Potser hauria d'haver escrit aquest article abans, però sempre falta temps per arribar a tot arreu. També és positiu que hagin passat ja uns quants dies de la trencadissa que ha convertit el tripartit en un bipartit (perquè a ICV no la treuen ni fregant amb al sabé més potent). Pasqual Maragall pot haver pres la seva gran decisió política cessant els sis consellers d'Esquerra, oblidant que va ser la formació republicana qui el va situar com a president de la Generalitat. L'Etatut, aquest text retallat gràcies a la feina impecable d'Alfonso Guerra en la seva penúltima missió pel jacobinisme més integrista, està provocant molts anticossos en la societat catalana que es traduiran en molts nos i un alt índex d'abstencions.
El paper d'Esquerra en aquesta primear experiència de govern després de molts anys -no sé si comptar l'etapa d'Hortalà a Indústria a finals dels 80- pot semblar trist per a molts i és comprensible una certa decepció. Però recordem qui són els seus socis de govern: el PSC i el seu apèndix ICV. Els capitans s'han fet finalment amb el control del partit i ho veiem en la darrera remodelació. Sabaté és aparell, Figueras la dona de Zaragoza -secretari d'organització- i Del Pozo també és una peça de Nicaragua.
I ara hem de veure si Montilla serà el candidat a la presidència de la Generalitat. Si finalment ho acaba sent s'haurà consumat la sucursalització de la plaça Sant Jaume a Madrid. Encara guardo esperances que el PSC triï un candidat més adequat per aquest càrrec -una cosa és ser ministre i l'altre president de la Generalitat- com Joaquim Nadal. L'exalcalde de Girona seria un mal menor. Té un perfil catalanista prou elevat i un carisma innegable.
Vivim mesos molt complicats i només a finals d'any podem haver solucionat el desgavell o potser la situació encara serà més lamentable. Jo, preferereixo seguir mirant-me els toros des de la barrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada