dimarts, de gener 29, 2013

El nyap de la TDT

Aquesta setmana passada ens assabentàvem que TDCamp i Ràdio Cambrils tanquen aquest mes de gener. El pitjor d’aquesta notícia és que nou periodistes es queden sense feina i passen a engreixar la llista de professionals de la comunicació que s’han quedat a l’atur els darrers anys i contribueixen a assolir la xifra de sis milions d’aturats a tot l’Estat espanyols, que malauradament està al caure. Però el tancament de la televisió cambrilenca també demostra el desastre en què està convertint-se la Televisió Digital Terrestre (TDT) local. Al Camp de Tarragona, el panorama és desencoratjador.
El mapa radioelèctric de les comarques tarragonines, un dels darrers regals del govern Aznar, és un gran despropòsit. A quina ment brillant se li va ocórrer que en aquest territori de cinc comarques -el Baix Penedès està amb l’Alt Penedès i el Garraf- hi podien coexistir i ser rendibles cinc canals privats i tres de públics? En aquests moments, després del tancament de TDCamp, de públic, només un està en funcionament -TAC-12- i amb retallades els darrers mesos. TDCamp ha durat sis anys i enlloc d’una televisió comarcal, com estava projectada inicialment, ha acabat sent només d’un municipi -Cambrils-, insostenible un cop acabada l’època de vaques grasses. La televisió pública de Reus no va arribar a néixer. Afortunadament! Però a quin visionari se li podia ocórrer que al Baix Camp hi podien haver dos canals públics? Ni borratxo de bombolla immobiliària!
En el sector privat la situació és igual de dramàtica. A l’espai radiolèctric Tarragonès-Alt Camp-Conca de Barberà cap dels tres canals emet actualment continguts locals. L’únic que ho feia, Canal Català, va tancar fa mig any i tot i que va tornar a revifar durant un mes amb un únic programa, des des de finals de l’any passat torna a emetre només continguts en cadena. Ni TeleTaxi TV ni CAT 4TV han emès mai programes locals. Al Baix Camp-Priorat, Canal Reus ha reduït plantilla i la programació pròpia, però continua en funcionament. L’altra freqüència ja fa alguns anys que no funciona i té el dubtós honor de ser dels primers canals que va ser sancionat pel CAC per emetre continguts pornogràfics.
Ja fa molts anys que cal un replantejament radical de la televisió local. Més enllà d’una televisió local pública i una altra de privada al Camp de Tarragona no hi ha més pastís publicitari ni subvencions per aguantar més canals de TDT. La convergència tecnològica, les xarxes socials i la integració de mitjans acabaran demostrant que la televisió tal com l’hem conegut està sentenciada i s’obren noves possibilitats, com la televisió per Internet, molt més barata. El gran problema és que la publicitat encara no acaba d’apostar per aquests nous formats. I tampoc els empresaris, més preocupats pel diner fàcil que la qualitat. Com un que va aterrar a Tarragona perquè va veure que amb els ingressos publicitaris procedents de les empreses químiques i el Port tenia cobert gran part del pressupost del canal. Amb mentalitats com aquesta no és estrany que ens trobem amb aquest panorama actual tan trist, en què qui acaba pagant els plats trencats és qui menys culpa en té.
Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dimarts, de gener 22, 2013

A Torredembarra encara prendrem mal

Torredembarra ha viscut una setmana políticament molt intensa. Dos plens municipals en un sol dia han fet pujar la temperatura política a nivells cada cop més perillosos. La relació entre govern i oposició travessa un dels pitjors moments dels darrers anys i la ciutadania també va fer sentir el descontentament a la sala de plens a causa del conflicte del radar, que malgrat les promeses de l’alcalde no acaba de solucionar-se.
En els darrers anys, a Torredembarra ens hem acostumat a la improvisació, a viure amb pressupostos prorrogats i aprovar-los quan queden pocs mesos per acabar l’exercici. Passava amb governs en minoria i també succeeix amb executius municipals que disposen de majoria. Aquest any 2012, Torredembarra no ha tingut pressupost. Es va aprovar al setembre, però a final d’any ha quedat suspès perquè una immobiliària que ha de ser indemnitzada amb més d’un milió d’euros per l’Ajuntament els ha recorregut. L’empresa, relacionada amb una regidora, vol cobrar aquests diners amb un pagament i el consistori ho vol fer en tres.
I és que a la Torre se sent parlar molt de jutjats darrerament. La Fiscalia està investigant dos lloguers que paga el consistor des de fa un any i mig per dos locals que no es fan servir i que van centrar el darrer ple extraordinari. Són lloguers molt elevats en un moment que costa quadrar els pressupostos municipals. L’alcalde diu que són lloguers amb opció a compra i que aviat es rebaixaran. L’oposició parla de taxacions per sobre del preu de mercat i de desbaratament de recursos. Per què fins ara s’han pagat quantitats tan elevades? Esperem, doncs, que la Fiscalia hi digui la seva.
Torredembarra és notícia des de fa més d’un any per un radar que ha posat milers de multes per superar uns límits de velocitat que ja no són vigents. Els que no les van pagar veuen com els arxiven les sancions i als que sí que han pagat, ni els han tornat els diners ni, en molts casos, els punts del carnet. En el darrer ple ordinari, els afectats van fer sentir fort la seva veu i és que en moments com els actuals els temes que toquen la butxaca són especialment sensibles. El Teatre-auditori continua inacabat i degradant-se. En el cas que algun dia s’acabi, algú s’ha preguntat amb quins recursos es podrà mantenir i oferir una programació regular? El Pàrquing Filadors, la principal inversió dels darrers anys, pagada amb el Plan Zapatero, està buit, infrautilitzat, però cada mes té un cost de manteniment. Si tot això no fos prou, el conflicte entre govern i secretari municipal està portant al pagament de milers d’euros en informes externs per tirar endavant els plans de l’executiu.
En aquest moment Torredembarra és un municipi amb una política pantanosa, amb un ambient irrespirable entre govern i oposició, amb problemes que no s’acaben de resoldre i amb una judicialització gens recomanable de la vida política. Dins del govern hi ha complicats jocs d’equilibris com ho demostren els canvis de carteres de fa uns mesos i a l’oposició també hi ha alguns conflictes interns, com ho demostra el pas al grup de no adscrits i amb marxa enrere al cap d’uns dies protagonitzat per la republicana Montserrat Gasull. S’estan travessant unes línies vermelles que aconsellarien que govern i oposició fessin una reflexió profunda, intentant sortir de la caverna en què s’està convertint l’Ajuntament, perquè, com em deia un bon amic l’altre dia, a Torredembarra, si seguim pel camí actual, encara prendrem mal.
Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, de gener 16, 2013

Universitat de Tarragona o quan el relat xoca amb la realitat

El portaveu del Partit Popular de l’Ajuntament de Tarragona, Alejandro Fernández, té des de fa uns anys un relat molt definit: ell és el campió del tarragonisme i principal denunciador del centralisme barceloní. Fernández ja va detectar l’any 2007, quan es va presentar per primer cop a l’alcaldia de la ciutat, que la retirada de l’alcalde Joan Miquel Nadal deixava un buit en el tarragonisme més radical que ni els seus successors al capdavant de CiU ni tampoc cap líder d’una altra força política serien capaços d’ocupar. El jove líder popular va decidir que volia ser el successor de Nadal i recollir un vot que es podia identificar tant amb CiU com amb PSC o PP i que esdevenia imprescindible per poder accedir algun cop a la cadira que havia ocupat el mateix Nadal.
Els extraordinaris resultats de les eleccions de 2011 li van demostrar que anava pel camí correcte i des d’aleshores ha seguit teixint relat, radicalitzant encara més el seu “tarragonisme”, creant la denominació de “Barcelunya” per identificar l’enemic extern que una estratègia com la seva necessita: el centralisme barceloní malvat i voraç que margina Tarragona, la capital del sud de Catalunya. Amb “idees” procedents de Barcelunya com denominar Barcelona World el futur parc temàtic situat entre Salou i Vila-seca encara donen més munició al relat de Fernández.
Aquesta setmana passada hem viscut un pas més en l’estratègia d’Alejandro Fernández: portar al ple de l’Ajuntament de Tarragona en forma de moció la proposta de canviar el nom de la Universitat Rovira i Virgili per Universitat de Tarragona. Desenterra així un dels grans fantasmes del tarragonisme, una ferida mal tancada: com pot ser que les capitals provincials Girona i Lleida tinguin la universitat amb el seu nom i Tarragona, no? I Fernández es torna a col·locar en el centre del debat polític tarragoní. S’han vist ja adhesions a la proposta, més enllà de l’univers popular, i també oposicions radicals, com la de la mateixa Universitat.
Precisament la resposta de la Universitat ha estat clara: “l’únic debat que convé a la societat és la defensa de la qualitat”. I és aquí on es desmunta la proposta de Fernández. En un moment de retallades dramàtiques a la universitat pública per part del Partit Popular, el seu màxim responsable a la província de Tarragona i diputat a Madrid explicita que la seva màxima preocupació n’és la denominació. El relat del jove polític tarragoní xoca de ple amb la realitat. Ha fet algun càlcul el líder del PP tarragoní de quant costaria canviar tota la imatge corporativa de la Universitat Rovira i Virgili per Universitat de Tarragona? Mentrestant, el personal del centre veu congelats els seus sous i els estudiants es desesperen davant l’enfilada tan exagerada com imparable de matrícules i taxes.
Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dissabte, de gener 12, 2013

Una humil recomanació cinèfila: ‘El bosc’

Estic molt content que la pel·lícula El bosc hagi aconseguit onze nominacions als Premis Gaudí de Cinema. Vaig tenir l'honor de participar en la presentació del film als cinemes JCA de Valls, al costat de dos dels protagonistes, l’Àlex Brendemühl i Maria Molins i el productor, Ramon Vidal, de Fausto Produccions. La pel·lícula està rodada en la seva major part en una masia del Pla de Manlleu, al municipi d’Aiguamúrcia, una zona de l’Alt Camp amb què m'uneix una relació ben especial.
El bosc compta amb un punt de partida molt important i és que està basada en un relat homònim de vuit pàgines de l’Albert Sánchez Piñol, un dels millors escriptors catalans del moment. D’aquest text, el director Óscar Aibar en va treure un guió que manté l’esperit sanchezpiñolià, que es nota en molts moments, sobretot en el final, però que va més enllà. Està ambientada en un petit poble del Matarranya durant la Guerra Civil espanyola. Una altra pel·lícula de la Guerra Civil? Quina mandra! No pas! La història es desenvolupa durant aquest conflicte tan tractat pel cinema català i espanyol, però podria passar durant una guerra carlina.
És una pel·lícula sense el tractament bons i dolents que ens han acostumat els films de la Guerra Civil. Explota molt les febleses i fortaleses humanes i hi trobem frases d'aquelles que et fan pensar en les paradoxes d’aquell conflicte. Les interpretacions de Brendemühl, Molins i Ponce són molt reeixides. El bosc és una pel·lícula de les més interessants dels cinema català darrerament i, si podeu, us recomano que l'aneu a veure. Personalment m’agradaria que pogués guanyar alguns premis als Gaudí i aconseguir un impuls, tal com em comentava el productor, en Ramon Vidal, de Fausto Produccions. I és que amb la invasió de cintes de Hollywood costa molt fer-se un lloc en els cinemes del nostre país.

dimarts, de gener 08, 2013

La casta

L’any 2013 ha començat amb altes dosis de mala llet per part de moltes persones que han llegit que Rodrigo Rato ja torna a tenir feina després d’acabar d’enfonsar Bankia i estar imputat per falsedat documental, apropiació indeguda, maquinació per alterar el preu de les coses, entre altres causes. Rato serà conseller assessor de Telefónica. Cobrarà al voltant de 100.000 euros l’any i no tindrà dedicació exclusiva. Per tant, podrà acabar de complementar aquest sou amb una altra feina si no arriba a final de mes. En aquest inici d’any també ens hem assabentat que Rato ha estat considerat per la revista Bloomberg Businees Week com un dels cinc pitjors directius del món. Per tant, podríem arribar a aquesta conclusió: el president de Telefónica, el senyor César Alierta, és un incompetent a l’hora de triar els seus assessors.
En alguns moments he pensat que aquesta conclusió podria ser certa, però em decanto per una altra que em fa emprenyar més. On són actualment Felipe González, José Maria Aznar, Pedro Solbes, Eduardo Zaplana, Ángel Acebes, Elena Salgado…? Doncs ocupant posicions molt semblants a les de Rato, en consells d’administració o assessors de grans empreses o multinacionals. No importen els mèrits. Haver estat president de govern, ministre d’Economia que negava la crisi o que la va pilotar amb una inoperància manifesta, o demostrar seriosos problemes de raciocini davant d’uns atemptats amb proves més que concloents… tot acaba el mateix lloc: recol·locació daurada al sector privat.
Un cop accedeixes a la casta política, després de fer mèrits en el partit a base d’un equilibri entre servilisme i cops de colze i formant part del govern de torn, tens gairebé assegurat un lloc de feina en alguna multinacional amb sis xifres de sou a final d’any. La immensa majoria de la població resta en una casta inferior i, en una època com l’actual, pateix les retallades del sector públic i l’encariment de la vida mentre el seu nivell d’indignació augmenta progressivament observant aquests moviments de peces tan èticament dubtosos. I aquesta indignació està arribant a unes quotes que fan bastant imprevisible el resultat final.
El 15-M no ha servit a la classe -o casta- política per a reaccionar i regenerar-se. Després de més d’any i mig, es continuen observant els mateixos vicis i costums. El cas Rato és de jutjat de guàrdia -mai més ben dit- i demostra que la classe política i l’oligarquia econòmica són vasos comunicants: Manuel Pizarro va fer el viatge invers, Luis de Guindos ha entrat, sortit i tornat a entrar i tots els noms anteriors i desenes més. Uns i altres formen una casta superior, al capdamunt d’una piràmide que cada cop té uns fonaments més dèbils i inestables i el perill d’enfonsament cada cop són més reals.
Publicat al setmanari NotíciesTGN