El gran moment d’Alejandro Fernández va ser el juny de 2011. Llavors va acaronar el seu somni: ser alcalde de la seva ciutat després de fer història amb 7 regidors. Però des de Barcelona, CiU va tallar les ales al pacte que tenia lligat convergents i populars a Tarragona i va deixar que Ballesteros seguís governant. En les darreres municipals, el PP va quedar per darrera de Ciutadans i gairebé perd el quart regidor. I el febrer passat, Fernández es va convertir en primer tinent d’alcalde amb l’”original” pacte amb socialistes i Unió, que li ha permès ser alcalde, però només en funcions.
L’ascens d’Enric Millo a delegat del Govern ha situat Fernández com a portaveu del PP al Parlament, on ben segur podrà fer lluir la seva esmolada oratòria i la seva projecció pública augmentarà exponencialment. La seva candidatura a liderar el PP de Catalunya és només qüestió de temps. El panorama al grup municipal de Tarragona és més complicat. El seu successor natural, Jordi Roca, ara Madrid, ja no en forma part, i el nou primer tinent d’alcalde, José Luis Martín, de tarannà discret, té qualitats, però el lideratge no n’és un. No oblidem però que estan al govern. És l’herència que els deixa Alejandro, que ha pogut trobar el moment ideal per canviar Tarragona per Barcelona.
Publicat al setmanari NotíciesTGN
Aquí podeu llegir i comentar reflexions, pensaments, crítiques que de tant en tant vaig penjant. Política, comunicació, llibres... i de la vida en general. Més o menys el que els qui en saben diuen que no ha de ser un blog
dijous, de novembre 24, 2016
dimarts, de novembre 08, 2016
Tarragona 2018: la culpa, de Madrid
Els Jocs Mediterranis de Tarragona s’endarrereixen un any per
culpa de Madrid. Aquest argument tan explotat pel nacionalisme i
l’independentisme català durant dècades i criticat durament pels unionistes, li
ha servit a l’alcalde socialista de la capital tarragonina per a justificar la
suspensió dels Jocs, un fet sense precedents en aquest tipus d’esdeveniment
esportiu. El govern en funcions que ha regit els destins de l’Estat espanyol
durant deu mesos és l’únic responsable del ridícul internacional que ha fet
Tarragona.
Pocs dies després que finalment hi hagi un president i un
govern espanyol que ja no està en funcions, l’alcalde Ballesteros confirma, amb
el millor dels seus somriures, que els Jocs seran el 2018. I ho seran encara
que no hi ha cap compromís signat per part del govern espanyol que els dotze
milions que falten per completar el pressupost arribaran. Recordem que el
primer dia de la darrera campanya electoral espanyola, la vicepresidenta,
Soraya Sáenz de Santamaria, va anunciar amb bombo i plateret l’aportació de 3
milions als Jocs aprovada pel Consell de ministres (en funcions). Cinc mesos
després encara no han estat ingressats.
Però Ballesteros té molta confiança, tota la que li falta a
la ciutadania. Tanta que no hi ha cap dimissió ni cap canvi en l’equip dels
Jocs. En cap moment tampoc ha fet servir la paraula fracàs, quan el comitè
organitzador ha estat incapaç de complir a temps l’encàrrec del Comitè
Internacional, que s’ha vist obligat a prendre una decisió excepcional: donar
una any de pròrroga. Una pregunta: si a principis de la setmana passada la
Fundació dels Jocs del Mediterrani s’hagués trobat ingressats 12 milions
d’euros al banc es podria organitzar l’esdeveniment esportiu amb garanties
d’èxit?
Al batlle tarragoní li sobra autoestima, il·lusió i
confiança, quan la gran majoria de ciutadania tarragonina fa dies que en va
molt faltada de totes tres. D’autocrítica, ni un gram. I dubtes? Molts. Més que
mai.
Article publicat al setmanari NotíciesTGN
Subscriure's a:
Missatges (Atom)