Actualment tenim la sensació que sempre hi ha hagut estudis de secundària a Torredembarra. És la quotidianitat. Doncs tampoc no fa tant que després d’acabar primària, els torrencs i torrenques que volien seguir estudiant havien d’anar a Tarragona. Fins l’any 1985 no van arribar els estudis de secundària a Torredembarra i una persona ha viscut en primera línia aquestes gairebé tres dècades que han passat des de llavors: en Xavier Folch Solé, en Xavi.
Quan va tornar del servei militar, en Xavier va presentar-se a les oposicions de la incipient Generalitat de Catalunya. Va assabentar-se que hi havia una plaça de conserge a la secció local de Formació Professional de Torredembarra, depenent de l’Institut Comte de Rius de Tarragona, i després d’aprovar l’examen, la va demanar i va aconseguir-la. Més tard, va presentar-se i aprovar un altre examen per obtenir la plaça fixa de funcionari. En aquells primers cursos, a Torredembarra es podien estudiar dues branques de FP: elèctric i administratiu. D’aquells primers anys d’ensenyament secundari a Torredembarra, en destaca la intensa relació entre el centre educatiu i el teixit industrial del municipi, que permetien trobar feina als joves que acabaven els estudis i també proporcionaven material al centre i, fins i tot, alguns professionals feien de docents en classes molt específiques. Més endavant es van endegar els estudis de BUP i Tarragona va quedar més lluny pels estudiants torrenscs.
El 1989 es va inaugurar l’Insitut d’Educació Secundària de Torredembarra, a l’Avinguda Sant Jordi i en Xavi Folch va treballar allí, fins que el 1997 es van traslladar al nou edifici, al capdamunt de la mateixa avinguda, mentre l’antic va quedar com a col•legi de primària. Els estudis de FP van tornar a la fàbrica de Laik fins que es va inaugurar l’Insitut Ramon de la Torre, al barri de Clarà. La implantació de l’ESO va produir canvis molt importants a l’Institut Torredembarra, ja que passava a tenir alumnes de només dotze anys enlloc dels catorze amb què es començava el BUP o la FP. El canvi era tan important com ho demostra que fins llavors els alumnes podien sortir del recinte educatiu entre classe i classe i l’hora del pati i, a partir de llavors, ja no ho podien fer. Els estudis havien passat de ser opcionals a obligatoris. I com lligarien alumnes d’edats tan diferents? Doncs curiosament convivien millors els de dotze amb els de divuit que els d’edats més semblants. Va ser un aprenentatge costant de professors en coordinació amb personal del centre.
Evolució o involució? És la pregunta que es fa en Xavi quan li parlem dels canvis del 1985 fins el 2013. Considera que els darrers anys s’estan donant com a normals coses abans impensables, com, per exemple, arribar tard a classe. Ara és normal. Quina és la feina d’un conserge en un centre educatiu? Atendre les necessitats dels alumnes, les trucades, tasques burocràtiques, control de les reparacions… De tot. És qui controla que l’engranatge funcioni.
Més enllà de la seva feina en un dels seus centres educatius, en Xavi està molt implicat en el teixit associatiu torrenc. Des de fa 34 anys forma part dels Armats de la Torre i també és integrant de la Coral Santa Rosalia. Durant deu anys també ha cantat a les Caramelles de Torredembarra. I també ha passat per la política. Li ve de família. El seu avi va ser fundador d’Esquerra Republicana a Torredembarra i es va haver d’exiliar. El seu pare va ser regidor de l’Ajuntament torrenc entre els anys 1983 i 1991, ocupant la cartera de Cultura els darrers quatre. Era una època en què els edils torrencs no cobraven res i com ell recorda, tant els tocava fer tasques de representació com descarregar caixes.
En Xavi també va estar uns anys en política, a Esquerra Republicana, on va formar part de l’executiva local, com a secretari d’organització. També es va presentar a les eleccions, com a número tres de la candidatura republicana el 2007. “Gràcies a Déu, per pocs vots, no vaig sortir escollit regidor”, afirma. I és que ben aviat va descobrir que la seva concepció de la política i el que és la política als Ajuntaments poc tenien a veure. “No estava fet per la política o la política no estava feta per mi”. Va deixar Esquerra i va passar a Reagrupament, on també s’hi va implicar a fons i va tornar a tastar la decepció. Ara viu la política com a espectador, conscient del moment apassionant i històric que viu Catalunya. Ho compara amb la Transició, amb la por que moltes persones tenen del salt al buit, a un futur on no hi ha res garantit, però que segur que és millor que seguir formant part de l’Estat espanyol.
En Xavi se sent del bàndol dels perdedors de la Guerra Civil, amb un avi represaliat pel franquisme, de qui va seguir el seu rastre a través d’arxius per França i Alemanya, per Argelers i Buchenwald, a qui no va conèixer fins als cinc anys. En Xavi és d’aquells que als estius i per Setmana Santa treballava de pintor o en un supermercat per guanyar uns calerons que li servirien per pagar l’autobús que el portava cada dia a l’Institut Martí Franquès, a Tarragona, per estudiar BUP i COU. Es va decantar per les Lletres perquè volia fer Història de l’Art. Però es va posar a treballar i la carrera ha quedat en un calaix. Aquest any farà cinquanta anys i ja comença a treure algunes conclusions de la vida. Pertànyer a entitats li ha donat més satisfaccions que la política. La seva feina, malgrat alguns moments menys agradables, li agrada. Li agrada el contacte amb la gent, sobretot amb la gent jove i que li donen bons moments. Diu que si els observes en pots aprendre molt i veure les coses des de la seva perspectiva.
Publicat al número de gener del Diari de la Torre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada