat per un pacte amb només nou membres –per tant queden vuit regidors a l’oposició- i en què tots els seus integrants són imprescindibles. Els equilibris són i seran delicats.

-Com queda el PSC després de l’abandonament de la política de Manuel Jiménez?
Malament. Jiménez no portava ni quatre anys en el càrrec i la seva successió no estava -lògicament- plantejada. El primer alcalde socialista de Torredembarra ha comès errors greus, com el “fitxatge” de Pradeda i la incapacitat de pactar amb l’Alternativa Baix Gaià i/o CiU perquè havia convertit l’alcaldia en innegociable. El PSC té ara menys de tres anys per regenerar-se des de l’oposició amb un lideratge que sembla que recaurà en Susana Navarro.

-És Laura Pradeda una trànsfuga?
Pradeda va ocupar el cinquè lloc de la candidatura del PSC fa poc més d’un any i ha votat com a nou alcalde el cap de llista convergent. A més, el seu vot ha estat decisiu per convertir Massagué en nou batlle torrenc. Sí, Pradeda és una tràsfuga. Cal esmentar, però, que l’alcalde li va retirar les competències de govern i que Pradeda va ser expulsada del grup socialista. Però les raons d’aquesta situació encara no estan del tot clares. El que si és evident és que Pradeda ha guanyat més pes en aquest govern.

-Fa bé Maria Dolors Toda assumint la regidoria d’Urbanisme?

Una persona amb manifestos interessos urbanístics no hauria d’ocupar aquesta cartera. Des del primer moment estarà a l’ull de l’huracà i l’oposició no en deixarà passar ni una. El pes que té dins de l’equip de govern, com a segona força, l’hauria pogut administrar millor.

-I el PP?
Ha sabut rendibilitzar al màxim el seu únic regidor, que dirigirà àrees tan importants com la Policia Local i els mitjans de comunicació municipals. José Oviedo a demostrat saber jugar molt bé les seves cartes.

-Per què el GIT ha format part dels quatre darrers governs de Torredembarra?
El GIT és un partit independent i després de doze anys (1991-2003) en l’oposició i quan molts el donaven per desaparegut s’ha convertit en el gran àrbitre de la política torrenca els darrers cinc anys. El regidor d’aquesta formació, Santiago Ardèvol, continua controlant Hisenda i hi suma Ensenyament. Recordem, però que el pacte pentapartit del 2003-2004 va trencar-se per les divergències entre el GIT i l’ADMC, liderada per Maria Dolors Toda.

-Quin serà el paper d’ERC i l’ABG a l’oposició?
Esquerra va ser durant molts anys un partit d’oposició i ara ha de recuperar aquest esperit per tornar als percentatges de vot d’anteriors eleccions i per aconseguir-ho s’haurà de renovar. L’Alternativa és l’única formació que porta tot el mandat a l’oposició i, tot i els manifestacions del seu líder, Lluís Suñé, en la presa de possessió de Massagué, radicalitzarà la seva oposició excepte que el punt en comú que tenen convergents i ecosocialistes, Muntanyans II, els acabi fent treballar junts.

-Que passarà amb Muntanyans II?
CiU està obligat a fer tot el possible per impedir que s’acabi de construir aquest polígon urbanístic. No pot canviar el discurs perquè hagi passat de l’oposició al govern. Però el cas Muntanyans II em recorda massa el del Canyadell. Arribem tard un altre cop, però s’ha d’intentar fins l’últim moment aturar aquest projecte. Torredembarra és molt més que Muntanyans II i hi ha molts temes pendents, com el concurs per a la gestió de l’aigua, la conversió de l’N-340 en una via urbana, la ubicació definitiva del teatre auditori o les obres del carrer Antoni Roig. I tot això amb una situació econòmica complicada. Però aquesta és una altra història.

Publicat al número d'agost del Diari de la Torre

dimarts, d’agost 26, 2008

Sí, Laporta continua

Estic satisfet que Joan Laporta continuï com a president del Barça. No sóc laportista. Bé, no m'agraden massa els "istes". Potser sóc barcelonista, independentista i pocs istes més. Però el que tinc clar és que Laporta ha de seguir com a màxim dirigent del club blaugrana fins el 2010 perquè va superar la moció de censura. És cert que dels socis que van votar, més d'un 59% ho van fer a favor de moció però hi ha unes regles del joc: perquè prosperi la moció calia un 66,6% els vots, igual que es pot ser president de la Generalitat amb només 37 dels 135 escons del Parlament o que un Estatut votat pels ciutadans en referèndum pugui ser esquarterat pel Tribunal Constitucional. Potser caldria canviar les regles però ara són les que són i Laporta estava legitimat a continuar i plantejar una moció de confiança a l'assemblea de socis compromisaris de diumenge, que ha superat.

Diversos directius van dimitir el juliol en conèixer la decisió del president de no llençar la tovallola. S'ha acabat veient que ha estat un error de càlcul, sobretot del delfí de Laporta, Ferran Soriano, que ha quedat en fora de joc. Sandro Rossell serà el gran aglutinador del vot antiLaporta mentre que de la junta actual blaugrana en sortirà un altre delfí per als comicis del 2010. Soriano es queda sense espai. Tot això serà així si la pilota entra. Si la trajectòria de l'equip de Guardiola és torça -perquè fins ara està generant molt bones sensacions- l'atmosfera es pot convertir en irrespirable i es podrien precipitar unes eleccions anticipades.


Laporta ha hagut de fer front a una ofensiva mediàtica molt potent, abans i després de la moció de censura. No justifico ni molt menys el seu discurs victimista (nuñista) de la ja famosa Trobada de Penyes i el "No estamos tan mal" però a Laporta se li ha fotut molta canya. Sembla que pel fet de ser catalanista se'l miri amb una lupa de molta més graduació que Núñez o Gaspart. Laporta és humà i ha comès errors, sobretot els darrers dos anys. Però si torna a l'esperit dels primers anys de mandat, i el canvi de cicle efectuat aquest estiu ha estat exemplar (incloent la continuitat d'Eto'o) i esperançador, Laporta pot passar a la història com un gran president, tot aquesta "irregularitat". Ja porta una Copa d'Europa i dues Lligues.


Recordeu com es va rebre Josep Lluís Núnez en la votació de la moció de cesura?

diumenge, d’agost 24, 2008

Obama ja té vicepresident

La política catalana la deixo per la setmana que ve i en aquest post m'agradaria anar a l'altra banda de l'Atlàntic i tornar a parlar de les eleccions presidencials nord-americanes. Aquest cap de setmana hem sabut qui ser el candidat a vicepresident que acompanyarà el presidenciable demòcrata, Barack Obama. Es tracta de Joseph Biden, nascut el 1942 i senador per Delaware des del 1972. Amb aquestes dues dades ens queda clar que es tracta d'un perfil que busca complementar Obama, dinou anys més jove i amb molta menys experiència política, sobretot en afers exteriors, camp en el qual Biden hi té una àmplia trajectòria. A més té la llengua molt afilada i està destinat a fer de "poli dolent" carregant contra McCain i els republicans mentre Obama resta com el "poli bo".

El càrrec de vicepresident en el sistema nord-americà és molt diferent al de l'Estat espanyol. Els candidats a president i vicepresident formen un ticket electoral i el número dos pot complementar molt bé el número u, com és el cas d'Al Gore amb Bill Clinton, amb caràcters i qualitats personals i polítiques contraposades. Altres cops el vicepresident sembla que no hagi estat triat massa a consciència, com el 1988 quan Dan Quayle va ser el número dos de George Bush pare. Els humoristes yanquis tenien en Quayle un font inesgotable d'inspiració.

El vicepresident també es pot triar amb clau successòria. En el cas de Biden sembla que no sigui la raó principal, ja que i Obama guanya i esgota els 8 anys de mandat, el 2016 Biden tindrà 74 anys. Bé, més o menys com McCain. Mai se sap. Aquest esquema successori el podem veure molt clarament amb Reagan-Bush pare i també amb Clinton-Gore. En el primer cas va sortir bé i en el segon, no. També hem de tenir en compte que el vicepresident ha de succeir el president en cas de mort o incapacitat del primer, com Truman amb Roosvelt o Johnson amb Kennedy. El vicepresident és una figura importantíssima en el sistema i se'l protegeix igual que el president.

El que més diferencia els vicepresidents espanyols dels nord-americans és que en el primer cas es tracta de persones de l'absoluta confiança del president i amb un perfil polític molt més baix. L'esquema de sucessió el podem veure el 2003 quan Aznar va collocar Rajoy com a vicepresident primer. En canvi, als Estats Units, el president i vicepresident ho són més aviat per conveniència, amb l'objectiu de guanyar unes eleccions. Per això són dessignats abans i no després dels comicis. I sense embuts, sovint president i vicepresident no es poden veure i les tensions o la fredor poden caracteritxzar majoritariament les eleccions.
Us recomano analitzar la relacció entre Josiah Bartlet i John Hoynes, president i vicepresident a la sèrie nord-americana El ala oeste de la Casa Blanca. Hoynes era el favorit demòcrata en les presidencials de 1998 -recordeu que és ficció- i perd a contrapronòstic contra Bartlet, que l'incorpora com a candidat a vicepresident en la seva candidatura. La reació entre ells, com és natural, no és un camí de roses.

divendres, d’agost 22, 2008

'L'omnibus de la mort': llegiu-lo

Les vacances em serveixen per augmentar el ritme de lectures de la resta d'èpoques de l'any. I les d'aquestes dues darreres setmanes no han estat una excepció. Un dels llibres que he llegit (o devorat) i que us recomano és L'omnibus de la mort. Parada Falset del periodista i escriptor prioratenc Toni Orensanz (en la fotografia). Sovint aquests llibres que tenen tan d'èxit en poques setmanes em generen un cert rebuig, però ja us vaig dir fa unes setmanes que tenia ganes de llegir sobre la Guerra Civil Espanyola i l'obra d'Orensanz encaixava. I no és que no m'hagi decebut sinó que m'ha entusiasmat i m'ha atrapat.

Partint de l'assassinat de 27 persones el setembre de 1936 a Falset a mans d'uns incontrolats cenestistes, Orensanz inicia una investigació que li dura anys al voltant dels autors d'aquesta matança, anomenada 'La Brigada de la Mort' i el seu líder, un tal Fresquet. No us explicaré res més perquè el que heu de fer és llegir el llibre perquè a més d'un argument tan prometedor també té un estil molt periodístic i fins i tot desenfadat que en fa la lectura molt interessant

L'omnibus de la mort m'ha recordat per la seva estructura, salvant distàncies perquè tracten temàtiques molt diferents, Tor. Tretze cases i tres morts, del també periodista Carles Porta, que vaig llegir fa dos o tres anys. Si no heu llegit aquest segon llibre, apunteu-lo també a l'agenda. És un reportage sobre una història real que dura més d'un segle en un petit poble del Pirineu pallàrès, a gairebé 2.000 metres d'alçada, amb envejes, morts, personatges molt novelescs i una atmosfera una mica 'Germans Coen'. Vaig sentir ja fa temps que n'estaven preparant una pel·lícula sobre aquest llibre. Sabeu si el projecte tira endavant? Per cert, el llibre d'Orensanz també és molt cinematogràfic i no seria mala idea fer-ne també una pel·lícula.

dimarts, d’agost 19, 2008

L'antecedent de 'El ala oeste'

Ja veieu que estic espaiant les intervencions al blog. Podria parlar-vos de política però no en tinc massa ganes. Estic una mica decebut. Potser la setmana que ve. Rectifico, us parlaré de política, de la de veritat (je je). Com ja sabeu, sóc un bon seguidor de The West Wing, coneguda al nostre país com El ala oeste de la Casa Blanca. Ara vaig per la quarta temporada i no més endavant perquè vull fer-ho durar. És una de les millors sèries que s'han fet a la història i no només disfruto amb les trames i diàlegs sinó coneixent un sistema polític que pot tenir defectes però també molts avantatges en comparació amb la patitocràcia que tenim en aquesta banda d'Europa.

Me n'estic anant una mica del que volia comentar-vos i és una pel·lícula que ben segur que molts de vosaltres heu vist -és del 1995- però jo no n'havia tingut el gust. Es tracta de El presidente i Miss Wade. Em direu alguns que és una mica "ñoña", amb un president dels Estats Units viudo, amb una filla preadolescent que s'enamora d'una activista ecologista i amb un líder republicà dolent molt dolent. Una mica de raó teniu. S'ha de travessar una mica la pàtina de pel·lícula "hollywoodiana" per disfrutar del guió d'Aaron Sorkin. Aquí volia anar a parar. Efectivament, el guionista de El ala oeste.

I és que en El presidente y Miss Wade se l'ha de considerar el precedent de El ala oeste de la Casa Blanca. En el film, el president és Michael Douglas mentre que el seu cap de gabinet és Martin Sheen, ascendit a president a la sèrie. Enlloc de Richard Schiff (Tobey Siegler) fent els discursos del president trobem Michael J. Fox. Hi ha també algun secundari que repeteix els dos llocs. Aquesta pel·lícula, de la qual ja n'havia sentit parlar però no havia vist, va ser per a mi un redescobriment i la vaig disfrutar sabent des del començament que Sorkin n'era el guionista, quatre anys justos abans de començar el 1999 el rodatge de la primera temporada de The West Wing. Una senzilla proposta per les vacances als malats de política i de El ala oeste.

divendres, d’agost 15, 2008

Zapatero ens vol tornar a prendre el pèl?

Enmig de les vacances fa mandra escriure sobre el finançament de Catalunya, però és que quan sents dir el que ha dit José Luis Rodríguez Zapatero sobre l'incompliment dels terminis establerts per l'Estatut perquè hi hagués un acord sobre aquest tema et venen ganes de desfogar-te al blog. Zapatero té el vici de prometre coses que no pot complir. Va dir que al Congrés aprovaria l'Estatut que sortís del Parlament. Mentida! Guerra i companyia hi van passar el ribot i ara ens queda la retallada final del Tribunal Constitucional. O que l'AVE arribaria a l'Estació de Sants el desembre de 2007. Mentida! Fins ben entrat el febrer l'AVE no va unir les ciutats de Madrid i Barcelona.

Ara ha fet un pas més. Zapatero ha incomplert una llei orgànica com l'Estatut, que fixava el 9 d'agost com a data límit perquè hi hagués un acord sobre el finançament de Catalunya. Però el més greu és que Zapatero ens vol fer creure que si que ha fet els deures i ha complert amb la presentació ja fa setmanes d'una proposta que ha estat qualificada per més d'un partit polític català com un insult. Un acord és cosa de dos i no només d'una de les dues parts. Potser que el president espanyol repassi un manual bàsic de política. O potser ens pren per tontos? Per què a més, la vicepresidenta De la Vega renya Montilla pels seus "excessos verbals". Per què et punxin i no et treguin sang.

ZP, Solbes i companyia em recorda aquell alumne que lliura un treball acabat a correcuita conscient que està mal fet però la qüestió és entregar-lo. El problema és que en la història del finançament Zapatero és el professor i els pobres catalanets els alumnes indefensos. Potser que canvíem d'escola?

dimecres, d’agost 13, 2008

Campo Vidal, reflexions per a l'estiu

L'estiu, i sobretot quan s'està de vacances, és una època ideal per llegir. Al sofà, al costat de l'aire condicionat o el ventilador, a la platja... on sigui. Novel·la, poesia, best-sellers, assajos... Tot s'hi val. Aquests darrers dies he devorat un llibre que no arriba a les 200 pàgines i que és molt recomanable per aquells que estan interessats en el món de la comunicació i sobretot a comunicar millor: ¿Por qué los españoles comunicamos tan mal?, de Manuel Campo Vidal. El títol no és que m'entusiasmi però el contingut s'ho val.

Campo Vidal parteix d'una premisa bàsica i molt real: en aquest país (entenguem Catalunya i l'Estat espanyol) es comunica molt malament. I ens posa exemples que evidencien que per sota del Pirineu donem molt poca importència a la comunicació i potser seria hora de posar-nos les piles. És un d'aquells llibres que entra bé i analitza casos concrets en els quals podem veure-hi reflectides situacions que hem viscut nosaltres mateixos. També repassa les capacitats comunicatives de polítics, empresaris i professionals. Llegiu-lo.

Campo Vidal és d'aquells periodistes -el recordo presentant telenotícies a mitjan anys vuitanta- que ha sabut reorientar-se cap al món de la comunicació, creant també una productora, Lua Multimedia. Però continua baixant a les trinxeres per presentar programes de TV, inclòs un dels dos darrers debats Zapatero-Rajoy el febrer passat. Quan escolto entrevistes que li fan sempre intento prestar molta atenció. Fa un any i mig, quan estava al Més Tarragona, el vaig poder entrevistar -telefònicament- i no en vaig quedar gens decebut.

El darrer llibre de Campo Vidal té un complement ideal: un altre llibre que vaig llegir fa un parell de mesos, Com parlar bé en públic, de Francesc Puigpelat i Joana Rubio. I és que ens trobem panorames molt terribles en intervencions públiques a causa d'aquesta poca importància que donem a la comunicació, sense que en els estudis primaris, secundaris i superiors es treballi gairebé gens. Ho deixem a la providència, als gens que ens predestinen a fer-ho bé davant d'un auditori, quan amb una base teòrica i pràctica es poden aconseguir nivells més que acceptables. El llibre de Puigpelat i Rubio ens ajuda a superar aquesta manca de preparació acadèmica amb una serie de tècniques, consells i petits secrets. Més que recomanable.

diumenge, d’agost 10, 2008

Cròniques de l'altra banda (XX)

La darrera setmana abans de les vacances ha estat força intensa. Diumenge vam anar a la Festa del Batre de Cabra del Camp. Des de bon matí recreen com es batia el blat a inicis del segle passat i ho rematen amb una arrossada popular on hi van venir aquest any gairebé 600 persones. En aquesta festa hi vaig col·laborar contactant amb el Pere Tapias, que va ser l'encarregat de fer el pregó de la festa, a més de xerrar amb tothom que se li acostava (en la imatge el podeu veure amb els cuiners). Em va fer gràcia conèixer aquest personatge tan peculiar, inclassificable. Músic, periodista, gastrònom... Amb el pregó que va fer, ple de referències a personatges i història del municipi, es va posar el públic a la butxaca. Va triomfar. I és que el Pere es molt gran. La paella, per cert, estava molt bona.

Dimarts i dimecres Valls es va convertir en la capital del camp català amb el Firagost 2008. El Consell Comarcal col·laboràvem amb l'organització de l'XI Setmana de Promoció dels Vins i Caves de l'Alt Camp amb DO. El 'showroom' de dilluns va ser tot un èxit d'assistència i una exhibició per part de l'enòloga Pepa Menchón. Jo també vaig aprendre una mica més sobre el vi, un món fascinant. Dimarts al vespre vam passejar-nos pel Firagost, amb desenes d'estands de tota mena, inclòs el del Consell, o es podien tastar els vins de la comarca. La cursa amb els sacs d'avellanes a l'esquena s'ha de veure. Es, a més, un factor d'integració, amb diversos participants magrebins, negres i sudamericans. Va guanyar, però, un indígena català.

El darrer tram de la setmana, amb Valls buida després de la finalització de Firagost, l'hem dedicat al Castell de Semella. En posts anteriors ja us he parlat del que cosidero un diamant en brut. Dilluns l'equip coordinat per Ramon Serra i Mònica López van iniciar els treballs arqueològics i estem aprofitant la seva presència en aquesta construcció medieval perquè mitjans de comunicació en facin difusió 'in situ' però també que trepitgin el terreny polítics que poden tenir un paper clau en la seva rehabilitació i que el diamant en brut torni a brillar. Hi van pujar tres diputats -els socialistes Anton Ferré i Joan Ruiz- i el convergent Jordi Jané. Ja us en parlaré més en un altre post. Bé que el mereix.

divendres, d’agost 08, 2008

El gran viatge de CiU

Convergència i Unió acaba de començar un viatge a Torredembarra: el del seu retorn a l'alcaldia del municipi. L'inici ha estat complicat, amb mesos de desgovern que han acabat amb la dimissió de l'anterior alcalde, però també il·lusionant per l'aire nou que entra a l'Ajuntament torrenc. CiU ha bastit un govern de només nou membres -els justos per a la majoria absoluta- i una amalgama de sigles, grups independents i una regidora no adscrita -o trànsfuga per altres-. El ple municipal en què Massagué va ser proclamat nou alcalde de Torredembarra va ser tens i va evidenciar que estem molt lluny d'un clima polític "normal". El cas Pradeda l'arrossegarem durant temps.

Si jo fos Massagué intentaria incorporar un altre grup polític al seu govern per no deprendre dels dèbils equilibris actuals, per molt que els protagonistes del pacte s'esforcin a vendre'ns la seva fortalesa. Dins de l'executiu hi ha socis que van acabar molt malament fa només quatre anys i tampoc me'n refiaria massa d'una regidora com Pradeda, que ha protagonitzat una, si més no, curiosa maniobra política. Però al nou alcalde convergent li costarà fer pujar nous passatgers al seu equip de govern, tot i que a Torredembarra tot és possible. N'hem vist tantes ja!

Massagué té una característica bàsica que li confereix avantatges i inconvenients: porta molt poc temps en política. La inexperiència es contraposa amb la il·lusió i la manca dels vicis inherents al llarg exercici de la política local. Si el nou alcalde convergent, amb un PSC molt tocat, una Esquerra amb problemes interns i una Alternativa Baix Gaià que ha tocat sostre, juga bé les cartes -cosa que els socialistes no han sabut fer els darrers quatre anys- poden tornar a ser la força més votada i consolidar-se en l'alcaldia.

Però l'agenda política que té el nou govern sobre la taula és certament complicada. La situació de crisi del sector de la construcció està provocant un descens dels ingressos a les arques municipipals. L'oposició vigilarà amb lupa la incorporació de càrrecs de confiança i altres moviments d'aquest tipus. I no oblidem temes molt espinosos com Muntanyans II o el concurs de la gestió de l'aigua, en què CiU ha traçat una estratègia a l'oposició que ara haurà de mantenir al govern.

dimarts, d’agost 05, 2008

Manuel Jiménez tira la tovallola (i del tot)

Haig de reconèixer que m'ha sorprès l'anunci que ha fet aquest dilluns Manuel Jiménez que abandona la política. Pensava que la seva dimissió, sense necessitat de moció de censura, era una jugada a mig o llarg termini i que mentrestant Jiménez estaria de cap de l'oposició esperant que s'obrissin esquedes en el nou govern. Doncs no. Després de 13 anys en política, abandona. I deixa el projecte socialista en una situació ben galdosa. El gest, però, l'honra. Compleix la seva promesa de dimitir si li presentaven un govern alternatiu.

Em comentava aquest dilluns un polític torrenc que Manuel Jiménez ha jugat a tot o res i ha perdut. Per tant, res. Els darrers mesos de Jiménez com alcalde han estat caracteritzats per grans errors que han precipitat la seva caiguda. El primer gran pecat és el fitxatge de Laura Pradeda com a número cinc socialista. Era una aposta personal seva que li ha sortit molt malament. Tan malament, que l'ha portat a la perdició després d'expulsar-la del govern. La venjança és un plat que es menja fred. Gelat en aquest cas.

El segon pecat de Jiménez va ser no arribar l'estiu passat a un acord amb Alternativa Baix Gaià, el seu soci natural, per bastir un govern sòlid. Va confiar en inciar el mandat en minoria al costat d'ERC i el GIT. Però amb una oposició majoritària i un govern amb tres socis, la situació es va anar podrint. No va ser capaç d'integrar ABG ni CiU. Per a ell l'alcaldia era innegociable. I l'ha acabat perdent. Han estat menys de quatre anys com a batlle, el més breu des del 1979, sense acabar un mandat sencer. Jiménez va arribar a l'alcaldia l'octubre de 2004 generant una gran il·lusió que a finals de 2006 ja era un profund desencís. Tot i això va tornar a guanyar les eleccions de 2007, però va pujar molt poc i no va saber pactar.

Els darrers tres alcaldes que ha tingut Torredembarra han marxat a mig mandat. Santiago Segalà va plegar el 2000, víctima de la seva prepotència, però va deixar l'alcaldia al seu segon, Miquel Àngel Lecha, que va patir l'única moció de censura que ha tingut Torredembarra en la seva història. Atípica, per incruenta i gairebé natural. Jiménez també ha dimitit, com Segalà, però deixant l'alcaldia al seu gran rival, el convergent Daniel Massagué, després d'un interregne de menys d'una setmana en què Torredembarra tindrà una alcaldessa, Susana Navarro. Massagué, a partir de dijous té una papereta difícil, però al mateix temps una gran oportunitat davant seu. Però això ja és una altra història.

diumenge, d’agost 03, 2008

Cròniques de l'altra banda (XIX)

Estem ja enmig de l'estiu, una època caracteritzada per la preocupant sequera de notícies i tot i que els diaris, ràdios i televisions han d'omplir les seves pàgines i espais informatius. Almenys aquesta darrera setmana, la del pas del juliol a l'agost, ha estat força prolífica informativament parlant al Consell Comarcal de l'Alt Camp. Dissabte passat vaig assistir al concert de Lídia Pujol a Santes Creus. No sóc un fervent seguidor d'aquesta cantant però l'espectacle em va agradar. El marc del dormitori del monestir cistercenc és, com diu el tòpic, incomparable. Fins i tot els ratpenats que ens sobrevolaven tenien el seu encant. He trobat aquest post d'una vallenca, la Montse Aumatell, que us donarà una visió més àmplia del concert.

Tot no han estat flors i violes a l'Alt Camp aquesta setmana. Movistar ha deixat durant dies Alcover sense cobertura de telefonia mòvil. Senzillament lamentable. L'Oficina Comarcal d'Informació al Consumidor (OCIC) de l'Alt Camp ja està tramitant la reclamació de l'Ajuntament. Ho ha hagut de fer per correu postal. Sí, en ple segle XXI! Lamentable actituts com la d'aquesta operadora. Que espera el govern espanyol per posar-hi remei? Ara espero que els usuaris particulars també inundin l'OCIC de queixes contra Movistar.

També hem donat a conèixer dades de visites al monestir de Santes Creus. Han baixat, però molt poc, menys d'un 0,50%. En canvi, les consultes a l'Oficina de Turisme de Santes Creus han pujat més d'un 10%. També hem informat dels 470.000 euros que rebrà l'àrea de Benestar Social del Consell de la Generalitat. I hem presentat els treballs arqueològics que s'inicien aquest dilluns al Castell de Selmella, al Pont d'Armentera, i que duraran fins el 24 d'agost. Els codirectors de les excavacions, la Mònica López i el Ramon Serra, van donar detalls d'aquestes actuacions i van emanar la implicació de les administracions en la recuperació d'aquest espai. La imatge és de la roda de premsa.


Des del Consell Comarcal de l'Alt Camp ens hi hem posat bastant a fons en aquest tema. La visita que vam fer fa tres setmanes ens va calar fondo tant a la presidenta com a mi. Aquell castell té alguns cosa especial i, des d'un punt de vista objectiu, és un exemple dels castells de la Marca Hispànica, que feien de frontera entre els Comtats Catalans i l'Islam fins el segle XII. El seu potencial cultural i turístic no es pot deixar perdre i des del Consell treballarem per potenciar-ho. I acabo aquest post convidant-vos a l'XI Setmana de Promoció de Vins i Caves de l'Alt Camp amb DO. Aquest dilluns, showroom a l'Hotel Class Valls; dimarts i dimecres degustació a l'estand del Consell de Firagost, i durant tota la setmana demaneu vins i caves de l'Alt Camp als restaurants de la comarca.

divendres, d’agost 01, 2008

Torredembarra tindrà un nou alcalde

Tot ha anat molt ràpid. Les negociacions han arribat a bon port i ja hi ha nova majoria de govern a Torredembarra després de més d'un any d'executius en minoria o amb molta minoria. El convergent Daniel Massagué serà el cinquè alcalde de Torredembarra des de la recuperació democràtica i ho serà sense una moció de censura. El socialista Manuel Jiménez ha dimitit aquest divendres de forma fulminant després que aquest li comuniqués que hi ha vuit regidors més que li donen suport com a nou batlle.

Mantinc tot el que he dit en l'article anterior. Torredembarra necessitava un pacte articulat al voltant de l'eix PSC-CiU. En tindrem un altre format per quatre regidors de CiU, dos de l'ADT, un del PP, un del GIT i una regidora no adscrita que fa un any havia estat la número cinc de la llista del PSC. D'àmplia majoria, tal com parla l'alcalde en el comunicat de la seva dimissió, res de res. Nou de disset regidors-majoria absoluta- i uns equilibris que seran complicats. D'estabilitat en podrem parlar d'aquí a uns mesos. Aquest nou govern em recorda molt el pacte del 2003. Pentapartit, amb quatre de les formacions de llavors, tot i que només repeteixen dos regidors, els mateixos a l'oposició...

Tinc molts dubtes sobre el futur polític de Torredembarra. Perquè l'Agrupació ha pactat finalment amb CiU? Com és que Laura Pradeda era fa un any número cinc socialista i ara forma part d'un govern sense el PSC? Com és que Santiago Ardèvol ha format part dels darrers quatre governs de Torredembarra? Per què han tardat tant a pactar? Per què ha dimitit tan ràpid Jiménez? Crec que l'eterna a partida d'escacs de la política torrenca no ha acabat ni molt menys sinó que ha entrat en una nova fase.