La monarquia és una institució anacrònica i només es pot mantenir si cau simpàtica i té un comportament exemplar. Fins ara, la monaquia espanyola s’havia basava en un rei “campetxanu” i que vivia de renda de la seva actuació a la nit del 23-F i una família que no feia gaire soroll i de tant entan distreia al personal amb un casament de conte de fades. Fins i tot algun dels membres de la família reial semblava que treballava, com la Infanta Cristina, a la Caixa; o el seu germà Felip gravant reportatges de fauna espanyola a la televisió estatal.A la dècada dels 90 eren impensables les parodies i sàtires sobre la família reial que actualment es poden veure a la premsa i la televisió. Recordeu oi el que li va passar en Quim Monzó el 1994 al Persones Humanes? Mitja dècada després les portades del Jueves –tot i el ridícul segrest judicial de fa uns anys- o les imitacions reials d’en Toni Albà a Polònia demostren que el respecte per la institució monàrquica espanyola cotitza a la baixa.
Per tot això el Cas Urdangarín està fent un mal molt profund a la monarquia espanyola, que no només rep atacs des del republicanisme progressista o independentista sinó de l’extrema-dreta, que ja saliveja veient José María Aznar com a president de la III República Espanyola. El cas ha esquitxat el gendre del rei però el dit acusador -sempre pressumte- comença a assenyalar la infanta Cristina, la filla del rei. La darrera esperança de la monarquia espanyola és el futur rei Felip VI –quin mal rotllo que em dóna aquest nom- i la seva dona, Letizia. Si aquesta parella no atura aquesta línia descendent, la corona espanyola no durarà massa perquè perdrà la seva raó de ser i no en tindrà prou amb la feina de les revistes del cor i certs aduladors promonàrquics que pululen pels mitjans de comunicació estatals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada