dimarts, de setembre 27, 2011

Tot torna a començar

Dijous passat el meu nom va aparèixer en diversos diaris i digitals. Vaig ser notícia perquè el Govern de Reus havia decidit canviar de director de comunicació. És a dir, canviar-me a mi. Us he de confessar que ha estat difícil encaixar una decisió com aquesta. Alguns ho sabeu de primera mà. Durant aquests dies he parlat amb molta gent. Bons amics i amigues. I també ho he fet amb diversos regidors i regidores reusencs. I l'alcalde. I ens hem entès. També he analitzat molt aquests dos mesos escassos en el càrrec. L'autocrítica sempre és necessària. De tot se n'ha d'aprendre per fer-ho millor.

També he parlat amb qui a partir del 17 d’octubre ocuparà el meu lloc a l’Ajuntament de Reus, en Josep Maria Arias. I també ens vam entendre. Em va oferir ser la seva mà dreta com a coordinador del gabinet de comunicació de l’Ajuntament de Reus, amb una especial dedicació a la implantació a les xarxes socials, fer un salt necessari en el 2.0. I vaig acceptar l’oferta, tal com ho va anunciar divendres en roda de premsa l'alcalde de Reus, Carles Pellicer. Els mitjans de comunicació no ho han recollit amb tanta efusivitat com la meva destitució -com era previsible i fins i tot comprensible- i aquest post intenta cobrir aquesta manca d’informació. Perquè ha de servir un blog com aquest sinó?

Com diu la cançó de Mishima que dimecres evocava en un post recordant la mort fa un any de la meva àvia, Tot torna a començar. Fins el 16 d’octubre continuaré ocupant el càrrec de director de comunicació de l'Ajuntament de Reus i a partir de l'endemà m'incorporaré com una peça bàsica de l’equip que encapçalarà en Josep Maria Arias. Ell s'adequa al nou perfil que busca el govern de Reus, més veterà, amb més trajectòria. No hi puc fer més, tinc 33 anys i el meu currículum és el que és. Sóc qui sóc. És una qüestió purament biològica. A partir d'ara espero aprendre al seu costat, seguir treballant al costat d'uns grans professionals i respondre al màxim a la confiança dipositada en mi fa dos mesos pel Govern de Reus. Tenim molta feina a fer.

dissabte, de setembre 24, 2011

Arrenca la cinquena temporada de 'Blogs a Ona la Torre'

Aquest dissabte ha començat la cinquena temporada de Blogs a Ona la Torre i ho ha fet dins d'un dels nous programes de la graella de la ràdio municipal de Torredembarra: L'Aperitiu, presentat per l'Aleix Figueras. Més o menys cada mes podreu escoltar-me passant revista a l’actualitat blocaire-facebookera-twittaire i entrevistant algú que tingui molt a dir en aquest sector de les noves tecnologies i xarxes socials. Serà una secció dins d’aquest programa que s'emet cada dissabte de les 12:00 a les 13:30 hores al 107.0 FM, per internet o per la TDT.

Avui havíem d’entrevistar en Josep Baiges per parlar del seu blog El món de Reus i el seu llibre, una crònica esplèndida a base de posts del canvi polític que la capital del Baix Camp va viure la darrera primavera. Però la tempesta d’aquesta matinada ha provocat que les trucades telefòniques no poguessin entrar a l’estudi. Ja sabeu que en aquest país cauen quatre gotes i comença a fallar tot. Però en Josep Baiges el tindrem d’aquí a unes setmanes. “Palabra”, que diuen a l'APM.

La secció, sense en Baiges a l’altra banda del fil telefònic, ha estat per a mi una teràpia després d’una setmana molt dura. La ràdio és un desengrassant per al meu cervell. Ja us ho he dit més d'un cop. Hem repassat twits torrencs, les novetats al facebook, spotify i altres eines que trobem a la xarxa. De la resta del programa en destacaria el moment nostàlgia musical, recordant canços mitiques com Ramon ets un mamon, de Bars; Pol petit, de N'Gai N'Gai i Amor d’estiu, de Tancat per defunció.

dimecres, de setembre 21, 2011

I ja fa un any que te'n vas anar



Aquesta cançó em recorda molt el dia que te'n vas anar: el 21 de setembre de 2010. Potser perquè aquella nit havia d'anar a veure el concert de Mishima a Tarragona. Però la teva inesperada marxa, abans de temps, però inevitable, va impedir-ho. Ara ja fa un any que no hi ets. I avui et sento molt a prop. Molt. Potser la teva presència m'ajuda a relativitzar tot el que mha passat en un dia tan llarg. La vida de tant en tant et dóna empentes, però t'aixeques i tires endavant. La teva marxa va ser un cop fort. Eres la darrera àvia que em quedava, la iaia Peia, que de petit em feia les disfresses de Carnaval i el pa amb xocolata per berenar. I ara ja fa un any que no hi ets. El teu record m'ajuda a tirar endavant en moments complicats. Com avui.

diumenge, de setembre 18, 2011

Dos mesos a l’Ala Oest del Mercadal

M’agrada aturar-me, menys sovint del que voldria, i mirar enrera, i analitzar el camí recorregut. És un exercici molt recomanable i més en una feina com la que actualment estic fent. “Que el dia a dia no t’impedeixi planificar el llarg termini” em comentava aquesta setmana una companya de l’”altra banda”. Savi consell que m’està costant de seguir. Espero no tardar gaire a rectificar aquesta tendència, però un Ajuntament com el de Reus és una màquina molt complexa que et domina, a vegades et desborda per moments i et trenca els plans fets a primera hora del matí. Has de reaccionar ràpid.

Fa dos mesos que vaig arribar en el despatx de Direcció de Comunicació del número u del Mercadal i, des de llavors, han passat moltes coses. Unes primeres setmanes intenses van deixar pas a la corba descendent -que no aturada, ni molt menys- de l'agost i la remuntada ràpida del setembre. Rodes de premsa, presentacions, declaracions, actes públics… i alguna crisi. I molt de treball en equip. Divendres feiem balanç de 100 dies de Govern i podíem practicar aquest exercici tan recomanable de mirar enrera, avaluar la feina feta, i encarar amb més força un futur ple de reptes.

En moments com aquest divendres és quan te n’adones de l’evolució vertiginosa del món de la comunicació. Quan començava en aquest ofici, hi havia un temps de gràcia entre l’acció i la reacció de l’adversari polític. En aquesta època d’eclosió de mitjans digitals i xarxes socials quest termini s’ha escurçat fins la mitja hora escassa que hi hagut entre el final de la roda de premsa del govern de Reus i la reacció del principal grup de l’oposició. Deixaré l'anàlisi pels companys periodistes dels mitjans de comunicació.

I el mateix dia que el govern fa balanç dels primers cent dies, mor un dels grans, un mestre, un reusenc il•lustre: Ramon Amigó Anglès. Personalment feia molts anys que coneixia la seva tasca exemplar en la toponímia de les nostres comarques. Va ser el 1995 de la mà de la Carme Miquel, professora d’Història a COU i amb la qual vaig col•laborar en un recull toponímic de Torredembarra. Ella em va parlar d’aquest referent en aquest camp que just llavors començava a conèxier. Per alguna banda ha de córrer una llista de més de 200 renoms de Torredembarra. N’hi ha d’inofensius i d’altres que no encaixen bé els propietaris.

Setze anys després la mort de Ramon Amigó m’agafa treballant a Reus i donant a conèixer la notícia als mitjans i expressant el condol des de l’Ajuntament de Reus a un dels seus fills il·lustres, distingit amb la medalla d’or de la ciutat el 1994. Us deixo dos enllaços: un, l’article de l’alcalde, Carles Pellicer, sobre la figura d’Amigó, un altre, el post a El Món de Reus d’en Josep Baiges, que fa un parell de setmanes ha iniciat una segona part d’aquest blog emblemàtic. La primera etapa la podrem repassar en forma de llibre a partir del proper dia 22 i la segona l’haurem de disfrutar dia a dia.

dissabte, de setembre 10, 2011

Pep Guardiola, un referent



Diuen que molts pixem colònia quan parla Pep Guardiola. En el meu cas reconec haver quedat profundament impressionat pel discurs de l'actual entrenador del Barça quan aquesta setmana va rebre la medalla d'or del Parlament de Catalunya i haver miccionat grans quantitats de perfum del car. Vaig escoltar la seva intervenció en diferit, avisat ja de multitut de crítiques positives. Qui havia sentit en directe era la directora de Televisió de Catalunya i amiga de l'homenatjat, Mònica Terribas, que va estar brillant, sobretot en el final.

Sobre el discurs de Guardiola us haig de dir que coincideixo molt amb ell. Jo també sóc defensor del treball en equip, de l'esforç i del treball a la feina i de deixar fluir el talent sense por. M'agrada i disfruto seguir aprenent dia a dia de persones que en saben més que jo en molts aspectes de la meva feina i de la vida. També sóc un apassionat del meu ofici: la comunicació. L'he pogut viure des de diferents posicions, igual que Guardiola, abans jugador i ara entrenador. I gaudeixo d'aquells moments especials, en què tot quadra, com deia el tècnic blaugrana dijous.

El que més admiro d'en Pep és aquesta revalorització que ha aconseguit del sentit comú, acostumats a personatges públics que es mouen per la vida impulsats per tot menys pel menys comú dels sentits. Guardiola ha recuperat valors que els darrers anys estaven guardats en un calaix, plens de la pols del relativisme i la llei del mínim esforç. No, amics. Calen uns valors per fer les coses bé. I en aquest país i aquest moment, tan mancat de referents, Josep Guardiola s'erigeix com un model i un referent per a molta gent i aquest és el meus cas també. "Si ens aixequem ben d'hora, i treballem sense retrets, som un país imparable" és ja una frase mítica dins l'imaginari català.

Us deixo el seu discurs de l’altre dia al Parlament perquè el pogueu sentir si no ho heu fet ja. I una darrera recomanació: el llibre del bon amic Miquel Àngel Violan El mètode Guardiola, que us ajudarà a conèixer una mica més la filosofia del de Santpedor i com aplicar-la a les vostres organitzacions i a la vida.

dissabte, de setembre 03, 2011

El Punt, passat i futur

L'1 de setembre de va fer exactament dotze anys vaig començar a treballar amb contracte al diari El Punt. Ja portava gairebé tres anys de col·laborador de la secció d’Esports i la marxa de la Berta González em va permetre incorporar-me a la plantilla puntaire en aquesta secció. Era un diari jove, amb tres anys justos d'existència a les comarques tarragonines, i molt camp per córrer. D’aquella època recordo el redisseny del diari i la divisió en quatre edicions: Tarragona, Reus, Terres de l’Ebre i l’Alt Camp/Conca. Recordo també molta feina, moltes hores treballades, i molta il·lusió en aquest treball.

No vaig estar molt temps al Punt, però reconec que em va marcar profundament. Eren els inicis de la meva carrera professional i aquest diari va ser per a mi una escola. D'en Quim, en Joan, en Carles en vaig aprendre molt. L'ambient de la redacció em captivava, sobretot quan encara estava estudiant. M’agradava molt més el dia a dia de la redacció que no les teories de la comunicació que m’ensenyaven a l’Autònoma. Al Punt jo vaig estar quatre anys i mig entre co·laborador i auxiliar de redactor –fent tasques de redactor i algun dia de cap de secció-. Posteriorment encara vaig colaborar-hi esporàdicament i una bona temporada col·laborant amb la secció d'Esports el diumenge.

Per tot això observo amb una barreja de sentiments la fusió entre El Punt i l'Avui, que li ha fet perdre al projecte la personalitat que tenia a les nostres comarques. Hi continuo tenint bons amics i amigues en el nou rotatiu i per això desitjo que El Punt Avui és consolidi en un panorama comunicatiu tan complex com l’actual, amb l’aparició de l'Ara, l'edició en català de La Vanguardia i la crisi del mercat publicitari. El Punt ens ha marcat a diverses generacions de periodistes i als que hi vam treballar en algun moment sempre ens quedarà aquella filosofia de mitjà de comunicació. Endavant doncs!