dimecres, d’octubre 30, 2013

Jofre Borràs: quan l’èxit arriba en el moment just


Espanyacarinyo lo nostre no funciona és la tornada i el títol de la cançó del duet Mali Vanili que ha sonat molt aquests darrers mesos. Acumula més de 300.000 vistes a la xarxa social Youtube i els seus autors i intèrprets se n’han fet un fart de sortir als mitjans de comunicació i actuar en festes majors. La meitat dels Mali Vanili és en Jofre  Borràs, que va créixer a cavall de  Torredembarra i la Selva del Camp fins que als 21 anys es va instal·lar a Barcelona per iniciar l’aventura teatral. Fins arribar a poder disfrutar d’aquest èxit, en Jofre ha picat molta pedra i reconeix que ara, amb 36 anys complerts, la fama no li puja al cap. A més de l’edat, potser el fet d’haver estat pare fa poc més d’un any contribueix a que miri la vida des d’una altra perspectiva.

En Jofre el vam poder veure des dels 14 anys com a cantant dels grups de rock torrencs Ni Folla i Cagant Melodies a mitjan dels noranta. No havia estudiat música però si que li agradava composar lletres i la vena de showman l’ha tingut des de ben petit. La seva mare ja li veia fusta per estar dalt dels escenaris i per això va aconsellar-li que s’apuntés a un curs de teatre musical amb en Ramon Simó. En Jofre li va fer cas i allí va conèixer una tradició de teatre de compromís, d’arrel alemanya. I va veure també que el teatre podia ser una sortida professional i no només per passar el temps. Per entrar a l’Institut del Teatre va haver de fer el Batxillerat nocturn a l’Institut Martí Franquès. Admet haver estat desorganitzat en els estudis.

A l’Institut del Teatre només va aprovar una assignatura: titelles. La raó van ser els seus ràpids compromisos professionals. En Jofre, però, va fer una mena de màster avançat als escenaris, ja que els seus primers treballs professionals van ser amb una triada de luxe: la Fura dels Baus, el Teatre Nacional i Dagoll Dagom. Després d’actuar al Teatre Victòria a les ordres de Joan Lluís Bozzo a l’obra Cacao, va decidir estudiar clown amb un dels referents mundials del gènere, Phillippe Gaulier, a la seva prestigiosa escola de Londres. Al jove actor l’atreia molt la part més gestual del teatre. I també va aprendre anglès. Estant a la capital britànica va rebutjar un càsting per convertir-se en un dels personatges del Club Super3.

En canvi si que va participar en un càsting per El cor de la ciutat i el van escollir per participar en el culebrot dels migdies de TV3. “La tele és molt immediata, però també té data de caducitat. Anaves a fer una orxata i sempre hi havia algú que et reconeixia. Al cap d’un temps ja no passava”, recorda. Al serial televisiu hi va estar una temporada i mitja en un paper que no era principal i estava condicionat a les trames dels protagonistes. També va cantar. I ho havia de fer quan gravaven a les set del matí. Tot un repte. Després va tornar al teatre per actuar al Capitol amb Edu Soto, que ja era molt conegut per haver sortit en els programes de l’Andreu Buenafuente. Sotinho era una obra creada i interpretada pels dos actors i amb una setmana d’assaig. A en Jofre li agrada escriure i actualment està estudiant escriptura i direcció a l’Institut del Teatre. Però assenyala que cal molt de temps i que és difícil.

D’on surt Mali Vanili? Com es troben en Jofre Borràs i en Miquel Malirach? En Jofre i en Miquel actuaven junts al musical de Dagoll Dagom Cop de rock. Eren veïns de camerino i passaven les estones mortes tocant i cantant versions amb una guitarra. Fins que van començar a tocar coses pròpies, i fer-ho davant de la resta de la companyia al Bar del Victòria. Era una cosa totalment improvisada, sense cap pretensió, però van veure que podia convertir-se en un espectacle: lletres sobre el que passava al seu voltant amb humor, explicaven el procés com arribaven a composar una cançó i l’acabaven tocant. Més tard van descobrir que el que feien ja estava inventat pel duet neozelandès Flight of the Conchords, que fins i tot tenen un programa televisiu. 

I van parir el hit. D’una pancarta de la manifestació de l’11 de setembre de 2012 on hi posava Espanya carinyo lo nostre no funciona. Van veure clar que d’aquelles lletres en un cartró podia sortir una bona cançó, amb Catalunya i Espanya com una parella en crisi. Mali Vanili, per sorpresa de molts, no van actuar al Concert per la llibertat del Camp Nou a finals de juny. Borràs recorda que Òmnium Cultural ho va justificar perquè la seva es tractava d’una cançó “massa literal”: “Va ser una mala passada i ens fa sentir malament. El missatge era directe i simpàtic. Hauria estat gran”. Però l’explosió de la cançó no la va parar ningú i en Jofre i en Miquel van passar per totes les ràdios i televisions del país. Ha estat un estiu de bolos, inclosa Torredembarra, per la Festa del Quadre. També han participat a gales com la de Catalunya aixeca el teló i l’inici de temporada del Teatre Nacional. I els projectes continuen. Fins i tot podrien fer el salt a la televisió. Sinó és a la generalista seria per internet.

I què pensa Jofre Borràs del panorama teatral de Torredembarra? Es mostra molt crític amb la política teatral de l’Ajuntament i creu que manca planificació. Considera que el Teatre-auditori que ha quedat sense acabar està mal situat i pot tenir problemes d’acústica perquè té la via del tren molt a prop. També té dubtes de la seva viabilitat econòmica. Aposta per una sala polivalent, més petita i que es pugui gestionar de forma planificada. L’actor torrenc parla amb tristor de l’evolució del seu municipi. Ell ha pogut veure els cavis experimentats les darreres tres dècades per la Selva del Camp i Torredembarra i considera que la Torre s’ha convertit en un “petit monstre” a causa de la febre constructora i que s’han fet malbé espais emblemàtics com el Roquer o el Canyadell mentre el municipi del Baix Camp ha crescut de forma més ordenada i guanyant equipaments. A la Torre en Jofre hi troba a faltar un projecte clar i engrescador. Ara només ve a Torredembarra de tant en tant, però un dia el podeu trobar esmorzant a la plaça de la Font.

Article publicat al número de novembre del Diari de la Torre
Fotografia: Francina Singla

dimarts, d’octubre 08, 2013

Castor o el que pot passar jugant a ser déus



A l’Ebre el terra tremola i al Camp de Tarragona també ho estem notant. Són moviments sísmics que fins ara no han causat cap desgràcia, però sí algun efecte com el trencament d’alguna canonada d’aigua. Però el futur està tenyit de la incertesa de la probabilística. El més greu del cas és que en sabem la causa, el dipòsit submarí de gas Castor, i poc a poc anem coneixent que existeixen informes que avisaven de la possibilitat de moviments sísmics si es tirava endavant el projecte. Però, com passa tan sovint en aquest país, va pesar més la impaciència per fer diners que els riscos ambientals d’un projecte com el Castor. La Generalitat de Catalunya hi posava massa traves i els seus impulsors van anar a veure els homòlegs valencians, que els van posar una catifa vermella. Però els efectes es noten a les Terres de l’Ebre, que reben noves raons per sentir-se el pati de darrere del país, on hi va parar tot el que els altres no volen. Plou sobre mullat.

Omplir un jaciment on abans hi havia petroli amb gas natural. S’ha fet a molts llocs una operació d’aquest tipus. Però resulta que davant de les Terres de l’Ebre hi ha una falla. I a unes desenes de quilòmetres hi trobem fins a tres centrals nuclears. Grups ecologistes i plataformes ciutadanes ja havien alçat la veu contra aquest projecte quan va anunciar la seva construcció, però ningú els va fer gaire cas. Ara que el terra tremola creix la indignació entre la població de tot el país, que exigeix un risc zero –impossible de garantir– però totes les comoditats i energia barata. Però informació clara i veraç sí que és exigible.

Més indignació causa l’actitud de l’empresa impulsora de Castor, que a l’inici de la crisi va fer una exhibició d’opacitat informativa, com si la cosa no anés amb ells. Divendres sentia finalment el seu president, però encara s’atrevia a negar una relació directa entre la injecció de gas i els moviments sísmics. Encara ho assenyalava com una hipòtesi. Tampoc no hem trobat massa diligència en el govern espanyol, que té les competències per frenar l’activitat i ha tardat bastant a fer-ho. Finalment ha suspès la llicència d’activitat a l’empresa, que, per cert, era provisional. També a finals de la setmana passada la justícia, que no destaca tampoc per la seva rapidesa, va començar a actuar, verificant que realment l’empresa ha aturat l’activitat.

La humanitat continua jugant amb la natura, portant-la als seus límits. El projecte Castor és una esgarrapada comparat amb altres barrabassades que fa dècades que perpetrem, sense que els grans organismes internacionals siguin capaços d’aturar-ho per la voracitat dels països i de les grans corporacions. La natura sempre s’acaba tornant quan els homes juguem a ser déus. El problema és que reben els més febles, mentre els poderosos -els qui treuen profit de Castor-, aquesta oligarquia amb noms que surten cada dia a la premsa, estan a casa seva pensant quina serà la seva pròxima manera de guanyar diners. Tremoli qui tremoli.

Article publicat al setmanari NotíciesTGN

dimecres, d’octubre 02, 2013

Josep Maria Bernad: quan córrer és de valents


Torredembarra ha tingut dos atletes olímpics -Yusef El-Nasri i Berta Castells- i una llista llarga de campions estatals, catalans i territorials, que van des de Maite Montaña a Aaron Sola. Una part de responsabilitat d’aquestes fites de l’atletisme torrenc correspon a en Josep Maria Bernad, el protagonista d’aquesta Torrencada. En Josep Maria va començar a córrer d’una manera natural, seguint una mena d’impuls interior. Mentre els seus companys de classe jugaven a futbol, ell se n’anava corrent fins a Vespella i tornava. Ben aviat va trobar en el Josep Maria Cañellas un company d’aventures. Tots dos corrien els camins del Baix Gaià i més enllà, arribant fins a la platja Llarga, o feien llargues caminades, com una de més de seixanta quilòmetres fins el Montmell.

En Josep Maria Bernad Sáez va néixer a la Riera de Gaià l’any 1956, però als cinc anys va venir a viure al carrer Ample de Torredembarra. Els seus pares ja feia uns quants anys que tenien una botiga de fruita i verdura a la plaça de la Vila. Als set o vuit anys ja ajudava al seu pare en el negoci familiar. Abans d’anar a escola l’acompanyava al mercat de Tarragona a comprar el gènere que vendrien i l’estiu anaven a la localitat lleidatana d’Almenar. I a la tarda, després de col·legi, tornava a donar un cop de mà a la botiga. Tot i aquestes llargues jornades de feina i estudi trobava temps per practicar la seva afició: córrer.

Després de l’educació bàsica va estudiar Comerç, on era l’únic noi enmig d’una dotzena de noies i, en acabar, es va presentar voluntari al Servei Militar per treure-s’ho de sobre el més ràpid possible. Acabada la mili, l’any 1975, en Josep Maria va anar a veure l’alcalde de Torredembarra, Josep Mercadé, per proposar-li l’organització d’un cros. Va topar amb la negativa del batlle, que adduïa que no disposava de policies locals. L’any següent va tornar a insistir, proposant que es fes a l’hivern i van poder organitzar una cursa entre el Camp de futbol i Clarà, que es va repetir l’any següent. El 1978 el cros es va fer per Baix a Mar.

L’any següent es va organitzar el primer Cros Popular de Torredembarra, amb més de 300 participants, una competició que actualment encara es disputa i continua gaudint d’una salut de ferro. Aquell mateix any, concretament el 9 d’abril, amb en Josep Maria Cañellas, van crear la secció d’atletisme de la Unió Deportiva Torredembarra. Frederic Pros en va ser el primer delegat, que ben aviat va ser rellevat per l’Esteve Cañellas, que va estar en el càrrec molts anys. Els dos Josep Maria, però, eren l’ànima d’aquell club incipient.

L’any 1980 se li va ocórrer a en Josep Maria una idea agosarada: una cursa de relleus que unís Torredembarra i Saragossa. Els avis d’en Josep Maria eren aragonesos. Va reunir una dotzena de corredors que van cobrir 21 quilòmetres cada un i patrocinadors per finançar el projecte, entre els quals hi havia el seu pare o en Jordi Rovira, propietari de la discoteca Jordi’s. La cursa va ser un èxit i se’n van disputar cinc edicions, que van portar els colors de la UDT a la Verge del Pilar. Eren anys que Bernad corria maratons i va arribar a una marca personal de 2 hores i 44 minuts, tot i que el seu company d’aventures, en Josep Maria Cañellas, va baixar fins les 2 hores i 25 minuts.

Des de la seva fundació, la secció d’atletisme de la UDT va treballar intensament amb els més joves. La primera atleta que va despuntar va ser Maite Montaña. Era l’època que entrenaven al camp de futbol i més tard en un circuit de cros que es va crear en un camp d’ametllers del costat. Fins què es va construir la pista d’atletisme, que es va inaugurar el maig de 1991. Una pista que no media els 400 metres reglamentaris, però Bernad té molt clar que no ho hi havia ni espai ni pressupost per aquestes mides i encara l’estarien esperant ara. ITorredembarra no hauria tingut dos atletes olímpics ni una llarga llista de campions estatals i catalans.

Bernad s’ha sentit sempre més còmode en segona línia, descobrint nous corredors i entrenant-los, però també ha assumit tasques directives, tan a la secció d’atletisme com dins de la Unió Deportiva Torredembarra. L’any 2000 es va fer càrrec de la presidència de l’entitat, que per motius de salut es veia obligat a deixar Maurici Ruiz. Ell mateix i l’alcalde, Santiago Segalà, van demanar-li que el rellevés. Bernad va acceptar amb la condició que no hi hagués cap més candidat. Ningú es va presentar i va accedir a la presidència. Durant el seu mandat, Bernad va impulsar la creació de noves seccions, arribant a les divuit -el màxim històric- i en té uns records molt intensos de la secció d’esports especials i de les Trobades Esportives, que aplegaven centenars de nois i noies.

Va optar a un segon mandat, però desavinences amb els responsables municipals van fer-lo decidir a dimitir l’any 2005. Ell treballava des de l’any 1980 al consistori torrenc i era una situació complicada. A Torredembarra es plantejava la construcció d’un Pavelló Poliesportiu i ell defensava una gestió per part de la UDT de l’equipament i no una empresa privada, perquè els beneficis es poguessin invertir en l’esport de base. Ell havia vist aquest model en altres clubs i ho considerava el més adequat. Bernad creu que en els últims anys la situació de la UDT s’ha complicat i ha fet aconsellable que algunes seccions es convertissin en clubs independents, com va passar amb l’atletisme l’any 2008.

Sense càrrecs directius, Bernad continua treballant actualment amb la canalla i ja està preparant una nova edició dels Jocs Esportius amb l’objectiu de trobar nous valors de l’atletisme torrenc entre els nens i nenes de tercer a sisè de primària. A en Yusef El-Nasri el va descobrir d’aquesta manera i uns anys després va acabar com atleta olímpic a Sydney 2000. Bernad porta aquest esport a les venes i després de gairebé quatre dècades manté la il·lusió per seguir mantenint Torredembarra a l’elit de l’atletisme.

Publicat al número de setembre del Diari de la Torre