L’Imma Sagrera és
psicòloga als dos instituts de Torredembarra. És una feina que l’apassiona i que
li ha permès escriure un llibre, Del xumet a la birra, i en té en
projecte publicar-ne un segon. Amb més
de dues dècades exercint aquesta tasca ha adquirit una experiència que permet
tenir-hi una conversa interessant i enriquidora sobre els principals problemes
i també les grans oportunitats que tenen els adolescents d’avui en dia i com
han canviat respecte fa uns quants anys.
Podríem dir que
l’Imma Sagrera Depares va arribar a Torredembarra per prescripció mèdica. De
petita va patir un accident i es va cremar. Després d’estar hospitalitzada dos
mesos, el pediatra li va recomanar venir al municipi torrenc als estius perquè
el iode de l’aigua de la seva platja li aniria bé per a la recuperació. Durant
diversos anys, a partir del mes de juliol, ella i la seva família s’instal·laven
al carrer Major, a Cal Pere Oliva. Allí va conèixer l’Eloi Rius, que vivia a la
casa del davant, amb qui es va casar i van tenir quatre fills. Van contraure
matrimoni amb només vint anys. Aquella era la manera de satisfer les ganes de
marxar de casa els pares, d’independitzar-se. Amb 24 anys ja tenia tres fills i
independència reconeix que poca. Va acabar la carrera de magisteri embarassada
de la seva primera filla, l’Anna. La Cristina i l’Eloi van néixer en els
següents tres anys i va dedicar aquella època a la criança dels fills.
A mitjan dels
vuitanta va començar a estudiar Psicologia a la Universitat Rovira i Virgili. Durant
aquells anys també va néixer l’Ignasi, el seu quart i últim fill. En acabar la
carrera va començar a treballar de suport psicològic en diferents centres
educatius, a les escoles de Sant Jaume dels Domenys i Llorenç del Penedès. El
món dels nens i dels joves li agradava i la psicologia encara l’apassionava més
després de finalitzar la carrera. Aquesta va ser la manera d’unir aquestes
passions i convertir-ho en una sortida laboral. De la mà de la Núria Gómez,
llavors presidenta de l’Associació de Mares i Pares d’Alumnes, va començar a
treballar en l’incipient Institut de Torredembarra. Progressivament va anar
ampliant l’horari i quan es va crear el segon institut també va dedicar-hi part
de la seva jornada laboral, fins arribar a una dedicació completa. La seva
figura, que ella sàpiga, és única en el sistema educatiu català. El seu sou el
paga l’Ajuntament de Torredembarra i no la Generalitat.
Es defineix com una
psicòloga de capçalera. Ella és l’encarregada del primer contacte amb els
alumnes que tenen algun problema i, si és necessari, els deriva cap als
especialistes. Treballa a partir de la prevenció en salut, coneixent tots els
alumnes des de l’inici de curs i mantenint el record fins que a alguns d’ells
els sorgeix una necessitat o un dubte. Això li permet detectar els problemes
abans. Reconeix que té millor relació amb els alumnes que amb els pares, que
els troba sovint molt a la defensiva, preocupats pel que han fet malament que
ha provocat el problema del seu fill. La seva primera feina és treure aquest
sentiment de culpa dels pares. Explica que els nois i noies responen a les
preguntes directes que els fa i considera el respecte com la clau en la relació
entre pares i fills.
Es mostra
optimista amb el futur de l’educació i posa com a exemple les noves tecnologies
i les xarxes socials. El problema no són, segons ella, la seva existència sinó
el seu ús: els pares que donen un telèfon mòbil a un nen de nou anys per
tenir-lo “controlat” o els menors de 14 anys que disposen de Facebook per
exemple. Apunta com el gran problema actual el desequilibri entre uns adolescents
que maduren abans però que són inútils, en el sentit que no són capaços de fer
moltes coses perquè els pares han estat molt proteccionistes i han provocat que
tinguin poca autonomia i no tolerin la frustració. En el menjar és on es
produeixen molts problemes i en el seu dia a dia detecta molts transtorns
alimentaris.
L’Imma és àvia.
Ho és des de fa gairebé una dècada i ja té tres néts i tres nétes. És una àvia jove,
que treballa i no pot portar els néts a col·legi, però que els veu cada dia i
aprèn molt de les seves filles, ara mares. Defineix la seva família, com un
clan, una tribu. I recorda les teories del filòsof i pedagog José Antonio
Marina sobre la tribu que educa. En la seva feina, en canvi, es troba moltes
àvies que fan de mares de fills de pares que tenen dificultats insalvables per
conciliar vida familiar i vida laboral.
L’estrena com a
àvia va coincidir amb una altre debut: com a escriptora. L’any 2004 l’Imma va
publicar Del xumet a la birra, un llibre que ella qualifica de “casolà”
però es va vendre molt bé i va publicar-se’n una segona edició. Considera que
és un llibre útil, fàcil de llegir i gens pretensiós. Explica que ara està
preparant un segon llibre, però es troba en un estat molt primigeni. En les
xarxes socials ha trobat també unes aliades en la seva feina i també possible
material per aquest segon llibre. Evidentment sense citar els autors dels
missatges. Els missatges directes a facebook i el whatsapp els utilitza cada
cop més per mantenir un contacte “d’urgència” amb els alumnes. La poden trobar
qualsevol dia darrera del mòbil. La psicologia també s’adapta als nous temps.
El que vol ara l’Imma
és viure molt el dia a dia dels seus néts, gaudint-los molt. I seguir jugant a tennis,
la seva vàlvula d’escapament des de fa molts anys. Assenyala l’esport bàsic
també pels nens i adolescents, que ja no juguen al carrer i han d’alliberar
endorfines d’alguna manera. Espera que quan es jubili una altra persona ocupi
el seu lloc i aquesta figura tan singular en el sistema educatiu català no
s’acabi amb ella. I aquest relleu no hauria d’arribar a última hora.
Article publicat al darrer número del Diari de la Torre
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada