dissabte, de setembre 30, 2006

Reflexions abans de la gran batalla

D'aquí just a un mes estarem en la innecessària jornada de reflexió. Potser per això vull escriure algunes reflexions sobre la precampanya electoral en què estem inmersos des que Maragall va anunciar la data de les eleccions anticipades. O abans. Si en la darrera convocatòria els socialistes eren i exercien de favorits ara aquest paper està reservat a CiU. Els convergents estan aplicant una estratègia de manual polític com és el del "carro guanyador". "Nosaltres guanyarem l'1-N, per tant pugeu al vaixell guanyador. Hi esteu a temps", ens diuen amb missatges més o menys explícits, al mateix temps que ens recorden que ells són els nacionalistes de veritat i que els seus governs eren sòlids i no oferien els espectacles del tripartit. Artur Mas és un líder consolidat després del procés estatutari i sempre poden treure a lluit Jordi Pujol. Recordem però que el 2003 els favorits van perdre les eleccions.
Els socialistes són l'altre candidat a ocupar la presidència de la Generalitat, però José Montilla no sembla acaba d'arrencar i poc queda de l'efecte que portava el seu nom, que alguns insistien a detectar fa unes setmanes, just després del seu nomenament. És molt gris aquest home i els cartells electorals transmeten aquesta imatge. Pot ser molt treballador, però els electors encara busquen una certa dosi de carisma, d'oratòria mínimament trempadora en un candidat a un càrrec tan important com la presidència d'un país. A Montilla se'l veu molt postís en els mítings, sobtetot quan alça la veu. Li manca credibilitat. Als socialistes els queda un mes per despertar aquell vot que diuen que no es mobilitza en els comicis autonòmics. Serà Zapatero l'encarregat de fer-ho? Només així poden guanyar les eleccions.
Esquerra Republicana remunta. Això diuen les enquestes. Dels pronòstics pessimistes dels dies posteriors al Referènfum de l'Estatut, que apuntaven a 15 o 16 escons, ERC ha tornat a la ratlla de la vintena. I d'aquí als 23 que tenen ara no els pot costar massa arribar-hi. Els republicans aposten fort amb el duet fantàstic Carod-Puigcercós i la manca d'inversions a Catalunya en els pressupostos generals de l'Estat del 2007 o el "pollastre" de l'aeroport del Prat està projectant cap amunt Esquerra convertint-la en imprescindible en un govern no sòcioconvergent.
El Partit Popular juga, com sempre, en un terreny de joc particular. Josep Piqué és un candidat que aporta un plus a un projecte polític limitat, però amb un vot ocult que no detecten les enquestes que el pot fer superar els 15 escons actuals, tot i els durs atacs que reben de totes bandes. I si acaben sumant amb CiU? I si les previsions de David Madí es fan realitat? Finalment Inciativa per Catalunya continua amb l'aposta anticonvergent -que algun dia es fixin amb Ezquer Batua a Euskadi- i de marca blanca -amb un plus ecologista- del PSC. I els sondejos, a més, els auguren algun escó més. Per tant, Saura i els seus van fent. La batalla electoral entra ara en el seu moment més àlgid i els atacs seran cada cop més radicals. I és que es juguen molt l'1 de Novembre.

dilluns, de setembre 25, 2006

La veritat cou

El darrer anunci de la Plataforma Pro Seleccions Catalanes, per promocionar el partit internacional Catalunya-Euskadi, ha aixecat una espectacular polèmica, que ha arribat fins a les Espanyes, després de les respectives "pataletes" del PP de Catalunya i els "freakys" de Ciutadans de Catalunya. L'anunci està ben fet i posa el dit a la llaga. Canta les veritats. Un nen amb una samarreta vermella li diu amb cara de pocs amics a l'altre nen que porta la samarreta de la selecció catalana que si no se la treu no pot jugar a futbol. Es treu la samarreta i el cor li batega fort. Una metàfora encertadíssima.
Recordo que a finals de la dècada dels 90 la Plataforma Pro Seleccions Catalanes va recollir més de mig milió de signatures a favor que les seleccions catalanes participesin en competicions oficials internacional. Jo també vaig signar. Va ser a l'Estadi Olímpic Lluís Companys -encara no portava el nom del president assassinat- aquell dia que Catalunya va golejar Nigèria 5-0. Era el 1998. Des de llavors hem vist moltes coses però n'hem aconseguit ben poques. Un cop o dos l'any la selecció catalana de futbol juga un partit de costellada amb seleccions cada vegada més de segona fila. Diversos esports repeteixen aquest trist esquema.
El cas de l'hoquei patins va fer obrir els ulls a molts. Només en esports molt minoritaris com el korfbol o el pitch and putt pot Catalunya competir deslligada d'Espanya. En l'hoquei patins, amb una selecció integrada només per catalans, la selecció espanyola ha de ser l'única de l'Estat, tot i que a la majoria de comunitats autònomes no en tinguin ni idea de que és un stick i en canvi al nostre país hi hagi una gran tradició en aquest esport. Des de Madrid ens han deixat les coses clares des de fa anys, però a Catalunya continua havent massa por i en alguns casos, auto-odi. Veurem si la polèmica al voltant d'aquest anunci fa despertar algunes consciències, adormides, anestesiades des de fa temps.

dimarts, de setembre 19, 2006

Del lerrouxisme al boadellisme

Feia anys que bramaven. Formaven una mena de triumvirat, de triada, que de tant en tant llençaven missatges enverinats i enverinadors contra tot el que tingués una mica de català. Boadella, Espada i De Carreras, assistits per personatges tan nesfastos com el "professor" de periodisme i exactor de pel·lícules pornogràfiques Ivan Tubau. Fa ja uns mesos van decidir muntar un partit polític i fer nolt de soroll amb l'objectiu d'obtenir algun escó al Parlament. Es veu que no per a ells el PSC és massa catalanista. Devien esperar que amb el dessallotjament de CiU del poder Catalunya canviaria d'una forma radical.

Va ser una sorpresa que cap dels tres caps visibles del nou partit no hagin volgut o pogut encapçalar la candidatura. Li ha tocat a Albert Rivera, un jove fins ara desconegut. Aquest cap de setmana ho entès tot. La imatge de Boadella, De Carreras o Espada despullats en un cartell electoral hauria estat poc estètica. En canvi, un jove amb un cos molt més proper al cànon Danone atraurà algun vot més. En la presentació de la candidatura a les eleccions al Parlament aquest dissabte al Palau de la Música es detecten moments força surrealistes, com el discurs de Tubau, dient que "li sua la polla Catalunya", inspirant-se en Rubianes, o l'abscència de Boadella i la lectura de les seves paraules, senpre tenyides d'un ressentiment malaltís, des de l'escenari.

Poden treure agun escó Ciutadans de Catalunya? Doncs crec que sí. Almenys per Barcelona. La combinació d'un discurs que cala en alguns sectors del nostre país i detalls com el cartell del candidat "en pilotes" és un cóctel que hauria de preocupar socialistes i populars -perquè aquesta gent va molt d'esquerres però tenen més molt més comú amb el PP del que ens volen fer creure-, Aquests són els graners del vot boadellista, el nou lerrouxisme que torna un segle després. Perquè per molt que hi hagi un cap de llista, el gurú continua sent el director dels Joglars assistit pels summes sacerdots Espada i De Carreras. A més, la cobertura mediàtica està sent molt gran per un grup extraparlamentari. Tinguem en compte que quan el dia 1 de novembre anen a votar no hi haurà només sis paperetes electorals sinó almenys una quinzena. Alguns mitjans de comunicació haurien de fer una reflexió sobre la notorietat que estan donant a aquest nou partit.

Ciutadans de Catalunya animaran la campanya electoral. D'això no en dubteu. Però el més greu és que hi haurà gent que els votarà. Alguns conscients del que van a fer i altres per portar la contrària o fer la gracieta. Exemples en trobareu alguns en eleccions municipas, com la CORI d'Ariel Santamaria a Reus: un personatge vestit d'Elvis Presley amb un programa electoral tan original com freaky, va quedar a un rapat de vots d'obtenir un regidor. Però en el cas de Ciutadans de Catalunya és molt greu que un partit que es basa en mentides flagrants, com que el castellà està discriminat a Catalunya, pugui tenir representants en una cambra de representació popular com el Parlament.

dissabte, de setembre 16, 2006

"Salvador". Aneu-la a veure

En la cartellera dels cinemes hi ha actualment una majoria aplastant de pel·lícules prescindibles. Hi ha una minoria de pel·lícules interessants, perquè diverteixen i/o fan pensar. També m'atreviria a dir -sense que vulgui semblar pedant- que hi ha pel·lícules imprescindibles i "Salvador" n'és una. La campanya de promoció del film està sent molt forta -hi ha Mediapro i el "Rei Mides" Jaume Roures al darrera- i la la majoria de gent aficionada al cinema n'ha tingut notícia de la seva estrena. Ara cal fer fer el gest d'anar-la a veure. I us animo a fer-ho.

Que hi trobareu en aquestes dues hores i mitja de pel·lícula? Una història que no et deixa indiferent. Els que ploren al cinema vessaran alguna llàgrima. Altres sentireu ràbia davant d'una gran injustícia. Altres coneixereu que era en realitat el franquisme quan quedaven escassament dos anys per la mort del dictador. No és la imatge edulcorada del 600 i les sueques a la Costa Brava que ens volen vendre alguns. A l'Estat espanyol hi havia una dictadura i la pena de mort s'aplicava. És el que li va passar a Salvador Puig Antich, executat al garrot vil el març de 1974.

La pel·lícula està ben feta i no és estrany que l'hagin triat com una de les tres candidates per anar als Òscars representant l'Estat espanyol. Es fan poques pel·lícules amb un tema com el de "Salvador", un executat pel règim franquisme, i retrata una època que molts que veuran el film l'han viscut en primera persona. Però la majoria de catalans d'aquella època no eren lluitadors contra el franquisme. Només una minoria arriscava la seva vida per intentar acabar amb la dictadura. Sinó fos així Franco no hauria mort al llit. Sovint em pregunto que hauria fet jo si enlloc de néixer el 1977 ho hagués fet un quart de segle abans. Hauria fet com Salvador Puig Antich o m'hauria quedat a casa lluny de la política i la lluita armada? Francament, no ho sé. No em veig, però, en la pell de Puig Antich, amb aquesta enteresa que afronta el procés judicial i la seva execució (assassinat).

El que tinc clar és que el franquisme va ser una dictadura i que la democràcia actual va arribar a través d'una transició i no d'una ruptura o una revolució. També m'emprenya que hi hagi un partit polític que és el segon més important del Congrés de diputats, que no condemna el franquisme, un règim criminal autor de crims com l'execució de Puig Antich. Al llarg de la pel·lícula trobarem detalls i personatges que són com pinzellades mestres. El botxí és impressionant. Ell fa la seva feina i vol anar ràpid, però costa molt assassinar Salvador amb un estri tan vil com aquell garrot. Hi ha moments que si no fos pel dramatisme de la situació semblarien humorístics. O el guardià de la presó, que acaba jugant a bàsquet amb el protagonista i cridant "fills de puta" als policies i militars presents en l'assassinat de Puig Antich. No explicaré res més. El final ja se sap només començar la pel·lícula, però l'emoció està garantida. Aneu a veure "Salvador". No us n'arrepentireu.

dilluns, de setembre 11, 2006

Torredembarra diu no a Muntanyans II


Mai no he cregut massa en les manifestacions. Al llarg de la meva vida n'he anat a algunes però amb prou feines ompliria els dits d'una mà. Aquest diumenge vaig assistir a la manifestació contra el pla parcial de Muntanyans II. I no ho vaig fer com a periodista amb voluntat d'informar els lectors del mitjà pel qual treballo sinó com a ciutadà que està en contra de la construcció de 550 habitatges d'alt stànding en una zona que té la missió de connectar una zona humida amb l'interior, que ha estat declarada inundable per la Generalitat i que la voracitat de les empreses constructores volen convertir en ciment l'únic espai encara sense urbanitzar entre la via del tren i la carretera N-340.

Em va sorprendre la gran afluència de gent a la concentració. No direm cap mentida si xifrem en 500 persones els manifestants. Hi eren els que des de fa gairebé dos anys formen la Plataforma Salvems Els Muntayans, representants d'altres entitats ciutadanes i de partits polítics, però també ciutadans que estan emprenyats amb aquest procés d'urbanització salvatge i tenen ganes de fer-ho públic sortint al carrer. L'ambient va ser molt festiu, però també reivindicatiu i de consciència cívica.

El missatge és clar per Ajuntament, Generalitat i Govern Central. El poble de Torredembarra vol que es paralitzi el pla parcial Muntanyas II. Primer els receptors han de voler rebre el missatge -alguns han demostrat un autisme preocupant fins ara- i després cal articular les accions per portar a terme aquesta paralització. L'empresa constructora ho posarà dificilíssim perquè allà hi vol i hi pot fer molts, molts diners, però l'Administració hauria de ser capaç de satisfer la demanda ciutadana. És un camí complicat, però almenys s'ha d'intentar i fins ara hi ha protagonistes d'aquesta història que no han fet ni el gest d'escoltar i s'han enrocat en unes posicions que fan pensar coses molt estranyes a alguns.

Aquest diumenge he tornat a creure que sortint al carrer es pot canviar alguna cosa. La imatge de centenars de persones recorrent el carrer Antoni Roig amb l'esperança de poder aturar la urbanització salvatge del nostre litoral queda ja per a la posteritat. Hem d'esperar ara que alguns governats superin -o vulguin superar- aquest autisme demostrat fins ara i, per una vegada s'apropin a la gent. Portem ja uns quants mesos que l'aire fresc que va representar la moció de censura de l'octubre del 2004 s'està corrompent i s'està convertint en irrespirable. Els que han d'obrir les finestres per tornar a fer respirable l'atmosfera esperem que hagin rebut aquest i altres missatges.

dilluns, de setembre 04, 2006

Medalla d'or i menys caspa

La selecció espanyola ja és campiona del món de bàsquet i el futbol queda gairebé com l'unic gran esport per equips en què el combinat estatal mai ha guanyat el màxim títol planetari. Les seleccions de futbol i bàsquet van començar els campionats del món d'aquest estiu de la mateixa manera: com a favorits a la victòria. La diferència és que sobre el terreny de joc Gasol i companyia van demostrar arguments per aconseguir aquest èxit, mentre que els nois de Luis Aragonés van guanyar els rivals fàcils i quan els va tocar el primer conjunt amb cara i ull, França, a vuitens de final, van caure estrepitosament.
Però encara hi ha una diferència més important i és que la caspa, l'espanyolisme ranci del toro i la bota de vi, ha estat residual en el seguiment de la selecció de bàsquet. El nacionalisme espanyol ha despertat tard, quan ja veien la medalla d'or com a una realitat., i no ha desplegat tota la seva energia. Amb el futbol, la marea rojigualda havia començat setmanes abans que la pilota comencés a rodar a Alemanya. Fins i tot a Gasol li diuen Pau i no Pablo, que ja és molt. Ha estat la victòria de dotze homes i un seleccionador que en saben molt de jugar a bàsquet i no d'uns futbolistes que es creuen herois d'un imperi crepuscular i els manca l'esperit guanyador i els sobra un entorn caspós i ranci que crea una atmosfera irreal. Felicitats als herois del Japó.