dimecres, de febrer 27, 2013

Societat espiada

Vivim una època de catarsi col·lectiva. En molts aspectes. I un d’aquests aspectes és que molta gent ha descobert de cop que hi ha empreses que es dediquen a l’espionatge i a la recopilació d’informació per a tota mena de clients, inclosos els partits polítics. Fa uns dies hem sabut tots els temes en què estava treballant l’agència de detectius Método 3. Polítics, empresaris, personatges del món del cor… tots han estat objecte de les investigacions d’aquesta empresa que sembla tenir el monopoli del sector al nostre petit país.
Fins i tot la CUP es va rascar la butxaca per encarregar una feineta a Método 3: investigar el pare de l’alcalde de Valls, Albert Batet. Fins i tot els partits antisistema han reclamat el serveis d’aquesta agència de detectius. Molta gent s’ha afanyat a llançar-se a la jugular dels cupaires i altres s’han afanyat a defensar-los a capa i espasa. Altres se sorprenen i és que la CUP acudeixi a una agència de detectius xoca contra el relat de l’esquerra independentista. Massa convencional.
La meva opinió? Doncs que la CUP no és tan diferent als altres partits polítics com ens venen i saben que la informació és poder. I la volen tenir. La volien tenir quan s’estava revisant el planejament urbanístic de la capital de l’Alt Camp. Volien anar un pas endavant d’un dels seus oponents polítics. No es van veure en cor d’aconseguir ells mateixos la informació i van acudir a uns especialistes per fer-ho. I van pagar la feina.
Tothom és objecte d’investigacions, de major o menor envergadura. Si quedeu per una reunió amb certa persona que no la coneixeu gaire no poseu abans el seu nom a Google a veure que surt? O feu una cerca al Facebook o a Twitter per veure de quin peu calça? Vivim en una societat on és molt fàcil espiar, recopilar informació, digueu-li com vulgueu. Una altra qüestió són els mètodes usats. N’hi ha que són totalment legals i altres que són delicte. En aquest segon cas s’han de perseguir i jutjar. Les regles del joc s’han de respectar perquè sinó més que una societat civilitzada serà la llei de la selva.
Publicat al setmanari NoticiesTGN

dimecres, de febrer 20, 2013

Els sous dels polítics

El meu tiet va ser vuit anys regidor amb responsabilitats de govern a Torredembarra i no va cobrar ni una sola pesseta. Actualment, són diversos els edils del govern torrenc amb dedicació exclusiva o parcial i amb uns sous d’unes quantes desenes de milers d’euros al cap de l’any. En un parell de dècades han canviat molt les coses. Però ara sembla que el govern espanyol s’ha marcat l’objectiu de tornar al panorama dels anys vuitanta, quan els qui es posaven a la política local de municipis petits i mitjans sabien que no podien aspirar a tenir una suculenta nòmina a final de mes. Ni s’ho podien imaginar. Bé, sempre quedaran les dietes, sovint bastant suculentes.
Ha de cobrar una nòmina un alcalde o un regidor d’un municipi d’uns quants milers d’habitants? És una d’aquelles preguntes que provoca respostes molt vehements cap una banda o una altra. Sóc dels que pensa que el pas per la política hauria de ser una etapa a la vida, un servei a la societat limitat en el temps i no, com ens trobem sovint, amb alcaldes i regidors que porten mitja vida en càrrecs públics i gairebé no han treballat a enlloc més. És llavors quan es crea una classe política, formada per persones que lluiten amb ungles i dents per mantenir el seu modus vivendi. Fora de l’escalf de la vida pública fa molt de fred. És el polític professional, allunyat de la realitat del carrer que gairebé ni trepitja, més preocupat de fer mèrits a la seu del partit per seguir pujant esglaons dins l’estructura terriblement jeràrquica dels partits.
Actualment hi ha un desgavell pel que fa als sous dels polítics locals. A cada municipi hi ha una escala diferent i es troben situacions escandaloses. Hem de tenir en compte que molts polítics locals acumulen càrrecs en altres administracions i, en canvi, altres volen mantenir la seva vida professional perquè són conscients que el seu pas per la política és temporal. Altres s’adjudiquen sous a final de mes molt elevats si tenim en compte el tamany del municipi. Però precisament són ells mateixos qui s’autoimposen el sou. I com els polítics són humans, ens trobem alguns que no foten ni brot i cobren un dineral i altres que fan més hores que un rellotge i no cobren gairebé res. També trobem alts graus d’ineptitud però també dosis importants d’eficiencia. I, això sí, un terreny adobat per la demagògia.
El Partit Popular sembla que vulgui posar ordre en aquest guirigall. Però ho fa de forma radical i sense tenir en compte l’autonomia local i la catalana. Unificació, recentralització són les paraules preferides del govern Rajoy. Les diputacions provincials sortiran reforçades si tiren endavant els plans del PP i les decisions que afecten el dia a dia de la ciutadania es prendran d’un centre de poder més allunyat. Arribats a aquest punt, és bo recordar que els diputats provincials, amb remuneracions gens despreciables a final de mes, no els escull directament la ciutadania sinó els partits polítics. Ja estem al cap del carrer.
Publicat en el darrer número del setmanari NotíciesTGN

dimecres, de febrer 13, 2013

El tercer fil… provisional?

Hem d’estar exultants d’alegria. Habemus tercer fil! El darrer dia del primer mes de l’any vam assabentar-nos que el Ministeri de Foment licitarà el tercer fil ferroviari que permetrà treure molt més ràpid les mercaderies del polígon petroquímic i el Port de Tarragona. Les obres sembla que començaran aquest estiu. Gairebé es van obrir ampolles de cava i és que els altaveus a favor d’aquesta infraestructura han estat molt potents i, com que aquesta nova via no afecta la zona central de la Costa Daurada, no hem escrit un nou capítol d’aquella batalla endèmica entre química i turisme que de tant en tant rebrota. Pràcticament només havíem sentit a veu discordant del portaveu del PP a Tarragona, Alejandro Fernández. Però ni el seu partit li ha fet cas.
El tercer fil tindrà un impacte important en la configuració del trànsit ferroviari de les properes dècades i en la franja costanera de Tarragona i el Baix Gaià. Ens havien venut la provisionalitat del tercer fil, sense arribar-nos a concretar què volia dir provisional. Des de Foment, de provisionalitat no en diuen ni mitja paraula fins al moment. Una inversió d’aquesta magnitud si es fa és per quedar-se unes quantes dècades. I més en el moment econòmic actual.
Un sector que està molt preocupat per la implantació del tercer fil és el del càmping. Fa anys que alguns d’ells estan realitzant importantíssimes inversions per millorar la qualitat dels seus serveis, apostant pel màxim respecte al medi ambient. Ben aviat, molts d’ells es trobaran que a pocs centenars de metres augmentarà el pas de trens amb mercaderies perilloses i també la contaminació acústica. Però ens trobem davant la política dels pedaços, de les llums curtes. Quan tenim una via per l’interior, la Reus-Roda, desaprofitada, s’ha optat per afegir una tercera via de mercaderies a una línia dedicada als passatgers, a la comunicació de proximitat. Però els qui ens manen estan enlluernats per l’alta velocitat i no pensen en les rodalies i els regionals, que no paren de pujar de preu.
Tenim tercer fil i tenim tercer fil per molts anys. Alguns alcaldes, com el de Tarragona i Altafulla, continuen reclamant concreció i garantia de provisionalitat. Des de Madrid, poc cas els fan. Fins i tot han tingut alguna sorpresa en el redactat final del projecte, com apartadors de trens –on hauran de retirar-se durant un temps pesants combois de mercaderies mentre passen altres trens– a Tarragona, Altafulla-Tamarit i Torredembarra. Entre la ciutadania hi continua havent una gran desinformació. Quan comencin les obres, que seran de les que fan història, molts despertaran. I quan ja estigui en marxa el tercer fil i es comencin a notar els efectes, algú recordarà que els havien dit que allò era provisional. I serà com descobrir que els Reis són els pares.
Article publicat al setmanari Notícies TGN

dimecres, de febrer 06, 2013

Dos ciutats, dos relats

Tarragona i Reus estan separades per només tretze quilòmetres però actualment el seu relat de ciutat està a anys llum de distància. Aquesta setmana passada, l’alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, va pronunciar una conferència en què ha marcat clarament l’horitzó del 2017 com el motor que impulsarà la ciutat aquests propers quatre anys. L’organització d’un esdeveniment esportiu internacional, encara que sigui de Segona Divisió, pot generar aquesta il·lusió i aquest orgull de ciutat que tot alcalde aspira a trobar. Ballesteros i els seus assessors no ho volen deixar passar. Pel mig hi ha les eleccions municipals de 2105.
A l’altra banda del Francolí, tenen el retrovisor posat des de fa mesos. Reus viu el final d’una etapa d’expansió bastida sobre els fonaments de la bombolla immobiliària. L’esquelet metàl·lic del frustrat centre comercial de Metrovacesa és la imatge més gràfica d’un castell de cartes que s’enfosa. Aquesta setmana hem pogut veure desfilades als jutjats per suposades factures falses del Tecnoparc i com el futur candidat socialista a l’alcaldia, Francesc Vallès, juga -o això diu- les darreres cartes per intentar que Metrovacesa remprengui la construcció del centre comercial, quan l’alcalde ja ho dona per perdut i busca desesperadament un altre promotor.
A Tarragona parlen de construir una smart city a Camp Clar. Segur que el 95 per cent dels habitants del barri tarragoní no saben que signifiquen aquestes ampul·loses paraules. Però sonen bé, a modernitat. També sona molt bé que Ballesteros digui que la capital tarragonina té condicions per ser de les primeres ciutats a sortir de la crisi. Sota la catifa està amagat el pàrquing Jaume I, un verdader escàndol urbanístic i financer, que de tant en tant afegeix algun nou milió d’euros al forat. Però el fallit pàrquing intel·ligent no està a l’agenda oficial.
A Reus, en canvi, porten un any i mig immersos en una constant revisió del passat. Metrovacesa, Tecnoparc, Shirota, Innova… i arriben fins a fa dos segles, buscant en el general Prim el gran referent de les glòries passades ara que s’acosta el bicentenari del seu naixement. Examinen amb tot detall la mòmia, homenatgen amb tots els honors la figura del militar i polític a Madrid… com si els fes por afrontar el futur, ple de núvols negres i d’esquelets metàl·lics. Si hi afegim unes gotes d’inseguretat ciutadana, Reus sembla a punt de patir una tempesta perfecta. Depressió reusenca enfront eufòria tarragonina. Ni tant ni tant poc. Les ciutats són sovint estats d’ànims, reflex dels seus polítics, i Tarragona i Reus es troben ara en situacions radicalment diferents. Els seus relats són oposats. I cada cop més.
Article publicat al setmanari Notícies TGN

diumenge, de febrer 03, 2013

Ens ha deixat en Jordi Pla

Ens ha deixat en Jordi Pla Poblador, company del Club Escacs Torredembarra i un bon amic. Actualment era el secretari de l’entitat i ja ho havia estat fa uns quants anys en una etapa anterior, quan jo mateix n’era el president. Ell va ser l’encarregat d’adequar els estatuts del Club Escacs Torredembarra a la normativa legal vigent i va exercir amb diligència el seu càrrec. En Jordi era soci del club des del 1998 i des de llavors no ha deixat de jugar partides, fins el diumenge passat. Tenia passió per aquest esport, per aquest joc, aquesta ciència que són els escacs.
En Jordi era molt més que un jugador d’escacs. Se’l podia veure als plens de Torredembarra i havia tingut un bloc, Impersonal i intransferible, on analitzava amb el seu particular estil la sempre intensa política del nostre municipi. Tenia també un web ben actualitzat i molt complet, com podeu comprovar si hi entreu. Hi ha de tot i més! Tot i haver complert els setanta ja feia uns quants anys, en Jordi es movia molt bé en les noves tecnologies, un territori vetat a la majoria de gent de la seva generació.
D’en Jordi impressionava la seva alçada. No és estrany que hagués jugat de pivot al Barça de bàsquet unes quantes temporades. Els seus comentaris eren una barreja de murrieria i realisme amb unes certes dosis de pessimisme –aquell tan català, de baixa intensitat-, molt útils en les reunions d’un junta d’un esport com els escacs. Tot i ser un home de números, tenia un punt d’artista, creant desenes de cartells de campionats que organitzava el Club Escacs. Era un home discret, però sempre hi era. Ben segur que et trobarem a faltar perquè la teva marxa ha estat sobtada. Aquest dijous mateix ens vam trobar de casualitat a Calafell i la vam fer petar una estona sense saber que seria l’últim cop. Descansa en pau amic.
He triat una foto d'un torneig guanyat a Vila-rodona, amb Jordi Pla a la dreta de tot. Fent equip!

divendres, de febrer 01, 2013

En Xavi Folch i l’ensenyament secundari a Torredembarra

Actualment tenim la sensació que sempre hi ha hagut estudis de secundària a Torredembarra. És la quotidianitat. Doncs tampoc no fa tant que després d’acabar primària, els torrencs i torrenques que volien seguir estudiant havien d’anar a Tarragona. Fins l’any 1985 no van arribar els estudis de secundària a Torredembarra i una persona ha viscut en primera línia aquestes gairebé tres dècades que han passat des de llavors: en Xavier Folch Solé, en Xavi.
Quan va tornar del servei militar, en Xavier va presentar-se a les oposicions de la incipient Generalitat de Catalunya. Va assabentar-se que hi havia una plaça de conserge a la secció local de Formació Professional de Torredembarra, depenent de l’Institut Comte de Rius de Tarragona, i després d’aprovar l’examen, la va demanar i va aconseguir-la. Més tard, va presentar-se i aprovar un altre examen per obtenir la plaça fixa de funcionari. En aquells primers cursos, a Torredembarra es podien estudiar dues branques de FP: elèctric i administratiu. D’aquells primers anys d’ensenyament secundari a Torredembarra, en destaca la intensa relació entre el centre educatiu i el teixit industrial del municipi, que permetien trobar feina als joves que acabaven els estudis i també proporcionaven material al centre i, fins i tot, alguns professionals feien de docents en classes molt específiques. Més endavant es van endegar els estudis de BUP i Tarragona va quedar més lluny pels estudiants torrenscs.
El 1989 es va inaugurar l’Insitut d’Educació Secundària de Torredembarra, a l’Avinguda Sant Jordi i en Xavi Folch va treballar allí, fins que el 1997 es van traslladar al nou edifici, al capdamunt de la mateixa avinguda, mentre l’antic va quedar com a col•legi de primària. Els estudis de FP van tornar a la fàbrica de Laik fins que es va inaugurar l’Insitut Ramon de la Torre, al barri de Clarà. La implantació de l’ESO va produir canvis molt importants a l’Institut Torredembarra, ja que passava a tenir alumnes de només dotze anys enlloc dels catorze amb què es començava el BUP o la FP. El canvi era tan important com ho demostra que fins llavors els alumnes podien sortir del recinte educatiu entre classe i classe i l’hora del pati i, a partir de llavors, ja no ho podien fer. Els estudis havien passat de ser opcionals a obligatoris. I com lligarien alumnes d’edats tan diferents? Doncs curiosament convivien millors els de dotze amb els de divuit que els d’edats més semblants. Va ser un aprenentatge costant de professors en coordinació amb personal del centre.
Evolució o involució? És la pregunta que es fa en Xavi quan li parlem dels canvis del 1985 fins el 2013. Considera que els darrers anys s’estan donant com a normals coses abans impensables, com, per exemple, arribar tard a classe. Ara és normal. Quina és la feina d’un conserge en un centre educatiu? Atendre les necessitats dels alumnes, les trucades, tasques burocràtiques, control de les reparacions… De tot. És qui controla que l’engranatge funcioni.
Més enllà de la seva feina en un dels seus centres educatius, en Xavi està molt implicat en el teixit associatiu torrenc. Des de fa 34 anys forma part dels Armats de la Torre i també és integrant de la Coral Santa Rosalia. Durant deu anys també ha cantat a les Caramelles de Torredembarra. I també ha passat per la política. Li ve de família. El seu avi va ser fundador d’Esquerra Republicana a Torredembarra i es va haver d’exiliar. El seu pare va ser regidor de l’Ajuntament torrenc entre els anys 1983 i 1991, ocupant la cartera de Cultura els darrers quatre. Era una època en què els edils torrencs no cobraven res i com ell recorda, tant els tocava fer tasques de representació com descarregar caixes.
En Xavi també va estar uns anys en política, a Esquerra Republicana, on va formar part de l’executiva local, com a secretari d’organització. També es va presentar a les eleccions, com a número tres de la candidatura republicana el 2007. “Gràcies a Déu, per pocs vots, no vaig sortir escollit regidor”, afirma. I és que ben aviat va descobrir que la seva concepció de la política i el que és la política als Ajuntaments poc tenien a veure. “No estava fet per la política o la política no estava feta per mi”. Va deixar Esquerra i va passar a Reagrupament, on també s’hi va implicar a fons i va tornar a tastar la decepció. Ara viu la política com a espectador, conscient del moment apassionant i històric que viu Catalunya. Ho compara amb la Transició, amb la por que moltes persones tenen del salt al buit, a un futur on no hi ha res garantit, però que segur que és millor que seguir formant part de l’Estat espanyol.
En Xavi se sent del bàndol dels perdedors de la Guerra Civil, amb un avi represaliat pel franquisme, de qui va seguir el seu rastre a través d’arxius per França i Alemanya, per Argelers i Buchenwald, a qui no va conèixer fins als cinc anys. En Xavi és d’aquells que als estius i per Setmana Santa treballava de pintor o en un supermercat per guanyar uns calerons que li servirien per pagar l’autobús que el portava cada dia a l’Institut Martí Franquès, a Tarragona, per estudiar BUP i COU. Es va decantar per les Lletres perquè volia fer Història de l’Art. Però es va posar a treballar i la carrera ha quedat en un calaix. Aquest any farà cinquanta anys i ja comença a treure algunes conclusions de la vida. Pertànyer a entitats li ha donat més satisfaccions que la política. La seva feina, malgrat alguns moments menys agradables, li agrada. Li agrada el contacte amb la gent, sobretot amb la gent jove i que li donen bons moments. Diu que si els observes en pots aprendre molt i veure les coses des de la seva perspectiva.
Publicat al número de gener del Diari de la Torre