dimarts, de desembre 28, 2010

Calen més Mascarells

Aquest dilluns, amb el pollastre rostit i els canelons encara no digerits del tot, hem assistit a la presa de possessió d'Artur Mas com a president de Catalunya i hem conegut el tots els consellers i conselleres del nou govern. Un nom ha eclipsat a la resta. Des de fa uns dies se sabia que Mas li havia ofert la conselleria de Cultura però fins aquest dilluns al matí Ferran Mascarell no ha donat el sí definitiu. Mascarell és militant socialista i ha estat regidor a l'Ajuntament de Barcelona i conseller de Cultura pel PSC. Fins i tot havia sonat com a relleu de Jordi Hereu a l'alcaldia de Barcelona.

Molta gent s'ha sorprès de forma majúscula i altres -d'una banda i l'altra- s'han afanyat a criticar el nomenament. Doncs jo hi estic molt a favor! I caldrien més Mascarells a la política catalana i espanyola. L'objectiu d'Artur Mas de fer el govern dels millors m'agrada. Els qui tú consideres millors poden tenir el teu carnet, un altre o no disposar-ne de cap. Però en aquest país esten molt acostumats que amb un carnet a la butxaca en tinguis prou per obtenir una responsabilitat per la qual n'hi ha desenes de persones més preparade que tú. Però ells no tenen el carnet.

Als Estats Units hi ha republicans treballant a l'Administració demòcrata com abans ha passat a l'inrevés. Hi són per la seva vàlua professional i no importa que siguin de l'Elefant o de l'Ase. Serveixen al seu país. El president francès, Nicolas Sarkozy, també va incorporar socialistes al seu govern el 2007. El nou govern de Catalunya és molt menys polític que l'anterior i hi trobem fins a tres independents que en saben molt de la conselleria que ocuparan. I fins i tot un socialista que ha acceptat servir el seu país a les ordres d'un president convergent. I per què no?

dimarts, de desembre 21, 2010

Fent números


Hem deixat enrera les eleccions al Parlament de Catalunya i en l’agenda dels partits polítics els comicis municipals del maig ocupen ara un lloc més que prioritari. Ens manquen cinc mesos per aquesta cita electoral i el més calent és a l’aigüera. A Torredembarra, quan estic escrivint aquestes línies, no hi ha cap dels candidats a l’alcaldia oficialment proclamat, tot i que d’oficiosos ja en tenim uns quants. Per no saber, no està clar si totes les candidatures del 2007 es tornaran a presentar i si n’hi haurà alguna de nova.

El que estan fent -o haurien de fer- els partits polítics municipals és analitzar els resultats del 28-N. Evidentment que cada convocatòria electoral és una història diferent, però marquen tendències generals que incideixen en tot tipus de comicis. I en un municipi com Torredembarra, amb una part creixent de la població que no coneix pràcticament els candidats i decideix el seu vot en funció de les sigles, cal tenir en compte els resultats de les eleccions catalanes.

Diversos mitjans de comunicació han fet una simulació de com haurien anats els comicis municipals de les principals ciutats del nostre país si els resultats fossin els del passat 28 de novembre. Si fem aquest exercici a Torredembarra, el repartiment de regidors és molt “interessant”. Convergència i Unió doblaria representació obtindria vuit escons, a només un de la majoria absoluta. El PSC en perdria un i quedaria amb quatre, mentre que el PP multiplicaria per tres el regidor actual. Esquerra i l’Alternativa Baix Gaià –la marca d’Iniciativa per Catalunya Verds al nostre municipi- s’haurien de conformar amb un sol seient al ple municipal.

Evidentment estem davant d’un exercici política-ficció. I més a Torredembarra, on les candidatures independents tenen un pes tan important. Almenys fins ara. Els rumors sobre fitxatges de candidats independents per altres sigles “tradicionals” continuen sonant fort i si es confirmessin aquestes incorporacions, que podrien provocar la desaparició d’alguna llista, el mapa polític torrenc podria experimentar canvis substancials i assemblar-se més a l’esquema fictici del 28-N.

L’inici de segle a Torredembarra ha significat una atomització del ple municipal, amb l’augment del número de formacions representades i la inexistència de forces dominants. La manca d’entesa entre les dues principals formacions ha provocat un ball d’alcaldes i de pactes. El 2007 hi va haver una certa correcció de la tendència, però l’aparició de trànsfugues i la inestabilitat dels pactes ha provocat un altre mandat convuls, amb dos alcaldes i molta mobilitat a l’executiu local
Les eleccions de 2011 significaran l’aparició de nous caps de llista i la continuïtat d’altres. Hi haurà noves incorporacions a les candidatures. Cares noves i altres no tan noves però en llocs diferents. Les inèrcies del 28-N tindran una influència, encara que no decisiva en els resultats. Encara hi ha algunes incògnites a resoldre que fan imprevisible el repartiment d’escons que sortirà dels propers comicis municipals.

dijous, de desembre 16, 2010

David Madí o quan marxar de la política

Estem tan poc acostumats al que ha fet David Madí! Plegar de la política quan has aconseguit l’objectiu pel qual havies lluitat els darrers set anys! La inmensa majoria dels mortals estaria ara esperant la recompensa en forma d’alt càrrec en el nou govern. I és que trobem gairebé normal també que, quan les coses van torçades, ningú assumeixi les derrotes i que s’aferrin al càrrec sigui com sigui. I ara són molts i moltes els sorprèn enormement que la mà dreta d’Artur Mas en aquesta travessa del desert de set anys abandoni la política i se’n vagi a l’empresa privada. Hi havia, això sín, una remor des de fa dies que avisava que Madí, un cop complerta la missió que s’havia autoimposat –fer Mas president- faria un punt i a part a la seva trajectòria politica.

Tinc certa simpatia per David Madí. Ho reconec. L’any 2002, quan estava preparant un treball del Màster en Comunicació Política i Electoral, Madí em va rebre en el seu despatx del Palau de la Generalitat. En tinc un bon record. Amb trenta anys acabats de complir parlava amb fermesa del perill que la Generalitat estiguésgovernada per primer cop en la seva història per un partit d’obediència de fora de Catalunya i defensava Artur Mas com la millor opció per Catalunya. Llavors encara no s’havia invetat el tripartit. O sí? Vaig demanar també una trobada al seu homòleg el PSC, Miquel Iceta. No em va atendre i va enviar un dels seus col•laboradors per parlar amb aquell estudiant de màster.

Sentimentalismes a banda, David Madí ha estat, és i serà una figura molt controvertida. El lleu llenguatge és dur, els seus enfrontaments amb els rivals polítics no aptes per a tots els públics. Ha estat l’home de les enquestes –cuinades per uns i manipulades per altres-, del DVD i el Notari, però també el principal estratega que ha portat CiU a fregar la majoria absoluta i a convertir Artur Mas en president de la Generalitat amb una campanya electoral perfectamet planificada, brillant. I en positiu. Segur que Madi tenia un paper en el govern Mas, però estava clar que seria blanc de molts dards enverinats per part de l’oposició. La seva forma de fer política li ha generat molts enemics. S’ha fet un favor i li ha fet un favor al futur president.

Sóc dels que penso que el que fa ara David Madí és un punt i part. No li costarà trobar feina en alguna gran empresa. Segur que no. Però el cuquet de la política és molt potent i, tard o aviat, tornarà a la política activa. Només té 39 anys i, en política, malgrat alguns casos d’una precocitat més que discutible que estem veient darrerament, és molt jove. Us recomano llegir aquest post del Toni Aira i veureu que els spins doctors entren i surten de la política, tornen a entrar, tornen a sortir. I David Madí és un spin doctor.

Per cert, em queda pendent encara llegir el seu llibre, Democràcia a sang freda. En tinc ganes.

diumenge, de desembre 12, 2010

Periodisme?

Una setmana de catarsi col·lectiva ha estat la que hem viscut a Torredembarra a causa de la mort d’un nen de nou anys en circumstàncies molt tràgiques. Les morts en accident sempre són colpidores però quan la victima és un infant es torna incomprensible. I et fa reflexionar, intentes posar-te en la pell de la família i és impossible fer-te a la idea del dolor que pot representar perdre un fill. En els darrers mesos la mort m’ha tocat d’aprop –avui mateix-. Han estat morts inesperades però que es poden encaixar en els nostres esquemes mentals, per l’edat i per les circumstàncies. Sents la tristor de perdre una persona estimada i et costa fer-te a la idea, però ho acabes accepeant com a llei de vida. En el cas d’un nen de nou anys, no pots. Tot el meu suport des d’aquí a la família d’en Marc.

Aquesta setmana també hem patit a Torredembarra la cobertura d’aquesta tràgica mort per part de certs mitjans de comunicació que a mi, com a periodista, em fan sentir vergonya. Com es pot arribar a a fer un tractament tan sensacionalista i groc d’aquesta tragèdia? Això és periodisme? No. Periodisme és informar del succés, explicar-ne les causes i els efectes, respodre el què, el qui, el quan, el com i el perquè, però no ho és fer un espectacle del dolor o remoure els sentiments de la gent a partir del “tot s’hi val”. Crec que els propietaris i directors de mitjans de comunicació i també el Col•legi de Periodistes haurien de fer un examen de consciència sobre el tractament de notícies com la que malauradament hem patit aquesta setmana a Torredembarra.

dimecres, de desembre 08, 2010

Maletes perdudes

Me l'havien regalat el darrer Sant Jordi i m'havia quedat pedent de llegir fins fa unes setmanes. El pont m'ha permès acabar de rematar la lectura de Maletes perdudes, de Jordi Puntí. Les crítiques que m'havien arribar eren molt bones i un cop acabat el llibre, crec que anaven ben encaminades. És d'una d'aquelles novel·les diferents, que fan entrar aire fresc al panorama literari català. Té un argument original, està ben escrita i té un bon ritme. I sobretot, un magnífic final.

Amb el ritme de via actual sovint ens costa enfrontar-nos a novel·les llargues. Fora de vacances quedem encallats i costa avançar tot i que la lectura valgui la pena. Les 450 pàgines de Maletes perdudes han estat un in crecendo i he acabat disfrutant amb la seva lectura. Amb el ritme que porto ja he començat a llegir una altra novel·la d'un autor més o menys de la mateixa quinta que el Puntí. Ja us ho explicaré.

diumenge, de desembre 05, 2010

Treient el cap a TV3



El programa de TV3 Divendres s’ha desplaçat aquesta setmana a Torredembarra i un dels temes que ha tractat ha estat el planter i els horts urbans. El meu pare i jo mateix, acompanyats per l’excoordinador d’Unió de Pagesos Pep Riera, vam participar en aquesta secció del programa que intentava explicar als telespectadors com plantar hortalisses en un tros de terra del xalet o en una jardinera a la terrassa o al terrat d’un pis. Va ser una experiència interessant, sobretot observar des de dins, mentre ens maquillaven o ens posaven el micròfon, el moviment de persones i de material que representa un programa com el magazíne de tarda de la televisió que paguem tots.

Pep Riera és un personatge carismàtic i telegènic i va acaparar molta posessió de micròfon, que és el que tocava. En sap molt. El meu pare i jo vam anat “colant” alguns missatges, com l’etern moment difícil que travessa el món de la pagesia. Encara queden pagesos a Torredembarra, tot i que es poden comptar amb els dits d’una sola mà. Fa 132 anys que Cal Ratxet fem planter i encara més que plantem hortalisses, però sembla que el final estigui proper. La meva generació hem encaminat el nostre futur professional cap a altres àmbits i la continuïtat està més que en entredit.

I em produeix una certa pena perquè, tot i que la meva passió és el periodisme i la comunicació, he treballat molts estius i dissabtes a l’hort i veure com creixen les plantes que has sembrat o plantat i en reculls els fruits és una sensació molt especial. Ho he mamat des de peti. La pagesia és món dur i deixa’t de la ma de Déu per les administracions, maltractat fins i tot. L’aparció de dijous a TV3 espero que no hagi servit només per allò de “T’he vist a TV3” sinó per reivindicar la pagesia i el paper que li toca a la nostra societat.

dimecres, de desembre 01, 2010

El que queda del mandat

Un bon amic es peguntava fa uns dies que en recordarà la gent d’aquest mandat 2007-2011 a Torredembarra. Quina infraestructura, quina inversió, quina obra, quin succés… Porto uns quants dies reflexionant i no acabo de trobar la resposta. Si fem una mirada enrera ens trobem que serà el tercer mandat consecutiu que l’alcalde elegit després de les eleccions no acaba el quatre anys pels quals va ser escollir i que governen executius en minoria durant alguns periodes importants de temps. La traducció és clara: inestabilitat i manca de continuïtat a l’hora de governar.

Seguim mirant enrera. Què va ser el més destacat del mandat 2003-2007? L’obra emblemàtica hauria de ser la nova biblioteca pública inaugurada dos mesos abans de les eleccions amb tota la fastuositat i que significava posar punt i final a anys i anys de provisionalitat i de manca d’una infraestructura a l’alçada d’un municipi com Torredembarra. Uns mesos abans, amb la construcció del Pavelló Municipal Sant Jordi , també es va aprovar una assignatura suspesa –amb un molt deficient- durant anys i anys. S’acabava amb dues dècades d’endarreriment en matèria esportiva, però l’obra va mostrar deficiències greus al cap d’uns mesos quan es va inundar i va generar un sobrecost important. I aquest és el regust que va quedar llavors.

Però siguem realistes. Van ser les obres de peatonalització del carrer Antoni Roig i voltants l’actuació que realment va marcar el final de mandat, que és el que la ciutadania recorda. El govern no va saber canalizar la participació dels veïns i veïnes en l’execució d’una actuació tan important i els balcons es van omplir de pancartes en contra de les obres. Però, és que, a més, les obres van ser un bunyol considerable que encara arrosseguem actualment. Els efectes van ser visibles en els resultats electorals de maig de 2007. Esquerra Republicana va patir el càstig dels veïns i veïnes i va enterrar un dels seus tres regidors en aquelles obres. Els republicans gestionaven la cartera d’Obres i Serveis i la sagnia de vots a causa d’unes obres mal portades i mal executades es van plasmar en una sensibilíssima reculada electoral.

Tornem al 2010. Quina és doncs l’obra emblemàtica d’aquest mandat? Hauria d’haver estat el Teatre-auditori, una altra necessitat bàsica per a un municipi com Torredembarra, aquest cop en l’àmbit cultural, però les obres ja fa mesos que han quedat aturades. El germà petit de teatre, la sala polivalent situada a l’antic Teatret de la Caixa Tarragona també acumula mesos de retard. Ens hem de quedar amb el Pàrquing de Filadors, pagat amb els diners del Pla Zapatero i que actualment genera pèrdues perquè el fan servir pocs conductors. Un panorama una mica dessolador, fruit de la conjunció d’un canvi de govern a mig mandat i la crisi econòmica que castiga encara amb més força un municipi que ha posat tots els ous en dos cistells: la construcció i el turisme. La construcció ha frenat en sec i ha deixat les arques municipals escurades i el turisme, basat en la segona residència, no pot suplir de cap manera la crisi del totxo.

En aquest mig any que resta de mandat el govern intentarà treure pit amb les seves actuacions i si alguna cosa no s’ha pogut fer serà culpa dels que hi havia abans. I des de l’oposició s’acusarà el govern de no haver fet res i el que han fet, d’haver-ho fet malament. Però tots aquests raonaments fallen en la premisa inicial i és que del 2003 fins aquí hi ha hagut una alternància accelerada en el govern i més o menys tots els regidors han pogut “toca cuixa” i les medalles i també les culpes han d’anar molt repartides. I a un servidor, el que li queda d’aquest mandat és la impossibilitat de les forces polítiques representades al ple municipal d’aparcar els interessos polítics i els egos personals i treballar per tirar Torredembarra endavant en un moment difícil com el que hem viscut els darrers anys. El resultat és aquesta sensació de paràlisi gairebé absoluta que vivim.

Publicat en el número de novembre de 2010 del Diari de la Torre