LLIBRES l ETA i Batista (i també Torredembarra)

En un dinar davant del mar a Torredembarra, del qual tinc un testimoni, el meu amic Antonio Sonsona, Madariaga va afirmar taxativamemt: “Fuimos nosotros.”

El darrer llibre de l’Antoni Batista, ETA i nosaltres, també passa a Torredembarra. En aquesta frase de la pàgina 92, qui va ser fundador d’ETA, Iulen de Madariaga, reconeix en un àpat davant la façana marítima del nostre municipi que va ser l’organització terrorista, sense l’ajuda de la CIA, qui va matar el cap de govern franquista Luis Carrero Blanco. Aquest suport dels serveis d’intel·ligència nord-americans en el magnicidi era una versió que els serveis secrets franquistes havien escampat. De fake news ja n’hi havia quan no existia internet.

El desè llibre sobre ETA de Batista és una delícia per diverses raons. Una primera és que és un repàs molt exhaustiu de la història de l’organització des de la fundació a la seva dissolució —perquè ETA ja està dissolta malgrat que molts s’entestin a dir que continua existint. Els qui ja hem complert més de trenta anys tenim una determinada relació amb ETA i el conflicte basc segons la generació a la qual pertanyem. És el meu cas. Mentre capítols com els primers atemptats o judicis com els de Burgos són imatges de TV o capítols de llibre i la massacre d’Hipercor em trasllada a la infantesa, recordo molt clarament què feia la nit que van assassinar Ernest Lluch. Tots tenim la nostra relació emocional amb ETA.

M’ha interessat molt com Batista, en alguns moments del relat, passa de ser observador a protagonista. O almenys secundari de luxe. Entre els anys 2003 i 2008 va formar part de l’equip de comunicació del govern català i va tenir un paper actiu en les relacions entre ETA i el seu entorn amb l’executiu encapçalat per Maragall i després Montilla. En una primera etapa a l’equip de Josep Bargalló com a conseller primer. Torna a aparèixer Torredembarra. Molt interessant també és la incursió de Batista en el conflicte irlandès i dels aprenentatges que en podem treure per Euskadi. Per La Vanguardia, a finals dels noranta, va seguir el procés de pau de Stormont i el Congrés Extraordinari del Sinn Féin que havia de ratificar l’alto al foc definitiu per l’IRA. Per les pàgines del capítol 17 desfilen Gerry Adams, Martin MacGuiness, Tom Hartley… però també Ian Paysley, John Major i el Príncep Carles.

ETA i nosaltres és també un manual de periodisme, de com fer bon periodisme. És el que Batista denomina la polifonia de veus, documentant-se primer i buscant després el testimoni dels diferents implicats en un conflicte tan complex com el basc. Però també és molt didàctic explicant com accedir a aquestes veus sovint oposades, superant els obstacles, els anticossos que pot generar el periodista. L’exemple més paradigmàtic és Jon Idígoras. Un capítol que arriba a ser entranyable. El llibre de Batista és un manual de com fer bon periodisme  d’investigació, que res té a veure amb el periodisme de filtració, de dossiers, tan estès actualment. ETA i nosaltres hauria de ser obligatori a les facultats de periodisme.

Són 260 pàgines que es fan molt agradables de llegir —i segur que encara més de rellegir— per com les escriu l’autor. Et tracta com a lector intel·ligent, amb aclucades d’ull i fina ironia que abundant en tots els capítols. Us animo a llegir, doncs, no només aquest llibre sinó també els anteriors que l’autor torrenc ha escrit sobre ETA i el conflicte basc. I és que hem d’estar orgullosos que la persona que sap més sobre el conflicte basc —almenys de fora d’Euskadi— i que ha volgut compartir-ho en centenars d’articles i una desena de llibres visqui entre nosaltres.

Article publicat al número 14 del Torredembarra Actualitat

Villaró treu del calaix una gran història: La companyia nòrdica

Aquest és un article que feia setmanes que tenia pendent després d’haver gaudit altre cop amb la lectura d’una novel·la de l’AlbertVillaró, un autor que en els últims anys se m’ha convertit en imprescindible quan publica un nou títol. La companyia nòrdica no és ni la quarta entrega del seu particular oficial de la policia andorrana ni una nova ucronia amb el teló de fons d’un Catalunya independent, sinó una cosa encara millor: transformar aquella història que dormia durant anys al fons d’un calaix en una novel·la. Una història que parteix del dietari d’un jove soldat prussià que li va caure a les mans quan era arxiver municipal a la Seu d’Urgell l'any 1997. Músic i botànic, Ulrich Von Wilamovitz va participar en la Primera Guerra Carlina.

La novel·la està ambientada doncs el 1837, en plena primera Carlinada al Pirineu català, que curiosament és el mateix any que Raül Garrigasait situa la seva torbadora novel·la Els estranys, Premi Òmnium 2018. Però enlloc de la Solsona de Garrigasait, Villaró tria el Pirineu per ambientar la seva novel·la i el converteix en un particular Far West, una terra salvatge i ancestral on pot passar de tot en un temps en què Europa viu una lluita sense quarter entre els que volen deixar enrere l’antic règim i entrar a la modernitat i els qui es resisteixen a fer-ho. La Primera Guerra carlina, sovint oblidada, n’és un exemple paradigmàtic

Per aquest Pirineu atàvic, Villaró hi situa una sèrie de personatges que acaben confluint en la investigació d’uns fets que ara en podríem dir paranormals, carn de Quarto milenio, el programa de Cuatro. El jove soldat prussià, Ulrich von Wilamovitz, que s’uneix a la causa del rei Carles enfront dels cristins, és el fil conductor de la història i, al seu voltant orbiten altres protagonistes del relat, entre els quals destaquen el pare Cebrià, un monjo fugit de Montserrat que uneix en la seva persona la fe i el rigor científic, i la Mina, que els fa de guia pels camins i colls de la serralada.

Però per aquest relat hi discorreran també personatges històrics com el capitost carlí Ros d’Eroles o l’escriptora Jan Eyre, que arriba a l’Estat espanyol per fer una crònica periodística d’aquest conflicte bèl·lic que genera curiositat a l’altra banda de l’Atlàntic. Amb La companyia nòrdica, Villaró aconsegueix crear una atmosfera que la converteix en un dels títols destacats que han aparegut en aquest any tan estrany i complicat com està sent el 2020, una bona elecció per aquest Nadal en què passarem, -o hauríem de passar- menys temps a taula i més llegint.

  

'Poder contar-ho', el millor Ferran Torrent

El confinament a casa a causa del coronavirus COVID-19 ens ofereix més hores per dedicar a la lectura. En el meu cas he aprofitat per acabar la darrera novel·la de Ferran Torrent, que la tenia encallada des de feia setmanes  causa del ritme frenètic -i il·lògic sovint- de feina que patim en el nostre dia a dia pre-confinament.

M’ho he tornat a passar bé llegint un dels meus autors de referència. El vaig descobrir ja fa 25 anys amb Gràcies per a propina. El llegia els dies que vaig anar a la Universitat Autònoma a formalitzar la matrícula de Periodisme. En aquells anys a la Facultat m’acompanyaven en les anades i vingudes en tren de Torredembarra a Bellaterra llibres de l’autor valencià com Un negre amb un saxo o Cavall i rei.

L’univers de Torrent es va ampliar amb la trilogia Societat limitada, un retrat espectacular d’una societat valenciana durant l’època de l’opulència del boom immobiliari. Després l’he anat seguint llegint, però reconec que els últims anys amb menys entusiasme, però Poder contar-ho m’ha fet retrobar amb aquest univers de lladres i serenos tan particular, amb aquests diàlegs que desprenen una sornegueria que et fa aixecar la vista del llibre i somriure.

Poder contar-ho parteix d’un argument clàssic: l’atracament d’un banc. El situa a la València de 1983, quan els socialistes havien arribar al poder, un moment històric molt particular i fa entrar en acció alguns dels seus personatges clàssics, com el detectiu Toni Butxana el comissari Tordera, i altres que fa menys que han sortit del forn, com la parella simpàtics delinqüents Messié i Llargo. Al voltant d’aquest argument clàssic basteix una novel·la que us entretrindrà, però com diu el tòpic: us farà pensar una mica.

Va d’almogàvers: el tercer llibre de l’Enric Grangel

Tenia pendent parlar una mica del darrer llibre que ha publicat l’Enric Grangel. Des que va deixar la política activa culminada amb nou mesos com alcalde de Torredembarra, l’Enric s’ha centrat en la seva faceta d’escriptor de novel·la històrica. Va debutar amb El mapa de Calípolis el 2014, va continuar l’any passat amb El caballero de la espuela dorada i ara ens sorprèn amb Miklagard.

En aquesta nova novel·la, l’Enric ens trasllada a inicis del segle XIV per fer-nos viure l’epopeia dels almogàvers a l’Àsia Menor i Grècia, primer contra els turcs i després contra grecs i francs, en l’anomenada Venjança Catalana. Les aventures de les tropes mercenàries amb Roger de Flor al capdavant és un tema que sempre m’ha fascinat. De ben petit vaig descobrir aquest episodi de la mà d’en Víctor Mora i el seu heroi de còmic Tallaferro i des de llavors he anat llegint sempre que he pogut sobre el tema. L’Enric Grangel ens ofereix una nova perspectiva del pas dels catalans per l’Imperi bizantí amb una novel·la que portar per títol Miklagard, que és com els nòrdics d’aquella època anomenaven Contantinobla. Alguns dels seus guerrers formaven part de la guàrdia de l’emperador de l’Imperi Romà d’Orient.

Grangel aborda la seva novel·la des de tres perspectives diferents: un jove almogàver pirinenc, un guerrer viking i un orfebre musulmà. Més de 400 pàgines on no hi falten les acurades descripcions d’aspectes de la història que van més enllà de les batalles i les intrigues de palau, producte d’una imponent documentació. L’autor ens submergeix en un moment històric molt peculiar i potser desconegut per molts: uns milers de catalans canviant el curs de la història. Perquè si Roger de Flor i els seus almogàvers no haguessin parat els peus a uns turcs molt envalentonats potser Constantinobla hauria caigut un segle i mig abans. Qui sap...   

Peter Brill: una història formidable de la II Guerra Mundial

Hi ha vegades que investigant un tema et cau a les mans una altra història formidable, d’aquelles que tenen entitat pròpia. És el que li va passar al cineasta i fotògraf calafellenc d’origen argenti, Laureano Clavero. Fa uns anys investigava sobre els avions que van caure al Pirineu català durant la II Guerra Mundial i va topar amb Peter Brill, un expilot de la Luftwaffe que va ser un dels sis escollits per a ser entrenats per a una missió desesperada de l’Alemanya que perdia la guerra per donar un cop d’efecte al conflicte: bombardejar Nova York.

Aquest és un esquer ideal per a captar lectors per aquest llibre-documental, però El diario de Peter Brill és molt més que això: és la història d’un jove que té un somni -volar-  en l’Alemanya de Hitler i com ho fa per aconseguir-ho. És un llibre de contradiccions. De com un noi que no simpatitza amb el règim s’hi ha de submergir perquè és l’únic camí per arribar al seu somni. M’ha interessat molt aquesta part de llibre i Laureano Clavero i Pere Cardona aconsegueixen fer-te preguntes, qüestionar-te coses... en resum: que faries tu en la pell de Peter Brill? En les primeres pàgines del llibre saben recrear l’atmosfera de l’Alemanya dels anys trenta, de com el Partit Nazi arriba a tots els racons de la societat i un jove que està sortint de l’adolescència ho té molt difícil per escapar-se. En Peter no és un nazi i ho deixa clar en molts moments del relat amb afirmacions vehements sobre Hitler.

Brill assoleix el seu somni i després d’un entrenament tan dur com accelerat ja està llest per prendre part en primera persona en el conflicte bèl·lic més gran de la història. És el 1944 i el Tercer Reich va perdent terreny enfront dels aliats però encara té molta capacitat de resistència. El jove Peter ha de fer caure avions enemics per salvar la pell. I té una cita amb aquesta història: l’escullen junt amb cinc pilots més per ser entrenat per a una missió tan políticament ambiciosa com difícil tècnicament: bombardejar Nova York. És en aquesta part del llibre que Brill desplega els seus coneixements enciclopèdics sobre la mecànica dels avions de l’època, ja siguin alemanys com nord-americans, anglesos o russos. Té veritable passió per l’aviació. També és la història que li ha reportat més ressò mediàtic.

Explica també les vivències com a presoner dels russos durant tres anys al Caucàs. Una part molt dura també del llibre. El retorn a l’Alemanya ocupada és molt complicat, tan que decideix presentar-se a una oferta de feina a València, on hi marxa amb la seva dona. És a l’Aeroclub de València l’any 1964 on torna a volar. I torna a ser feliç. Peter Brill va volar fins poc abans de morir des de l’Aeroclub de Sabadell, ja que es va traslladar a Barcelona, on va residir fins a la seva mort el 2013.

La troballa del diari que havia escrit l’expilot alemany va ser l’impuls defintiu per a la realització del llibre. Pel documental havia estat clau gravar l’octogenari Peter Brill, perquè la mort li va arribar abans que en Laureano -sempre amb massa fronts oberts- i el seu equip se centressin en el projecte, que aquest any passat va veure la llum com un llibre a quatre mans -Cardona i Clavero- i un DVD amb un documental de 31 minuts que ha recollit alguns premis. Mesrescuts.

Després del Baztán

He acabat l’any enllestint Todo esto té daré, la darrera novel·la de Dolores Redondo o el que és el mateix: la primera després de l’exitosa Trilogia del Baztán. Després de gaudir amb els tres llibres ambientats a la vall navarresa del Baztáan, la nova proposta de Redondo se situa al cor de Galícia, a la Ribeira Sacra. Altre cop el paisatge, i en aquest cas la vinya i el riu Sil, torna a tenir un pes determinant en una novel·la d’aquesta autora i ens aconsegueix submergir en un món que aquest cop no és màgic, però si marcat per la tradició i les velles costums.

Todo esto té daré va guanyar el Premio Planeta 2016, una potent targeta de presentació però que no és una garantia infal·lible. El pes dels centenars de milers d’exemplars venuts de la Trilogia del Baztán és una llosa important i la nova novel·la tenia un repte important. I en el meu cas l’ha superat. He gaudit amb la lectura. Els personatges de la nova obra poc tenien a veure amb els de la trilogia i la trama estava molt ben travada. I les pàgines finals són una bona traca que rematen la novel·la.

Tal com explica l’autora, aquesta història fa molts anys que la porta a dins i es nota. Redondo és d’origen gallec i les més de 600 pàgines del llibre evidencien que coneix l’àmbit geogràfic on es desenvolupa la trama, i en què ens torna a evocar els sentiments humans més atàvics, aquelles escletxes del nostre caràcter que ens porten a cometre les pitjors accions. Els amants de la novel·la negra tenim una altra autora de referència. Esperem ara l’estrena de l’adaptació cinematogràfica de la Trilogia del Baztán de cara al proper mes de març. I més endavant, el proper llibre d’Aurora Redondo. Ja en tinc ganes.

Les aventures d’en Tallaferro: recordant en Víctor Mora

La setmana passada va morir Víctor Mora, un d’aquells escriptors polifacètics i compromès políticament que de tant en tant dóna el nostre país. La majoria dels mortals el coneixen i el recorden per ser el creador del mític Capitán Trueno, heroi de còmic de diverses generacions enmig de la foscor del Franquisme. Però el qui escriu és d’una altra generació nascuda en la Transició, i per a mi Víctor Mora és el creador d'un altre heeroi de còmic, en Tallaferro,l’Almogàver, que em trasllada a la meva infantesa, quan en el dominical de l’Avui es publicaven les aventures d’aquest cavaller que lluitava contra turcs, pirates i qualsevol malvat que se li posés per davant. Estaven ambientats en els inicis del segle XIV, quan la Corona Catalano-aragonesa era una potència mediterrània i els almogàvers feien de les seves a l’Àsia Menor.

Les aventures d’en Tallaferro es van començar a publicar el 1989, dues pàgines cada diumenge que esperava amb avidesa. El guió era d’en Víctor Mora i els dibuixos dels germans Jesús i Adrià Blasco. Durant uns quants anys es van anar publicant de forma discontinua, fins que els dibuixants van morir, la segona meitat dels noranta. Després, entre els anys 1996 i 2001 La Busca Còmics va publicar quatre àlbums amb totes les aventures d’en Tallaferro, acompanyat del seu fidel escuder Galdric i l’alquimista Pyrelius, a les ordres de Roger de Flor.

Dels quatre àlbums en tinc tres, que de tant en tant encara rellegeixo. Només em falta el segon, El tresor de Barcelona, que fa uns quants anys vaig intentar aconseguir i estar descatalogat. Si algú que llegeixi aquest post sap com aconseguir-lo m’agradaria molt que m’ho comentés i poder completar la col·lecció d’un heroi de còmic de casa nostra d’un gran potencial que va tenir una trajectòria molt curta. I per què no podríem tenir noves aventures d’en Tallaferro de la mà de successors de Víctor Mora i els germans Blasco igual que està passant des de fa uns anys amb Astèrix i Obèlix? Aquí ho deixo.

El tercer de Nesbø... i els que vindran

M’agrada la novel·la negra. La combino amb altres gèneres, però cada any en cauen algunes. Assassinats, investigacions, personatges torturats, gent de molt mala vida, trames d’aquelles que t’atrapen de forma gairebé malaltissa... i l’estiu és una època ideal per submergir-te en una bona novel·la negra. Ho recomano.

Aquests primers dies d’agost he acabat de llegir el tercer llibre del noruec Jo Nesbø, per alguns el millor autor d’aquest gènere del moment. No m’atreviria a ser tan contundent, però les tres novel·les seves que m’he llegit d’ell m’han fet gaudir molt. Són històries potents i complexes, protagonitzades per Harry Hole, un inspector gens ortodox. La darrera lectura, que també coincideix amb la darrera obra que ha publicat, Policia, l’he trobat una novel·la molt rodona, una verdadera exhibició literària.

Vaig descobrir Nesbø amb Escarabats, un dels primers títols que va publicar. Ambientada al sud-est asiàtic, em va sorprendre l’atmosfera que creava. Després vaig llegir Espectre, la seva penúltima novel·la. Molt ben travada. I ara, Policia. La bona notícia és que encara em queden una colla de títols de l’autor noruec per seguir navegant en la part més fosca dels països nòrdics, sense renunciar, és clar, al meu admirat Indridason. 

Tastets de mar de l’Ignasi Revés

Aquest dissabte 25 de juny vaig tenir el plaer de presentar el darrer llibre de l’Ignasi Revés, Històries de mar de la Costa Daurada i elDelta de l'Ebre. Va ser en el marc de la Festa Major de Sant Joan de Baix a Mar, davant de la Biblioplatja i amb el mar de fons, amb un públic que escoltava molt atent i amb la participació, a més de l’autor, d'en Sisco Bairaguet, un dels testimonis del llibre i memòria viva de la pesca a barri marítim deTorredembarra.

Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre són 181 pàgines estructurades en una vintena de capítols que cada un se situa en una de les poblacions amb passat i/o present pescador de les costes tarragonines ebrenques, de Calafell a les cases d’Alcanar. L’Ignasi Revés és com en QuimMasferrer en el programa El Foraster, de TV3, però sense càmeres. Extreu històries, algunes simpàtiques, altres dramàtiques i ens descobreix personatges dignes de ser protagonistes d’un llibre sencer. En l’obra de Revés en trobeu un tast de molts.

A Baix a mar, estira del fil d’en Gabriel Comes, el gran investigador i conservador de la memòria oral de Baix a Mar, i els germans Sisco i Victòria Bairaguet. Recorden el Baix a Mar dels anys 40, 50, 60, quan al barri hi vivien 500 persones. El Port de Torredembarra ja estava plantejat en aquella època, davant mateix de Baix a mar, però va tardar molt a arribar i es va construir al Roquer. Baix a mar seria molt diferent amb un port.

Es parla del Bloc, on ara hi veiem l’Alfa Omega de Bartolozzi i la inseparable estelada, però en el llibre s’explica per a què servia, hi havia la Màquina que permetia a les barques sortir a la mar des de la platja. On ara hi ha la Biblioplatja, hi havia l’edifici conegut com el Pes, on es feia la subhasta del Peix. En Sisco recorda com anaven a buscar joncs als Muntanyans per construir les nanses que servien per pescar. Tot això ho podreu conèixer si llegiu el llibre de l’Ignasi Revés, però també podreu ampliar el focus a tota la costa tarragonina i ebrenca de la mà d’un autor de la Terra Ferma que ha descobert tot un món arran de mar.

La segona novel·la d’Enric Grangel

El qui va ser setè alcalde de Torredembarra des de la recuperació de la democràcia, Enric Grangel, va publicar la primavera de 2014 la seva primera novel·la, El mapa de Calípolis. En una entrevista que vaig fer-li llavors, Grangel ja em va avançar que tenia fora avançat el seu segon llibre, ambientat a cavall de Catalunya i Itàlia en el pas de l’Edat Mitjana a l’Edat Medieval, en l’època del rei Ferran II, el Catòlic. Aquesta nova obra ha tardat més del previst a publicar-se perquè l’Enric ha estat protagonista d’una verdadera novel·la política, el seu pas per l’alcaldia de Torredembarra, nou mesos molt intensos que van acabar el mes de juny passat.

A inicis d’aquest any ha aparegut Caballero de espuela dorada, amb el noble vilafranquí Pere Recasens com a protagonista i amb secundaris de luxe com els banquers romans Chigi o el mateix Niccolo Maquiavelo, l’autor de El príncep, una manual polític que passats cinc segles continua sent una referència necessària de rellegir de tant en tant. I és que Recasens forma part del l’exèrcit hispànic que lluita a la península italiana contra els francesos i que acaba recuperant el Regne de Nàpols. El pas del protagonista per Itàlia protagonitza gran part de la novel·la.

El segon de llibre de Grangel posa el focus en l’intent d’una sèrie de nobles catalans per intentar avortar la unificació de Castella amb la Corona d’Aragó. No farem cap spoiler. Del casament de Ferran II -vidu de la reina Isabel de Castella- amb Germana de Foix en va néixer un fill, Joan, que si no hagués mort poques hores després de néixer hauria estat rei de la corona aragonesa. La possibilitat que el nét de Ferran que portava el seu nom, germà del futur emperador Carles I, heretés el la Corona Aragonesa també plana al llarg del llibre.

Uns episodis molt interessants de la història de Catalunya i l’Estat espanyol que desmunten totalment els arguments aquells que diuen que Espanya existeix des dels Reis Catòlics. En el llibre queden pal·lesos els interessos divergets entre els dos regnes units dinàsticament. Durant dos segles més, Catalunya mantindrà unes institucions pròpies malgrat compartir amb altres territoris peninsulars, europeus i d’altres continents un mateix rei. Diverses són les raons per llegir el segon llibre de l’Enric Grangel, que ha convertit una de les seves passions, la història, en unes novel·les, que malgrat les lògiques limitacions, són una lectura ben recomanable.

La bíblia andorrana: una nova dosi de novel·la policíaca del país dels Pirineus

Ja fa setmanes que vaig llegir la tercera entrega de les aventures (i desventures) de l’inspector de policia andorrà l’Andreu Boix. Després de la suggerent ucronia Els ambaixadors, merescudament premiada amb el 46è Premi Josep Pla, Albert Villaró ens torna a situar a una Andorra més convulsa que mai, contaminada per les desavinences entre els veïns del sud. A La bíblia andorrana, el principat pirinenc es converteix en un tauler de joc semblant al de molts països “neutrals” durant la Guerra Freda, com si d’alguna cantonada de l’Avinguda Meritxell ens hagués d’aparèixer en Michael Caine.

La tercera novel·la protagonitzada per l’Andreu Boix és una nova lliçó sobre l'anatomia de la societat andorrana, una immersió en aquest país que té un lloc preferent en l’imaginari popular de molts catalans. Més enllà de la Casa dels Formatges, Caldea i les pistes d’esquí, hi ha una Andorra diferent, que ens passar desapercebuda en les nostres estades. Hi trobem un país petit, però amb centenars d’anys d’història, i que té un paper un la geopolítica d’aquest racó de món. Després de Blau de Prússia i L’escala del dolor, La bíblia andorrana és un nou retaule sobre el passat, present i futur andorrà.

Villaró ens trasllada a una realitat paral·lela que ben bé podria ser realitat a seques. I fins i tot sobra el condicional. L’assassinat d’un banquer és el punt de partida de la novel·la que porta el protagonista a un accidentat viatge a Madrid per desactivar una bomba de rellotgeria que posa en perill la mateixa supervivència del país dels Pirineus. Els problemes personals i els dubtes existencials d’en Boix també tenen el seu espai en La bíblia andorrana. Sinó no seria en Boix. Un còctel, que amanit amb aquesta ironia finíssima que destil·la l’escriptura de Villaró, es converteix en una lectura més que recomanable. 

La nova història d’en Francesc Canosa va de fum

En Francesc Canosa s’autodefineix com un explicador d’històries i en el seu nou llibre Fumar-se el franquisme exerceix aquesta faceta de forma magistral, amb el seu estil cada cop més inconfusible. L’escriptor i periodista de Balaguer continua construint el relat del nostre país abans no ens el construeixi -o deconstrueixi- des de fora. I aquest cop ens transporta a l’època franquista, a la Terra Ferma, quan algunes poblacions del que ara és el Pla d’Urgell es van convertir en unes veritables factories de producció industrial de caliquenyos.

Canosa converteix aquests productors de caliquenyos en superherois. Hi trobem enginy, esforç, solidaritat ... Són persones abocades a la pobresa després del conflicte bèl·lic que es rebel·len contra aquest destí i adquireixen poders especials en forma de fum per tirar endavant les seves famílies enmig de l’autarquia i el posterior desarrollismo.

El nou llibre d’en Francesc Canosa és un mosaic de vivències, de supervivències, que ens situen en uns pobles impregnats de la pudor inconfusible del caliquenyo o en els trens que de matinada sortien de les terres lleidatanes cap a Barcelona, Manresa, Terrassa o qualsevol població on es poguessin vendre els caliquenyos produïts en els tallers familiars. Respira optimisme, rebel·lia contra un règim encotillador, però també la por de ser enxampat per la Guàrdia Civil i poder acabar amb una multa o a la presó.

Des que vaig descobrir en Francesc Canosa a República TV m’he fet fan dels seus llibres, de les seves històries. He gaudit amb aquell relat dels pioners de la televisió al nostre país que va tallar en sec la Guerra Civil, la història d’Unió Democràtica, l’arribada de la fruita dolça al Far West català (les comarques de Ponent) i ara amb aquests superherois quotidians que van rifar-se el franquisme amb els caliquenyos. Quin serà el proper?

Trilogia del Baztán acabada: un petit buit interior

Quan acabes de llegir una trilogia, queda un buit dins teu. Ja m’ha passat diversos cops. Al llarg de tres llibres i gairebé dos anys, he  anat entrant en el món que ha creat Dolores Redondo a la Trilogia del Baztan. M’ha seduït el paisatge del Batzán i ja tinc com a deures per més aviat que tard visitar aquesta vall navarresa. M’ha atrapat la trama, tan original com tenebrosa. M’ha atret el món màgic de tradicions ancestrals del Pirineu navarrès. M’ha interessat el món matriarcal que ha teixit l’autora i que és un reflex de la societat d’aquests racons de la Península Ibèrica.

El guardián invisible, Legado en los huesos y Ofrenda a la tormenta formen una de les propostes més originals de la novel·la negra no només espanyola sinó també europea. I ho demostra la quantitat de traduccions i la venda dels drets cinematogràfics a NadCon, una jointventure de Peter Nadermann, productor cinematográficc que va estar involucrat en les adaptacions de la trilogía Millennium de StiegLarsson i de las novel·les de Henning Mankell. Segur que en sortirà un bon producte, però us recomano no fer allò tan estès de “m’espero a la pel·lícula.”

 Llegiu i imagineu-vos com és la vostra inspectora Amaia Salazar; les seves germanes Flora i Ros; la seva tieta Engrasi, el seu marit, James;  o els seus col·legues de la comissaria. Dibuixeu al vostre cervell els paisatges meravellosos del Baztán, amb aquell fred i aquella boira que també són personatges principals de la trama.  Endinseu-vos en les llegendes ancestrals del Pirineu navarrès i en el mal i la perversió humana que s’escampa per les pàgines de la trilogia.

Personalment he gaudit molt de les tres novel·les, amb una lectura pausada i allargada en el temps, tot i que aquestes festes nadalenques m’han servit per accelerar el ritme i enllestir-la. El final és molt cinematogràfic i costa aturar-ne la lectura. L’autora no ha descartat que en un futur els personatges de  la Trilogia del Baztán afrontin noves històries, però ara Dolores Redondo està centrada en nous projectes que, almenys un servidor, els esperarà amb ganes de llegir-los.

Lectures d’estiu, un tríptic Indridason-Calpena-Pagès

L’estiu és sinònim de llegir més. Almenys en el meu cas. No és que hagi fet massa vacances, però potser el costum d’altres estius o contagi de persones que veus  a la platja o en altres espais públics, m’he animat a començar i acabar alguns llibres que he trobat força recomanables i en faig alguns alguns comentaris al blog:

Passatge de les ombres. Arnaldur Indridason

Cinquena incursió que fai en la novel·la negra islandesa. Mentre alguns amics gaudeixen de visitar aquest país que trobo fascinant i em fan dentetes a facebook, jo m’he conformat amb viure’l a través d’aquest magnífic escriptor que és Arnaldur Indridason. He trobat a faltar l’Erlendur Sveinsson, però el nou protagonista, en Konrad, un policia retirat que no es pot desenganxar de la seva feina, gairebé me l’ha fet oblidar durant les gairebé 300 pàgines de la novel·la. Indridason ens torna a situar en dos èpoques diferents: l’actual i la Segona Guerra Mundial, quan Islàndia estava ocupada per l’exèrcit nord-americà. Passatge de les ombres ens permet conèixer la història i les tradicions més atàviques d’aquesta illa àrtica i gaudir de la resolució d’un crim que tarda gairebé setanta anys a aclarir-se.

Memòria de sang. Enric Calpena

Per a la meva generació, l’Enric Calpena sempre serà el primer presentador dels Telenotícies de TV3. Però des llavors Calpena ha anat reorientant la seva carrera cap al periodisme històric. Ens ha fet gaudir de la història amb programes de radio com En guàrdia! i El Nas de Cleòpatra o de televisió com Cronos. Ara s’atreveix amb una novel·la -històrica, és clar- i el resultat és molt reeixit. Calpena escull un període força oblidat, com és la meitat del segle XIX. Mentre ens endinsem en la trama, el llibre ens permet viure com Barcelona s’ofegava dins unes anacròniques muralles o la crueltat i la heroïcitat a la Primera Guerra de l’Àfrica. També ens acostem a la figura del General Joan Prim i dels voluntaris catalans que van lluitar-hi. Una altra raó per llegir aquesta novel·la l’any del bicentenari del naixement del militar i polític reusenc.  De la capital del Baix Camp en són, precisament, alguns dels personatges.

Dies de frontera. Vicenç Pagès Jordà

Quan les protagonistes d’una novel·la són de la teva generació, t’hi sents més protagonista, tot i que el relat tingui ben poc a veure amb la teva existència. Aquest imaginari comú, dels que vam ser infants els anys vuitanta i joves els noranta queda molt reflectit en aquest llibre de Vicenç Pagès, estructurat en un centenar de capítols, alguns de menys d’una pàgina. La novel·la es desenvolupa a l’Empordà, en una zona de frontera que gràcies a la feina de l’autor podem conèixer més profundament. Però també hi ha una frontera existencial. A “Dies de frontera” ens endinsem en les febleses humanes i en aquesta existència líquida en què s’han convertit les vides d’aquesta generació que ens està costant tant entrar en l’edat adulta.

'Els ambaixadors': l’univers alternatiu d’Albert Villaró

Sempre m’ha agradat la història-ficció. Gaudia molt amb aquell programa de ràdio que presentaven l’Enric Calpena i l’Oriol Junqueras que amb el títol de El nas deCleopatra proposaven com hauria pogut anar la història si un fet en concret hagués anat d’una manera diferent de com realment va anar. Són el que s'anomenen ucronies. Per exemple si Aníbal s’hagués sortit amb la seva i hagués derrotat Roma, si no s'haguessin llençat les bombes atòmiques a la Segona Guerra Mundial o si el dictador Francisco Franco hagués mort en un accident de caça els anys seixanta. Un amic meu historiador em diria que la història és la història i exercicis com aquests no s’han de fer.

Així doncs AlbertVillaró no hauria d’haver escrit Els ambaixadors? Ens hauríem perdut una novel·la molt completa, que va més enllà de la història-ficció, quan el General Domènec Batet, enlloc, de reprimir la proclamació de la República Catalana l'octubre de 1934 es posa al servei de la Generalitat i enlloc del president Companys i els seus consellers tancants a la presó neix un nou estat a Europa, una Catalunya que pateix l’ocupació nazi i una Espanya manada pel general Sanjurjo que no acaba de renunciar a la pèrdua de “las cuatro provincias del nordoeste”.

Llegint “Els ambaixadors” he recordat la inquietant novel·la de Philip K. Dick El hombre en elcastillo, amb uns Estats Units ocupats pel Japó i Alemanya després de perdre la II Guerra Mundial. Són novel·les que et situen en universos paral·lels i que te’ls fan semblar tan reals com el que vivim. En el cas de l’escriptor de la Seu d’Urgell, ens planteja un escenari que molts signaríem ara: una Catalunya independent des de fa vuitanta anys.

Villaró no desaprofita les més de 600 pàgines de la novel·la guanyadora del Premi Josep Pla 2014 per deixar-nos dosis d’humor i mala llet i les dues coses barrejades que encara ens fan gaudir més de la seva lectura. Al llarg de capítols curts i contundents van desfilant tota mena de personatges, com Josep Pla, Tísner, Carrasco i Formiguera, Justo Bueno, Creix...  I no segueixo escrivint que encara faré un spoiler. Us toca llegir-la a vosaltres.

L’estiu de l’amor: humor i aclucades d’ull d’en Toni Orensanz

Després de la recerca històrica amb l’Òmnibus de la mort, el recull de relats El falsari i diverses obres teatrals ens arriba el debut novel·lístic del perodista, guionista i escriptor Toni Orensanz amb l’Estiu de l’amor. I ho fa amb molta força. S’atreveix a novel·lar la segona estada del pintor Pablo Picasso a Horta de Sant Joan l’estiu de l’any 1909. Tot un repte que compleix amb solvència en les dues-centes i escaig pàgines del llibre.

Com devia ser l’estada a Horta de Sant Joan de Sant Joan d’un jove Pablo Picasso l’any 1909 acompanyat d’una francesa de bandera com era la Fernande Olivier? Un xoc cultural de dimensions bíbliques. La modernitat de París topant amb a tradició d’una Terra Alta que encara no havia entrat en el segle XX. Orensanz relata aquest encaix impossible amb altes dosis d’humor i ironia i amb unes aclucades d’ull contínues que ens provoquen un somriure de complicitat.

Però l’escriptor prioratenc no aconsegueix només fer riure i somriure al lector sinó submergir-lo de ple en l’atmosfera de l’Horta de Sant Joan de fa un segle, amb l’alcalde i cacic, el mossèn, el metge, el tonto del poble, el farmacèutic, el mestre, l’inevitable sergent de la Guàrdia Civil, el revolucionari… En resum, tots els elements per un bon sainet que arrenca l’arribada de la parella Picasso-Fernande -sobretot pel seu element femení- i es desforma una tempesta amorosa de dimensions estratosfèriques, que deixarà molts danys col·laterals al cor de la Terra Alta i un bon record al lector.

El quart d’Indridason

Hivern àrtic ha estat el quart llibre que he llegit de l’escriptor islandès Arnaldur Indridason. Premiat recentment al nostre país, Indridason segueix retratant-nos una societat islandesa molt allunyada de la combinació d’aire bucòlic i justícia social que ens acostumen a oferir els mitjans de comunicació. L’inici de la novel·la ja és prou impactant: un nen de mare tailandesa apareix mort en un carrer de Reikiavic per una ganivetada a l’estómac.

A partir d’aquí Indridason va teixint un relat que ens submergeix en una societat molt avançada, però on el racisme també hi ha penetrat a causa de l’arribada cada cop més important d’estrangers. És una dissecció lenta però molt il·lustrativa de diferents maneres d’afrontar la multiculturalitat en aquest petit país tan proper a l’Àrtic. Al mateix temps, continuem entrant en el complicat món interior de l’inspector Erlendur Sveinsson, traumatitzat per la mort del seu germà quan era un nen, però també amb la sempre tensa relació amb els seus fills. La mort de qui va ser la seva mentora quan va iniciar la seva carrera policial encara li provoca més dubtes existencials.

Em continuen atrapant molt els llibres d’Arnaldur Indridason, una variant que em segueix interessant molt de la novel·la negra nòrdica. L’onada d’aquell boom d’autors que ens van arribar del nord ha passat i ens ha quedat un pòsit diferent a cada lector. Vaig gaudir molt amb Millenium, però de Stieg Larsson no en podrem llegir malauradament res més Em quedo doncs amb Indridason. Encara tinc pendent de llegir Les marismes. Tinc deures i tard o aviat segur que els faré. I espero que es tradueixin més títols.

Legado en los huesos: continuem gaudint de la trilogia negra del Baztán

Aprofitant les vacances de Nadal m’he acabat la segona novel·la de la Trilogia del Baztán, Legado en los huesos,  i ja tinc ganes que aparegui el tercer i definitiu volum: Ofrenda a la tormenta. Bon senyal! Finalitzades les més de 500 pàgines d’aquest segon llibre, m’he quedat amb ganes de més, de submergir-me encara més en la negror paisatgística i moral d’aquest vall del Pirineu navarrès que algun dia voldré conèixer sobre el terreny.

Aquest segon lliurament que ens ofereix Dolores Redondo segueix excavant en la mitologia ancestral navarresa i en la monstruositat humana actual amb la inspectora Amaia Salazar i els seus fantasmes d’infantesa com a fil conductor. Apareixen nous personatges que compliquen encara més la vida a la jove policia foral i els qui ja havien tret el cap a El Guardián invisible continuen fent de les seves.

Passada la recent febrada de la novel·la negra nòrdica, ens hem tornat més selectius quan volem lectures amb sang i fetge. No ens conformem amb qualsevol cosa. I la Trilogia del Baztán és una bona elecció. La combinació de diversos elements com són la protagonista, l’entorn rural, la mitologia precristiana, la família i altes dosis de maldat humana generen una atmosfera que atrapa al lector i que ha convertit Dolores Redondo en l’autora revelació del panorama negre estatal i que li ha permès saltar fronteres i tot indica que encarar un nou salt: el de la gran pantalla.

Un llibre diferent d’en Jordi de Manuel

Em vaig alegrar molt quan em vaig assabentar que Jordi de Manuel havia guanyat el Premi Pin i Soler de novel·la amb La decisió de Manperel. És un escriptor que segueixo des de fa uns quants anys i tot i no ser un autor de masses, sempre el recomano perquè la seva proposta literària és molt interessant, basculant entre la ciència-ficció i la novel·la negra i amb un cert punt julesvernià de predir alguna realitat futura en les seves obres. El cas de Mans lliures, publicada l’any 2009, és impressionant. Qui sap si amb L’olor de la pluja d’aquí uns anys li passarà el mateix.

La decisió de Manperel em va arribar per correu gentilesa de l’editorial i del mateix autor abans de la seva publicació. Com no sóc periodista cultural ni crític literari, aquestes situacions em fan sentir molt privilegiat. Vaig devorar la novel·la en un cap de setmana. El relat em va absorbir. Sobretot perquè et transporta a l’illa àrtica on es desenvolupa la novel·la d’una manera intensa. Entres en l’univers creat per De Manuel: la tundra a l’estiu, plena de mosquits, d’oques, de molta llum, de solitud... I és admirable, perquè l’autor ha explicat que no hi ha estat mai.

La trama barreja elements de ciència ficció amb filosofia i religió, però no oblida la quotidianitat d’un protagonista que és un geni i com tots els genis està sol i té molt temps per a reflexionar. Potser massa. La contraposició amb el carter Botonov, un recurs que ja hem vist en novel·les d’altres autors, però que a La decisió de Manperel hi encaixa molt bé. Com fa sovint, De Manuel parteix d’una notícia o un succés real, que en aquest cas és Grigori Perelman i el seu rebuig a la Medalla Fields, l'equivalent al Premi Nobel de les matemàtiques, i ho adapta -començant per barrejar les síl·labes del cognom- per teixir la seva història, per crear un món. Un món diferent, sense l’entranyable inspector Marc Sergiot. Segur que en Sergiot aviat el tornarem a tenir a les llibreries, però abans podem gaudir d’aquesta novel·la “diferent”.

Si en voleu saber més sobre el llibre i l’autor ho teniu molt fàcil. El proper dimarts 19 de novembre a les 19 hores a la Biblioteca Mestra Maria Antònia de Torredembarra tindré el plaer de presentar “La decisió de Manperel” al costat d’en Jordi de Manuel. Allí podreu comprar el llibre i emportar-vos-el signat per l’autor. Us hi espero!

Bioko: disfrutant d’una novel·la d’aventures de les de sempre, però diferent

Un bon estiu sempre ha de tenir un llibre de referència i aquest 2013 també ha tingut el seu: Bioko. És el segon títol que llegeixo d’en Marc Pastor després de L’any dela plaga. La sinopsi del llibre ja em feia venir ganes de llegir-lo: una novel·la d’aventures ambientada a finals del segle XIX a l’Àfrica colonial espanyola. No en corren masses d’aquestes i si està escrita per en Marc Pastor estava clar que em quedaven per davant més de 400 pàgines per a disfrutar.

A Bioko trobem la base d’una novel·la d’aventures clàssica, que es desenvolupa en un marc geogràfic llunyà al nostre i en una època passada. Fernando Poo. Em sonava de quan col·leccionava segells, de la caixa que vaig heredar dels meus avis. Durant les pàgines del llibre hi apareix Jules Verne. Un homenatge al mesttre. Pastor beu dels referents dels anys vuitanta i a Bioko hi afegeix altes dosis de misteri i també elements de ciència-ficció que configuren un còctel que manté l’interès fins al final. I quin final! No farem però spoiler ara...

Com a protagonista, l’autor hi posa Moisès Corvo, un d’aquells malparits simpàtics que sempre donen tan de joc i te’ls acabes estimant, patint per les òsties que rep. L’envolta de personatges plens de conflictes, que es van creuant amb el protagonista i van establint trames que submergeixen el lector en una atmosfera tan escalfada com el clima de l’illa tropical on es desenvolupa la novel·la. Una petita joia literària de Marc Pastor. És un autor que aniré seguint i recomano fer-ho. Mentre no publiqui una nova novel·la encara me’n queden d’anteriors per llegir..