dijous, d’octubre 28, 2010

L’oposició és l’oposició

Llegia fa unes setmanes en un diari d’abast comarcal aquest titular: “L’oposició té el poder a Torredembarra”. Aquesta frase partia de la premisa que actualment hi ha més regidors al bàndol de l’oposició –nou- que al govern –vuit- i que a l’alcalde de Torredembarra li toca negociar per tirar endavant les seves propostes. És veritat que estem vivint uns darrers plens en què l’alcalde ha de fer concessions perquè es puguin tirar endavant les iniciatives del seu govern, i fins i tot s’han aprovat mocions en contra de l’opinió del govern. Però no ens engayem: l’actual sistema polític dóna uns poders molt amplis a l’alcalde. I faltant poc més de mig any de les eleccions pot seguir governant, trampejant els entrebancs que li posi l’oposició, i esperar que el maig vinent les urnes li atorguin algun regidor més i pugui tornar a bastir un executiu en minoria.

A l’oposició li va bé escenificar que té la paella pel mànec i en algunes ocasions pot fer passar per l’adreçador el batlle. És el que va passar en el darrer ple ordinari, en què l’oposició va aprovar aturar el sistema actual d'atorgament de plusos de disponibilitat i pactar uns criteris nous per al seu repartiment entre els treballadors municipals. I també va tirar endavant, amb el vot en contra del govern minoritari, establir que la potestat d'aprovar els sobrecostos en l'execució d'inversions passi a ser responsabilitat del ple i no de la junta de govern local.

És una situació semblant a la de la primavera de l’any 2000, quan Santiago Segalà va perdre el suport del Partit Popular i va quedar en minoria. Llavors també l’oposició va forçar el pas de competències de la junta de govern cap al ple i va escenificar la solitut del’alcalde convergent i els seus regidors. Recordem que, a principis de juliol de 2000, Segalà va haver de dimitir i mig any després se signava el pacte tripartit entre CiU, ERC i PSC. Una dècada després, la situació és totalment diferent, bàsicament perquè estem a mig any escàs de les eleccions municipals i no hi ha possibilitats d’una moció de censura.

Personalment trobo ben trist que ens hàgim passat gairebé mig mandat amb un govern en minoria. Aquest fet demostra una baixa capacitat d’entesa entre uns regidors que han estat votats perquè augmentin el benestar de la ciutadania. Però les diferències personals i el tacticisme polític provoquen que, enlloc d’arromengar-se i anar a una en un moment complicat com l’actual, es perdin en batalles contínues i la majoria de vegades estèrils i fins i tot contraproduents. Ja no serveix l’excusa que són persones que porten massa temps en política i que hi ha moltes històries del passat. Fent un repàs al ple torrenc, només trobem dos regidors que portin més de vuit anys en el càrrec.

Tots han tastat govern i oposició, excepte alguna comptada excepció. Tots tenen, doncs, experiència de govern. I tots tenen també en la memòria el seu pas per l’oposició. I saben que ben poca cosa es pot fer des des fora el govern. Perquè la inmensa majoria de governs no tenen en compte l’oposició i l’oposició no pot governar. Pot formular propostes alternatives que cauran en el pou sense fons de la indiferència i, en el millor dels casos, com és l’actual, pot posar pals a les rodes a l’acció de l’executiu quan aquest està en minoria, com està passant ara. Ens resten, doncs, sis mesos i escaig que seran una batalla contínua govern-oposició, amb un tacticisme curterminista davant l’horitzó electoral que inexorablement es va acostant.

L’alcade ja anunciat que farà tot el possible perquè els treballadors en qüestió cobrin els plusos de productivitat. I argúcies legals sempre se’n troben en una administració com la que tenim, tot i que sigui per damunt de la voluntat majoritària del poble. Per acabar, si com diu Lluís Suñé –i me l’haig de creure-, hi ha funcionaris que cobren 7.000 euros al mes amb aquests plusos, estem davant d’una obscenitat, tenint en compte la conjuntura econòmica actual, tant la de l’Ajuntament com la de gran part de les famílies torrenques. Hem d’aplaudir, doncs, la moció aprovada pel ple torrenc, sobretot si finalment té l’efecte desitjat.

Publicat al número d'octubre del Diari de la Torre

diumenge, d’octubre 24, 2010

Zapatero crema

Em quedava pendent parlar al bloc de la darrera remodelació del Govern Zapatero. El president espanyol s’ha tornat a superar. Quan gairebé tothom esperava només un nom, el del substitut de Celestino Corbacho a la cartera de Treball, ens trobem una reestructuració a fons de l’executiu socialista, que comença amb el relleu de la seva número dos i acaba amb el nomenamnt d’un ministra procedent d’Izquierda Unida, Rosa Aguilar. passant per la supressió de dos ministeris, cosa que tothom li demanava però Zapatero havia respòs per activa i per passiva que no faria.

Hi ha una dada que destaca per sobre de totes un cop analitzat el nou govern ZP i és que només una ministra aguanta des del 2004 en el gabinet i, a més, en una cartera diferent: Elena Salgado, que va començar a Sanitat i ha acabat a Economia. La resta de ministres els ha cremat, els ha amortitzat a tots. En aquesta darrera remodelació s’ha carregat a Espinosa, De la Vega i Moratinos –penúltims supervinents-. Per cert, l’extitular d’Esteriors se’n va assabentar al Congrés. Ni li havia dit! Aquest fet diu molt del president espanyol.

Al nou consell de ministres entren personatges com Leire Pajín –carrera meteòrica i declaracions sovint extraterrestres- o un veterà com Ramon Jáuregui. Guanyen pes Trinidad Jiménez, que amb l’estela de perdedora dirigirà la diplomàcia espanyola, o l’etern incombustible Rubalcaba, nou número dos de Zapatero i l’home encarregat de comunicar els missatges que han de remuntar la debacle socialista. Al nou ministre de Treball, Valeriano Gómez, no el coneix gairebé ningú però tothom sap que fa menys d’un mes va anar a la vaga contra el govern. Zapatero aposta fort per remuntar la seva caiguda lliure. La cosa, amics, promet.

divendres, d’octubre 22, 2010

Píndoles electorals (VI): Campanya 'freacky'

He tardat uns dies a escriure un nou lliurament de les Píndoles electorals. Podria ser perquè estic atordit per algunes estampes que he vist els darrers dies en la precampanya electoral. Se m'estan barrejant les imatges de certes conselleres socialistes ballant d’una forma si més no original –discutible per a molts- al voltant del president Montilla amb l’anunci de la número dos de l’Ariel Santamaría a candidatura per Barcelona de la CORI, que és la "polifacètica" Carmen de Mairena. Un impacte! Reagrupament ens ofereix un curiós medicament, la carreterina, les vitamines del doctor Carretero, i Ciutadans torna a fer un anunci electoral amb gent despullada, però aquest cop amb el candidat, l’Albert Rivera, vestit.

He vist també un cartell ben estrant de SuperMontilla, l’increïble home normal, i uns cartells de la factoria Collboni amb un lema que sembla sortit d’un brainstorming per sortir del pas: “Artur Mas de lo mismo”. El cap de llista de Plataforma per Catalunya li pregunten sobre els personatges que cita en un llibre escrit per ell mateix i no en té ni idea. I a Laporta que li fa la campanya Rossell i les seves accions judicials. Els guionistes del programa de TV3 Polònia estan desbordats perquè són incapaços de superar una realitat desbordada.

En la voràgine de la campanya, costa als partits agafar perspectiva i analitzar les seves accions de comunicació electoral. Alguns partits amb representació parlamentària estan exhibint un freackisme que els situa gairebé al mateix nivell que altres candidatures que ara no tenen representació a la cambra catalana i volen obtenir notorietat al preu que sigui i sense por al ridícul o altres que basen directament la seva acció en la parodia de la política. Queda encara molta campanya i esperem que aquest freackisme general doni pas a les propostes per sortir de la situació de crisi actual. Per què, francament, com a ciutadà, veient segons quin material electoral sento que em prenen per tonto.

dimecres, d’octubre 20, 2010

Per a què serveix Facebook?

Aquesta és una de les grans preguntes de la humanitat l'any 2010. Quina utilitat té Facebook? En un dia com avui arribes a la conclusió que per una de les grans utilitats que té aquesta xarxa social és felicitar l'aniversari. Ha estat una bogeria de missatges de felicitació. Alguns força originals, altres de persones que fa molt temps que no veig, alguns emotius, altres austers, alguns divertits, altres institucionals, algun nostàlgic... De tot! I els he intentat respondre un a un, com ja vaig fer l'any passat. Una tasca complicada però agraïda.

Facebook s'ha convertit en una part més de la nostra vida. Les companyies de teefonia mòbil ho han degut notar. Els SMS de felicitació s'han reduït dràsticament i els missatges de facebook els que augmenten exponencialment. I sempre està bé que se'n recordin de tú en un dia especial. I més si et toca treballar tot el dia, lluny de casa... Estic cansat i toca anar a dormir. Amics i amigues, m'heu fet molt feliç avui. Una abraçada a tots i totes.

diumenge, d’octubre 17, 2010

Bateig treker

Aquest matí he participat a la Trekorientació a la Ruta del Cister 2010. Ha estat la meva primera treko i també la dels altres membres de l'equip, en Jordi Flores i en Xavi Galimany. El resultat ha estat estat molt positiu i hem recorregut els més de 12 quilòmetres de traçat en 2:26:32 i excepte algun canvi a les classificacions finals hem quedat en 24 posició de més de 80 equips de la nostra categoria, la blava -la del mig-. No està malament en el nostre bateig treker.

A més, ens ho hem passat molt bé disfrutant de la natura, les cabanes de pedra seca, els camin de l'Alt Camp, algunes esprintades, buscant desesperadament alguna balissa massa amagada -la gran majoria les hem trobat força ràpid- i de l'ambientàs que hem trobat a l'arribada. L'organització ha estat impecable, regulant el pas per les carreteres i amb uns avituallaments que et tornaven a la vida. Hem rigut amb algun equip que ens volia enredar i un cop ho han aconseguit. La murrieria també té lloc a la Trekorientació. I també la companyonia d'altres participants. En resum, segur que repetirem.

dissabte, d’octubre 16, 2010

Sobre Companys

Aquest divendres 15 d'octubre ha fet setanta anys que van assassinar el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. A la tarda he penjat aquest comentari al Facebook: "No sóc fan de Lluís Companys però avui és necessari un record per l'únic president europeu escollit democràticament i assassinat en exercici del seu càrrec". Hi ha hagut alguns comentaris i un cert debat entre un detractor i un defensor, que m'han portat a reflexionar una mica sobre la figura de Companys.

Recordo que el meu avi, que el va veure "en acció", deia que era un cridaner. Curiós adjectiu. Suposo que devia ser pel contrast amb el seu antecessor, Francesc Macià. Realment la trajectòria de Companys és irregular com a màxim dirigent de la Generalitat republicana. Només ser escollit la "lia" força amb la Llei de contractes de conreus i encara en munta una de més grossa l'octubre del 34 i acaba a la presó. En surt el febrer del 1936 i menys de mig any després esclata la Guerra Civil. El seu paper durant l'inici del conflicte és discutible? Segur que sí, però devia ser molt complicat ser president de la Generalitat en la Catalunya revolucionària. Per postres, el 1937 se li instal·la el govern espanyol a Barcelona, amb un personatge com Negrín al capdavant. Bona relació no en van tenir.

La resta de la història és ben coneguda. S'exilia a França i és capturat pels alemanys i lliurat a les autoritats franquistes, que després de torturar-lo, amb una pantomina de judici el condemenen a mort i és afusellat el 15 d'octubre de 1940 a Montjuïc. El règim franquista, és a dir el govern espanyol, assassina un president escollit democràticament. Un cas lamentable que no ha tornat a passar més a Europa. Però ens va tocar als catalans i encara no han anul·lat ni el consell de guerra que el va condemnar. Ens pot agradar a no la trajectòria política de Companys, però la seva figura l'hem de reivindicar i el seu assassinat ha de ser recordat com un dels fets més ominosos de la recent història europea.

dimarts, d’octubre 12, 2010

Píndoles electorals (V): El Guadiana, els bons i la reducció de l’administració

El president de la Generalitat i candidat del PSC a la reelecció, José Montilla, ha assistit aquest dimarts a la celebració del Dia de la Hispanitat a Madrid i se l’ha pogut veure com un president més de comunitat autònoma veient com desfilaven tropes espanyoles. És una aclucada d’ull més de Montilla als sectors més espanyolistes del nostre país i que no tenen el costum d’anar a votar a les eleccions al Parlament. L’única possibilitat d’evitar una desfeta històrica és mobilitzar aquest vot refractari tradicionalment a aquest tipus de comicis.

Montilla ha estat absent però a dues celebracions de la Hispanitat (2008 i 2009) i en canvi si que hi va ser a la del seu debut com a president català, el 2007. Curiosa aquesta actitud de Montilla ja que en aquest tipus de llocs o s’hi va sempre o no s’hi va mai i jugar al “Guadiana’ és no tenir-ho clar o busca tacticismes polítics valent-se d’un càrrec institucional. Més llenya al foc.

Els darrers dies un altre tema ha acaparat molt atenció de mitjans i tertulians: la imminent emissió per part de la Generalitat de bons per finançar el deute galopant de les finances públiques catalanes. Aquest és el gran resultat del “magnífic” nou sistema de finançament: demanar diners a la soferta ciutadania perquè amb els impostor que ens queden després de passar per Madrid no n’hi ha prou. Cal recórrer a pràctiques dels anys vuitanta, quan la Generalitat començava a caminar. CiU ha carregat durament contra la mesura i és que vol deixar en evidència la mala gestió del tripartit.

I és que un dels grans eixos de la precampanya és la reducció de l’actual administració autonòmica catalana. El govern tripartit ha representat acontentar les aspiracions de tres socis –o més, si tenim en compte el ball de sigles d’alguns dels seus membres- i ha augmentat la presència d’alts càrrecs, amb sous elevats i amb tasques sovint poc clares. Un hipotètic govern de CiU ho té fácil: reduir conselleries i eliminar alts càrrecs. És el seu gran estendard i l’estan fent onejar foro. El contraatac des de l’esquerra, de manual: “El que volen aquesta és reduir les ajudes socials”. En les properes setmanes, uns i altres s’hauran d’explicar una mica més.

divendres, d’octubre 08, 2010

L’univers convergent es contrau

El científic britànic Stephen Hawking manté que l’univers es va originar amb un gran big bang, una explosió a partir de les lleis de la física que explica la creació de tot el que coneixem actualment. Hawking també defensa que ara l’univers el que fa és contraures. La política torrenca de les darreres dues dècades també s’explica a través d’un big bang i és el que va patir Convergència i Unió en dues fases (1987 i 2003). I també hi ha alguns indicis que apunten que podríem haver entrat en una fase de contracció convergent.

Convergència i Unió va patir una explosió sideral el 1987 quan es va voler canviar el cap de llista, Celestí Salort, que havia estat alcalde els vuit anys anteriors. La formació nacionalista, amb sis regidors de tretze posibles, tenia moltes oportunitats d’obtenir la majoria absoluta, però l’intent de relleu va frustrar-ho. Salort no va acceptar la retirada i va muntar la seva pròpia llista independent. Mentre CiU va passar de sis a quatre regidors, Salort, al capdavant del Grup d’Independents per Torredembarra (GIT), va guanyar les eleccions amb vuit regidors, una clara majoria absoluta. Després de governar quatre anys, el GIT va tornar a vèncer, però aquest cop sense majoria absoluta i un pacte de la resta de forces polítiques el va deixar a l’oposició durant dotze anys.

El 2003 es va produir un segon big bang convergent amb l’aparició de dues candidatures que van fragmentar el vot d’aquesta formació, que havia tornat a recuperar terrey electoral. Vilatans Units per Torredembarra (VUT) era una escissió típica, liderada per Octavi Solé, regidor de CiU del 1995 i 1999 i relegat a una testimonial novena posició en els comicis anteriors. El 2003 va encapçalar la llista del VUT i Solé va obtenir l’acta de regidor. L’Agrupació Democràtica Municipal de Torredembarra (ADMC), més heterogènia, recollia un vot majoritariament convergent, tot i que també bebia d’altres fonts electorals. El resultat, dos regidors. L’efecte d’aquesta explosió va ser la reducció de sis a tres dels representants de CiU al ple torrenc, tot i l’augment de 13 a 17 dels membres de la corporació. Curiosament, tot aquest escampall de candidatures sorgides de CiU, inclòs el Grup d’Independents liderat per Salort, van pactar per allunyar les esquerres del govern i fer alcalde el convergent Miquel Àngel Lecha, un acord que va durar poc més d’un any.

En les eleccions de 2007 ja hi va haver una primera contracció en l’univers convergent. El líder del VUT, Octavi Solé, va tornar a Convergència i va ocupar el setè lloc de la candidatura nacionalista i la llista independent es va disoldre. El regidor i número dos d’ADMC, Joan Carles Crespo, va anar de número cinc en la llista encapçalada per Daniel Masagué. CiU va poder recuperar un regidor i augmentar fins a quatre. La cap de llista d’ADMC, Dolors Toda va liderar una altra llista independent amb unes sigles diferents, ADT, i va tornar a sumar dos representants al ple.

En els comicis de la primavera vinent es podrien produir nous retorns i fitxatges convergents. El Grup d’Independents porta una trajectòria de sagnia de vots imparable des del 1991 i ja és la força torrenca amb menys vots. L’únic regidor que té actualment, Santiago Ardèvol, i que des del 2003 ha estat ininterrompudament en el govern torrenc --excepte unes setmanes l’estiu de 2008- podria anar a parar a CiU. També es rumorejava fa quatre anys el seu fitxatge pel PSC. I al final va liderar la llista independent. Sempre és difícil preveure els moviments del GIT i encara més de Celestí Salort, però aquesta hipòtesi guanya enters com més s’apropa la cita electoral.

Un altre membre del govern també està a l’agenda de fitxatges convergent. Es tracta de Juan Pérez, regidor de Serveis i número dos de l’Agrupació Democràtica Municipal, una formació que no està clar si es tornarà a presentar amb la mateixa cap de llista i on hi ha discrepàncies internes sobre la continuïtat a l’actual govern i la composició de la propera candidatura. Convergència i Unió està jugant les seves cartes, intentant recuperar aquell terreny electoral que els va situar a tocar de la majoria absoluta en diverses ocasions. Ho vol aconseguir amb la incorporació de regidors que ja tenen una projecció pública i poden aportar nous vots. Els propers mesos seran decisius per determinar el grau de contracció de l’univers convergent. Ja sap que les negociacions de fitxatges són dures i complicades i que a vegades algun serrell mal resolt pot acabar amb una operació fracassada.

Publicat al número de novembre del Diari de la Torre

dimecres, d’octubre 06, 2010

Visca la llibertat d’expressió!

Fa un any, el 5 d’octubre de 2009, em vaig sentar al banc dels acusats en un judici. De què se m’acusava? Doncs que el diari del qual jo era director, Més Tarragona, va publicar els anys 2006 i 2007 dues cartes, de dos autores diferents, bastant crítiques amb l’actuació d’un metge de l’Hospital de Santa Tecla. A aquest senyor no li van agradar i va acudir als tribunals per demanar 50.000 euros a un servidor i l’empresa editora perquè considerava que les missives “eren clarament atemptatòries contra el seu dret a l’honor”. Les dos autores estaven ben identificades i fins i tot van acudir al judici com a testimonis. Escrivien unes cartes dures -l’experiència personal que les impulsava a fer-ho, ho era- però sense arribar a la desqualificació i encara menys a la calúmnia. La demanda era un atac amb tota regla a la llibertat d’expressió. Vaig haver d’afrontar doncs un procés que no desitjo a níngú (bé, potser a algú, sí)..

Per a mi, tot havia començat l’estiu de 2008, tot i que el procés ja feia uns quants mesos que durava, però curiosament no n’havia tingut notícia ni n’havia estat notificatn tot i estar-hi encausat. Ja se sap que la justicia es lenta. Molt lenta. Fins llavors no m’havia pogut ni defensar. Em vaig haver d’espabilar, buscar advocat i afrontar un procés que va acabar amb un judici. El març passat la jutgessa va dictar una sentència que m’exculpava a mi i a l’editora del diari de qualsevol responsabilitat. La part demandant va anunciar que apel•laria la sentència però finalment no ho ha fet i la sentència és ferma. Final de trajecte. Un final feliç.

A mi m’agrada positivitzar-ho tot, fins i tot en situacions tan incòmodes com aquesta. I aprendre. Treure’n una lliçó. He descobert un gran advocat -quina defensa que va fer del cas, impecable- i un gran amic, el Pepo. I he redescobert una gran excompanya de feina i amiga, la Carme, que va acudir de testimoni. També he notat el suport de la família, d’altres amics i amigues i companys de professió, com el president del Col•legi de Periodistes de Tarragona, l’Ignasi Soler. I també he acabat de confirmar la poca qualitat humana de certes persones, que no són capaces d’estar a l’alçada en moments com aquests. Cap sorpresa. D’on no n’hi ha no en raja.

Però sobretot em sento vencedor, digne i orgullós d’haver permès la publicació d’unes cartes de dues persones que no coneixia, que havien tingut un problema i el volien explicar. Vaig notar el seu agraïment el dia del judici. Els mitjans de comunicació privats també han de ser, a vegades, un servei públic, un altaveu de la ciutadania que vol denunciar problemes i queixes. D’això també se’n diu llibertat d’expressió. I no fa gaires anys no n’hi havia en aquest país.

dilluns, d’octubre 04, 2010

Derrota sense pal·liatius de Zapatero

Fa unes setmanes escrivia aquest post en què assenyalava que el nostre no és un país de primàries internes en els partits, sinó que els aparells són els que escullen els candidats i com deia Alfonso Guerra: "El que se mueva no sale en la foto". Hi ha execepcions. El secretari general del Partit Socialista de Madrid, Tomás Goméz, s'ha mogut i ha sortit a la foto com a guanyador de les primàries de la candidatira socialista a la presidència de la Comunidad de Madrid. Gómez s'ha enfrontat a la candidata ungida per Zapatero, Trinidad Jiménez, i ha guanyat.

Només els faltava això a Zapatero, Blanco i companyia: una derrota interna. ZP va prendre partit per la ministra de Sanitat i va intentar forçar a Tomás Goméz a retirar-se, sense aconseguir-ho. I s'ha fotut una nata de dimensions espectaculars. No cola que ara ho vulguin maquillar dient que són un partit amb una gran democàcia interna, blablabla... El que havia de fer Zapatero era callar i deixar que els militants votessin amb tranquilitat. Però va prendre partit i ha perdut. L'aparell no és infalible. Un altre tema és si Tomás Goméz està més capacitat o no que Trinidad Jiménez per derrotar la candidata popular, Esperanza Aguirre.

Hi ha qui parla ja de postzapaterisme i surten noms com Javier Solana o Alfredo Pérez Rubalcaba com a aspirants socialistes a la Moncloa davant una hipotètica caiguda de l'actual inquilí de la presidència del Govern. La derrota és dura, sense pal·liatius, però d'aquí a jubilar Zapatero hi ha un abisme. La victòria de Tomás Goméz el deixa tocat, però no enfonsat. Controla el partit i només una rebel·lió interna pot destronar-lo i és discutible que els grans barons socialistes estiguin per aquesta història en aquestes alçades de la pel·lícula. Però tot pot canviar. Els resultats de les eleccions catalanes i les municipals i autonòmiques del maig poden canviar la sitació i dictar sentència sobre el futur polític de Zapatero.

dissabte, d’octubre 02, 2010

Píndoles electorals (IV): Les enquestes, la vaga i la Tura

La setmana va començar amb enquestes sobre la taula, a càrrec de El País i RAC-1. Els sondejos situen CiU amb el doble d’escons que el PSC, però lluny de la majoria absoluta. Esquerra s’enfonsa, el PP guanya algun diputat mentre Iniciativa en perd, Ciutadans pot arribar als quatre el Laporta i Carretero es poden colar al Parlament. Com diu el tòpic, l’enquesta que val és la del 28 de novembre però està clar que aquests sondejos assenyalen tendències molt marcades i molt hauran de canviar les coses perquè CiU no guanyi les eleccions –i pugui governar- i el tripartit quedi molt lluny de la majoria absoluta.

Ha estat la setmana de la vaga, que al final massa general no ha estat i ha acabat amb una nova batalla campal al centre de Barcelona, capital mundial dels antisistemes, paradís de la impunitat. El número dos d’Interior, Joan Boada, ha tornat a fer de les seves i dimecres a la tarda, enlloc d’estar al peu del canó, a Barcelona, se’n va anar a la manifestació de Girona. Una més d’un membre ecosocialista del govern, que li costa entendre allò que diu que no es pot estar “a missa i repicant”. Aquesta és l'oferta d'Iniciativa per Catalunya: estar i no estar.

I acabem la setmana amb l’anunci del número dos del PSC. Fumata blanca! Finalment serà la consellera de Justicia, Montserrat Tura, el membre del govern català més ben valorat. I amb diferència! Montilla escull a cop d’enquesta? O és un copet a l’espatlla del famós sector catalanista del PSC? O és les dues coses a l’hora? Després del fitxatge del “capità” Corbacho calia un contrapès al capdavant de la candidatura socialista. I Tura és la peça ideal. El mateix dia de l'anunci ja va marcar distàncies amb la línia majoritària del PSC i va reivindicar aquest sector catalanista que cada cop sembla tenir menys pes a Nicaragua. Montilla continua fent equilibris: mobilitzar el vot espanyolista i evitar que es desmobilitzi el catalanista. La resposta: en vuit setmanes.