El confinament a casa a causa del coronavirus COVID-19 ens
ofereix més hores per dedicar a la lectura. En el meu cas he aprofitat per acabar
la darrera novel·la de Ferran Torrent, que la tenia encallada des de feia
setmanes causa del ritme frenètic -i
il·lògic sovint- de feina que patim en el nostre dia a dia pre-confinament.
M’ho he tornat a passar bé llegint un dels meus autors de
referència. El vaig descobrir ja fa 25 anys amb Gràcies per a propina. El llegia
els dies que vaig anar a la Universitat Autònoma a formalitzar la matrícula de
Periodisme. En aquells anys a la Facultat m’acompanyaven en les anades i
vingudes en tren de Torredembarra a Bellaterra llibres de l’autor valencià com
Un negre amb un saxo o Cavall i rei.
L’univers de Torrent es va ampliar amb la trilogia Societat limitada, un retrat espectacular d’una societat valenciana durant l’època de
l’opulència del boom immobiliari. Després l’he anat seguint llegint, però
reconec que els últims anys amb menys entusiasme, però Poder contar-ho m’ha fet
retrobar amb aquest univers de lladres i serenos tan particular, amb aquests
diàlegs que desprenen una sornegueria que et fa aixecar la vista del llibre i
somriure.
Poder contar-ho parteix d’un argument clàssic: l’atracament
d’un banc. El situa a la València de 1983, quan els socialistes havien arribar
al poder, un moment històric molt particular i fa entrar en acció alguns dels
seus personatges clàssics, com el detectiu Toni Butxana el comissari Tordera, i
altres que fa menys que han sortit del forn, com la parella simpàtics delinqüents
Messié i Llargo. Al voltant d’aquest argument clàssic basteix una novel·la que us
entretrindrà, però com diu el tòpic: us farà pensar una mica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada