Aprofitant l'aturada del Campionat de Lliga de Primera Divisió, TV3 va emetre aquest dissabte una mena de marató sobre La Trinca, el grup de música desaparegut a finals dels 80 i que formaven en Josep Maria Mainat, Toni Cruz i Miquel Àngel Pasqual. En un reportatge i un especial sobre el programa "No pasa res", presentat per ells el 1987 a la televisió automòmica, intentaven condensar que ha significat per al nostre país aquest grup tan curiós i irrepetible.
I jo també vaig recordar. Quan La Trinca va deixar de gravar discos amb prou feines tenia deu anys. Però agunes de les lletres de les cançons les recordo algunes de forma gairebé fotogràfica. I és que quan era petit, al cotxe dels meus pares el grup que més sonava era el d'aquests nois de Canet de Mar. Aquest cap de setmana me n'he adonat que aquesta conducta paterna estava molt generalitzada a finals dels anys 70 i La Trinca s'escoltava amb família. I el programa "No pasa res" a TV3 o "Tariro tariro" a TVE també són recordats per gags mítcs o les visites de convidats com Fraga, Rocio Jurado, Lola Flores o Terenci Moix entre molts altres.
Quan eres petit, amb aquella inocència que caracteritza aqesta època de la vida, no "pillaves" que les cançons d'aquests tres veritables gamberros tenien un segon sentit. Ara, més gran, repasses les lletres i te n'adones que aquests paios eren genials. La meva relació amb La Trinca però va més enllà i és que amb la cataquesi -era una època en què la majoria de nens i nenes torrencs hi anàvem- vam fer un "playback" de la Trinca en una mena de gran obra teatral que feiem per Nadal. I a mi em va tocar fer de Mainat, el ros amb ulleres. D'ulleres en portava i era més ros que els altres dos: el Roger Núñez "Ruli" que feia de Toni Cruz i l'Albert Magriñà, amb una barba evidentment postissa que li tocava representar el Pasqual. I la resta de gent feia unes interessants coreografies de cançons com "Volare" i "Que bonics són els anuncis".
Dues dècades després, s'ha editat un llibre-recopilatori de La Trinca i els mitjans de comunicació s'estan volcant a recordar aquest trio que va saber marca un perfil propi respecte la Nova Cançó, amb unes lletres plenes de sàtira que van retratar de forma molt original la Transició i els primers passos de la democràcia. Ha ajudat a mitificar La Trinca l'exitosa trajectòria empresarial posterior de Maninat i Cruz amb la productora televisiva Gestmusic i la suposada baralla d'ells dos amb Pasqual, que es va vendre molt aviat la seva part del negoci. Però de La Trinca sempre ens quedaran les cançons. Podeu consultar més informació en aquesta web que he trobat.
9 comentaris:
Salutacions,
Vaig veur un tros del programa especial. Guardo molt bon record de la trinca i penso que el programa va estar bé. Tant de bo hi hagués menys futbol i més programes per l'estil.
Però tinc un parell de comentaris:
1.- Sobre aquesta baralla, que comentes "suposada" algu te més informació. És per pur morbo. En tot cas a mi per odre de preferència la meva simpatia va per Pasqual, Mainat i Cruz. En tot cas en Cruz es mostra prou antipàtic darrerament.
2.- Surt un producte comercial i la teñevisió pública li dedica tota aquesta importància. Tant de bo fos així amb la resta de cantants en llengua catalana.
mes que treure el futbol, millor treure els programes de premsa rosa, no??????
Crec que la societat necessita d'elements com La Trinca (els dels anys 80, no els magnates del comerç audiovisual d'ara), per fer sàtira de tot allò que convinga. Jo els vaig conéixer gràcies a l'edició en castellà del 'Trinca, sexe i rocanrol' (1986), ja que si ara és difícil que la música en català arribe a terres alacantines, no cal dir com ho era fa més de 20 anys. Aleshores no comprenia aquelles lletres, però després, a mesura que han anat passant els anys, cada vegada que les he recordat he esclatat a riure. Per no dir del 'Ho farem tota la nit', l'únic 'hit' en català que es va arribar a sentir per aquestes contrades, en bona mesura gràcies a que a partir del 1987 es va veure TV3 per ací (i ja veurem fins quan ens deixa "el tio Paco"...).
Fa uns mesos em vaig descarregar d'internet totes aquelles velles cançons i les vaig posar, juntament amb un centenar més, d'altres grups, en un CD en mp3. Anar per una solitària autopista de La Rioja una ennuvolada vesprada de novembre escoltant "Què bonic són els anuncis" o "La tele matutina" (tant en català com en castellà) és com l'anunci de la Mastercard, no té preu... Ara ja només em falta veure al Youtube algun sketch d'aquells als quals eixien vestits de cavernícoles...
Salut... i llarga vida al record del "Tariro, tariro". (i Compromís pel País Valencià, encara que només l'hàgem votat tres i el de la guitarra).
Per cert, ara que hi pense... L'Antoine que ha fet el comentari que hi ha a sobre del meu és el tio amb qui em confons de tant en tant per telèfon?
Efectivament! És ell. Un altre mite de la comunicació, un home de futbol i de bàsquet. Té un blog que l'he posat al Top-10. El teu no l'he col·locat perquè em vas dir que volies ser discret.
La meva tieta, tocava la trompeta, laralaralá... La meva tieta...
La Loles, la Loles, el conillet de la Loles... la Loles tenia un conill, molt petit i juganer...
Home... Més que per discreció, perquè el contingut s'atura més en les paranoies mentals que en les reflexions polítiques, encara que els resultats electorals al País Valencià m'han enervat tant que darrerament la cosa ha pujat de to. De totes formes, em done per satisfet d'estar entre els "interessants". Salut!
doncs sento dir que a mi no m'agradaven gaire.
eso q as dit esta malament son molt bons
Publica un comentari a l'entrada