dimecres, d’abril 29, 2009

Els pressupostos i el pàrquing

Escric aquestes línies sobrepassat l’equador del mes d’abril i l’Ajuntament de Torredembarra encara no ha aprovat els pressupostos per aquest any 2009. Hi ha algunes poblacions –poques- del país que estan en la mateixa situació però es tracta de localitats on, per exemple, hi ha governs en minoria. Aquest no és el cas de Torredembarra on hi ha més regidors a la banda del govern que a l’oposició. Ens han dit per activa i per passiva que està sent molt complicat el·laborar els pressupostos municipals a causa de la situació econòmica actual. És veritat que l’Ajuntament torrenc havia viscut uns anys de bonança econòmica gràcies als ingressos procedents d’una etapa de construcció massiva i el refredament del darrer any del sector ha fet reduir dràsticament els ingressos municipals. Toca cordar-se el cinturó i el·laborar uns pressupostos restrictius.

El govern torrenc actual està format per cinc forces polítiques diferents i potser en aquesta circumstància podem trobar la raó d’aquest endarreriment cada cop més injustificable. Cada regidoria aspira a tenir el millor pressupost possible a costa d’una o unes altres i les friccions hi són en un equip de govern amb uns equilibris complicats. Quan aparegui aquest article suposo que els pressupostos s’hauran aprovat.

El Pàrquing de Filadors és un dels grans temes de debat municipal del moment. El govern Masagué ha optat per aquesta obra pública per aprofitar l’anomenat Ajut Zapatero però són moltes les veus, tant des de l’oposició política com entre la ciutadania, que consideren que s’hauria d’haver triat un altre tipus de projecte. M’incloc en aquest grup. Crec que hi ha moltes altres actuacions més prioritàries que un pàrquing subterrani, que, a més, genera molts dubtes.

Primer cal complir els ajustats terminis marcats pel Govern espanyol perquè sinó es pot perdre la subvenció. L’experiència demostra que un pàrquing saps quan el comences però no quan l’acabes i d’exemples en trobem diversos ben a prop nostre. Les presses mai són una bona consellera i tenim l’exemple de la peatonalització del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font. Es va voler córrer perquè les eleccions estaven allí mateix i el bunyol va ser de campionat. Amb el Pavelló Poliesportiu va passar tres quarts del mateix.

Però un cop triada l’obra, cosa que li toca al govern, comencen a sorgir problemes. Els tècnics municipals de la taula de comntractació apostaven per un projecte i els representants polítics per un altre. La raó és que el projecte guanyador donarà feina a més habitants de Torredembarra que l’altra, en concret llegeixo que 40 enfront de 8. A priori pot semblar una bona decisió, però recordem que aquesta feina només durarà nou mesos i després què? No seria més interessant invertir en formació perquè aturats del sector de la construcció s’adaptin a altres sectors productius? Algú creu que la construcció arribarà d’aquí a uns anys al nivell d’aquests darrers anys? Aquest però, no és un problema de Torredembarra sinó general del país.

Potser sóc una mica escèptic i em podeu qualificar d’insensible amb les quaranta famílies dels qui treballaran en la construcció del pàrquing però a mi m’agrada mirar més a llarg termini i no posar pedaços, que és el que acaba sent el Pla Zapatero: pa per avui i qui sap si gana per demà si la recuperació de la crisi és més llarga del que els més optimistes auguren.

Publicat en el número d'abril del Diari de la Torre

dilluns, d’abril 27, 2009

Descoordinació?

El dia de Sant Jordi vam decidir dinar i passejar per la Rambla Nova per gaudir d’aquesta festivitat tan emblemàtica. Vaig arribar al migdia i vaig intentar la proesa d’aparcar el cotxe gratuïtament, una tasca cada cop més utòpica. La meva sorpresa va ser que als pocs carrers relativament propers a la Rambla Nova estava prohibit estacionar-hi vehicles per uns suposats treballs de neteja. Vaig decidir no temptar la sort -o la grua-, tot i que hi havia conductors que ho feien, i deixar el cotxe en un pàrquing, conscient que quan em toqués pagar experimentaria aquella sensació “’atracament a mà armada” cada cop més familiar, preferible però a la petita (o no tant) crisi econòmica en què et submergeix una actuació de la grua municipal contra el teu cotxe.

Vaig enrecordar-me dels familiars dels responsables d’aquesta decisió de fer coincidir la Diada de Sant Jordi amb la Diada de la Neteja de carrers. Sant Jordi és un dels dies de l’any que la ciutat de Tarragona rep més visitants, la majoria dels quals venen en vehicle privat, i se suprimeixen desenes de les poques places d’aparcament gratuïtes que hi ha a la ciutat! Aquests treballs de neteja no es podien fer el 22 o 24 d’abril, per exemple? Quina ment preclara de la Casa Gran de la plaça de la Font se havia ocorregut maltractar d’aquesta manera els qui volien disfrutar del Sant Jordi?

Potser no hi ha descoordinació sinó que es tractava de reinvertir l’estalvi del 10% en la compra de llibres en els aparcaments subterranis de Tarragona. Ho podrien haver explicat abans. Per cert, si busquen algú que vulgui cantar “a capella” la cançó promocional dels Jocs del Mediterrani que m’ho diguin perquè en podria ser capaç. Mentre dinàvem en la terrassa d’un dels restaurants del tam final de la Rambla Nova, una pantalla que promocionava la candidatura tarragonina –la qual té tot el meu suport- repetia fins a la sacietat la cançó. Són detalls que enfosqueixen un dels millors Sant Jordi que he viscut a Tarragona.

Publicat al Tottarragona el 26 d'abril de 2009

dissabte, d’abril 25, 2009

Cròniques de l’altra banda (LII): Quan comunicar és molt fácil

L’havia vist diversos cops per televisió cuinant les seves receptes i l’havia escoltada en entrevistes a la ràdio. Però aquest dimecres passat va ser el primer dia que la vaig veure en directe. I em va impressionar per la seva gran capacitat de comunicació. Reconec que no sóc massa aficionat a la cuina i no passo de plats bàsics per afrontar el dia a dia sense floritures, però la presentació del llibre “Els millors plats de l’Àvia Remei. Trucs i recomanacions”, publicat per Cossetània, a l’Hotel Class Valls, em va deixar enganxat a la cadira escoltant la intervenció d’aquesta dona que transmetia una gran vitalitat pels anys que deu tenir.

Us recomano, si en teniu l’ocasió, escoltar en directe la Remei Ribas. És una delicia escoltar les seves recomanacions i sobretot les seves anècdotes, explicades amb una naturalitat absoluta. En cal tant aquesta naturalitat i claredat a l’hora d’explicar les coses, sobretot per part dels portaveus d’institucions o d’empreses. Les capacitats comunicatives de l’Àvia Remei són innates. No ha rebut cap seminari ni ha participat en cap jornada sobre comunicació. Altres han assistit a una colla d’aquests cursos i la millora és difícilment perceptible.

Canviant de tema, aquesta setmana hem presentat les Colònies d’Estiu 2009, en què hi podran participar 45 nens i nenes de l’Alt Camp, i hem donat a conèixer dades sobre turisme a la comarca aquesta Setmana Santa. Tot i el mal temps i la crisi econòmica, a la comarca hem aguantat el tipus, tot i que sap greu aquest descens lleuger però imparable de visitants del Monestir de Santes Creus, un espai que s’ha de conèixer pel seu simbolisme però també per la màgia que transmeten els seus murs. Aneu-hi i gaudiu de l’audiovisual i les visites guiades. I recordeu que podeu completar la visita a Poblet i Vallbona de les Monges. Conegueu la Ruta del Cister, que tan lluny no ho teniu.

dijous, d’abril 23, 2009

Epíleg: Sant Jordi ha de continuar sent un dia laboral

Us imagineu que avui, 23 d’abril de 2009, hagués estat un dia festiu? Doncs que la Rambla Nova de Tarragona, les Rambles de Barcelona o la plaça del Pati de Valls haurien estat mig buides. Amb el bon temps que ha fet i amb quatre dies de Pont per en davant, haurien estat moltes les persones que haguessin marxat de mini-vacances qui sap on. I és que en aquest país som així, ja sigui l’1 de Maig, l’11 de setembre, Tots Sants o el Pont de la Inmaculada Purísima Constitució. La gràcia de la Festa de Sant Jordi és que és un dia teòricament laboral però que ben segur és dels menys productius de l’any, excepte pels floristes i els llibreters. Els catalans i catalanes tenen ganes de disfrutar del dia del seu patró al carrer envoltats de llibres i roses.

Quan aquests darrers mesos milers d’amics del Facebook em demanaven que m’unís a la causa que Sant Jordi esdevingui un dia festiu, ho rebutjava. L’11 de setembre és la nostra Festa Nacional, la de la reivindicació de país, de nació, el dia que recordem que fins el 1714 vam per un país indepedent i només per les forces de les armes ens van poder sotmetre després d’una heroica resistència. És aquell dia que des del Govern i el Parlament s’organitzen actes solemnes, de declaracions sovint grandiloqüents. Sant Jordi és una altra història. És una explosió ciudadana de joia –m’ha quedat una mica queco-, amb els carrers plens de gent comprant llibres –sí, una part important és l’únic dia que ho fan- i roses.

Aquest Sant Jordi 2009 ha estat dels millors dels darrers anys, amb una climatologia molt bona, potser una mica massa de calor. He passejat per Valls, Tarragona, Torredembarra… M’han regalat llibres, roses i altres presents que m’han fet feliç. A nivell personal estic molt content de les desenes de persones que m’han felicitat. El primer Sant Jordi amb Facebook ha estat brutal. Un allau de missatges També els SMS i el correu electrònic m’han donat més d’una alegria. I, en persona, que sempre és més bonic. I si no us n’heu enrecordat no passa res.

Com em deia un amic en un missatge: “Ha de ser maco pensar que en el teu dia tothom s'ho passa pipa”. M’agrada dir-me Jordi..

Moltes gràcies a tots!!!

dilluns, d’abril 20, 2009

De la moció de Salou

Salou està visquent amb molta intensitat la primera moció de censura de la seva història. La maniobra política és realment “kafkiana” si tenim en compte que quan faltaven dos mesos perquè el seu cap de llista es convertís en alcalde de Salou, la direcció nacional de Convergència impulsa una moció de censura per fer fora l’alcalde del PSC i situar en l’alcaldia el candidat d’un altre partit, el FUPS. I a més ho fa acompanyat de FUPS i el PP però sense comentar-ho ni a Unió ni amb el comitè local de Convergència.

Mire’m-ho, però, des d’un altra angle. El que fa amb Convergència aquesta moció és una OPA amistosa a la FUPS per presentar-se conjuntament el 2011 i reforçar la seva posició a la capital de la Costa Daurada. El peatge és renunciar durant aquests dos anys a l’alcaldia i cedir-la a la llista més votada. Es tracta però, d’una moció cuinada des de les direccions nacional i tarragonina sense comptar amb el comitè local convergent. Els dirigents de CDC han de tenir en compte que en política, sobretot la municipal, dos i dos rarament fan quatre.

També hem vist l’alta crispació que ha creat aquesta moció de censura, amb manifestació multitudinària inclosa. Dins de Convergència i Unió també ha causat una tempesta important. El cap de llista de CiU, Salvador Pellicé, no donarà suport a la moció i quedarà a l’oposició, igual que la regidora d’Unió. Només el segon de la llista nacionalista, Marc Montagut, considerat per molts com un traïdor, estarà en el nou govern. Hem vist anònims i pancartes molt dures. Les ferides són molt profundes i costaran moltíssim de cicatritzar.

Una moció de censura sempre és necessària i legitima pel que la presenta i antidemocràtica i il•legítima pel que la pateix. Els partits polítics reaccionen d’una i altra manera depenent del bàndol en què es troba. Qui és el trànsfuga a Salou? Pellicé que no obeeix a la direcció nacional del partit pel qual es va presentar com a cap de llista o Marc Montagut que signa una moció en contra de l’opinió del comitè local del seu partit? Com he dit abans, dependrà del bàndol en què es trobi qui opini sobre el tema.

“Per fer una bona truita s’han de trencar primer els ous”, em comentava un dirigent de Convergència en referència a la moció saluenca. Té raó. Però li vaig respondre que han de saber comunicar molt bé una maniobra política com aquesta. Costarà molt de lligar aquesta truita i no en sabrem el resultat fins el 2011. Llavors seran les urnes qui dictaran sentència a través de la majoria silenciosa que no va ni a manifestacions ni s’apunta a cap grup al facebook.

Publicat al diari Tottarragona el 19 d'abril de 2009

diumenge, d’abril 19, 2009

Un nou llibre de Jordi de Manuel

Vaig descobrir Jordi de Manuel l'estiu de 2006 amb l'Olor de la pluja i en el meu blog ja us n'he parlat un parell de cops, el segon amb la publicació d'El raptor de gnoms. Aquest 2009 De Manuel ha publicat Mans lliures, una barreja de novel·la policiaca i thriller polític. El protagonisme el comparteixen el carismàtic i entranyable inspector Marc Sergiot -que apareix també en les dues novel·les anteriors- i un candidat a la presidència de la Generalitat que és assassinat durant la campanya electoral. Aquest candidat, Roger Mesalles, té moltes possibilitats de guanyar els comicis i un dels punts del seu programa és un referèndum d'autodeterminació de Catalunya. I el pelen.

Un bon argument que se situa l'any 2014, aquesta data cada cop més mítica i que pot produir una gran decepció el 2015 si els qui defensen que Catalunya a de fer un gran salt cap a la sobirania plena coincidint amb el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona en mans de Felip V, que va representar la desaparició de les seves institucions polítiques, no estan a l'alçada. Però tornem a la nova novel·la de Jordi de Manuel, biòleg, professor i escriptor i a qui considero un dels meus grans descobriments literaris del panorama català dels darrers anys. Mans lliures us divertirà i us farà pensar una mica, que ja convé. No l'anuncien dia si dia no a la televisió i la ràdio però el nou llibre de Jordi de Manuel (en la imatge) és una bona tria per aquest Sant Jordi.

divendres, d’abril 17, 2009

Cròniques de l'altra banda (LI): A les fosques

Dimecres va ser un dia molt estrany al Consell Comarcal de l'Alt Camp. Els amics d'Endesa (FECSA no existeix) van tallar la llum durant cinc hores a la zona on s'ubica el Consell i van avisar tothom menys nosaltres. A les vuit i cinc minuts van deixar-nos a les fosques i la previsió era que la llum tornés a les dotze. Quatre hores en què ben poca cosa vam poder fer. I és que depenem tant de l'electricitat. Fins moments com aquells no en prens consciència de veritat. Els pocs espais amb llum natural del Consell van concentrar tota mena d'activitats i és que no era qüestió de quedar-nos amb els braços plegats.

A les deu teníem previstes tres rodes de premsa i les vam realitzar a la sala d'actes. Amples ho estàvem. Vam presentar els dos premis que organitza el Consell Comarcal dins de la Nit de Premis de Valls -VII Premi a la Millor Idea Jove i XI Premi a la Normalització Lingüística en l'ambit socioeconòmic- i també el projecte que aspira a rebre una subvenció del 'Plan Avanza' del Ministeri d'Indústria. El projecte, presentat conjuntament amb l'Ajuntament de Valls, té com a objectiu el desenvolupament i implantació d’una solució tecnològica per a l’automatització de la gestió administrativa del conjunt d’ajuntaments de la comarca de l’Alt Camp i el Consell Comarcal de l’Alt Camp. I el presentàvem en aquelles condicions de restricció energètica total. Ironies de la vida.

A la una i escaig -mitja hora després del previst- va tornar la llum. Qui mana realment al nostre país? La Generalitat, el Govern espanyol, la Caixa...? Doncs diria més aviat que Endesa. L'elèctrica està controlada des de fa poc per la seva homòloga italiana Enel, que és pública. Per tant, ens mana Berlusconi. Que Déu ens agafi confessats!!!

dimarts, d’abril 14, 2009

Guardans: partitocràcia i incongruències

Ignasi Guardans s'ha convertit en un dels grans protagonistes del moment de la política catalana. En els sistemes polític català i espanyol no estem massa acostumats a "fitxatges" com el de Guardans com a director general de cinematografia del Govern espanyo. L'esport nacional és posar etiquetes polítiques a periodistes, empresaris i tot tipus de personatges més o menys públics. I no parlo només de l'Estat espanyol o Catalunya sinó també a nivell del Camp de Tarragona o en un àmbit encara més local. D'aquesta manera es constreixen una mena de compartiments estancs que ens produeixen petits curtcircuits quan s'obren escletxes en aquests espais tan definits. Imagineu-vos quan hi ha carnets de partit pel mig! Doncs que les Joventuts de Convergència demanen que s'expulsi a Guardans!

Als Estats Units és normal que republicans reconeguts treballin en administracions demòcrates i a l'inrevés. En canvi, al nostre país la partitocràcia absoluta impera i el carnet obre moltes portes, però només d'una banda. I sinó tens carnet te'l posen. Guardans és l'excepció? Més aviat tinc la sensació que estem davant d'una rabieta de qui volia tornar a ser cap de llista a les eleccions europees i li van prendre el caramel. I si m'equivoco i simplement Guardans es busca la vida ja que li queden poques setmanes per quedar-se sense la feina d'eurodiputat? Fins i tot ho diu el seu partit. Però jo em pregunto si no podia trobar un càrrec millor en una multinacional cobrant força més diners que com a director general de Cinematografia? I que en sap en Guardans de cinema?

El que és força incongruent és que un membre de la direcció d'un partit que defensa la desaparició del Ministeri de Cultura s'incorpori com a alt càrrec a aquest ministeri i més quan CiU no dóna suport parlamentari a Zapatero sinó més aviat el vol arraconar intentant que tinguem un finançament decent. I encara és més curiós és que el PSOE "fitxi" el representant de l'ala més dretana de Convergència Democràtica. Es veu que González-Sinde -la ministra que creu que el català està marginat a Catalunya- i Guardans són amics. Només cal llegir el blog de l'encara eurodiputat. Deu ser allò de les amistats perilloses i dels estranys companys de viatge que genera la política.

dissabte, d’abril 11, 2009

Sàtira política a la vena

Un dels moments més interessants quan llegeixo la premsa cada matí és la columna Passa-ho! de la pàgina dos de l'Avui que escriu l'Iu Forn. Hi ha més d'un dia a la setmana que aconsegueix unir l'humor i la clarividència en poques línies i dóna unes quantes clatellades als protagonistes de la política catalana, que de tant en tant van molt bé. Reconec que també té algun dia fluix però se li perdona per aquests moments magistrals que ens ofereix. Per això quan vaig assabentar-me que l'Iu Forn havia escrit una novel·la vaig córrer a comprar-la i l'he llegit bastant ràpid. No m'ha decebut.

El candidat és una brutal sàtira política amb altíssimes dosis de sarcasme i ironia, que a més d'un els poden semblar tòxiques però a mi em semblen fins i tot higièniques. Llegint les aventures i desventures del dcandidat protagonista i el seu escuder -el seu cap de premsa- i combinant-ho amb la meva experiència personal arribo a la conclusió que la novel·la d'Iu Forn pot no ser tan novel·la i acostar-se més a un assaig -potser caricaturitzat- del cantó més fosc de la política actual, tan professionalitzada com mediatitzada. I amb protagonistes diametralmet dels animals polítics que van protagonitzar la Transició.

Recomano la lectura d'El candidat. Riureu molt i disfrutareu encara més amb l'estil inconfusible d'Iu Forn. Deixeu una estona per a la reflexió després d'alguns dels capítols mentre contempleu els ninots del Toni Batllori. També és inevitable buscar para·lelismes amb la realitat política del nostre país. És un exercici interessant i ben segur que arribareu a conclusions diferents. Llegiu El Candidat sinó ho heu fet i ja em direu que us ha semblat.

dimarts, d’abril 07, 2009

Remodelació més que decebedora

La remodelació que ha fet Rodríguez Zapatero (suposo que ha estat ell) del govern espanyol passarà a la història de les remodelacions de govern no pel resultat que en surt -més aviat decebedor- sinó pel procés, que s'inclourà als manuals de com no remodelar governs. Aquí teniu alguns apunts sobre aquest nou executiu Zapatero.

Filtració: la ciutadania vam saber que Zapatero remodelaria el govern just després d'una foto històrica del cap de govern espanyol amb el president dels Estats Units, Barack Obama. Una foto llargament demanada, com el nen que vol un escalèstric per Reis i es fa pesat, molt pesat. I al final, li compren l'escalèstric. La foto històrica internacional queda eclipsada per la crisi de govern domèstica, filtrada diuen que de foc amic (o no tan amic).

Incertesa: des que es va saber que es remodelaria el govern fins que s'han sabut els canvis exactes ha passat més d'un dia. Hores i hores d'especulacions, de nervis, declaracions...

Remodelació a dos temps: els canvis filtrats i els no filtrats. Hi ha una sensació d'improvisació gens recomanable. Salgado, Chaves i Blanco eren ministres cantants des de dilluns al matí i Gabilondo, Trinidad Jiménez (en la foto) i González Sinde, les sorpreses que ens ha preparat (o improvisat?) ZP.

Paritat, sempre paritat: una altra sensació que ens deixa la remodelació. La quota i el pas endavant històric de Zapatero. Ara tocava la primera ministra d'Economia de la història. I aquí la teniu: Elena Salgado. Ara ens resta una ministra de l'Interior. Tremola Rubalcaba!!!

Partit, partit i partit: Entren al govern Chaves (president del PSOE) i Pepiño Blanco (vicesecretari general), pesos pesats socalistes. No era el moment de tècnics ben preparats? Doncs no, és l'hora que el PSOE s'enroqui. "La crisi la resoldrem nosaltres!"

Reestructuracions de ministeris: competències que ballen d'una banda a una altra amb poc temps de diferència. Rectificar és de savis però els experiments, amb gasosa. I enlloc de dos vicepresidents ara en tenim tres.

El llop que vigila les ovelles:
el president andalús dels darrers 19 anys ara el tenim coordinant la cooperació territorial entre autonomies. Ara que Chaves ha solucionat el famós deute històric amb Andalusia serà l'encarregat de mantenir a ratlla Catalunya, amb la qual l'Estat espanyol hi té un deute tan econòmic com moral però sense ganes de pagar-lo. Veurem com acaba la història interminable del finançament.

Però alguna cosa bona té aquesta remodelació i és que ens traiem de sobre una de les ministras més nefastes de la història de la democràcia, Magdalena Álvarez. Nefasta pels catalans, cosa que vol dir formidable en altres latituts penínsulars. Però no cantem victòria. Igual d'aquí un temps la tenim tocant-nos el que no sona des de la presidència de la Junta d'Andalusia.

diumenge, d’abril 05, 2009

Notes al peu


Divendres vaig assistir als Cinemes Casablanca de Barcelona a l'estrena de Notes al peu, una pel·lícula dirigida per la tarragonina Anna M. Bofarull i que té com a productor executiu en Heiko Kraft, dos bons amics. Fa una especial il·lusió a assistir a actes d'aquest tipus i al mateix temps també et genera una certa estranyesa que el film s'estreni a la capital catalana i a Girona i no a Tarragona, una ciutat que hi surt molt a la pe·lícula i on va néixer la directora. Em comentaven en Heiko i l'Anna que havien trobat una certa fredor quan havien contactat amb l'Ajuntament i la Diputació tarragonines i que encara estan pendents de parlar-hi. Fins i tot en els mitjans de comunicació tarragonins. Deu ser allò de que 'ningú es profeta a la seva terra'. Aquí podeu veure una entrevista amb l'Anna Bofarull.

Notes al peu és una pel·lícula que tracta sobre la memòria històrica, amb el fil conductor de la recerca dels camps de concentració de Franco i els treballs forçats per part dels presoners republicans i antifeixistes. El treball parteix del 60è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini de Matthausen per part dels aliats i podem veure testimonis de supervivents catalans. En el documental hi trobem més testimonis de presoners en camps de concentració de Franco i també viatgem a l'actualitat, a manifestacions feixistes i antifeixistes. Del film en parla aquest article del Diari de Girona.

Recordo quan en Heiko em va trucar si des de Més TV -jo estava llavors al Més Tarragona- els podíem fer una acreditació per anar a gravar al Valle de los Caídos la commemoració del 20 de Novembre. I els hi vam fer. Era el 2005. Tres anys i mig després hem pogut veure el resultat: un documental que porta una visió sobre la Guerra Civil no des dels grans personatges sinó de les persones que van combatre "des de baix" i van patir la volència i la presó. Em va fer molta il·lusió veure el meu nom i també els de lÒscar Ramírez i l'Òliver Márquez als títols de crèdit. Gràcies i felicitats Anna i Heiko!

dissabte, d’abril 04, 2009

Cròniques de l'altra banda (L): Magda Oranich omple el Consell

La Magda Oranich és d'aquells personatges mediàtics i que omplen quan fan una xerrada. La sala d'actes del Consell de l'Alt Camp no va ser una excepció dijous en la primera conferència del cicle 'Les xerrades del Consell' tot i el mal temps que convidava a quedar-se tranquil·lament a casa. I l'Oranich va complir les espectatives amb una conferència en què va tractar molts aspectes (noves estructures familiars, herències, avortament, drets de les dones, fills...) i va servir per obrir un interessant torn de preguntes que va haver d'acabar-se quan estava en un moment àlgid. Però és que la Magda havia de tornar a Barcelona. Abans vam poder fer una improvisada sessió de fotos de la qual també en vaig ser "víctima".

Al matí havíem anat a 'Servicio Mascota', el centre d'acollida d'animals de Vilallonga del Camp -tocant al terme municipal d'Alcover i envoltat d'avellaners- on van a parar des del gener els gossos abandonats a l'Alt Camp. Vam quedar sorpresos de les bones condicions en què estan els animals, en gàbies espaioses, nets, tranquils -gairebé no bordaven-. El parell de visites a gosseres que havia fet fins ara -reconec que no sóc molt amic d'aquests animals- eren sinònims de brutícia, pudor i soroll. Amb Domingo López, que dirigix 'Servicio Mascota', les coses van diferents. López té projectes i aquest centre ben segur que creixerà.

La setmana ha estat intensa. Una visita per la pàgina web www.altcamp.cat us ho demostrarà. Dimarts al matí vam estar amb la president a Alcover en una triple visita. Vam quedar encisats per la Casa Museu de la Mel i vam conèixer d'aprop l'el·laboració de la cervesa rosita i el petit imperi al voltant dels productes ecològics que ha Paño Fruits, que exporta a Japó, Gran Bretanya i Japó. Aquestes són visites que es agrada molt fer perquè coneixes els emprenedors del territori, les seves il·lusions, els seus problemes i projectes i se cerquen maneres de col·laborar. Qui hi surt guanyant sempre és la comarca.

dimecres, d’abril 01, 2009

Unes eleccions municipals diferents?

Llegeixo aquests dies que els diferents partits polítics estan debatent canviar la llei electoral en els comicis municipals. L’objectiu sembla ser el reforçament de la figura de l'alcalde. No està massa clar quins seran els canvis que s’acabaran introduint i si acabaran sent una realitat. Es parla d’elecció directa de l’alcalde, comicis amb doble volta… però no acaba d’haver res concret. Per ara no he sentit termes que crec que s'haurien de contemplar com les llistes tancades i bloquejades o les cohabitacions. Imagineu-vos en aquest darrer cas d’un alcalde d’un color polític i una majoria de govern del color contrari.

Abans de tot hem d’analitzar la situació actual, amb regidors trànsfugues i mocions de censura a l'ordre del dia. Els plens municipals són petits parlaments en què es conformen majories de govern, on el partidisme brilla tant com el personalismes. Torredembarra és un exemple paradigmàtic d’aquesta tendència. Els alcaldes, però, tenen ja molt de poder amb l'ordenament jurídic actual. I tampoc no hem d’oblidar aquesta discutible moda dels relleus en l’alcaldia a mig mandat.

El tamany dels municipis també és un factor a tenir molt en compte a l'hora de reformar l'actual llei electoral. I és que té ben poc a veure una gran ciutat com Barcelona o l'Hospitalet de Llobregat amb poble petit com la Nou de Gaià o Renau o una ciutat mitjana com Valls o Tortosa. En el primer cas a majoria de ciutadans voten unes sigles o un candidat que potser mai han vist, però en els altres dos casos a l'alcalde o el cap de l’oposició els pots aturar pel carrer i xerrar una estona amb ell i en una localitat com la Nou de Gaià pots fer un porta a porta que arribi a tots els domicilis.

Elecció directa de l'alcalde? Amb una papereta separada dels regidors? A doble volta entre les dues llistes més votades? I si l’alcalde és d'un color diferent a la de la majoria dels regidors? Es produirà un bloqueig en l'acció de govern? S'haurien de delimitar molt les competències doncs? Estaríem parlant de cohabitacions com a França quan el president de la República i el primer ministre són d’un partit diferent?

La gran pedra de toc són les llistes obertes o almenys tancades i no bloquejades. En els municipis mitjans i petits es podrien produir veritable daltabaixos. Us imagineu el tercer de la llista obtenint molts més vots que el número ú? Els partits s'ho pensarien molt més a l’hora de confeccionar les llistes i es buscarien candidats menys de partit i més implicats en el municipi. Algun interventor o apoderat de les darreres eleccions municipals de Torredembarra recordarà paperetes amb un dels noms tatxat o esborrat. Però una cosa són els electors i una altra són els interessos dels partits.

El transfuguisme és l'altre gran problema a tractar, es canviï o no la llei electoral de les eleccions municipals. Al Baix Gaià la llista de trànsfugues és escandalosa i alguns han permès canviar majories de govern i, per tant, alcaldes. I gairebé tots els partits han estat a una banda i a l’altra. Un altre punt a tractar són les llistes independents, que en teoria són la màxima expressió de la democràcia, quan qualsevol grup de ciutadans poden fer política. Però ens trobem amb candidatures que obeeixen a obscurs interessos o a personalismes gens saludables per al bé de la ciutadania. Com veieu, hi ha molta feina sobre la taula.

Publicat al 'Diari de la Torre' en el número de març de 2009