divendres, d’abril 28, 2006

Manual de la remodelació

Ha passat més d'una setmana hi he tingut temps de reflexionar sobre la primera remodelació que ha arribat a bon port del govern tripartit. Ha estat un procediment força curiós, que ja veurem si altres governs de coalició del món el copien. El president Maragall, que no el partit al qual forma part, decideix fer canvis al seu executiu. La quota és el primer punt a tenir compte: tres el PSC, dos d'ERC i un d'ICV.
El conseller ecosocialista que se'n va a casa està claríssim: Salvador Milà. No perquè empresaris i ecologistes el vulguin veure ben lluny del Govern català sinó perquè l'altra conseller d'ICV és Joan Saura, líder de la formació. El cas d'ERC també estava bastant cantat. Carretero ha estat un conseller massa honest. Ha parlat clar i ha volgut posar ordre al seu departament i les seves competències. Al final, fins i tot deixarà la política. Una llàstima! Més divertit és la decisió del seu substitut. Quan tothom assenyalava Joan Ridao, un valor en alça després del procés de redacció de l'Estatut, l'escollit és Xavier Vendrell, a l'ull de l'huracà per l'afer de les cartes per pagar les quotes al partit (algun dia parlaré d'aquest tema). Si no vols caldo, dues tasses! Els d'Esquerra són sovint entranyables. I a Universitats (Recerca i Societat de la Informació), un metge amic de Carod, Manel Bacells. Tan bé que hagués anat el nomenament d'una dona (Carme Porta o Maria Mercé Roca per exemple). Paritat total d'ERC al goverm Poca vista. Solà, el meu rector, sempre tan ben pentinat, se'n va. Ha passat pel Govern sense ena ni glòria.
I arribem al PSC. Mascarell se'n va a Cultura. Jo no tinc clar que quedi descavalcat de lasuccessió de Clos. A la Generalitat pot fer molta feina i tornar com un heroi. Ja era hora, per altra banda, que perdéssim de vista la Mieras. Jordi William Carnes, home molt pròxim a Maragall, substitueix un mite com Siurana. Trobarem a faltar l'exalcalde de Lleida. I finalment l'alcalde de Manresa s'encarrega d'Indústria i Treball. Diuen que és bastant crack i que apunta molt amunt. El més amunt de tot, aposten alguns. Temps al temps. Marxa Josep Maria Rañé. Diuen que víctima de la quota.
Diuen moltes coses. També deien que Josep Maria Vallès, de Ciutadans pel Canvi, feia mesos que estava a l'avantsala del cessament i allí el tenim, "vivito i coleando". Marina Geli aguanta davant la tempesta de la vaga de metges i Tura i Castells segueixen a primera línia, preparats per la cursa del relleu de Maragall. Bargalló també consolida la seva posició dins l'executiu.
Jo em quedo amb el sistema ideat pel tripartit per remodelar un govern. El president diu qui se'n va, però són els partits els qui decideixen qui arriba. Aquest sistema porta a què el suibstitut pugui ser menys desitjat pel president que el substituït -cas de Carretero per Vendrell?-, però potser no s'ha trobat cap sistema millor. Veurem com va la segona remodelació.

diumenge, d’abril 16, 2006

Nàstic, camí de Primera

Crec que ara és el moment de parlar del Nàstic i el moment històric que està vivint l'equip grana i la ciutat de Tarragona. Ahir els homes de Luis César van aconseguir al camp del Lleida (1-2) una nova victòria que els ha situat. gràcies a la derrota del Recreativo de Huelva, líders en solitari de la Segona Divisió i amplien una mica més l'avantatatge amb el quart classificat. A manca de nou jornades pel final l'objectiu de l'ascens a Primera Divisió sembla més que assolible. Ho han de fer raonablement malament per no acabar entre els tres primers.
Porten ja catorze jornades sense perdre. Recordo fa ja unes quantes setmanes quan es parlava de dormir un dia a Primera després de figurar en tercer lloc la nit de dissabte i el matí de diumenge; o més tard quan ja el dilluns la darrera posició de la zona d'ascens es tenyia de grana. Més tard va arribar el coliderat i ara ja el liderat en solitari. És una línia ascendent gairebé perfecte. L'equip guanya quan juga bé però el més important, també quan el seu joc és pitjor que el del rival. El Nàstic sembla comptar amb la complicitat de la Deesa Fortuna.
La ciutat viu des de fa setmanbes bolcada amb el Nàstic. Els balcons mostren tota mena de símbols granes, les converses parlen de l'ascens i la resta de Catalunya i m'atreveixo a dir que de l'Estat miren cap a Tarragona. Estem parlan de jugar a la màxima categoria del futbol estatal gairebé sis dècades després de la primera i darrera vegada, aquell trienni del tram final dels anys 40, que a vegades el meu pare em recorda amb ulls d'infant. Passi el que passi aquests mesos passaran a la història del Nàstic com una època daurada, de bogeria col·lectiva i d'il·lusions satisfetes.

dimecres, d’abril 05, 2006

La viabilitat de la vialitat a Torredembarra

Durant aquest mes de març hem pogut analitzar el Pla de Vialitat de Torredembarra, exposat al públic al Pati del Castell. Les planificacions de futur acostumen a dibuixar sempre escenaris perfectes, amb molt d'ordre i comoditats pels afectats, però després, quan es passa de la teoria a la pràctica, apareixen els problemes i les disfuncions. Torredembarra fa molts anys que necessitava un pla de vialitat. Des que fa ja més d'una dècada el nostre municipi va iniciar un creixement exponencial tan de població com d'habitatges i hem passat de ser un poble a una petita ciutat han aparegut molts problemes, sobretot en la circulació.
Fins ara ha faltat valentia per part dels diferents equips de govern municipal per ordenar el trànsit de vehicles i persones.Les pressions d'alguns veïns i comerciants han anat endarrerint la conversió del nucli antic en una zona exclusiva o gairebé exclusiva als vianants. Tot han estat pedaços, que mai acaben d'acontentar ningú i creen més problemes que solucions. Que el carrer Antoni Roig i carrers propers s'han de tancar al pas de vehicles és una necessitat si es vol potenciar la part antiga del municipi, una de les grans assignatures pendents de Torredembarra. No es pot anar amb cotxe fins davant d'una botiga o el lloc on hem de fer una gestió. No ho podem fer en altres poblacions i a Torredembarra passa el mateix, tot i que ens emprenyi a vegades.
La conversió de l'antiga carretera N-340 en una via urbana és un altre punt molt important pel futur de la vialitat al nostre municipi. Es tracta d'una artèria que no es pot desaprofitar i que hauran de compartir vehicles i vianants aprofitant al màxim totes les potencialitats. La transformació en una gran avinguda farà que s'acabi amb una barrera que fractura el municipi.
Torredembarra seguirà creixent els propers anys i des de l'Ajuntantament s'assumeix l'horitzó dels 25.000 habitants el 2020. No té res a veure aquest municipi que se'ns dibuixa d'aquí a quinze anys amb el poble dels inicis de la democràcia i hi ha molta gent que li costa comprendre que Torredembarra va molt més enllà del carrer Antoni Roig i la plaça de la Font. És també la Marítima, els Munts o les Àmfores. Aquestes distàncies no es poden fer a peu -és evident- però si tots utilitzem el cotxe per anar d'una banda a l'altra es crea un problema d'aparcament.
Precisament l'aparcament és un dels grans problemes de Torredembarra. N'hi haurà prou amb els tres grans pàrquings projectats pel Pla de Vialitat? Tinc seriosos dubtes. El transport públic és un altre punt fosc de la Torredembarra actual. Tot i els esforços municipals per potenciar el transport públic a la gent li costa renunciar al cotxe privat.

Publicat al número 101 del Diari de la Torre (abril 2006)

dissabte, d’abril 01, 2006

L'Estatut: la gran oportunitat desaprofitada

És difícil aquests dies no escriure sobre el nou Estatut de Catalunya. El Congrés ha aprovat finalment un text. Des del meu punt de vista es tracta d'una actualització més que d'una reforma a fons per apatar Catalunya al que realment hauria de ser dins de l'Estat espanyol. Ha estat un procés llarg, molt llarg, que no na servit ni perquè l'aeroport del Prat, l'aeroport de Barcelona, de Catalunya, es pugui gestionar des del país. Tampoc s'han pogut reconèixer les seleccions catalanes i el terme nació, al preàmbul, i gràcies. Per no parlar d'un finançmaent que poc marge de maniobra li donarà a Catalunya per sortir de l'espoli i de l'endarreriment d'infraestructures actual.
Molts catalans estem decebuts. Hem gastat més de la meitat d'una legislatura en reunions i reunions, ponències i comissions que de poc han servit. I el més greu és que aquest Estaut ha de durar 25 o 30 anys com a mínim. Convergència i Unió ha sacrificat poder aconseguir molt més autogovern i finançament per a Catalunya per reforçar la imatge d'Artur Mas com a líder polític i aplanar el camí de la sociovergència, que estic segur que arribarà en un any i mig o dos. El PSC ha desaparegut en la negociació de Madrid i el paper d'Iniciativa l'he trobat tristíssim, d'un seguidisme exagerat de CiU i PSC. La posició d'Esquerra és molt complicada i crec que acabarà demanant el vot afirmatiu per aquest Estatut.
El panorama és molt trist. Només queda la incògnita del resultat del referèndum del 18 del juny. Hi haurà vot de càstig? O el poble seguirà les consignes d'uns governants potser massa porucs? Durant aquesta primavera haurem de reflexionar més sobre aquest procés estatutari, tan llarg com poc fructífer.

Salut i segons l'Estatut, monarquia