divendres, de juny 29, 2007

Un nou mitjà de comunicació

Aquesta ha estat una setmana molt intensa a la xarxa. Dilluns em va sorprendre veure un comentari al Saló dels Penjats parlant de la meva marxa del Més Tarragona. Dimarts vaig penjar un post al meu bloc explicant les raons del meu canvi laboral i algunes reflexions sobre aquesta decisió. M'han satisfet molts alguns comentaris d'amics, coneguts i saludats (aprofito el títol del programa de Josep Puigbó a Td8) que et reconforten i et fan sentir valorat. Altres m'heu trucat o m'ho heu dit cara a cara perquè ens hem trobat i us ho he comunicat o ja ho sabieu. Gràcies a tots!

Però el gran fenòmen mediàtic de la setmana ha estat els greus problemes laborals del Diari de Tarragona i el Grup 100% Comunicació, on encara treballo. El Saló dels Penjats ha informat sobre aquests conflictes i molta gent hi ha dit la seva a través de comentaris, alguns fora de lloc i faltant al respecte des de l'anonimat. Fins i tot el Tondo Rotondo, blocaire tarragoní de referència, hi deia la seva.

Aquests dies hem mantingut un intens debat entre els Penjats i hem decidit marcar uns límits. Alguns diran que practiquem la censura, però la llibertat d'expressió té uns límits i hem cregut que els estàvem superant. La blocosfera és un nou mitjà de comunicació -cada vegada ho tinc mé clar- i encara ha d'evolucionar per acabar de definir-lo.

D'aquesta setmana també em quedo amb el debat sobre el món de la comunicació, malalt des de fa ja molt temps, amb sous precaritzats per uns professionals la majoria titulats. Però hi ha una oferta de nous llicenciats que supera la demanda i les empreses ho aprofiten. I per l'altra banda els periodistes som molt individualistes i sovint fins i tot egoïstes. No sabem organitzar-nos excepte en moments molt puntuals. Per cert, que se'n sap de l'Estatut del Periodista? S'ha perdut pels passadissos del Congrés? Aquesta setmana ha semblat que despertàvem una mica i es creava un debat que anava més enllà del nostre sector. Tindrà continuïtat?

dimecres, de juny 27, 2007

S'acaba l'era Blair


De tant en tan va bé treure el cap a l'exterior i parlar de política internacional. Aquest dimecres s'ha produït el relleu pel que fa al primer ministre britànic. Tony Blair ha posat fi a una dècada en el càrrec i ha cedit el testimoni a Gordon Brown, el seu ministre de Finances i que fins fa uns mesos no el podia ni veure i intentava que no el pogués succeir. Brown es conveteix en el 52è primer ministre de la Gran Bretanya, i viurà al mític número 10 de Downing Street, igual que Tatcher, Churchill o Atlee. Diuen que no és tan carismàtic com el seu antecessor i que marcarà distàncies en alguns aspecte. Per exemple és més euroescèptic que Blair, una cosa que entre els britànics ven bastant.

Blair va arribar al poder el 1997 després de renovar el laborisme i arrassar en les eleccions legislatives a aquell sempre tristot John Major. Era el menys laborista dels primers ministres laboristes i apostava per l'anomenada Tercera Via, que tenia com a gran ideòleg el sociòleg Anthony Giddens. Després del tatcherisme, continuat per Major, tampoc no calia fer polítiques molt d'esquerres per semblar d'esquerres. Blair estava de moda. Ees va buscar uns amics ben estranys! Primer, Aznar, que deia allò de "Mi amigo Blair". I després Bush, amb la quadratura del cercle amb el Trio de les Azores. Realment, Blair ha anat de més a menys i a molt menys. La Guerra de l'Iraq, on hi va intervenir de la maneta dels americans ha acabat sent la seva tomba política.

A que es dedicarà ara amb cinquanta i pocs anys? Ja li han trobat una nova ocupació: al Pròxim Orient. I és que ha de ser fotut això de plegar de president tan (relativament) jove. Ja li va passar a Clinton, que s'ho ha acabat passant molt bé fent conferències, o a Felipe González, que deu seguir cultivant bonsais. Per contra, Chirac ja es pot dedicar als néts. Schroeder, en canvi, si que s'ho ha muntat bé, cobrant una morterada al capdavant de la construcció del gasoducte entre Rússia i la seva pàtria alemanya. Un crack.

Per acabar, sempre m'ha sorprès aquests relleus a l'anglesa. Primers ministres que han estat molt populars i pleguen a mitja legislatura pressionats pel seu partit, tot i haver guanyat les eleccions . Li va passar a Tatcher el 1990 amb John Major. I ara li toca a Blair per Brown. Veurem si el nou primer ministre laborista és capaç de guanyar les eleccions d'aquí a dos anys, com Major va fer el 1993. El seu contricant tory, David Cameron, es veu que no és cap crack. Més mediocritat a la política?

dimarts, de juny 26, 2007

Doncs sí, me'n vaig

Aquest dilluns ja vaig poder veure algun comentari al Saló dels Penjats explicant que deixo el Més Tarragona i aquest matí he comprovat un post que a més de parlar dels problemes laborals als mitjans del Grup 100% informa que deixo el Més Tarragona i me'n vaig a un altre diari gratuït, l'Aquí. Confirmo que tot això és veritat com alguns ja ho heu conegut de boca meva. Ha estat una decisió llargament meditada en què uns factors han pesat més que altres i m'han impulsat a afrontar un nou repte laboral.

Com em deia la periodista i actual regidora tarragonina Begoña Floría, els periodistes ens impliquem molt en el mitjà de comunicació que trebalem i la feina que realitzem. En el Més Taragona hi sóc des del número zero. És més, ja hi treballava quan era un setmanari que no llegia ningú. He estat redactor, cap de redacció i director. He intentat fer la meva feina el millor possible amb els mínims recursos possibles -cada cop menys- i dignificar el món dels diaris gratuïts amb un producte humil però amb una certa qualitat.

Continuo creient en la premsa gratuïta i ho demostra que seguiré treballant en un mitjà d'aquest tipus. Però la meva etapa al Més Tarragona crec que s'ha acabat després de més de tres anys implicat en un projecte pioner a les comarques de Tarragona i que sempre recordaré amb molt afecte i estima. Amb el temps, les coses negatives van quedant en el subconscient més profund i recordes els aspectes positius. Em queden encara uns dies al capdavant del Més Tarragona i intentaré continuar fent la feina el millor possible, tot i que vivim un moment difícil.

diumenge, de juny 24, 2007

Els convergents aposten per la blocosfera


En els darrers dies estem veient com la blocosfera tarragonina està experimentant la incorporació de polítics convergents que han trobat en els blogs la manera d'expressar les seves opnions en aquesta nova situació política amb el PSC i ERC governant la ciutat. Un d'aquests nous blocaires és el president local de CDC a Tarragona, Quim Amorós, que el dissabte 16 de juny va publicar el seu primer post.

"Hola, em dic Joaquim Amorós i avui he començat aquest blog,
de fet no tinc gaire experiència en mantenir blogs ni res per l'estil, aixì que no sé si seré capaç d'anant actualitzant-lo periodicament.
De fet intentaré posar algunes reflexions del que penso de les coses i poder contrastar-les amb els altres"
, començava el seu primer article Amorós. No té comptador de visites però qui podem apreciar un nombre important de comentaris.

Entre els comentaristes d'aquest bloc he pogut descobrir dos nous blocs convergents, Un és el de l'Oriol Vázquez Tarrida, que té 21 anys i és estudiant de Dret. Milita a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya des de l'any 2003 i a Convergència democràtica de Catalunya. Ha estat cap local de la JNC a Tarragona des de 2005 a 2007, tal com explica a la seva presentació.

Però encara n'hem pogut trobar un de més "contundent", com podeu comprovar a la fotografia que il·lustra el post. El bloc és diu El Capità Tarragona, alter ego de l'Albert Puñet, de 22 anys i llicenciat en Administració i Direcció d'Empreses, a més de militant a la JNC de Tarragona. Aficionat al teatre, afirma que "m'encanta la política, el teatre, les finances i el tracte amb la gent". "Perquè el CAPITÀ TARRAGONA? Perque ara més que mai a Tarragona li cal un super heroi", afirma contundentment en la seva presentació.

La supressió de més de 500 zones blaves a la ciutat de Tarragona o els primers "gestos" del socialista Ballesteros com alcalde de Tarragona són objecte de crítiques contundents en aquests blocs. També hi trobem debat a través d'intervencions com les del membre de les JSC Alejandro Caballero. Haurem de seguirde molt a prop aquests nous blocs, que animaran ben segur el panorama blocaire tarragoní.

divendres, de juny 22, 2007

Nou llibre de Gabriel Comes


Dones, és un llibre que vol descriure fonamentalment, com vivia i com pensava la dona al Barri Marítim de Torredembarra durant el primer terç del segle XX. L’autor, per aconseguir-ho, agrupa tota la informació obtinguda a través d’entrevistes a algunes de les protagonistes de l’època que s’investiga, en diversos apartats: el naixement i el bateig; la primera comunió, l’escola; els jocs i les joguines; el festeig i el casament; l’economia domèstica; la feina de la llar; la vestimenta; remeis casolans, i ofereix un complert estudi, farcit d’anècdotes i il·lustrat amb fotografies, de la realitat social de la dona d’aquells temps passats. Dit en altres paraules, el llibre els hi vol retre un homenatge sentimental.

Aquest és el resum que es pot llegir a la contraportada del nou llibre d'en Gabriel Comes (els podeu veure a ell i el llibre en aquesta fotografia de Marc Gavaldà). Ja porta una colla de llibres escrits i aquest és el sisè centrat en Baix a Mar. Feia temps que el preparava. L'any passat ja me'n parlava mentre acabàvem el que vam fer a quatre mans sobre els 25 anys del Club Escacs Torredembarra. Li feia molta il·lusió perquè la investigació sobre la memòria popular de Baix a Mar que està fent des de ja fa uns quants anys s'havia centrat en els pescadors. Sentia que té un deute pendent amb les dones i ara l'ha saldat.

Dones. Torredembarra, Baix a Mar (1900-1936) el presenta aquest dissabte 23 de juny a dos quarts de nou a la Biblioplatja del Barri Marítim torrenc. Per escriure aquest llibre ha entrevistat 8 dones de Baix a Mar, totes més grans de vuitanta anys. En la nova obra de Gabriel Comes no hi falten fotografies. N'hi ha un centenar. Tampoc anècdotes que ajuden a dibuixar com era la vida d'una dona a Baix a Mar el primer terç del segle XX. Ben segur que el Gabi ja té nous projectes mig engegats que tard o aviat veuran la llum en forma de llibre.

A Tarragona surt guanyant el PSC

La primera enquesta que he impulsat des del meu bloc ha estat sobre el nou pacte de govern de la ciutat de Tarragona. Els internautes han votat i un terç (34%) ha votat que ha sortit guanyant el PSC, mentre que el 29% opinen que ha sigut ERC els que han sortit guanyant amb l'acord. Un 24% es decanten perquè han guanyat tots dos partits i finalment només un 13% consideren que cap dels dos ha sortit guanyant. Han votat 38 persones. Moltes gràcies.

Ja està penjada la segona enquesta. Aquest cop la pregunta gira al voltant de Torredembarra i quin pacte l'hauria de governar durant aquest mandat. Teniu les tres opcions que crec més factibles i un quarta per altres possibilitats. Recordeu que podeu fer comentaris.

dijous, de juny 21, 2007

El mandat comença amb incertesa

El plenari de constitució del nou Ajuntament de Torredembarra només ha aclarit qui serà l'alcalde en aquest inici de mandat. Les negociacions portades a terme pels diferents partits polítics després de les eleccions del 27 de maig no han arribat encara a bon port i el socialista Manuel Jiménez ha estat investit com alcalde només amb els cinc vots del seu partit i fent valer la condició de ser la llista més votada. Quan escric aquestes línies encara no està definit quins seran els socis de govern de Jiménez en el seu segon mandat com alcalde.

Per què s'ha arribat, però, a aquesta situació? En una negociació tots els negociadors han d'estar disposats a cedir en algunes de les seves pretencions i sembla que alguns dels implicats en aquest procés a Torredembarra continua movent-se per una zona de màxims. El pacte de les forces d'esquerra més els independents del GIT és l'opció que ha tingut, té i tindrà més possibilitats de tirar endavant, encara que no l'única. Aquesta fòrmula és la que ha governat Torredembarra des de la moció de censura de l'octubre del 2004 i dels deu hipotètics integrants d'aquest govern de deu regidors, només dos serien nous. Ja es coneixen la majoria, pel positiu i el negatiu.

La meitat d'aquests deu regidors són socialistes i, per tant, és difícilment discutible que Manuel Jiménez, sigui l'alcalde. El primer problema sorgeix, però, en l'actitut socialista. Mentre en altres municipis la mateixa nit electoral o durant la jornada el dilluns s'iniciaven les negociacions, el PSC va deixar passar uns quants dies. Potser perquè es pensaven que simplement era renovar el pacte del 2004 i seria gairebé un tràmit? Doncs alguns dels altres socis tenen clar que el nou acord ha de ser molt diferent al que hi havia fins ara.

Això pensa l'Alternativa Baix Gaià, enfortida després de passar d'un a dos regidors. Lluís Suñé ja no està sol i només demana més competències sinó un nou estil i l'urbanisme és una de les àrees que més ha de canviar. La manca d'acord entre PSC i ABG és la principal raó que encara no s'hagi pogut signar el pacte d'esquerres. Esquerra Republicana viu una situació inversa. Ha perdut un dels tres regidors que tenia i comprova que després de formar part de dos pactes de govern en el final dels dos darrers mandats, sempre ha sortit perdent.

Aquest cop estava cantat el descens de vots republicà després de la pèssima gestió de la remodelació del carrer Antoni Roig i plaça de la Font. Només una greu miopia política pot explicar la negació de l'evidència del càstig de l'electorat a la regidora Gassull, que hauria fer un examen de consciència i, tot i que no està gaire de moda, assumir, si convé, responsabilitats. Els resultats a les meses electorals on voten els residents en la zona remodelada són demolidors per ERC, una formació enacara en estat de xoc pels mals resultats i on alguns militants aposten per mantenir-se a l'oposició. Els republicans han de decidir que volen ser quan siguin
grans.

El Grup d'Independents per Torredembarra és la formació que té més clar el suport a Jiménez. El GIT segueix desinflant-se i ha perdut més de 200 vots i amb prou feines ha conservat un regidor. De ser la tercera força política el 1999 ha passat a ser la setena el 2007. El declivi és absolut i ara és qüestió de salvar els mobles a través d'un dels regidors més ben valorats del darrer mandat.

Covergència i Unió, segona força més votada i que disposa de quatre regidors, s'ha ofert per bastir una sociovergència que doni estabilitat a Torredembara. La formació d'una coalició dels dos grans partits -que sempre és molt negativa per un dels dos- dependrà de la paciència del PSC a l'hora de negociar amb els seus exsocis. Dins dels socialistes hi ha un sector que no vol veure els convergents ni en pintura i un altre que cada vegada ho veu com l'opció més factible davant l'actitut de republicans i ecosocialistes. El regidor del PP podria ser una peça a si arriba el moment de completar aquest pacte alternatiu mentre que Jiménez ja ha descartat l'Agrupació Democràtica a l'hora de buscar socis de govern. Venen dies de reunions, converses, sopars i dures negociacions, que demostren que a Torredembarra el mapa polític continua sent un trencaclosques on es necessita un calçador per fer encaixar les peces. En sabran?

Publicat al número de juny del Diari de la Torre

dimecres, de juny 20, 2007

Cap de setmana taurí


Diumenge em va sorprendre la portada de La Vanguardia amb una gran fotografia que il·lustrava la prèvia de la corrida de toros de la tarda que havia de protagonitzar José Tomás. Encuriosit m'ho vaig llegir -tres pàgines a l'interior del rotatiu- i vaig arribar a la conclusió que aquest personatge representa molt en el món de la "fiesta nacional", que a mi em queda molt lluny. Vaig recordar llavors un parell de d'aficionats al toreig ja fa un parell de mesos em comentaven que esperaven amb fervor la data del 17 de juny.

Reconec que em sento més proper als antitaurins i als taurins. Quan era petit i feien toros a la tele –llavors hi havia dos o com a molt tres cadenes de TV– m’emprenyava molt. No podia veure els dibuixos animats que hi feien normalment a aquella hora. Vaig anar creixent i aquest món em semblava caspós i molt espanyol, tot i que també vaig saber que hi havia hagut toreros catalans molt bons i un al meu municipi, Torredembarra, el Peroy, que apareix quadre penjat a la sala de juntes de l’Ajuntament torrenc.

Fa tres estius es va muntar una polèmica per les corrides de toros a Tarragona amb manifestacions i denuncies dels antitaurins, liderats pel Partido Antitaurino contra el Maltrato Animal (PACMA). A mi em va tocar cobrir-ho i en vaig poder treure algunes conclusions gràcies al Juanjo, un amic molt aficionat a aquest món -el seu pare havia estat torero- que ens va convidar a entrar a la plaça i respirar per uns minuts l'ambient que hi havia. La majoria dels que hi havia allà eren "guiris" que havien arribat amb autocar. Es podien veure moltes cadires buides. Igual que anaven a veure l'amfiteatre o a PortAventura els portaven a una corrida. El toro que vaig veure no estava massa en forma i l'ambient era molt "castízo". No em vaig quedar fins al final. Quan vaig marxar el toro ja tenia unes quantes banderilles a l'esquena. Han de fer mal!

Crec que amb els toros em passaria com amb el tè: encara que m'esforcés perquè m'agradés, no ho aconseguiria. Encara que ho provi mitja dotzena de vegades. Dilluns em van sorprendre les quatre pàgines de la Vanguàrdia i TV3 fent una notícia de la corrida. Els dos mitjans treien a relluir els VIPS que hi havia a la Monumental. Molt variats. Des de la Duquesa de Alba i el Sánchez Deagó al Boadella, el Sabina o el Serrat. Tots alabant la figura de José Tomás i trobant-hi art en el procés per matar a una pobra bèstia. Jo no sóc partidari de prohibir masses coses, però si de deixar que un procés arribi on ha d'arribar. A Tarragona no hi ha afició als toros. Calen mantenir les corrides estiuenques a base de carretades de guiris? I el que ha passat aquest diumenge ala Monumental de Barcelona em sembla una illa enmig d'un ocèa amb una gran operació de màrqueting al seu voltant. Ningú pot negar, però, que en molts llocs de l'Estat hi ha molts aficionats als toros. I una cosa més important encara: es mouen molts milions d'euros.

dilluns, de juny 18, 2007

Apunts municipals


1. El juantxisme eclipsa el nou tripartit de Reus. El regidor de la CORI va ser el gran protagonista de la presa de possessió del nou consistori reusenc, el tercer i tot sembla que darrer mandat com alcalde de Lluís Miquel Pérez. Però molts mitjans nacionals i estatals assenyalaven Ariel Santamaria com a nou alcalde reusenc.

2. A Tarragona es va viure un acte de presa de possessió de Ballesteros com a nou alcalde molt emotiva. Faltava Joan Miquel Nadal, que estava fent esquí aquàtic a l'Ampolla. El bipartit PSC-ERC ja mana a Tarragona i engega una nova etapa.

3. Dolors Batalla continua com alcaldessa de Valls, tot i que no ha pogut lligar encara el pacte anb Esquerra. Li manca només un regidor per la majoria absoluta. El futur polític de Batalla és molt prometedor, mentre la socialista Núria Segú pateix una clara derrota. Però crec que el 2011 veurem el segon round d'aquest duel Batalla-Segú.

4. Tortosa torna a ser convergent. Ferran Bel si que ha pactat amb ERC i ha sumat dos regidors als deu que ja tenia. El PP no s'ha recuperat del Pla Hidrològic Nacional i dels sis regidors del 1999 ha passat a un el 2007. Al socialista Sabaté li toca estar a ara a l'oposició.

5. Vila-seca continua sent un dels grans feus convergents. Josep Poblet, amb 11 de 17 possibles, continua sent un dels alcaldes de CiU amb més regidors a tot Catalunya. La presidència de la Diputació se la té ben guanyada.

6. Salou diu adéu a l'alcalde de la segregació, Esteve Ferran, que ja té 77 anys. El pacte entre PSC, CiU i els independents de RDS han signat un pace que ha costat de quallar però obre una nova etapa en la capital de la Costa Daurada amb una alcaldia partida entre socialistes i convergents. Ja veurem com acaba.

7. Altafulla demostra que com diuen els castellans "la avaricia rompe el saco". El socialista Josep Maria Gené volia ser acalde i al final quedarà com a cap de l'oposició. L'alcaldia és per a l'Alternativa Baix Gaià, en la persona del company periodista Francesc Farré, recolzat per ERC, la PAU de Fonxo Blanch i CiU, que ha ha estat l'àrbitre.

8. Creixell té alcalde del PP, tot i que s'ha presentat en coalició amb els independents i el suport de l'expopular Juanjo Conesa. Les forces d'esquerra i CiU no s'han posat d'acord en bastir una alternativa de govern lògica després de les ferides per la moció de censura del darrer mandat.

9. Els Pallaresos inicia una nova etapa amb una alcaldessa convergent que no era cap de llista. El numéro u de CiU, Enric Martínez, s'ha sacrificat per la governabilitat cosa que l'honora. Al govern hi són Iniciativa -sense Julià Oller, és clar- i Gent dels Pallaresos, força independent per l'excapdellista del PSC, Claudi Domènech, que la direcció provincial va apartar del número u de la llista socialista tot i haver estat escollit per l'assemblea local. La venjança és un plat que es menja fred.

10. I que haig de dir de Torredembarra? L'Ajuntament continua a la deriva. Les forces d'esquerra encara estan negociant el pacte i el socialista Jiménez ha hagut de ser escollit només amb els vots del seu partit. L'escenari encara és obert i la sociovergència no és descartable ni molt menys. Dependrà de la paciència socialista.

dissabte, de juny 16, 2007

Torredembarra: amb tres setmanes no n'hi ha prou

Els partits polítics de Torredembarra han tingut gairebé tres setmanes per bastir un govern que afronti aquests quatre propers anys. Sembla, però, que no n'han tingut prou i els calen més dies per posar-se d'acord. M'ho deia un dels regidors actuals fa un parell de dies: "Estàvem acostumats a tenir moltes setmanes per negociar els governs". Recordem que la moció de censura va cristal·litzar el 20 d'octubre de 2004 però portava gestant-se gairebé des d'abans de l'estiu. I el pacte tripartit CiU-ERC-PSC del gener de 2001? Segalà havia dimitit el juliol.

Tenim alcalde, el socialista Manuel Jiménez altre cop perquè ha encaçalat la llista més votada. Ha passat en molts altres municipis. No hem de muntar un sacramental. Tenim un principi d'acord entre les forces d'esquerra i el GIT, però també cants de sirena de sociovergència, reforçats per una campanya que ja fa dies que sura per la blocosfera. Diuen que temes al voltant de l'urbanisme està endarrerint un acord entre PSC, ERC, ABG i GIT, però a ningú se li escapa que hi ha una mar de fons molt moguda dins d'alguns partits, on certes persones fan autocrítica pels resultats i altres no volen o no en són capaços.

Hi ha qui no té por d'anar a l'oposició i altres que els fa molta mandra. Hi ha qui ja es veu a l'oposició i altres que encara albiren possibilitats de governar. El ple de constitució del nou plenari municipal ens ha deixat clar aquest dissabte qui serà l'alcalde i quatre regidors més del govern, però poca cosa més. Les negociacions continuaran i, pel bé del nostre municipi, esperem que acabin aviat i que els polítics que hem votat estiguin a l'alçada de les circumstàncies.

dijous, de juny 14, 2007

Van tancant-se els pactes


Dissabte vinent s'han de constituir els nous Ajuntaments i els diferents partits i candidatures que es van presentar a les eleccions municipals estan tancant els acords per assegurar majories absolutes i les eleccions dels alcaldes. Encara hi ha municipis en què s'estan negociant a contarrellotge acords de govern i en sortiran de ben estranys i altres no acabaran de quallar i alguns alcaldes hauran de començar a governar en minoria.

A Tarragona el PSC podrà tornar a exercir l'alcaldia de Tarragona després de 18 anys amb la tranquilitat que li dóna la majoria absoluta l'acord de govern amb Esquerra Republicana després d'unes llargues negociacions. I així havia de ser. Els republicans no podien demostrar presses amb només dos regidors contra els tretze socialistes. Han demostrat saber llegir molt bé els tempos i han aconseguit un acord molt benefició ja que coordinaran dues de les sis àrees que té l'organigrama de govern: Promoció i Estratègies de Ciutat, en mans de Sergi de los Rios, segon tinent d'alcalde; i Patrimoni, Cultura i Educació, amb Rosa Rossell, novena tinent d'alcalde al capdavant.

Per part del PSC, surten molt reforçats Pau Pérez, primer tinent d'alcalde i coordinador de l'àrea econòmica. Pérez es sentarà junt amb Ballesteros i De los Rios dirigint els plens. L'independent José Luis Navarro li toca barallar-se amb Urbanisme i la col·lega Begoña Floría s'encarregarà de la Comunicació i les Noves Tecnologies. Molta feina sobre la taula té el nou "govern de progrés per Tarragona", que no pot decebe a l'ampli suport popular que tenen darrera. He inclòs una enquesta al bloc perquè pogueun valorar el pacte tarragoní.

Vull tancar aquest post parlant d'Altafulla, on un altre col·lega, Francesc Farré, serà l'alcalde. L'afany de poder de Josep Maria Gené, cap de llista del PSC, que volia ser alcalde costés el que costés, i va arribar a articular un pacte amb el PP, i els independents d'AUPA i IDEAL faltant-li una peça, l'ha deixat a l'oposició. En canvi, l'Alternativa Baix Gaià, força més votada amb tres regidors, governarà junt amb Esquerra Republicana, la PAU de l'incombustible Fonxo Blanch, i CiU que ha apostat pel canvi i permet aquest pacte que converteix el periodista Francesc Farré en alcalde.

A Torredembarra encara estan acabant de negociar les forces d'esquerra i el GIT per renovar l'actual pacte de govern però amb unes noves bases que estan provocant alguns problemes. CiU no s'ha quedat quieta i apreta per aconseguir la sociovergència.

dimarts, de juny 12, 2007

Esquerra o l'etern caïnisme


El secretari general d'Esquerra Republicana, Joan Puigcercós, ens ha sorprès amb la presentació a través de La Vanguardia, un dels diaris que més canya fot al seu partit, de la seva precandidatura a la presidència de la Generalitat. Com si d'un gag del Polònia es tractés ha vingut trepitjant fort i cridant: "Ei, sóc aquí, Ja estic preparat". Tot això quan portem poc més de mig any de segon tripartit amb Josep-Lluís Carod-Rovira com a vicepresident o conseller de la vicepresidència, deixem-ho com a número dos del govern, i queden més de tres anys pels propers comicis catalans. Calia?

Tinc la sensació que la història es repeteix i Esquerra torna a entrar en les lluites caïnites que ja van protagonitzar Barrera i Hortalà, Hortalà i Colom, Colom i Carod. Ara toca una guerra Carod-Puigcercós, sense oblidar que Joan Carretero també els disputa el lideratge del partit a través d'un corrent crític que cada vegada té més suports? Uriel Bertran ha hagut de dimitir com a secretari d'imatge d'ERC perquè donava suport a Carretero, cosa que torna a demostrar que de democràcia interna dins dels partits res de res. Calia?

ERC està perdent suport electoral. Les xifres ho demostren. Continua entrant en nous ajuntaments, però en la majoria dels que ja hi té representació perd percenantge de vot i regidors. En les properes eleccions generals tocarà defensar els vuit diputats obtinguts al Congrés en un plebiscit a favor de Carod després de la seva expulsió del govern per haver negociat amb ETA. El moment actual és molt diferent i d'aquí a uns mesos les coses no hauran canviat massa. Veurem quants diputats més acompanyen Joan Ridao a la cambra baixa.

Esquerra travessa un moment complicat. Està buscant la seva identitat dins d'un govern liderat per Montilla, un polític molt diferent a Maragall en molts aspectes, però sobretot en el seu nivell de carisma i de catalanisme. Cada vegada són més les persones que consideren que Carod està ja amortitzat després d'una dècada de lideratge. Ha arribat l'hora de Puigcercós, que ja fa anys que domina el partit, o cal una renovació més a fons amb un líder com Carretero o una tercera via que podria representar Portabella? ERC torna a estar un moment difícil de la seva llarga història i hem de veure si els seus líders estaran a l'alçada, pel bé del partit però també del nacionalisme català.

dissabte, de juny 09, 2007

Saura com a símptoma


El conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, està des de fa unes setmanes a l'ull de l'huracà. L'oposició l'està matxacant -ho fan sempre que poden tinguin i no tinguin raó i siguin d'un o altre color polític- però el més impressionant és la manifestació d'aquesta setmana de 5.000 mossos d'esquadra demanant la seva dimissió. No estaven manipulats per l'oposició i el crit era unànima contra el conseller ecosocialista. En sis mesos al càrrec ha demostrat que li ve molt gran. Em el primer tripartit, amb una cartera "light", no es va desgastar gaire i va intentar lluir tot el que va poder. Però ara ha de gestionar "marrons" de veritat.

Em comentava un conseller de la Generalitat que el paper que per a molts representava Saura de bomber del primer tripartit tenia molt poc a veure amb la realitat. Explicava que eren ell i un altre conseller del tercer partit que s'arromengaven per a solucionar les crisis mentre Saura treia el cap als mitjans o s'amagava. Iniciativa va pujar molts vots i uns quants escons a les eleccions passades i va demanar més quota de poder en el nou executiu català. Interior, com alguns avançaven quan encara ni havia pres possessió del càrrec, està resultant una font de desgast cada cop més inassumible per Saura, que està convertint la seva predecessora, Montserrat Tura, en una "crack".

Saura no funciona com a conseller d'Interior. Però que pot fer el president Montilla? Poca cosa a part d'allò de "al mal tiempo buena cara". No pot destituir el màxim líder d'un partit soci seu de govern. Només ho va poder fer Maragall amb Carod el 2004 perquè li van encarregar des de Madrid i estava ETA pel mig, material sensible. És bo que els màxims líders dels partits tinguin càrrecs de govern? O seria millor com fan a Euskadi el PNV o Eusko Alkartasuna? Una cosa és Ibarretxe, lehendakari, i l'altra Josu Jon Imaz, president del PNV. O Begoña Errazti, màxima líder d'Eusko Alkrtasuna i no forma part del govern.

Dins d'Esquerra Republicana es comença a discutir si és positiu que els dos màxims líders siguin membres del govern. Es planteja seriosament la marxa de Puigercós de l'executiu per dedicar-se de ple al partit des de la secretaria general. Potser Saura també hauria de fer un plantejament d'aquest tipus, perquè Iniciativa tindrà molta feina per reeditar els resultats del novembre passat. Una cosa és el bus de l'Estatut i una altra els mossos d'esquadra.

dijous, de juny 07, 2007

La decepció ZP


Recordo quan Ramon Barnils, un dels millors periodistes que ha tingut aquest país en les darreres dècades, afirmava que no hi havia cap diferència entre el PSOE i el PP en referència a Catalunya. Ho deia en les tertúlies de "Postres de Músic", programa dirigit per Josep Maria Solé i Sabaté a Catalunya Ràdio, que escoltava a finals dels 90. Cada vegada estic més d'acord amb en Barnils. Aquesta segona etapa de goveren socialista a l'Estat Espanyol així ens ho demostra.

Aquesta setmana el PSOE ha arribat a final de trajecte. La legislatura s'ha acabat. Va començar de forma inesperada, quan gairebé tothom pensava que Rajoy succeïria Aznar, i la il·lusió i les esperances es van desfermar. La majoria absoluta aznariana havia estat tan terrible per al nostre país que Zapatero i el socialisme renascut de les cendres del GAL, la corrupció i el desgast d'estar al govern, semblava gairebé una mena de nirvana. Catalunya aspirava a un Estatut que ens situés molt més enllà d'una simple autonomia, Euskadi entrava en un procés que havia de desembocar en la treva definitiva, s'avançava amb passes gegantines en polítiques socials, com la possibilitat dels homosexuals de casar-se... I tot havia començat amb la retirada de les tropes espanyoles a l'Iraq. Un polític que complia les promeses!!!

Tot era molt bonic, però tres anys després la decepció, almenys per a mi, és absoluta. Tenim un Estatut retallat i que tal com va dir Maragall no calia tanta "moguda" pel que hem aconseguit. Des de Madrid han jubilat el president Maragall i han promocionat Montilla, un polític que encara genera molts dubtes. Des de l'administració socialista han fet tot el possible per impedir que les seleccions catalanes puguin competir amb normalitat.

Si girem la vista cap a Euskadi, la decepció continua. És veritat que ETA cada cop té més d'organització mafiosa que de moviment d'alliberament del País Basc, que són imprevisibles perquè no es guien pel marc democràtic sinó per la força de les armes, però aquests dies tinc una sensació de "deja vu". Hem tornat al 1999. Jo també creia que ara anàvem cap a un verdader procés de pau i ens trobem amb què els escoltes tornen a tenir feina i a molts els cal tornar a mirar sota el cotxe abans d'engegar-lo. Però ha estat valent Zapatero en aquest procés? S'han fet verdaders gestos per avançar? S'han apropat presos a Euskadi? S'ha muntat una taula de negociació? Ha pogut l'esquerra abertzale presentar-se a les eleccions?

Ha pesat més la por a una desfeta electoral, la pressió exercida per un PP cavernari. A Zapatero li ha mancat talla d'estadista, de veure més enllà dels quatre anys. Ara no pot avançar les eleccions perquè seria gairebé el seu suicidi polític, però gairebé ningú discuteix que la legislatura està acabada. També li ha faltat valor per afrontar la reforma de la Constitució i donar un sentit al Senat, que tots paguem i serveix de ben poc. Un panorama decepcionant.

dimarts, de juny 05, 2007

L'home que va haver de lluitar contra els elements


Les eleccions municipals de Tarragona han deixat dos grans derrotats: Joan Aregio (el sempre genial Napi dibuixava així la desfeta electoral) i Lluís Balart. El cap de llista d'ICV-EUiA ha quedat fora de l'Ajuntament ja que els ecosocialistes han perdut els dos regidors que tenien i ara estan exclosos del plenari. Però CiU ha obtingut vuit regidors i Joan Aregio haurà de canviar de paper a l'Ajuntament: de portaveu del govern municipal a cap de l'oposició. Ha de ser molt dur per a un polític aquest canvi de rol quan has lluitat per ser alcalde de la teva ciutat i ha cregut que ho podies aconseguir. I ell ho creia.

Aregio ha pronunciat aquest dilluns una conferència molt interessant en què ha fixat les bases d'aquesta nova etapa de CiU a més de deixar anar crítiques i avisos al PSC. El cap de llista convergent sembla haver paït ja la derrota. En la nit electoral va aparèixer poc abans de les deu i amb un discurs que el va dignificar va acceptar la derrota amb un missatge que la majoria de polítics obliden: "En les eleccions uns guanyen i altres perden. I jo he perdut". Però els que estaven allà m'expliquen que la processó anava per dins i que callava coses que volia dir però no dissimulava que estava fet pols. Els polítics també són humans.

Per què ha perdut Joan Aregio? Ell pot tenir una part de culpa, però la federació de la qual forma part l'ha ajudat ben poc. Podem no estar d'acord amb els relleus d'alcaldes a mig mandat, però a tot Catalunya se n'han portat a terme desenes d'aquestes dubtoses operacions i el PSC n'és el gran especialista. L'actitut d'Unió Democràtica no la vaig acabar d'entendre mai sinó és per tota una sèrie de greuges arrossegats des d feia anys. Que van aconseguir bloquejant el relleu de Nadal per Aregio? Res. El cap de llista convergent havia d'assumir l'alcaldia la Santa Tecla del 2005 o el 2006, projectar-se com alcalde i plantar cara a un Ballesteros molt consolidat. Aquest era el pla, però va quedar avortat.

El paper de l'alcalde Nadal també hauria de ser objecte d'anàlisi. No n'hi ha prou amb sortir als cartells publicitaris donant suport al seu hereu. Hauria d'haver tingut un paper més actiu en alguns aspectes i més discret en altres. Els casos Martorell-Ortiz i Mallol tampoc van ajudar a la consolidació de la candidatura d'Aregio, que enllaçava amb un govern decadent, en minoria. El cas del logotip, les presses per l'aprovació del Pla General d'Urbanisme, els ressons de Terres Cavades, el pàrquing Jaume I... Com va dir aquell després de la desfeta de l'Armada Invencible (que tant no ho devia ser): "No he vingut a lluitar contra els elements". La derrota era previsible, però pocs (ni les enquestes) s'havien atrevit a predir-ne la magnitut.

A Aregio i la resta de regidors de CiU, acompanyats pels representants del PP, els toca una travessa del desert. La feina que facin a l'oposició determinarà si la Terra Promesa del govern està a quatre, vuit o més anys. Haurem de veure si es compleix aquesta "doctrina Aregio" d'una oposició constructiva i bel·ligerant a l'hora. En democràcia l'oposició és tan important com el govern.

dilluns, de juny 04, 2007

Recordant La Trinca


Aprofitant l'aturada del Campionat de Lliga de Primera Divisió, TV3 va emetre aquest dissabte una mena de marató sobre La Trinca, el grup de música desaparegut a finals dels 80 i que formaven en Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pasqual. En un reportatge i un especial sobre el programa "No pasa res", presentat per ells el 1987 a la televisió automòmica, intentaven condensar que ha significat per al nostre país aquest grup tan curiós i irrepetible.

I jo també vaig recordar. Quan La Trinca va deixar de gravar discos amb prou feines tenia deu anys. Però agunes de les lletres de les cançons les recordo algunes de forma gairebé fotogràfica. I és que quan era petit, al cotxe dels meus pares el grup que més sonava era el d'aquests nois de Canet de Mar. Aquest cap de setmana me n'he adonat que aquesta conducta paterna estava molt generalitzada a finals dels anys 70 i La Trinca s'escoltava amb família. I el programa "No pasa res" a TV3 o "Tariro tariro" a TVE també són recordats per gags mítcs o les visites de convidats com Fraga, Rocio Jurado, Lola Flores o Terenci Moix entre molts altres.

Quan eres petit, amb aquella inocència que caracteritza aqesta època de la vida, no "pillaves" que les cançons d'aquests tres veritables gamberros tenien un segon sentit. Ara, més gran, repasses les lletres i te n'adones que aquests paios eren genials. La meva relació amb La Trinca però va més enllà i és que amb la cataquesi -era una època en què la majoria de nens i nenes torrencs hi anàvem- vam fer un "playback" de la Trinca en una mena de gran obra teatral que feiem per Nadal. I a mi em va tocar fer de Mainat, el ros amb ulleres. D'ulleres en portava i era més ros que els altres dos: el Roger Núñez "Ruli" que feia de Toni Cruz i l'Albert Magriñà, amb una barba evidentment postissa que li tocava representar el Pasqual. I la resta de gent feia unes interessants coreografies de cançons com "Volare" i "Que bonics són els anuncis".

Dues dècades després, s'ha editat un llibre-recopilatori de La Trinca i els mitjans de comunicació s'estan volcant a recordar aquest trio que va saber marca un perfil propi respecte la Nova Cançó, amb unes lletres plenes de sàtira que van retratar de forma molt original la Transició i els primers passos de la democràcia. Ha ajudat a mitificar La Trinca l'exitosa trajectòria empresarial posterior de Maninat i Cruz amb la productora televisiva Gestmusic i la suposada baralla d'ells dos amb Pasqual, que es va vendre molt aviat la seva part del negoci. Però de La Trinca sempre ens quedaran les cançons. Podeu consultar més informació en aquesta web que he trobat.

divendres, de juny 01, 2007

Altafulla i Creixell, paradigmes dels pobles de costa


En aquest article em vull fixar en els dos pobles que rodegen Torredembarra, marcats per una atomització del mapa polític cada cop més exagerada. A Altafulla es repartien diumenge 11 regidors entre 8 forces polítiques. Totes han obtingut representació i ara formar govern és una mena de florentina partida d'escacs. L'Alternativa Baix Gaià, encapçalada pel col·lega -ho dic perquè és periodista- Francesc Farré, ha estat la llista més votada i disposa de tres regidors. Li tocaria ser el nou alcalde, però el "gat vell" Josep Maria Gené, amb els dos regidors que té el PSC, vol tornar a ser alcalde i està movent tots els fils que pot per bastir una majoria alternativa.

La resta de forces altafullenques tenen un regidor cada una. AUPA, sense l'alcalde Manel Ramon al capdavant, s'ha enfonsat, passant de quatre a un representant, i només ha superat d'un vot l'IDEAL, una nova força política ubicada a la dreta i una de les grans sorpreses dels comicis. CiU continua fatal a Altafulla i torna a tenir només un regidor, igual que el PP. L'incombustible Fonxo Blanc i la seva llista Plataforma Altafulla Unida han tret un representant i han superat fins i tot Esquerra Repubicana, que ha fregat el desastre, tal com ens explica en el seu bloc Jordi Molinera. Estarem atens a com evoluciona el "pollastre" altafullenc. Podeu consultar aquest interessant nou bloc confidencial.

A Creixell ha guanyat el PP, que ha sumat esforços amb Units per Altafulla, ja que el pacte que han tingut fins ara els ha anat molt bé. El resultat són quatre regidors i l'única victòria conservadora a la comarca. Però al PP-UPC els costarà molt aconseguir els dos regidors que els manquen per la majoria absoluta. El darrer mandat, amb moció de censura i trànsfuga inclosa, ha enrarit la vida política creixellenca. Tot indica que PSC i CiU, amb dos regidors cada un, uniran esforços. Amb un regidor hi ha tres forces: els independents del CPC-FIC, ERC i ICV.

Creixell tindrà un pacte multipartit. Hem de veure com acaben les negociacions, però un tripartit d'esquerres reforçat amb CiU sembla l'opció més clara després de com han anat els darrers quatre anys. Més informació en aquest novedós bloc confidencial. Altafulla i Creixell són dos casos de clars de com és la política en els municipis de costa, amb interessos urbanístics molt llaminers, que provoquen un creixement exponencial de llistes electorals.