dijous, de febrer 04, 2021

Illa, Mas i Mayor


Ara que ha arrencat aquesta atípica campanya electoral, el suposat efecte Illa em recorda cada cop més aquell Artur Mas del 2012 amb els braços oberts als cartells electorals, com si estigués a punt d’obrir el Mar Roig.
Una primera frase que farà que alguns i algunes us exclameu. M’explico una mica. Mas va avançar les eleccions al Parlament un parell d’anys per aprofitar el lideratge d’aquell incipient Procés i transformar els 62 escons en una majoria absoluta. Però es va quedar amb 50 escons, mentre que l’Esquerra liderada per primer cop per Oriol Junqueras va créixer fins a convertir-se en la segona força a la cambra catalana. El tret li va sortir al líder de CiU per la culata.

La decisió de prémer el botó de l’avançament electoral la va prendre el sanedrí convergent amb enquestes sobre la taula. Però a partir d’aquell moment, hi ha moltes coses que no pots controlar, com unes clavegueres de l’Estat que començaven a fer de les seves o uns rivals polítics que jugaven les seves cartes. Els socialistes també han premut un botó: el del relleu de Miquel Iceta per Salvador Illa, que ha deixat de tenir marxa enrere aquesta setmana, amb la dimissió d’Illa com a ministres de Sanitat i la presa de possessió d’Iceta de la cartera d’Administració Territorial i Funció Pública.

Els PSC i el PSOE confien que, amb el suport del TSJC, el suposat efecte Illa els permeti guanyar les eleccions -com Mas aspirava a la majoria absoluta fa 9 anys- i bastir una aritmètica que els permeti arribar a la presidència de la Generalitat. Però igual que Mas el 2012, hi ha variables que Illa i el seu equip no controlen i la principal és l’evolució de la pandèmia i els seus efectes en el comportament electoral. L’índex d’abstenció és difícil de preveure i encara més quins seran els partits que patiran més l’efecte de la baixa participació més que probable el 14-F.

Les darreres enquestes de 2012 ja detectaven el canvi de tendència respecte les projeccions demoscòpics d’unes setmanes enrere i el retrocés del vot convergent, que finalment es va concretar la nit electoral. Les enquestes cada cop són menys fiables a causa de la volatilitat del vot i l’excessiva “cuina” per afavorir els interessos de qui les ha encarregat o la tendència del mitjà de comunicació. S’han d’agafar en pinces, llegir bé la lletra petita i intentar analitzar-hi tendències. Aquest 2021 Illa és podria convertir en el Mas de 2012, en el protagonista del compte de la lletera electoral. El 14 de febrer ho sabrem. O no.

I un darrer apunt. La candidatura d’Illa també em recorda també la de Mayor Oreja a la lehendekaritza el 2001. Llavors, el PP va mobilitzar tot el seu govern i aparell mediàtic convertint aquella convocatòria electoral en una gran batalla entre el nacionalisme basc i el nacionalisme espanyol amb el socialista Redondo Terreros fent un seguidisme escandalós del Mayor Oreja. El PSOE encara ha anat més enllà, utilitzant el CIS com un arma més de campanya. L'inusual soondeig "flash" a l'equador de campanya n'és exemple més escadalós.

El que va aconseguir el PP fa vint anys va ser mobilitzar el vot contrari al llavors ministre més en valorat del Govern Aznar i Juan José Ibarretxe va continuar com a lehendakari. Va caldre la il·legalització vuit anys després de la candidatura abertzale per portar el socialista Patxi López a un efímer pas per la lehendekaritza I no vull donar idees-, que tornar a estar en mans del PNB i amb el suport socialista. La política és cíclica i canviant colors i persones molts patrons electorals es repeteixen. Mayor, Mas i Illa: tres casos amb certes similituds en tres dècades diferents.

diumenge, de gener 03, 2021

Cadascú té el seu 2020


El timeline de les meves xarxes socials s’omple aquest darrer dia de l’any de missatges de comiat al 2020 que van des de l’alegria per deixar enrere aquest any fins a l’insult cap a aquestes quatre xifres. El 2020 ha estat un any que no passarà a la història per grans fites i alegria desbordada, però ha estat tan dolent d’una forma generalitzada? M’atreviria a dir que hi ha moltes persones per les quals el 2018 o el 2019 van ser pitjors altres que el 2020 no ha estat un mal any, sinó un bon any. Penso en sectors com la informàtica o el del moble, per exemple. El teletreball i haver de passar més hores a casa els ha suposat un volum de negoci més gran. Aquest any 2020 també ha estat el de la consolidació d’aquest mitjà, el Torredembarra Actualitat, fent-nos més forts després de superar adversitats imprevistes.

Però cal reconèixer que el 2020 passarà a la història com un any dolent, a l’estil del 2008, el 1929, 1918 o el 1333, per posar alguns exemples. Portarà aquest estigma per la doble condició d’una pandèmia sense precedents i una crisi econòmica de dimensions encara desconegudes. Són milions de persones a tot el món que han patit el coronavirus de forma indirecta o indirecta o l’aturada econòmica que ha provocat. Centenars de milers de morts, milions de persones amb seqüeles d’una malaltia encara desconeguda i desenes de milions en situacions econòmiques complicades.

Però hi ha molta gent, que més enllà del confinament, no ha vist afectada massa la seva vida per la Covid-19, ja sigui perquè les “bombes” no han caigut massa a prop o la seva vida laboral no s’ha vist alterada en excés. Només cal veure l’actitud d’algunes persones pel carrer o dins de les seves cases, reunint moltes persones de bombolles -un dels conceptes que hem après aquest any- diferents, mentre la mascareta brillava per la seva absència o enmig dels deliris alcohòlics adoptava el paper voleiant semblant al de les corbates al tram final de les bodes.

I encara us diré una altra cosa: el 2020 encara no ha acabat. El que fem aquest divendres a la nit és només canviar la fulla del calendari. Aquests primers mesos de l’any 2021 no seran gaire diferents als darrers de 2020. Els experts ens avisen d’una tercera onada de la malaltia potencialment molt perillosa, fruit d’haver volgut celebrar les festes nadalenques de forma més coral que els nostres veïns europeus. El 2021, amb una mica de sort, començarà amb l’arribada del bon temps, amb el canvi de l’estació hivernal a la primavera i quan la vacunació massiva comenci a fer el seu efecte.

Potser està soc una mica pessimista, però el 2020 tampoc no ha estat un bon any per a mi. I no he patit el coronavirus ni la meva vida familiar i laboral s’ha vist afectada de forma prou limitada. Però en la meva història particular el 2020 passarà a la història com l’any que es va morir el meu pare. I encara em puc considerar mínimament afortunat per haver-lo pogut acomiadar sense les restriccions tan dures i inhumanes de l’inici de la pandèmia. Unes setmanes després es va morir una tieta-àvia -ara ja només me’n queda una- accentuant aquesta sensació d’un 2020 que s’emporta trossos de la meva vida i em fa sentir una mica més gran.

El que us deia: cadascú té el seu 2020. Bon any 2021, comenci quan comenci!


Article publicat al Torredembarra Actualitat

diumenge, de desembre 20, 2020

LLIBRES l ETA i Batista (i també Torredembarra)

En un dinar davant del mar a Torredembarra, del qual tinc un testimoni, el meu amic Antonio Sonsona, Madariaga va afirmar taxativamemt: “Fuimos nosotros.”

El darrer llibre de l’Antoni Batista, ETA i nosaltres, també passa a Torredembarra. En aquesta frase de la pàgina 92, qui va ser fundador d’ETA, Iulen de Madariaga, reconeix en un àpat davant la façana marítima del nostre municipi que va ser l’organització terrorista, sense l’ajuda de la CIA, qui va matar el cap de govern franquista Luis Carrero Blanco. Aquest suport dels serveis d’intel·ligència nord-americans en el magnicidi era una versió que els serveis secrets franquistes havien escampat. De fake news ja n’hi havia quan no existia internet.

El desè llibre sobre ETA de Batista és una delícia per diverses raons. Una primera és que és un repàs molt exhaustiu de la història de l’organització des de la fundació a la seva dissolució —perquè ETA ja està dissolta malgrat que molts s’entestin a dir que continua existint. Els qui ja hem complert més de trenta anys tenim una determinada relació amb ETA i el conflicte basc segons la generació a la qual pertanyem. És el meu cas. Mentre capítols com els primers atemptats o judicis com els de Burgos són imatges de TV o capítols de llibre i la massacre d’Hipercor em trasllada a la infantesa, recordo molt clarament què feia la nit que van assassinar Ernest Lluch. Tots tenim la nostra relació emocional amb ETA.

M’ha interessat molt com Batista, en alguns moments del relat, passa de ser observador a protagonista. O almenys secundari de luxe. Entre els anys 2003 i 2008 va formar part de l’equip de comunicació del govern català i va tenir un paper actiu en les relacions entre ETA i el seu entorn amb l’executiu encapçalat per Maragall i després Montilla. En una primera etapa a l’equip de Josep Bargalló com a conseller primer. Torna a aparèixer Torredembarra. Molt interessant també és la incursió de Batista en el conflicte irlandès i dels aprenentatges que en podem treure per Euskadi. Per La Vanguardia, a finals dels noranta, va seguir el procés de pau de Stormont i el Congrés Extraordinari del Sinn Féin que havia de ratificar l’alto al foc definitiu per l’IRA. Per les pàgines del capítol 17 desfilen Gerry Adams, Martin MacGuiness, Tom Hartley… però també Ian Paysley, John Major i el Príncep Carles.

ETA i nosaltres és també un manual de periodisme, de com fer bon periodisme. És el que Batista denomina la polifonia de veus, documentant-se primer i buscant després el testimoni dels diferents implicats en un conflicte tan complex com el basc. Però també és molt didàctic explicant com accedir a aquestes veus sovint oposades, superant els obstacles, els anticossos que pot generar el periodista. L’exemple més paradigmàtic és Jon Idígoras. Un capítol que arriba a ser entranyable. El llibre de Batista és un manual de com fer bon periodisme  d’investigació, que res té a veure amb el periodisme de filtració, de dossiers, tan estès actualment. ETA i nosaltres hauria de ser obligatori a les facultats de periodisme.

Són 260 pàgines que es fan molt agradables de llegir —i segur que encara més de rellegir— per com les escriu l’autor. Et tracta com a lector intel·ligent, amb aclucades d’ull i fina ironia que abundant en tots els capítols. Us animo a llegir, doncs, no només aquest llibre sinó també els anteriors que l’autor torrenc ha escrit sobre ETA i el conflicte basc. I és que hem d’estar orgullosos que la persona que sap més sobre el conflicte basc —almenys de fora d’Euskadi— i que ha volgut compartir-ho en centenars d’articles i una desena de llibres visqui entre nosaltres.

Article publicat al número 14 del Torredembarra Actualitat

dilluns, de novembre 23, 2020

Villaró treu del calaix una gran història: La companyia nòrdica

Aquest és un article que feia setmanes que tenia pendent després d’haver gaudit altre cop amb la lectura d’una novel·la de l’AlbertVillaró, un autor que en els últims anys se m’ha convertit en imprescindible quan publica un nou títol. La companyia nòrdica no és ni la quarta entrega del seu particular oficial de la policia andorrana ni una nova ucronia amb el teló de fons d’un Catalunya independent, sinó una cosa encara millor: transformar aquella història que dormia durant anys al fons d’un calaix en una novel·la. Una història que parteix del dietari d’un jove soldat prussià que li va caure a les mans quan era arxiver municipal a la Seu d’Urgell l'any 1997. Músic i botànic, Ulrich Von Wilamovitz va participar en la Primera Guerra Carlina.

La novel·la està ambientada doncs el 1837, en plena primera Carlinada al Pirineu català, que curiosament és el mateix any que Raül Garrigasait situa la seva torbadora novel·la Els estranys, Premi Òmnium 2018. Però enlloc de la Solsona de Garrigasait, Villaró tria el Pirineu per ambientar la seva novel·la i el converteix en un particular Far West, una terra salvatge i ancestral on pot passar de tot en un temps en què Europa viu una lluita sense quarter entre els que volen deixar enrere l’antic règim i entrar a la modernitat i els qui es resisteixen a fer-ho. La Primera Guerra carlina, sovint oblidada, n’és un exemple paradigmàtic

Per aquest Pirineu atàvic, Villaró hi situa una sèrie de personatges que acaben confluint en la investigació d’uns fets que ara en podríem dir paranormals, carn de Quarto milenio, el programa de Cuatro. El jove soldat prussià, Ulrich von Wilamovitz, que s’uneix a la causa del rei Carles enfront dels cristins, és el fil conductor de la història i, al seu voltant orbiten altres protagonistes del relat, entre els quals destaquen el pare Cebrià, un monjo fugit de Montserrat que uneix en la seva persona la fe i el rigor científic, i la Mina, que els fa de guia pels camins i colls de la serralada.

Però per aquest relat hi discorreran també personatges històrics com el capitost carlí Ros d’Eroles o l’escriptora Jan Eyre, que arriba a l’Estat espanyol per fer una crònica periodística d’aquest conflicte bèl·lic que genera curiositat a l’altra banda de l’Atlàntic. Amb La companyia nòrdica, Villaró aconsegueix crear una atmosfera que la converteix en un dels títols destacats que han aparegut en aquest any tan estrany i complicat com està sent el 2020, una bona elecció per aquest Nadal en què passarem, -o hauríem de passar- menys temps a taula i més llegint.

  

divendres, d’octubre 16, 2020

Adeu a un dels últims pagesos de la Torre


En aquest article us podria parlar de la tristor que sents quan es mor el teu pare. O de la solitud profunda que experimentes quan estàs dret en el primer banc de l’església, amb el seu fèretre gairebé a tocar. Però no ho faré. Almenys en aquestes línies que podreu llegir a continuació. Us volia parlar de qui era el meu pare, l’Anton Salvat Coch (1941-2020). La majoria dels qui llegireu aquest article no el vau conèixer, perquè un dels trets de la seva personalitat era la discreció. Fins i tot ho ha estat afrontant la seva mort, sense fer soroll, amb aquella paciència que també tenia, imprescindible per ser un bon pagès. Era un bon pagès, perquè ja ho era el seu pare i també el seu avi. La terra es porta a la sang i es transmet generació a generació.

Però l’Anton també va ser capaç d’afrontar amb valentia la revolució tecnològica que va viure el camp català els anys seixanta. Va aprendre a fer anar el tractor per realitzar les feines que el seu pare havia fet amb la mula. A conduir una furgoneta per anar a vendre a Tarragona, un trajecte que abans feien en carro. Va introduir nous cultius gràcies a la millora de la qualitat de l’aigua i interpretant els canvis en les demandes del mercat. Tot això ho va fer amb el treball en equip amb el seu germà Josep Maria. Es complementaven amb una perfecció que, els estius que vaig ajudar-los a l’hort, només podia fer que admirar. 

Tots dos van ser capaços de tirar endavant l’explotació agrícola familiar en una època molt complicada per a la pagesia, a partir dels anys setanta i vuitanta. Hi va dedicar moltes hores. De sol a sol, literalment. Les vacances no existien. Potser per això el meu pare va comprendre amb naturalitat que la seva seria la darrera generació de la família que es dedicaria a la terra i va acceptar que els seus fills busquessin altres camins laborals a la seva vida. Va treballar la terra fins que la salut li ho va permetre, perquè, si n’hagués disposat, hauria anat al tros fins a l’últim dia, encara que aquest fos petit.

Per ser un bon pagès cal ser bona persona. I mon pare ho era. Que jo ho digui no té gaire valor, però que ho diguin molts dels seus convilatans o col·legues de municipis propers és diferent. Era afable i costava molt que es barallés amb algú. L’austeritat també era un dels trets del seu caràcter. No li calien luxes. En tenia prou amb una feina que l’apassionava i una família que estimava i l’estimava. I si el Barça guanyava, millor.

L’Anton Salvat Coch ha estat un dels darrers pagesos de la Torre, que ara ja es poden comptar amb els dits d’una mà en una societat que s’ha allunyat ràpidament del camp. Ho va escriure a Facebook hores després de la seva mort un jove col·lega seu, el també torrenc Daniel Rovira: La pagesia de la Torre està de dol.

Foto: L’Anton Salvat conduint la carrossa del rei negre en la cavalcada de Reis de 1964. / ARXIU FAMÍLIA SALVAT

dilluns, de juliol 13, 2020

Castillo s’ha mogut. Sortirà a la foto de 2023?


En aquells anys de majoria absolutíssima socialista al Congrés espanyol, va fer fortuna aquella frase d'insigne jacobí i número dos del PSOE Alfonso Guerra: “El que mueva no sale en la foto!”. Doncs l’etern outsider del socialisme tarragoní, Carles Castillo s’ha mogut. Ha anunciat en una carta als militants que no formarà part de les llistes al Parlament, on porta dues legislatures ocupant un escó. Ho fa "cansat de donar-se de cara contra una paret." La més més espectacular de les travetes que ha patit de forma sistemàtica va ser en les darreres eleccions catalanes, quan al·legant motius de quota femenina, la vallenca  Rosa Maria Ibarra li va passar per davant en la llista al Parlament. De res li va servir guanyar les primàries a casa dels inventors de les primàries, com ell mateix afirma en la carta que ha escrit.

Castillo ha sabut alimentar en els ja uns quants anys que porta en política institucional aquesta imatge de polític outsider, d’etern enfant terrible -tot i que ja té 45 anys- a l’esquerra del suposat partit d’esquerres, més catalanista que un partit que encara es defineix com a catalanista, un esperit lliure capaç de visitar Oriol Junqueras a la presó. Tot això en un partit tan jeràrquic com el PSC el fa difícilment digerible. Castillo és aquell polític més apreciat per els seus col·legues d’altres partits que per al seu propi. Lloat per periodistes i militants, però poc valorat per l’aparell socialista i els que remouen les cireres a la seu de Ramon y Cajal.

El 2015 ja va deixar l’Ajuntament de Tarragona, on ocupava un escó des de 2003, i va tornar a fer d’advocat, per reaparèixer després com a candidat al Parlament, malgrat no ser el favorit de la direcció socialista tarragonina. Ara, Castillo fa una maniobra semblant, amb l’horitzó de 2023 i la incertesa en la successió del cada cop més devaluat Josep Fèlix Ballesteros. Un nou enroc per preparar l’atac. Li sortirà bé la jugada? Apareixerà enmig de la foto de la candidatura socialista que el 2023 voldrà recuperar el feu perdut en mans del republicà Ricomà? Jo, per si de cas, em compraré una bossa de crispetes.  

dilluns, de juliol 06, 2020

La convergència encara és lluny


Assistim amb una certa estupefacció a la fragmentació extrema de l’antic espai convergent. En deu anys hem passat d’una sola coalició, Convergència i Unió, que va quedar a només sis escons de la majoria absoluta del Parlament de Catalunya a una amalgama de partits i marques electorals que tendeixen a una divisió cap a l’infinit. PDECat, Junts per Catalunya, La Crida, PNC, Convergents, Lliga Democràtica, Lliures Units per Avançar... El Procés independentista ha produït un terratrèmol sense precedents al mapa polític català i a l’espai de la dreta nacionalista, ara majoritàriament independentista, és on el fenomen és més evident.

L’antic espai convergent era el paradigma del partit catch all, que, amb Jordi Pujol al capdavant, podia recollir vots des d’independentistes convençuts als autonomistes més que moderats, des de socialdemòcrates a liberals. Aquesta fórmula era possible en un marc autonòmic, en aquell anomenat oasi català dels vuitanta i fins en entrat el segle XXI i amb una Esquerra Republicana castigada periòdicament per relleus traumàtics i escissions caïnites. Entrant en la tercera dècada del segle XX, trobem una Catalunya amb un independentisme consolidat per sobre del 40% i una Esquerra forta i unida darrera del liderat d’Oriol Junqueras, malgrat estar empresonat.

En canvi, l’espai post-convergent té un líder a l’exili, Carles Puigdemont, i no té un lideratge clar dins del país. A pocs mesos de les eleccions catalanes que tornarà a condicionar el sistema judicial espanyol, no se sap ni la marca o marques amb que acudiran a les urnes i encara menys el seu cap de cartell. Circulen més d’una desena de noms. I en aquest ecosistema remogut, els diferents sectors i personalitats juguen les seves cartes, fundant partits com en el cas de Marta Pascal, marcant terreny com els barons del PDECat o enarborant la figura de Puigdemont l’entorn del president a l’exili i anunciant la creació d’un nou partit.

Estic d’acord amb Toni Aira que caldran algunes convocatòries electorals per definir el futur d’aquest espai i si pot tornar a convergir en una sola coalició o candidatura o està condemnada a una divisió que afavorirà el seu rival a l’electorat independentista, Esquerra Republicana. En aquests moments el gran avantatge post-convergent és que el lideratge de Pere Aragonès de cara als propers comicis catalans no acaba de consolidar-se. Però ERC està unida i, en canvi, l’univers que gravita al voltant del carismàtic Puigdemont està marcat per la divisió. I si una cosa castiga el votant és la divisió.