dimecres, de maig 31, 2006

Aregio, el candidat treballador

Amb tota la parafernàlia de les grans ocasions, CiU va presentar aquest dimars el candidat a l'alcaldia de Tarragona. En un Teatre Metropol ple fins a la bandera, envoltat dels principals barons territorials però també de líder de la formació, Joan Aregio va ser presentat en societat com el successor de Joan Miquel Nadal, un alcalde que ha deixat petjada en la història recent de Tarragona. La precampanya convergent, plasmada en un díptic que jo li donaria un notable alt amb aspiracions a excel·lent, dibuixa un candidat que promet treball per mantenir el progrés de la ciutat des que CiU es va fer càrrec de l'alcaldia el 1989. El dibuixen amb un casc de "currante", amb imatges molt pròximes.
Aregio té una veu rocallosa, un posat tímid, però té fama de bon gestor, de treballador incansable, d'hàbil negociant. No és efectista com Nadal. No disposa d'aquest carisma innat, tampoc d'una maleducació recalcitrant. Aregio és aquell gendre que agrada a les sogres perquè diumenge porta el tortell. Enfront té un candidat socialista amb molts punts de contacte amb ell. També té posat de gendre complaent. L'alcaldable convergent no va defugir el cos a cos en lescenari del Metropol. Li va dir peix bullit a Ballesteros. Casi res! Tampoc no van tenir escrúpols ni ell ni Nadal d'apropiar-se dels èxits del Nàstic.
Queda un any per les eleccions i Aregio ha pujat a l'areana preelectoral amb totes les ganes i les forces per trencar una inèrcia socialista que vol accedir a l'alcaldia tarragonina només amparada pel postnadalisme. Ballesteros i els seus escuders socialistes s'hauran de posar el mono de treball si volen governar la ciutat. Aregio ja se l'ha posat. I diuen que qui pica primer...

dissabte, de maig 20, 2006

Desgavell polític

Potser hauria d'haver escrit aquest article abans, però sempre falta temps per arribar a tot arreu. També és positiu que hagin passat ja uns quants dies de la trencadissa que ha convertit el tripartit en un bipartit (perquè a ICV no la treuen ni fregant amb al sabé més potent). Pasqual Maragall pot haver pres la seva gran decisió política cessant els sis consellers d'Esquerra, oblidant que va ser la formació republicana qui el va situar com a president de la Generalitat. L'Etatut, aquest text retallat gràcies a la feina impecable d'Alfonso Guerra en la seva penúltima missió pel jacobinisme més integrista, està provocant molts anticossos en la societat catalana que es traduiran en molts nos i un alt índex d'abstencions.
El paper d'Esquerra en aquesta primear experiència de govern després de molts anys -no sé si comptar l'etapa d'Hortalà a Indústria a finals dels 80- pot semblar trist per a molts i és comprensible una certa decepció. Però recordem qui són els seus socis de govern: el PSC i el seu apèndix ICV. Els capitans s'han fet finalment amb el control del partit i ho veiem en la darrera remodelació. Sabaté és aparell, Figueras la dona de Zaragoza -secretari d'organització- i Del Pozo també és una peça de Nicaragua.
I ara hem de veure si Montilla serà el candidat a la presidència de la Generalitat. Si finalment ho acaba sent s'haurà consumat la sucursalització de la plaça Sant Jaume a Madrid. Encara guardo esperances que el PSC triï un candidat més adequat per aquest càrrec -una cosa és ser ministre i l'altre president de la Generalitat- com Joaquim Nadal. L'exalcalde de Girona seria un mal menor. Té un perfil catalanista prou elevat i un carisma innegable.
Vivim mesos molt complicats i només a finals d'any podem haver solucionat el desgavell o potser la situació encara serà més lamentable. Jo, preferereixo seguir mirant-me els toros des de la barrera.

dilluns, de maig 08, 2006

La gran novel·la de Puigpelat

Fa pocs dies que he acabat de llegir Els Llops, el darrer llibre de Francesc Puigpelat. No m'estranya gens que hagi guanyat el Premi Carlemany. Han estat quinze dies de lectura àvida, d'immersió en la Terra Ferma i en diferents èpoques de la història recent. Puigpelat ha teixit un relat que qualificaria de gairebé rodó i que et fa pensar en moltes coses, sobretot en els sentiments humans i el primigeni estadi de l'evolució que ens trobem actualment. Combina a la perfecció el gènere policiac i la novel·la històrica.
El llibre m'ha servit per conèixer com va ser la construcció del Canal d'Urgell, la cruesa de la Guerra del Marroc i detalls sobre l'ocupació de Balaguer per les tropes franquistes. En aquest rerefons històries es desenvolupen les lluites entre diferents membres d'una família molt complicada en la seva estructura i en la seva forma d'actuar. El final també està molt ben aconseguit. No l'explicaré perquè des d'aquí animo a tothom a llegir-lo.
L'autor del llibre, un balaguerí nascut el 1959, és un dels escriptors catalans actuals amb una trajectòria ascendent més sòlida. El vaig descobrir amb la novel·la que va fer fa mitja dècada sobre Roger de Flor i també pel llibre de viatges sobre la ruta que van seguir els almogàvers en la seva campanya a l'Àsia Menor, un dels moments històrics que més m'ha fascinat des de petit. Per quan una pel·lícula?
Tornem a Els Llops. En les seves més de 450 pàgines Puigpelat dóna un salt més en la seva carrera literària i fa que molts estiguem ansiosos per saber quina serà la seva nova aventura i ens animem a repassar algunes de les seves obres anteriors.

diumenge, de maig 07, 2006

La solució de Muntanyans II

Hem hagut d'esperar molt. Massa. Però el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, ja ha dictat una resolució sobre el cas de Muntanyans II. No hi ha hagut sorpreses inesperades: els 555 habitatges s'edificaran i hi haurà un connector biològic massa gran per uns i massa petit pels altres. També hi haurà l'hotel i el pas subterrani pels veïns de la Marítima.
En aquest projecte hi ha molts quartos en joc. Molts. Estem parlant d'habitatges d'alt estànding que generaran uns beneficis molt apetitosos a l'empresa Vegas del Gauadaira. Que ningú oblidi que aquesta empresa depèn de Caja Granada, que al seu tonm depèn de la Junta de Andalusia. Qui governa aquesta administració? De quin partit és el conseller Nadal? Socialistes els dos. No cal ser Sherlock Holmes per deduir alguns mecanismes que han portat a aquesta situació.
Si ara és el moment de fer balanç també hem de tenir en compte que el moviment ecologista s'ha despertat molt tard, quan fer marxa enrera en la urbanització d'aquests terrenys era molt costós. El moment per actuar era l'any 2002, quan es va aprovar el Pla General d'Ordenació Urbana, i no a inicis de 2005. Salvem els Muntanyans ha fet molt soroll i ha fet reflexionar molt sobre el que estem fent amb el nostre litoral. El Cap Gros va caure, el Bosc del Canyadell es va reduir a la mínima expresió i Muntanyans II s'edificarà. Quin serà el proper capítol?
La inundabilitat ha estat un dels grans arguments fets servir per la Plataforma Salvem Els Muntanyans per oposar-se al projecte urbanístic. Hem sentit parlar de carrers riera i dels problemes que pot ocasionar l'aigua, reflectits en estudis fets per professors universitaris, que una mica de credibilitat tenen. Ara toca esperar una tempesta d'aquelles que de tant en tant es produeix. Com deia aquell, a les matinades esportives: "El tiempo, es juez supremo que quita i da la razón".
Muntayans II també té una vessant política molt important. El PSC, recolzat pel GIT, ha abanderat la defensa del projecte, amb el regidor d'Urbanisme, Ramon Ripoll, fent de dolent de la pel·lícula, mentre que ERC ha patit greus tensions internes a causa del seu posicionament. CiU ha optat per alinear-se en el no, junt amb l'Alternativa Baix Gaià -curiós la coincidència d'aquestes forces-, i la resta de forces no han tingut un paper tan central en la història però l'abstenció en el ple del desembre va provocar que el PSC perdés la votació d'una moció.
Fa uns dies hem sabut que el Ministeri de Medi Ambient invertirà més de dos milions d'euros en el PEIN Muntanyans, de la via cap al mar, i fins i tot es compraran 12 parcel·les, quatre de les quals edificades. Muntanyans II hauria estat un complement ideal, la porta d'entrada a la plantja natural dels Muntanyans, però ens haurem de conformar amb consolidar l'espai actualment protegit. Uns diran que no es pot evitar el progrés i altres que s'urbanitza de forma salvatge. Uns diran que l'ecosistema de Muntanyans està condemnat a la decadència sense la connexió biològica amb l'interior i altres que amb el connector actual n'hi ha de sobres. El que està clar és que a Torredembarra cada vegada hi viu més gent i hi ha més cases i les constructores i promotores fan l'agost. Que faria l'Ajuntament sense l'impost de construcció? Aquest és el model de municipi que hem triat. O hi ha una majoria que el vol canviar?

Publicat al númeo 102 del Diari de la Torre (maig 2006)

dimecres, de maig 03, 2006

Les cues: un fenomen curiós

Des d'ahir dimarts a primera hora que hi ha cua a l'oficina del RACC de Torredembarra. Ha anat oscil·lant entre la dotzena i la trentena de persones, inclosa la nit. Els que quedaven fent guàrdia han instal·lat les seves taules i cadires i han tret la baralla de cartes. Ahir a la tarda queia un sol de justícia, tot i que encara estem al maig, i a la nit, no feia fredperò si una bona fresca.
Que feia aquesta gent? Volen una entrada del Barça, que el RACC ho amaneix amb el viatge d'anada i tornada a París. Sí, és pel 17 de maig, dia de la final de la Lliga de campions contra l'Arsenal, dia destinat a ser gloriós o d'infausta memòria per lahistòria blaugrana, depenent de ña inspiració de Ronaldinho, l'olfacte de gol d'Eto'o o Larsson, la seguretat de Puyol o Márquez i l'encert de Valdés.
Sóc al·lèrgic a les cues i per això em costa comprendre aquesta situació. Les intento evitar sempre que puc, tot i que sovint són impossibles d'esquivar i les accepto amb santa paciència. Trobo que la persistència de les cues, l'acumulació de persones una darrera l'altre sense poder fer gairebé res més que esperar i xerrar amb el del davant en el millor dels casos, demostra que la humanitat continuem en un estadi d'evolució molt baix, sotmesos encara a l'imperi dels sentiments.
Jo la cua aquesta del Barça i el RACC me la miro com un entomòleg i la final de París ja la veuré per la televisió o la sentiré per la ràdio. Die-me poc apasssionat, però vibraré molt a través de la tele. I ho veuré millor.