diumenge, de desembre 29, 2013

Legado en los huesos: continuem gaudint de la trilogia negra del Baztán

Aprofitant les vacances de Nadal m’he acabat la segona novel·la de la Trilogia del Baztán, Legado en los huesos,  i ja tinc ganes que aparegui el tercer i definitiu volum: Ofrenda a la tormenta. Bon senyal! Finalitzades les més de 500 pàgines d’aquest segon llibre, m’he quedat amb ganes de més, de submergir-me encara més en la negror paisatgística i moral d’aquest vall del Pirineu navarrès que algun dia voldré conèixer sobre el terreny.

Aquest segon lliurament que ens ofereix Dolores Redondo segueix excavant en la mitologia ancestral navarresa i en la monstruositat humana actual amb la inspectora Amaia Salazar i els seus fantasmes d’infantesa com a fil conductor. Apareixen nous personatges que compliquen encara més la vida a la jove policia foral i els qui ja havien tret el cap a El Guardián invisible continuen fent de les seves.

Passada la recent febrada de la novel·la negra nòrdica, ens hem tornat més selectius quan volem lectures amb sang i fetge. No ens conformem amb qualsevol cosa. I la Trilogia del Baztán és una bona elecció. La combinació de diversos elements com són la protagonista, l’entorn rural, la mitologia precristiana, la família i altes dosis de maldat humana generen una atmosfera que atrapa al lector i que ha convertit Dolores Redondo en l’autora revelació del panorama negre estatal i que li ha permès saltar fronteres i tot indica que encarar un nou salt: el de la gran pantalla.

dimecres, de desembre 18, 2013

Imma Sagrera, psicòloga de capçalera d’adolescents

L’Imma Sagrera és psicòloga als dos instituts de Torredembarra. És una feina que l’apassiona i que li ha permès escriure un llibre, Del xumet a la birra, i en té en projecte  publicar-ne un segon. Amb més de dues dècades exercint aquesta tasca ha adquirit una experiència que permet tenir-hi una conversa interessant i enriquidora sobre els principals problemes i també les grans oportunitats que tenen els adolescents d’avui en dia i com han canviat respecte fa uns quants anys.

Podríem dir que l’Imma Sagrera Depares va arribar a Torredembarra per prescripció mèdica. De petita va patir un accident i es va cremar. Després d’estar hospitalitzada dos mesos, el pediatra li va recomanar venir al municipi torrenc als estius perquè el iode de l’aigua de la seva platja li aniria bé per a la recuperació. Durant diversos anys, a partir del mes de juliol, ella i la seva família s’instal·laven al carrer Major, a Cal Pere Oliva. Allí va conèixer l’Eloi Rius, que vivia a la casa del davant, amb qui es va casar i van tenir quatre fills. Van contraure matrimoni amb només vint anys. Aquella era la manera de satisfer les ganes de marxar de casa els pares, d’independitzar-se. Amb 24 anys ja tenia tres fills i independència reconeix que poca. Va acabar la carrera de magisteri embarassada de la seva primera filla, l’Anna. La Cristina i l’Eloi van néixer en els següents tres anys i va dedicar aquella època a la criança dels fills.

A mitjan dels vuitanta va començar a estudiar Psicologia a la Universitat Rovira i Virgili. Durant aquells anys també va néixer l’Ignasi, el seu quart i últim fill. En acabar la carrera va començar a treballar de suport psicològic en diferents centres educatius, a les escoles de Sant Jaume dels Domenys i Llorenç del Penedès. El món dels nens i dels joves li agradava i la psicologia encara l’apassionava més després de finalitzar la carrera. Aquesta va ser la manera d’unir aquestes passions i convertir-ho en una sortida laboral. De la mà de la Núria Gómez, llavors presidenta de l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes, va començar a treballar en l’incipient Institut de Torredembarra. Progressivament va anar ampliant l’horari i quan es va crear el segon institut també va dedicar-hi part de la seva jornada laboral, fins arribar a una dedicació completa. La seva figura, que ella sàpiga, és única en el sistema educatiu català. El seu sou el paga l’Ajuntament de Torredembarra i no la Generalitat.

Es defineix com una psicòloga de capçalera. Ella és l’encarregada del primer contacte amb els alumnes que tenen algun problema i, si és necessari, els deriva cap als especialistes. Treballa a partir de la prevenció en salut, coneixent tots els alumnes des de l’inici de curs i mantenint el record fins que a alguns d’ells els sorgeix una necessitat o un dubte. Això li permet detectar els problemes abans. Reconeix que té millor relació amb els alumnes que amb els pares, que els troba sovint molt a la defensiva, preocupats pel que han fet malament que ha provocat el problema del seu fill. La seva primera feina és treure aquest sentiment de culpa dels pares. Explica que els nois i noies responen a les preguntes directes que els fa i considera el respecte com la clau en la relació entre pares i fills.

Es mostra optimista amb el futur de l’educació i posa com a exemple les noves tecnologies i les xarxes socials. El problema no són, segons ella, la seva existència sinó el seu ús: els pares que donen un telèfon mòbil a un nen de nou anys per tenir-lo “controlat” o els menors de 14 anys que disposen de Facebook per exemple. Apunta com el gran problema actual el desequilibri entre uns adolescents que maduren abans però que són inútils, en el sentit que no són capaços de fer moltes coses perquè els pares han estat molt proteccionistes i han provocat que tinguin poca autonomia i no tolerin la frustració. En el menjar és on es produeixen molts problemes i en el seu dia a dia detecta molts transtorns alimentaris.

L’Imma és àvia. Ho és des de fa gairebé una dècada i ja té tres néts i tres nétes. És una àvia jove, que treballa i no pot portar els néts a col·legi, però que els veu cada dia i aprèn molt de les seves filles, ara mares. Defineix la seva família, com un clan, una tribu. I recorda les teories del filòsof i pedagog José Antonio Marina sobre la tribu que educa. En la seva feina, en canvi, es troba moltes àvies que fan de mares de fills de pares que tenen dificultats insalvables per conciliar vida familiar i vida laboral.

L’estrena com a àvia va coincidir amb una altre debut: com a escriptora. L’any 2004 l’Imma va publicar Del xumet a la birra, un llibre que ella qualifica de “casolà” però es va vendre molt bé i va publicar-se’n una segona edició. Considera que és un llibre útil, fàcil de llegir i gens pretensiós. Explica que ara està preparant un segon llibre, però es troba en un estat molt primigeni. En les xarxes socials ha trobat també unes aliades en la seva feina i també possible material per aquest segon llibre. Evidentment sense citar els autors dels missatges. Els missatges directes a facebook i el whatsapp els utilitza cada cop més per mantenir un contacte “d’urgència” amb els alumnes. La poden trobar qualsevol dia darrera del mòbil. La psicologia també s’adapta als nous temps.

El que vol ara l’Imma és viure molt el dia a dia dels seus néts, gaudint-los molt. I seguir jugant a tennis, la seva vàlvula d’escapament des de fa molts anys. Assenyala l’esport bàsic també pels nens i adolescents, que ja no juguen al carrer i han d’alliberar endorfines d’alguna manera. Espera que quan es jubili una altra persona ocupi el seu lloc i aquesta figura tan singular en el sistema educatiu català no s’acabi amb ella. I aquest relleu no hauria d’arribar a última hora.

Article publicat al darrer número del Diari de la Torre

dimecres, de desembre 11, 2013

La culpa de tot la té la independència


Aquesta setmana passada vam conèixer la campanya impulsada des del PP de Salou a Madrid i Saragossa sota el lema “Si no conoces Salou, no conoces España”. Més enllà dels mitjans del territori, els diaris d’abast estatal es van apuntar ràpidament a fer una gran cobertura de la notícia. En sortien titulars molt golosos. No deixa de ser curiós que un partit polític faci una campanya d’aquest tipus, quan una població com Salou disposa d’un potent Patronat de Turisme, amb una estratègia ben definida i en la qual s’hi aboquen molts recursos. Encara sorprèn més quan els populars governen el municipi al junt amb CiU i entre les seves competències no hi és el Turisme, que està en mans convergents.

Però és que no ens trobem davant d’una campanya turística sinó política, que a més s’ha d’emmarcar en un context polític molt concret a la localitat salouenca. CiU i PP governen junts amb un pacte que estableix que el maig vinent el cap de files popular, Mario García, assumirà l’alcaldia de la capital de la Costa Daurada, però des de fa mesos sonen tam-tams de guerra dins d’aquest pacte i cada cop agafa més cos la possibilitat que el pacte s’esberli i els populars es quedin sense aquest anhelat any d’alcaldia.

Qui és Mario García, el cap de llista popular a Salou? Es tracta d’un polític jove, amb  quaranta anys acabats de fer i que va ser el número u del PP a la capital de la Costa Daurada per primer cop el 2011. Es tracta d’una aposta personal del líder del partit a Tarragona, Alejandro Fernández, que va jubilar la vella guàrdia representada per Alberto del Hierro. Un canvi generacional i d’estil. Un estil molt alejandrista. Hi ha molts punts de contacte entre l’estratègia del tarragonisme-espanyolisme radical de Fernández i aquesta capitalitat turística espanyola de Salou.

Els anhels independentistes fan mal a les capitalitats de Tarragona i Salou, administrativa i turística respectivament. Aquest és el relat, que es veu reforçat pels grans diaris estatals de l’entorn del PP que reforcen la tesi que l’independentisme fa mal al turisme de Salou perquè els espanyols davant d’aquest panorama escullen altres opcions. El que ha aconseguit el cap de files del PP de Salou és que es oposin d’acord el seu soci de govern, l’oposició i el sector turístic a rebutjar la campanya i desmentir amb dades les teories populars, desmuntant l’estratègia conservadora: igual que a la demarcació de Tarragona els partidaris de la independència són els mateixos o més que en altres zones de Catalunya, nous mercats turístics com el rus reserven abans i queden menys places hoteleres pel turisme estatal i aquest descens res té a veure el procés independentista. Això sí, després d’aquesta singular campanya del PP de Salou, la imatge de Mario García és ara més la del cap de l’oposició que la d’un lleial soci de govern de CiU que en mig any ha d’assumir l’alcaldia.

Publicat al setmanari Notícies TGN