dissabte, de desembre 31, 2011

Internet no pot ser sinònim de fragilitat i indefensió

El diari digital Reus Digital va patir el dilluns 26 de desembre un atac informàtic que li ha causat greus problemes i encara aquest dissabte no podia publicar els comentaris dels lectors a les notícies. El dia de Sant Esteve, que no va ser triat a l’atzar sinó de forma planificada, va aparèixer una notícia falsa anunciant el tancament del diari digital i durant tres dies no va poder actualitzar els cotinguts. Es tracta d'un fet sense precedents, clarament delictiu i que ja ha provocat reaccions de suport entre el col·lectiu periodístic, com el comunicat del Col·legi de Periodistes o aquest article d'en Tomàs Carot.

Aquest trist episodi viscut pel degà els mitjans digitals reusencs m’ha fet reviure un episodi que la Direcció de Comunicació Corporativa de l'Ajuntament de Reus vam patir fa uns setmanes, quan vam crear el twitter oficial de l'Ajuntament. Unes hores després del primer tweet, un twitter “pirata” va començar a piular exactament el mateix que l'oficial. Ens vam posar en contacte amb Twitter, però no només va tardar molt a fer-nos cas sinó que va suspendre el nostre twitter, segons ens van dir després perquè ens van confondre amb spam. Finalment el nostre twitter va tornar a estar a actiu i es va suspendre “l’usurpador”. Va ser un naixement twittaire una mica traumàtic, però actualment el twitter oficial de l’Ajuntament de Reus ja supera els 600 seguidors.

Dos casos diferents però amb un punt de contacte que és la fragilitat i la indefensió davant de certes conductes delictives que ens trobem a internet i a les xarxes socials. Està clar que cal una regulació més important de les xarxes social i d’internet en general. Els comentaris en segons quins webs i blogs continuen sent insultants i calumniadors. No aporten res positiu i si de negatiu. Ja ho vam patir amb el bloc col·lectiu el Saló dels Penjats els anys 2007 i 2008. Continuem gual. Un pas més ja és l’usurpació de personalitat i els atacs com el patit per Reus Digital. Sóc un gran defensor del 2.0. Hi disfruto des del punt de vista personal i hi treballo des del professional. És el moment que tots ens posem una mica les piles perquè internet deixi de ser un territori sense llei, però tampoc no ens passem de frenada. És qüestió de trobar l'equilibri. Serà millor per a tots.

dimarts, de desembre 27, 2011

Un nou fruit d'en Canosa


Després de República TV, l’Imperialisme dolç és el segon llibre que llegeixo d’en Francesc Canosa. I en cauran més. Segur. L’imperialisme dolç el vam presentar #lacanallesca el passat 2 de desembre a la Llibreria de la Rambla. Per ser més exactes va ser en Toni Aira qui va presentar el darrer libre de Canosa i Canosa va fer el mateix amb la darrera criatura literària d'en Aira. Una presentació creauada que va ser una delícia pels qui vam estar-hi presents. Dos amics que es van deixar anar parlant l’un de l’altre van apuntar cap a nous projectes interessants.

Minuts després el vaig comprar i he aprofitat les estones que m’ha deixat lliure aquest intens mes de desembre per llegir l'Imperialisme dolç, un llibre que no arriba a les 200 pàgines i que també es pot consumir d'una tirada perquè és de lectura agraïda. O fer-ho durar més, com és el meu cas. En Canosa té un estil molt personal, i que en aquest llibre s’accentua encara més. I és que està parlant de la seva terra, el que ell anomena el Far West de Catalunya i se li nota l'orgull pel #Lleidapower.

L'imperialisme dolç, amb un subtítol tan suggerent com Catalunya salva Extremadura del Plan Badajoz us permetrà endinsar-vos els orígens de la indústria de la fruita dolça a Lleida durant l'època de la Mancomunitat i els pioners somiaven en convertir les comarques lledatanes en la Califòrnia catalana, però també els plans que tenia Franco per treure Extremadura del subdesenvolupament. El 1945 és l'any 0 del somni redemptor franquista. Veureu que el cafè para todos no és un invent de la Transició i descobrireu moviments tan esperpèntics com el leridanismo. Podreu transitar per les aventures empresarials que van permetre la consolidació d'aquest imperialisme dolç per tot l'Estat espanyol, però sobretot submergir-vos i conèixer la sempre desconeguda rerabotiga de Catalunya.

dijous, de desembre 22, 2011

La dona i el mar: Iris Gual

Fa vint-i-cinc anys que treballa al mateix lloc i s'hi vol jubilar. I això que reconeix obertament que no era la seva vocació. Ho era i ho és la biologia. L'Iris Gual Figuerola hauria preferit treballar en un laboratori i, quan estudiava, pensava que mai es dedicaria a l'ensenyament. Però la vida et porta sovint per itineraris poc planificats, inesperats. Va començar fent una substitució com a professora de secundària i l’any 1986 va entrar a treballar com a mestra al Col·legi Sagrat Cor, a Tarragona. I fins ara. Quan es va incorporar a l'emblemàtica escola tarragonina algunes docents eren monges. Ara ja no n’hi ha. Llavors els nois i les noies estaven segregats i ara assistexen junts a classe. Un quart de segle és molt de temps.

A l'Iris li agrada estudiar. Disfruta fent-ho. Per això està convençuda que un dia o altre publicarà la seva tesi doctoral que diferents circumstàncies de la vida han anat ajornant. Llicenciada en Biología, té publicada una tesina sobre la consanguinitat a les nostres comarques. També ha fet els cusos de doctorat de Ciències del Mar. I és que la mar és la seva gran passió. I la que banya Torredembarra la coneix amb profunditat. Possiblement és la persona que més la coneix. Fa submarinisme i observa el fons marí. Amb la posidònia, planta aquàtica típica de la Mediterrània, hi manté una relació gairebé íntima des de fa vuit anys. No és casualitat que escollís ‘Posidònia i altres herbes’ com a títol del seu bloc.

El mar està present en tots els llibres que ha escrit, com una guia per classificar petxines i un llibre submergible. Aquest mes de desembre es presentava la seva darrera obra, escrita a quatre mans amb en Gabriel Comes, La mar dels pescadors de Baix a Mar, editat pel Centre d’Estudis Sinibald de Mas, entitat de la qual ella en va ser presidenta. En Gabriel Comes s'ha encarregat de la part històrica i social i l'Iris Gual de la part científica i d’ecologia marina. Un treball en equip que deixa un document imprescindible per a les generacions futures que vulguin conèixer com Torredembarra es relacionava amb la mar durant la segona meitat del segle XX.

Una relació més curta i segur que menys satisfactòria ha estat la de l'Iris amb la política. Confessa que ella era de les que afirmava que la política no serveix per a res i que dedicar-s’hi era perdre el temps. La seva màxima relació amb l'Ajuntament la política havia estat formant part, des de la seva fundació, del Consell Municipal de Sostenibilitat, integrada en les comissions de Medi Litoral i la de Residus, Aigua i Energia. Mai s’havia imaginat que seria regidora a l’ajuntament del seu municipi, però els amics i amigues la van animar l’any 2007 acceptar l’oferta d'ocupar el segon lloc de la llista de l’Alternativa Baix Gaià. I va obtenir l’acta de regidora.

No se'n penedeix del seu pas per la casa gran, on diu que va apendre molt, però a trompades. Va estar els quatre anys a l’oposició i li queda el cuquet d’haver “manat”, però admet haver-se sentit escoltada pels companys de formació i també de l’equip de govern. Durant el seu segon any de regidora ja va veure que la política no era el seu lloc i per això mai es va plantejar demanar una excedència de la seva feina. Coneix casos d’amics i amigues seus que s’havien dedicat a la política i després d’alguns anys allunyats de les aules, el retorn al contacte amb els adolescents havia estat molt complicat. Ella està satisfeta de la relació que manté amb els alumnes i de no haver fet un parèntesi de conseqüències imprevisibles a causa de la política.

Més enllà de la docència, la investigació i la política, trobem una Iris implicada en el teixit associatiu torrenc. És membre del grup teatral ‘Nus escènic’ i col·labora en les Jornades del Bull, el plat més típic de Baix a Mar. Del Centre d’Estudis Sinibald de Mas en va ser primer secretària amb Gabriel Comes a la presidència i després el va rellevar com a màxima responsable de l’entitat durant el periode 2000-2004. Ha continuat després a la junta com a vocal de ciències. Sembla més còmoda en aquest segon rol que no en posicions de més responsabilitat on, segons ella, se li menja el temps la paperassa. A ella li agrada la investigació i no destinar hores i hores a tasques administratives.

Per la seva feina, els seus estudis, la seva tasca política i en entitats, l’Iris s'ha hagut de moure entre papers, ja siguin apunts, exàmens, informes o balanços comptables. Però on millor es troba és a la natura, caminant per la muntanya, passejant vora el mar, descarregant adrenalina llançant-se en parapent o en vies ferrates. Actualment es troba en una època de descompressió després del seu pas per la política local, acabant de presentar un llibre, observant la posidònia i l’erosió de la platja de Torredembarra i fent classes. I ben segur que amb la tesi al cap.

Publicat al número de desembre de Diari de la Torre

dimarts, de desembre 20, 2011

Les tres P’s que li falten Ona la Torre

Fa uns dies vam conèixer les magnífiques dades d'audiència d’Ona la Torre. La darrera onada de l'EGM ha portat l'emissora torrenca als 12.000 oients -4.000 més que en el darrer estudi- i ja només té davant un gegant radiofònic com Tarragona Ràdio. En quatre anys i mig d'existència, els resultats obtinguts per Ona la Torre són espectaculars i cal felicitar a tots els integrants de l'equip professional i també l'estol de col·laboradors altruistes, del qual en tinc l’orgull de formar-ne part.

Però Ona la Torre té marge de millora i m’atreveixo a afirmar que, sobretot, li falten 3 P’s i una quarta que sempre recorda el seu acual director, en Joan Enric Vidal, que és la potència, amb una antena que doni més abast a l’emissora. Diuen que estpa en procés. Una de les P que li falta a Ona la Torre és publicitat. És inconcebible que l'emissora no tingui espais publicitats pagats. Bàsicament per dues raons: hi ha empreses i establiments disposats a fer-ho i seria una gran ajuda en un moment econòmicament complicat com l'actual. M'arriba una raó que si fos veritat a més d'un els hauria de caure la cara de vergonya.

Una segona P són els podcasts. Es troba a faltar a la pàgina web poder baixar-nos els diferents programes per poder-los sentir íntegrament o en fragments en qualsevol moment del dia. Complementaria perfectament l'emissió per internet, disponible des de fa temps. I la tercera P és el públic. Hi ha programes que no entenc com no tenen públic a l'estudi. S'han de buscar maneres per atreure oients que vulguin viure la ràdio en directe i més amb les magnífiques instal·lacions d'Ona la Torre. Ara que ens apropem al cinquè aniversari podríem pensar en aquestes tres P's.

dissabte, de desembre 17, 2011

El ple de Reus, per internet

El ple municipal de Reus d’aquest divendres es va poder seguir en directe per internet via streamming. Durant les gairebé quatre hores de sessió més de 120 persones es van connectar en diversos moments a la retransmissió i el twitter va estar força animat amb el hashtag #plereus. Els dies anteriors, en la preparació, i durant l'emissió del ple vaig estar-hi molt a sobre i quan veus que les coses han sortit és inevitable sentir-te satisfet de la feina feta i, al mateix temps, conscient que hi ha molt marge de millora.

Les administracions públiques tenen una gran oprtunitat amb les noves tecnologies per apropar-se a la ciutadania i més en l'àmbit local. Són canals directes per oferir informació i per poder rebre queixes i suggmeriments. La interactivitat és la base de les xarxes socials i el ciutadà o la ciutadana que l'usa per contactar amb l'administració ha de trobar una resposta com més ràpida millor. No hi ha res pitjor, més contraproduent, que sentir-se ignorat.

A l'Ajuntament de Reus ja hem obert el twitter i el facebook i no només amb l'objectiu de ser-hi perquè s'hi ha de ser sinó amb uns objectius definits. L'emissió dels plens municipals en directe és un nou pas i un exercici de transparència molt important que, a més, obre grans possibilitats que seguirem explorant.

dimarts, de desembre 13, 2011

Aquelarre a piulades

He de reconèixer que em costaria molt mirar el programa de TV3 El convidat sense tenir al telefon mòbil a la mà amb el twitter en marxa. I alguns de vosaltres segur que també us passa. Sinó no s'entén el tràfic espectacular que registra aquesta xarxa social durant l'emissió d'aquest programa d'entrevistes. Aquest dilluns, amb la visita de l'Albert Om a ca la Rahola es va arribar al punt culminant d’aquest idili entre El convidat i Twitter. Diumenge ja hi havia gent que escalfava motors. N’hi ha que s'ho feien a sobre.

El bombardeig durant el programa va ser terrible i la resaca postmatx, llarga. Uns quants hashtags relacionats amb el contingut del programa van ser trending topic: #rahola, #robertoelfacha, #tresllits… Una mena d'aquelarre twitaire. Per cada comentari favorable, unes quantes desenes de crítics, una gran part destroyers totals. Una exhibició d'ingeni, això si. Havíem viscut moments intensos a la xarxa social amb altres convidats, com Gerard Quintana, Xavier Sardà o Miquel Calçada, però els nivells amb la Pilar Rahola van ser més escandalosos. Jo mateix vaig seguir el programa amb un ull al twitter: piulant, llegint i sobretot rient molt.

Dies com ahir ens ajuden a calibrar els nivells a què ha arribat aquesta xarxa social i com ens ha canviat la forma de relacionar-nos no només entre nosaltres sinó amb altres mitjans de comunicació. Però no oblidem que els twittaires som encara una minoria i que el fragor de la batalla piuladora no ens faci perde de vista el món real. La conversa fent el cafè o a la feina no es pot peedre.

dissabte, de desembre 10, 2011

Llegint el darrer Eco

L'última novel·la d'Umberto Eco ha estat la primer llibre que llegeixo de l'escriptor i semiòleg Italia. Després d'enfrontar-me a les més de 550 pàgines d'aquesta obra, us haig de dir que la recomano als qui no els espanti una lectura que en certs moments pot ser densa. Ens trobem davant d'un llibre de diferents nivells de lectura i som els lectors els qui hem de trobar el nivell de profunditat que volem aconseguir. El nom de la rosa , pel·lícula basada en el llibre del mateix nom escrit per Umberto Eco, és una pel·lícula que he vist un parell o tres de vegades i no m'importaria torna a visionar un dia d'aquests i el llibre me l'han recomanat diversos cops. Potser algun dia el llegiré o potser prefereixo una altra de les obre d'Eco entremig dels dos títols.

El cementiri de Praga tracta de la vida d'un personatge bastant repelent -que provoca repulsió- com és el Capità Simonini, un gran impostor, que ens permet fer un viatge per la història europea de la segona meitat del segle XIX. I sobretot conèixer una mica més l'antisemitisme creixent que va patir Europa en aquella època i que va acabar desembocant en el genocidi hitlerià. El llibre està ple de detalls sobre temes ben variats, que va des de la gastronomia al satanisme, passant per la maçoneria. Una proposta interessant si no us fan por els llbre gruixuts i amb una espessor considerable. Jo us la recomano.

dimarts, de desembre 06, 2011

El Congrés del PSC: una partida d'escacs

S'acosta el congrés del PSC. Una setmana escassa per al que molts apunten que serà la refundació del socialisme català, que el 20 de novembre van tancar cicle electoral demolidor. Uns resultats nefastos que els ha deixat amb la quota de poder més baixa des de les eleccions municipals de 1979. Tres teòrics candidats aspiren a la primera secretaria. L'alcalde de Terrassa, Pere Navarro, hi arriba com a gran favorit, per davant del batlle de Lleida, Àngel Ros, i l’exalcalde de Vilanova i la Geltrú, Joan Ignasi Elena.

Em comentava l'altre dia una militant de base que no està tan clar que Navarro surti del cap de setmana congressual com a màxim dirigent del PSC. Apostava per Miquel Iceta. És veritat que el moviment d'un dels nicaragüencs més l·lustres presentant-se com a home de consens no haurà estat un brindis al sol. Ni molt menys! Compta amb massa experiència Iceta per haver fet un pas en fals. Qui també ha fet una passa endavant ha estat l’'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, un dels principals càrrecs institucionals del PSC, apostant per Pere Navarro. En el tauler d'escacs del socialisme català hi ha moviments continus i altres que preparen la seva jugada.

Àngel Ros, que té pesos pesants com Marina Geli fent-li la campanya, ha volgut avançar-se a una previsible derrota en la lluita per la secretaria general presentant la seva candidatura a les primàries com a presidenciable a la Generalitat. Podem veure un PSC bicèfal, sense que el màxim dirigent orgànic sigui al mateix temps el cap de cartell a les eleccions catalanes? En estructures tan piramidals com els partits polítics catalans i espanyols costa veure aquest tipus de plantejaments i que no acabin malament. L’excepció és el Partit Naconalista Basc. Si la bicefalia convenç als quadres i militants socialistes és on Iceta hi pot dir la seva. A veure si a can PSC passarà com als cònclaves papals, on qui entra papa surt cardenal.

dimecres, de novembre 30, 2011

Entrem a la rebotiga de l’Antònio Sonsona

Des de l'any 2008, quan passo pel carrer Antoni Roig, trobo a faltar un establiment. Des de fa més de tres anys ja no sento aquell "Hola Jordi" ni puc contemplar l'estesa de capçaleres de diaris de procedències molt diferents. Tampoc puc improvisar una tertúlia de butxaca, ja sigui a peu de carrer o buscant un llibre enmig d’atapeïdes prestatgeries. Com la majoria de vosaltres ja deveu saber, estic parlant de la Llibreria Sonsona, un negoci que els germans Antònio i Maria Teresa han mantingut obert durant 37 anys a la principal artèria comercial de Torredembarra.

L'Antònio Sonsona Vidal, nascut el 1940 a Torredembarra, respira paper imprès des de ben petit. El seu pare tenia una petit taller d’impremta i allí hi va començar a treballar, però ben aviat va veure que això de posar una lletra al costat d’una altra no encaixava amb el seu caràcter. Durant uns anys va lligar la seva vida laboral a la fàbrica de cintes de l'Hermen Cortasa, fins que va sentir veus que en Cecili Aliaga es traspassava l’històrica llibreria del carrer Antoni Roig. Va contactar-hi i ben aviat es van posar d’acord. L’any 1971 l’Antònio i la seva germana Maria Teresa iniciaven una aventura que es va allargar gairebé quatre dècades.

La joventut significa impuls, ganes de fer coses noves, i la Llibreria Sonsona va esdevenir ben aviat un referent en la distribució de premsa a la demarcació de Tarragona. A l’establiment del carrer Antoni Roig s’hi podien trobar les vint-i-cinc principals capçaleres d'Europa, incloses les edicions continentals dels grans diaris nord-americans com el US Today, el Wall Street Journal o l'International Herald Tribune. També s’hi podia comprar tota la premsa nacional i bona part de l’estatal, sobretot les del nord de la península.

L'Antònio coneixia molt bé quin era el seu mercat i també quines eren les rutines necessàries per esdevenir el referent en la distribució de premsa de la seva zona. Abans que en Pep Guardiola ens animés a aixecar-nos ben aviat, el protagonista d'aquesta torrencada es despertava abans que els carrers estiguessin posats, conscient que l'estadística diu que el 75% dels diaris es venen abans de les onze del matí i que no se li podien enganxar els llençols si volia teixir una xarxa d’abastiment de rotatius a càmpings i supermercats de la contornada. Els anys vuitanta i noaranta van ser d’activitat frenètica en aquest establiment del carrer Antoni Roig.

Si baixaves les escales situades a l'esquerra del mostrador, a Can Sonsona també hi trobaves llibres. Allí vaig acabar la col·lecció d’àlbums d’en Tintín i vaig comprar còmics d’Astèrix, Massagran i Eric Castel, llibres de Tria la teva aventura i, més endavant, altres títols més gruixuts. Els tres pilars de la venda de llibres eren Sant Jordi, Nadal i els llibres de butxaca per a l'estiu. La Llibreria Sonsona sortia al carrer per Sant Jordi, una tradició heretada de l’època de la imprenta de son pare.

Un tercer estadi de Can Sonsona era la rebotiga, escenari de tertúlies més o menys improvisades. Ens en parlava el periodista Joan Anton Rosell fa uns mesos en aquesta mateixa publicació. I és que per aquella llibreria hi passaven directors de diari, consellers de la Generalitat, cuiners i metges de prestigi, alts càrrecs d’Hisenda i capitans generals. L'Antònio diu que coneix molta gent i és veritat. En el darrer número del Diari de la Torre, el Tres estrelles Michelin Juan Mari Arzak comentava que des que es van conèixer en un sopar fins al tancament del negoci, l’Antònio li enviava tots els retalls de premsa que parlaven d’ell i del seu restaurant. L'Antònio és un observador i amb murrieria m’explicava que un exalcalde de Torredembarra tenia el constum d’anar a comprar el diari cada diumenge i "curiosament" un estol de ciutadans rondaven a aquella hora per Can Sonsona. Quan aquest batlle va tornar a ser només regidor, aquests personatges, "inexplicablement", van canviar de costum dominical.

El març de 2008 l'Antònio i la Maria Teresa van decidir tancar la paradeta. Els tocava per edat i també perquè el negoci ja no rutllava com abans. L'avanç tecnològic era imparable. De premsa se'n venia menys i també havia baixat sensiblement el material d’oficina i escolar. Els arxivadors i els clips cedien terreny davant dels ordinadors i els llapis de memòria, un sector on la Llibreria Sonsona no hi havia entrat. Dins de la nova generació no havien trobat relleu i aquell estiu va ser el primer en 37 anys que al carrer Antoni Roig no hi havia aquell babel de capçaleres. Però a generacions de torrencs i torrenques ens quedarà sempre a la memòria la Llibreria Sonsona, amb l’Antònio i la Maria Teresa formant un gran equip que va situar aquest establiment com una referència del sector a nivell tarragoní.

divendres, de novembre 25, 2011

L'última de Ferran Torrent: una d'espies... i més

Hi ha autors amb qui estableixes una relació especial. A mi em passa amb Ferran Torrent. La primera novel·la seva que vaig llegir fou Gràcies per la propina , pocs dies abans d'iniciar la universitat. Un moment de frontera a la meva vida. Aquell primer any a l’Autònoma vaig llegir els seus llibres anteriors, magnífiques novel·les policiaques com Un negre amb un saxo o Cavall i rei. Després he anat llegint les obres que ha anat publicant amb una regularitat admirable i he pogut advertir una evolució literària tan evident com interessant. Semblava que havia tocat el cim amb la trilogía iniciada per Societat limitada, però les seves darreres creacions són dues peces imprescindibles.

En el Boulevard dels francesos, publicada l’any passat, Torrent ens va traslladar a la València dels anys seixanta i amb Ombres en la nit encara ens porta més enrera, a l’any 1947 i ens situa a Viena i a la capital del País Valencià. La trama torna a estar molt ben aconseguida, gererant una atmosfera de novel·la d’espies, però també ens fa pensar amb els problemes existencials dels protagonistes. Si voleu saber-ne més compreu la nova novel·la de Ferran Torrent. Si heu disfrutat amb les darreres, aquesta no us decebrà.

dilluns, de novembre 21, 2011

Breus apunts sobre el 20-N

Les eleccions generals d'aquest 20-N han estat analitzades i reanalitzades durant les darreres hores i potser pot costar trobar-hi nous matisos als números i els percentatges. Però tinc ganes de dir-hi la meva i ho faré amb dotze punts sobre el que considero més interessant sobre els resultats dels comicis.

1. M'ha sorprès més la castanya electoral del PSOE que la majoria absoluta del PP.

2. La majoria absoluta de Rajoy ha estat més folgada que la d'Aznar l'any 2000: 186 enfront 183. No només això: Rajoy ha deixat el PSOE amb 110 diputats i Aznar, amb 125.

3. CiU ha guanyat per primer cop les eleccions generals a Catalunya. Només l'enquesta del CEO ho havia detectat i molts tertulians se’n van enfotre. Però amb 16 escons obtinguts amb Duran i Lleida com a candidat, encara li falten dos per arribar al récord amb Miquel Roca de cap de llista.

4. El PP ha demostrat que té un sostre inflanquejable a Catalunya sinó canvia el seu discurs i són els 12 escons de Piqué. En aquests comicis s'ha quedat amb 11.

5. La coalició abertzale Amaiur ha estat la revelació d'aquestes eleccions amb 7 diputats i demostra que l'Estat espanyol havia silenciat electoralment desenes de milers de votants. Se li sumem els 5 representants obtinguts pel PNV, la majoria nacionalista a Euskadi és aplastant.

6. El PP ha aconseguit la majoria absoluta per la decable socialista, que ha perdut més de 4 milions de vots, i no pels 500.000 que han guanyat els conservadors.

7. La Izquierda Unida de Cayo Lara recupera terreny amb 11 escons però esta lluny dels 21 d'Anguita el 1996. Iniciativa puja de dos a tres diputats i iguala el seu millor registre.

8. UPyD obté cinc diputats enfront de la solitut de Rosa Díez el 2008 i un d’aquests és l’actor Toni Cantó, la nota exòtica de la jornada, tot i que els amics valencians no sé que opinaran d’això. Diez treu foc pels queixals amb la llei electoral. Ja ho sabia abans de presentar-se.

9. ERC ha demostrat que més val fer el congrés abans que després d'unes eleccions. Està pendent de consolidar el tercer escó i igualar els resultats de 2008, però després de les desfetes a les autonòmiques i les locals, es pot dir que han salvat els mobles. Ara li queden dos anys i mig per rearmar-se.

10. El 2008 els partits minoritaris van perdre pes i tres anys i mig després no només han recuperat terreny sinó que l’han millorat. Han passat de 26 a 54 escons. Han doblet resultats.

11. Catalunya i Euskadi s'erigeixen com dues illes enmig de la marea blava. Més al sud tenim Sevilla on el PSOE ha guanyat amb Alfonso Guerra com a cap de llista. Una dada: aquest home porta 34 anys com a diputat.

12. Em quedo amb la portada d'avui de El Punt: “Catalonia is not Spain”. Catalunya vota diferent (i Euskadi també). Ho tindrà en compte Rajoy o passarà el corró de la majoria absoluta?

dijous, de novembre 17, 2011

Disfrutant altre cop amb Tintin

El pas de còmic a pel·lícula és molt perillós. L'estrena de Les aventures de Tintin. El secret de l'unicorn s’havia anunciat amb bombo i plateret i la parella Spielberg-Jackson semblaven aportar una solvència al projecte. A més m’havien arribat bones crítiques. Però unes certes prevencions tens. Doncs vaig disfrutar molt la pel·lícula. Molt. Aquesta barreja d’àlbums –El cranc de les pinces d'or i El Secret de l'Unicorn- amb algun personatge d’altres volums, com la sempre entranyable Bianca Castafiore, els ha sortit bé a Jackson i Spielberg i han creat una 24a aventura de Tintín que és altament recomanable anar-la a veure.

Em considero molt tintinòfil. Em meu primer àlbum recordo que va ser L'Estel misteriós, el nove àlbum de la sèrie. Me’l va regalar l’Albert, que per mi era com un avi, i primer només em mirava les darreres pàgines quan els bolets creixien i petaven, però tota la història és molt ben aconseguida. També em va deixar Tintin al Tibet, que el tenia ell per casa. La col·lecció la vaig acabar amb dotze anys i des de llavors em vaig reelegir els còmics molts cops. Aquelles 62 pàgines sempre m'aconseguien abduir gairebé des del començament fins al final.

Ara feia anys que no em tornava a submergir en l'univers Tintin i aquest film m'ha fet reviscolar la meva tintiofilia. Espero no caure en els cants de sirena del merxadatge que està envaint-nos. Ja tinc mono de la propera aventura del la factoria Spielberg-Jackson, tot i que un alt per cent altíssim de l'èxit de la pel·lícula el té el genial Hergé. A veure quin cóctel ens preparen aquest parell de cracks.

diumenge, de novembre 13, 2011

20-N: equador entre debats, vídeos i twitter-entrevista

Hem esgotat dues terceres parts de la campanya electoral del 20-N i que voleu que us digui. Fluixota! Dilluns em vaig empassar tot el debat Rajoy-Rubalcaba i va ser força decebedor. Sort que el twitter es desenvolupava un debat paral·lel que vaig aprofitar força. Continuo pensant que el debat el va guanyar Rubacalcaba. Va estar millor que Rajoy. Però les expectatives de golejada i un líder popular que va aguantar molt més del previst van convertir la pírrica victòria de Rubalcaba en el seu adéu a qualsevol possibilitat de revertir la tendència i el camí de Rajoy a la presidència fa una baixada vertiginosa.

Un vídeo ha tornat a protagonitzar una campanya a Catalunya. Aquest cop, de la factoria nicaragüenca de Zaragoza. Les crítiques han caigut a tort i a dret des de tots costats i l'han retirat. O això diuen! Per que l'any 2011 no pots retirar un vídeo, perquè continua circulant facis el que facis. És un insult a la intel·ligència dir-ho. El director de la campanya del PSC s'ha sortit amb la seva i mentre es parlava de les retallades en sanitat de CiU -encarnades al vídeo per un maniquí que veia impasible com moria un pacient- no s'ha parlat d'altres coses.

A Tarragona hem tingut l'episodi protagonitzat pel president Pujol i el cap de llista socialista, Francesc Vallès. El primer titllava d'incult al segon i el convidava a estudiar més després que treiés pit amb la feina del PSC amb el corredor del meditrerrani. El segon li enviava el seu currículum i la seva tesi electoral. Ha estat el més animat fins ara a nivell de territori, on el triple empat entre el PSC-CiU i PSC que indiquen la majoria d'enquestes està en perill, sobretot per un suposat vot ocult socialista i l'empenta popular a les grans ciutats. CiU pot pagar la bipolarització amb l'esfumament l'anhelat segon diputat. Aquest diumenge ha exhibit múscul a Reus i li queden uns quan dies per treballar fort.

A Ferraz continuen inventant per reduir la golejada. L'últim invent, la twitter-entrevista del canallesc Antoni Gutiérrez Rubí al candidat Rubalcaba, que havia de respondre un allau de preguntes en nou segons de màxim per cada una. L'entrevistador ens va explicar les interioritats de la twitter-entrevista a la 8a #canallesca, a més d'altres històries que en aquest post podeu consultar. Tornant a la campanya, ens resta menys d'una setmana per a la seva finalització i crec que podem esperar alguna traca final de Rubalcaba. De Rajoy n'esperem el guió actual -"jo sóc la solució"- i un quants banys de masses més com el d'aquest diumenge a València.

dissabte, de novembre 05, 2011

20-N: Punt de partida

Aquestes eleccions espanyoles que ja han entrat en la recta final, és a dir la campanya electoral, em produeixen sensacions contradictòries des del punt de vista de la comunicació política. Aparentment sembla que tot el peix ja estigui venut. I menjat i digerit per alguns. L'enquesta del CIS que es va fer pública el primer dia de campanya, ahir divendres, és demolidora: el Partit Popular obtindria una majoria absoluta récord i el PSOE, una desfeta bíblica. És aquest l'escenari del 21 de novembre o els sondejos deixen de detectar alguna variable important? Pot fer alguna cosa Rubalcaba per evitar passar a la història com el pitjor presidenciable socialista?

He sentit a més d'un que avisa d'un cert vot ocult socialista. S'han canviat les tornes? El tradicional vot ocult ha passat del PP al PSOE? La marca socialista està pel terra. Només cal mirar el tamany del logotip als cartells electorals. Zapatero ha fet molt mal al partit amb seu a Ferraz i és un llast pesadíssim per un Rubalcaba que fins fa quatre mesos formava part del seu executiu. L'exministre atia el fantasma de la dreta i busca el cos a cos amb Rajoy, però el cap de llista conservador té traçat un camí en què no hi té lloc l'enfrontament directe amb el seu rival més enllà de l'unic debat electoral, el 7-N, moderat per l’incombustible Manuel Campo Vidal.

Escoltava l’altre dia un tertulià, entès en comunicació, que comparava la campanya de Mariano Rajoy amb la de l’actual president del FC Barcelona, Sandro Rosell. Ja poden cridar i provocar-lo els seus rivals, que ell no baixarà a l’arena dialèctica. Els manuals més bàsics de política ho desaconsellen i els directors de la campanya popular en fan cas sense posar-hi cap pero. El presidenciable conservador parlarà el menys possible fins el final de la campanya i s’envoltarà el màxim que pugui de masses enfervorides, buscant l’efecte del carro guanyador.

L'equip de Rubalcaba deu haver repassat les grans remuntades de la història, com la de Truman contra Dewey en les presidencials nord-americanes de 1948 o la d’Schroeder contra Stoiber el 2002 en la carrera per la cancillería alemanya el 2002. La remuntada socialista és una missió més que difícil i impedir una majoria absoluta popular, encara que fos només per un escó, ja li mereixeria a Rubalcaba passar als altars de la política i la comunicació política. És aquest el meu maxim interès per aquesta campanya.

dimarts, de novembre 01, 2011

El gran error del Nàstic

El Nàstic no l'he cobert mai de forma contínua durant la meva carrera periodística però si que l'he seguit de forma puntual i/o indirecta des de la secció d’Esports de El Punt, al Més Tarragona i com a interessat per l'esport local en general. I algunes conclusions n'he pogut treure. Les xifres que diumenge comentaven a RAC-1 en Xavi Puig i en Jaume Aparicio eren concloents: uns desena d'entrenadors en la darrera dècada. A entrenador per temporada. Un club amb aquesta inestabilitat a la banqueta no pot anar bé. Ni els tècnics dels ascensos van durar gaire en la temporada següent. Un, Jordi Vinyals, ni la va començar. I la segona època de Luis César ha estat desastrosa i ha matat el mite grana de la darrera dècada.

La inestabilitat també s’ha instal·lat a la directiva i més des que un Consell d'Administració en dirigeix els destins. Josep Maria Andreu, Raül Font, Xavier Salvadó, José Maria Fernández... La crisi actual s’emporta per endavant entrenador, director esportiu i president. Oportunitat almenys per fer foc nou. En els darrers anys el club grana s'està malacostumant a lluitar per evitar el descens a Segona B i aquest cop és el "més difícil encara". Quatre punts dels primers 33 possibles és una llosa molt pesada. Ara han confiat en un tècnic amb dilatada experiència per solventar tan difícil papereta. Veurem si Jorge d'Alessandro se’n surt.

Un dels handicaps que ha tingut el Nàstic els darrers anys és, segons el meu punt de vista, la poca consolidació de la plantilla. Cada inici de temporada ha representat la renovació de la meitat o més de l'equip. I el que sempre he trobat més a faltar: el Nàstic hauria de tenir quatre o cinc jugadors com a mínim del primer equip forjats a la pedrera grana. Potser aquí està el gran error de fons del Nàstic: un futbol base que no genera producte pel primer equip. Dieu-me noms de la darrera dècada de jugadors fets a la pedrera que s’hagin consolidat al primer equip. Silenci.

Amb mitja dotzena de jugadors "tarragonins" el conjunt grana tindria una plantilla més barata i l'afició trobaria més referents. Quan les coses van bé, no importa que tot l’equip estigui comprat a cop de talonari, però quan van mal dades la imatge és d’uns mercenaris que no fan bé la seva feina. Per anar bé, i amb una visió de futur, hi hauria d’haver una base de la casa i fitxar a fora el que pugui millorar el que surt de la pedrera. Però això ja no passava ni a Segona B. Aquesta és una feina a llarg termini i no el curterminisme que ha mogut el club grana els darrers anys. Cal inversió econòmica, però, abans de tot, cal creure en aquest model. L’altre model és l’actual, que ha portat el Nàstic a una crisi gairebé total.

divendres, d’octubre 28, 2011

Josep Font o quan per ser torrenc no cal haver nascut a Torredembarra

Hi havia una època en què les càmeres digitals no existien i fotoshop era una paraula de significat desconegut. Compràvem carrets de dotze, vint-i-quatre o trenta-sis fotos i havíem d’enquadrar, enfocar bé i no posar els dits enmig de l'objectiu perquè no hi havia segona oportunitat. Quan s’acabava el carret tocava anar-lo a revelar i esperar ansiosament els dos o tres dies preceptius per veure els resultats dels nostres experiments fotogràfics durant el darrer viatge, aniversari o casament. En aquella època hi havia a Torredembarra dos fotògrafs: en Joan Rius i en Josep Font. A ells dos –i els seus col·laboradors- se’ls podia veure en tots els saraus, amb la càmera, capturant imatges que serien revelades, exposades i potser comprades. No havien arribat les grans cadenes i encara menys la fotografia digital. Eren altres temps.

En Josep Font Gumfaus, nascut a Sant Pere de Torelló l'any 1941 però que des del Dia dels Innocents del 1967 viu a Torredembara, tenia llavors i té encara el seu establiment al carrer de la Sort. La seva professió és la de fotògraf però la seva implicació en el seu municipi d’adopció ha estat molt més profunda. Josep Font és l'exemple més paradigmàtic que per ser torrenc no cal haver nascut a Torredembarra. Fins i tot n'hauria pogut ser alcalde. Però aquest “detall” deixem-lo per més endavant.

Més enllà de fotògraf, Font és un artista, un artesà de la fusta, també pintor. El Tio mòbil, el més gran de Catalunya, ha estat la seva darrera creació. L’hem pogut veure els darrers Nadals, des del seu naixement l’any 2008, fent les delícies dels més petits de Torredembarra llençant caramels a tort i dret. Font i el seu Tio mòbil han colaborat a donar a conèixer el nostre municipi apareixent a La Marató de TV3 2009 i al programa de la televisió autonòmica Divendres, que va visitar-nos la tardor passada. Fa unes setmanes va tornar a sortir a l’espai de sobretaula de TV3, que va passar per la localitat veïna d’Altafulla. Ens va mostrar com constrir baldufes.

A en Josep l'hem pogut veure també ballar sardanes. Des dels nou anys que balla la que diuen que és la dansa més bella de totes es danses que es fan i es desfan. I des de fa molts anys ensenya a ballar a les noves generacions. Aquesta és una de les seves grans passions i si les sardanes tenen el protagonisme que tenen al nostre municipi és en gran part gràcies a ell. L'Agrupació Sardanista l'Antina gaudeix d'una salut de ferro després que ell assumís el càrrec de president quan el secretari de l’entitat ja portava els papers de la dissolució a l'Ajuntament.

El trajecte laboral del protagonista d'aquesta torrencada ha estat circular. Als onze anys va deixar l’escola i va començar a fer boixets al torn del seu pare, a terres osonenques. Tot i la seva habilitat construint boixets, va escollir la professió de fotògraf, que va apendre durant el servei militar. Va traslladar-se a Martorell amb la seva dona, però allí no es guanyava la vida i un viatjant li va recomanar que anés a Torredembarra, un poble de 3.000 habitants que fins llavors no coneixia ni la seva existència. A la Torre de finals dels seixanta, on tot just el turisme començava a oferir oportunitats, no hi havia cap fotògraf professional i va provar-hi sort. Els inicis van ser complicats però va tirar endavant a base d’enginy i reconeix haver-se guanyat bé la vida. Això sí, treballant molt. Molt.

Fa una vintena d’anys, la proliferació arreu de Catalunya de les trobades de puntaires van tornar a obrir un mercat pels boixets. Animat per la seva dona, en Josep va tornar a posar-se a fer boixets en un taller que va muntar a la seva parcel·la de Vespella de Gaià i que va arribar a créixer fins arribar als onze treballadors. Ha venut a tot Catalunya, l’Estat espanyol i ha obert mercat a Alemanya, França i Anglaterra.

En Josep Font també he passat pel món de la política. Podríem dir que va estar en el lloc i en el moment menys adequats. L’any 1987 va encapçalar la llista de Convergència i Unió, però enfront seu es va trobar el Grup d’Independents per Torredembarra, el GIT, liderat per l’alcalde, Celestí Salort, i la majoria absolutíssima que va aconseguir. Curiosament l’any 1979, Font havia estat peça clau en la triomfant campanya de Salort com cap de llista convergent. Vuit anys després s’hi va enfrontar, va perdre i va tastar l'amargor dels bancs de l'oposició. En va quedar tan fart que gairebé no vol sentir parlar de política, ni a la ràdio. Font és l'únic dels cinc caps de llista convergents que ha tingut Torredembarra que no ha estat alcalde i el seu resultat electoral no va ser molt diferent a altres alcaldables convergents. Segalà va ser alcalde el 1991 amb un grapat de vots més. Potser el destí l’ha compensat poguent veure el seu fill gran, en Pere, com a regidor i membre del govern municipal. I ara, candidat al Senat.

La política és un capítol tancat per en Josep, tot i que la seva dona i el seu fill continuen molt implicats en aquest món del quan ell no en guarda un bon record. Recorda quan li van dir que a la política cal anar-hi amb mala llet. I en Josep no en gasta massa. Ara és feliç envoltat de la seva dona, els seus sis fills i una colla de néts i nétes, cultivant la seva vena més artesana, amb la barretina i les espardenyes. Continua molt actiu en diversos fronts, potser més que mai. Sempre ens quedarà el dubte de com seria Torredembarra si Josep Font n’hagués estat alcalde.

diumenge, d’octubre 23, 2011

Endintsant-se en el 'Món de Reus' de la mà d'en Josep Baiges

Ja m'he acabat les 400 pàgines de Els 100 dies que van canviar el Món de Reus, que tal com assenyala el subtítol de la portada és una 'Crònica electoral del #Reus22m'. Josep Baiges ens transporta a través de desenes de posts del seu blog El Món de Reus a la precampanya, campanya i postcampanya electoral de les eleccions municipals de Reus 2011, que van causar un canvi històric en el govern de la capital del Baix Camp després de 32 anys de governs socialistes.

Tenim davant nostre una crònica d'uns comicis històrics que, tal com m'apuntava l'altre dia l'Isaac Albesa, serà imprescindible pels qui en el futur vulguin estudiar aquesta epoca. L’Isaac és l’ideòleg del pas del blog al llibre, a través d’Edicions Salòria, una nova editorial de la Seu d’Urgell que amb l'obra de Baiges inicia la col·lecció La Piulada. Curiosa connexió rusenca-urgellenca que ha permès que durant una setmana Els 100 dies que van canviar el Món de Reus ocupés el quart lloc dels llibres de no ficció més venuts a Catalunya. Quasi res!

La presentació del llibre, el 22 de setembre a la sala d'actes del Centre de Lectura va ser un acte massiu, amb desenes d’assistents drets i amb Baiges acompanyat de l'actual alcalde de Reus, Carles Pellicer, i el seu antecessor, Lluís Miquel Pérez. El blog va ser un verdader fenomen durant les eleccions municipals reusenques perquè va cobrir un buit evident: una publicació feta a Reus que informi i analitzi l’actualitat que genera la ciutat. La resposta de la societat civil reusenca va ser destacadíssima aquell vespre de dijous.

Llegit el llibre -m'ho he pres sense pressa- he de reconèixer que més enllà d'una crònica exhaustiva d'un procés electoral únic i irrepetible per les circumstàncies històriques que el van envoltar és un manual per endinsar-se en el Món de Reus. Té moments punyents, que trenquen amb aquesta imatge ensucrada que molts tenen de l’autor i a la qual ell mateix es refereix en algun moment. També mossega i no només fa massatges, com diria un popular crític televisiu. L’obra de Baiges és, en definitiva, un mapa de la societat política i civil reusenca, amb els seus personatges, les seves realacions, els escenaris, els moments, ideal per als qui acabin d’arribar a la capital del Baix Camp i vulguin aprofundir en aquest món tan especial com apassionant.

diumenge, d’octubre 16, 2011

Tarragona 2017: una oportunitat, una il·lusió

Tarragona ha estat designada aquest dissabte 16 d'octubre per acollir els Jocs del Mediterrani 2017 en la reunió del Comitè Olímpic a Mersin (Turquia). He viscut l’esdeveniment enganxat la ràdio: escoltant-la (la SER i Tarragona Ràdio) i fent-ne (Ona la Torre). I també al Twitter, amb el hastag #tgn2017. Ha estat un matí de dissabte especial, ple de sensacions i que també dóna lloc a reflexions. He detectat molta euforia, una alegria col·lectiva i també aquest sentiment tan del país de l’autoodi, l'enveja, dels agoreros que avisen del desastre d'uns jocs de tercera fila que ningú els vol.

I és clar que no estem davant d’uns Jocs Olímpics ni un Mundial de Futbol, però Tarragona i el Camp de Tarragona han aconseguit convertir-se durant quinze dies de l'estiu de 2017 en la capital esportiva de la Mediterrània, del Mare Nostrum, organitzant un certamen ideal per a ciutats mitjanes com la capital tarragonina. La feina de la candidatura és ara posar les bases perquè tot surti bé i convertir aquests jocs i les seves limitacions en una oportunitat per situar Tarragona al mapa i que quedi un pòsit d’infraestructures i de projecció després del 2017.

Al Camp de Tarragona li calia un èxit com aquest i un objectiu com el que és ara que aquests siguin els millors Jocs del Mediterrani de la història. El camí cap a la designació ha estat complicat, amb tocs d’èpica i no del tot perfecte. Si hi ha punts foscos s’han d’acabar d’aclarir, però el que cal ara és unitat per posar-se a fer feina i fer-la bé. La inversió econòmica és important -130 milions d euros- i pot semblar desaconsellable en temps de crisi, però la construcció de noves infraestructures i l'organització crearà llocs de treball. I potser el més important: pot generar una il·lusió col·lectiva, que en moments difícils com l’actual, és el que cal.

En la memòria tenim els Jocs Olímpics de Barcelona 92, que curiosament van ser designats 25 anys menys un dia abans que ha estat escollida Tarragona 2017. Capricis del destí. Barcelona va saber aprofitar aquells jocs. Esperem que Tarragona i el Camp de Tarragona també ho sàpiguen fer. Finalment, també com a torrenc també m'alegro de la designació tarragonina perquè Torredembarra també serem subseu el 2017, concretament de badminton i voleibol.

diumenge, d’octubre 09, 2011

Els diaris en paper s’estan morint?

Dimecres vam celebrar la 7a Canallesca, una trobada periòdica que fem periodistes del Camp de Tarragona amb un convidat del panorama comunicatiu del nostre país. Aquest cop el protagonista va ser en Vicent Partal. En la conferència prèvia al Col·legi de Periodistes l'inici de Partal va ser demolidor: “Els diaris en paper i la telvisió tal com la coneixem avui en dia han mort.” Frases semblants sentia fa quinze anys quan començava la carrera de Periodisme a l'Autònoma. Una dècada i mitja després els diaris continuen existint i fins i tot n'han aparegut de nous.

És una evidència que els grans diaris i també els locals no travessen el seu millor moment. Les vendes cauen i la contractació publicitària s'ha enfonsat. La caiguda d'ingressos ha provocat l’aprimament de les plantilles i la conseqüent pèrdua de qualitat dels productes. Sembla que el full de ruta de Vicent Partal s’està complint. Ho reforça el fet que les noves generacions no compren diaris. Em sento representant de la darrera generació de consumidor de diaris en paper. Sóc dels que disfruto passant les pàgines amb els dits fent un cafè. Però compro pocs diaris i entro molt als digitals.

Als nous mitjans digitals els està costant captar publicitat i sobreviuen gràcies a les subvencions i anuncis procedents de les administracions públiques. Cap a on anem doncs? Partal defensa que els nous mitjans digitals els han de fer viables els seu lector i Vilaweb ja ho està fent i ha captat més d’un miler de “col·laboradors”, que paguen un mínim de 60 euros a un màxim indeterminat, mitjançant diverses categories. El periodista valencià no creu en el pagament per accedir a webs o els continguts Premium. Creus en el mitjà, doncs paga. Estem davant d’un canvi de paradigma?

"No estem en una transició sinó en una revolució. Res serà com ara d’aquí a uns anys", deia dimecres Partal. "Pensa que els diaris en paper sempre els maten abans d’hora el qui viuen del digital. Els diaris tal com els coneixem potser s'acabaran, però no per ser substituïts per informació gratuïta a granel", em comentava pel twitter un excompany de facultat que ara treballa de maquetador en un diari barceloní. Quan va aparèxer la televisió, molts es van aventurar a enterrar la ràdio i ben entrat el segle XXI està més viva que mai. El panorama de la premsa del paper durant els propers anys està molt enfosquit i els diris s'han de reiventar. Avui el diari Ara il·lutrava totes les seves pàgines amb quadre de Joan Miró. És aquest el camí? Ho seguirem atents.

dijous, d’octubre 06, 2011

Pep Rovira: sota els pals, sota la banqueta

En aquest darrer número del Diari de la Torre , que ja està al carrer, hi he començat una nova secció. Feia uns mesos que meditava un canvi i m'he inventat 'Torrencades'. Cada mes intentaré aconstar-me a través d'un article a algun personatge de Torredembarra, de diferents àmbits, amb qui més o menys hi hagi tingut relació en algun moment de la meva vida. A través d'ell intentarem conèixer una feina, un lloc, un ambient, uns valors, coses que potser poca gent sap... Una nova aventura que em fa il·lusió i espero que us agradi.


Abans d’en Pep vaig conèixer la Mariona, la seva dona. M’ensenyava a nedar aquelles tardes d’estiu de finals dels vuitanta. Vinga a fer piscines, amb el suro i sense. Brassa, crawl, papallona o esquena. Vam ser molts els torrencs i torrenques que vam aprendre a nedar amb la Mariona a la piscina municipal de Torredembarra. En Pep, el seu marit, no el vaig conèixer personalment fins l’any 1997, tot i que abans n’havia sentit molt parlar d’ell, com l’entrenador d’aquell Roda de Barà dels anys vuitanta i principis dels noaranta, amb el radiofonista Luis del Olmo a la presidència, que va ascendir de la regional profunda fins a la Tercera Divisió, a tocar de la Segona B. Van quedar segons a la lligueta d’ascens. Tretze temporades ha estat en Pep Rovira al club rodenc. És el club de la seva vida. O potser no?

Josep Maria Rovira Torres, nascut el Dia dels Inocents de 1943 a Baix a Mar, el vaig tractar molt aquella temporada de 1997-1998, quan el Roda de Barà havia baixat a Primera Catalana i ell va acceptar el repte de tornar a entrenar un equip que ja no comptava amb el pressupost, ni de bon tros, de la primera etapa a l’entitat. Luis del Olmo feia unes quantes temporades que havia deixat la presidència. El president era llavors Lluís Marco, oncle de l’actor del mateix nom. El recordo aquelles fredes tardes d’hivern amb l’inseparable puro i la seva característica veu rogallosa. Deu venir de família. A la banqueta estava en Pep Rovira, afrontant una segona etapa al capdavant del Roda. Hi arribava després de pujar el seu estimat Europa a la Segona Divisió B i viure tres temporades difícils del club gracienc, les de l’exili als camps del Martinenc i l’Horta, mentre s’estava construint el un estadi, el Nou Sardenya. I és que l’Europa, fundat l’any 1907 i un dels clubs amb més història i mística de la capital del país, és l’altre equip de la vida d’en Pep: hi ha jugat i hi ha entrenat.

Diu la dita popular que segones parts mai van ser bones. Quanta raó! Aquella temporada va ser molt dura pel Roda de Barà i també per en Pep Rovira amb un pressupost gens esplèndid comparats amb altres de la Primera Catalana. Recordo molta lluita, bon joc i resultats menys positius, fitxatges en el mercat d’hivern, i l’amarg sabor del descens a Regional Preferent, a última hora. Però en Pep va aguantar tota la temporada, fins el darrer partit. No el van destituir. Hauria estat una gran injusticia. Recordo molts finals de partit, col·locant-li la gravadora a peu de camp i lamentant aquella punta de mala sort que havia fet escapar algun punt que al final es va notar en excés.

Amb en Pep Rovira vaig mantenir-hi el contacte i és que és d’aquelles persones que ve de gust saludar pel carrer. Ell va afrontar nous reptes professionals, en equips com el Vilanova o el Salou i també el Torredembarra, que després d’unes quantes temporades a Regional Preferent havia baixat a Primera Regional. Tampoc no era una època de vaques grasses al club torrenc, però en Pep va mantenir la categoria durant el parell de campanyes que hi va ser. Recordo que va usar alguns mètodes llavors força comentats, com portar tots els jugadors al cinema a veure una pel•lícula. I funcionava. Després de l’aventura torrenca va anar al Catllar, pujant-lo a Preferent i quedant a un gol de l’acens a Primera Catalana. Vuit temporades, entre entrenador i secretari tècnic, va estar el de Baix a Mar al Catllar, on va decidir posar punt i final a la seva carrera com a tècnic.

Fins ara he parlat només d’una de les facetes futbolístiques d’en Pep Rovira, la d’entrenador. Però abans de les banquetes, en Pep va tenir una llarga carrera com a porter de diferents equips. Els seus inicis van ser al juvenil del Nàstic de Tarragona, on hi va arribar amb 14 anys, i al cap d’uns mesos l’Espanyol ja es va fixar en ell i el va incorporar al seu equip juvenil. En aquells anys va jugar amb la selecció catalana juvenil. Després va passar a l’equip amater de l’Espanyol, que el va cedir al Vic, de Tercera Divisió. Va tornar, fruit d’una nova cessió, al Nàstic i amb el conjunt grana va quedar a un sol gol de l’ascens a Segona Divisió, perdent contra l’Hospitalet en el partit decisiu. La temporada següent va ser cedit precisament a aquest equip barceloní, on va jugar a Segona Divisió.

Com tots els joves de l'època a en Pep li va tocar fer la mili, a les Illes Balears. I va fitxar pel Mallorca. Era la temporada 1965-1966. A l’equip illenc va debutar a Primera Divisió, a més de participar en diversos partits amistosos, inclosa una gira per Nigèria. Sabadell, Llevant i Badalona també van comptar amb els seus serveis, fins que la temporada 1970-1971 es va incorporar a l’Europa i va quedar-se al club del barri de Gràcia fins la campanya 1979-1980. Un total de 10 temporades i 319 partits oficials de lliga. En Pep Rovira és el tercer jugador amb més partits jugats amb l’Europa al campionat de lliga. Es va retirar el juny del 1980. Les xifres del porter torrenc en el club europeïsta són de vertígen.

L'empremta d'en Pep Rovira al club gracienc encara perdura ara en forma de penya, concretament el Grup Europeïsta Pep Rovira, fundada el 1980 i que actualment, amb una cinquantena de membres, encara es reuneix per debatre sobre el club i organitza desplaçaments de l'Europa fora de casa. Si un dia aneu al Nou Sardenya, l’estadi de l'Europa, sempre podreu dir que sou del mateix poble que un dels mites de la seva història centenària.

diumenge, d’octubre 02, 2011

I el Codi Penal?

Estem inmersos en plena campanya electoral de les eleccions generals del 20 de novembre. Estem sentint les primeres propostes concretes dels partits que concorren als comicis. Tinc l’orella en atenta a veure si finalment sento alguns dels candidats proposa una reforma a fons del Codi Penal. Actualment Catalunya i l'Estat espanyol estan a les guies tant de les grans xarxes de criminals internacionals com dels personatges que volen fer de la delinqüència el seu modus vivendi i hi deu posar: “Veniu a l’Estat espanyol que podeu delinquir, entrareu per una porta de la comissaria i en sortireu per una altra”.

Aquesta setmana hem conegut nouacasos d’ocupacions il·legals d’habitatges, tant de propietaris privats com de les administracions públiques i en què els ocupes s’hi queden perquè els empara l’edicifi legislatiu actual. Un altre tema per pensar-hi. Però en quin país vivim? Els cossos policials expressen la seva impotència davant d'aquestes situacions i els propietaris clamen contra aquesta impunitat. Mentre, aquests ocupes organitzats coneixen aquesta situació legal vergonyosa i se n¡aprofiten rient-se a la cara dels propietaris i dels representants de l’Estat. La justicia és lenta, lentíssima. Mentrestant, aquests personatges van fent i les victimes corren el risc de passar a ser culpables.

Com diu aquella vella frase, aquest país és un “cachondeo”. I no sento que els qui es presentin a les eleccions tinguin massa intenció de solucionar-ho. Hem vist governar dretes i esquerres els darrers anys i tot continua igual. Cal un enduriment de les lleis per protegir els qui volem fer les coses bé i perquè pintes, delinqüents i criminals sapiguen que qui la fa la paga. I sinó hi ha prou presons se’n fan més. Seran diners ben invertits. Mentre aquesta situació no canviï, el nostre país continuarà sent un focus d’atracció de le crem de le crem de la delinqüència europea i un terreny adobat per personatges que saben que es poden saltar les normes més elementals de la convivència i no els passarà res.

dimarts, de setembre 27, 2011

Tot torna a començar

Dijous passat el meu nom va aparèixer en diversos diaris i digitals. Vaig ser notícia perquè el Govern de Reus havia decidit canviar de director de comunicació. És a dir, canviar-me a mi. Us he de confessar que ha estat difícil encaixar una decisió com aquesta. Alguns ho sabeu de primera mà. Durant aquests dies he parlat amb molta gent. Bons amics i amigues. I també ho he fet amb diversos regidors i regidores reusencs. I l'alcalde. I ens hem entès. També he analitzat molt aquests dos mesos escassos en el càrrec. L'autocrítica sempre és necessària. De tot se n'ha d'aprendre per fer-ho millor.

També he parlat amb qui a partir del 17 d’octubre ocuparà el meu lloc a l’Ajuntament de Reus, en Josep Maria Arias. I també ens vam entendre. Em va oferir ser la seva mà dreta com a coordinador del gabinet de comunicació de l’Ajuntament de Reus, amb una especial dedicació a la implantació a les xarxes socials, fer un salt necessari en el 2.0. I vaig acceptar l’oferta, tal com ho va anunciar divendres en roda de premsa l'alcalde de Reus, Carles Pellicer. Els mitjans de comunicació no ho han recollit amb tanta efusivitat com la meva destitució -com era previsible i fins i tot comprensible- i aquest post intenta cobrir aquesta manca d’informació. Perquè ha de servir un blog com aquest sinó?

Com diu la cançó de Mishima que dimecres evocava en un post recordant la mort fa un any de la meva àvia, Tot torna a començar. Fins el 16 d’octubre continuaré ocupant el càrrec de director de comunicació de l'Ajuntament de Reus i a partir de l'endemà m'incorporaré com una peça bàsica de l’equip que encapçalarà en Josep Maria Arias. Ell s'adequa al nou perfil que busca el govern de Reus, més veterà, amb més trajectòria. No hi puc fer més, tinc 33 anys i el meu currículum és el que és. Sóc qui sóc. És una qüestió purament biològica. A partir d'ara espero aprendre al seu costat, seguir treballant al costat d'uns grans professionals i respondre al màxim a la confiança dipositada en mi fa dos mesos pel Govern de Reus. Tenim molta feina a fer.

dissabte, de setembre 24, 2011

Arrenca la cinquena temporada de 'Blogs a Ona la Torre'

Aquest dissabte ha començat la cinquena temporada de Blogs a Ona la Torre i ho ha fet dins d'un dels nous programes de la graella de la ràdio municipal de Torredembarra: L'Aperitiu, presentat per l'Aleix Figueras. Més o menys cada mes podreu escoltar-me passant revista a l’actualitat blocaire-facebookera-twittaire i entrevistant algú que tingui molt a dir en aquest sector de les noves tecnologies i xarxes socials. Serà una secció dins d’aquest programa que s'emet cada dissabte de les 12:00 a les 13:30 hores al 107.0 FM, per internet o per la TDT.

Avui havíem d’entrevistar en Josep Baiges per parlar del seu blog El món de Reus i el seu llibre, una crònica esplèndida a base de posts del canvi polític que la capital del Baix Camp va viure la darrera primavera. Però la tempesta d’aquesta matinada ha provocat que les trucades telefòniques no poguessin entrar a l’estudi. Ja sabeu que en aquest país cauen quatre gotes i comença a fallar tot. Però en Josep Baiges el tindrem d’aquí a unes setmanes. “Palabra”, que diuen a l'APM.

La secció, sense en Baiges a l’altra banda del fil telefònic, ha estat per a mi una teràpia després d’una setmana molt dura. La ràdio és un desengrassant per al meu cervell. Ja us ho he dit més d'un cop. Hem repassat twits torrencs, les novetats al facebook, spotify i altres eines que trobem a la xarxa. De la resta del programa en destacaria el moment nostàlgia musical, recordant canços mitiques com Ramon ets un mamon, de Bars; Pol petit, de N'Gai N'Gai i Amor d’estiu, de Tancat per defunció.

dimecres, de setembre 21, 2011

I ja fa un any que te'n vas anar



Aquesta cançó em recorda molt el dia que te'n vas anar: el 21 de setembre de 2010. Potser perquè aquella nit havia d'anar a veure el concert de Mishima a Tarragona. Però la teva inesperada marxa, abans de temps, però inevitable, va impedir-ho. Ara ja fa un any que no hi ets. I avui et sento molt a prop. Molt. Potser la teva presència m'ajuda a relativitzar tot el que mha passat en un dia tan llarg. La vida de tant en tant et dóna empentes, però t'aixeques i tires endavant. La teva marxa va ser un cop fort. Eres la darrera àvia que em quedava, la iaia Peia, que de petit em feia les disfresses de Carnaval i el pa amb xocolata per berenar. I ara ja fa un any que no hi ets. El teu record m'ajuda a tirar endavant en moments complicats. Com avui.

diumenge, de setembre 18, 2011

Dos mesos a l’Ala Oest del Mercadal

M’agrada aturar-me, menys sovint del que voldria, i mirar enrera, i analitzar el camí recorregut. És un exercici molt recomanable i més en una feina com la que actualment estic fent. “Que el dia a dia no t’impedeixi planificar el llarg termini” em comentava aquesta setmana una companya de l’”altra banda”. Savi consell que m’està costant de seguir. Espero no tardar gaire a rectificar aquesta tendència, però un Ajuntament com el de Reus és una màquina molt complexa que et domina, a vegades et desborda per moments i et trenca els plans fets a primera hora del matí. Has de reaccionar ràpid.

Fa dos mesos que vaig arribar en el despatx de Direcció de Comunicació del número u del Mercadal i, des de llavors, han passat moltes coses. Unes primeres setmanes intenses van deixar pas a la corba descendent -que no aturada, ni molt menys- de l'agost i la remuntada ràpida del setembre. Rodes de premsa, presentacions, declaracions, actes públics… i alguna crisi. I molt de treball en equip. Divendres feiem balanç de 100 dies de Govern i podíem practicar aquest exercici tan recomanable de mirar enrera, avaluar la feina feta, i encarar amb més força un futur ple de reptes.

En moments com aquest divendres és quan te n’adones de l’evolució vertiginosa del món de la comunicació. Quan començava en aquest ofici, hi havia un temps de gràcia entre l’acció i la reacció de l’adversari polític. En aquesta època d’eclosió de mitjans digitals i xarxes socials quest termini s’ha escurçat fins la mitja hora escassa que hi hagut entre el final de la roda de premsa del govern de Reus i la reacció del principal grup de l’oposició. Deixaré l'anàlisi pels companys periodistes dels mitjans de comunicació.

I el mateix dia que el govern fa balanç dels primers cent dies, mor un dels grans, un mestre, un reusenc il•lustre: Ramon Amigó Anglès. Personalment feia molts anys que coneixia la seva tasca exemplar en la toponímia de les nostres comarques. Va ser el 1995 de la mà de la Carme Miquel, professora d’Història a COU i amb la qual vaig col•laborar en un recull toponímic de Torredembarra. Ella em va parlar d’aquest referent en aquest camp que just llavors començava a conèxier. Per alguna banda ha de córrer una llista de més de 200 renoms de Torredembarra. N’hi ha d’inofensius i d’altres que no encaixen bé els propietaris.

Setze anys després la mort de Ramon Amigó m’agafa treballant a Reus i donant a conèixer la notícia als mitjans i expressant el condol des de l’Ajuntament de Reus a un dels seus fills il·lustres, distingit amb la medalla d’or de la ciutat el 1994. Us deixo dos enllaços: un, l’article de l’alcalde, Carles Pellicer, sobre la figura d’Amigó, un altre, el post a El Món de Reus d’en Josep Baiges, que fa un parell de setmanes ha iniciat una segona part d’aquest blog emblemàtic. La primera etapa la podrem repassar en forma de llibre a partir del proper dia 22 i la segona l’haurem de disfrutar dia a dia.

dissabte, de setembre 10, 2011

Pep Guardiola, un referent



Diuen que molts pixem colònia quan parla Pep Guardiola. En el meu cas reconec haver quedat profundament impressionat pel discurs de l'actual entrenador del Barça quan aquesta setmana va rebre la medalla d'or del Parlament de Catalunya i haver miccionat grans quantitats de perfum del car. Vaig escoltar la seva intervenció en diferit, avisat ja de multitut de crítiques positives. Qui havia sentit en directe era la directora de Televisió de Catalunya i amiga de l'homenatjat, Mònica Terribas, que va estar brillant, sobretot en el final.

Sobre el discurs de Guardiola us haig de dir que coincideixo molt amb ell. Jo també sóc defensor del treball en equip, de l'esforç i del treball a la feina i de deixar fluir el talent sense por. M'agrada i disfruto seguir aprenent dia a dia de persones que en saben més que jo en molts aspectes de la meva feina i de la vida. També sóc un apassionat del meu ofici: la comunicació. L'he pogut viure des de diferents posicions, igual que Guardiola, abans jugador i ara entrenador. I gaudeixo d'aquells moments especials, en què tot quadra, com deia el tècnic blaugrana dijous.

El que més admiro d'en Pep és aquesta revalorització que ha aconseguit del sentit comú, acostumats a personatges públics que es mouen per la vida impulsats per tot menys pel menys comú dels sentits. Guardiola ha recuperat valors que els darrers anys estaven guardats en un calaix, plens de la pols del relativisme i la llei del mínim esforç. No, amics. Calen uns valors per fer les coses bé. I en aquest país i aquest moment, tan mancat de referents, Josep Guardiola s'erigeix com un model i un referent per a molta gent i aquest és el meus cas també. "Si ens aixequem ben d'hora, i treballem sense retrets, som un país imparable" és ja una frase mítica dins l'imaginari català.

Us deixo el seu discurs de l’altre dia al Parlament perquè el pogueu sentir si no ho heu fet ja. I una darrera recomanació: el llibre del bon amic Miquel Àngel Violan El mètode Guardiola, que us ajudarà a conèixer una mica més la filosofia del de Santpedor i com aplicar-la a les vostres organitzacions i a la vida.

dissabte, de setembre 03, 2011

El Punt, passat i futur

L'1 de setembre de va fer exactament dotze anys vaig començar a treballar amb contracte al diari El Punt. Ja portava gairebé tres anys de col·laborador de la secció d’Esports i la marxa de la Berta González em va permetre incorporar-me a la plantilla puntaire en aquesta secció. Era un diari jove, amb tres anys justos d'existència a les comarques tarragonines, i molt camp per córrer. D’aquella època recordo el redisseny del diari i la divisió en quatre edicions: Tarragona, Reus, Terres de l’Ebre i l’Alt Camp/Conca. Recordo també molta feina, moltes hores treballades, i molta il·lusió en aquest treball.

No vaig estar molt temps al Punt, però reconec que em va marcar profundament. Eren els inicis de la meva carrera professional i aquest diari va ser per a mi una escola. D'en Quim, en Joan, en Carles en vaig aprendre molt. L'ambient de la redacció em captivava, sobretot quan encara estava estudiant. M’agradava molt més el dia a dia de la redacció que no les teories de la comunicació que m’ensenyaven a l’Autònoma. Al Punt jo vaig estar quatre anys i mig entre co·laborador i auxiliar de redactor –fent tasques de redactor i algun dia de cap de secció-. Posteriorment encara vaig colaborar-hi esporàdicament i una bona temporada col·laborant amb la secció d'Esports el diumenge.

Per tot això observo amb una barreja de sentiments la fusió entre El Punt i l'Avui, que li ha fet perdre al projecte la personalitat que tenia a les nostres comarques. Hi continuo tenint bons amics i amigues en el nou rotatiu i per això desitjo que El Punt Avui és consolidi en un panorama comunicatiu tan complex com l’actual, amb l’aparició de l'Ara, l'edició en català de La Vanguardia i la crisi del mercat publicitari. El Punt ens ha marcat a diverses generacions de periodistes i als que hi vam treballar en algun moment sempre ens quedarà aquella filosofia de mitjà de comunicació. Endavant doncs!

dissabte, d’agost 27, 2011

Etapes (II)

En l’article que vaig escriure en el darrer número d’aquesta publicació parlava d’etapes. I ho continuaré fent. La raó és més que evident: el Diari de la Torre inicia una nova etapa. L’Antoni Vilà i l’Ana Marín, cofundadors d’aquest mitjà de comunicació, feia temps que havien decidit que els seus dies al capdavant d’aquest barco estaven arribant a la seva fi, però també tenien clar que volien que el Diari de la Torre continués informant les torrenques i els torrencs i generant debat cada mes quan ells ja no hi estiguessin al capdavant. Ha estat un procés llarg, però finalment el relleu s’ha produït i en aquest número d’agost l’Antoni Batista i en Guillem Bargalló han agafat les regnes del degà de la premsa torrenca.

Els nous capitans del Diari de la Torre em van comunicar que volien seguir comptant amb la meva col•laboració i he acceptat, agraït i amb il•lusions renovades, formar part de la tripulació d’aquest nou viatge. En l’últim article ja vaig avançar que havia decidit redefinir aquesta columna i aquest canvi encaixa encara millor en aquesta nova etapa del Diari de la Torre. Els qui van al davant sempre li acaben donant un to personal al producte que elaboren. La combinació de l’experiència de l’Antoni Batista i la joventut d’en Guillem Bargalló promet ser un cóctel que doni grans moments al panorama comunicatiu torrenc.

Aquest primer número de la nova etapa del Diari de la Torre és un primer tast del que serà la nova etapa. Els canvis seran graduals, ja que el relleu ha estat ràpid i no ha donat temps a introduir un nou rumb de forma radical, cosa que tampoc no és sempre recomanable. Veurem nous col·laboradors, noves seccions, nous enfocs… però l’esperit d’aquest projecte de comunicació local que va arrencar l’any 1997 continuarà i ha de continuar present.

Estic començant a escriure aquest article després d’observar un dels primers canvis del nou Diari de la Torre: l’entrada a les xarxes socials. Durant aquest mes d’agost els internautes torrencs hem pogut seguir a través de Twitter actuacions dels Nois de la Torre o el darrer ple municipal. Aquesta serà una de les grans apostes de la nova etapa del periòdic: la presència a internet i sobretot a les xarxes socials. La primera gran experiència twittaire torrenca van ser les eleccions municipals del maig passat amb l’etiqueta #torredembarra2011, però des de llavors hi ha hagut un cert descens piulador -en quantitat i qualitat- que el Diari de la Torre pot contribuir a reconduir. El nou Diari de la Torre el podrem llegir cada mes, però també el tindrem a la xarxa mentre no surti el nou número. I això estarà molt bé, no?

Publicat al número d'agost del Diari de la Torre

divendres, d’agost 19, 2011

Nou descobriment nòrdic

Fa uns anys Stieg Larsson i la seva trilogia Millenium va provocar un boom de la novela negra nòrdica al nostre país. Hi ha qui diu que hi va haver un cert esnobisme amb aquest sobtat interès pels autors escandinaus i potser un inevitable grau d'impostura si que hi va haver. En el meu cas vaig xalar llegint compulsivament la saga Larsson i després em vaig seguir adentrant en el panorama negre nòrdic, amb grans experiències com la descoberta d'Arnaldur Indridason i les seves històries ambientades a la llunyana Islandia. Però sempre mirant més enllà d'aquest gènere i aquests països.

Aquests dies he acabat La hora de las sombras, de Johan Theorin. He tornat a disfrutar molt amb una novel·la situada a l'illa sueca d’Öland, amb una trama molt ben aconseguida, uns personatges ben treballats i un ambient especial. I una gran notícia és que estem davant d'una tetralogia i ja s'ha editat un segon títol en castellà, La tormenta de nieve. Podrem seguir gaudint doncs d'un altre nou valor de la literatura negra escandinava, sense oblidar els clàssics. Ja em toca llegir alguna cosa de Mankell, autor recomanat repetidament per amics i coneguts.

diumenge, d’agost 14, 2011

Mirant cap als Estats Units

Als Estats Units ha arrencat ja la llarga cursa electoral per decidir qui serà el rival de Barack Obama en els comicis presidencials de novembre de 2012. Tot sembla molt obert a les files republicanes i hi ha qui encara amaga les cartes, com l’excadidata a la vicepresidència el 2008, l’exgovernadora d’Alaska Sarah Palin, que encara no ha aclarit s presenta o no candidatura a la presidència. És una altra dona, la líder del Tea Party, Michele Bachmann, l’estrella del moment. Bachmann s’ha imposat en el tradicional sondeig d’Iowa, mig any abans del també tradicional caucus, que dóna el tret de sortida a les primàries republicanes.

Als Estats Units tot va molt ràpid i després del sondeig d’Iowa, ja ha caigut un dels principals aspirants a la nominació republicana, l’exgobvernador de Minnesota Tim Pawlenty, que llença la tovallola després de quedar tercer en aquest test. Si que segueix endavant el congressista Ron Paul, un llibertari que vol tornar als Estats Units totes les tropes que el país té distribuïdes pel món i que si Iran vol tirar endavant el programa nuclear, que ho faci. Entra en escena el governador de Texas, Rick Perry, que acaba d’anunciar la seva candidatura i vol seguir els passos de George Bush, que també va ocupar aquest càrrec abans de ser president. Perry també se situa a l’ala conservadora dels republicans. També tindran les seves aspiracions Mitt Romney o Mick Hukabee, que el 2008 van plantar cara a John Mccain.

Als Estats Units les coses estan així. Tot apunta que el contrincant d’Obama el 2012 serà la seva antítesi i que la batalla ideològica serà molt forta. La deriva ultraconservadora del Partit Republicà va in crescendo. En les tres darreres dècades només George Bush sr. no ha renovat un segon mandat i la situació de l’economia va ser la base de la seva derrota enfront Clinton, un candidat que semblava sortir del no res –del Palau del Governador d'Arkansas-. I l'economia dels Estats Units no travessa, ni de bon tros, el seu millor moment. Veurem qui acaba guanyant la carrera presidencial republicana però la batalla es presenta interessant.

diumenge, d’agost 07, 2011

Pretemporades

El món del futbol ha canviat de forma adcelerada en les dues darreres dècades i en les pretemporades s'ha notat molt, sobretot en les dels grans equips com el Barça i el Madrid. A finals dels anys vuitanta i també els noaranta, el Barça feia la pretemporada a Holanda –Cruyff i després Van Gaal n’eren els entrenadors- i ens arribaven aquelles golejades estratosfèriques contra equips de la Tercera Divisió holandesa amb mites com Christiansen inflant-se de fer gols. Després tornaven cap a la península i disputaven aquells clàssics tornejos d’estiu: Teresa Herrera, Carranza, Ciudad de la Línea… i l’estació final era el Joan Gamper, amb semifinals i final, i on els culers calibràvem la temperatura futbolística del nou Barça.

Les pretemporades de l'entrada del segle XXI són molt diferents. Les gires americanes i asiàtiques o partits per celebrar el centenari de gran clubs protagonitzen les primeres setmanes d’entrenaments i els mitjans magnifiquen les victòries i derrotes d’equips en formació a causa de l'endarreriment de l'arribada dels principals jugadors, que han allargat les vacances a causa de mundials, europeus o copes Amèrica. I en la segona part de la pretemporada ja s'hi juguen títols, les supercopes que toquen segons els èxits de les temporades anteriors, o la classificació per competicions europees.

El futbol professional viu des de fa anys una inflació econòmica i de calendari. Els clubs han de recaptar diners de sota de les pedres i la pretemporada és un moment ideal per fer calaix. TV3 ja ens ofereix tots els partits des del primer moment i s’ha perdut aquella màgia del Gamper, del descobriment d’un nou Barça, veure en acció els nous fitxatges... Les cames i el cap dels jugadors també ho noten i alguns experts avisen de les conseqüències d'aquest canvi de la pretemporada gradual d'anys enrera a a l'exigència actual des del primer moment. O el mateix Pep Guardiola. Però com diu la dita castellana, "Poderoso caballero es Don Dinero" i la sensació d’un cert excés de futbol estiuenc serà la norma dels propers anys.

dimecres, d’agost 03, 2011

Etapes

La vida són etapes. Alguns ja sabreu que des de fa uns dies he emprès un nou repte professional a la capital del Baix Camp, que m’exigirà molta dedicació. Per altra banda, porto més de quinze anys escrivint un article en aquesta publicació i no m’agradaria ni deixar-ho de fer ni seguir fent-ho i no poder garantir un mínim de qualitat a l’hora d’analitzar una política torrenca amb un dia a dia cada cop més complex i polièdric. Per tant, he decidit reorientar la columna Pensaments diversos, que, com el mateix títol indica, pot contenir arguments molt diferents. És un acte d’honestedat amb mi mateix i amb vosaltres, els meus lectors i lectores, la principal raó perquè ja porti més d’una dècada i mitja publicant articles al Diari de la Torre.

Aparco l’anàlisi del dia a dia de la política torrenca en un moment d’inici d’un nou mandat amb un govern en majoria després de mesos en minoria. És un executiu aparentment sòlid, format per tres formacions que van arribar a una entesa relativament ràpida. És positiu per a Torredembarra l’existència d’un govern que es marqui uns objectius –més o menys encertats- en aquesta nova etapa i els pugui assolir, sense topar amb una aritmètica contrària que paralitzi la seva acció i ens situï en inferioritat de condicions respecte altres poblacions de característiques semblants a la nostra.

L’oposició també té un paper bàsic en l’escenari polític torrenc, ja que, com hem vist més d’un cop la darrera dècada, en qualsevol moment es pot convertir en govern. La seva tasca normal i legítima ha de ser fiscalitzar l’acció de govern i és el mateix govern qui li ha de donar les eines per fer-ho. La democràcia és això. En el ple de constitució del nou ple municial vaig sentir bones paraules per part de tots els grups i també del govern. Semblava que podia quedar enrera l’agror imperant gairebé en tot el mandat passat, però poques setmanes després, les relacions entre govern i oposició són pitjors que mai. Va ser un miratge d’un matí de juny. Molta feina se li gira a Pere Font, regidor convergent que ha rebut l’encàrrec de millorar les relacions entre govern i oposició en aquesta nova etapa.

Han estat unes primeres setmanes en què hem tingut notícies d’afers que fa anys que es mouen. Un és el concurs de l’aigua, que finalment s’ha decantat per l’empresa Sorea, opció defensada per l’actual govern, tot i que l’oposició s’ha afanyat a destacar la lletra petita de la sentència. Per l’altra, el cas Muntanyans II ha fet un pas més. En aquest inici d’estiu hem tingut notícia d’una sentència en contra de l’urbanització d’aquell espai perquè és inundable. Hi ha desenes de milions en joc i la Generalitat ha recorregut la sentència. Haurem de continuar pendents d’aquesta etapa ja força llarga amb Torredembarra protagonista als tribunals.

Aprofito aquestes línies per emular el gran Paco Umbral y “hablar de mi libro”. A les llibreries podeu trobar el llibre Pensaments diversos. Quinze anys observant la política a Torredembarra (1995-2010), una selecció d’articles que analitza la política torrenca de l’any 1995 ençà. Una bona lectura d’estiu, època per reflexionar tombat a la platja amb la remor de les onades de fons o la fresca dels vespres de Torredembarra. El qui escriu també aprofitarà per reflexionar quin serà el futur de Pensaments diversos.

Publicat al número de juliol del Diari de la Torre

diumenge, de juliol 31, 2011

Més sobre spin doctors

"Ha habido un problema de comunicación". "No nos hemos sabido explicar bien". "No hemos comunicado correctamente una buena gestión". ¿Les suena? Es la excusa recurrente que gobiernos de todos los colores ponen muy a menudo cuando quieren esquivar una crisis política. ¿Pero tienen razón? Solo en parte. Obama, Sarkozy, Berlusconi, Merkel, Cameron, Rajoy y Zapatero. ¿Qué tienen en común? Su adaptación a los dictados de la democracia mediática. Porque la sociedad del espectáculo y del entretenimiento exige convivencia con el ritmo y el lenguaje de los medios de comunicación. Mensajes simples, directos, muy centrados en caras y con apelaciones constantes a las emociones. Los liderazgos políticos son cada vez más compartidos, más mediáticos. Están cada vez más expuestos al escrutinio constante de unos medios ante los cuales necesitan entrenamiento y asistencia por parte de equipos de profesionales que van a más en número y en capacidad de influencia. Es necesario saber que existen y qué hacen, para entender del todo la política que tenemos.

Aquest text el podem trobar a la contraportada de Los guardianes del mensaje, el darrer llibre d'en Toni Aira, que continua imparable en la publicació de títols que considero molt recomanables als qui ens dediquem a a comunicació política i institucional. Aira continua aprofundint en aquesta nova obra en el seu gran tema: els spin doctors. En aquestes 150 pàgines podem aprofundir una mica més en aquests personatges que estan darrera dels principals polítics del panorama mundial. Hi trobem noms i cognoms, casos singulars i patrons que es repeteixen. És un magnífic complement del seu primer títol dedicat als spin doctors i que ja es pot considerar un petit clàssic.

El nou llibre de l’amic Aira m’ha agafat en un moment especial, de canvi laboral, i m’ha servit per agafar algunes idees per afrontar el nou repte professional. L’autor contraposa als spin doctors anglosaxons un model alternatiu, que s’adequa més al nostre país, que, com gairebé en tot, anem algunes dècades endarrerits. Doncs si voleu saber alguna cosa més sobre els qui teixeixen el relat polític d’Obama, Sarkozy o Merkel i també de Zapatero –aquests ja estan acaban el cabdell- i Rajoy busqueu el nou llibre d’en Toni Aira.

diumenge, de juliol 24, 2011

Primera setmana a l’Ala Oest del Mercadal

Dilluns vaig iniciar la meva etapa com a director de comunicació de l'Ajuntament de Reus. Venia mentalitzat que l'aterratge a l’Ala Oest del número 1 de la plaça del Mercadal seria complex, però fins que no hi ets a dins no calibres la intensitat del dia a dia d'un ajuntament com el de la capital del Baix Camp. El debut va ser una roda de premsa sobre el dèficit i el deute del consistori reusenc, un tema sempre complicat pels profans en la matèria financera però bàsic per fer la foto d'on està l'Ajuntament reusenc amb l'objectiu d'empendre les accions necessàries per reconduir la situació.

L'àrea de Comunicació de l’Ajuntament de Reus abasta molt més que la relació amb els mitjans, que per a mi és bàsica, potser perquè durant molts anys he estat a “l'altra banda”, la dels bons. Hi ha una feina feta modèlica sobre la identitat corporativa del consistori reusenc i uns mitjans de comunicació propis molt potents. Durant aquests primers dies he compaginat el dia a dia de comunicar l'acció d'un govern que comença a caminar amb els contactes amb els responsables de mitjans locals i la gent de la casa. I les properes setmanes continuarà aquesta feina intensa.

El primer dia ja vaig experimentar la condició del nou càrrec que he assumit. Corrien fotocòpies i correus electrònics amb aquest article, escrit ja fa més d'un any i mig. Reconec que el títol és provocador però demano a tothom que llegeixi l'escrit sencer i veurà que és un crit a la reflexió serena a partir de la meva visió del Camp de Tarragona i en la qual la ciutat de Reus hi té un paper cabdal. I a partir d’ara podré contribuir d'alguna manera o altra a reforçar aquesta posició clau de la capital reusenca en la segona àrea metropolitana de Catalunya. L'Aeroport de Reus ha de continuar denominant-se Aeroport de Reus igual que el Port de Tarragona ha de seguir dient-se Port de Tarragona.

Els qui em coneixen ja saben que quan treballo en un lloc m'enfundo la samarreta i en sento els colors. M'ha passat a l’Alt Camp i ho he notat més que mai aquesta mateixa setmana amb l’incendi de la Riba, que m’ha entristit i emprenyat i m’ha fet tenir un ull en aquella comarca que aquests tres anys m’han fet estimar. Ara estic a Reus, ciutat on ja hi havia treballat en etapes anteriors, i n’estic tornant a sentir el dia a dia, treballant-hi, descobrint nous racons i respirant els seus carrers i places i aquest caràcter tan especial que té.