Portem dies que els mitjans de comunicació ens avisen que
s’acosta el 20 de maig i ja hi hem arribat. Es compleixen 25 anys de la final
de Wembley, que va significar la primera Copa d’Europa guanyada pel Barça, una
nit màgica que va canviar el barcelonisme i va transformar en pocs anys un club
de segona línia en un dels principals clubs europeus tan per títols com
influència del seu estil de joc. Des de
llavors les vitrines del museu blaugrana s’han omplert de cinc Copes d’Europa
–ara Lliga deCampions-, supercopes europees i Campionats del món de clubs i
lligues i copes del rei a dojo.
Tots els culers que tenim almenys trenta i escaig anys tenim
una relació amb Wembley molt estreta, de sentiments a flor de pell. Recordem com vam viure aquells dies i
l’alegria majúscula d’aquella nit. A mi em va agafar en el moment ideal: els 14
anys, cursant primer de BUP. Era l’època que li feia comprar cada dia el Mundo
Deportivo cada dia a ma mare i me’l llegia amb avidesa al tornar de l’institut,
a la tarda o a la nit. El camí cap a
Wembley va ser tortuós, amb el gol salvador de Bakero a Kaiserlautern -èpica
blaugrana- i una fase de grups a quarts en què no va faltar l’ensopegada marca
de la casa a Praga contra l’Sparta quan ens pensàvem que tot estava fet i que
ens va obligar a guanyar el Benfica en la darrera jornada pe classificar-nos
per a la somiada final.
Recordo que el 20 de maig es va fer molt llarg. Era un
dimecres de classes interminables a l’institut. El partit el vam viure a casa
d’un amic, amb molta tensió per la manca de gols gràcies a un encertadíssim
Pagliuca i les perilloses incursions d’aquell calb de cognom Lombardo. I va
arribar la pròrroga. Feia molta mandra-por afrontar una tanda de penals. El
fantasma de Sevilla planava per Londres. Però a la segona part de la pròrroga
Eusebio -contigo empezó todo- va provocar una falta a la frontal de l’àrea que
va acabar transformant Koeman amb l’1-0. L’alegria va ser immensa i la imatge
de Johan Cruyff entrabancant-se amb una tanca de publicitat la tinc gravada a
la memòria.
Després va venir la celebració amb els amics en forma de
voltes pel poble amb la Derbi Variant embolicat amb la bufanda del Barça. Vam
acabar a la platja amb la temptació de fer el mateix que Gaspart al Tàmesi,
però que va quedar només en un aterratge a la sorra de la platja de la Paella.
La tarda de l’endemà la recordo a casa amb uns amics veient per la televisió
com l’expedició blaugrana arribava al Prat amb la desitjada “orelluda” i el
ritual posterior de visita a la Mercè i la plaça de Sant Jaume.
I la temporada gloriosa no va acabar aquí. Encara faltava
l’extàsi de Tenerife i el primer de molts doblets Lliga-Copa d’Europa que han
vingut després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada