En la política dels darrers anys, sobretot en la catalana, estem massa acostumats a veure polítics i polítiques que es mouen en la cotilla de l'electoralisme, efectuant porucs moviments tàctics amarats d’un curterminisme exasperant. El que vam viure dissabte al Passeig de Gràcia de Barcelona pot trencar aquests tristos esquemes. Va ser una manifestació que va començar com una protesta contra la salvatge mutul·lació estatutària efectuada per un més que deslegitimat i al mateix temps provocador Tribunal Constitucional i que va evolucionar cap a un crit majoritari a favor de la independència de Catalunya. Però al mateix temps surava en l'ambient una protesta implícita i explícita –en forma de pancartes- contra la classe política catalana.La manifestació del 10 de juliol ha estat històrica per molt que una minoria de partits polítics catalans i la majoria de la classe política espanyola s'esforci a negar la realitat. L'independentisme ha sortit definitivament de l’armari que havia començat a obrir amb les consultes populars dels darrers mesos i ha demostrat que té una base social que pot ser determinant en les properes eleccions al Parlament. Els independentistes estan repartits en diversos partits parlamentaris i extraparlamentaris i fins i tot en trobarem que no van a votar, però tenen aquest punt de trobada que és el convenciment de la necessitat d'un estat propi per a Catalunya.
El problema que poden tenir els partits polítics catalans i els seus líders en aquest nou escenari és aquest excessiu tacticisme i la manca d’una estratègia a mig i llarg termini. Ens podem trobar en uns dies empantanats en negociacions per declaracions d'unitat, picabaralles per un adjectiu i una coma o per voler sortir a la foto al costat d’un o altre. En aquest escenari decepcionant per la majoria d’assistents a la manifestació –físicament i en esperit- és on certs líders amb grans dosis de populisme, però al mateix temps de valentia, poden trobar el terreny adobat per aconseguir protagonisme i escons.
Els partits tradicionals hauran de reaccionar i els seus líders hauran de demostrar que són vàlids per actuar en un ecosistema polític català que ha tingut un punt d’inflexió en data de 10 de juliol de 2010. Si no poden cobrar protagonisme noves formacions i noves figures emergents. Calen lideratges forts en aquesta nova fase de la història del nostre país, que ha vist com l’encaix en un Estat espanyol que ha enterrat el federalisme i aposta per l’unitarisme és impossible. Tots els somnis són ara possibles i més amb la miopia aguda que s’ha instal·lat a la Meseta, però calen líders preparats per grans reptes, que no els faci por apostar fort. En definitiva, citar-se cara a cara amb la història. És l'hora dels valents!
Publicat al diari digital Delcamp.cat
4 comentaris:
Tu ho dius és l’hora dels valents, es l’hora que algú ens tregui d’aquesta orfandat de líders valents, honestos, creïbles, agosarats i patriotes és l’hora del : MOVIMENT 10-J PER LA INDEPENDÈNCIA.
T'imagines que les properes eleccions les guanyi el : MOVIMENT 10-J PER LA INDEPENDÈNCIA. Amb gent com el Lopez Tena, l'Uriel Beltran, Laporta, Carretero, Barrera, Broggi, Salvador Cardús, Salvadors Giner, i d'altres personalitats independentistes. I per que no amb un pas endavant de Jordi Pujol. Queda batejat el nou moviment: MOVIMENT 10-J PER LA INDEPENDÈNCIA (M10-JPI) Tot es possible i tot esta per fer.
ERC es va fundar tres mesos abans de les eleccions que li van donar la majoria absoluta. X
No se si algú de bon matí ja ha llegit el teu bloc, o es que som molts els que pensem igual.
Avui devant el Parlament de Catalunya hi havia la següent pancarta
"Els polítics valents passaran a la història. Els covards també"
X.
(Nació Digital.cat)18/07/2010
Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran faran, dimarts vinent, una crida conjunta a la unitat catalanista.
El format d'aquesta iniciativa serà una roda de premsa que comptarà amb la presència de tots tres. Fonts de l'entorn de l'expresident blaugrana consideren que aquest emplaçament serà "una saccejada" que hauria de contribuir a replantejar l'estratègia dels partits.
La crida serà transversal i inclourà no només les sigles de la galàxia independentista sinó, també, els dos partits parlamentaris: CiU i ERC. Es dóna la circumstància que tant López Tena com Bertran han tingut seriosos enfrontaments amb els aparells convergent i republicà, derivats de les iniciatives populars per la independència. De la seva banda, Laporta ha creat un partit polític nou, Democràcia Catalana, que fa temps que negocia un possible acord electoral amb el Reagrupament de Joan Carretero.
La roda de premsa es fa sota l'aixopluc de la Comissió Promotora de la Iniciativa Popular per la Independència de Catalunya. La cita és el dia 20, a les dotze del matí, a l'Hotel Diagonal Zero.
X.
ARA SÍ QUE CREC EN LA INDEPENDÈNCIA!
Sóc independentista, però de vegades se'm fa difícil creure que la pugui veure mai, la independència. Però m'acaba de passar una cosa que m'ha fet recuperar l'esperança i creure que potser sí que la veurem algun dia: arribava en autobús a la Torre i darrere meu tenia una parella, noi i noia, parlant en castellà. Ell anava tot pelat de cap i ple de tatuatges. Hem arribat davant de la seu de CiU; algú hi ha pintat als vidres una bandera espanyola i les paraules Viva España. Per cert, tota la meva solidaritat en contra d'aquest vandalisme agressiu. La noia, en veure, ha fet: Hostia! Jo ja m'imaginava el que venia a continuació: les está bien empleao, por nacionalistas... o alguna cosa això. El noi, però, ha dit: Viva España? Hijos de p... Y tot un seguit d'insults, que lamento no poder reproduir aquí, perquè vull que el moderador publiqui aquest missatge. Comptat i debatut, un llarg i visceral atac a Espanya: "es que se pasan, tía!". En castellà, i amb vocabulari i actitud més propis dels seguidors més hooligans de la Roja! Pensava que no viuria prou per veure una cosa així. La independència, si arriba, ens la portarà Justo Molinero, i no els partits que es diuen sobiranistes!
Publica un comentari a l'entrada