dimarts, de novembre 27, 2012

El lideratge haurà de ser compartit

Ens havien venut que Artur Mas era capaç d’obrir les aigües del Mar Roig i portar Catalunya cap a la independència. Almenys ho semblava veient el cartell electoral de CiU. Després dels resultats de les eleccions del 25-N queda clar que Mas no és aquest líder capaç d’arrossegar darrere d’ell una majoria absoluta i ha perdut dotze escons. Aquests diputats han anat cap a Esquerra Republicana, que torna a nivells electorals de 2006 i és el segon partit de la cambra catalana. Amb Oriol Junqueras al capdavant, els republicans semblen haver purgat les culpes dels dos tripartits i han aplegat un vot que no confia que Mas sol pugui portar Catalunya a l’estat propi, persones que han apostat pels que fa gairebé un quart de segle que porten la independència com a eix principal del seu programa.
Pere Navarro i el Partit Socialista ens vénen la dolça derrota. Han perdut més d’un terç dels escons i ara són tercera força al Parlament, però es consolen amb la castanya electoral de Mas i amb una futura remuntada. Seria bo que a Nicaragua recordessin que després de les dolces derrotes vénen debacles, com la d’Almunia el 2000 al capdavant del PSOE. Navarro ha confirmat que la seva capacitat de lideratge és molt limitada. Tura hauria parat millor el cop. Els vots que han marxat cap a Esquerra, Iniciativa i Ciutadans costaran molt de fer tornar. Com comentava fa uns dies un assessor en comunicació: els fills dels votants del PSC ja no voten PSC.
El PP queda gairebé igual que el 2010. Tot i pujar unes desenes de milers de vots, només han progressat un escó. I tot això amb la campanya mediàtica brutal al seu favor des de Madrid. També celebren amb eufòria la baixada d’escons de CiU. Iniciativa, a costa del PSC, aconsegueix el seu millor resultat de la història sense la marca PSUC, una situació que passa quan els socialistes estan en hores baixes. Però tampoc és espectacular. Tenen un sostre. Ciutadans triplica els resultats de 2010 i el seu líder està més crescut que mai: vol presentar una moció de censura a Mas abans que l’investeixin president. Vol erigir-se com a cap de l’oposició unionista. Va molt embalat. Les CUP irrompen al Parlament amb el seu discurs tan radical com innovador amb tres escons i SI ha mort per inanició, en quedar-se sense espai electoral.
Quan tot es refredi una mica, es podrà veure que la majoria sobiranista continua sent una realitat, tot i la mobilització excepcional dels graners de vot unionista. El guió, però, ha variat. Artur Mas ha guanyat i haurà de portar Catalunya a la consulta sobre la seva independència, però amb Oriol Junqueras com a mariscal de camp i amb un resultat incert. Mentrestant s’haurà de formar govern i és aquí on es poden trobar grans complicacions. ERC voldrà defugir de l’abraçada de l’ós -un pacte de govern- i a Mas i CiU els manquen 18 escons per la majoria absoluta. Amb el PP els ponts estan trencats i la sociovergència tampoc sembla molt recomanable per a un PSC molt debilitat. La situació és complicada, però que ningú oblidi que les forces que defensen el dret a decidir al Parlament representen gairebé dos terços del Parlament, tot i la participació més gran en uns comicis catalans. El lideratge cap a la llibertat de Catalunya haurà ser, però, compartit.
Publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, de novembre 21, 2012

Els indecisos

Podria ser el títol d'una novel·la inacabada de l'Emili Teixidor, però els indecisos són la gran esperança de la majoria de partits per aconseguir un bon resultat o, en alguns casos, un resultat digne en les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest diumenge. Les enquestes publicades aquest darrer cap de setmana indiquen tendències, però cada una està cuinada d'una manera tan diferent i dóna projeccions d'escons sensiblement dispars. No queda clar ni quina serà la segona força a la propera cambra catalana. Això vol dir que hi ha encara un marge important per aconseguir quadrar uns grans resultats. O per patir un revés històric. I els indecisos en seran la clau.
Qui són els indecisos? Ens equivocarem si pensem que són persones que no tenen ni idea de què votar el proper 25-N, sinó que es tracta de votants que dubten entre dues candidatures o, com a molt, tres. Són individus que es plantegen si mantenir o canviar el vot de les darreres eleccions, en alguns casos un vot molt fidel, davant l’excepcionalitat dels comicis d’aquest diumenge vinent. O fins i tot dubten si anar a votar per primer cop en uns comicis autonòmics i en qui dipositar la seva confiança. Fenòmens com el del vot prestat o el vot protesta que algunes forces polítiques s'esforcen a recollir poden provocar moviments importants i fins i tot terratrèmols en el mapa polític català.
Hem vist com els darrers dies s'ha embrutat molt la campanya electoral, amb anuncis de presumptes comptes bancaris a Suïssa d'Artur Mas, Jordi Pujol i altres líders convergents. Diaris madrilenys que ja havien entrat en campanya encara s'han implicat més a fons. La sagrada unitat d'Espanya està en joc i ells juguen a ser l'avançada de l'exèrcit imperial. En aquests casos, la justícia va lenta, molt lenta, i rotatius com El Mundo juguen amb els tempos de la campanya electoral, infinitament més accelerats. Aquella dita de "tira merda que alguna cosa queda" és més vàlida que mai. Què hi diran els indecisos en aquest cas? Doncs podria generar l’efecte contrari al desitjat pels instigadors i provocar una reacció d'adhesió a la víctima dels atacs, una mobilització que jugaria a favor d'una hipotètica majora absoluta de CiU, que fins ara no detecten les enquestes. O potser desmobilitza possible vot convergent.
Els indecisos decidiran el seu vot pels detalls, pels gestos, fins i tot per una anèctoda… En definitiva, pels sentiments. Qui es llegeix els programes? I és que aquesta és una convocatòria marcada pels sentiments davant del futur de Catalunya. Aquest és el terreny de joc marcat des de fa setmanes, tot i que alguns partits s'esforcen a canviar, introduint l'agenda social, recordant les retallades per uns i els ajustos pels altres, que certes formacions acaben relacionant amb la dependència de l'Estat Espanyol. La majoria dels cartells i lemes electorals fan referència a l'encaix de Catalunya i l'Estat espanyol i aquest serà el factor determinant, el que acabarà decantant uns escons cap a una o una altra banda, bastint majories, fent caminar el país cap a una cruïlla històrica.
Publicat al setmanari Notícies TGN

dissabte, de novembre 17, 2012

Deu anys d’Altafulla Ràdio: de la torre de l’Ermita a uns estudis de referència


Altafulla Ràdio comunicació tertúlia

Quan fa deu anys em vaig assabentar de la creació d’Altafulla Ràdio vaig sentir una certa vergonya com a torrenc. Com podia ser que Altafulla tingués una emissora municipal abans que la Torre? Però coneixent els personatges que havien regit i regien els destins polítics dels dos municipis es podia comprendre millor aquesta “anomalia”. Altafulla Radio es va obrir amb molta precarietat, amb uns estudis improvisats a la Torre de l’Emita de Sant Antoni. Però es va obrir!

Era l’etapa que l’Agustí Gutiérrez estava al capdavant d’Altafulla Ràdio i que amb la seva perseverància i moltes hores va tirar endavant aquell projecte incipient. I també va ser l’època que l’Albert Jansà i jo mateix vam conduir durant un parell de temporades “UDT Esports”. Era una mena de contradicció: la principal entitat esportiva torrenca, la Unió Deportiva Torredembarra, fent un programa sobre la seva actualitat des de l’Altafulla. En guardo molts bons records d’aquells vespres de dilluns entrevistant els protagonistes del sempre actiu esport torrenc, informant dels èxits dels seus esportistes i organitzant concursos i altres promocions. Com tot, es va acabar.

Amb la sobtada i sentida desaparició de l’Agustí, l’Albert Jansà va agafar les regnes d’Altafulla Ràdio. I es van estrenar els estudis de l’Avinguda Marquès de Tamarit. Una petita joia per una emissora d’un municipi que no arriba als 5.000 habitants. Des de llavors hi he anat passant molt sovint per aquest estudi. Sobretot en tertúlies polítiques (com la de la imatge), però també per parlar de llibres que he escrit, de les activitats del Club Escacs Torredembarra o per analitzar els resultats dels eleccions municipals de 2011.

Per això sento com una mica propis aquests deu anys d’Altafulla Ràdio, tot i que n’he estat un personatge molt secundari. I més en un moment tan complicat per la comunicació local. L’emissora altafullenca hi arriba amb una salut de ferro gràcies al gran equip que formen l’Albert, la Carla i l’Eduard, que ofereixen una programació de qualitat, i també per l’estol de col·laboradors. Però sobretot per l’aposta que des de l’Ajuntament d'Altafulla es fa pel que és un mitjà de comunicació i també un servei públic quan altres consistoris estan retallant o tancant les seves emissores municipals.

dilluns, de novembre 12, 2012

Rituals electorals



Internet i les xarxes socials han irromput des de fa uns quants anys en les campanyes electorals. En aquests comicis al Parlament ens estan bombardejant a tuits, cosint a imatges a Facebook i “deleitant-nos” amb vídeos a Youtube molt “creatius”. Però per molt de 2.0 que hi posem, una campanya electoral té uns rituals 1.0 assentats des de fa dècades i algun des de fa més d’un segle i que es mantenen gairebé invariables en la seva essència, en la seva seqüència ritual.

Hi reflexionava dissabte en un acte electoral a Torredembarra. Ara en diuen actes electorals, però són mítings. A la Torre sempre es fan al mateix lloc, a la Caixeta, ara Cal Maiam. Les butaques vermelles han deixat pas a una blancor més asèptica, però els líders polítics hi segueixen desfilant. El cap de llista de Tarragona, algun sancristo gros vingut de Barcelona i el polític local que fa de presentador. Cal omplir el recinte i els dies anteriors es pengen cartells, es fan trucades i ara també s’aprofiten les xarxes socials i el seu poder de convocatòria. I quan s’aconsegueix omplir és l’hora de treure pit i generar eufòria entre la militància. I mantenir la mobilització fins el Dia D.

L’enganxada dels primers cartells electorals també és un ritual, que sovint comença amb un àpat de germanor. L’olor de la cola genera un ambient de germanor entre tots els militants i simpatitzants que passegen pel municipi brotxa en ma, omplint les cartelleres de cares i eslògans que acabarem avorrint durant quinze dies. La jornada electoral (i el dia de reflexió) és el súmmum de la ritualització: la constitució de les meses i algun pany de col·legi electoral amb silicona, el vot dels candidats, interventors i apoderats, enquestes israelites, el recompte, les compareixences de vencedors i vençuts –d’aquests n’hi ha pocs-, la sortida al balcó… Tot això ho tuitejarem convenientment i penjarem fotos al facebook, però el ritual està marcat des de fa molts anys. I, com, tot ritual, el seguirem.

dimecres, de novembre 07, 2012

Els candidats de la demarcació de Tarragona en el 2.0


Els caps de llista de la circumscripció de Tarragona a les eleccions del 25-N també utilitzen les xarxes socials per fer campanya i intentar fer arribar els seus missatges a la ciutadania. Uns més que altres. El candidat de CiU, Albert Batet, és qui ha fet una aposta més important pel 2.0, amb presència a un gran nombre de xarxes socials i amb un veritable pla de social media, articulat al voltant de la pàgina web www.albertbatet.cat.

Batet el trobem a Twitter, Facebook, Flickr, Youtube i, fins i tot, a Instagram. A Twitter promou l’etiqueta (hashtag) #fempinya, amb clares reminiscències vallenques, i a Facebook ha migrat cap a una pàgina de fans deixant enrere el perfil personal amb l’objectiu de poder tenir més de 5.000 seguidors. A www.albertbatet.cat trobem totes les novetats del candidat convergent a les xarxes socials i el dia a dia de la campanya.

El número u socialista, Xavier Sabaté, va ser, a finals dels noranta, el segon diputat al Congrés espanyol a disposar de pàgina web i també va ser un dels primers polítics tarragonins a entrar a les xarxes socials. Potser per això Sabaté supera amb més de 600 seguidors Batet a Twitter. Manté un perfil personal a Facebook amb més de 4.500 seguidors, a poca distància del seu homòleg convergent. Hi podem veure imatges de candidat en campanya combinades amb altres de personals. L’adreça del bloc que trobem a Twitter encara enllaça amb el bloc antic de Sabaté i has de clicar a l’enllaç per anar al nou, que l’actualitza setmanalment.

El cap de llista del Partit Popular, Rafael Luna, disposa de perfil a Facebook i Twitter, però amb uns números molt per darrere dels de Batet i Sabaté. Semblants els té la candidata d’ICV-EUiA, Hortènsia Grau, però, tot i que és molt activa a Twitter –815 piulades de Grau per 213 de Luna-–, la cap de llista ecosocialista només disposa d’unes desenes més de seguidors que el popular (657 per 629). Josep Andreu (ERC) encara té uns números més baixos, tot i una pujada destacada d’activitat 2.0 aquest darrer cap de setmana passat –ja té 300 seguidors a Twitter– i se li nota poca afició a les xarxes socials. A través dels seu comentaris i posts, molt impersonals però, van fent un seguiment de la campanya.

Entre les forces extraparlamentàries a Tarragona destaca el cap de llista de la CUP, Jordi Martí. Disposa des de ja fa anys d’un bloc, Prendre la paraula, i actualment el té molt actiu, amb més d’un post diari i on sovint penja vídeos. A Facebook, Martí acumula més de 2.700 amics, i a Twitter va entrar després de ser nomenat candidat –només ha piulat una trentena de vegades– i frega els 400 seguidors. El candidat de Solidaritat, Albert Pereira disposa de la meitat d’amics a Facebook –gairebé 1.400– i poc més de 200 seguidors a Twitter.

Albert Batet és qui cuida més la marca personal amb una fotografia unificada a totes les xarxes. Sabaté i Martí tenen la mateixa imatge a l’avatar de Facebook i de Twitter, però en els blocs varien la foto. Trobem altres candidats que el tenen diferent a cada xarxa social, com Rafael Luna, Hortènsia Grau, Josep Andreu i Albert Pereira, sovint amb imatges de mig cos o cos gairebé sencer, o sense somriure, poc recomanades pels experts en social media. En les imatges de la cronologia de Facebook trobem candidats corporatius com Batet, Luna i Pereira o d’altres que opten per fotografies de paisatges com Sabaté i Grau, una vinyeta de còmic –Martí– o per deixar-la en blanc –Andreu–. Podem concloure, doncs, que en aquests moments un hipotètic podi 2.0 dels candidats del 25-N a la demarcació el formen Albert Batet (CiU), Xavier Sabaté (PSC) i Jordi Martí (CUP).

Publicat al setmanari Notícies TGN

dijous, de novembre 01, 2012

L’Huracà Sandy: la tormenta perfecta d’Obama



Encara no havia escrit res en el meu bloc de les eleccions americanes i això que sempre les segueixo amb interès, des que el 1996 vaig fer un treball de la carrera del desigual duel Clinton-Dole. Ens trobem a pocs dies d’una nova votació per la reelecció d’un president demòcrata i tot i que el resultat no està tan cantat com la derrota del vell senador republicà davant del carisma indiscutible de Bill Clinton, Barack Obama sembla haver agafat un avantatge definitiu davant de Mitt Romney gràcies a un fenòmen metereològic tan inesperat com devastador pel país i per les aspiracions republicanes de tornar a la Casa Blanca: l’Huracà Sandy.

No és el primer cop que passa. Fa deu anys Alemanya va patir unes dramàtiques inundacions i un canceller socialdemòcrata en caiguda lliure, Gerhard Schroeder, es va calçar les katiuskes i va trepitjar les zones inundades. Va acostar-se als ciutadans afectats i les enquestes van capgirar-se. La imatge del canceller amb les botes d'aigua va ser el cop de gràcia al demòcratacristià Stoiber. Una victòria mínima pel candidat socialdemòcrata, que va aguantar quatre anys més fins a l’arribada de Merkel. Obama sembla haver-se inspirat en Schroeder i ha aprofitat l’Huracà Sandy per noquejar Mitt Romney.

El candidat republicà s’havia cregut que podia guanyar Obama després de la victòria en el primer debat, però els altres dos s’han decantat pel bàndol demòcrata i ara només faltava un huracà que ha provocat la desaparició mediàtica de Romney i la multiplicació de les aparicions d’Obama, exercint de president. El president i candidat a la reeleccio ha après la lliçó de Bush i l'Huracà Katrina i qui sap si amb els seus spins doctors ha recordat la imatge d’Schroeder amb les katiuskes i el seu triomf del 2002. L’Huracà Sandy ha estat la tormenta perfecta d’Obama i possiblement enterrarà les esperances ja a la baixa de Romney. La resposta definitiva, com sempre, el primer dimarts després del primer dilluns de novembre.