Els meus 200 dies a l’Ajuntament de Reus

Aquest 31 de gener ha estat el meu darrer dia treballant al Gabinet de Comunicació de l'Ajuntament de Reus. Des que em van comunicar que prescindien dels meus serveis, aquests dies m'han passat moltes coses pel cap. Emprenyamenta, i decepció són els sentiments que poden caracteritzar millor comm m'he sentit. Vaig arribar a l'Ajuntament de Reus el juliol passat perquè em van venir a buscar. Vam parlar i ens vam entendre. Vaig deixar una feina per incorporar-me a una altra amb el lògic objectiu dels quatre anys de mandat. Però hi he estat una mica més de mig any, concretament 200 dies, comptant el que vam tancar la incorporació i un altre de planificació abans de començar.

Tothom té cent dies. En el meu cas en vaig tenir seixanta-cinc com a cap de comunicació corporativa i amb l'agost -aquest mes que en el nostre estimat país s'atura gairebé tot- pel mig. El setembre em van comunicar que havien decidir incorporar una persona amb més experiència. Dos mesos després de decantar-se per mi entre diverses opcions creien que no era la persona adequada pel càrrec. La sensació va ser que no m'havien ni deixat arrencar la màquina. Però em van oferir quedar per assumir el paper de coordinador amb especial atenció a la web i les xarxes socials. Vaig decidir continuar. Vaig fer un esforç important després d'un cop moral com aquest, adoptant una actitut de colaboració i lleialtat màxima. Tres mesos després em comuniquen que prescindeixen de mi "a causa del reajustament de l'àrea" i que la meva relació amb l'Ajuntament de Reus acabava el 31 de gener.

Costa fer un balanç fred d'aquesta curta, intensa i tormentosa etapa de la vida laboral. Hi ha persones que m'han decepcionat. Però també he conegut bones persones i grans professionals, d'aquelles que és un plaer treballar amb elles. Hi he dedicat moltes hores a l'Ajuntament de Reus. M'hi he implicat molt. No sé treballar d'una altra manera. Fins el darrer dia he estat treballant. Estic satisfet de la feina feta, tot i que tinc la sensació que només havia començat. Hem rentat la cara a la revista municipal, El Mercadal, abaratint-lo i donant-li un nou aire, més dinàmic.

Hem situat l'Ajuntament de Reus en l'era 2.0, amb un Twitter que ja supera els 800 seguidors i una sèrie de pàgines de Facebook que volen acostar l'Ajuntament a la ciutadania, obrir nous canals bidireccionals. Encara queda molt camí a recórrer en aquest àmbit, com el que vam fer al Parc de Nadal, una gran experiència 2.0. He dedicat moltes hores a reorganitzar les webs municipals. He intentat colaborar al màxim amb els mitjans, perquè aquesta ha de ser la feina d'un gabinet de comunicació: mantenir l'equilibri entre emissor i receptor.

Però s'ha acabat. Cal mirar endavant. L'etapa reusenca em deixa un cert dany moral. Amb el temps espero poder positivitzar aquests 200 dies a l'Ala Oest del Mercadal, d'haver treballat en un Ajuntament de grans dimensions com el reusenc i en un moment històric com el del canvi de govern després de 32 anys. Ja fa dies que estic analitzant i traient conclusions. La gent que em coneix ja sap com sóc, com treballo, que sóc capaç de fer i les meves limitacions. Tinc la sensació d'haver estat una peça que l'han mogut d'un lloc a l'altre i al final m’han deixat fora del tauler. He patit un accident, però ja m'he aixecat i estic preparat il·lusionat per a nous reptes.

Lo d'Altafulla

El virus de la inestabilitat política ha recorregut els darrers anys amb molta intensitat tots els grans ajuntaments del Baix Gaià. Les darreres eleccions semblaven haver deixat governs amb menys partits integrants i més sòlids. En el cas d'Altafulla s'havia passat d'executius multipartits que havies consumit tres alcaldes en un mandat a un govern bipartit amb les dues forces triomfadores de les darreres eleccions -Alternativa Altafullenca (AA) i Solidaritat per la Independència (SI)- deixant a l'oposició PP, IDEAL i CiU i sense representació municipal el PSC i la PAU de l'incombustible Fonxo Blanc.

Pocs mesos després dels comicis va plegar el cap de llista de CiU, Joan Albert Spuch, per discrepàncies amb el seu partit a nivell nacional i aquest dissabte, mig any escàs després de la presa de possessió, el nou govern es trenca a causa de dues mocions amb el nexe comú de la simbologia nacional: l'oneig de la bandera espanyola al balcó consistorial i l'adhesió d'Altafulla a l'Associació de municipis per la independència. Alternativa Altafullenca es va abstenir i va deixar sols el seu soci minoritari. Els dos regidors de SI van abandonar l'executiu després de l'incompliment, segons ells, del pacte de govern.L'acord de govern entre AA i SI contemplava que a l'Ajuntament hi onegés la bandera catalana i que el Govern donaria suport a l'autodeterminació.

Coherència i ser conseqüents per uns. Irresponsabilitat i inmaduresa per altres. Però el que queda clar és que en aquests moments a l'oposició altafullenca hi ha gairebé el doble de regidors que al govern. Alternativa Altafullenca també va començar el mandat passat amb l'alcaldia però no li va durar ni un any després de quedar també en minoria. No sóc coneixedor a fons de la política altafullenca però tinc entès que el clima polític entre govern i oposició estaba molt enrarit i l'esclat de l’executiu només pot complicar les coses, perquè per trobar alternatives al fins dissbte al matí govern altafullenc és difícil. O no tant? Veurem com evoluciona la crisi, però sembla que es prepara un altre mandat molt mogut a la vila veïna.

Lluís Olivé: escacs en blanc-i-blau

En Lluís Olivé em va ensenyar a jugar a escacs ja fa uns quants anys. Alguns pensareu que no era massa bon professor veient els resultats obtinguts amb un servidor. No és així. Amb en Lluís han après el joc de les seixanta-quatre caselles desenes de nois i noies de Torredembarra i alguns han destacat força en aquest esport. Un exemple recent és en Xavier Galimany, que aquest mes de desembre ha aconseguit el tercer lloc del Campionat Absolut Individual de Tarragona. Galimany també és deixeble seu.

Parlar d'escacs a Torredembarra és parlar d'en Lluís Olivé Vives. Ell no va néixer a Torredembarra sinó al nucli tarragoní de Ferran el 1932 i va venir a viure al municipi torrenc quan es va casar. Va aprendre a jugar als escacs als dotze anys a l'escola de Ferran, gràcies a un mestre que es deia Anton. Els anys seixanta ja se'l podia veure al Cafè Recreo jugant a escacs amb altres aficionats torrencs. L'any 1981 Olivé va ser un dels artífexs de la fundació del Club Escacs Torredembarra, convertint l'afició pels escacs que bullia des de feia anys a la vila en una entitat contituïda legalment i que va començar a competir de forma oficial contra altres clubs de la demarcació.

Durant els primers disset anys d'existència del Club Escacs Torredembarra, Olivé va exercir de tresorer. Cecili Aliaga, Jaume Fuxet i Joan Vila en va ser els presidents durant aquests anys, però qui realment feia funcionar l'engranatge de l’entitat, portant el dia a dia, era en Lluís. Ell era l’encarregat de les gestions federatives, el contacte amb l'Ajuntament, la publicitat i que quadressin els números a final de temporada. I també és dels del crea bon ambient al club. Sempre té un acudit preparat.

Olivé va ser l'artífex que per Torredembarra passessin els anys vuitanta i noaranta els millors jugadors d’escacs de l’estat. A la plaça de la Vila hem pogut veure jugar partides simultànies amb els socis de l’entitat local i altres aficionats del municipi l'exnen prodigi Arturo Pomar, la vuit vegades campiona estatal femenina Pepita Ferrer, el millor jugador estatal del darrer quart de segle, Miquel Illescas, i altres noms claus dels escacs de la segona meitat del segle XX com Juan Manuel Bellón, Orestes Rodríguez, Jesús de la Villa, Antoni Medina o llavors joves promeses com Alfonso Romero o Lluís Comas.

En Lluís ha aconseguit diversos títols jugant a escacs: dos Campionats Socials de partides lentes el 1991 i 1996 i un Campionat Social de ràpides el 1997. La meitat dels anys noaranta potser va ser la millor època escaquística d'en Lluís Olivé i destaca la seva actuació al Campionat de Catalunya de veterans de 1995, quan va ser el millor classificat de primera categoria i va aconseguir la categoria de preferent.

A en Lluís Olivé el podríem definir com un orfebre dels escacs. No ha tingut mai una gran preparació teòrica però el seu joc és sòlid i va de menys a més. Ha estat sempre un jugador temible en els finals de partides, d'aquells que no se'l pot donar per perdut fins que el desavantatge és molt gran. L'he vist treure taules de posicions que gairebé tothom el donava per perdut o guanyar enfrontaments on tothom apostava per un empat inevitable. Els anys no perdonen i actualment ja no diputa competicions oficials però si que continua jugant. I és que els escacs és un esport que té la característica que es pot practicar bastant més enllà de la jubiliació laboral, fins que el cervell aguanti.

Fins ara hem parlat de la vessant escaquística dels escacs, però aquesta paciència a l'hora de practicar els escacs es demostra també en altres camps. I un és el pessebrisme. Els pressebres d’en Lluís són una explosió de detalls. Els havies d’observar amb deteniment i comentar durant minuts. No hi trobaves només el naixament, l'anunciació o els Reis Mags d'Orient fent camí, sinó també, per exemple, una partida de dòmino o una calçotada on no hi faltava cap detall. Els premis que van guanyar aquests pessebres demostren la qualitat de les composicions, fruit de mesos de preparació.

En Lluís Olivé sempre ha estat del Reial Club Esportiu Espanyol en quant a preferències futbolístiques, i sempre que pot en fa gala. És molt difícil que es perdi un partit de l'equip blanc-i-blau a l'Estadi Cornellà-El Prat. Va ser un dels impulsors de la Penya Espanyolista de Torredembarra i n'és un dels membres actius. És el principal responsable que la penya sigui la primera entitat torrenca a desposar de participacions de la loteria nadalenca. Ja se'n pot comprar a ple estiu i darrerament d'un número ben curiós: el 4380. Us sona? És el codi postal de Torredembarra. Fins ara no ha tocat, però qui sap si en un futur la vila torrenca s'omplirà de milers d’euros de color blanc-i-blau. Aquesta si que seria una bona jugada.

Cinquè lliurament de la sèrie Torrencades, publicat al número de gener de 2012 del Diari de la Torre

Els primers cent dies

Aquest cap de setmana m'he llegit 100 días 1 imagen. Como crear una imagen de gobierno. Escrit per en Pau Canaleta, és un breu manual amb 50 recomanacions pels qui s’enfrontin als primers cent dies de mandat. Tot i que és aplicable a qualsevol tipus de govern, encaixa més amb el d'un ajuntament. Comptant que ha aparegut no fa gaires setmanes, sembla que gairebé només el poden aprofitar de forma inmediata al nostre país Rajoy, Soraya i companyia. Però té una segona utilitat pels responsables dels nous governs municipals, que porten una mica més de mig any en el càrrec. Potser ha arribat l'hora de revisar a fons aquest primer tram de mandat.

Els cent primers dies d'un nou govern s’han convertit en una mena de ritual amb passos costums molt marcats, tan pels seus propis membres, com l'oposició o els mitjans de comunicació. Però fonaments d'aquest periode tan crucial pel futur d'un nou executiu es basteixen abans i a partir del dia 101 també hi ha molta feina a fer. L'obra de Canaleta és un manual interessant per la biblioteca d'un asessor polític, per llegir-lo i consultar-lo de tant en tant, però també és recomanable per alcaldes i regidors, als quals Canaleta s'hi dirigeix directament en alguns passatges del llibre. Personalment és un llibre que m'ha fet reflexionar molt sobre els darrers mesos de la meva vida professional.

Jo confesso que me l'he llegit

Són gairebé 1.000 pàgines, però us he de confessar que no se m'ha fet llarg. És uns novel·la de novel·les, que va endavant i enrera de la convulsa història europea, viatjant per diferents països i oferint-nos diverses trames. Hi ha molt amor i molt de mal i dolor. Això és Jo confesso, la monumental obra de Jaume Cabré, una obra que me la van regalar els amics i que vaig començar a llegir el dia de Nadal. I amb un ritme constant he anat llegint fins que l'he acabat i m'he quedat amb aquella sensació d'haver llegit una de les obres imprescindibles de la literatura catalana, un clàssic prematur.

Llegia fa unes setmanes que el llibre desprèn honor de Nobel. El prestigiós premi literari és una aspiració històrica de la la literatura catalana i m'atreviria a dir que Jaume Cabré ha presentat la candidatura definitiva. Amb el camí obert l'any 2007 amb la Fira del Llibre de Frankfurt i la traducció de la darrera obra de Cabré, Les veus del Pamano, a l'alemany i altres llengües, l'objectiu tan anhelat per la nostra literatura i el nostre país no és una utopia sinó una possibilitat real. Per si de cas, llegiu Jo confesso.

Fraga és Espanya

Era el meu ídol quan o era un nen. Tenia una energia extraordinària en el seu moment. Era una força de la naturalesa, un verdader animal polític.

Així definia l'Alejandro Fernández Manuel Fraga a Anatomia d'una passió, el llibre que vaig escriure sobre el diputat i portaveu del PP a l'Ajuntament de Tarragona. La segona i la tercera frase les podria subscriure. La primera, no. Tenia altres referents polítics quan jo era un nen. Fraga no tenia ni facebook ni twitter però les dues principals xarxes socials bullen des que ahir a la nit es va conèixer la seva mort. Se succeeixen els comentaris, majoritariament poc positius quan no totalment negatius, sobre la figura del polític gallec. La premsa escrita ha lloat de forma gairebé unànime però amb diferents graus de fervor la figura de l'exministre franquista, de l'exlíder d'Alianza Popular, de l'expresident de la Xunta de Galicia, de l'exbanyista de Palomares, de l'exambaixador a la Gran Bretanya, del protagonista de la mítica cançó de la Trinca…

Cal reconèixer que el darrer mig segle d'història de l'Estat espanyol no es pot entendre sense Manuel Fraga Iribarne. "La figura de Fraga encarna el que ha estat la transició espanyola: com un ministre d'un règim dictatorial es pot integrar a un règim democràtic sent-ne ponent de la Constitució, liderant la principal força de l'oposició i presidint una comunitat autònoma. Molt normal no és, francament!", escrivia jo mateix de bon matí al Facebook. M'atreveixo a anar més enllà: Fraga és Espanya. Fraga és la Transició. I per això jo vull una Catalunya independent.

Espanya és un lloc on els ministres d'un règim dictatorial són pares de la Constitució democràtica i presideixen governs autonòmics que abans abominaven. No m'agraden els maniqueïsmes. Ja ho sabeu. A la vida no hi ha bons molt bons ni dolents molt dolents. Fraga no és el dimoni ni un sant. És espanyol i per això s'ha pogut moure en la política espanyola durant dècades, hi hagués el regim que hi hagués, tingués la motxilla que tingués ja fossin sentències de mort, banys a Palomares o frases com "La calle es mia" y a "Que precio van los garbanzos". I ha mort al llit, com Franco. Espanya és això. La Transició és això. No és l'actual cap de l'Estat un monarca designat per un dictador?

Urdangarín: penúltima estocada a la monarquia espanyola

La monarquia és una institució anacrònica i només es pot mantenir si cau simpàtica i té un comportament exemplar. Fins ara, la monaquia espanyola s’havia basava en un rei “campetxanu” i que vivia de renda de la seva actuació a la nit del 23-F i una família que no feia gaire soroll i de tant entan distreia al personal amb un casament de conte de fades. Fins i tot algun dels membres de la família reial semblava que treballava, com la Infanta Cristina, a la Caixa; o el seu germà Felip gravant reportatges de fauna espanyola a la televisió estatal.

A la dècada dels 90 eren impensables les parodies i sàtires sobre la família reial que actualment es poden veure a la premsa i la televisió. Recordeu oi el que li va passar en Quim Monzó el 1994 al Persones Humanes? Mitja dècada després les portades del Jueves –tot i el ridícul segrest judicial de fa uns anys- o les imitacions reials d’en Toni Albà a Polònia demostren que el respecte per la institució monàrquica espanyola cotitza a la baixa.

Per tot això el Cas Urdangarín està fent un mal molt profund a la monarquia espanyola, que no només rep atacs des del republicanisme progressista o independentista sinó de l’extrema-dreta, que ja saliveja veient José María Aznar com a president de la III República Espanyola. El cas ha esquitxat el gendre del rei però el dit acusador -sempre pressumte- comença a assenyalar la infanta Cristina, la filla del rei. La darrera esperança de la monarquia espanyola és el futur rei Felip VI –quin mal rotllo que em dóna aquest nom- i la seva dona, Letizia. Si aquesta parella no atura aquesta línia descendent, la corona espanyola no durarà massa perquè perdrà la seva raó de ser i no en tindrà prou amb la feina de les revistes del cor i certs aduladors promonàrquics que pululen pels mitjans de comunicació estatals.

Més Streep que Tatcher

Meryl Streep fa una de les grans interpretacions de la seva vida a La dama de hierro, i és ferma candidata per aconseguir un nou oscar que engradexi una mica més la seva ja pretigiosa carrera. Però la inmensa interpretació de Streep no va impedir que sortís del cinema pensant que aquest biopic sobre qui va ser durant més d'onze anys la primera ministra britànica, Margaret Tatcher, hauria pogut ser molt millor. Els qui ens agrada la política podem disfrutar amb aquest film, però la sensació que s'hauria pogut aprofundir en alguns aspectes de la trajectòria de Tatcher i arrodonir una bona pel·lícula que sembla més encarada als fans de la Streep, que ens commou interpretant a una crepuscular Tatcher, afectada per la demència senil.

Margaret Tatcher és un dels grans personatges polítics de la segona meitat del segle XX i la política britànica i europea actual no es pot entendre sense el llegat de qui va ser coneguda com la Dama de ferro, nascuda el 1925 i que amb 24 anys ja va aspirar a ocupar un escó a la Cambra dels Comuns. El 1959 va obtenir l'acta de diputada i a principis dels setenta va ser ministra del govern conservador liderat per Edward Heath. La pel·lícula posa molt èmfasi en el fet de que sigui un dona enmig d'un món d'homes, quan Tatcher va ser més que això. El 1975 va aconseguir el lideratge dels tory i quatre anys després es convertia en la primera cap de govern britànica.

La seva obra de govern va ser molt discutida per l'esquerra, que sempre l'ha dibuixat com el fet dels sindicats, i a la pel·lícula queda molt ben reflectit. La Guerra de les Malvines va fer-li augmentar la popularitat fins a quotes molt elevades i va ser reelegida el 1983 i el 1987. Al costat de Ronald Reagan i Bush sr. va liderar la fase final de la Guerra Freda i la caiguda dels règims comunistes. Però s'ho va creure massa i el 1990 una revolta interna va obligar-la a dimitir i deixar pas a l'anticarismàtic John Major, la seva antítesi que va perllongar set anys més l'hegemonia conservadora al 10 de Downing Street.

De la pel·lícula ens hem de quedar amb la inmensa interpretació de Meryl Streep, però també en alguns moments que tenen un gran paral·lelisme amb el moment polític actual, marcat per les retallades, i que es va afrontar amb receptes calcades a les actuals. També podem recordar la Guerra de les Malvines, que aquest any en celebrem els trenta anys d'aquest conflicte que va enfrontar la Gran Bretanya amb Argentina i va acabar amb la victòria britànica. O el terrorisme de l'IRA, ara gairebé oblidat. La pel·lícula fa un salt vertiginós entre el 1982 i el 1990, any de la caiguda de la Tatcher, com si Phillyda Lloyd, directora també de Mamma mia, tingués ganes d'acabar-la. La dama de hierro s'ha d'anar a veure, però sense depositar-hi esperances d'una obra mestra i limitar-se a gaudir de la interpretació de la Streep i recordar un cop més aquells mitificats anys 80 i una figura irrepetible de la política europea del segle XX.

Iowa complica el panorama republicà

Els caucus d'Iowa han donat el tret de sortida a les primàries republicanes o el que és el mateix: l’elecció de qui s'enfrontarà a Barack Obama el proper 6 de novembre. Els qui estem tocats per l'efecte West Wing, la grandissísima sèrie protagonitzada per Martin Sheen, seguim la carrera presidencial americana un interès extranyament explicable. Potser només per l'enyorança d'aquell producte televisiu del genial Aaron Sorkin o també per l'admiració per un sistema polític tan dierent del nostre, on els partits no tenen res a veure amb les estructures ferrees del nostre país i els pot passar el que ara els succeeix al Partit Republicà: no els acaba de convèncer cap candidat i estan orfes d'un líder sòlid.

El resultat de les més de 1.700 asssemblees locals d’aquest petit estat rural de tres milions d'habitants amb una població molt majoritàriament blanca han complicat encara més la batalla al partit de l'elefant com si no estigués prou ennuvolat el panorama. La victòria per només 8 vots del teòric favorit, Mitt Romney, sobre un sorprenent Rick Santorum, afegeix incertesa en les files del Partit Republicà, que veuen possibilitats reals de derrotar els demòcrates però li manca el seu Obama.

Romney ostenta des de fa mesos el títol de favorit però no fa trempar la parroquia republicana, que ha vist com els darrers anys el seu centre de gravetat s'ha escorat cap a la dreta, molt cap a la dreta. De res li ha servit a l'exgovernador de Massachussets renegar de les seves posicions proavortistes i a favor d'una cosa semblant a un sistema públic de salut. L'exsenador Santorum, molt més identificat amb la ideologia imperant al Partit Republicà, ha fet una campanya austera basada en el porta a porta i de moltes trobades -370 ha dit ell- amb simpatitzants republicans, i ha empatat virtualment amb qui ha gastat milions i milions de dòlars en anuncis negatius.

El tercer en discòrdia és el veterà llibertari Ron Paul, un outdsider que ha sorprès a molts, mentre que l'incombustible Newt Gingrich, el líder de la majoria republicana al Congrés en l'època Clinton, no passat del quart lloc però no tira la tovallola i el governador texà Rick Perry està meditant que fa després de ser només cinquè. Qui ha decidit plegar és la mussa del Tea Party, Michelle Bachman, després d'obtenir un trist 5% de vots i dóna suport a Santorum, l'home de moda. Dimarts vinent arriben les primàries de New Hampshire, que poden aclarir una mica més el panorama al Partit Republicà o complicar-lo una més. Encara més. Fins i tot diuen que l'esperança blanca republicana encara no s'ha manifestat. Embolica que fa fort.

L'any de Sopa

Aquest dia de cap d’any ha culminat l'any del retorn de Sopa de Cabra amb l'emissió pel Canal 33 de Camins, un reportatge de Lluís Danés sobre el grup musical gironí que excava en les interioritats dels quatre components històrics que queden vius -Joan Cardona va morir ja fa uns anys-. El treball de Danés ens va permetre conèixer els caràcters tan diferents de Quintana, Thió, Lisicic i Bosch i els difícils equilibris que van portar -o almenys no van poder impedir- a la dissolució del grup l’any 2001 però que han permès la triomfant gira d'aquest any. El documental deixava la porta oberta al retorn de Sopa de Cabra però també advertia de les dificultats.

Aquest ha estat també el meu Any de Sopa de Cabra. Recordo amb emoció el concert del passat 24 de setembre al Tàrraco Arena, sobretot els compassos inicials del Boig de la ciutat, però també la interpretació de les cançons mítiques, banda sonora de la meva vida com El Carrer dels Torrats, Si et quedes amb mi, No tinguis pressa o L'Empordà, entre altres. El concert em va enganxar en un moment personal molt especial, difícil, i va ser com una teràpia excel·lent per girar full d'aquells dies tempestuosos, amb algunes lletres que identificaven molt bé aquella situació. Havien passat deu anys des del comiat dels Sopa de Tarragona al mateix escenari quan encara era plaça de toros. També hi era.

Sopa de Cabra és el gran grup de l'època daurada del rock català. Després del retorn d'aquest any ha quedat clar. Els Pets són l'únic grup del mític concert del Sant Jordi de 1991 que ha aguantat ininterrompudament en actiu, però potser per aquesta raó els falta la mística dels gironins, que encara han augmentat la llegenda amb aquesta gira de concerts del final d'estiu-inicis de tardor de 2011 i l'interrogant de la publicació d'un nou treball amb temes nous. Mentrestant podrem seguir escoltant les seves cançons i El retorn, el darrer recopilatori, acabat de publicar amb el material dels concerts al Sant Jordi.