divendres, de novembre 30, 2007

Ja he arribat a les 50.000 visites


Aquest dijous he superat la xifra de les 50.000 visites. És d'aquells números rodons que fan il·lusió haver rebassat perquè vol dir que cada dia entren molts internautes en aquest bloc en què parlo una mica de tot. Exterioritzo les meves neures, us explico experiències o reflexiono sobre política o la vida en general. El comptador de visites està actiu des del març passat, quan ja feia un any que el bloc estava en marxa.

Mantinc uns visitants molt fidels, alguns d'ells també comentaristes, i altres que de tant en tant es deixen caure pel bloc. Destaquen molt les visites de Bulgària d'un altre blocaire molt actiu, el Joan Miquel Carrillo, que han situat aquest país de l'Europa de l'Est en el segon lloc del rànquing de països. Dels Països Baixos i Noruega -tercer i quart països dels que rebo més visites- no sé qui en ve, però espero que segueixi venint. Al Camp de Tarragona hi tinc el gruix dels visitants, però em sorprenen els punts vermells per tot el mapa espanyol al webstats. Gràcies a tots.

dimecres, de novembre 28, 2007

L'imperi dels eufemismes


Fa uns anys ningú parlava de sobiranisme i no perquè no hi haguessin catalans que aspiressin a formar part d’un estat separat d’Espanya sinó perquè tothom feia servir el terme independentisme. Des de fa un temps sembla que faci por declarar-se independentista i, en canvi, sobiranista -que crec que significa més o menys el mateix- està molt més estès. Recordo també que fins fa uns mesos l’autodeterminació era l’objectiu compartit d’un gran nombre de catalans. Però ara ha sortit el ‘dret a decidir’, terme molt més eteri i còmode per polítics com Artur Mas, que també ha encunyat un concepte com ‘La casa gran del catalanisme’. Hi ha una casa petita? I una mitjana?

El llenguatge ens permet fer jocs de paraules que s’acaben popularitzant i ningú reflexiona fredament que són una gran bestiesa. Tothom s’omple la boca parlant de la societat civil. En teoria els seus integrants seríem els que no som militars. Doncs no! Es tracta dels qui no som polítics. En canvi, governador civil -el mateix adjectiu- tenia mala premsa i va ser substituït pel de subdelegat del govern amb els pactes de CiU amb el PP el 1996. També en les ideologies polítiques hem inventat curiosos conceptes com l’ecosocialisme a l’hora de parlar dels integrants d’Iniciativa per Catalunya-Els Verds. El comunisme ja no ven si no és per fer por des de la dreta i ara són socialistes amb l’’eco‘ al davant. Els del PSC no són ecologistes? I la dreta encara és la dreta? O és el centre reformista? Uf!

Publical al diari Aquí el dimecres 28 de novembre

dimarts, de novembre 27, 2007

Les idees de l'Alejandro


L'Alejandro Fernández, portaveu del PP a l'Ajuntament de Tarragona i un dels blocaires més actius de la Tarracosfera política, ha escrit un post donant idees i propostes pel futur del Saló dels Penjats, al qual qualifica d'en part fill meu. Té tota la raó l'Alejandro en aquesta paternitat compartida, compartida amb una trentena de d'amics i companys periodistes del Canp de Tarragona. El Sáló dels Penjats està sent una aventura molt interessant, amb els seus inevitables alts i baixos.

Els Penjats som conscients de la influència del Saló. Hem viscut situacions que arribaria a qualificar de kafkianes. Els polítics veuen fantasmes i conspiracions on no hi ha absolutament res. Al Saló l'han qualificat de convergent i de socialista. O ens han dit que et tractem massa bé, Alejandro! Hem rebut trucades i comentaris amenaçadors. Però sempre hem tirat endavant i ens hem pres totes aquestes circumstàncies amb bon humor. A mi m'ha sorprès la rapidesa amb què s'ha consolidat el Saló com un referent de la Tarracosfera, tot i que quan el vam crear el maig passat erem conscients de les seves potencialitats.

Ha sortit ja diverses vegades l'expressió "morir d'èxit" a l'hora de referir-se al Saló dels Penjats. Jo parlaria més aviat de crisis de creixement. Arribar a les 900 visites diàries en un bloc de temàtica local és molt impactant. I també han entrat molts comentaris quan permetíem els anònims. Hem viscut episodis de comentaris que a mi m'han decebut força, perquè diuen molt poc dels nostres polítics -des dels professionals als militants de base i simpatitzants- i els periodistes. Com ja he dit algun cop, el Saló dels Penjats es va convertir en el Saló de la Bilis.

Un dia, un anònim va dir que l’entrada de diversos periodistes a l’Administració Pública com a càrrecs de confiança era la manera d’anar silenciant la gent, sobre la base humanament comprensible de la diferència brutal de sou. Ho vaig trobar demagògic i així ho vaig escriure, PERÒ L’ALTRE DIA, UN PERIODISTA LOCAL EM VA CONFIRMAR QUE DES DEL PSC S’ESTÀ DIENT “SI ET PORTES BÉ AMB NOSALTRES, POTSER TU TAMBÉ PODRÀS ENTRAR DE CÀRREC DE CONFIANÇA”. La temptació és massa gran. Aquest paràgraf del post de l'Alejandro és molt dur. Cadria aportar alguna prova, perquè a mi em sembla allò de tirar la pedra (diga-li 3%) i amagar la mà. Aquesta afirmació deixa en molt mal lloc alguns periodistes i també el PSC.

La professionalització del Saló de què parla l'Alejandro és un debat que els Penjats ja hem tingut. Algú ja ens ho ha dit que el bloc es podria convertir en un negoci si hi posem publicitat. Però això seria una altra cosa. El Saló va néixer com un bloc col·lectiu amb ganes de donar un altre enfoc a la informació tarragonina, però sempre des de l'amateurisme d'uns periodistes que treballem en altres mitjans de comunicació, on ens hi guanyem (bé o malament) la vida. Ara per ara el Saló és això, però en el futur potser serà una altra cosa. Ja veurem.

dilluns, de novembre 26, 2007

Ets molt gran tio!



El món dels escacs de les tres darreres dècades no es podria entendre sense Gari Kasparov. Ha estat el millor escaquista del darrer tram del segle XX i un dels grans jugadors de tota la història, dels que marquen una època. Fa uns anys Kasparov va decidir abandonar les competicions oficials quan encara era el número u del rànquing mundial i centrar-se en la política. L'Ogre de Bakú, com se'l coneix en cercles escaquístics, lidera actualment el moviment polític Una altra Rússia, principal opositor al règim de Putin.

El president de Rússia, Vladimir Putin, té una manera molt especial d'entendre la democràcia. El control sobre els mitjans de comunicació i els periodistes és total i la llibertat d'expressió a Rússia és actualment una utopia, amb risc fins i tot per la vida. Les garanties de les eleccions legislatives que es celebraran d'aquí a unes setmanes són inexistents i els resultats ja estan amanits: una victòria inapel·lable del partit de Putin. Kasparov té un carisma brutal, més enllà del món dels escacs, que a Rússia és un esport popularíssim i a Putin li fa por que pugui trencar els seus plans d'hegemonia absoluta.


Nascut el 1963, amb 22 anys ja era campió del món, després de derrotar el candidat oficial del règim el 1985 i que ostentava el tron des del 1975, Anatoli Karpov. Ja llavors, Kasparov es va enfrontar al règim comunista i es va alinear a favor de la Perestroika. Els duels Kasparov-Karpov d'aquells anys eren enfrontament amb tints polítics claríssims. El gran mestre nascut a Bakú sempre ha tingut una personalitat marcadíssima i el 1993 va liderar una rebel·lió contra la Federació Internaconal d'Escacs (FIDE), una organització enquilosada i també poc democràtica. Tot aquest desgast no li va impedir dominar el panorama internacional escaquístic de forma inapel·lable.

Des de fa uns anys Kasparov ha tornat a l'arena política i s'ha situat a primera línia. Està tant al davant que aquest dissabte Putin va aprofitar uns disturbis en una manifestació opositora per detenir alguns centenars de concentrats que no havien participat en els aldarulls, entre ells Kasparov, que està detingut i incomunicat durant cinc dies. Afronta una partida complicada però segur que se'n sortirà. Occident ben poca cosa ha dit i ha fet. Se'n diu diplomàcia. O por a l'armament nuclear rus? Aprofito per donar suport a la lluita de Kasparov per la democràcia a Rússia i demanar la seva llibertat. Algú s'hi uneix?

diumenge, de novembre 25, 2007

Encara val la pena mirar la tele (I)


Hi ha dies que engegues la televisió, comences a fer zàping i t'arribes a desesperar perquè no saps que veure. Ni per eliminació! I acabes posant un DVD, llegint o conenctant internet. Però encara pots trobar programes interessants i no recorreré al tòpic dels documentals d'animals de La2. En aquesta secció que aniré escrivint de tant en tant us explicaré quins programes de TV m'interessen. Potser a vosaltres també. Començaré amb una sèrie de dibuixos animats. La veig a La Sexta els dissabtes i diumenges cap a les tres del migdia, tot i que em sembla que també l'emeten a altres hores: Padre de familia.

Tot i ser de dibuixos animats no és massa recomanable pels infants. Es tracta d'una sèrie que se'n fot de la classe mitjana nord-americana d'una forma salvatge i irreverent. El pare és un dropo i que sovint es comporta com un adolescent; el fill gran és una mica lentet; la filla mitjana està marginada per la seva família i l'escola; el fill petit és una mena de nadó psicòpata; la mare té una veu molt carregosa però és la que aguanta la família i el gos parla i llegeix el diari. Hi ha una galeria de personatges molt terribles: un polícia paraplègic, un veí octogenari gai o uns presentadors de televisió que s'odien a mort entre ells. Que us sembla el plantejament?

Si us agraden Els Simpson segur que us agradarà Padre de familia, Family Guy. Uns dels inconvenients de la swrie és que a vegades parlen de personatges de l'star-system nord-americà de segona o tercera línia que al nostre país no coneixem i costa "pillar" el gag. Però la majoria de cops acabes rient a plaer. Un altre problema és que sovint repeteixen capítols -només n'hi un centenat- però jo no em canso de veure certs capítols. I un darrer detall: si poseu La Sexta just abans de Padre, fan la previsió metereològica i la presenta un personatge que a mi em té impactat. Fa pinta de guàrdia civil, fa un parell de brometes e un minut i mig i porta una sobramenta a sobre que déu n'hi do. Ben bé podria ser un personatge de Padre de Familia.

divendres, de novembre 23, 2007

El temps ho cura tot

He tingut moltes setmanes activa la darrera enquesta que he penjat al bloc. Potser ha estat per mandra, per una crisi de confiança en aquest tipus de sondejos digitals o jo que sé. La qüestió és que ha arribat l'hora de canviar-la, però fem abans unes quantes reflexions. En l'enquesta preguntava "Qui ha estat millor alcalde per Torredembarra?". El més votat (46%) ha esta Celestí Salort, el primer alcalde torrenc amb la recuperació de la democràcia (1979-1991), primer amb les sigles de CiU (1979-1987) i després com a independent (1987-1991) amb l'única majoria absoluta que ha vist el municipi. Després va continuar com ser regidor -a l'oposició i al govern- fins el maig passat. Curiosament avui he estat dinant al mateix restaurant que ell i he pensat que el temps ho cura tot. Fins i tot ens hem saludat. I amb el seu record com alcalde passa el mateix. Fa setze anys que va deixar el càrrec i la gent cada vegada té més bon record d'ell.

Vint-i-vuit anys de al plenari municipal, un verdader animal polític i digne d'estudi pel seu lideratge, sovint messiànic, que li va permetre ser alcalde, estar 12 anys a l'oposició i ser l'àrbitre de la política torrenca del 2003 al 2007. Criticat per uns, admirat per altres, com més temps passi més bon alcalde serà. A Salort el segueix en la votació l'actual alcalde, el socialista Manuel Jiménez, amb un 40%. En el càrrec des del 20 d'octubre de 2004 a través d'una de les mocions de censura menys traumàtiques que s'han vist areu de Catalunya per la seva lògica aplastant, no travessa ara el seu millor moment, governant en minoria i sense acabar d'arrencar el nou mandat.

Molt lluny queden els dos alcaldes que Torredembarra ha tingut entre Salort i Jiménez. El convergent Santiago Segalà (1991-2000) es queda amb només un 10%. Va obrir una etapa de molta il·lusió i va engegar grans projectes, com el passeig marítim, el Port o el CAP -per dir-ne alguns-, va fregar la majoria absoluta però va acabar en l'absolut autisme polític, víctima d'ell mateix i sent rellevat a mig mandat per una ordre vinguda "de molt amunt". Un mandat de més a menys que els torrencs no recorden massa bé. I encara treu menys nota (un 5%) el seu successor, el també convergent Miquel Àngel Lecha (2000-2004), que va governar amb gairebé tothom però va demostrar una manca de lideratge molt exagerada. Lecha hauria pogut ser un bon alcalde tot i la seva manca de carisma però va estar molt mal assistit pel seu partit.

Us prometo un altre post recordant personatges de la política torrenca i analitzant els actuals. Abans, però, canviaré l'enquesta i us preguntaré sobre les vostres preferències radiofòniques.

dimecres, de novembre 21, 2007

Manifestacions o batalles campals?


En els darrers anys hem vist com sorgia al nostre país una nova activitat de cap de setmana. N’hi ha el dissabte al matí i a la tarda i també el diumenge abans de dinar. Excepcionalment, també entre setmana. Es tracta de les manifestacions. L’oferta és variada, tant de temàtica com d’ubicació geogràfica. N’hi ha des de l’Alt Empordà fins al Montsià. Però la gran capital de les ‘manis’ és Barcelona, amb una temàtica diversa. També hi ha diferents nivells de perillositat. Dissabte estava convocada a la capital catalana una manifestació contra l’assassinat d’un noi de 16 anys per joves feixistes a Madrid. És impossible no donar suport a aquesta manifestació. La concentració no estava, però, autoritzada. Els ànims es van anar escalfant i la festa va acabar molt malament, amb greus enfrontaments, 5 detinguts i diversos mossos i manifestants ferits.

Els aldarulls per la ‘mani’ de dissabte ha tingut repercussions polítiques al voltant de l’actuació dels Mossos. Van actuar massa tard? No sóc cap expert en seguretat, però a mi em costa comprendre com es poden organitzar aquestes batalles campals, tant per part dels manifestants com dels mossos. S’ha de trobar el moment just per actuar i evitar mals majors. La policia ha de protegir-nos, tant dels lladres que poden entrar a casa nostra, com d’uns personatges que, emparant-se en qualsevol causa noble i defensable -l’accés a l’habitatge o l’assassinat d’un jove innocent- es dediquin a carregar-se el mobiliari urbà i muntar veritables guerres urbanes. Només fan mal a la causa que defensen. I cada cop som més els que estem cansats d’aquestes situacions tan il·lògiques.

Publicat al diari Aquí el dimecres 21 de novembre

dimarts, de novembre 20, 2007

20-N: Algunes reflexions


Aquest dimarts fa 32 anys que va morir Francisco Franco. No és un aniversari rodó i no hi haurà els programes i reportatges especials que moltes televisions, ràdios i mitjans escrits ens ofereixen cada cinc anys. Però de celebracions i commemoracions no en faltaran. El Valle de los Caídos i altres llocs simbòlics dels més nostàlgucs d'un règim dictatorial que ja fa tres dècades que es va acabar acolliran trobades per recordar la mort del dictador. Per a ells, el caudillo i el gran defensor de "la sagrada unidad de España".

Aquesta última legislatura ha servit per mirar més profundament cap enrera, cosa que ni durant la transició, ni el primer govern socialista ni l'executiu encapçalat per Aznar havien fet. S'ha aprovat la Llei de la Memòria històrica, que no ha aconseguit acontentar el PP -evidentment- però tampoc altres partits com Esquerra Republicana. I és que judicis franquistes com el que va condemnar a mort el president de la Generalitat, Lluís Companys, encara són vàlids. Un insult als catalans i la democràcia. Tot i això, la llei ha estat un pas important.

Jo no vaig ser coetani de Franco i amb prou feines recordo la transició, però he volgut conèixer que va ser la Guerra Civil i la dictadura franquista. I arribo a la conclusió que Francisco Franco va ser un genocida a l'alçada de Pinochet o Milosevic i un aprenent de Hitler i Stalin (mestre i alumne els podeu veure a la fotografia). Franco no es va limitar a guanyar una guerra civil sinó a eliminar físicament els que ell creia els seus enemics, amb la connivència de capes molt importants de la població espanyola.

La transició va intentar passar pàgina enllaçant el franquisme amb le democràcia. El succesor de Franco com a cap d'Estat va ser el qui ell havia ungit com a successor, el rei Juan Carlos I i desenes de jerarques franquistes van poder participar en la nova democràcia. No van haver de pagar ni judicialment ni socialment per haver format part d'un règim antidemocràtic i totalitari. Que va pasar amb els dirigents republicans republicans el 1939? Exili o mort. Evidentment no demano això, però quan veig a Fraga com a senador i amb el paper de gran demòcrata, alguna cosa se'm regira a l'estómac.

A l'Estat espanyol molts es veuen capaços de donar lliçons a països com Xile o Argentina, que els anys 70 i 80 van patir dictadures, però potser primer haurien de començar per autoexaminar-se. Sabeu allò de la palla en l'ull aliè i la biga en el propi...Aprofitem el 20-N per reflexionar una mica sobre el franquisme, la transició i la situació política actual.

dilluns, de novembre 19, 2007

El Llibertí, una obra molt recomanable


Tinc pendent parlar de molts temes que aquests darrers dies s'han succeït en l'atapeïda actualitat nacional i estatal. Des d'un rei que demostra en una cimera que és humà (o un impresentable que es passa el protocol per la soca dels…), la separació matrimonial de la filla gran del monarca en qüestió, una ministra que s'aferra a la cadira tot i la seva manifesta incomptència i que se'ns en riu a la cara, un president del Govern que fa broma amb els retards de rodalies o un cap de l'oposició estatal que viu en un món en què el castellà està marginat a Catalunya. Però en aquest post vull parlar de teatre i recomanar-vos que, si podeu, aneu a veure El Llibertí al Teatre Poliorama o espereu que amb una mica de sort vingui al reobert Metropol d'aquí a uns mesos.

M'agradaria anar més al teatre. Hi vaig tres o quatre vegades l'any i intento disfrutar d'aquest espectacle. Hi ha qui diu que el teatre és car, però hem de tenir en compte el treball dels actors, del director i tots els professionals que hi ha darrera. El moment en què s'apaguen les llums de la sala sempre l'he trobat màgic. Des de ben petit. I aquest diumenge també. Les entrades me les havien regalat uns amics per meu aniversari (Moltes gràcis de nou)i les crítiques que havia sentit de l'obra dirigida per Joan Lluís Bozzo eren molt esperançadores. I us he de dir que he passat gairebé dues hores molt recomanables.

El Ramon Madaula encarna l'il·lustrat Dennis Diderot de forma magistral i forma una parella estelar amb la Laura Conejero, que afronta un darrer tram de funció en què es mostra esplèndida. Nausica Bonnín i Paula Vives saben sortir del clixé de El Cor de la Ciutat i fan un gran treball. Tenim un gran planter d'actors i actrius al nostre país. I que cal dir del Jofre Borràs, aquest torrenc que poc a poc s'ha fet un lloc en el panorama teatral i televisiu català. Sempre fa gràcia veure a l'escenari o a la pantalla algú al qual coneixes personalment.

El Llibertí
és una obra per riure i una obra per pensar. Té moments de vodevil, amb l'adjectiu filosòfic que li agrada a dir al Bozzo, amb portes que s'obren i es tanquen i altres amb diàlegs enginyosos i que obren les portes a la reflexió profunda. Encara que us facin mandra els vestits d'època -a trama transcorre al segle XVIII- aneu-hi igualment. L'obra sap mantenir l'interès fins el final amb algun gir argumental molt ben trobat. I un detall que fa pensar una mica: el públic barceloní tus més que el tarragoní.

divendres, de novembre 16, 2007

Trepitjant el carrer (o el camp) i algunes reflexions


La carrera professional, sobretot en el periodisme, està formada per etapes, i en els últims anys n'estic travessant una en la qual reconec que surto poc al carrer i passo la gran majoria d'hores davant de l'ordinador. I quan deixo la redacció és sovint per anar a fer un cafè o un dinar amb cert polític o cap de premsa, participar en una tertúlia o fer alguna entrevista. Té la seva part positiva però també la negativa. En la dècada i escaig que porto treballant en aquesta professió he hagut de xafar molt de carrer i "xupar-me" moltes rodes de premsa. Ara es veu que toca fer-ho menys.

Però aquest dijous una sèrie de casualitats han fet que em trobés enmig d'un tema d'aquells que feia temps que no tractava: un incendi. Només han cremat 14 hectàrees, però han estat al costat del polígon petroquímic i enmig del novembre, dos circumstàncies que el fan més noticiós. He deixat el cotxe aparcat a Camp Clar, he creuat la carretera i m'he apropat on hi eren els bombers. Allà he pogut fer unes fotos prou interessants abans no s'amagués el sol. Passejant-me enmig dels bombers i gairebé tocant el foc (no eren els incendis de Califòrnia o Grècia, que quedi clar!) vaig buscar la millor imatge. I demano perdó per un cert intrussisme professional perquè jo no sóc fotògraf, tot i haver publicat ja unes desenes de fotos en premsa.

Els periodistes som uns personatges força especials (i ho dic amb tota la humilitat). Treballem més hores que la mitjana dels treballadors i en horaris sovint incòmodes per conciliar amb una vida familiar o simplemment per gaudir dels amics i d'una mínima vida social. I els sous són baixíssims. Recordem que la gran majoria som llicenciats i hem hagut de passar quatre o cinc anys a la Universitat, amb algun màster i tot, invertint temps i diners. Però ens agrada molt la feina que fem. Almenys en el meu cas.

Un periodista ha de ser curiós: buscar les claus de la notícia o la millor imatge per il·lustrar-la. Tot això és fa molt difícil amb la majoria de les empreses de comunicació actuals, que volen molta producció (quantitat per davant de la qualitat) amb els mínims costos. I les facultats de Periodisme vinga a produir llicenciats. Hem de pagar un peatge en forma de salaris baixos i un horari laboral sovint interminable per treballar en el que ens agrada? Com deia aquell: Reflexionem-hi.

dimecres, de novembre 14, 2007

A favor de Nebrera


Els partits polítics són entitats molt tancades i endogàmiques. Fins i tot, poc democràtiques. Els aparells i els secretaris d’organització -veritables lampistes polítics, els més expeditius són gairebé com el Senyor Llop de Pulp Fiction- controlen amb mà ferma que ningú se surti de la línia marcada per la direcció. Paral·lelament, aquests mateixos partits cerquen, a vegades de manera desesperada, els anomenats independents: professionals de prestigi en el seu camp o procedents dels moviments associatius que vulguin incorporar-se a les llistes. El Partit Popular va fitxar per les darreres eleccions al Parlament la jurista i professora universitària Montserrat Nebrera, gairebé com si del Ronaldinho es tractés. Va ocupar el segon lloc de la candidatura a la cambra catalana, per darrere de Josep Piqué, que, per cert, ha penjat ja les botes polítiques i des de dilluns és president de l’aerolínia Vueling.

Els independents acaben entrant tard o aviat a militar en el partit que els ha «fitxat». Va passar per exemple amb el mateix Piqué la segona dècada dels noranta. Nebrera ja s’ha tret el carnet del PP però continua anant per lliure. Escriu articles als diaris o pronuncia conferències qüestionant la línia oficial de la formació en temes tan sensibles com l’11-M. El president del PP català, Daniel Sirera, l’ha cridat a l’ordre i li ha donat cent dies per canviar la seva actitud. El de Nebrera no és un cas aïllat però és paradigmàtic. Els partits busquen els independents -a nivell estatal, nacional o municipal- per ampliar el seu electorat donant una imatge d’obertura a la societat, però al mateix temps volen que se sotmetin a la fèrria disciplina de partit. Crec que el PP català hauria de donar més llibertat de moviments a Nebrera. Sinó, per què l’han fitxat?

Publicat al diari Aquí el dimecres 14 de novembre

dilluns, de novembre 12, 2007

Reflexions al cap de mig any


La delegació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar aquest dissabte una jornada sota el títol Mitjans digitals, nou periodisme i codi deontològic. Vam començar a un quart de dotze del matí i no vam acabar fins passats dos quarts de tres del migdia. Llarg i intens. El president del Grup de Periodistes Digitals, Diego Linares, va fer una interessantíssima xerrada sobre periodisme digital per situar la quinzena d’assistents a la jornada en aquesta nova etapa del periodisme que són els mitjans digitals i els blocs.

Després d’una pausa-cafè em va tocar a mi parlar sobre el Saló dels Penjats. Vaig actuar de portaveu d’aquesta trentena de periodistes que formem el col·lectiu. Vaig tractar el naixement del bloc, el 8 de maig de 2007, el funcionament –admetent un important grau d’anarquia fruit de la no professionalització del Saló- i dels comentaris. Aquest és el gran tema: la regulació de les intervencions spamers (recordeu els fragments del Quijote penjats al Saló, intoxicadors (n’entren molts) i tocapebrots (aquells que introdueixen temes que no tenen res a veure amb el post en qüestió, anomenats també en el mundillo com a trolls).

El torn obert de preguntes va servir per recollir les sensacions d’alguns visitants del Saló. Els comentaris anònims van omplir el 80% de les intervencions i crec que com a col·lectiu hem de reflexionar sobre la regulació dels comentaris. Cal moderar-los (revisar-los abans de penjar-los)? O continuar sense moderar-los i ser més restrictius a l’hora de suprimir-ne? Caldria que els visitants es registressin abans de poder fer comentaris? Hem deixar que el Saló es convertís en una plataforma de batalla política, tal com alguns dels assistents a la jornada ens suggeria que està passant?

Portem mig any de Saló dels Penjats i, com ja vaig dir en la meva intervenció, és poquíssim temps i encara estem definint el mitjà. Som conscients que hem estat pioners a nivell tarragoní i català i hem patit crisis de creixement. Sovint tinc la sensació que el Saló dels Penjats s’ha convertit en una selva plena de feres i besties de tota mena que aprofiten els nostres posts per atacar-se usn als altres. Crec que hem de reflexionar sobre aquesta eina que hem creat que alguns han entès com una joguina que poden manipular al seu gust. I si cola, cola.

Són algunes reflexions que em venen després de la jornada de dissabte que penjo al Saló dels Penjats i al meu bloc personal simultàniament.

diumenge, de novembre 11, 2007

S'ha acabat l'era Rijkaard


En aquest món en què estem és molt important saber quan s'ha acabat una etapa. Ho pots saber veure tú mateix però a vegades són els altres els que t'han d'obrir els ulls i, si poden posar punt i final a l'etapa en qüestió, ho han de fer. És el cas de l'entrenador, Frank Rijkaard. Jo vaig ser dels que l'estiu passat pensava que havia de continuar una temporada més com a tècnic del primer equip blaugrana, i l'he defensat fins ara tot i aquest irregular inici de lliga, en què s'estan repetint guions de la campanya passada, reconec que m'havia equivocat. La derrota d'aquest dissabte a Getafe (2-0), amb una imatge penosa, m'ha fet topar amb la trista realitat. Fora de casa el Barça només s'ha sumat una victòria i tres empats en sis partits contra equips que amb prou feines poden estar algun d'ells a Europa. Al Barça li cal un altre entrenador. Rijkaard ja no serveix.

Li hem de reconèixer i agrair al tècnic holandès un joc alegre, uns títols que ens han fet disfrutat molt i reconèixer que és una bona persona i un bon psicòleg, tot i que tàcticament no és un crak, però en aquest moment cal canviar-lo. Ara és un mal moment perquè estem amb la temporada començada, però abans no s'agreugin els mals que pateix el conjunt blaugrana, cal prendre una decisió dràstica. Cal un revulsiu i, com no podem canviar els vint i escaig jugadors del primer equip, hem de buscar un nou entrenador. No tinc clar qui ha de ser, però si que tinc clar que el seu nom no és Frank Rijkaard. Com ho veieu, futboleros?

divendres, de novembre 09, 2007

Tres tertúlies i una entrevista


Tinc una mica que sempre critica els tertulians perquè es creuen capaços de parlar de tot encara no en tinguin ni idea de gairebé res. Potser té raó, però a mi és un un gènere que m'agrada molt. Tant participar-hi com escoltar-ne. M'aixeco gairebé cada dia amb la tertúlia de RAC-1, a vegades al migdia escolto L'Oracle de Catalunya Ràdio i a la nit sovint sento les tertúlies de La Nit a RAC-1 o les del Tu diràs. Però també participo en tertúlies. Aquesta setmana, en tres.

Cada dilluns, l'Octavi Saumell, el Xavier Zaragoza m'acompanyen en una tertúlia a Onda Cero que modera l'Adriana Haro. És una tertúlia fresca, de periodistes joves, on tractem l'actualitat municipal posant èmfasi en els temes que més preocupen a la ciutadania. Un cop al mes em conviden a la tertúlia matinal de Tarragona Ràdio. Aquest dimarts vaig compartir micròfons amb la Núria Pelay, secretaria de Transport de l'UGT de Tarragona -que debutava i va estar a un gran nivell- i dos clàssics, el regidor de CiU Albert Vallvé i l'advocat Xavier Solé Poblet, que vam descobrir que tenien en comú haver estudiat amb el secretari d'Estat d'Infraestructures, Víctor Morlán. Em va confirmar en antena que Morlán no era el delegat de classe. Afortunadament.

I dijous em vaig acostar a la tertúlia d'Altafulla Ràdio, a la qual l'Albert Jansà, el seu moderador, m'ha deixat les portes obertes per quan em va bé anar-hi. I reconec que m'hi hauria de deixar caure més. A la tertúlia d'ahir vam participar-hi l'amic blocaire Josep Maria Yago, l'Antoni Vilà (Diari de la Torre) i a l'altra banda del fil telefònic, el president de l'Associació Catalana de Víctimes del Terrorisme, Roberto Manrique. Estava a Madrid i sortia d'un judici contra l'etarra Olarra, acusat d'induïr el darrer atemptat mortal d'ETA a Catalunya, contra el policia Santos Santamaria. Em va sorprendre la seva serenitat. Manrique té les coses molt clares: ETA no té res a veure amb l'11-M i cal volutat política per acabar amb la banda terrorista.

I aquest divedres he anat a Ona la Torre per fer l'espai setmanal dedicat als blocs. Hem entrevistat en directe un amic, company tertulià i blocaire, l'Octavi Saumell, que ens ha explicat la seva experiència amb el seu bloc. Admiro com l'Octavi actualitza el bloc cada dia després de la jornada laboral. També hem parlat de la jornada sobre nou periodisme que organitza el Col·legi de Periodistes aquest dissabte. En parlaré més endavant.

dijous, de novembre 08, 2007

Jugant t'ho passes bé i guanyar és l'òst...


Aquesta foto és de l'equip del Club Escacs Torredembarra que dissabte passat va anar a Vila-rodona a jugar el Torneig de la Fira. Ja sabeu alguns que entre les meves estranyes aficions hi ha la de perpetrar partides d'escacs. Cada any anem a aquest campionat perquè entre els dos clubs hi ha molt bona relació des de fa anys. Eren partides de vint minuts, un ritme àgil que permet no haver de pensar massa i jugar bastant "al toc". A més de passar-ho bé vam guanyar els tres enfrontaments (Vila-rodona A i B i Montblanc) i ens vam emportar la copa de primers classificats.

En la imatge hi apareixem Francesc Blasco, Eva Matons, Jordi Salvat, Josep Romeu, Gabriel Comes i Jordi Pla. Em direu que la fotografia d'aquella parella del darrera sobra, però estàvem a la sala de plens de l'Ajuntament de Vila-rodona. Que hi farem!

Trobareu més informació del torneig i de les activitats del Club Escacs Torredembarra a www.litegrup.com/escacstorre.

dimecres, de novembre 07, 2007

Qui és més freack?


Hem rigut molt amb aquest vídeo. És una intervenció kafkiana per part d'una persona que ha estat designada pel seu partit portaveu d'Educació al Parlament Autonòmic de l'Aragó i destituïda després de la seva primera actuació a les corts aragoneses. Isabel Teruel -així es diu aquesta dona- ens deleita amb nou minuts que no deixen indiferent a ningú per l'infantilisme i el surrealisme. En alguns moments sembla que s'hagi pres algun tipus de substància al·lucinògena.

Vaig mirar el seu currículum i vaig comprovar que no acaba de sortir de l'ou. Va néixer el 1965. Però és el que provoquen les llistes electorals tancades i bloquejades. La majoria de candidats no han de donar la cara ni defensar el seu escó davants dels ciutadans i ens trobem amb casos com aquest, que fan molt mal a la política i més en aquesta època en què internet arriba a gairebé tot arreu.

Però si tornem al Camp de Tarragona, ens trobem amb un regidor a l'Ajuntament de Reus que té un estil diferent. És capaç, després d'una roda de premsa conjunta amb el secretari general de l'UGT de Tarragona, Mario Rigau, de posar-se a cantar una versió sui generis de la "Fera ferotge" del gran Ovidi Monllor. Qui és més freacky? L'Ariel o l'Isabel? Almenys en el cas de l'Ariel Santamaria l'han votat els ciutadans com a cap de llista que era de la CORI i els ciutadans aragonesos que van confiar en el PSOE no sabien que el seu vot va contribuir a donar un escó de diputada a qui és capaç de fer una intervenció d'aquest tipus. Són dos casos que ens han de fer reflexionar sobre la política actual.

dimarts, de novembre 06, 2007

L'Octavi m'envia un meme

L'Octavi m'ha inclòs en una xarxa de meme. Ara feia setmanes que no me n'arribava cap. Es tracta de donar tres consells de com s'ha de portar un bloc. Després de més d'un any i mig gestionant un bloc alguna cosa he après. Suposo.

Regularitat: hi ha blocs que comencen amb molta força i duren molt poc. Altres que engeguen amb un ritme d'actualització baix i acaben encara pitjor. Quan fas un bloc t'has de marcar una regularitat. T'has d'obligar a actualitzar-lo almenys una vegada cada x temps. Jo m'he posat el límit de quatre dies com a periode màxim sense actualització i ho compleixo. Això no vol dir que empalmi tres o quatre dies seguits a post diari. Hi ha èpoques que tens més coses a dir i altres que menys.

Cuidar els links: considero molt important que en el teu bloc hi hagi molts links. I que estiguin ordenats per àmbits i temàtiques. De tant en tant en vas afegint algun de nou. I si convé reestructures la classificació. Jo tinc un Top-10, els blocs que més visito o que trobo més ben fets, que cada x temps hi faig algun canvi. I és totalment obligatori linkar qui et linka. És qüestió de ser agraïts i crear un bon rotllo blocaire.

Publicitat: parleu del vostre bloc sempre que pugueu. Feu comentaris a altres blocs perquè quedi el teu enllaç. Animeu els amics i coneguts a què també creïn el seu bloc. I si teniu l'oportunitat feu com jo que els divendres al matí parlo de blocs al magazine matinal de la ràdio del meu poble, Ona la Torre (107.0 FM). Els blocaires cada dia hem de ser més.


I ara em toca passar aquest meme a tres blocaires:

Joan Miquel Carrillo, el culpable que gairebé un 3% de les visites del meu bloc vinguin de Bulgària i autor d'un bloc altament recomanable.

Alejandro Fernández, el millor bloc d'un polític tarragoní segons el meu punt de vista, compartit per molts altres blocaires.

David Fernández: un blocaire força recent però que ja s'ha convertit en un referent a la blocosfera reusenca.

dissabte, de novembre 03, 2007

Del l'illa de Perejil a Ceuta i Melilla


Les relacions entre l'Estat Espanyol i el Marroc s'estan tensant. La raó és que aquest dilluns els monarques espanyols visitaran les ciutats de Ceuta Melilla, situades al continent africà però de sobirania espanyola. Juan Carlos i Sofia no han estat mai a aquestes ciutats des que són reis i aquesta visita ha fet emprenyar molt el rei Mohamed VI i bona part dels marroquins -els que no tenen feina cada dia per sobeviure-. Diuen que aquestes ciutats són seves, tot i que hi manen uns altres. El monarca marroquí ha fet tornar l'ambaixador des de Madrid a Rabat per aquell gran eufemisme diplomàtic: cridar-lo a consultes.

La veritat és que aquest conflicte diplomàtic no em preocupa massa. Em queda lluny. Penso que Ceuta i Melilla haurien de formar part el Marroc i igual que Gibraltar de l'Estat Espanyol. Per motius geogràfics. Crec que són anacronismes. Sidi Ifni, Fernando Poo o Guinea Equatorial ja no formen part del Reino de España. El colonialisme espanyol -que a més va ser una mica trist a partir del 1898- crec que l'hauríem de deixar enrera, tot i que a alguns els costa. I sinó recordeu l'episodi de l'illa de Perejil amb aquella exhibició de força d'Aznar i Trillo per quatre roques i quatre cabres.

La visita reial a Ceuta i Melilla no és més que una estratègia electoral de Zapatero i el PSOE per demostrar fortalesa davant dels votants més nacionalistes espanyols que podrien pensar de canviar el vot cap al PP i ara els donen una mica d'espanyolisme intravenós. Per, tant, ja s'aclariran. Els marroquins tampoc són uns santets i sinó recordeu l'ocupació del Sahara Occidental el 1975 amb la Marxa verda, aprofitant el buit de poder pel final de Franco. Un conflicte que, per cert, encara no s'ha solucionat i encara hi ha campaments de refugiats saharauis tres dècades després. El que deia: a mi, com a català, els conflictes colonials espanyols em queden una mica lluny.