dijous, de juliol 29, 2010

S’ha acabat el mandat?

Deia un president la Generalitat que en política es pot fer de tot menys el ridícul. En la política torrenca hem vist de tot la darrera dècada, però l’actual mandat està superant totes les espectatives -negatives, és clar- i la sensació que els nostres polítics estan fent el ridícul es cada cop més estesa, sobretot fora del nostre municipi, on els que segueixen la política esperen ja el pròxim “número” del ple torrenc, tot i que el llistó del ple extraordinari del passat 14 de juliol està molt amunt. Però per als nostres Sergeis Bubka de la política res és impossible.

És més que discutible des de molts punts de vista, però es pot convocar un ple extraordinari per aprovar a mitjan mes de juliol els pressupostos municipals del 2010. També es pot convocar aquest ple aprofitant que una regidoira de l’oposició està de vacances i no pot assistir. Èticament ja seria més discutible i més tenint en compte que el govern està en minoria i aquesta abscència esdevé decisiva per tirar endavant els comptes municipals.

Però el més al•lucinant ve quan s’ha de votar l’urgència del ple i cal una majoria absoluta de la qual el govern, amb només vuit vots de disset, teòricament no disposa. Una novena mà s’alça i permet aprovar l’urgència del ple. Concretament era la del regidor de l’Alternativa Baix Gaià, Lluís Suñé, que minuts abans havia anunciat que s’abstindria en aquesta votació. Ràpidament avisa de l’error però l’alcalde fa valer allò de “Santa Rita Rita Rita…” i no accepta la repetició de la votació. Protestes de l’oposició, laments, greus acusacions contra l’alcalde… però els pressupostos tiren endavant. Tot molt estrany, fregant la irrealitat i un terreny adobat per les teories de la conspiració. Per cert, cada cop més esteses.

El panorama després de la batalla pressupostaria és que poca cosa podrà fer fins el final de mandat aquest governb. Deu mesos que tot indica que seran perduts per Torredembarra i que justifiquen un canvi en la llei electoral que permetés avançar les eleccions locals en situacions com les que actument viu el nostre ajuntament.
Les ferides entre govern i oposició són més profundes i vives que mai. El govern està en minoria i li costarà moltíssim trobar aliats després d’aquesta manera tan “sui generis” d’aprovar els pressupostos. L’oposició ja fa mesos que ha descartat una moció de censura que tindria ben poca lògica a tants pocs mesos de les eleccions i fins i tot es podria convertir en contraproduent per als ses interessos.

Tot sembla assenyalar que aquests han estat els darrers pressupostos del mandat i que durant el 2011 es prorrogaran els actuals. Per cert, força discutibles fins i tot pels menys iniciats en gestó pública. La forma amb què s’han aprovat ha desviat l’atenció del fons d’aquests pressupostos que, per exemple, fixen en més d’un 10% l’augment de la partida de personal –no havíem quedat que estàvem en una època d’austeritat en què calia apretar-se el cinturó?- o una previsió d’ingrés per l’impost de construcció de 600.000 euros quan en el primer mig any només se n’han recaptat 60.000. O la contractació d’un crèdit de quatre milions d’euros que s’acumula al deute actual i hipotecarà els futurs governs. Vivim un final de mandat trist. O potser ja s’ha acabat i estem en una agònica pròrroga en què cap dels equips volen marcar gols, reforcen les posicions defensives i esperen que la tanda de penals dicti sentència.

Publicat al número de juliol del Diari de la Torre

dilluns, de juliol 19, 2010

TV Mítica (XIX): El capità Harlock

Dels inicis de TV3 una de les sèries que recordo amb més "carinyo" és El capità Harlock. Aquesta sèrie de dibuixos animats japonesa es va emetre a la televisió catalana a finals de la dècada dels vuitanta als vespres i va ser seguida per molts infants i joves de l'època. L'estètica de la sèrie era la clàsica del manga japonès amb una atmosfera especial que va captar l'interès de molts seguidors i que ens va deixar un molt bon record que persisteix gairebé un quart de segle després.

El capità Harlock, un pirata del segle XXX, viatjava per l'univers amb la seva nau Arcàdia acompanyat d'una tripulació fidel que es rebelava contra l'apatia regnant en la humanitat. Les dolentes eren les amazones, unes estraterrestres que tenen com a objectiu envair la Terra. L'argument està servit i durant una quarantena de capítols es desenvolupen les aventures de Harlock i els seus lluitant contra les amazones per salar el nostre planeta enmig d'una atmosfera futurista i sovint onírica.

dimarts, de juliol 13, 2010

L'hora dels valents

En la política dels darrers anys, sobretot en la catalana, estem massa acostumats a veure polítics i polítiques que es mouen en la cotilla de l'electoralisme, efectuant porucs moviments tàctics amarats d’un curterminisme exasperant. El que vam viure dissabte al Passeig de Gràcia de Barcelona pot trencar aquests tristos esquemes. Va ser una manifestació que va començar com una protesta contra la salvatge mutul·lació estatutària efectuada per un més que deslegitimat i al mateix temps provocador Tribunal Constitucional i que va evolucionar cap a un crit majoritari a favor de la independència de Catalunya. Però al mateix temps surava en l'ambient una protesta implícita i explícita –en forma de pancartes- contra la classe política catalana.

La manifestació del 10 de juliol ha estat històrica per molt que una minoria de partits polítics catalans i la majoria de la classe política espanyola s'esforci a negar la realitat. L'independentisme ha sortit definitivament de l’armari que havia començat a obrir amb les consultes populars dels darrers mesos i ha demostrat que té una base social que pot ser determinant en les properes eleccions al Parlament. Els independentistes estan repartits en diversos partits parlamentaris i extraparlamentaris i fins i tot en trobarem que no van a votar, però tenen aquest punt de trobada que és el convenciment de la necessitat d'un estat propi per a Catalunya.

El problema que poden tenir els partits polítics catalans i els seus líders en aquest nou escenari és aquest excessiu tacticisme i la manca d’una estratègia a mig i llarg termini. Ens podem trobar en uns dies empantanats en negociacions per declaracions d'unitat, picabaralles per un adjectiu i una coma o per voler sortir a la foto al costat d’un o altre. En aquest escenari decepcionant per la majoria d’assistents a la manifestació –físicament i en esperit- és on certs líders amb grans dosis de populisme, però al mateix temps de valentia, poden trobar el terreny adobat per aconseguir protagonisme i escons.

Els partits tradicionals hauran de reaccionar i els seus líders hauran de demostrar que són vàlids per actuar en un ecosistema polític català que ha tingut un punt d’inflexió en data de 10 de juliol de 2010. Si no poden cobrar protagonisme noves formacions i noves figures emergents. Calen lideratges forts en aquesta nova fase de la història del nostre país, que ha vist com l’encaix en un Estat espanyol que ha enterrat el federalisme i aposta per l’unitarisme és impossible. Tots els somnis són ara possibles i més amb la miopia aguda que s’ha instal·lat a la Meseta, però calen líders preparats per grans reptes, que no els faci por apostar fort. En definitiva, citar-se cara a cara amb la història. És l'hora dels valents!

Publicat al diari digital Delcamp.cat

dijous, de juliol 08, 2010

Gregarisme més que espanyolisme

Un ritual in crescendo es repeteix cada dia que juga la selecció espanyola de futbol un partit del Mundial. Bars i cases particulars omplint-se d'aficionats a La Roja que celebren els gols amb una passió desfermada i una part d'aquests surten a celebrar les victòries amb crits, cops de clàxon i petards. Els qui no sentim la selecció espanyola com a pròpia i fins i tot desitgem que guanyin els seus adversaris ens pot preocupar aquesta explosió d'espanyolisme, que ja vam viure durant l'Eurocopa del 2008, i més en un moment tan transcendent per la nostra nació com el que estem vivint.

Doncs no ens hauria de preocupar tant. La passió per la selecció estatal de futbol no és símptoma d'un sentiment creixent d'espanyolisme a Catalunya. Evidentment que hi ha una minoria dels seguidors deLa Roja que es senten molt espanyols i amb el futbol aprofiten per treure pit identitari, però la inmensa majoria es mou per un sentiment gregari. És exactament que el que ha passat amb el Barça aquesta darrers dos anys o amb el Real Madrid quan guanyava Lligues de campions. O el que succeeix amb la febre sobtada per la Fòrmula 1 d'uns anys ençà o per l'NBA des que Gasol ha fet les Amèriques.

L'ésser humà necessita sentir que forma part d'un grup i gaudir de la seva protecció. Però és que encara hi ha una cosa molt més important: a la gent li agrada guanyar i xulejar d'aqueses victòries. I amb la seleccó espanyola ho pot fer. I oblidar-se de la crisi per uns dies o setmanes. I costa aguantar aquesta onada i mantenir segons quines posicions. I més amb la feina impracable que estan fent la inmensa majoria dels mitjans de comunicació. Jo ho tinc clar. Diumenge vull que Holanda guanyi perquè és una selecció que cau bé i crec que el futbol li deu un títol mundial després de les derrotes a les finals del 74 i el 78 i grans generacions de futbolistes els vuitanta i els noaranta que a mi em van fer disfrutar: Van Basten, Gullit, Rijkaard, Bergkamp...

Però també em vull estalviar una nova exhibició d'espanyolisme. Encara que sigui majoritariament impostat. I també perquè la selecció espanyola actual és el Barça, per jugadors i per sistema, amb alguns retocs a la porteria i en certes posicions. És el gran engany del futbol de seleccions, que no és futbol sinó nacionalisme. Recordeu que ha passat amb les desfetes de França i Itàlia? Crisis a nivell estatal. Doncs ara sembla que la presidència espanyola de l'Unió Europea l'ha de salvar un títol fubolístic mundial. Com està el país!!!

dissabte, de juliol 03, 2010

Els meus mundials: Estats Units 1994

Estats Units 94 va ser un dels mundials de futbol que vaig viure més intensament però cal reconèixer que poc futbol es va veure i una demostra clarament la final: 0-0 i guanya Brasil a Itàlia a la tanda de penals. La calor, uns estadis fantàstics i els horaris de tarda, vespre i matinada van marcat un mundial viscut a casa i sobretot a bars, a La Charca i al de l'amic Joaquim, fent tertúlia futolística amb els amics.

En la primera fase, la darrera amb 24 equips, ja es van veure alguns exemples de racaneria futbolística. El grup E va ser l'exemple més paradigmàtic. Era i va ser el grup de la mort, amb quatre equips que van acabar empatats a quatre punts. Itàlia va passar segona de grup, per darrera de Mèxic. Hi van haver grans decepcions, com la Colòmbia d'Higuita i Valderrama, o Camerún, que el 1990 havia sorprès arribant a quarts de final. Però aquest cop van caure a les primeres de canvi. Argentina si que va passar, com a tercera de grup i quedant-se pel camí Maradona, pillat en un control antidopatge.

Però en aquesta primera fase hi van haver grans sensacions, com Nigèria o la Bulgària liderada per Hristo Stoitxkov, que van compartir grup. Els búlgars van acabar segons -derrotant Argentina-, van eliminar Mèxic a vuitens Alemanya -quasi res- a quarts. Es van estvellar a semis contra Itàlia, que "a lo tonto a lo tonto" va arribar a la final. Stoitxkov va compartir el pitxitxi amb el rus Oleg Salenko. La diferència és que Salenko va jugar tres partits i Bulgària, set, inclòs un partit pel tercer i quart lloc on el gran objectiu era que el davanter del Barça marqués un gol. I no hi va haver manera. Suècia va guanyar 4-0 i va finalitzar tercera, de la mà de Brolin, Dahlin i Larsson. De Bulgària ens va quedar aquella imatge dels juugadors al voltant de la piscina amb cubates i cigarrets a les mans i envoltats de dones. Eren les seves? No tinc dades, però els va anar bé.

Tornem a terreny futbolístic. Espanya, integrada per una majoria de jugadors del Barça i liderats per l'atlético Caminero, va tornar a fer gran la llegenda negra dels quarts de final. En la primera fase van debutar empatatant amb Corea del Sur i van seguir sumant un altre punt amb Alemània. La victòria contra la sorprenent Bolívia d'Azkargorta els va classifcar per vuitens, on van derrotar la Suïssa de Chapuisat i Sutter. A quarts de final, amb mitja selecció espanyola decorada amb perilles, Itàlia els va eliminar a la pròrroga i ens va quedar una altra imatge, la de Luis Enrique amb amb el nas trencat i sangrant com un toro de lídia per un brutar cop de colze de Mauro Tassotti.

La final va ser un espectacle bastant lamentable. Itàlia havia arribar a empentes i rodolons al partit decisiu, al pur estil azzurro, liderats per Roberto Baggio. Brasil gaudia d'una de les millors generacions de la història, amb Bebeto, Branco, Mauro Silva, Zinho, Dunga... i l'inoblidable Romario. La tanda de penals va decidir el quart títol mundial de Brasil. La darrera imatge del mundial va ser Roberto Baggio enviant el darrer llançament de penal als núvols.