dilluns, de juny 30, 2008

Estem preparats per un president...?


Una de les preguntes que més hem sentit des de que Barack Obama es consolidava com a aspirant a succeir George Bush com a inquilí de la Casa Blanca és si els Estats Units estan preparats per tenir un president negre. Si Obama, fill d'un kenià i una nord-americana blanca, derrota McCain el novembre vinent els Estats Units entraran en una nova etapa, un canvi de cicle semblant al que va representar l'arribada de John F. Kennedy a la sala oval.

Per què mirem tant els Estats Units i després molts es vesteixen amb un antiamericanisme tronat? Mirem cap a la Península Ibèrica. Estem preparats perquè un català sigui president del Govern espanyol? Aquí tinc clara la resposta: No. Crec que ni els catalans i encara menys a les Espanyes. Recordeu què va passar el 1998 quan Josep Borrell -gens sospitós de tenir un mínim bri de catalanisme- va derrotar Joaquín Almunia en les eleccions primàries que va fer el PSOE per escollir l'aspirant a la Moncloa? Doncs que el de la Pobla de Segur va ser desbancat de la nominació amb unes maniobres ben estranyes i Almunia va ser el presidenciable socialista.

En canvi, Catalunya sí que ha fet un salt important des del novembre de 2006, data des de la qual un polític nascut a Córdoba i arribat al país el 1971 ocupa la presidència de la Generalitat. Els Estats Units poden tenir aviat un president que tingui el color de la pell més fosc que els Bush, Clinton o Reagan perquè són un país amb una democràcia sense complexes i Obama té un discurs renovador i il·lusionador. A altres latituts encara hi ha barreres que tardaran a caure.

Publicat al diari Aquí el dilluns 30 de juny

dissabte, de juny 28, 2008

Cròniques de l'altra banda (XIV)

Els vallencs i les vallenques s'ho saben muntar bé per Sant Joan. Fan festa el dia 24 de juny com tothom però també el dia 25 perquè és la Festa Major de la ciutat. Com el 23 era dilluns ja tenim un pont de cinc dies i els més agosarats empalmen deu dies seguits de festa agafant-se el dijous i divendres. Jo he aprofitat per fer l'aqüeducte de cinc dies i he treballat només dos dies. Dijous vaig anar a Mont-ral per a una trobada que tenia prevista de feia setmanes amb l'alcalde, en Pere Venrell.

Mont-ral no arriba als 200 habitants però té un terme municipal considerable, de 34 km2, i sis nuclis diferents. Des d'Alcover hi ha 12 quilòmetres fins el nucli de Mont-ral a través d'una carretera plena de corbes però encantadora de passar-hi si no tens massa pressa. Quan vaig arribar a poble, a dos quarts de cinc, no feia tanta calor com a Valls però deu n'hi do. S'hi respirava tranquilitat. Un parell de famílies disfrutaven de la sobretaula al carrer, amb els nens jugant. A Mont-ral ja hi havia estat i té un encant especial. S'hi pot fer escalada, rutes en bicicleta, excursions amb xiruques i cantimplora, i relaxar-se... Però jo hi anava a treballar.

Amb l'alcalde vam parlar dels problemes de recepció de certs canals de TV o de trucades telefòniques, en vies de solució. O això sembla. El turisme rural va agafant importància i els diferents nuclis van experimentant millores amb l'ajuda de la Generalitat i la Diputació. Les vistes des de dalt del poble, al costat de l'esglesia, és impressionant. Veus nuclis com Farena, a 7 o 8 quilòmetres, o masies aïllades. I aquest petit paradís està tan aprop del cor del Camp de Tarragona.

De tornada vaig passar per la Facultat de Jurídiques de Tarragona. El Col·legi de Periodistes presentava un interessant estudi sobre el sistema comunicatiu del Camp de Tarragona. Hi ha conclusions inquietants com que som la demarcació que llegeix menys diaris -amb un important percentage pels rotatius esportius- i un pes important de la llengua castellana. Es va parlar molt del sentiment d'identitat del Camp de Tarragona i de les oportunitats que ens ofereix l'arribada de la TDT. Una proposta de l'estudi és la creació d'un canal de TDT que abasti tot el Camp de Tarragona. Llàstima que sigui legalment impossible. I és que com més temps passa més es veu que la planficació de la implantació de la TDT no s'ha fet gens bé. Un altre dia en parlarem una mica més. Per cert, arribarà la TDT a Mont-ral?

divendres, de juny 27, 2008

Bassas

Mitja Catalunya està commocionada perquè Antoni Bassas ha anunciat que d'aquí tres setmanes deixarà de dirigir i presentar "El Matí" de Catalunya Ràdio després de 14 anys. Són molts 14 anys! Que feia el 1994? COU. No era ni major d'edat. Aquest home porta molt de temps aixecant-se molt aviat! Actualment sóc bàsicament oient de RAC-1 -no descobreixo res-però fa un parell de mesos que he redescobert el Bassas en la franja 7:30-8:10 depenent del dia. En aquestes hores supera de molt el Basté.

En la meva època universitària i primera etapa en el món laboral era oient força fidel de Catalunya Ràdio i escoltava força el Bassas. També el Solé Sabaté, el Clapés, el Basté, el Gaspar Hernández... Ara connecto menys amb la Ràdio Nacional de Catalunya perquè l'erràtica direcció dels darrers anys ha deixat marxar grans professionals i m'atrau més la ràdio dels Godó. Ara també se'n va un dels pilars bàsics. de Catalunya Ràdio. Hi ha qui diu que ja era hora. Altres afirmen que estem davant d'un altra pas de l'Operació anti-crosta. Recordo que quan s'olorava que hi hauria un canvi polític a la Generalitat, en Bassas tenia els dies comptats. Ha durat quatre anys i mig més.

Bassas és de l'Escola Puyal. Recordo quan estava a peu de camp en les retransmissions del Barça. O presentant Tres Pics i Repicó. O fent duet amb Xavier Bosch en la primera etapa "Alguna pregunta més". Ells ho van inventar. Va substituir interinament Josep Cuní i s'hi ha estat una dècada i mitja. Convergent? Socialista? Jo crec que és un periodista que ha sabut fer les coses bé, i també crear moltes envejes. A veure on anirà a parar ara? I qui posaran al seu lloc? Interrogants que obriran moltes especulacions. Ens ho pasasarem bé.

Josep Maria Planes, un paio molt gran

A alguns us ha sorprès el meu penúltim post. La vehemència amb què el vaig escriure em va sortir de dins, com quan Labordeta va cridar "A la mierda" al Congrés o Jordi Pujol va etzibar allò de "Són una colla de ximples". La veritat és que podria subscriure aquestes expressions per referir-mes als amics del manifest però potser teniu raó alguns dels que heu fet comentaris. El que es mereixen és que no els fem ni el mínim cas. O el que hem de fer es denunciar-ho i desmuntar les seves estratègies geoebbelianes? És el que feia Josep Maria Planes amb els pistolers de la FAI els anys 30.

Fa uns dies us explicava que estava assaborint un llibre d'en Jordi Finestres, Josep M. Planes. Set trets al periodisme a la Rabassada. Aquesta biografia em va submergir en una època apassionant pel periodisme com es el final de la Dictadura de Primo de Rivera, II República i inici de la Guerra Civil. Planes, nascut a Manresa el 1907, va marcar una època en el periodisme català tot i la seva joventut. Amb vint-i-pocs anys dirigia revistes que miraven a l'Europa més moderna com Imatges, el mític setmanari satíric El Bé negre o escrivia articles a publicacions del prestigi de La Rambla, La Publicitat i La Rambla. També va destacar com a periodista esportiu, ja fos futbol, boxa o ciclisme.

Planes va morir l'agost de 1936 assassinat per militants de la FAI. El seu pecat va ser denunciar les relacions entre la Federación Anarquista Ibérica y el pistolerisme que fuetejava la Barcelona dels anys 30. Aquestes denúncies van pujar de to la primavera de 1936 amb l'assassinat dels germans Badia. Planes i també Tísner no es va espantar tot i les amenaces ímplicites de mort a Solidaridad Obrera, el diari faiero. Quan va esclatar la Guerra Civil Planes es va amagar però el van assassinar a sang freda. Tísner va tenir més sort i no fa gaires anys que va morir.

L'anarquisme durant la Guerra Civil ens el pinten molt bonic i utòpic, amb pel·lícules com Terra i Llibertat o Libertarias i amb discurs impulsat des d'una esquerra més bonista. No amics! Entre els anarquistes hi havia molts assassins que van embogir amb una orgia de sang en què van deixar-h la pell empresaris, capellans, gent que no els queia bé i un periodista genial i valent com Josep Maria Planes, exponent d'un periodisme molt diferent a l'actual i compromès amb el catalanisme a través d'Acció Catalana. Però als de la FAI tan els feia que odiés tan els feixistes com ells. Havia destapat les obscures veritats que els anarquistes volien amagar.
La nostra i la seva són èpoques que no tenen res a veure però recomano als periodistes que llegiu aquest llibre editat per Pòrtic. Si voleu fer un tast, entre a aquesta web. És significatiu que un periodista que va morir fa més de 70 anys tingui un espai tan complet a internet.

dimecres, de juny 25, 2008

Que els donin pel sac!!!

Davant d'aquest manifest promogut per uns suposats intel·lectuals i tota la Brunete Mediàtica només em ve al cap enviar-los a prendre pel cul (amb perdó). No em mereixen ni el més mínim respecte. És la història de sempre. Que si el castellà està marginat a Catalunya, que si els nens i nenes catalans no saben parlar castellà, que si la inmmersió linguïstica està extingint el castellà a Catalunya. Ja cansa! I a més són els "intel·lectuals" de sempre i polítics i altres personatges que han de fer mèrits davant l'espanyolisme més ranci.

Tinc els meus dubtes que poguem considerar intel·lectuals Vargas Llosa, Álvaro Pombo, Fernando Savater i companyia. Si tant fan servir l'intel·lecte veurien que és el català el que està en perill a Catalunya. Quin idioma es parla majoritàriament als patis de les escoles i instituts? En quin idioma se celebren la inmensa majoria de judicis? Quantes televisions emeten a Catalunya en catàlà? Quantes pel·lícules en català podem veure al cinema? I podríem continuar.

N'estic fart d'aquesta personatges i de les seves estratègies. El més segur és que siguin conscients de la situació més o menys real del català a Catalunya, i per això encara té més delicte la seva actitut i aquest ignominiós manifest. Amics, estem davant la història de sempre: ni ens entenen ni ens volen entendre. I a més volen confondre el personal. Ja ho sabeu que fa anys que dic que només hi ha una solució: marxar i fer la nostra. Només me n'alegro d'una cosa d'aquest manifest: serrveix per a fabricar més independentistes.

dilluns, de juny 23, 2008

No sóc laportista, però que continuï

Les dues darreres temporades del Barça han estat un fracàs. D’aquí a que el president blaugrana hi ha una gran distància. Quan va acabar aquesta campanya nefasta de l’equip barcelonista jo també era dels que volia que la moció de censura tirés endavant i a més prosperés i Laporta hagués de deixar el càrrec. Però des de llavors han passat moltes coses i podem mirar-ho tot amb distància. No podré votar perquè no sóc soci del Barça però espero que la moció no tiri endavant.

L’impulsor de la moció, Oriol Giralt, i el seu entorn cada cop em genera menys confiança. Sobretot pels flirtejos amb els Boixos Nois i per un ànim de revenja i una certa prepotència que se li nota a Giralt. La gran esperança blanca -mal color- de molts blaugranes, Sandro Rossell, està mig desaparegut, com si jugués a fet i amagar. No sé qui és el seu assessor de comunicació, però poser caldria que el cambies. Li està fent més mal que bé.

Si Laporta supera la moció de censura només li quedaran dos anys al capdavant del club i el seu delfí, Ferran Soriano, em convenç força. Vaig assistir fa gairebé tres mesos a una conferència que va fer dins d’un cicle organitzat per Caixa Tarragona on Soriano va parlar de com s’ha de gestionar un club de futbol en el segle XXI. Amb el seu inseparable power-point va fer una gran exposició. Aquest home sap de què parla i pot ser un bon president del Barça.

Soriano té experiència i pot millorar en alguns aspectes Laporta, que en el terreny personal ha fallat amb algunes actituts impresentables per un president del Barça (quedar-se en calçotets, a l’aeroport, el discurs de ‘Al loro’…). Però de Laporta i el seu equip n’hem de tenir en compte l’esforç de recalanització del club i els títols que ha guanyat. La Champions a París és per a mi un dels meus millors records barcelonistes.

Si el 6 de juliol prospera la moció de censura s’obre una mena de buit fins que hi hagi nou president. La junta directiva actual ha estat treballant les darreres setmanes en la confecció d’una plantilla de garanties. Piqué, Keita, Cáceres, Alves i ara sembla que Adebayor i Hjelb. El discurs del nou tècnic blaugrana, Josep Guardiola, és coherent i il·lsiona. Per què Laporta i el seu equip no poden tenir una segona oportunitat?

dissabte, de juny 21, 2008

Cròniques de l'altra banda (XIII)

La setmana ha estat llarga. Va començar dissabte amb una taula rodona sobe comunicació a Bràfim. La resvista municipal El full celebrava 25 anys i l’alcalde, Joan Josep Raventós, em va demanar de muntar alguna història per complementar l’exposició retrospectiva muntada a “El Centro”. Amb la companya periodista Eva Vicenç vam idear aquesta taula rodona, amb representants d’El full –Maria Raventós, que va serla fundadora, i Eva Segarra, del consell de redacció actual-; Caliu, de Vila-rodona, amb el Josep Robert; i Joc Vell i Voltes, de Vilabella, amb el Josep Rovira. Va ser una hora i escaig molt enriquidora. Aquí en teniu una imatge.

I és que la comunicació local, la del voluntarisme, la de les revistes i ràdios municipals, és una gran escola de joves periodistes però també la dels periodistes no professionals. Es van debatre diferents temes que afecten aquestes revistes, que tenen com a gran avantatge i inconveniennt l'extrema proximitat amb els lectors, i ho vam culminar amb un sopar amb pà amb tomàquet en què els protagonistes van recordar moltes anècdotes curioses del quart de segle de trajectòria d’El full.

Ha estat una setmana molt comunicativa. Dijous vaig “tornar” a Tarragona. Al Palau de Congressos es presentava el suplement que ja fa uns quants mesos publica La Vanguardia sobre les comaques tarragonines. Hi havia representants polítics i de la societat civil tarragonina, a més de periodistes. La Vanguardia estava representada pel seu director, José Antich, i el seu director de comunicació, Màrius Carol. El vaig veure molt seriós, res a veure amb el gairebe histrionisme que exhibeix a les tertúlies.

Durant els moments previs a l’acte protocolari i el pica-pica posterior –molt vanguardià- vaig poder parlar amb persones que feia mesos que no veia i em van venir molts records a la memòria. Vaig xerrar uns minuts amb Ballesteros o amb Aregio, i una mica més amb el diputat socialista Joan Ruiz –lector fidel em va dir d’aquesta secció- o amb Raül Font. També vam muntar el típic “corrillo” de periodistes i vam riure molt. Podeu llegir més sobre aquesta presentació a Feminitzant la Tarracosfera.

Ha estat una setmana intensa però no vull enrotllar-me massa més. Dimecres ja vaig fer una altra visita a Tarragona, al Departament de Medi Ambient i Habitatge, on es signava un conveni amb el Consell Comarcal de l’Alt Camp per engegar la Borsa d’Habitatge social. I després vam tornar a Valls per fer un dinar de treball sobre el futur de la Treckorientació a la Ruta de Cister, tres proves que es celebren de març a maig al voltant dels monestirs cistercencs i que combinen cultura, esport i naturalesa, amb Gonzalo Gil com a alma mater. Però ja se sap que muntar això –hi van participar 1.700 persones aquest any- val quartos i porta molta feina. Crec, però, que anem el bon camí i es trobaran solucions per tirar endavant.

dijous, de juny 19, 2008

Pinilla

A l’actual Consell d’Administració del Nàstic li podríem discutir moltes coses, però no negarem que han sabut donar a Antoni Pinilla el tracte que és mereix un ídol com ell. Pinilla ha marcat una època, la segona millor de la història grana, en set temporades que ha vestit la samarreta del club tarragoní. El de Badalona es mereix ser director general del Nàstic i el club grana necessita un director general com ell.

Pinilla va arribar al Nàstic l’estiu de 2001 procedent del Salamanca amb 30 anys complerts. Havia passat molt temps –una dècada- d’aquella final de la Recopa quan vestit amb la samarreta blaugrana va estar a punt de marcar un gol que hauria canviat el signe de la final contra el Manchester United. Llavors era ‘el rocker’ amb aquell tupé inconfusible i el títol olímpic de Barcelona 92 penjat del coll. Com tants, no va trobar lloc al primer equip del Barça i va haver de buscar-se la vida al Tenerife.

Al Nàstic que s’ha mogut entre la Segona B i Primera i que ha revolucionat la ciutat de Tarragona Pinilla n’ha estat, sens dubte, el jugador més emblemàtic, amb un pes determinant al vestidor. Ha estat un ‘crack’ al terreny de joc però també fora. El badaloní ha combinat grans actuacions amb la samarreta grana amb les classes a la universitat. A la URV ha estudiat Econòmiques. I també –cosa raríssima en els futbolistes- ha participat en actes polítics. Pinilla és un futbolista diferent, que fuig dels tòpics.
Pinilla inicia a partir d’ara una nova etapa, canviant la samarreta per l’americana, el terreny de joc pels despatxos. Ocuparà un càrrec que fins ara no existia però que és molt recomanable per un club que vol ser més gran del que és ara. Té l’autoritat entre els jugadors, els directius i l’afició per desenvolupar amb solvència la seva nova tasca. La decisió del consell grana de confiar en Pinilla transmet noves vibracions del que ha de ser un nou cicle per al Nàstic, un equip que no hauria de patir per mantenir-se com ha passat aquesta temporada. Pinilla segur que seguirà contribuint ara amb un nou paper a fer més gran el Nàstic.
Publicat a TotTarragona el 19 de juny de 2008

dimecres, de juny 18, 2008

Que passarà a Torredembarra?

Moltes persones em pregunten que passarà a l'Ajuntament de Torredembarra, actualment format per un equip de govern format per quatre regidors i una oposició amb tretze regidors. La resposta és fàcil: no ho sé. És molt difícil predir el desenllaç d'una mena de partida d'escacs, poker, enredos i disset a traïció. Crec que encara viurem alguns dies de reunions a moltes bandes i amb protagonistes diferents. A CiU encara no li surten els números de la moció de censura i Jiménez ho vol aprofitar per no llençar la tovallola.

Les combinacions per un nou govern són múltiples. Hi ha dos eixos diferents per bastir una nova majoria: quatre regidors del PSC i quatre de CiU. Per tant, calen tres forces més si descartem una entesa entre tots dos. Mai se sap, tot i que és improvable. Hi ha qui diu que CiU, PP, GIT i Pradeda formen un `pack' però els manca un soci. L'Alternativa no veu gens clar pactar amb el PP i sembla que el 'bon rotllo' amb CiU de mesos enrera s'ha refredat. ERC tampoc mira amb bons ulls aquest hipotètic pacte. No oblidem que hi hauria una "trànsfuga". I l'Agrupació? Sembla que no vol entrar en una moció de censura, però que farà Toda si la situació s'enquista i li ofereixen... l'alcaldia?

Pot Jiménez tornar a formar un govern? El seu gran argument és que Massagué no l'acaba de muntar. PSC+ERC+ABG i... en falta un. I si torna Pradeda? O torna el GIT? I l'Agrupació? Ja us deia que hi ha múltiples possibilitats. El PSC ha jugat fins ara molt malament les cartes. Apostar per un govern en minoria amb tres partits diferents ha estat un error garrafal per les múltiples interferències que s'han creat. O va voler tot, igual que el Barça l'estiu del 2007. L'alcaldia els quatre anys, Urbanisme, no pactar amb el PP i tampoc amb la Toda. Per fer una truita s'han de trencar els ous.

Sabeu que us dic? Faré allò de "wait and see".

dilluns, de juny 16, 2008

Torredembarra: queden cinc negrets (perdó, quatre)

Em costa prendre seriosament la política torrenca. Per això il·lustro d’aquesta manera el post i també us aviso que el proper article que publicaré al Diari de la Torre pot quedar més desfassat que els Sirex al Sònar. L’actual govern de Torredembarra és com aquella novel·la “Els deu negrets”. N’hi havia deu fa poc més d’un any i ara només n’hi ha quatre. Les darreres baixes han estat els republicans Montse Gassull (dilluns) i Gerard Ciuró (dimarts).

Tinc el comunicat que ha enviat Gassull als mitjans de comunicació i discrepo en algunes coses –no les comentaré però ja sabeu per on vaig, percentatges de vot i històries d’aquest tipus-. El pacte del juny-juliol passat està trencat, esmicolat, desacreditat, superat… i crec que el seu company de grup, en Gerard Ciuró, hauria de fer el mateix i abandonar el govern. Potser ja l’ha abandonat. Tot va tan ràpid. Sí, aquest dimarts al matí ja ha plegat.

El cap de files de CiU, Daniel Massagué, ha mogut fitxa i ha anunciat una moció de censura si Manuel Jiménez no dimiteix com alcalde. Massagué té raó. Si Jiménez no es capaç de recomposar el govern –i no en dos mesos, en menys, perquè Torredembarra no es pot permetre esperar tan temps- hauria de plegar i anar cap a casa. Segalà ho va fer el 2000 i Lecha va ser incapaç de fer-ho el 2004 i va esperar que el fessin fora amb una moció de censura. Veurem si Jiménez s’assembl més a Lecha o Segalà o opta per una tercera via. Imaginació al poder!

El que encara no tinc clar és si a Massagué li surten els números de la moció. Si li sortissin potser ja l’hauria presentat, però ell demana que Jiménez plegui. Però si Jiménez marxa potser deixa un sucesor que pot plantar cara a Massagué. Qui? Veurem les properes hores com evoluciona el convuls univers polític torrenc. Em preguntava un periodista local dilluns com acabaria aquesta història. Li he estat franc. No ho sé. No tinc cap bola de vidre ni poders telequinèsics per entrar en la ment dels nostres estimats polítics locals. Per tant, esperaré.

Després de l'aturada

Dimecres a la tarda, tot i quedar-me encara mig dipòsit ple, vaig voler anar a posar benzina i les dues benzineres de Torredembarra estaven sense una gota de carburant. Crec que aquesta situació demostra que alguna cosa va malament. Respecto que els transportistes aturin la seva activitat per reclamar mesures davant l'augment del preu del gasoil que els complica molt la seva activitat professional, però és inaceptable que aquesta aturada compliqui la vida diària de la resta de ciutadans fins a límits exagerats com patir per quedar-te sense benzina o no trobar verdures fresques o peix. Dilluns va començar l'aturada dels transportistes i fins dimecres va semblar que els governs espanyol i català havien agafat vacances. El piquets -em nego a adjectivar-los informatius- imposaven la seva llei a les carreteres i van usar la violència més d'una vegada. És normal en una democràcia que una minoria imposi per la força els seus interessos a una majoria? No. Després vam començar a veure mossos d'esquadra i altres cossos policials escortant camions que volien treballar. Es van cremar camions, fins i tot amb un xòfer a dins. Tot molt lamentable.

La situació sembla que ha tornat a la normalitat amb alguns efectes col·laterals com reduccions temporals de plantilla en algunes indústries i pèrdues milionàries en diversos sectors. Calia? Els experts ens deixen clar que el petroli continuarà pujant de preu i els carburants també. Necessitem solucions estructurals i no conjunturals i obrir un debat molt ampli i sense tabús sobre la dependència actual de l'or negre -cada cop més car i més escàs-. El sector del transport no queda al marge d'aquest debat i potser hem/han d'assumir que hi ha massa camions a la carretera. És la llei de l'oferta i la demanda combinada amb el preu del petroli a l'alça.

Publicat al diari Aquí el 16 de juy de 2008

dissabte, de juny 14, 2008

Cròniques a l'altra banda (XII)

La vaga de transportistes ha acaparat l'atenció informativa de la setmana d'una forma gairebé tan salvatge com les accions dels camioners. Al Consell Comarcal de l'Alt Camp la vida continua i s'ha signat un pacte de consens entre CiU, PSC i ERC pel qual els 19 consellers que formen part del plenari comarcal tindran competències de govern. CiU té 10 consellers, suficients per governar amb majoria absoluta, però la bona entensa amb la fins dijous oposició ha propiciat un acord de mandat (no legislatura, que al Consell no fem lleis).

Aquest pacte, estrany en un Ajuntament, en una administració que dóna servei a Ajuntaments i ciutadans i no hi ha massa lloc per a la confrontació política és gairebé lògic. Ja feia mesos que es negociava i finalment s'ha formalitza. Ara hi ha molta feina a fer, sobretot quan en pocs mesos s'aprovi el Pla d'Acció Comarcal. Hi ha altres grans projectes en maxa que en uns quants mesos seran una realitat, com la nova seu del Consell i l'Alberg de Santes Creus. Però la feina més important és el dia a dia, donant suport als Ajuntaments i els ciutadans.

El pacte comarcal ha tingut menys impacte mediàtic que les accions per lluitar contra la superoblació de conills, que ja fa quatre anys que afecta l'Alt Camp i altres comarques veïnes i els darrers mesos la situació és molt complicada. Equips de TVE i TV3 han vingut aquesta setmana a gravar imatges dels treballs d'una excavadora que es dedica a eliminar caus de conills combinada amb els caçadors que disparen contra els conills que surten del cau. Les càmeres també han gravat els efectes dels animals sobre els ceps, centenars dels quals no produïran ni un gra de raïm aquest any. Seguirem parlant del tema.

dijous, de juny 12, 2008

Reflexionant sobre la vaga

Aquests dies estic fent-me moltes preguntes davant la vaga (caos) portada a terme (provocat) pels transportistes. S'han de permetre aquest tipus de vagues salvatges? Té dret una minoria a "putejar" una majoria? On era el govern els primers dies de l'aturada? Per què aquesta manca de precisió? Cremar camions és terrorisme? Perquè els mitjans de comunicació parlen de piquets informatius? Informar informaven poc. Aquest adjectiu no sobra? És normal que els mossos hagin d'acompanyar camions per les carreteres?

Em venen preguntes més profundes. Hem de viure situacions com aquestes per comprendre la fragilitat de la nostra societat? Per què som tan gregaris en aquesta societat buidant els prestatges dels supermercats com si vingués una guerra? Potser no tothom que ho vulgui es pot dedicar a fer de transportista? Si el petroli continua pujant de preu potser ens haurem de plantejar moltes coses?

Porto dies escoltant experts i no tan experts, ordenant pensaments... Alguna cosa sortirà.

dimecres, de juny 11, 2008

Un mitjà necessari


Quan em vaig assabentar que s’estava preparant l’aparició d’aquest mitjà electrònic tarragoní vaig pensar: Ja era hora! Però també vaig pensar: A veure que tal serà! Si llegiu aquest article és que ‘Tot Tarragona’ ja es pot visitar. El director d’aquest nou mitjà, en Pitu Tarrassa, em va trucar per demanar-me que hi col·laborés en la secció d’opinió i no li he pogut dir que no. Aquest primer article és per a felicitar-lo a ell i la resta d’impulsors del projecte i per desitjar-los una llarga vida. Però també aprofitaré per fer alguna reflexió.

El panorama comunicatiu local ha canviat molt els darrers anys bàsicament per dues raons: l’aparició dels diaris gratuïts i la irrupció de blocs, ja siguin personals o col·lectius. ‘El Saló dels Penjats’ va ser un bloc que va tenir una posició central en aquest panorama comunicatiu durant un període curt però intens. ‘Tot Tarragona’ és i ha de ser una cosa molt diferent del Saló dels Penjats però té punts de contacte i pot agafar-ne el relleu com a punt de trobada de les tarragonines i tarragonins que volen estar informats i tenir arguments d’anàlisi que ni troben en els mitjans tarragonins. Això sí, amb la informació i l’opinió ben diferenciades, una bona costum que alguns mitjans han perdut els darrers anys.

Proximitat, independència, opinió i professionalitat són valors que aquest nou mitjà considera els pilars del projecte. M’hi sento molt identificat. La proximitat és un valor en alça en un món globalitzat -curiós, però és així-; la independència és difícil, però important; l’opinió és necessària per donar arguments als lectors perquè reflexionin; i la professionalitat és bàsica perquè les coses surtin bé. Tot això ha d’estar ben lligat amb la immediatesa i la interactivitat, característiques inel·ludibles per estar a la xarxa. Esperem que es compleixin les expectatives. Endavant Tot Tarragona”.
Publicat a TotTarragona l'11 de juny de 2008

dimarts, de juny 10, 2008

Petit homenatge a Teodor Garriga

Quan avui m'he assabentat que havia mort Teodor Garriga he sentit una certa tristesa. Vaig descobrir-lo llegint ja fa una colla d'anys La meva vida i Radio Associació de Catalunya, una autobiografia que em va agradar molt. Nascut el mateix any que un dels meus avis, el 1909, ha mort a l'edat de 99 anys. Són molts anys! I fa uns dies encara apareixia amb el cap ben clar a la docusèrie de TV3 Els diaris de Pascal.

Garriga va tenir un paper cabdal a Ràdio Associació de Catalunya -la principal emissora catalana de l'època- els anys 30, quan encara no havia arribat a la trentena. Llegiu el llibre i reviureu la II República i la Guerra Civil de la mà d'un actor de primera línia com a radiofonista de referència en una època en què la política i la comunicació es barrejaven. Ell era portaveu del Govern de la Generalitat, que per les ones intentava tranquilitzar la població que patia els bombardejos franquistes. Després va viure la duresa del camp de concentració d'Argelers, la persecució dels nazis i l'exili, fins el 1963.

Personatges com Teodor Garriga o el ninotaire Joaquim Muntanyola -una mica més jovenet que l'exradiofonista- però que fa uns dies encara el sentia a Catalunya Ràdio amb una claredat d'idees admirable per un nonagenari. Són testimonis vius -Garriga des d'avui només ens queda el seu testimoni gravat- d'una època -la II República i la Guerra Civil- que a mi em sedueix. En tants pocs anys (1931-1939) van passar tantes coses! I es va retrocedir tant amb el franquisme!

Ara estic llegint -assaborint- la biografia que ha fet Jordi Finestres sobre el periodista manresà Josep Maria Planes, pioner del periodisme d'investigació. Planes va morir però l'agost del 1936 assassinat a sang freda pels assassins -redundància expressa- de la FAI. Només tenia 28 anys però la seva precocitat el situa com un dels referents del periodisme català dels anys 30. Però no ens desvíem, avui és un dia per recordar Teodor Garriga, un personatge emblemàtic de la ràdio del nostre país. Adéu a un dels grans.

dilluns, de juny 09, 2008

Esquerra, una exhibició de democràcia

Aquest cap de setmana hem viscut unes eleccions ben excepcionals al nostre país: un partit polític ha triat els seus dos màxims dirigents per sufragi directe de la militància. No hi ha hagut ni compromisaris, ni delegats ni consellers ni cap altre tipus d'intermediaris pel mig. Una persona, un vot: l'essència de la democràcia. Esquerra Republicana s'ha guanyat la fama de partit assembleari, de tenir una militància imprevisible i, en definitiva, de ser una olla de grills. Al final, amb una alta participació, ha guanyat la candidatura més oficialista, tot i que els corrents crítics han obtingut molt suport. Serà president d'ERC l'home que controla el partit des de fa més d'una dècada i en serà el secretari general el seu cap de files al Congrés de diputats. ERC ha fet una exhibició de democràcia interna però al final tot ha sortit com volia l'aparell.

Els partits polítics són els principals actors de la democràcia però internament funcionen d'una manera ben poc democràtica amb un aparell que intenta controlar fins l'última agrupació o secció local i la dissidència, la porta molt malament la direcció. 'Una persona, un vot' no funciona en els partits polítics, escenaris de lluites florentines plenes d'aprenents de Maquiavel. Recordeu com van acabar les primàries del PSOE a la presidència del govern el 1998? Va acabar presentant-se a les eleccions el candidat perdedor. I quantes suposades eleccions primàries acaben amb un sol candidat o un segon candidat de palla? Ens diran des dels partits que la militància pot ser molt manipulable per sectors crítics que no convenen. Però no és també la ciutadania que decideix el seu vot per sentiments atàvics i no amb una reflexió profunda i l'anàlisi de programes? És la democràcia, és la partitocràcia.

Publicat al diari Aquí el 9 de juny de 2008

dissabte, de juny 07, 2008

Cròniques de l'altra banda (XI)

Una foto interessant si us agraden les cireres! Amb un cistell com aquest ens va rebre l'alcade de Bràfim, Juanjo Raventós, a cada un dels participants al Consell d'alcaldes que es va celebrar en aquest municipi. A més dels alcaldes també hi érem el gerent, l'Emili; l'Íngrid, de Secretaria; i la Maria. I em vaig emportar aquest cistell de delicioses cireres i una ampolla de vi. Al consell va venir el Joan Boada, secretari general d'Interior, a explicar el desplegament dels Mossos, i també es va tractar la banda ampla i els drets de l'SGAE -els alcaldes tenen la sensació que els prenen el pèl-. La trobada la vam fer al Centre Cultural de Bràfim, estrenat fa un any i que ha recuperat el Centre Republicà Federal clausurat el 1939. Fins ara, a Bràfim només hi havia estat per la Festa Major, una de les més emblemàtiques de la zona.

La crisi generada per la Gala de Premis Ciutat de Valls continua inflant-se. He arribat a la conclusió que hi ha un caldo de cultiu que ve de fa mesos i la polèmica creada al voltant del Premi Idea Jove ha estat l'excusa per encendre la metxa. Des del Consell hem optat per no remoure més el tema i treballar en nous projectes, com un que permetrà arranjar els camins rurals amb el màxim respecte al medi ambient combinat amb la funcionalitat dels pagesos que volen accedir a les seves finques.

Divendres em va tocar excursió. Amb l'alcalde d'Aiguamúrcia, Josep Jesús Escoda, vam visitar els diferents nuclis de població que té el municipi. Fins a set. Vam partir de Santes Creus i vam passar per Aiguamúrcia, Masbarrat, les Destres, l'Albà, fins arribar al Pla de Manlleu, a uns vint quilòmetres del monestir cistercenc i que tot i serr administrativament Alt Camp, orogràficament ja és Penedès. Vam dinar a Can Mata, un restaurant del Pla de Manlleu, un àpat senzill però molt bo i amanit amb un bon servei. El 'tour' em va servir per comprovar que Aiguamúrcia és molt més que Santes Creus, amb un terme municipal gairebé tan gran com Querol, més de 73 quilòmetres quadrats, que ràpid està dit. Hi viuen més de 800 habitants.

A la tornada vaig pasasar per Vilabella per visitar i fer fotos de les obres s'un pont sobre la via. Tant l'Escoda, com l'alcade de Vilabella, Jesús Aubia, són polítics amb els quals t'hi trobes bé xerrant i que són exemples de batlles que viuen el seu municipi i el coneixen a fons. Els alcaldes de poble són aquells que els truquen o els van a buscar quan hi ha qualsevol tipus de problema. No hi ha intermediaris. Els costa fer vacances ja que quan marxen uns dies -hi tenen dret, és calr- tenen molts números perquè succeeixi alguna cosa i els trobin a faltar.

dijous, de juny 05, 2008

Cap a on va el periodisme? (Recollint el guant de l'Isaac)

L'Isaac ha iniciat seu bloc un interessant debat sobre el moment actual del periodisme i que han d'oferir els mitjans de comunicació a la gent. L'Octavi s'ha unit a aquest debat i també m'agradaria afegir el meu gra de sorra. Els darrers anys és veritat que hi ha una obsessió de la majoria de mitjans pels temes de "proximitat" i "ciutadans". Cada cop veiem més cares de ciutadans als diaris i a les televisions que opinen o es queixen per un tema. Proximitat o mercantilisme? "Compren el diari perquè hi surt el fill o l'amic".

L'aparició d'internet i les versions electròniques dels mitjans tradicionals o nous mitjans de comunicació combinat amb els diaris gratuïts ha obligat a la premsa de pagament a moure fitxa. N'hi ha que ofereixen més opinió i anàlisi, però altres més cares, més "periodisme de proximitat" (o suplements i promocions cada cop més rares). Recordo una portada del Diari de Tarragona de fa uns mesos amb una foto gran a la portada d'una dona abraçada a un arbre perquè no volia que l'arrenquessin. Interessa més això que les declaracions del cap de l'oposició? Doncs segons a qui si i segons a qui no.

Interessa el "pollastre" que s'ha muntat a Valls amb la Gala de Premis, primer amb la polèmica al voltant del Premi Idea Jove i després amb les tensions entre l'Ajutament i l'Institut d'Estudis Vallencs? S'han omplert ja moltes pàgines i més que s'ompliran. Interessa aquest afer a l'obrer de la construció que viu al barri del Vilar? Potser l'interessa més un breuet minúscul sobre nous serveis de la Llei de la Dependència perquè el seu pare té alzheimer.

Crec que la ciutadania passa bastant del periodisme de declaracions i contradeclaracions dels polítics excepte algunes polèmiques puntuals molt exagerades. Una altra història són les rutines dels mitjans de comunicació, cada cop amb plantilles més curtes i amb menys experiència, mentre que els gabinets de comunicació cada vegada són més i més potents. El director ha d'enviar el redactor a la roda de premsa del polític de torn? La sensació d'una mena d'elit formada per polítics, periodistes i agents sòcioeconòmics que ens retroalimentem la tinc des de fa temps i que la gran majoria li preocupa el futbol, la programació televisiva i la seva butxaca. És un debat molt llarg. Aquí he deixat anar reflexions pel broc gros.

dimarts, de juny 03, 2008

Torredembarra: això ja no s'aguanta per enlloc


L'equip de govern de Torredembarra cada cop s'assembla més al conte "Els deu negrets". Fa un any eren deu els membres de l'executiu de Manuel Jiménez (4 regidors del PSC, 3 d'ERC, 2 del GIT i un d'ABG). Després de la marxa aquest dimarts del regidor del GIT Santiago Ardèvol, el govern torrenc només està integrat per sis membres (4 del PSC i 2 d'ERC) en un plenari de 17 regidors. Recordem que la regidora del PSC Laura Pradeda va perdre les seves competències fa dues setmanes.

Torredembarra és en aquest moment un mar de rumors. Cadascú diu la seva i altres callen, mentre la ciutadania cada cop està més distanciada de la política municipal. I amb raó!!! El desmembrament del govern Jiménez és un procés que sembla irreversible. No hi ha manera que cap altre dels grups de l'oposició pugi al carro governamental. Torno a apel·lar a la generositat política i hi afegeixo la intel·ligència política per articular un govern fort. La política municipal no és una foguera de les vanitats. El plenari no és un miniparlament. Però n'hi ha que no ho tenen clar i posen per davant els interessos personals i partidistes per davant dels de la ciutadania.

Jo no sé quina és la solució. Estem davant d'un trencaclosques: un govern en minoria i una posició majoritària; set grups polítics diferents; una regidora socialista sense carteres i un regidor independent que en quatre anys ha abandonat dos governs; un alcalde que cada cop acumula més competències i perd regidors; grups municipals amb els seus membres que gairebé no es parlen... Jo no sé si cal una moció de censura o no. El que està clar és que falten tres anys per les properes eleccions municipals i vivim una situació dramàtica, un atzucac, una exhibició del que no ha de ser la política municipal.

dilluns, de juny 02, 2008

La política municipal segons 'Ventdelplà'

'Ventdelplà', una de les sèries emblemàtiques de TV3, ens ha ofert les darreres setmanes un curiós procés electoral que ha dibuixat una imatge molt distorsionada de la política municipal. I no ho sé si ha estat de forma intencionada o per ignorància dels guionistes. Comencem: les dues principals candidatures que es presentaven a Ventdelplà eren independents i no de cap dels partits politics tradicionals. Ho podem perdonar perquè 'La Nostra' ha de mantenir una certa prudència. Un altre moment estelar va ser quan un dels candidats porta a la incombustible Regina Dos Santos al seu principal acte electoral.

Situem-nos a la nit electoral. Un dels candidats guanya per majoria simple i tothom -resta de candidatures incloses- el consideren el nou alcalde. Quantes llistes més votades s'han trobat amb acords entre les altres forces que els han deixat a l'oposició! Els exemples no ens els acabaríem mai. Però un dels moments més delirants és quan l'alcalde 'in pectore' li ofereix un pacte estable a la segona de llista de la segona força més votada -el número u ha plegat en no poder ser alcalde-. La noia ho rebutja amb indignació al·legant que si pacten les dues grans forces els petits quedaran marginats. Ella diu que vol estudiar les propostes i que vol quedar-se a l'oposició.

Reconec que tractar un procés electoral en una sèrie de ficció d'una televisió pública és complicat , però que no presentin aquesta política municipal ' happy flowers ' que res té a veure amb la realitat. El que sí surt molt ben reflectit són els problemes que ocasiona als municipis petits la llei de la paritat: un dels candidats es gasta mig pressupost en cafès amb l'objectiu de convèncer dones per anar a la seva llista.

Publicat al diari Aquí el dilluns 2 de juny