divendres, d’abril 26, 2013

Xavier Garcia Puerto: un torrenc a la Berlinale



Quan quedem per fer un cafè, en Xavier Garcia Puerto acaba de tornar de Sant Petersburg i prepara la visita que cada any realitza al Festival de Cinema de Cannes. Segur que és un dels torrencs que viatja més al cap de l’any. I és que, actualment, en el sector del cinema costa guanyar-se les garrofes treballant només a Catalunya i l’Estat espanyol i moltes oportunitats laborals sorgeixen a l’estranger. Nascut l’any 1975, després de cursar primària i secundària a Torredembarra va estudiar Història, però la seva carrera va anar encarant-se poc a poc cap al cinema i en aquests moments està abocat totalment al món del setè art.

En Xavi va fer Història perquè l’atreia la recerca local. Diu que aquest tipus de recerca té sovint té una pàtina gris i casposa, però ell creu que no és així i ho volia demostrar. Va ser el guanyador de la primera Beca d’Investigació Històrica Manuel Crehuet l’any 2001 amb un treball sobre els refugis antiaeris de Torredembarra durant la Guerra Civil Espanyola. També ha fet de guia de rutes històriques al municipi torrenc. Va començar a escriure guions per a documentals i amb un que va emetre Canal Reus va guanyar el Premi Miramar. Davant d’aquesta situació, en Xavi va pensar que el millor que podia fer era formar-se en aquest àmbit i va estudiar a l’Aula de Cinema de la Universitat Rovira i Virgili i va cursar la llicenciatura de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra. El 2007 va decidir que es dedicaria de forma exclusiva al món del cinema, concretament a la selecció de pel·lícules i vídeos i a la programació de festivals i mostres. L’hem pogut veure també com a comissari d’exposicions i cicles relacionats amb la gran pantalla.

El Festival de Cinema REC de Tarragona, del qual en va ser un dels impulsors l’any 2001, té bona part de culpa d’aquest viratge de la Història al Cinema. El festival va anar creixent i el 2007 en Xavi es va convertir en el director del certamen i se’n va renovar l’equip organitzador. Dos anys després, el REC es va convertir en un festival internacional i això va fer que ell comencés a sortir més a fora del país per seleccionar pel·lícules. Actualment està preparant la tretzena edició del REC, que ha superat la crisi patida l’any passat i ha acabat amb un canvi de dates. El certamen ha passat de celebrar-se a la primavera a fer-ho a la tardor i sembla consolidar-se en aquest nou lloc al calendari.

El REC també va desembarcar a Torredembarra amb el REC d’Estiu l’any 2004, que es va celebrar durant quatre anys, fins que l’Ajuntament en va reduir dràsticament el pressupost i en Xavi i la resta d’organitzadors van decidir que no podia continuar fent-se. El REC d’Estiu, que es portava a terme a l’agost a Baix a Mar, al costat de Cal Bofill, combinava una primera part d’exhibició d’una selecció de curtmetratges de primer nivell i una segona que combinava la música electrònica i l’art visual. Era una proposta que aplegava públics de diferents edats i interessos. Quan el festival es va deixar de celebrar, molts dels seus assistents assidus reclamaven que es tornés a fer. Però la seva època va passar. Una llàstima.

En Xavi combina projectes d’una duració determinada i tasques més regulars. En el primer grup està el treball que relacionava el cinema i la pintura que ha realitzat aquest mes de març per al Museu i Galeria d’Art Contemporani ERARTA de Sant Petersburg i en el segon la seva tasca com a responsable de seleccionar les pel·lícules de la península ibèrica i Sudamèrica que participaran Black Nights International Film Festival de Tallin. Treballa més a fora que a casa, on costa que valorin més la seva feina. Tot i això, darrerament ha realitzat un projecte per l’Instituto Cervantes: una mostra de creadors visuals joves que s’ha pogut veure a Brasil, la Xina i els Estats Units. Les retallades també han afectat el Instituto Cervantes i projectes com aquest han quedat suprimits aquest any.

En els últims anys en Xavi ha format part de jurats de diferents festivals de cinema de tot el món: Sudàfrica, Hongria, Itàlia, França, Rússia, Estònia... L’últim va ser en la secció Generation del prestigiós Festival de Cinema de Berlín. Ha passat d’anar a la Berlinale dormint a les nits a casa d’amics a un hotel, a fer-ho a un hotel de cinc d’estrelles, amb totes les despeses pagades i amb un cotxe esperant-lo a la porta.

Quan abordes amb en Xavier Garcia Puerto el moment que travessa el cinema al nostre país se li nota un cert pessimisme, quan parla d’un punt de supervivència en el sector i que cada cop menys gent s’hi pot dedicar en exclusiva. I avisa del perill que aquesta supervivència es converteixi en quotidianitat i que davant d’aquesta crisi no es plantegi un nou model. Lamenta que el sector porta trenta anys esperant la Llei de Mecenatge. Amb en Xavi pots estar hores i hores parlant de cinema, de cultura, de la vida... però les Torrencades tenen un espai limitat. Que hi farem!

Article publicat al número d'abril del Diari de la Torre

dimarts, d’abril 23, 2013

El mandat municipal ja fa baixada a Tarragona



Esquerra Republicana de Catalunya ha escollit aquesta setmana passada el seu president local, Pau Ricomà, com a proper candidat a l’alcaldia de Tarragona. Els republicans han triat una línia continuista –el número dos de la candidatura del 2011- per recuperar la presència en el ple municipal tarragoní després de la desfeta en els darrers comicis locals, quan van quedar sense representació just després de governar quatre anys al costat dels socialistes. Estem a punt de creuar l’equador del mandat i els partits tarragonins mouen posicions perquè aquest darrera meitat del mandat en minoria del PSC farà molta baixada.

El Partit Popular també està actuant conscient que ha de començar a modelar la seva oferta electoral del 2015. Aquesta darrera setmana Alejandro Fernández ha volgut situar a la ciutat a l’agenda el debat sobre la implantació de mesquites i la presentació de mocions en castellà al ple de divendres també ha estat un altre gest per ampliar electorat o almenys consolidar-lo. Ciutadans és una formació que amb un bon candidat pot irrompre al ple tarragoní i les fronteres amb PP, PSC i fins i tot Iniciativa són molt poroses. La immigració també és un tema amb què la formació conservadora pot accedir a graners de vot important.

El PSC està demostrant que un mandat es pot afrontar amb un govern en minoria, enmig de rumors d’una sociovergència que al final ha acabat per no arribar. Amb un regidor menys que fa quatre anys, Ballesteros ha sabut moure’s en la geometria variable i ell és el principal actiu socialista. Sembla que és aviat per obrir el meló successori i no es veu un delfí clar. El precedent del relleu Nadal-Aregio segur que es té en compte a Ramon y Cajal. El desgast d’estar al govern pot complicar-li una mica més les coses el 2015 al PSC i perdre algun escó més. Iniciativa pot aprofitar aquest desgast per recuperar un segon regidor amb una candidata ja consolidada com és Arga Sentís.

En la banda oposada als republicans està Convergencia i Unió, que no té gens clar qui serà el seu cap de cartell d’aquí dos anys. La continuïtat de Victòria Forns com a alcaldable no està gens clara i el president local, Joan Basora ha evidenciat aspiracions a rellevar-la i no es descarta, com passa en aquests casos, una tercera via. Els convergents volen acabar el 2013 amb l’alcaldable proclamat, una tasca que no serà un camí de roses. El perill de convertir-se en la tercera força el 2015 és més que real per a CiU tenint enfront de dos partits amb un lideratge clar. Aquesta segona meitat de mandat farà molta baixada i els deures haurien d’estar fets com més aviat millor.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dimarts, d’abril 09, 2013

Una monarquia ha de ser “campechana”


Recordeu aquella època que molts gent deia que no era monàrquica sinó juancarlista? Queden tan lluny aquells anys del rei “campechano”. La monarquia espanyola ha entrat en una espiral que l’està abocant a una crisi total que pot acabar amb la seva existència. La imputació aquesta setmana de la infanta Cristina en el procés judicial del Cas Noos és un graó més en aquesta escala cap al precipici borbònic. Aquesta darrera setmana s’han conegut nous draps bruts de la Casa reial, com les comptes a suïssa de Don Juan, el pare del rei, o el suposat avortament de la princesa Letizia abans de casar-se amb Felip i que sembla que li van amagar al rei.

En què es basava la monarquia espanyola les darreres dècades? En un rei “campechano” que vivia de les rentes d’haver portat la democràcia a l’Estat espanyol i pel seu suposat paper decisiu en el cop d’estat del 23-F. Durant els anys noranta i primers anys del nou segle, els casaments dels seus fills i naixements dels néts van reforçar la monarquia. A la gent li encanten els contes de fades, els vestits de princesa, els nadons formosos amb una vida regalada. La família reial feliç era un relat que venia molt a través de les revistes i programes del cor, lliurades a la causa de forma entusiasta. El casament entre el príncep i la plebeia -divorciada i tot- va ser el punt àlgid de l’orgia monàrquica espanyola.

Però poc a poc aquest castell de cartes s’ha anat enfonsant. La filla gran es va separar, vam descobrir que el matrimoni entre el rei “campechano” i la reina Sofia era poc més que una farsa i el monarca tenia un llarg historial de querides, i que una tal Corina, l’acompanyava de cacera d’elefants a l’Àfrica. La implicació del gendre reial Iñaki Urdangarín en una trama de corrupció que està empastifant també la infanta Cristina ha posat Juan Carlos I contra les cordes quan s’acosten les quatre dècades de regnat.

Cada cop són més les veus que aconsellen una abdicació de l’actual rei i que deixi pas al seu fill Felip, que el ventilador de porqueria reial encara no ha esquitxat. Per ara. La monarquia espanyola necessita un punt d’inflexió que li permeti recuperar punts davant l’opinió pública. El segle XXI, en un país democràtic, la monarquia ha de ser discreta i un model de virtuts, com passa a la resta d’Europa. Si es canvia el terreny de joc, aquest sistema anacrònic pot quedar expulsat del partit. L’abdicació de Juan Carlos serà, però, una sortida endavant i llavors si que no quedarà marge d’error perquè la proclamació de la república estarà escalfant el clatell de Felip VI. Paper complicat el que li espera al nou sobirà. Qualsevol pas en fals el pot convertir en el darrer monarca espanyol.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, d’abril 03, 2013

El procés sobiranista pot descarrilar



Em comentava un polític tarragoní que simpatitza ben poc amb les idees independentistes que el procés sobiranista que fa mesos que vivim a Catalunya acabarà en no res. Després del que estem vivint les darreres setmanes, sovint em temo que podria tenir raó. L’esclat independentista del passat 11 de setembre, en què el poble català va fer sentir amb força la seva veu al carrer i es va aconseguir internacionalitzar en conflicte entre Catalunya i Espanya, cada cop queda més lluny. El líder de CiU, Artur Mas, va sortir molt reforçat i els dies posteriors a aquella manifestació la història semblava accelerar-se i convertir en imparable un procés que havia de desembocar en la independència de Catalunya.

Però Mas va cometre un error: convocar eleccions pensant que recolliria tot aquest fervor independentista i obtindria l’anhelada majoria absoluta. Els cartells electorals van evidenciar el subconscient convergent: un messianisme que part de l’electorat que bascula entre CiU i ERC no va comprar i va optar per votar una Esquera renovada, que havia enterrat el tripartit, amb Oriol Junqueras com a estrella emergent. El pacte entre aquestes dues forces va costar, però va arribar. Cent dies després de l’acord, l’engranatge de l’acord entre nacionalistes i republicans costa de fer funcionar. Iniciativa i la CUP juguen les seves cartes i el PSC segueix perdut, intentant-se trobar.

Una de les reflexions que em feia aquest polític és que per un procés com el de la independència de Catalunya cal un líder i actualment no hi és. Mas continua llepant-se les ferides mentre el seu soci de federació, el líder d’Unió, Duran, rema cap a l’altra banda. El seu gran escuder i possible successor, Oriol Pujol, ha quedat descavalcat per la imputació en el cas dels ITV, i l’exconseller Recoder, s’ha retirat als quarters d’hivern esperant el moment ideal per tornar i ser ungit com el nou líder convergent. I l’exalcalde de Sant Cugat no destaca precisament pel seu sobiranisme. El cap de files d’una formació encara menor com Esquerra no pot assumir aquest paper.

La trobada secreta amb Rajoy encara ha debilitat més a Mas. La imatge d’un president de la Generalitat demanant amb una certa desesperació ajuda econòmica a Madrid, combinada amb l’engany que ha estat negar la trobada en un dels principals mitjans de comunicació catalans afebleix encara més Mas, que tampoc no acaba d’entendre’s amb Esquerra per aprovar els pressupostos i ofereix als socialistes -oposats a una Catalunya independent- entrar al govern. L’oposició del govern espanyol a la consulta sobre la independència cada cop és més ferotge, i va més enllà de la demagògia i la calúmnia, aprofitant al màxim les clavegueres de l’Estat. El 2014 s’acosta i el que cal ara és un gest unitari, abandonant el tacticisme polític de vol gallinaci, per evitar que el procés independentista descarrili i quedi en el no res d’una decepció històrica. Sant Jordi pot ser un bon moment per aquest necessari punt d’inflexió.

Article publicat al setmanari Notícies TGN