dimecres, de desembre 30, 2009

A favor de les inocentades

Aquest dilluns va ser el Dia dels Innocents i vam poder detectar algunes notícies falses en certs mitjans de comuncació, tot i que aquest sa costum sembla estar de baixa els darrers anys. Ens cal de tant en tant deixar anar la imaginació i crear notícies fictícies que fan riure a la majoria dels qui la llegeixen o la senten. Una minoria se l'empassa i nota una llufa virtual penjada a l'esquena.

A Delcamp.cat vam poder veure una inocentada molt ben treballada i que va donar molt que parlar, situant Valls com la capital de la futura vegueria del Camp de Tarragona. Més enllà de la broma, era una notícia que feia reflexionar. I si fos realitat? L'enfrontament Tarragona-Reus per la capitalitat del Camp de Tarragona està arribant a uns nivells una mica perillosos. Doncs ni una ni l'altra, el bressol dels castells i dels calçots, capital.

El Diari de Tarragona també es va apuntar a la batalla Tarragona-Reus, però es va centrar en l'aeroport de Reus, canviant-li el nom per Aeroport Rovira i Virgili. Els diaris esportius també van fer de les seves amb, per exemple, una hipotètica candidatura de Josep Lluís Núñez a la presidència del Barça, amb Johan Cruff de segon. Es veia molt el plumero. Em va agradar la conya de l'informatiu del migdia de RAC-1, amb un concert conjunt de Serrat i Llach, en què aquests dos cantautors eternament enfrontats intepretarien per una causa benèfica cançons de l'altre. Us ho imagineu?

Dilluns em tocava programa sobre blogs a Ona la Torre. Vam entrevistar Tomàs Molina i al final també Josep Lluís Núñez i el rei Joan Carles, amb la veu del Gerard Castells. No ho sé si algú s'ho va empassar -almenys la imitació del Molina- però vam riure molt. Recordo que la inocentada més divertida la vam fer conjuntament amb l'Alejandro Fernández fa un parell d'anys amb el meu fitxatge pel PP de Tarragona. Vam riure molt amb els comentaris.

dijous, de desembre 24, 2009

Bon Nadal a tots i totes!!!

M'agradaria desitjar-vos un molt Bon Nadal a tots i totes els que aneu entrant de tant en tant en aquest blog. I ho faig amb la meva figura preferida d'aquestes festes: el tió. Una figura molt catalana i que omple d'ilusions centenars de milers de llars catalanes on hi ha nens i nenes petits (o no tant).

Els qui sou més de Santa Claus, que us porti moltes coses aquest personatge també entranyable tot i que no és tan nostre. Els que tireu més cap als Reis d'Orient, paciència, que encara queden dies perquè arribin. I no oblideu avançar-los una mica cada dia al pessebre. Disfruteu de la família, els amics i amigues i dels regals que us arribin. I intenteu ser una mica més bons no només per Nadal sinó la resta de l'any.

Bon Nadal!!!

dimecres, de desembre 23, 2009

Transfuguisme a Torredembarra

Escriure en una publicació mensual és a vegades complicat perquè del dia que et demanen tancar l’article a la seva publicació passen alguns dies. Aquest mes de desembre he escrit un article que quan l’estigueu llegit pot quedar superat pels esdeveniments. O no. A Torredembarra, poble màgic també políticament, tot és possible. Anem al gra: el que el que per a molts i moltes era una evidència ara ho ha confirmat una comissió independent d’experts: l’actual alcalde de Torredembarra, Daniel Masagué, governa gràcies a una regidora trànsfuga, Laura Pradeda. Aquests experts exigeixen en un dictamen emès aquest mes de novembre que Masagué cessi dels seus càrrecs i responsabilitats de govern aquesta regidora i afirmen en cas que no ho faci se’l considerarà trànsfuga a ell.

El govern que va sortir de l’estiu de 2008 ha perdut tota la legitimitat després d’aquest informe independent encarregat per la Comissió de Seguiment del Pacte contra el Transfuguisme i el més greu del cas és que el mateix alcalde corre el risc de ser declarat trànsfuga. Els casos de transfuguisme s’han multiplicat a diferents punts de les geografies catalana i espanyola i Torredembarra, ara sí que oficialment, no n’ha quedat al marge. El sistema polític actual permet aquestes situacions i malgrat el pacte contra el transfuguisme no s’han pogut aturar pactes i mocions de censura amb trànsfugues pel mig que han canviat alcaldes i alcaldesses i han fet caure governs.

Per entendre la situació actual ens hem remuntar a l’inici de l’actual mandat, amb l’entrada al ple de cinc regidors socialistes, la darrera de les quals era el gran fitxatge de Manuel Jiménez per la llista del PSC, Laura Pradeda, que va accedir junt amb els seus companys de candidatura a un govern en minoria, un govern malparit –vull dir que va néixer malament-. Abans d’arribar a l’any de govern, Pradeda era expulsada del govern i s’iniciava una caiguda de fitxes de dòmino que va deixar Jiménez i els edils socialistes sols en l’executiu. El pacte havia nascut malament i va morir encara pitjor. Al cap d’uns mesos, Pradeda retornava a l’executiu torrenc, però aquest cop donant suport al candidat de CiU, Daniel Masagué, i amb responsabilitats de govern encara més grans. El seu vot va ser imprescindible per a l’elecció del nou alcalde.

És veritat que Pradeda va ser expulsada del govern però no hem d’oblidar que si ella disposa d’una acta de regidora és gràcies a haver anat com a número cinc d’una llista tancada i bloquejada del Partit Socialista. En cas que tinguéssim llistes obertes història podria ser diferent, pero no les coses no van així. Pradeda no pot desentendres de les sigles sota les quals va ser escollida i votar a favor d’un candidat a l’alcaldia rival. Tampoc no hi ha massa diferència entre una moció de censura i una votació d’alcalde després de la dimissió de l’antecessor. El resultat és el mateix: un nou alcalde un nou govern. I tot això ho confirma la comissió d’independents.

El panorama polític torrenc continua marcat per una fragmentació que permet a grups polítics amb una mínima representació o fins i tot regidors trànfugues canviar majories de govern. Els grans partits no han estat capaços de deixar enrera personalismes i interessos polítics a curt termini i son aquests regidors de forces minoritàries o que només es representen a ells mateix els que tenen la paella pel mànec.

Ara és a l’alcalde qui li toca moure en aquesta complicada d’escacs i, com deia un regidor de l’oposició, sacrificar alguna peça per reconduir la partida pot ser la seva sortida. Un enroc no sembla recomanable. Queda menys d’un d’any i mig per acabar el mandat i els canvis al govern es faran amb les eleccions al cap. Com ja us he dit abans, aquest article el tanco just a l’inici d’un nou capítol de la sempre imprevisible política torrenca. Haurem d’esperar per veure i comentar el desenllaç d’aquest episodi.

Publicat en el número de desembre de 2009 del Diari de la Torre

dimarts, de desembre 22, 2009

13-D: uns grans resultats

Sovint ens afanyem a analitzar els resultats electorals just quan s’ha acabat l’escrutini. Volem ser els primers a dir la nostra i com més fort ho fem ens pensem que més raó tindrem. Les consultes populars sobre la independència de Catalunya van ser paradigmàtiques en aquest aspecte i van ser molts i moltes, d’una i altra banda, els que es van afanyar a qualificar d’històrics els resultats o a menysprear-los sense pietat. Un servidor ha preferit esperar una setmana i fer-ho amb una certa perspectiva, allunyat de l’escalfament del moment.

Hi ha qui durant aquests darrers dies m’ha expressat una certa decepció amb els resultats de les consultes del 13 de desembre, arribant a afirmar que van votar quatre gats i que més val que pleguem. Jo els hi he fet un símil amb Barack Obama. M’explico. Hi ha qui havia dipositat en Obama una tremenda esperança, com si hagués de canviar els Estats Units i, per extensió, el sistema polític mundial com un mitjó. Recordeu aquell esclat sense precedents entre el novembre de 2008 i el gener de 2009? Una gran exageració, fruit sobretot d’un ominós periode de govern Bush. Barack Obama, tot i ser el primer president nord-americà negre i exhibir un carisma innegable, no deixa de ser un candidat demòcrata i, per tant, situat dins el sistema de valors de l’stablishment i que li està costant avançar en les seves reformes perquè els Estats Units són els Estats Units.

A mi Obama no m’ha decepcionat i tampoc ho han fet els resultats de les consultes del 13 de desembre. Aconseguir que més d’un de cada quatre catalans amb dret a vot anés a votar en un referèndum no vinculant, sense gairebé publicitat ni propagada, silenciat per molts mitjans de comunicació, amb la maquinària dels partits al marge i amanit amb un dia fred i plujós ho trobo un èxit. Compareu-ho la participació amb els darrers referèndums “oficials” o amb comicis com els europeus.

Podem estar orgullosos de l’organització exemplar de les votacions i del civisme mostrat pels qui van exercir el seu dret a vot, tot i el punt negre de les baralles caïnites dels dies posteriors. Encara més exitosa és la internacionalització del conflicte Catalunya-Estat Espanyol a través del ressò que s’han fet els mitjans de comunicació de molts països. I sobretot, els resultats de sí a la independència, superiors al 90% a gairebé tots els 160 municipis que van poder votar.

Hi ha qui planteja el procés per la independència de Catalunya com una cursa de cent metres llisos quan realment. S’equivoca. La plena sobirania de Catalunya és una marató i possiblement encara no hem cobert encara masses quilòmetres. Tindrem “pajaras”, ens donaran cops de colze i ens llançaran aigua a la cara, ens amenaçaran amb desqualificar-nos.... Serà molt dur. Hi ha qui em pot titllar d’ingenu, fins i tot de somiatruites, però només cal analitzar l’evolució de l’independentisme els darrers anys. Fa només una dècada era impensable que un grup d’empresaris catalans es declaressin a favor d’un Estat propi i paguessin anuncis als mitjans de comunicació fent una crida a votar a favor de la independència. Era difícilment imaginable una consulta com la que hem viscut aquest desembre i que el sobiranisme estigui present en gairebé tots els partits catalans. Són símptomes que molts s’entesten en ignorar i menysprear. Quan reaccionin potser el procés serà imparable.

Publicat al diari electrònic Delcamp.cat

dissabte, de desembre 19, 2009

Coneixent amics i amigues d’Ona la Torre

Ona la Torre, que podeu escoltar al 107.0 FM, porta ja més de dos anys i migen marxa . Hi ha una estructura professional, sufragada per les arques municipals, però moltes hores d’emissió les protagonitzen col·laboradors i col·laboradores que no cobrem ni un euro. El sopar que vam celebrar el passat divendres 11 de desembre va ser una mena de regal que ens va oferir l’Ajuntament i la ràdio en reconeixement d’aquesta tasca desinteresada però feta amb passió i ganes de fer-ho bé.

PAquest sopar ens va servir també per conèixer-nos una mica alguns d’aquests personatges que ens agrada fer ràdio per parlar de música, cinema, blogs, de torrencs i torrenques que tenen aluna cosa a dir o històries misterioses. Fins i tot vam fer una improvisada presentació per explicar qui som i que fem cada un d’aquests col·laboradors i col·laboradores. La setmana anterior, un assoleiat dissabte al matí, ens vam fer una foto de tots els que parlem pels micròfons d’Ona la Torre. Aquest tipus de celebracions són les que fan caliu en una emissora de radio

Des del primer dia –en aquella tertúlia un dissabte al matí amb Antoni Vilà, Núria Goméz, Tomàs Carot…- he volgut col·laborar dessinteressadament amb Ona la Torre i ho he fet parlant de blogs i entrevistant desenes de blocaires torrencs i de fora del nostre municipi. A mitjan dels 90 em vaig moure per muntar una emissora de ràdio. Llavors m vais topar contra un mur infranquejable, forjat per la por a una excessiva llibertat d’expressió. Una dècada després ho hem superat i hem anat molt és enllà, amb una emissora que té 8.000 oients registrats, el fruit d’un treball iniciat per Jordi Rom, continuat per l’Albert Bonet i el seu equip i rematat pel Joan Enric Vidal i els qui ara formen la plantilla d’Ona la Torre. Felicitats!!!

diumenge, de desembre 13, 2009

Doncs jo estic en contra dels toros

Quan era petit i a les televisions del nostre país només es podien veure dues cadenes sovint programaven corrides de toros. Llavors aquell espectacle ja no m’agrada. No li trobava la gràcia a una història que gairebé sempre acabava igual, amb el toro desagnant-se i morint patèticament enmig d’aquell ambient de puro sucat en el carajillo. M’agradava quan era el toro el que trencava el guió i embestia el torero. Però llavors se li llançàvem inacaben a sobre mitja dotzena més de personatges i també l’acabaven assassinant. Preferia els dibuixos animats. I més endavant els partits de futbol i de bàsquet.

Han passat més de dues dècades i els toros no només em continuen avorrint sinó que m’inquieta com hi ha qui d’aquest enfrontament desigual, d’aquest espectacle gore, en diu art. Afortunadament les lluites de gladiadors o les execucions públiques són història, tot i que van arribar a tenir una popularitat molt alta en temps passats. Tampoc sembla que es mantingui una vella tradició com tirar cabres des de dalt de campanars. La civilització ha avançat, però al món dels toros no ha arribat i les corrides continuen celebrant-se.

El món dels toros mou encara molts diners. Molts més dels que ens pensem. Aquest és un gran escull per la seva prohibició, tal com demanen centenars de milers de catalans i catalanes a través d’una iniciativa legislativa popular. En un mitjà de comunicació tarragoní hem pogut veure el posicionament de polítics i polítiques i els costa moltíssim pronunciar-se en contra d’aquesta tortura d’animals sistematitzada. I el més curiós de la història és que excepte quan toreja José Tomás, les places de toros catalanes estan buides i les graderies només estan ocupades per alguns autòctons i sobretot d’autocars de ‘guiris’ que comproven que aquest país no ha avançat tan com els volen vendre els seus governants i els indígenes practiquen encara ritus ancestrals.

Doncs jo estic en contra dels toros i he signat a favor de la seva prohibició. Crec que en el segle XXI un espectacle com una corrida no hi té lloc. Les lluites de gladiadors també són molt plàstiques, però igual que hauria de passar amb les corrides han passat a la història. Ara estem davant d’una ocasió històrica de fer un pas endavant i Tarragona podria avançar-se a un procés lent però imparable per acabar amb aquesta pràctica i declarar-se ciutat antitaurina. Però sembla que els polítics i polítiques tarragonins no estan massa per aquesta feina. Abans sabrem que en diu el Parlament de Catalunya.

Publicat al diari digital Tot Tarragona

dimarts, de desembre 08, 2009

El futur del periodisme

Fa un parell de setmanes vaig participar en un Cava&Twitts sobre Periodisme 2.0, enmarcat dins les VI Jornades sobre Tecnologies de la Informació i la Comunicació, celebrades simultàniament als campus Catalunya i Tortosa de la URV i al City Lab de Cornellà i organitzades per la recent creada associació TicTarragona, una gent molt interessant i de la qual segur que n'aniré parlant més endavant. Tenen ganes de fer moltes coses. En aquest debat moderat per Marc Cortés i en què hi van participar també la Cinta Bellmunt i l'Esther Selma, vam reflexionar sobre els canvis experimentats per la professió periodística amb la irrupció d'internet. I realment ha canviat molt la feina dels periodistes.

Vaig recordar en veu alta com fa deu anys, a tota la redacció del diari El Punt només hi havia dos ordenadors amb accés a internet, que a més anaven amb una lentitut exasperant. Una dècada després és impossible entendre aquesta professió sense internet. Però la xarxa també provoca problemes, com discernir la veraciat de les fonts. La Cinta i l'Esther van explicar com elles treballen amb fonts a través d'internet. També vam fer referència a la por atàvica que certs responsables de mitjans de comunicació o d'administracions públiques expressen davant les noves tecnologies i sobretot les xarxes socials, arribant a "capar" l'accés al Facebook. Increïble però cert, que diu aquell.

El periodisme viu un moment de transició, adaptant-se a un nou ecosistema comunicatiu encara canviant. Els mitjans tradicionals s'estan reposicionant davant de nous fenòmens com el periodisme ciutadà o els blogs i sobretot per la rapidesa que permet internet enfront del paper. Els diaris com avui els entenem no crec que tinguin futur i hauran d'evolucionar potenciant l'anàlisi i la interpretació per davant de la informació. Només així el lector pagarà i no es conformarà amb el que trobi a la xarxa. Estarà aquí el paper del periodista, el de generar un valor afegit posant una mica de llum en l'allau d'informació -i desinformació- que ens arriba.

dijous, de desembre 03, 2009

El màxim comú divisor i la dignitat de veritat

L’editorial conjunt de dotze diaris catalans titulat ‘La dignitat de Catalunya’ ha rebut crítiques ferotges –diria que malaltisses fins i tot- des de la resta de l’Estat Espanyol. Un cop més ha quedat de manifest que el gran problema és que l’Estat Espanyol no vol comprendre Catalunya i menysprea un fet històric, com és que dotze dels principals rotatius catalans es posin d’acord en publicar el mateix editorial en defensa de l’actual Estatut de Catalunya. Un text retallat de forma més que important a les Corts de Madrid -cal recordar-jo- per una comissió comandada per l’incombustible i jacobí socialista Alfonso Guerra.

Però també algunes veus de l’interior de Catalunya han alçat la veu en contra d’aquest text consensuat perquè defensa aquest Estatut passat pel ribot madrileny quan el que a Catalunya el que li cal és fer un salt endavant i aspirar obertament a la independència. Comprenc aquestes queixes perquè jo ja fa temps que tinc clar que necessita Catalunya és separar-se de l’Estat Espanyol i esdevenir un país plenament sobirà. Però també sóc conscient que el que ha buscat aquest editorial conjunt és el màxim comú divisor de la inmensa majoria dels catalans i catalanes davant de la mutilació estatutària que prepara des de fa tres anys un deslegitimat Tribunal Constitucional Espanyol.

Aquest editorial que m’atreveixo a qualficar de tebi ha desfermat unes reaccions gairebé paranoiques a la caverna mediàtica espanyola, mentre que la teòrica Espanya civilitzada calla i no gosa alçar la veu excepte compatíssimes excepcions. Un dels grans mèrits de text conjunt, punt d’encontre d’independentistes, federalistes i catalanistes de diferent grau, ha estat provocar una inundació de bilis a Madrid que reforça una mica la unitat dels catalans i catalanes davant les animalades que ens arriben de Madrid.

El que cal de veritat, però, és la reacció de la classe política catalana, que continua superada per la societat civil i pels mitjans de comunicació. El proper 13 de desembre més de 700.000 catalans i catalanes estan convocats a les urnes per pronunciar-se sobre la independència de Catalunya en més d’un centenar i mig de municipis que han tirat endavant consultes populars. Des de Madrid ens bombardejaran amb constitucionalisme barat i coses pitjors i haurem de resistir i convèncer-nos –els que encara no ho estan o encara dubten- que la dignitat de veritat per a Catalunya és la independència.