dilluns, de setembre 29, 2008

Alcaldes (i alcaldes)

Quan jo era petit l’alcalde era l’alcalde. Que vull dir amb això? Doncs que l’alcalde -d’alcaldesses n’hi havia poquíssimes- estava envoltat d’una aura especial. Al meu poble, Torredembarra, el primer alcalde de la democràcia va durar dotze anys; el segon, nou; el tercer, quatre i mig; el quart no ha arribat a quatre… Cada cop duren menys. Potser és que Torredembarra ja no és un poble. Els alcaldes d’abans només abandonaven el càrrec per una causa de força major –problemes de salut, familiars o per anar a una altra administració-. Els anys 90 es van posar de moda els relleus a mig mandat, ja fos Maragall per Clos a Barcelona o Nadal per Pagans a Girona.Una epidèmia que en el nou segle ja està més que consolidada. I que me’n dieu d’una altra tendència cada cop més estesa que és compartir l’alcadia entre de candidats que molts cops no han estat els més votats? Les mocions de censura cada cop estan més a l’ordre del dia. I quan es combinen diferents circumstàncies ens trobem el cas de Roda de Barà on en 16 mesos han tingut tres alcaldes.

Els plens municipals es converteixen molts cops en petits parlaments, amb personalismes gens recomanables i on la picabaralla política interfereix en la governabilitat. L’alcalde deixa de ser aquell punt de referencia de ciutadans a causa de la sensació d’interinitat. Un regidor d’un grup independent amb interessos personals o ideologies ben estranyes quan no és un trànsfuga té masses vegades la clau de la governabilitat. No ens hauríem de plantejar algun tipus de la llei electoral que regeix els Ajuntaments? No és normal ni aconsellable la quantitat d’acords antinaturals, pactes trencats, mocions de censura, governs en minoria i altres històries que omplen les pàgines dels diaris (bons titulars, això sí!). Algunes solucions s’haurien d’estudiar perquè cada som més els que pensem que en la política municipal alguna cosa no acaba d’anar massa fina. Una idea seria reforçar la figura de l’alcalde amb l’elecció directa per part dels ciutadans o una altra introduir les llistes ofertes. S’admeten propostes.

Publicat al diari Aquí el 29 de setembre de 2008

diumenge, de setembre 28, 2008

TV Mítica (XI): El Equipo A

Aquest dissabte vaig veure per tercer o quart cop el capítol de Padre de Família en què parodien El Equipo A. Aquesta sèrie nord-americana la va emetre per primer cop TVE el 1985 després d'una de les sèries de més èxit dels anys 80, V. El llistó estava molt amunt, però el Equipo A, amb una temàtica molt diferent també es va convertir en una de les sèries mítiques dels 80, d'aquells dissabtes a la tarda-vespre que ens deparava aventures plenes de tiros i explosions i amb un tuf una mica fatxa, pròpia del reaganisme que imperava quan es va gravar la sèrie (1983-1987).

"En 1972, cuatro de los mejores hombres del ejército americano que formaban un comando, fueron encarcelados por un delito que no habían cometido. No tardaron en fugarse de la prisión en la que se encontraban recluidos. Hoy, buscados todavía por el gobierno, sobreviven como soldados de fortuna. Si tiene usted algún problema y se los encuentra, quizás pueda contratarlos... El Equipo A."




Així començava a la primera cadena estatal espanyola cada un dels 98 capítols que es van emetre de la sèrie, reposada els anys 90 per Antena 3 fins a la sacietat. És una sèrie que ens ha marcat a la nostra generació i les inmediatament anteriors. No ho podem negar. La sintonia -molt enganxosa per cert- forma part del nostre imaginari popular i sinó pregunteu-ho a en Toni Soler i companyia que al Minoria Absoluta de Rac-1 la recuperen per presentar els diferents personatges.

Sempre ens quedaran el coronel Hannibal Smith i les seves disfresses, o MA Baracus i els inmobrables penjolls d'or, o el sonat del Murdock amb la seva gorra, o el guapo 'Fènix'. Si entreu a l'enllaç que us he deixat de la wikipedia podreu assabentar-vos de curiositats relacionades amb la sèrie que tenen la seva gràcia. Fent una volta per la xarxa he pogut veure que estan preparant una pel·lícula de El Equipo A i Bruce Willis podria fer d'Hannibal. Se'ns acosta una altra cita amb la nostàlgia. O una altra decepció. Ja ho veurem.

dissabte, de setembre 27, 2008

Cròniques de l'altra banda (XXV): Mig any a l'Alt Camp

Avui es compleixen sis mesos que vaig convertir-me en Cap de Premsa i Comunicació del Consell Comarcal de l'Alt Camp i és un bon moment per fer balanç. Assumir aquest càrrec va significar un canvi molt important en la meva vida.Per una banda passava a l'altra banda de la trinxera, de cobrir, elaborar, jeraquitzar notícies a ser-ne un emissor. Evidentment tenia alguns dubtes si m'agradaria aquest nou rol i mig any després puc assegurar-vos que estic gaudint de la nova feina. La comunicació és un camp molt ampli, que va des de redactar notes de premsa o organitzar rodes de premsa -com la de la imatge de dalt- a elaborar plans de comunicació a mig o llarg termini i preparar protocols per afrontar situacions de crisi.

Aquesta feina també m'està permetent descobrir una comarca, l'Alt Camp, molt desconeguda a la resta del Camp de Tarragona i Catalunya. Té unes potencialitats impressionants. Més enllà de Valls hi ha 22 municipis diferents i alguns amb racons encisadors. Ara no en diré cap perquè me'n deixaré. Poder repassar els 24 posts anteriors. He treballat amb molts alcaldes colze a colze perquè una de les meves missions és donar suport en comunicació als pobles de la comarca. He conegut moltes persones i ha estat gratificant. Tinc la sensació d'haver fet molta feina -partia de zero ja que fins a la meva arribada no hi havia departament de Premsa i Comunicació al Consell- però és que en queda molta per fer. No m'avorriré.

Aquest mig any a l'Alt Camp ha coincidit amb una setmana intensa pel relleu a l'alcaldia de la capital -a l'anterior post us en parlo-. No ho he viscut en primera persona però tampoc en tercera. Ha estat una operació gairebé modèlica si tenim en compte la complexitat de la política vallenca. Però la meva feina està al Consell Comarcal de l'Alt Camp i aquest curs polític tindrem molta feina amb la inauguració de la nova seu com a gran esdeveniment. Però hi ha moltes més històries en marxa, que anirem desgranant setmana rera setmana.

dimecres, de setembre 24, 2008

Sensacions d'un canvi d'alcaldia a Valls

El Dia de la Mercè 2008 serà recordat a Valls com una jornada política a marcar en vermell: la de l'anunci de l'adéu de Dolors Batalla de l'alcaldia. Després de cinc anys i amb només 39 anys, Batalla plega com alcaldessa al·legant motius personals i la rellevarà en el càrrec Albert Batet, deu anys més jove però amb cinc anys d'intensa experiència de govern. Quan comences a veure ministres de la teva "quinta" i alcaldes més joves vol dir que t'estàs fent gran. Això és una de les sensacions que em queden de la jornada d'avui.

Me'n quedem d'altres de sensacions. Una és d'agraiment a la Carme Mansilla, que ha renunciat a ser la segona alcaldessa de Valls i ha optat per seguir presidint el Consell Comarcal de l'Alt Camp. Tenia el legítim dret, com a número dos de la llista de CiU el 2007, a succeir Batalla, però continua al capdavant del Consell. Gracies, perquè encara hi ha molta feina a fer. Alguns n'acusareu de pilota -els qui em coneixeu de veritat sabeu que no sóc així- però no dic cap mentida: Valls perd una bona alcaldessa i la comarca continua tenint una bona presidenta. Porto sis mesos treballant amb ella i sé del que parlo. A l'Albert el conec menys, però em transmet bones sensacions i pot ser un bon alcalde. És massa jove? No arriba a la trentena? Ell mateix em recordava avui que Pujals, Macias o Recoder van ser alcaldes amb menys de 30 anys. I jo afegeixo que també ho van ser Albert Pereira o Francesc Baltasar -per dir altres noms i colors polítics- arribaven aquesta xifra mitificada quan van accedir a l'alcaldia.

Més sensacions? La que Valls era avui l'epicentre informatiu del Camp de Tarragona. A la roda de premsa de les sis de la tarda hi havia una dotzena llarga de mitjans i una gran expectació. A la taula hi estaven Batalla i Batet sols i, darrera dels periodistes, els altres vuit membres del grup de CiU. Imatge d'unitat. En les intervencions dels professionals de la informació n'han destacat dues de Pere Toda, fotògraf del Diari de Tarragona i vallenc de pes. Una, la pregunta punyent preguntant a Batalla sobre els problemes interns a Convergència i la relació amb la seva dimissió. L'altra, una afirmació rotunda dirigint-se a tots els periodistes presents: Aquí teniu el titular! Ho deia després que Batalla anunciés que mai més es presentaria com alcaldable de CiU. Pere Toda és molt gran!

Ha estat una jornada intensa que he viscut des de la barrera, com una mena d'observador, sabent des de ben aviat que no seria víctima de danys colaterals en forma de dominó polític. La sensació és que el 24 de setembre ha estat un dia històric per a Valls, amb l'anunci de la retirada d'una alcaldessa jove, la primera de la història de la ciutat i, amb els conseqüents llums i ombres, haurà marcat un abans i un després en la política vallenca. Batalla ha dit que no podia continuar d'alcaldessa perquè no podia garantir rendir al cent per cent i això l'honora com a poítica. Ha acabat un cicle en la seva carrera política però crec que no és, ni molt menys, una política amortitzada.

dilluns, de setembre 22, 2008

Expresidents

Fa uns dies hem sabut que l’expresident del Govern espanyol José María Aznar és capaç de fer 2.000 abdominals al dia, segons el seu metge. Unes setmanes enrera era un diari marroquí que atribuïa a Aznar la paternitat del fill de la ministra de Justicia francesa, Rashida Dati. No és aquesta la imatge que teníem d’Aznar quan el 1996 va arribar a la Moncloa. Però és que aquell inspector d’Hisenda que enarborava la bandera de l’austeritat va anar evolucionant i va organitzar una fastuosa boda a l’Escorial per a la seva filla més pròpia de la filla d’un aristòcrata que d’un polític. Físicament Aznar també ha viscut un curiós procés: el bigoti se li anava reduint (fins a la mínima expressió actual) mentre la cabellera li anava creixent i creixent. És Aznar actualment un sexsímbol, una mena de latin lover?

El seu antecessor, el socialista Felipe González, no ha patit aquesta transformació aznariana. Les famoses patilles blanques s’han estès per tot el seu cabell, un procés normal a causa de l’edat, i es dedica a dir la seva de tant en tant situant-se per sobre del bé i el mal (en això coincideix amb Aznar). Felipe té molta tirada entre la militància socialista, com vam poder veure a Tarragona durant la darrera campanya a les eleccions generals. El seu carisma es manté intocable. Que n’opina ZP d’això?

A Catalunya tenim dies presidents de la Generalitat en vida. Són diferents, però amb un denominador comú: la seva valoració entre l’opinió pública augmenta dia rera dia. Jordi Pujol frega ja els 80 anys i les seves intervencions públiques són escoltades amb màxima atenció. Ningú dubta que després de 23 anys al capdavant de la Generalitat és història viva, a l’alçada de presidents com Macià i Companys. Pasqual Maragall va estar només tres anys a la banda esquerra de la Plaça de Sant Jaume, però el seu carisma creix encara i més amb la seva lluita contra una malaltia tan extesa i cruel com l’Alzheimer. Són exemples de l’evolució de diversos expresidents, “les gerres xineses”, de què parlava Churchill, que no saps on posar-les. La veritat és que a Catalunya en sabem més de gerres xineses que de l’Ebre cap avall. Ho estem demostrant amb Pujol i Maragall.

Publicat al diari Aquí el dilluns 22 de setembre

dissabte, de setembre 20, 2008

Cròniques de l'altra banda (XXIV)

Que us sembla aquesta imatge? Als que us agrada el món de l'art us deu picar la curiositat. Doncs és a Figuerola del Camp, un petit poble situat als peus de la Serra de Miramar que dimarts vaig visitar per tercer cop. Les altres dues vegades no m'havia "internat" massa al poble, però aquesta setmana vaig tenir uns minuts per endinsar-me en els seus carrers. Us ho recomano. Estàs gairebé al costat de Valls i respires un ambient exquisit de poble de mitja muntanya. Una mica dde fresca si que feia a le set de la tarda. Però fresca sana. Havíem organitzat una vsita per a la premsa a l'exposició numismàtica, biblioteca i el museu que la Fundació Privada Catalana per a l'Arqueologia Ibèrica, que té l'Àngel Segarra com a alma mater, ha instal·lat a Figuerola.

Vam sortir impressionats. Una hora i escaig molt ben aprofitada. Vam fer un recorregut per la numismàtica catalana des que els grecs van arribar a les costes gironines fins el paper moneda que molts pobles catalans tenien durant la Guerra Civil, vam observar facsímils i llibres originals de l'Edat Mitjana fins ara i al Museu vam passejar-nos de tota mena d'obres d'art de diferents èpoques. La sala dedicada al gòtic és la de la imatge de dalt. També hi ha talles romàniques, terrissa blava de l'època moderna, armes, documents del 1300 fins ara, i molt més... El museu només està obert per les festes locals i la diada, però l'exposició i la biblioteca la podeu visitar tots els dissabtes al matí. Val la pena.

Aquesta setmana també ha estat la de l'inici del curs escolar i des del Consell Comarcal de l'Alt Camp hem donat dades de transport escolar i menjador. En ser una comarca en bona part molt ruralitzada cal fer una gran inversió per a que nens i nenes gaudeixin d'un ensenyament de qualitat. També s'estan acabant de tramitar les beques per a les famílies amb menys recursos econòmics. Si entreu a la pàgina web del Consell veureu altres activitats en marxa, com una caminada dins de les Jornades Europees del Patrimoni o una xerrada sobre el Castell de Selmella.

divendres, de setembre 19, 2008

Tres eleccions

Aquest dijous tres partits diferents celebraven eleccions internes a les comarques tarragonines, amb un punt en comú -en totes hi havia dues candiatures- però els resultats han estat molt dispars. Els comicis més ajustats han estat els d'Esquerra Republicana al Camp de Tarragona, amb una victòria ajustadíssima d'Albert Pereira (195 vots) per davant d'Adam Manyé (183). Llegeixo que Manyé era el candidat de Carod i Benach, de l'anoment Clan de l'Avellana, mentre Pereira representava els sectors crítics. El seguidors de Puigcercós, molt minoritaris al Camp de Tarragona, han decantat la balança a favor de Pereira (en la imatge), exalcalde de la Secuita, que ara haurà de gestionar aquest marge tan mínim. Fent una volta per diaris i publicacions electròniques he pogut veure molta mala llet a l'hora de comentar la notícia per part d'alguns internautes. Està clar que la guerra interna a ERC acaba de començar i Tarragona ha estat una batalla. És la segona volta després del Congrés Nacional, guanyat pel tàndem Puigcercós-Ridao.

També Unió Democràtica escollia el seu president al Camp de Tarragona. El triomf del regidor valenc Martí Barberà sobre l'alcalde de les Borges del Camp, Joaquim Calatayud ha estat més àmplia (270 a 204). El Martí el conec personalment i me n'alegro per ell i segur que desenvoluparà bé aquest nou càrrec, sense descuidar la seva feina a Valls i al Consell Comarcal de l'Alt Camp. I un record per a Albert Vallvé, que deixa el càrrec després de sis anys, amb el qual he convertit converses i tertúlies enriquidores. Vallvé és un d'aquells polítics "simpaticots" i que té un carisma especialtot i que no estiguis d'acord amb ell en moltes coses. També rebi un cop simbòlic a l'espatlla en Lluís Aragonès, que fins ara era president d'ERC al Camp de Tarragona i també senador durant quatre anys. Haver quedat fora del Congrés ha d'haver estat un cop dur. Després de la feina feta -els que vam seguir la darrera campanya ho sabem- no s'ho mereix.

I ens queda unes eleccions que són les eleccions al comitè local de Convergència Democràtica a Reus, amb una golejada del candidat que es presentava a la reelecció, Màrius Pàmies, sobre l'aspirant, Albert Pujol Bajador: 146 a 32. L'enfrontament ha estat dur i ha deixat una agror que costarà de païr. Surt reforçat el cap de llista de les darreres eleccions reusenques, Carles Pellicer, alineat amb Pàmies, mentre que el número dos convergent, Fèlix Oliva, que apostava per Pujol Bajador, rep un revés.

Son lliçons de democràcia interna que hem rebut aquest dijous. A mi m'agraden aquest tipus de processos que les eleccions "a la búlgara", amb un candidat únic, que sovint porta dècades ocupant el lloc, o amb un aspirat testimonial que fa el paperot. Prefereixo el debat intern, encara que sovint pugi una mica massa de to. I és que els partits han de ser el primer exemple de democràcia. O no?

dijous, de setembre 18, 2008

Quin país!!!

A vegades penso que en algun racó de la península hi ha una sala amb una dotzena de guionistes que preparen l'actualitat política espanyola i catalana. I cada cop ho veig més clar. Exemples. 'El Periódico' publica avui que Zapatero i Montilla es van reunir a Madrid el 4 de setembre "per baixar la tensió política". El número dos del PSOE, Pepiño Blanco, confirma a TVE cap a les nou del matí confirma la reunió i afegeix que va anar molt bé. Cap a les onze Presidència de la Generalitat envia un escuet comunicat desmentint la reunió i una estona més tard Blanco afirma que havia parlat de la reunió sense saber que s'havia fet. Com diuen a la Meseta, 'Pa mear y no echar gota'.

Però el dia d'avui ha estat dels que els "guionistes" s'han lluït. El Tribunal Constitucional també ha emès un comunicat per dir-nos que tenen molta feina i això de l'Estatut Català -dos anys després d'aprovar-se- ha d'esperar uns mesos més. Guai! També hem sabut que la Infanta Elena cobrarà 200.000 euros -en plena crisi!- pel seu lloc de treball a la Fundació Mapfre. S'ocuparà de l'àrea d'Acció Social, que s'ocupa a Espanya d'integrar laboralment a persones discapacitades. Voleu dir que aquests 33 i escaig milions de les antigues pessetes no s'haurien de dedicar a les accions socials de Mapfre? I ens volen seguir venent que els Borbons són un model a seguir! Que torni la República!

Però tenim més perles, com la de Miguel Ángel Revilla, president de Cantabria, al programa que fa el "nebot" de Buenafuente a La Sexta. "Yo mojé por primera vez a los 18 y pagando", va dir el crack. I no parlava de galetes a la llet. I des de ja fa dies José Maria Aznar, "El hombre del bigote menguante", s'ha convertit en una mena de "latin lover". Que ens està passant? Són els guionistes!

dilluns, de setembre 15, 2008

Prohibit preguntar

El lehendakari, Juan José Ibarretxe, vol fer una consulta popular als ciutadans i ciutadanes bascos i el Tribunal Constitucional no l’hi ho permet. Tan el Govern espanyol com el Partit Popular havien reaccionat amb una gran vehemència després de l’anunci d’Ibarretxe de fer aquesta consulta popular i, com gairebé ningú dubtava, el Constitucional ha rebutjat per unanimitat el referéndum convocat per al proper 25 d’octubre. Segons l’alt tribunal, aquestes consultes populars només es poden fer si les autoritza el govern espanyol.

Dues coses queden clares. Una és que d’Espanya plurinacional i federalisme res de res. El PP i el PSOE es poden diferenciar en algunes coses però en la concepció d’una Espanya unitària i monolítica coincideixen com dos gotes d’aigua per molt que Zapatero i altres dirigents socialistes ens vulguin vendre que si que creuen en què l’Estat Espanyol és una “nació de nacions”. Tot ha de passar per Madrid.

Però més enllà de la qüestió nacional hi ha un altre aspecte interessant que és el concepte referèndum a l’Estat Espanyol. Fa gairebé tretze anys que tinc dret a vot i només he pogut votar en dos referèndums. Un va ser sobre la Constitució Europea, que pràcticament ningú sabia que era exactament i que al final van tombar els holandesos i francesos amb un no rotund. L’altra cop va ser amb l’Estatut de Catalunya, el juny de 2006, que massa vinculant no sembla que sigui ja que el Tribunal Constitucional està a punt de passar-li el ribot i deixar-lo, com diu la dita “que ni sa mare el coneixerà”. Ens tornaran a preguntar llavors sobre aquest Estatut versió retallada?

Els que creiem en una democràcia més participativa també pensem que ens haurien de cridar molts més cops a les urnes. El Govern espanyol planeja ara canviar lleis com les de l’avortament o la que regula l’eutanàsia. No haurien de saber la nostra opinió sobre aquests temes? Els polítics sovint viuen en una mena de bombolla o ens ho volen fer creure. La gent està preocupada per l’avortament i l’eutanàsia? Els ciutadans estan amoïnats per la crisi econònica cada cop més profunda i imprevisble. Però això es una altra història.

Publicat al diari Aquí el 15 de setembre de 2008

diumenge, de setembre 14, 2008

Cròniques de l'altra banda (XXIII)


Aquesta setmana ha estat curta però intensa. Tòpic? Doncs no. L'agost queda enrera i tot torna a la normalitat, que es tradueix en molts i variats fronts oberts. Per exemple, el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona. Dimarts al vespre, a la Cambra de Comrç de Valls, els consellers i alcaldes de l'Alt Camp van rebre informació detallada sobre l'aprovació inicial d'aquest document i la conclusió és que la Generalitat no ha fet massa cas als suggeriments del Consell Comarcal i els Ajuntaments. Ara toca redactar al·legacions. Molts municipis veuen limitat el seu creixement a causa de les zones protegides de la comarca, que són moltes. Tampc les infraestructures que planifica la Generalitat satisfan la comarca.

Dimecres vam donar a conèixer a la premsa les novetats i troballes del Castell de Selmella després de les tres setmanes de treballs arqueològics en aquest magnífic espai del Pont d'Armentera, del qual ja us n'he parlat més d'un cop. Després d'aquesta sisena campanya d'excavació dirigida pel Ramon Serra i la Monica López podem comprendre una mica mes la història i l'estructura del castell. Ara ja sabem on hi havia l'entrada principal del recinte sobirà -la zona més noble- i diverses coses més. També s'estan donant passos importants per a la rstauració de l'esglesia de Sant Llorenç, que forma part del conjunt que formen el Castell i el poble deshabitat de Selmella. A veure quan hi veiem els operaris treballant-hi!

I un altre front obert aquesta setmana està a Figuerola del Camp. Aquest petit poble al peu de la serra de Miramar viu amb intensitat la Diada Nacional amb actes molt diversos, com la inauguració d'una biblioteca amb 700 volums dedicats a l'arqueologia i l'art i una exposició que recorre la numismàtica catalana des de l'època que els grecs van arribar a les costes gironines fins la Guerra Civil. També s'estan donant a conèixer les troballes a la Cova del Gat, d'inicis de l'Edat del Bronzem cap allà l'any 2.000 abans de Crist. La comarca de l'Alt Camp és un pou de sorpreses.

divendres, de setembre 12, 2008

La Diada del Finançament

La Diada Nacional de Catalunya 2008 passarà a la història com la Diada del Finançament. La majoria d'intervencions dels polítics han estat referides a la necessitat de Catalunya d'obtenir un bon finançament en la negociació amb el govern de Madrid. S'han fet reiterades crides a la unitat i a la fermesa per defensar la posició catalana, ara per ara a anys llum de la proposta que ens ha fet el ministre Solbes. L'altre capítol destacat de la Diada 2008 ha estat el centenar d'estelades que han fet onejar els Ajuntaments catalans, a més de milers més que ciutadans i ciutadanes hem penjat als nostres domicilis. Us deixo aquesta imatge avui al Carmel. Almenys és molt plàstica.

Altres imatges han estat massa semblants a les d'anys passats, com les tradicionals escridassades als polítics i institucions que fan ofrenes al monument de Rafel Casanova. A mi, personalment, se'm fa pesat. Hem tingut actes institucionals a dojo, començant pel Parc de la Ciutadella i acabant, per exemple, amb Torredembarra, amb polèmica inclosa (feu una volta pels blocs dels regidors torrencs i veureu l'ambient). Tampoc no han faltat manifestacions i la crema de fotos dels monarca borbó (descendent de Felip V, no ho oblidem) i la reina i banderes espanyoles i franceses.

I la Diada del 2009? Jo ja l'espero perquè pot ser molt interessant. Aquest any encara ens manca el desenllaç de la negociació del finançament i la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i s'ha volgut "vendre" que tots (o gairebé) els partits catalans lluitaran per aconseguir un finançament just. Vivim en una mena de darrers minuts d'un partit en què cada cop el rival ens apreta més i nosaltres juguem com si anéssim guanyant còmodament. Correm el risc de despertar de cop i que entrem en una depressió nacional que hauríem de convertir en mala llet, també nacional.

Però no oblidem el detall de darrera hora! Aquest mateix dia 11 de ha arribat la sentència del Constitucional sobre la consulta popular impulsada pel lehendakari Ibarretxe. Un no unànim, rotund. Quin missatge també per a nosaltres! Bofetada (tot que esperada) als bascos el dia de la nostra diada. Com les gasten a la Messeta!

Ja podem esmolar bé les eines que ens ve gent molt ufana i molt superba!!!

dilluns, de setembre 08, 2008

Sí a l'estelada

Aquest any es celebra el centenari de l’estelada, la bandera que simbolitza la lluita de Catalunya i els Països Catalans per la independència. Coincidint amb aquest aniversari, diversos partits polítics estan movent cel i terra per impedir que aquesta bandera onegi a molts ajuntaments catalans que s’han adherit a una campanya per conmemorar el centenari d’aquest símbol. L’estelada és compatible amb la senyera. Seran molts els catalans i catalanes que penjaran la bandera estelada aquest 11 de setembre. Més que els darrers anys, tot i que deu n’hi do les que es poden veure als balcons i finestres de moltes ciutats i pobles. Mentre les senyeres penjades es redueixen any rera any, les estelades augmenten. L’independentisme està a l’alça.

Penjar l’estelada aquest any és un acte de reivindicació nacional més que mai davant l’actitut del govern espanyol, amb un insultant menyspreu i despreci que estan demostrant cap a Catalunya en la negociació d’un nou sistema de finançament. Però també és una reivindicació de la societat civil cap a una classe política catalana massa pussil·lànime i dividida –tot i que vulguin demostrar una unitat impostada- enfront d’aquesta actitud fatxenda que ens arriba de Madrid i que, a més, troba massa complicitats dins el nostre país.

Davant d’aquest panorama som molts els catalans que reaccionarem penjant l’estelada –alguns per primer cop i altres repetirem-. Però també ho faran alunes desenes d’Ajuntaments. Hem de demostrar que si l’Estat del qual formem part ens continua maltractant potser ens repensarem seguir-hi a dins. És bo recordar-los que el 1714 vam deixar de tenir un estat propi pel pes de les armes no perquè ho volguéssim. Falten sis anys per al 300 aniversari de la pèrdua de les llibertats a país independent i, tot i que des del brutal Decret de Nova Planta hem millorat la nostra situació dins d’Estat espanyol, la sensació que tenim molts és que fa un temps que estem tirant altre cop enrera. Aprofitem, doncs, la Diada per avisar-los que ja n’hi ha prou d’aquest color penjant senyeres i estelades a dojo.

Publicat al diari Aquí el 8 de setembre de 2008

dissabte, de setembre 06, 2008

Cròniques de l'altra banda (XXII)

Ha començat la verema. Des del començament de la setmana per les carreteres interiors del Tarragonès i l'Alt Camo, que agafo per anar a treballar a Valls em trobo tractors amb remolcs carregats de raïm que es convertiran en vi. Els pagesos i els qui encara conserven les vinyes de la família ja estan collint les primeres varietats de raïm i per això dijous vam fer una roda de premsa al Consell Comarcal de l'Alt Camp per parla-ne. El conseller d'Agricultura, Anselm Gibert, i la tècnica de la DO Tarragona, Elisa Ribé, van explicar com es presenta aquesta Verema 2008. Es preveu una producció semblant a l'amy passat i amb bona qualitat tots i els problemes que hi ha, com els fongs, els conills o el baix preu del raïm. I la crisi, que també es nota al camp català.

Aquests dies me'n recordo quan era petit i a casa també veremàvem. Ho feiem més tard, passat el 15 de setembre, quan ja havia començat l'escola. Anàvem a la tarda i ajudàvem (o destorvàvem, com el dia que amb un amic vam engegar el tractor i ens vam espantar molt. Teníem nou o deu anys). Després anàvem cap al celler i trinxàvem el raïm per fer el most. El meu pare ens explicaven que quan eren petits el xafaven amb els peus, però als 80 es feia a màquina. Vigileu amb els cups! Allà fermentava el most i es convertia en vi, que venia la meva àvia directament de la bota. Encara recordo aquella olor del celler, de vi i de vinagre (estava en una altra bota més petita). Des dels noarata s'ha acabat veremar a casa.

Aquesta setmana també he visitat dos espais que depenen del Consell Comarcal de l'Alt Camp i que són desconeguts per a molts comarcants. Un és el Centre Metereològic de l'Alt Camp, creat el 1990 i que s'ha anat actualitzant amb les darreres tecnologies gràcies al seu director, Joan Maria Boronat, que s'hi dedica dessinteressadament perquè ho viu. Es notava quan ens explicava el funcionament dels diferents aparells. A nivell de consells comarcals, és un dels millors de Catalunya. Entreu al web i ho comprovareu. Fins i tot hi ha un detector de meteorits.

Divendres vaig anar a l'Arxiu Comarcal, situat als baixos de la Casa de Cultura de Valls. L'arxivera, l'Elisabet, em va ensenyar les instal·lacions i el funcionament de l'arxiu, que conté documentació de 17 municipis de la comarca. Vaig poder veure-hi actes notarials del segle XV. Des del desembre s'està arxivant la documentació del Consell. Una feinada, però és necessària per a un millor funcionament de l'ens. Com no sóc historiador em va sorprendre força veure aquelles prestatgeries molt més altes que jo que acumulen centenars de milers de documents. Em va recordar alguna d'aquelles pel·lícules, no sé si massa bona, en què els protagonistes busquen un document vital per al futur de la humanitat mentre els persegueix un dolent molt dolent. Afortunadament aquell dia no em calia buscar res.

divendres, de setembre 05, 2008

Tarragona 2017, a l'UVI


El que està passant amb la candidatura de Tarragona 2017 és la demostració del que no hauria de succeir mai en una societat moderna: les persones passen per davant dels projectes. Que Tarragona organitzi uns Jocs del Mediterrani és una oportunitat per a tota la ciutat i en concret pel món de l’esport, siguin de dretes, d’esquerres, socialistes, catalanistes, espanyolistes o neoliberals. Hi un mínim comú denominador: la ciutat de Tarragona com a capital esportiva mediterrània durant un parell de setmanes.

Els Jocs del Mediterrani no són uns Jocs Olímpics però ajudarien a la ciutat a fer salt qualitatiu necessari en matèria esportiva, on encara hi ha incomprensiblement molts dèficits. Semblava que ens trobàvem en el bon camí, però el que a algú li podia semblar fa unes setmanes una serp d’estiu s’ha convertit en una boa constrictor que està ofegant la il·lusió de Tarragona 2017.

S’han fet coses malament. En projectes com una candidatura a uns Jocs del Mediterrani cal que la dona del Cèsar a més de ser honrada ho sembli. I ara per ara hi ha molta gent que no veu aquesta dona del Cèsar massa honrada. Tarragona 2017s’ha convertit en l’escenari de la primera gran batalla política de l’Era Ballesteros, cada cop més cruenta. Cada dia tenim un nou capítol d’una espiral que sembla no tenir fi, amb acusacions de greus irregularitats per una banda i de deslleialtat per l’altra. La documentació des del govern no arriba -tant els costa facilitar-la?!- i alimenten les sospites d’irregularitats. L’oposició vol fer intervenir fins i tot el Síndic de Greuges.

Si jo formés part d’una candidatura rival de Tarragona 2017 tindria les mans enceses de tan de fregar-me-les obsevant amb delit com un contrincant en aquesta carrera s’enfonsa sense remei. El malalt fa molt mala pinta i ha arribat el moment dels tractaments radicals. Ha arribat el moment de què la il·lusió col·lectiva passi per davant de les persones. Si a alguns no els agrada el terme dimissions deixe’m-ho com a sacrifici de peons, que és més esportiu. Però si es vol continuar aspirant que Tarragona 2017 no es converteixi en una utopia cal un cop de timó de veritat. Primer, Tarragona!

Publicat a TotTarragona el 5 de setembre

dijous, de setembre 04, 2008

TV Mítica (XI): Sí, ministre




En moments com els actuals és més que recomanable revisitar aquesta sèrie que jo situaria en el meu Top-10 particular i segur que molts de vosaltres també. Sí, ministre i la seva seqüela Sí, primer ministre té gairebé trenta anys d'antiguitat però és d'una actualitat -recorrerés al tòpic més suat- rabiosa. Estem davant d'un dels millors productes del gènere humorístic de la BBC, una sèrie emesa entre els anys 1980 i 1988 i que va arribar a la Televisió de Catalunya a finals dels vuitanta i que ha estat reposada uns colla de vegades. He anat veient capítols durant anys, alguns més d'un cop i altres potser encara no els he vist, però sempre he disfrutat.

Notícies de l'actualitat política catalana, tarragonina i espanyola donarien per als guions de neus capítols d'aquesta sèrie o d'una altra que es podria dir 'Si, senyor alcalde' o 'Sí, senyor conseller'. I és que la democràcia és la millor manera que he trobat fins ara per governar-nos però crea una distorsions que ens podrien semblar còmiques sinó fos perquè ens hi juguem quartos dels contribuents. Tarragona 2017, el pàrquing de Jaume I, Agustí Mallol i les seves aventures, la sequera de fa uns mesos amb l'inefable Baltasar, la negociació del finançament, Apel·les Carod cap a París... i podria continuar.


Deixem-ho aquí i a veure James Hacker, Sir Humphrey Appleby i Bernard Wooley en acció altre cop. Us deixo la careta d'entrada.

dimarts, de setembre 02, 2008

Analitzant el naixement de la Torresfera

"L’objectiu d’aquest treball de recerca és fer un recull i una anàlisi dels diferents blocs que s’han creat al municipi de Torredembarra. El primer bloc torrenc el trobem l’any 2004 i durant els anys 2006, 2007 i 2008 n’han anat apareixent de nous i també n’han quedat inactius altres, alguns durant un temps i altres de forma permanent. Definir l’objecte d’estudi és el primer que s’ha de fer en un treball com aquest i he hagut d’establir unes limitacions. La primera és la geogràfica i m’he centrat en blocs de torrencs i torrenques. He analitzat blocs personals i col·lectius; anònims o amb l’autor o autors ben clars."

Així começa el treball El naixement de la Torresfera: blocs a Torredembarra, inclòs dins del Recull de Treballs 9, editat pel Centre d'Estudis Sinibald de Mas i que es presenta aquest dissabte 6 de setembre a la Sala de Plens de l'Ajuntament de Torredembarra. Em fa una especial il·lusíó veure aquest treball publicat per la meva implicació en el món dels blocs i la blocosfera torrenca, inclosa la secció de blocs al magazine de tarda d'Ona la Torre.

El dia a dia d'una professió com el periodisme i el món de la comunicació és molt absorbent i, com diuen en castellà, va fer fer "un alto en el camino". Ja ho vaig fer el 2004 en el Recull de Treballs 7 del Centre d'Estudis Sinibald de Mas analitzant la comunicació local torrenca els darrers ans amb Les publicacions periòdiques de Torredembarra. Del 1975 a l'actualitat, que va anar acompanyada d'una interessant exposició que tinc ganes de repetir i ampliad d'aquí uns anys.
Els altres autors d'aquest novè recull de treballs del Centre d'Estudis Sinibald de Mas -que aquest any compleix 25 de la seva fundació- són els següents:

Els Güell de Torredembarra i la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló, de Lluís Català Massot.
Agustí Mercadé Rovira, l’últim d’una nissaga de boters de Baix a Mar, de Gabriel Comes Nolla.
Fitxes per un estudi sobre el teatre d’aficionats a Torredembarra. Tercer bloc, de Maria Rosa Wennberg Ball-llovera.
Recull de cançons de l’àvia. Maria Morán Gual (1906-2006), Núria Riambau Farré.
Activitats i projectes del Centre d’Estudis Sinibald de Mas, de Maria Teresa Minguijón Pablo.

Hi esteu tots convidats.

dilluns, de setembre 01, 2008

L'agost ens deixa dues comissions

Els dos grans temes de l’agost de 2008 a la ciutat de Tarragona poc tenen a veure amb la inocent taurona que vagava malferida per la seva costa i que va acaparar l’interès informatiu i ciutadà en el desert informatiu que caracteritza el vuitè mes de l’any al nostre país. Un ha estat el culebrot de la candidatura de Tarragona 2017, que està posant en perill que la ciutat pugui organitzar els Jocs del Mediterrani d’aquí a nou anys. Tot i ser una competició de segon (o tercer) ordre, permetria a la ciutat fer un salt qualitatiu en infraestructures esportives que incomprensiblement ara no té. Enmig de el calor de l’agost hem conegut una sèrie d’irregularitats qualificades per uns com a petits detalls i altres com a gran escàndol. La crisi de la candidatura ha provocat una picabaralla política d’alt voltatge i molt pujada de to que amenaça de portar-nos una tardor molt calenta després de la treva de Santa Tecla.

Per altra banda, la darrera setmana de l’agost ens ha deixat un nou capítol d’una d’aquelles històries que semblen extretes d’una pel·lícula del Berlanga: el pàrquing de Jaume I. Ara ens dien des de l’Ajuntament que no serà intel·ligent, tindrà la meitat de places de les planificades en un principi i costarà vuit vegades més que els 3,9 milions d’euros inicials. Olé! En resum, que s’hauran enterrat en aquell forat més de 30 milions d’euros. En els dos casos tindrem comissions. La primera és de seguiment i control Si has de fer un control del comitè executiu de Tarragona 2017 és que no te’n refies. No és millor canviar-lo? I en el segon cas, és d’investigació. Vistos els precedents, tinc seriosos dubtes que en poguem treure l’entrenyat d’aquest espectacular i caríssim bunyol urbanístic. Continuarà.
Publicat al diari Aquí l'1 de setembre de 2008