dilluns, de novembre 30, 2009

Aeroport de Constantí

Ha tornat l'eterna i cíclica batalla de campanars entre Tarragona i Reus. Aquest cop el detonant és el nom de l'Aeroport de Reus. Uns demanen que passi a denominar-se Aeroport de Reus-Tarragona, seguin l’exemple de Madrid-Barajas o Barcelona-El Prat –invertint l'ordre, però- i els altres defensen el manteniment de la denominació actual. Tots els partits polítics i agents socioecoòmics fan pinya al voltant del tarragonisme i el reusisme respectivament, sense excepció, i a veure qui la té més llarga. I vinga a omplir pàgines de diari, igual que fa uns anys passava amb la cocapitalitat de la futura vegueria del Camp de Tarragona o on s’havia d’instal·lar el Corte Inglés, per posar dos exemples.

El qui escriu aquest article va néixer a Tarragona, viu a Torredembarra, ha treballat a Tarragona i Reus i ara desenvolupa la seva vida laboral a Valls. Aquesta setmana vaig participar en una jornada a Vila-seca i potser un dia d'aquests me'n vaig a sopar a Cambrils i després encara passaré a fer una copa a Salou. El qui redacta aquestes línies creu en el Camp de Tarragona, en aquesta àrea metropolitana que ha de ser la segona de Catalunya i ha d’aspirar a ser una referència en l’arc mediterrani. Poca cosa té a fer, però, si les dues principals ciutats es barallen per noms i no fan pinya exigint infraestructures necessàries i defensant projectes comuns.

Per molt que hi dono voltes no trobo una explicació lògica sobre el bunyol que és la ubicació de l’estació de l’AVE de Camp de Tarragona, lluny de les principals poblacions i mal comunicada. Ara es parla de grans projectes, com la estació intermodal, el Tramcamp o l'ampliació de l’aeroport de Reus. No oblidem que aquest aeroport depèn gairebé d’una sola companyia àrea i molt saludable no és aquesta dependència. És allò de repartir els ous en diferents cistells. I enlloc de preocupar-se per aquest fet i com canviar-ho, la prioritat és el nom. Com diu la saviesa popular “el nom no fa la cosa”, però l’exemple més clar de com contradir aquesta dita és universitari. Hi ha la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida però no la Universitat de Tarragona. Existeix la Universitat Rovira i Virgili. Va ser aquesta una gran victòria del campanar reusenc?

Tornem a l'aeroport. Servidor, amant de les terceres vies, té una proposta. I si li diem Aeroport de Constantí? Amb el nou pla director, en pocs anys més de la meitat de les instal·lacions de l’aeroport es trobaran en el terme municipal d’aquesta localitat i seria una bona manera de compensar-li tants anys d’oblit aquest municipi. Constantí és el nom d’un dels grans emperadors romans, amb tradició també a Grècia i arrel del nom d’una de les grans ciutats de la història universal, Constantinoble. Aeroport de Constantí, voleu millor nom? Tranquils, que estic fent broma. O no?

Publicat al diari digital Delcamp.cat

dijous, de novembre 26, 2009

Dignitat, dignitat, dignitat

Seguint l'exemple de l'Octavi Saumell, també penjo l'editorial que avui dijous han publicat 12 diaris catalans. Potser comencem a reaccionar, però hi ha molta feina a fer. En seguirem parlant.

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

diumenge, de novembre 22, 2009

Tarragona vint segles enrera

Després d'na incursió en la novel·la negra nòrdica, he tornat al nostre país, però retrocedint dos mil anys. Després d’empassar-me la saga Millenium i un parell més de novel·les –Ningú no ho ha vist i l’islandesa La dona de verd- m’he endinsat en la Tàrraco romana de la mà de Xulio Ricardo Trigo que fa uns mesos vaig descobrir amb Els secrets de la reina. Cal dir que l’autor gallec instal·lat a Tarragona ha gaudit d’una bona promoció de la seva nova novel·la, El somni de Tàrraco. I en aquests temps que corren la promoció és una pota bàsica per l'èxit d’un llibre.

Sóc un bon aficionat a la novel·la històrica, sobretot les situades a l’Edat Mitjana. En els darrers anys se n’han escrit moltes ambientades en el nostre país, quan érem un estat sobirà i amb un potencial creixent a la Mediterrània. Però si tirem enrera, cap al tombant d’era, ens trobem amb una Tarragona que es converteix en la segona ciutat més important de l’Imperi Romà amb la residència durant dos anys de l’eperador Octavi August. És en aquest moment en què es situa l'obra de Trigo.

He disfrutat força amb El somni de Tàrraco, submergint-me en una trama ben teixida i que la podríem situar tranquil·lament en l’època actual. Trigo ens demostra que tan no ha canviat la humanitat en dos mil anys. Ja hi havia corrupció i problemes d'integració entre diferents pobles que convivien junts. La novel·la ens permet conèixer una mica més una època molt important per a la ciutat de Tarragona, just quan començava a créixer i convertir-se en el que ens ha deixat en forma de restes monumentals. Una lectura recomanable pels que els agrada la novel·la històrica i una manera de conèixer més del nostre passat. I, si ho voleu, de fer tarragonisme, ara que s’ha altre cop s'ha posat tant de moda.

Xulio Ricardo Trigo també disposa d'un blog propi: El violinista celest.

dijous, de novembre 19, 2009

'Les veus del Pamano', un gran minisèrie

Aquesta setmana hem pogut gaudir d'una de les millors minisèries que ha emès Televisió de Catalunya els darrers anys. Després d'una certa decepció fa uns mesos amb Serrallonga, Les veus del Pamano ens ha fet disfrutar, amb unes grans interptacions i un bon producte final. La matèria prima, la novel·la homònima de Jaume Cabré, era de molt bona qualitat però sovint les adaptacions al cinema o a la televisió desgracien un bon llibre. En el cas de Les veus del Pamano no ha passat i la televisió nacional de Catalunya ha estat a l'alçada.

Les veus del Pamano està ambientada els anys 1943 i 1944 en un poble imaginari de l'Alt Pirineu, creant una atmosfera especial que lliga molt bé amb una trama que enganxa fins el final. En aquest país estem molt acostumats a les pel·lícules ambientades en la Guerra Civil des de totes les òptiques imaginables, però la Posguerra ha estat molt oblidada. Les veus del Pamano ens retrata aquesta època durissima pels vençuts que no havien mort ni s'havien exiliat i restaven al país empresonats físicament o psíquicament. Francesc Orella fa un dels millors papers de la seva carrera a la pell de l'alcalde feixista del poble de Torena. I molt feixista.

Montse German també està a un gran nivell com a la terratinent que talla el bacallà a la zona. Roger Coma encana el protagonista, un mestre d'escola que no s'imagina com se li complicarà la vida amb el seu trasllat a aquest poble del Prineu. Les veus del Pamano també aborda la luita dels maquis, condemnats a la derrota però que incordien l'exèrcit i les forces de seguretat franquistes, causant baixes i tocant-los la moral. Els maquis tambe són una de les grans assignatures del nostre país. Esperem ara que la ninisèrie de Televisió de Catalunya es pugui exportar a altres països, com Alemanya, on la novel·la de Jaume Cabré ha tingut tant d'exit. I esperem que la nostra televisió continuï adaptant les grans novel·les catalanes. En queden moltes.

dilluns, de novembre 16, 2009

Nova llei electoral?

La catarsi col·lectiva provocada pels casos Millet i Pretòria podria servir d’alguna cosa al nostre país. Després de gairebé tres dècades encallats en la redacció d’una llei electoral catalana pròpia, els partits polítics catalans semblen ara decidits a treballar seriosament per a la seva redacció. Dic sembla perquè no hem passat encara la fase de les bones paraules i les bones intencions. És una tasca complicada perquè els interessos de les grans formacions xoquen frontalment a causa del repartiment desigual dels seus vots pel territori i el desequilibri demogràfic de Catalunya.

He sentit algunes declaracions d’intencions que m’agraden. El sistema alemany sembla que estigui agafant força com a referència i l’elecció d’un diputat per comarca o districte electoral –les comarques més poblades quedarien dividides en més d’un districte que escolliria el seu representant- combinada amb unes llistes tancades per circumscripció com fins ara pot ser un dels punts que generin consens. El sistema actual de llistes tandes i bloquejades provoca que la ciutadania d’una comarca no tingui un diputat de referència i aquesta nova llei electoral catalana podria acabar amb aquesta insuficiencia del sistema. Un altra història és explicar aquest nou sistema als votants.

Vivim en una partitocràcia amb aparells de partits potentíssims i el gran dubte que em sorgeix és si un hipotètic diputat escollit pels votants del Priorat seria capaç de trencar la disciplina de vot del seu partit posant per davant els interessos del seu territori en una votació al Parlament? O aquest diputat respondria a cop de xiulet a les directrius de a direcció nacional. Si és el segon cas, la nova llei electoral només seria un rentat d’imatge sense cap efecte real, però si és el primer cas milloraríem la qualitat del nostre sistema democràtic, apropant la política a la ciutadania amb veritables representants del territori, que negociarien a l’estil nord-americà per defensar els interessos dels seus representats.

Un tema apart i que fins ara no s’ha parlat gaire són les eleccions municipals. L’actual sistema aboca massa ajuntaments a mocions de censura, casos de transfuguisme, pactes inestables i situacions d’ingovernabiltat exagerades. L’exemple de Roda de Barà és paradigmàtica. Han fet una moció de censura, pateixen un cas de transfuguisme, pactes inestables i una ingovernabilitat actual, amanida amb presumptes irregularitats. Llistes obertes o almenys tancades però desbloquejades o elecció a doble volta de l’alcalde podrien ser solucions que cal estudiar sense presses. Però que no passin trenta anys! I les mesures per regenerar el nostre sistema democràtic han d’anar molt més enllà que una nova llei electoral catalana. Si fos així, ens quedaríem a la superfície i el que cal és arribar al fons del sistema.

Publicat a al diari digital Delcamp.cat

dissabte, de novembre 14, 2009

Cròniques de l'altra banda (LXX): Una revista per a la comarca

Aquest mes d’octubre el Consell Comarcal de l’Alt Camp ha editat el tercer número de la seva revista, Info Alt Camp. Amb una tirada de 4.000 exemplars de 24 pàgines cada un, arriba als 23 municipis de la comarca intentant informar de les activitats que organitza o hi està implicat el Consell Comarcal. Amb un disseny atractiu, que dóna un pes important de la imatge i dels elements de titulació sense descuidar els continguts, volem que Info Alt Camp sigui una revista agradable de llegir, que informi i acosti el Consell a la ciutadania.

Les revistes d’administracions públiques inunden sovin les bústies nostres i molts espais públics i sovint van directament a la brossa, esdevenint una despesa ben inútil. Info Alt Camp no es troba a les bústies sinó en Ajuntaments, centres cívics, centres de salut, biblioteques… i altres espais que se’ns ha ofert com a punt de distribució. Poc a poc anem ajustant la distribució per optimitzar costos i arribar al màxim nombre de públic possible. També l’enviem en format digital a un nombre important de persones i institucions. Si la voleu rebre ho comuniqueu a comunicacio@altcamp.cat.

Info Alt Camp l’he concebut com un dels eixos principals de la comunicació externa del Consell Comarcal de l’Alt Camp, la manera d’arribar directament a la ciutadania sense intermediaris, però, com apuntava abans, sense fer-nos pesats, és a dir sense que le bústies de la comarca en quedin inundades. Info Alt Camp te la trobes en els espais públics per on hi passa molta gent i pots llegir-la una estona i tornar-la a deixar o pots emportar-te-la cap a casa. Els consells comarcals són de les administracions més desconegudes per la gran part de la ciutadania, però disposa d’un gran nombre de competències delegades per part de la Generalitat, i cal donar a conèixer com aquests ciutadans i ciutadanes poden treure profit d’aquest ens supralocal.

dimecres, de novembre 11, 2009

Ja tenim caps de llista pel 2011

Joan Aregio ha confirmat el que tothom s’imaginava, que repetirà com a cap de llista de CiU en les properes eleccions municipals de Tarragona. Fa unes setmanes Iniciativa culminava el procés de primàries i escollia Arga Sentís com a candidata a l’alcadia. Només un cataclisme impediria a Josep Fèlix Ballesteros optar a la reelecció com alcalde de Tarragona i tot apunta també que PP i ERC repetiran també alcaldable en les persones d’Alejandro Fernández i Sergi de los Ríos respectivament.

Els grans partits ja tenen tots cap de cartell per a la propera cita electoral a la capital tarragonina, uns comicis que representaran la superació total del nadalisme i la consolidació d’una fornada de líders polítics que han arribat a grans responsabilitats en les seus partits en el segle XXI. Ballesteros buscarà una majoria absoluta que va fregar el 2007 i que només Nadal va aconseguir el 1991. Els socialistes premeran l’accelerador en aquest darrer tram de mandat intentant “vendre” la seva obra de govern mentre els seus adversaris els acusaran de no haver complert les expectatives. El PSC pot entrar a fons o no en aquesta guerra, però el gran trumfo electoral socialista és Ballesteros.

La gran clau aritmètica d’una hipotètica majoria absoluta socialista és el retorn o no d’Iniciativa al ple municipal després de la debacle dels darrers comicis de la mà d’una gran desconeguda per gran part de la ciutadania, Arga Sentís, que ja ocupar el segon lloc de la candidatura ecosocialista el 2007. Si els ecosocialistes tornen al ple Tarragona ningú dubta que pactaran amb el PSC si junts poden governar. No tenen un pacte alternatiu. Un altre factor important d’aquests comicis seran els resultats d’Esquerra Republicana, que dependran sobretot de l’estat anímic del seu electorat després de les eleccions al Parlament, però sobretot de la percepció del paper exercit durant aquest mandat en el govern bipartit amb el PSC, una aposta arriscada ja que dos regidors republicans enmig de tretze de socialistes corren el perill de quedar assimilats i no ser visibles per a la ciutadania tapats per la majoria aplastant dels seus socis. Aquesta és tasca dels estrategs electorals republicans.

CiU va tardar mesos a superar la desfeta electoral que els va fer caure fins els vuit regidors però gradualment van deixar de llepar-se les ferides i s’han posat les piles. Amb l’horitzó del 2011 i Joan Aregio confirmat com a cap de llista han posat en marxa la maquinària electoral per recuperar l’alcaldia tarragonina i capitalitzar una hipotètica decepció davant les grans esperances de canvi dipositades en Ballesteros. Descartada la majoria absoluta i la suma amb ERC –a Tarragona aquests números no surten mai- el PP sembla l’aliat natural de CiU. Els populars compten amb una base de vot molt fidel a Tarragona que els garanteix els quatre regidors actuals i la possibilitat de recuperar un cinquè.

Si fem anar la calculadora veurem que si CiU recupera el novè regidor, un nou govern conservador és possible. L’alternativa és la sociovergència, que ja va manar a Tarragona del 1995 al 1999, i no és del tot descartable un segon capítol amb papers intercanviats i més depenent de que passi a la Generalitat. I encara resta un pacte que ha sumat ja en altres ajuntaments i fins i tot en alguna comunitat autònoma.

Ens trobem en un compte enrera de divuit mesos cap a unes eleccions municipals més incertes dels que molts volen fer veure. El 2007 només els més optimistes apostaven per l’escombrada de Ballesteros gràcies a l’efecte “Carro guanyador” i ni els més pessimistes pronosticaven els pobres resultats de CiU o la desaparició del ple municipal d’Iniciativa. Els equilibris electorals a l’ajuntament tarragoní són fràgils i els partits hauran de jugar molt bé les seves cartes i no cometre cap error per acomplir els seus objectius. Algunes d’aquestes cartes, la dels seus caps de llista, ja estan sobre la taula.

Publicat al diari digital Tottarragona

diumenge, de novembre 08, 2009

El gran fitxatge del Barça

Durant la història del Barça han arribat gran estrelles al primer equip de futbol, pels quals s'han pagat la majoria de cops quantitats de diners astronòmiques, fins i tot xifres récords per l'època. Altres cops han estat grans inversions que no han complert les expectatives. En els darrers anys, però, hem vist com del futbol base blaugrana han sortit grandíssims jugadors amb un cost zero o mínim comparat amb aquests fitxatges que arribaven de grans equips europeus. El darrer producte de la pedrera barcelonista Pedro Rodríguez, primer conegut com a Pedrito, però ara ja és Pedro o Don Pedro.

L'inici de temporada d'aquest extrem canari que ha arribat al primer equip sense fer soroll és espectacular. Enmig d'una davantera plena dels millors jugadors del món s'ha fet un lloc gràcies a les inevitables rotacions d'una plantilla inexplicablement curta i d'una capcitat de gol impressionant. Ho demostra el fet que Pedro ha marcat en les cinc competicions oficials que fins ara ha jugat el Barça. Aquests gols han pesat molt, obrint llaunes d'equips molt conservadors partits espessos com el d'aquest dissabte a Mallorca i donant títols com el de la Supercopa d'Europa contra el Shaktar Donetz, amb un gol quan la pròrroga es precipitava cap a la sempre fatídica tanda de penals.

Pedro és la millor resposta contra les obscenitats comeses pel Real Madrid aquesta temporada en el mercat de fitxatges. Quan han costat Cristiano Ronaldo, Kaká o Benzema? Quan ha costat Pedro? Quin rendiment han donat fins ara aquests jugadors? Pedro és un altre exemple d'una gran política de futbol base blaugrana, que ha tret alguns dels millors jugadors del món de la darrera dècada, com Messi, Xavi, Iniesta o Valdés. Pedro encara no està a aquest nivell però si marca en el Mundial de Clubs aquest mes de desembre passarà a la història mundial del futbol com el primer jugador que marca en totes les competicions oficials en una temporada. Amb 22 anys, Pedro ja és molt gran.

diumenge, de novembre 01, 2009

El final del cinema… i del Parc Central

Aquestes darreres setmanes Tarragona ha viscut una mena de 'shock' en haver d’assumir que s’ha quedat sense cap cinema en el seu nucli urbà després del tancament dels cinemes Lauren del Parc Central. Una part important dels aficionats al cinema -aquells que no arriben als vint anys- només han conegut aquestes sis sales inaugurades el 1997, però a mesura que augmenta l’edat també s’incrementen el número de cinemes recordats. Aquest és el meu cas, amb els cinemes Catalunya i Òscars. Abans, encara n’hi havia més. Però ara ja no tenim ni els Lauren i els tarragonins i tarragonines s’han de conformar en agafar el cotxe i anar al polígon Les Gavarres, amb un Multicinemes de 16 sales. O a les Bruixes d’Altafulla, amb sis. Qui ho havia de dir!

L’enfoc dels mitjans de comunicació del tancament dels cinemes del Parc Central ha estat molt localista, però Tarragona és una víctima més d’un problema molt més global. En els darrers anys estan canviant molt ràpidament els hàbits de consum audiovisual, sobretot entre els més joves. Internet i la pirateria estan fent molt mal a les sales de cinema. Baixar-se una pel·lícula de la xarxa és molt barat -econònicament i jurídicament- i anar a una sala de cinema és molt car. Els cinemes no reaccionen i hi ha qui s’atreveix a afirmar que és qüestíó de no massa anys que amb prou feines quedin les sales en versió original, la dels seguidors més fidels. Jo no seria tan pessimista perquè crec que els empresaris cinematogràfics reaccionaran i alguns cinemes d’estrena ens quedaran.

Un altre tema és la crisi que viu el Parc Central i que no només té com a símptoma el tancament dels Cinemes Lauren, sinó la baixada de persiana d’altres negocis i els problemes que estan passant molts d’altres. El Parc Central tenia l’avantatge de poder deixar el vehicle de forma gratuïta i aquest fet provocava certes “perversions” a causa de la poca disponibilitat d’aparcament gratuït a la zona i el preu abusiu del de pagament. Molta gent anava a passar la tarda al centre comercial, però aquesta opció d’oci -discutible per a molts- s’ha encarit considerablement i la possibilitat d’anar a la Rambla Nova i pagar els preus desorbitats dels pàrquings es troba al mateix nivell del Parc Central. Per tant, enlloc de tancar-nos en aquest recinte comercial, anem a ramblejar.

El futur del Parc Central i del cinema depèn de la capacitat de reacció dels seus màxims responsables, que han de saber afrontar els canvis radicals que pateix la nostra societat en el cas dels segons i als canvis estructurals de la ciutat de Tarragona els primers. El consum audivisual seguirà evolucionant i els cinemes hauran d’apostar per solucions imaginatives i innovadores per evitar el tancament gradual de les sales cinematogràfiques, igual que ha passat amb els videoclubs.

Per altra banda, l’arribada del Corte Inglés és ja un compte enrera i el Parc Central pot ser la gran víctima de la implantació d’aquests grans magatzems a la capital tarragonina. Paradoxes de la vida: recordeu el cataclisme que apuntaven molts comerços de la ciutat de Tarragona a mitjan dels noranta amb l’obertura del Parc Central? El comerç minorista tarragoní ha sabut reaccionar i ara es prepara per l’arrencada del Corte Inglés. Un exemple a seguir.

Publicat al diari digital Tarragona21
Foto: Montse Riera

Els suburbis de Pretòria

Des de dimarts passat Catalunya viu en un estat de catarsi general. El cas Millet va ser una mena de pròleg, un aperitiu potent però res a veure amb la complexitat del primer plat, el de l’Operació Pretòria. L’impacte d’agents uniformats entrant a l’ajuntament de Santa Coloma de Gamenet i les imatges de l’acalde d’una de les principals ciutats catalanes i dos exalts càrrecs de Jordi Pujol sent traslladats enmanillats i furgó blindat cap a Madrid han sacsejat la societat. Hem passat de la Catalunya perplexa a la Catalunya indignada i desconfiada de la classe política.

Tinc la sensació que encara no hem arribat al segon plat i que els propers dies aniran sortint més ramificacions de la trama de corrupció política. Santa Coloma de Gramanet, Sant Andreu de Llavaneras, Badalona, Lleida, l’Hospitalet de Llobregat. La taca s’estén. I és millor així. Que surti tota la merda pequè com més podridura suri a la superficie menys en quedarà sota la catifa amb el perill que més endavant en pugui aparèixer sortir més. Extirpem tot el càncer i comencem de nou.

Perquè el més important és sempre el futur. D’aquí un any –si no s’avancen- toquen eleccions al Parlament i en l’horizó tenim el perill d’una abstenció estratosfèrica i la recol·lecta de vots per opcions radicals com Plataforma per Catalunya o de protesta com la CORI d’Ariel Santamaría. És a dir, el càstig al partits tradicionals, esquitxats per la corrupció, per molt que s’hagin afanyat a obrir expedients i expulsar els seus militants i càrrecs electes implicats en la trama, oblidant-se de la pressumpció d’inocència en pro d’una profilaxis que els demanden els seus rivals polítics.

Fèlix Millet, lladre confès, està a casa tan tranquil o potser gaudint d’una mariscada amb els diners del Palau de la Música, però Bartomeu Muñoz, Macià Alavedra i companyia els hem pogut veure enmanillats i recollint les seves pertinences en una bossa de brossa, traslladats a Madrid en un furgó blindat a l’anomalia jurídica que és l’Audiència Nacional i tancats a la madrilenya presó de Soto del Real. Sotmesos, en definitiva, a l’escarni públic per obra i gràcia del sempre mediàtic Baltasar Garzón. Recordem, però, que massa sovint els sumaris del gran jutge estrella finalitzen en sonors fracassos.

El desencant entre la ciutadania és general i calen accions valentes i decidides de la classe política. Que deixin el creuament de declaracions i endeguin una veritable regeneració política. El sistema polític català ha deixat enrera el famós oasi i viu una crisi d’un abast encara difícil de calcular. Però crisi vol dir oportunitats. Oportunitat de regeneració amb un gran acord entre partits. Més transparència, més austeritat, més mesures per evitar la corrupció política i reformes per fer la democràcia més participativa i no la partitocràcia actual, d’afrontar d’una vegada la necessitat de llistes obertes i d’un nou sistema electoral català. Ens calen polítics a l’alçada de la gravetat del moment.

Publicat al diari digital Delcamp.cat