Els meus records de Wembley avui que fa 25 anys

Portem dies que els mitjans de comunicació ens avisen que s’acosta el 20 de maig i ja hi hem arribat. Es compleixen 25 anys de la final de Wembley, que va significar la primera Copa d’Europa guanyada pel Barça, una nit màgica que va canviar el barcelonisme i va transformar en pocs anys un club de segona línia en un dels principals clubs europeus tan per títols com influència del  seu estil de joc. Des de llavors les vitrines del museu blaugrana s’han omplert de cinc Copes d’Europa –ara Lliga deCampions-, supercopes europees i Campionats del món de clubs i lligues i copes del rei a dojo.

Tots els culers que tenim almenys trenta i escaig anys tenim una relació amb Wembley molt estreta, de sentiments a flor de pell. Recordem com vam viure aquells dies i l’alegria majúscula d’aquella nit. A mi em va agafar en el moment ideal: els 14 anys, cursant primer de BUP. Era l’època que li feia comprar cada dia el Mundo Deportivo cada dia a ma mare i me’l llegia amb avidesa al tornar de l’institut, a la tarda  o a la nit. El camí cap a Wembley va ser tortuós, amb el gol salvador de Bakero a Kaiserlautern -èpica blaugrana- i una fase de grups a quarts en què no va faltar l’ensopegada marca de la casa a Praga contra l’Sparta quan ens pensàvem que tot estava fet i que ens va obligar a guanyar el Benfica en la darrera jornada pe classificar-nos per a la somiada final.

Recordo que el 20 de maig es va fer molt llarg. Era un dimecres de classes interminables a l’institut. El partit el vam viure a casa d’un amic, amb molta tensió per la manca de gols gràcies a un encertadíssim Pagliuca i les perilloses incursions d’aquell calb de cognom Lombardo. I va arribar la pròrroga. Feia molta mandra-por afrontar una tanda de penals. El fantasma de Sevilla planava per Londres. Però a la segona part de la pròrroga Eusebio -contigo empezó todo- va provocar una falta a la frontal de l’àrea que va acabar transformant Koeman amb l’1-0. L’alegria va ser immensa i la imatge de Johan Cruyff entrabancant-se amb una tanca de publicitat la tinc gravada a la memòria.

Després va venir la celebració amb els amics en forma de voltes pel poble amb la Derbi Variant embolicat amb la bufanda del Barça. Vam acabar a la platja amb la temptació de fer el mateix que Gaspart al Tàmesi, però que va quedar només en un aterratge a la sorra de la platja de la Paella. La tarda de l’endemà la recordo a casa amb uns amics veient per la televisió com l’expedició blaugrana arribava al Prat amb la desitjada “orelluda” i el ritual posterior de visita a la Mercè i la plaça de Sant Jaume.

I la temporada gloriosa no va acabar aquí. Encara faltava l’extàsi de Tenerife i el primer de molts doblets Lliga-Copa d’Europa que han vingut després.     

Generació Cruyff

Els meus primers records del Barça són potser de Maradona -em ve a la ment aquella imatge de l’astre argentí amb el peu embenat després de l’entrada del destraler Goikoetxea- i amb Venables vaig experimentar que és guanyar una lliga i vaig patir la primera gran decepció a la final de Sevilla. En alguna banda encara conservo un full de l’Hotel Hesperia signada per aquella generació de jugadors. Carrasco, Víctor, Schuster, Gerardo... Me la va portar el meu tiet que hi treballava, algun any abans del motí. Però quan realment em vaig aficionar al futbol va ser a partir de l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta del Barça el 1988 i sobretot amb la primera lliga guanyada la temporada 1990-91 per Koeman, Laudrup, Stoixkov, Bakero i companyia.

A la meva generació, Wembley ens va agafar en aquell moment d’explosió d’hormones que el futbol ens ajudava a canalitzar. Aquella nit del 20 de maig de 1992 vam tocar el cel amb la primera Copa d’Europa i vam enterrar el fantasma de Sevilla de sis anys abans i el que els pares arrossegaven de Berna el 1961. La imatge icònica és la de Cruyff saltant a la gespa entrabancant-se amb les tanques publicitàries després que Koeman esmicolés amb un dels seus míssils el gafe en la màxima competició europea. Ell va ser el braç executor del gir blaugrana introduït per Cruyff. Després va venir Tenerife, Tenerife II i el penal de Djukic. Ho vam viure amb molta passió i amb la tele gratis. Tres lligues guanyades a l’última jornada, amb el transistor a l’orella. I un 5-0 gloriós contra el Real Madrid, amb Romario deixant sentat Alkorta. El Dream Team.

Després va venir la decadència a partir de la desfeta 4-0 a Atenes contra el Milan en una nova final de la Copa d’Europa. Van arribar Prosinecki, Escaich, Korneiev, José Mari... el 5-0 al Bernabeu. Cruyff s’equivocava. I l’enfrontament amb el president Núñez que va acabar amb el comiat a manca de dues jornades, per la porta de darrera. Vam conèixer la pitjor cara del geni. Semblava que volia desfer tot el que ell havia creat. O no? Aquella última temporada l’holandès va demanar a Núñez que li portés un jove migcampista del Girondins, un tal Zinedine Zidane. Però el màxim mandatari blaugrana el va trobar massa car. La història del Barça podria haver tornar a canviar.

Amb el seu discurs i les seves intervencions, Cruyff va generar un univers al seu voltant. El entorno, las vaques sagradas, el rondo, utomaticamente, gallina de piel, este es uno, en un momento dado... i una sèrie de frases mítiques, com la que se li atribueix abans de la final de Wembley dirigint-se als seus jugadors: “Salid y disfrutad”. Val la pena repassar les seves frases, uns aforismes que resumeixen la seva manera de pensar: valenta, trencadora, diferent.

Després del Barça, no l’hem vist tornar a entrenar. Només els partits de costellada de la selecció catalana que ell va dirigir un parell d’anys. L’hem escoltat opinar molts cops sobre el club blaugrana, el futbol i la vida. Ho hem fet sempre amb atenció. Cruyff ha estat un dels estendards de l’eterna lluita entre els dos ismes del Barça. Laporta el va tornar a pujar als altars del club i Rosell i Bartomeu el van voler amagar desposseint-lo del títol de president d’honor.  Ell tampoc no hi va posar massa de la seva part. Era un home de caràcter. Molt caràcter. Però una figura com Cruyff és impossible d’amagar. La seva dimensió és mundial. Va ser el primer a guanyar tres Pilotes d’Or i el seu Ajax va manar a Europa a inicis de la dècada dels setanta. Amb la seva selecció va ser subcampió del món i va revolucionar el futbol a Holanda i al món.  

Cruyff va girar com un mitjó la mentalitat d’un club tan complex com el Barça i el seu llegat és immens: Rijkaard, Guardiola, Luis Enrique... El seu estil perviu i els títols van caient gairebé temporada rere temporada. La seva mort el converteix en mite, en llegenda blaugrana, a l’alçada de Gamper, Samitier, Kubala... Per a molts, un esglaó més amunt. DEP