L’Huracà Sandy: la tormenta perfecta d’Obama

Encara no havia escrit res en el meu bloc de les eleccions americanes i això que sempre les segueixo amb interès, des que el 1996 vaig fer un treball de la carrera del desigual duel Clinton-Dole. Ens trobem a pocs dies d’una nova votació per la reelecció d’un president demòcrata i tot i que el resultat no està tan cantat com la derrota del vell senador republicà davant del carisma indiscutible de Bill Clinton, Barack Obama sembla haver agafat un avantatge definitiu davant de Mitt Romney gràcies a un fenòmen metereològic tan inesperat com devastador pel país i per les aspiracions republicanes de tornar a la Casa Blanca: l’Huracà Sandy.

No és el primer cop que passa. Fa deu anys Alemanya va patir unes dramàtiques inundacions i un canceller socialdemòcrata en caiguda lliure, Gerhard Schroeder, es va calçar les katiuskes i va trepitjar les zones inundades. Va acostar-se als ciutadans afectats i les enquestes van capgirar-se. La imatge del canceller amb les botes d'aigua va ser el cop de gràcia al demòcratacristià Stoiber. Una victòria mínima pel candidat socialdemòcrata, que va aguantar quatre anys més fins a l’arribada de Merkel. Obama sembla haver-se inspirat en Schroeder i ha aprofitat l’Huracà Sandy per noquejar Mitt Romney.

El candidat republicà s’havia cregut que podia guanyar Obama després de la victòria en el primer debat, però els altres dos s’han decantat pel bàndol demòcrata i ara només faltava un huracà que ha provocat la desaparició mediàtica de Romney i la multiplicació de les aparicions d’Obama, exercint de president. El president i candidat a la reeleccio ha après la lliçó de Bush i l'Huracà Katrina i qui sap si amb els seus spins doctors ha recordat la imatge d’Schroeder amb les katiuskes i el seu triomf del 2002. L’Huracà Sandy ha estat la tormenta perfecta d’Obama i possiblement enterrarà les esperances ja a la baixa de Romney. La resposta definitiva, com sempre, el primer dimarts després del primer dilluns de novembre.

Generació Bòsnia

Aquests dies fa vint anys que va començar la Guerra de Bòsnia. Va ser un conflicte bèl·lic que va marcar la meva generació, la que vam ser els que vam entrar a l'adolescència amb l'esfondrament dels règims comunistes de l'Europa de l'Est i vam veure com els Estats Units s'erigien en el gendarme mundial. L'exemple més clar d'aquest nou ordre mundial va ser la Primera Guerra del Golf(1990-1991): Irak va traspasar la línia roja amb la invasió de Kuwait i va encaixar un severíssim correctiu. El d'inicis dels noaranta era un món unipolar, amb un URSS desmembrant-se i una Xina que encara estava una mica verda.

La Guerra de Bòsnia ens va descol·locar. Un conflicte bèl·lic al cor d'Europa! El cruent setge de Sarajevo omplia gairebé diariament els noticiaris de 1992 en endavant i les imatges dels camps de concentració serbis ens van impactar. Era una guerra a tres bandes, amb serbis, musulmans i croats enfrontats en diversos fronts, amb canvis d'aliances i jocs d'equilibris complicats d'entendre per nosaltres. Els serbis els dolents i els musulmans, els bons. I els croats? Ho volíem simplificar però el que passava als Balcans era molt complicat, amb molts grisos.

La massacre d'Srebrenica, un genocidi que va acabar amb la vida de 8.000 musulmans l'any 1995 va ser el punt més àlgid de tres anys de conflicte i de neteja ètnica. Vam poder veure també la inoperància de la Unió Europea i van haver de ser els Estats Units qui van treure les castanyes del foc amb els acords de Dayton de novembre de 1995. La Guerra de Bòsnia es va tancar en fals i el 1999 altre cop es van repetir les imatges de morts, violacions, desplaçats i neteja ètnica a la Guerra de Kosovo. El mosaic d'estats en què s'ha convertit el que fins el 1991 era Yugoslavia segueixen sent unes brases que encara fumegen.

Fins fa pocs anys no han pogut ser portats davant la justícia els principals cabdills serbis de Bòsnia, Radovan Karadzic i Ratko Mladic. El president serbi, Slobodan Milosevic va morir en estranyes circumstàncies a la presó. Les seqüeles d'aquells anys de conflicte continuen pesant molt a Bòsnia-Herzegovina ja sigui en la memòria de la ciutadania o en les mines antipersones que encara hi ha escampades pel seu territori. En la nostra consciència queda fins a on poden arribar els fanatismes, ja siguin religiosos o nacionalistes radicals: dues guerres molt cruentes, centenars de milers de desplaçats, violacions en massa i més de 100.000 morts.

Sobre portaveus i polítics

En el TN Vespre de TV3 d'aquest dilluns 2 d’abril he vist una intervenció que m'ha sorprès. En una notícia que tractava el SalouFest (busqueu al voltant del minut 28 del vídeo), hi havia dos inserts: unes era d'una veïna salouenca i el segon es presentava com el del portaveu de l’Ajuntament de Salou, Ramon Tibau. M'ha cridat l'atenció perquè Tibau no és regidor sinó el cap de gabinet de l'alcaldia de Salou, i que durant anys havia desenvolupat tasques de premsa en aquest consistori.

No estem acostumats que els tècnics municipals apareguin fent declaracions als mitjans de comunicació i menys erigir-se en portaveus municipals, encara que siguin responsables de comunicació. Aquesta cultura política del nostre país es contraposa amb la d'Estats Units. Allà el secretari de premsa de la Casa Blanca compareix davant dels periodistes exercint de portaveu del govern nord-americà. Recordeu C.J. Creck, la secretària de premsa de l’Administració Bartlet a la mítica sèrie The West Wing. O els caps de campanya dels candidats atenent i fent declaracions als mitjans, com podíem veure a la pel·lícula Los idus de marzo.

En el món empresarial estem més acostumats a portaveus procedents de l'àrea de comunicació, com és el casa, per exemple, de les químiques del polígons tarragonins. O fa uns dies vam poder escoltar en directe el director de comunicació de Gas Natural, Jordi Garcia Tabernero, intervenint al magazine matinal de RAC-1 per oferir 9.500 euros a uns joves que no tenien diners per acudir a un campionat de robòtica als Estats Units. El cas de Tibau a Salou és un gairebé cas aïllat, junt amb el d'Aurora Massip, que va exercir de portaveu del govern català del 2007 a 2010. Potser en trobarem algun més. Són excepcions en el nostre país, on els caps de comunicació sovint s'estan mossegant les ungles mentre els polítics intervenen fent de portaveus dels governs en situacions difícils.

Iowa complica el panorama republicà

Els caucus d'Iowa han donat el tret de sortida a les primàries republicanes o el que és el mateix: l’elecció de qui s'enfrontarà a Barack Obama el proper 6 de novembre. Els qui estem tocats per l'efecte West Wing, la grandissísima sèrie protagonitzada per Martin Sheen, seguim la carrera presidencial americana un interès extranyament explicable. Potser només per l'enyorança d'aquell producte televisiu del genial Aaron Sorkin o també per l'admiració per un sistema polític tan dierent del nostre, on els partits no tenen res a veure amb les estructures ferrees del nostre país i els pot passar el que ara els succeeix al Partit Republicà: no els acaba de convèncer cap candidat i estan orfes d'un líder sòlid.

El resultat de les més de 1.700 asssemblees locals d’aquest petit estat rural de tres milions d'habitants amb una població molt majoritàriament blanca han complicat encara més la batalla al partit de l'elefant com si no estigués prou ennuvolat el panorama. La victòria per només 8 vots del teòric favorit, Mitt Romney, sobre un sorprenent Rick Santorum, afegeix incertesa en les files del Partit Republicà, que veuen possibilitats reals de derrotar els demòcrates però li manca el seu Obama.

Romney ostenta des de fa mesos el títol de favorit però no fa trempar la parroquia republicana, que ha vist com els darrers anys el seu centre de gravetat s'ha escorat cap a la dreta, molt cap a la dreta. De res li ha servit a l'exgovernador de Massachussets renegar de les seves posicions proavortistes i a favor d'una cosa semblant a un sistema públic de salut. L'exsenador Santorum, molt més identificat amb la ideologia imperant al Partit Republicà, ha fet una campanya austera basada en el porta a porta i de moltes trobades -370 ha dit ell- amb simpatitzants republicans, i ha empatat virtualment amb qui ha gastat milions i milions de dòlars en anuncis negatius.

El tercer en discòrdia és el veterà llibertari Ron Paul, un outdsider que ha sorprès a molts, mentre que l'incombustible Newt Gingrich, el líder de la majoria republicana al Congrés en l'època Clinton, no passat del quart lloc però no tira la tovallola i el governador texà Rick Perry està meditant que fa després de ser només cinquè. Qui ha decidit plegar és la mussa del Tea Party, Michelle Bachman, després d'obtenir un trist 5% de vots i dóna suport a Santorum, l'home de moda. Dimarts vinent arriben les primàries de New Hampshire, que poden aclarir una mica més el panorama al Partit Republicà o complicar-lo una més. Encara més. Fins i tot diuen que l'esperança blanca republicana encara no s'ha manifestat. Embolica que fa fort.

Mirant cap als Estats Units

Als Estats Units ha arrencat ja la llarga cursa electoral per decidir qui serà el rival de Barack Obama en els comicis presidencials de novembre de 2012. Tot sembla molt obert a les files republicanes i hi ha qui encara amaga les cartes, com l’excadidata a la vicepresidència el 2008, l’exgovernadora d’Alaska Sarah Palin, que encara no ha aclarit s presenta o no candidatura a la presidència. És una altra dona, la líder del Tea Party, Michele Bachmann, l’estrella del moment. Bachmann s’ha imposat en el tradicional sondeig d’Iowa, mig any abans del també tradicional caucus, que dóna el tret de sortida a les primàries republicanes.

Als Estats Units tot va molt ràpid i després del sondeig d’Iowa, ja ha caigut un dels principals aspirants a la nominació republicana, l’exgobvernador de Minnesota Tim Pawlenty, que llença la tovallola després de quedar tercer en aquest test. Si que segueix endavant el congressista Ron Paul, un llibertari que vol tornar als Estats Units totes les tropes que el país té distribuïdes pel món i que si Iran vol tirar endavant el programa nuclear, que ho faci. Entra en escena el governador de Texas, Rick Perry, que acaba d’anunciar la seva candidatura i vol seguir els passos de George Bush, que també va ocupar aquest càrrec abans de ser president. Perry també se situa a l’ala conservadora dels republicans. També tindran les seves aspiracions Mitt Romney o Mick Hukabee, que el 2008 van plantar cara a John Mccain.

Als Estats Units les coses estan així. Tot apunta que el contrincant d’Obama el 2012 serà la seva antítesi i que la batalla ideològica serà molt forta. La deriva ultraconservadora del Partit Republicà va in crescendo. En les tres darreres dècades només George Bush sr. no ha renovat un segon mandat i la situació de l’economia va ser la base de la seva derrota enfront Clinton, un candidat que semblava sortir del no res –del Palau del Governador d'Arkansas-. I l'economia dels Estats Units no travessa, ni de bon tros, el seu millor moment. Veurem qui acaba guanyant la carrera presidencial republicana però la batalla es presenta interessant.

Apunts britànics

He de confessar que no he seguit massa profundament la campanya electoral anglesa, tot i que m'acostumen a atraure força els processos electorals d'altres països. En canvi, el resultats dels comicis de dijous i les seves conseqüències m'estan atraient molt més i l'estic seguint amb molt interès. La situació és maquiavèlica. Els tories, amb David Cameron al capdavant, han guanyat, però no han obtingut majoria absoluta en un país que el sistema electoral l'assegura pràcticament sempre. Els laboristes han perdut però Gordon Brown continua instal·lat al 10 de Downing Street i apura les seves possibilitats de mantenir-s'hi com a inquilí amb una oferta de pacte molt sucós per al tercer en discòrdia, el liberal-demòcrata Nick Clegg.

Clegg va ser la gran revelació de la campanya electoral britànica i alguns el van arribar a comparar amb Obama, però el líder libdem ha acabat amb uns resultats molt més discrets. El sistema majoritari britànic ha matxacat el 22% de vots de Clegg i l'ha deixat amb 57 escons, encara cinc menys que el 2005, tot i treure només un 7% de vots que el Labour -que ha obtingut gairebé cinc cops més de representació-. Aquesta és la realitat del sistema majoritari i per això Brown ha tempat Clegg amb un pacte de govern que inclou la reforma del sistema electoral per convertir-lo en més proporcional.

Però el pacte més possible és el de conservadors i liberals. Costa molt d'entendre en la mentalitat britànica deixar la força més votada a l'oposició. Qüestió de cultures polítiques. Molta distància separa els programes electorals de les dues formacions i tots els escenaris són possibles. Fins i tot el govern en minoria dels conservadors. El precedent del 1974 no és gaire optimista per a Cameron, ja que llavors la situació va acabar amb eleccions anticipades després de set mesos d'executiu tory en minoria. Però el pacte Brown-Clegg no és descartable i seria la manera del liberal-demòcrata per trencar motllos i assegurar-se una major representació política.

El sistema electoral britànic conté imperfeccions -com tots- i ha provocat aquesta complicada situació, però també té aspectes molt positius dels quals n'hem d'aprendre, en un país que volem reformar el nostre. Els 650 districtes uninominals en què es divideix la Gran Bretanya a l'hoira d'escollir els seus representants a la Cambra dels Comuns obliga als diputats a treballar-se la seva elecció i reelecció trepitjant el terreny i amb una proximitat a l'elector que a Catalunya, amb les llistes provincials, no tenim. Prenguem apunts doncs de l'altra banda del Canal de la Mànega.

Recordant Nixon

Em va agradar Nixon-Frost, l’obra de teatre que vaig anar a veure al Teatre Metropol fa uns dies. El muntatge era innovador, mantenia el ritme fins el final i Lluís Marco interpretava a la perfecció l’expresident nord-americà, ben acompanyat per un bon elenc d’actors. A més, l’obra m’ha fet reflexionar sobre la figura de qui va ser president dels Estats Units del 1969 al 1974. Ens hem quedat amb el Watergate i, com deia un dels personatges de l’obra teatral, avui en dia tot el que fa olor a corrupció sovint acaba amb gate. Però Nixon és un personatge polièdric que cal revisar més enllà de la seva gran cagada.

Abans d’arribar als quaranta anys Nixon ja era vicepresident dels Estats Units al costat d’Eisenhower i va tenir un paper molt més destacat que altres números dos nord-americans a causa dels problemes de saludt de l’exgeneral. Tot apuntava que el 1960 Nxon es convertiria en el sucessor del vell Ike, però va aparèixer un jove -encara més que ell- i ben plantat candidat demócrata, John F. Kennedy, que el va derrotar per uns milers de vots. Diuen que una barba mal afeitada de Nixon en un dels debats presidencials enfront un bronzejat i un tratge clar del seu rival el van condemnar. Aquest debat ha passat als manuals de comunicació polítics del darrer mig segle en un lloc preeminent. A més, el 1962 Nixon va perdre les eleccions a governador de Califòrnia.

Molts van enterrar-lo. Ja sabeu com pesa la llosa de ser perdedor a l’altra banda de l’Atlàntic, però el 1968 Nixon ho va tornar a intentar i en les primàries republicanes va derrotar Nelson Rockefeller i el futur president Ronald Reagan. En la contesa final va guanyar la presidència contra el demòcratra Humphrey, el substitut de l’assassinat Bobby Kennedy, com si es tanqués la cuadratura del cercle. La presidència de Nixon va arrencar enmig de la bonança econòmica anterior al 1973 i amb grans avanços de distensió la Unió Soviètica i la Xina de Mao. Vietnam va ser la seva gran creu i les imatges dels bombardejos massius sobre el país asiàtic encara estan en la etina de molts. Finalment va signar la pau, tal com havia promès en la campanya del 1968.

El segon mandat de Nixon va ser un desastre. No n’hi va haver prou amb la dimissió del seu vicepresident, Spiro Agnew, per corrupció. També ell va haver de plegar –convertint-se en l’únic president dels EUA que ho ha fet- marcant a tota una generació. L’obra Nixon-Frost arranca amb la dimissió i acaba amb la confessió pública de culpabilitat en la macro-entrevista del periodista britànic David Frost. Nixon es va retirar definitivament i va morir el 1994 sense haver pogut rehabilitar-se. La mentida enfonsa presidents als Estats Units. Clinton va estar a punt de seguir els passos de Nixon per haver mentit en l’afer de la becària Mònica Levinsky. Se’n va salvar in extremis. En altres països, la mentida sistemàtica no costa res. Suma i segueix. Una mica en podem aprendre de la tan denostada democràcia nord-americana.

Obama, Nobel de la Pau?

Aquesta setmana hem conegut que Barack Obama ha guanyat el Premi Nobel de la Pau. "Hem flipat en colors", parlant en un llenguatge poc acadèmic. Però és que els amics de l'Acadèmia sueca "s'han tirat una mica de la moto". Obama fa just nou mesos i mig que va prendre possessió com a president dels Estats Units i ben poca cosa ha pogut fer excepte començar a complir algunes promeses electorals com el tancament de la Presó de Guantánamo. Però és que estem tan acostumats a què els polítics incompleixin les seves promeses...

A Obama li queda molta feina per fer i li sera complicat tirar-ho endavant. En política interior se li està encallant la reforma sanitària, que vol aconseguir que tots els ciutadans tinguin l'atenció sanitària gratuïta en un país en què milions i milions d'americans ho veuen molt "socialista". I socialista és un terme que posa els pèls de punta a la gran majoria del país. Però anem a la política exterior, la que de veritat pesa a l'hora d'aconseguir el Nòbel. El conflicte a l'Iraq no millora i a l'Afgnistan caldrá enviar-hi més marines perquè els talibans se'ls estan pujant a les barbes de l'Oncle Sam. La desnuclearització és encara una declaració d'intencions i amb l'Iran no s'avança. Israel continua sent un conflicte lluny de resoldres.

Que ha fet Obama? Vendre il·lusió, generar unes grans espectatives no només al seu país sinó que a tot el món. Li donen el Nòbel per aquesta raó. Discutible. Tan discutible com el Nòbel de la Pau que es va emportar el llavors secretari d'Estat nord-americà, Henry Kissinger, que havia signat la pau amb el Vietnam del Nord però tenia un currículum més que discutible. Però Kissinger almenys havia fet alguna cosa, mentre que Obama... quin currículum pot presentar? Ja hem vist que Obama no ho pot tot. Va fracassar estrepitosament defensant la candidatura olímpica de Chicago 2016. Amb Obama ens esperen moltes decepcions i segur que alguns d'èxits. Llavors seria el moment de debatre si es mereix el Nòbel o no, però sembla que la paciència no és una qualitat de l'Acadèmia sueca.

Israel després de les eleccions: panorama complicat

Israel acaba de celebrar eleccions legislatives i en aquest moment estan obertes negociacions per a la formació d'un nou govern. He intentat seguir aquests comicis i aprofundir una mica més en la democràcia israeliana. Aquest país és l'únic de la regió plena de dictadures i monarquies de tot tipus que té una democràcia assimilable a les occidentals amb una característica molt destacable: la proporcionalitat absoluta en una única circumscripció electoral de 120 escons. Si a l'Estat espanyol hi hagués un sistema com l'israelià, Izquierda Unida comptaria amb gairebé una trentena de diputats.

Però aquesta proporcionalitat és una arma de doble tall, ja que el partit guanyador de les eleccions, el centrista Kadima, ha obtingut 29 escons, sense arribar ni a una quarta part de la cambra, mentre que el segon ha estat el Likud, amb només un representant menys. Ho tindrà molt difícil la candidata del Kadima, Zipi Livni, per ser primera ministra, tot i la remuntada de darrera hora desprées d'anar per darrera en les enquestes. Seria la segona dona que arriba a aquest càrrec a Israel després de Golda Meir els anys setanta, un fet que ens costa de trobar als països europeus més avançats. El líder del Likud, Benjamin Netanyahu, intentarà -té molts números- aglutinar altres partits encara més a la dreta que ell i tornar a ser primer ministre. Ja ho va ser entre els anys 1996 i 1999.

En aquest trecaclosques israelià hi trobem uns ultranacionalistes laics (Yisrael Beiteinu) com a tercera força superant els laboristes, que van estar al govern els primers 29 anys d'existència d'Israel i ara tenen només una desena part dels escons de la Knesset (cambra legislativa israeliana) tot i estar encapçalats per un general condecoradíssim, Ehud Barak, i que ja va ser primer ministre (1999-2001). Trobarem altres forces en el fragmentat arc parlamentari israelià, des d'ultraortodoxos religiosos (Shas), altres partits d'esquerra o formacions àrabs. Les negociacions a múltiples bandes poden deparar sorpreses.

Israel és una democràcia envoltada de règims dictatorials o amb limitacions democràtiques evidents. El viratge a la dreta en aquestes eleccions és una altra evidència. La necessitat d'una major seguretat ha passat per davant de qualsevol altra punt de l'agenda política israelinana. Sigui Livni o Netanyahu el proper primer ministre ho tindrà molt difícil per mantenir l'equilibri en un govern que com a mínim tindrà tres partits diferents. Esperem que Israel no es tanqui en banda i vegi la necessitat d'una sortida negociada a aquest etern conflicte que sembla més encallat que mai.

Obamamania i una recomanació 'manga'

La setmana que hem deixat enrera ha estat marcada per l'Obamamania. Com cada 20 de gener de cada 4 anys, aquest any 2009 va prendre possessió en nou president dels Estats Units. Però amb la 'coronació' de Barack Obama s'ha desfermat una febre mundial al voltant del primer president negre (de part de pare) de la gran potència mundial. Els mateixos 'progres' que tan denostaven tot el que era nord-americà durant l'Era Bush ara els cau la baba amb el nou inquilí de la Casa Blanca. Obama té un carisma gegantí, un discurs diferent, la cursa electoral va ser apassionant i per ara -portem tres dies!- està complint les espectatives, tancant Guantánamo o congelant els sous dels alts càrrecs. Però no n'estem fent un gra massa!

M'he mostrat escèptic davant aquesta 'obamamania'. El nou president dels Estats Units és un advocat brillant, senador demòcrata per Illinois, el paradigma del somni americà. No és un 'mesies' ni un socialista com l'extrema-dreta més radical pregonava durant les eleccions. En el recent conflicte a Gaza alguns ja s'han mostrat decebuts amb el paper d'Obama. Ho farà millor que Bush? I és clar, el llistó està molt baix. Estem vivint un moment històric? Crec que sí. Obama és una cosa una mica diferent dels que fins ara han ocupat el despatx oval, començant pel color de la seva pell. Obama ha generat unes grans espectatives i ara les haurà de complir. Agafem lloc i observem la jugada.

Per Nadal em van regalar el primer volum d'un 'manga' japonès força especial: 'Eagle, la forja de un presidente'. Aquest còmic de Kaiji Kavaguchi ens situa en l'any 2000, quan un senador demòcrata d'avis japonesos, Kenneth Yamaoka, inicia la cursa a la Casa Blanca enfrontant-se al vicepresident sortint, Al Noah, que comparteix nom i altres punts en comú amb Al Gore, que també va aspirar a ocupar el despatx val després de ser el número dos de Bill Clinton.

Aquest manga el vaig trobar molt profètic. Està escrit fa set o vuit anys. Enlloc d'un afro-americà hi trobem un asiatico-americà, però els dos són candidats que inicien la cursa presidencial com uns desconeguts que poc a poc van fent-se lloc entre els favorits. Us recomano aquest manga als fans de 'The West Wing' i als que voleu aprendre més de la política nord-mericana d'una manera lúdica.

Pròxim Orient... bons i dolents? (II)

Aquest dissabte vaig estar a Barcelona i vaig topar-me amb la manifestació que demanava l'aturada de l'ofensiva israeliana a Gaza i el boicot als productes israelians. No m'hi vaig afegir però si que vaig observar una mica el panorama. Hi havia molta gent, de diferents edats, raça i suposo que motivació. Xifres? No en tinc ni idea. El que em va quedar clar és que aquella no era la meva manifestació. Hi ha coses que vaig veure que no em van agradar.

Desitjo que torni la pau a Gaza, però també a Israel. I a l'Afganistan, Irak, Filipines, el Darfur, Euskadi... i podria continuar. Però com sempre hi ha guerres mediàtiques i guerres silenciades, genocidis mediàtics i genocidis que no hi són. I també hi ha molta facilitat a usar el terme genocidi. El que està passant a Gaza no és un genocidi sinó una guerra, amb tots els desastres humans que comporten les guerres actuals, on la població civil es troba enmig del conflicte. I a Gaza encara passa més. Els líders de Hamàs s'amaguen enmig de la població civil, usant-los d'escuts humans.

Com més dies passen més comprenc a Israel i menys a tots els que s'han posicionat tan meridianament a favor del bàndol palestí. Es parla molt poc de Hamàs, un grup terrorista amb un currículum d'atemptats i atacs contra població civil israeliana. Mentre l'exèrcit israelià llença míssils, Hamàs dispara coets, com si fossin de Sant Joan i causen víctimes mortals. No hem d'oblidar que Hamàs està finançada per règims com l'Iran, basat en un integrisme religiós que a mi si que em fa por. Hamàs i Iran coincideixen en què volen la desaparició de l'estat d'Israel. Doncs jo vull que segueixi existint Israel, un dels únics estats democràtics de la zona. Tard o aviat totes les parts del conflicte hauran de sentar-se en una taula de negociació.

S'està tendint a una simplificació del conflicte del Pròxim Orient com passa en molts altres conflictes, diferenciant uns que són els bons i uns que són els dolents. Es tendeix cap a un pensament únic: els israelians són molt dolents i els palestins, molt bons. La realitat és complexa i els que ja som una mica adults ja fa anys que sabem que els reis són els pares. El que recomano és superar aquest pensament únic, escoltar totes les parts i els experts i llegir. No hem de quedar-nos en la superfície, en el maniqueïsme i la simplificació que ens volen imposar molts.

Espero que la guerra a Gaza acabi ben aviat. Però recordem que arreu del món hi ha desenes més de conflictes armats que provoquen la mort de milers de persones. També vull que aquests s'acabin.

Pròxim Orient... bons i dolents?

En escriure un post sobre el conflicte bèl·lic que actualment viu el Pròxim Orient el més còmode seria posar-me al costat d'un dels bàndols, el palestí, i criticar amb duresa els israelians. Ja us aviso que no ho faré. No em considero ni sionista ni projueu però cada cop em cansa més el papanatisme anti-israelià que exhibeixen molts sectors d'esquerra i centreesquerra i també una gran part dels mitjans de comunicació. En conflictes com el que viu el Pròxim Orient des de fa dècades s'ha de fugir de maniqueïsmes i escoltar totes les parts.

Davant de l'ofensiva israeliana d'aquests darrers dies hem de tenir clar que té un punt de partida que és la no renovació d'una treva per part del bàndol palestí, concretament de Hamàs, una organització terrorista que té com a punt número u del seu ideari la desaparició de l'Estat d'Israel. Es tracta d'un grupúscol minoritari? Docs no. Va guanyar les darreres eleccions a Gaza i manté un enfrontament que ha arribat a les armes amb Al-Fatah, el partit del president palestí, Mahmut Abas. Posant-me a la pell d'uns israelià comprenc l'ofensiva impulsada pel seu govern. Lluiten per la seva supervivència.

Ara podríem retrocedir al 1948, quan Israel va obtenir la independència, o fins i tot abans, però la gran majoria dels israelians i les israelianes només tenen consciència d'un Israel independent, envoltat de països hostils i d'atemptats per part de terroristes palestins. Tampoc no hem d'oblidar que Israel és una democràcia mentre que els seus veïns àrabs tenen règims dictatorials i pels que creiem de veritat en la democràcia, això pesa. Els anys 90 va ser quan més a prop vam estar de la resolució del conflicte árab-israelià amb les converses de Madrid i el lideratge de Rabin i Arafat. Des de llavors hem tirat enrera per culpa de les dues parts.

Evidentment que Israel està causant molts danys i sofriment sobre la població civil de Gaza i les víctimes palestines tenen tot el meu suport. Però Hamas està responent amb míssils contra població civil israeliana. Fa un parell de dies veia una escola israeliana arrasada per un projectil llençat per Hamas. Sort que no hi havien nens i nenes. Sinó estaríem davant d'una massacre per part dels "bons" segons molts. La població civil israeliana també té el meu suport. M'agradaria que quan acabeu de llegir aquest post s'hagi declarat un alto al foc i les parts enfrontades se sentin a negociar. Però tinc la sensació que serà complicat i que estem dacant d'una guerra amb tots els ets i uts. Comencem malament l'any.

El conflicte àrabo-israelià ens l'hem de mirar amb la distància necessària i per això il·lustro el post amb una imatge de satèl·lit de la zona.

Obama: ara ve el més interessant

Barack Obama ha obtingut una victòria inapel·lable sobre John McCain i serà el proper president dels Estats Units. En el meu darrer post sobre els comicis nord-americans em preguntava sobre si el candidat demòcrata podia perdre. Estava clar que no. L'anomenat vot ocult racista s'ha demostrat que tenia un pes molt menor dels que molts auguraven mentre que Obama ha estat capaç de mobilitzar capes de a població que fins ara veien les eleccions presidencials com alienes. La participació ha estat històrica i hem de remuntar-nos al 1908 -més d'un segle enrera- per trobar una abstenció tan baixa. Recordem que la baixa participació era un dels punts més criticats del sistema polític nord-americà. Cau un nou argument del maniqueisme anti-americà.

Obama ha generat una il·lusió en una població nord-americana que ha viscut vuit anys ominosos, marcats per l'11-S, les guerres a l'Irak i l'Afganistan i la greu crisi econòmica i tot amanit amb un president més que mediocre. S'ha tornat a demostrar que quan l'economia interior va malament, l'electorat castiga el partit que està en el govern. De res li ha servit a John McCain erigir-se com un republicà "diferent". Els electors no s'han empassat aquesta imatge de "nedar a contracorrent" que ha volgut projectar McCain. Es presentava pel mateix partit que Bush. Això ha estat el que han valorat molts nord-americans. Ho ha acabat de rematar Sarah Palin, una candidata a vicepresidenta amb molts punts febles, que a mesura que ha avançat la campanya han quedat en evidència, mentre que el seu homòleg demòcrata, Joe Biden, ha estat discret o incisiu quan ha convingut.

Els republicans queden en una situació històricament complicada. Sense líder, en minoria al Senat i la Cambra de Representants i sense un rumb ideològic clar. L'escorament a la dreta dels darrers anys els ha passat factura. De les victòries pírriques de Bush el 2000 i el 2004 han passat a la debacle del 2008. En canvi, els demòcrates viuen un moment d'eufòria. Ells si tenen líder. Barack Obama ha guanyat les eleccions i està legitimat per intentar treure els Estats Units d'una situació doblement complicada. Perquè no hem d'oblidar que Obama té davant seu reptes molt importants. Primer, treure el seu país d'una gravíssima crisi econòmica. I també, primer afrontar una complicada situació internacional, amb fronts oberts a l'Irak, Afganistan, Pakistan, Iran, Rússia...

Però Obama té un segon gran repte i és administrar l'enorme il·lusió que ha generat. L'Octavi Saumell feia un interessant paral·lelisme en el seu darrer post entre Obama i l'alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, que fa un any i mig va guanyar les eleccions municipals de forma àmplia, generant grans dosis d'il·lusió després d'una llarga agonia del govern convergent. Tantes coses no han canviat a la capital tarragonina i potser hi ha votants del PSC decebuts. Però és que ni Obama ni Ballesteros havien plantejat fer una revolució, tot i que alguns votants potser s'ho havien pensat. No vull posar aigua al vi, però Obama no és més que el nou president dels Estats Units i no un mesies. Ara li toca passar de les paraules als fets. Us sona?

Pot Obama no ser president?

Manca menys d’una setmana pel primer dimarts després del primer dilluns de novembre o el que és el mateix, el dia de les eleccions a la presidència dels Estats Units. Totes les enquestes indiquen què el candidat demócrata, Barack Obama, superarà amb comoditat el seu contrincant, el republicà John McCain. Els sondejos apunten a un mínim de cinc punts i un màxim de més de deu a favor d’Obama. La sensació és que McCain s’està enfonsant amb la seva vicepresident, Sarah Palin, lligada al peu com una bola de ferro.

El veterà candidat conservador sembla encara creure en què pot guanyar contra tots els pronòstics, i està jugant fort la carta de la por. McCain avisa que Obama és un “socialista perillós”. Socialista és al nostre país i a gairebé tot Europa una paraula normalitzada per anys de govern de partits polítis que afirmen tenir aquesta ideologia. Als Estats Units socialista és un adjectiu amb una connotació més que negativa, que recorda els règims de partit únic i en què l’economia és planificada totalment per l’Estat. Recorda la Guerra Freda, els règims comunistas. Dir comunista a agú és marcar-lo i enarborar el vot de la por.

Pot Obama perdre les eleccions? Es parla des de fa unes setmanes d’un vot ocult amb un component racista molt gran que les enquestes no poden detectar. Aquesta sembla la darrera carta de McCain per vèncer per la mínima en alguns estats on les forces entre demòcrates i republicans estan molt igualades. El mapa electoral dels Estats Units és molt clar. Les costes estan tenyides del blau demócrata i el centre de vermell republicà. Si el blau s’estén pel centre Obama arrassarà i obtindrà una victòria històrica, però si el vermell aguanta en els seus feus habituals i reté estats com Florida pot saltar la sorpresa i es pot repetir el que va passar el 1948.

Fa seixanta anys tots els sondejos donaven com a vencedor el candidat republicà, el governador de Nova York, Thomas Dewey, enfront el demòcrata Harry Truman, que havia rellevat el desaparegut Roosvelt tres anys abans. Fins i tot algun prestigiós diari -com en la imatge el Chicago Daily Tribune sostingut per Truman- donava com a guanyador Dewey i en la segona edició s’ho van haver d’empassar. Han passat molts anys però les enquestes continuen protagonitzant episodis “estranys”.

Només aquest vot ocult racista –que no en sabem el pes perquè és precisament ocult- pot provocar un miracle, que és que McCain sigui el proper president dels Estats Units. Això sí, Obama no es confia i aquesta darrera setmana de campanya s’ha gastat uns quants milions de dòlars -uns de les majors ofensives mediàtiques de la seva carrera a la Casa Blanca- en mitja hora de televisió per acabar de captar més indecisos. És indicatiu d’aquest avantatge d’Obama que tingui gairebé el doble de recursos econòmics que Mc Cain? O és un símptoma més del vot ocult de McCain, que no es manifestarà fins el 4 de novembre? Per saber-ho haurem d’esperar a dimarts vinent.

Hi ha de ser?

Aquesta setmana hem pogut assistir a un curiós espectacle. El president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, s’ha dedicat a anar amunt i avall i usar més del normal el telefon amb l’ojectiu que el convidin a la gran cimera que ha de tractar la crisi econòmica i financera mundial a Washington el 15 de novembre. En aquesta gran trobada hi participaran vint països, l’anomenat G-20, i l’Estat Espanyol no forma part d’aquest selecte club. La llista inclou les grans potències mundials però també altres països com Argentina, Aràbia Saudita, Indonèsia o Corea del Sur. Són aquests països més importants que l’Estat Espanyol? Com diu el tòpic, tot és relatiu. El sistema geopolític mundial actual es va fomar a partir del 1945 i tot i que ha anat evolucionant -el G-20 és del 1999- es manté l’estructura bàsica de fa més de 60 anys. És normal que els membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU siguin els Estats Units, Rússina, Xina, la Gran Bretanya i França? I un gegant demogràfic i potència emergent com l’Índia com és que no hi és i en canvi en forma part França? Per què té el botó nuclear? També el té l’Índia. I el Pakistan també té uns quants caps atòmics. Però és que el Pakistan tampoc no està al G-20. Igual que l’Estat Espanyol.

Hem de reconèixer que a escala mundial en les darrers anys l’Estat espanyol ha pujat posicions econòmicament parlant però políticament continua tenint un paper secundari. Aznar va intentar posar-hi remei amb la foto de les Azores amb Bush i Blair –estratègia més que discutible-, però Zapatero va dinamitar-ho amb la retirada de l’Irak i ara està pagant el peatge d’aquesta decisió. Bush, amfitrió de la cimera, l’està ignorant. Veurem si a base de trucar portes i més portes Zapatero se’n surt, el G-20 es converteix en G-21 i pot explicar-hi les seves receptes contra la crisi.

Publicat al diari Aquí el 27 d'octubre de 2008

Obama, cada cop més favorit

Les eleccions a la presidència dels Estats Units han entrat en les darreres tres setmanes de campanya i ho fan amb el candidat demòcrata, Barack Obama, amb un avantatge cada cop més important contra el republicà John McCain. La campanya d’aquest últim cada cop és més agressiva i els seus missatges són ara atacs personals descarnats contra el senador d’Illinois, en una evidència clara que la situació del tàndem republicà és desesperada, i promeses de reduccions d’impostos a classes mitges.

La penúltima estocada a la candidatura de McCain ha estat la conclusió del Congrés d’Alaska que l’aspirant a vicepresidenta, Sarah Palin, va cometre abús de poder intentant que s’acomiadés a un policia que s’estava divorciant de la seva germana. Palin s’ha convertit, una vegada passat el cop d’efecte inicial, en el gran taló d’Aquil·les de McCain, que tampoc no travessa un bon moment. En els dos darrers debats amb Obama ha sortit clarament derrotat davant d’un candidat republicà que destil·la vitalitat mentre el presdenciable del partit de l’Elefant se li notaven els seus 72 anys.

McCain ha intentat erigir-se en el candidat del canvi, allunyant-se de l’actual president. George Bush, tot i que és del seu partit. En el darrer debat s’esforçava a marcar distàncies amb el president: “Jo no sóc Bush”. El senador d’Arizona ha volgut vendre una imatge d’anar per lliure dins de Partit Republicà i que el candidat de l’’establishment’ és Obama, un elitista enfront d’un expresoner de guerra com ell. Però Obama i el seu ‘Yes, we can’ està imposant i hi ha sondejos que apunten a una victòria demòcrata folgada, guanyant en estats fins ara feus republicans. McCain ha desaprofitat els tres cara a cara i només li queda confiar en un gir inesperat que freni la marea demócrata.

I és que tot indica que la crisi econòmica decantarà la balança d’aquestes eleccions, com ja ho va fer el 1992, quan George Bush pare va perdre contra Bill Clinton. McCain és del mateix partit que l’actual president, que ha conduït Estats Units a una greu crisi econòmica i de res li servirà el el seu millor perfil de comandant en cap excepte que en aquesta recta final de campanya esclati algun conflicte bèl·lic. Si no es produeix cap daltabaix geopolític, els nord-americans pensaran que primer cal solucionar els problemes domèstics i cal canviar l’elefant republicà pel ruc demòcrata. I així, Obama guanyarà i amb claredat.

Mirant a l’altra banda de l’Atlàntic

Aquesta setmana hem pogut veure com el president nord-americà, George Bush, volia tirar endavant un pla anticrisi amb una despesa total de 700.000 euros i que eren els senadors del seu partit, el Republicà, els que impedien que s’aprovés en la primera votació. A molts els pot sorprendre aquesta situació acostumats com estem que en el nostre país la frontera entre poder executiu i poder legislatiu siguin molt difuminades (i amb el judicial… bé això es una altra història). Us imagineu diputats socialistes bloquejant les mesures anticrisi impulsades per Zapatero? És inconcebible.

El sistema polític als Estats Units és molt diferent del de l’Estat Espanyol o Catalunya. El president nord-americà s’escull directament per sufragi universal mentre que el president espanyol o el president de la Generalitat l’elegeixen els parlamentaris votats en llistes tancades i bloquejades. A més, els senadors i congressistes dels Estats Units tenen una relació molt estreta amb l’Estat o districte electoral pel qual han estat escollits. A casa nostra, molts diputats només trepitgen el “seu territori” durant la campanya electoral. Després són un escó més. I ens trobem amb coses tan curioses com que un càntabre –Alfredo Pérez Rubalcaba- és cap de llista per Cadis. La democràcia espanyola és una partitocràcia, on les formacions polítiques tenen un pes importantíssim i passa allò que deia Alfonso Guerra: ‘El que se mueva no sale en la foto’.

Ara portem setmanes fixant la mirada a l’altre banda de l’Atlàntic. Potser està servint perquè a alguns dels que abominen de tot el que és nord-americà pel sol fet de ser nord-americà els comencin a sorgir dubtes. Certs senadors republicans recordaven que els seus electors no els perdonarien votar a favor d’un pla que pretén reflotar empreses i entitats bancàries que els darrers anys han fet veritables bestieses amb els diners dels contribuents. Aquesta relació entre els electors i els seus representants polítics és el que es troba a faltar en el nostre país.

La gran crítica dels que exhibeixen aquest anti-americanisme tronat és la baixa participació en les diferents eleccions d’aquest país. Veient l’evolució a l’alça de l’abstenció a Catalunya i l’Estat espanyol, aquest argument cau pel seu propi pes. Hem d’aprendre de la democràcia nord-americana –admetent que no tot és bo- i no mirar-nos tan el melic No oblidem que ens porten gairebé dos segles d’avantatge.

Publicat a Tottarragona el 3 d'octubre de 2008

McCain vol una vicepresidenta

Aquesta setmana, la darrera de l'agost, havia estat la del rellançament de Barack Obama com a candidat a la presidència dels Estats Units amb la Convenció Demòcrata de Denver. Escortat el veterà Joseph Biden, Obama ha rebut el suport unànim dels delegats demòcrates, inclosa la seva gran rival en la carrera presidencial, Hillary Clinton, i ha recuperat punts en els sondejos. Però, si dijous havia acabat la convenció demòcrata, divendres els republicans contraatacaven fent públic el nom de la candidata a vicepresidenta.

Sí, vicepresidenta. Mentre Obama ha renunciat a fer ticket electoral amb Hillary Clinton, el presidenciable republicà, John McCain, ha confiat en una dona, Sarah Palin, per a què sigui el seu números dos. Un gran cop d'efecte. La governadora d'Alaska, de 44 anys, contrarrestarà la veterania de McCain, que acaba de complir els 72. A més d'intentar recollir el vot femení. I també el vot més conservador. I és que Palin no només es una antiavortista declarada sinó que forma part de la mítica Associació Nacional del Rifle. Té el carnet de caça major. És una gran partidària de la pena de mort i rebutja el matrimoni homosexual. La seva biografia inclou 'perles curioses' com la seva exitosa participació en concursos de bellesa (la foto de l'esquerra és d'aquella època).

A Europa són majoria els que veuen Obama favorit. Però hem de tenir clar que els que voten són els nord-americans i nord-americanes, que tenen uns valors i una manera de veure la política una mica diferents queels de la 'Vella Europa'. Als Estats Units hi ha 50 estats, amb una gran diversitat. Crec que aquestes eleccions seran igualadíssimes, a l'estil de les del 2000. Els dos tickets electorals tenen debilitats evidents i han hagut de recórrer a la complementarietat entre els dos membres, amb uns equilibris sempre complicats. El que sabem són les quatre persones que aspiren a dos dels llocs de màxim poder del planeta, però ens queden un parell de mesos apassionants.

Obama ja té vicepresident

La política catalana la deixo per la setmana que ve i en aquest post m'agradaria anar a l'altra banda de l'Atlàntic i tornar a parlar de les eleccions presidencials nord-americanes. Aquest cap de setmana hem sabut qui ser el candidat a vicepresident que acompanyarà el presidenciable demòcrata, Barack Obama. Es tracta de Joseph Biden, nascut el 1942 i senador per Delaware des del 1972. Amb aquestes dues dades ens queda clar que es tracta d'un perfil que busca complementar Obama, dinou anys més jove i amb molta menys experiència política, sobretot en afers exteriors, camp en el qual Biden hi té una àmplia trajectòria. A més té la llengua molt afilada i està destinat a fer de "poli dolent" carregant contra McCain i els republicans mentre Obama resta com el "poli bo".

El càrrec de vicepresident en el sistema nord-americà és molt diferent al de l'Estat espanyol. Els candidats a president i vicepresident formen un ticket electoral i el número dos pot complementar molt bé el número u, com és el cas d'Al Gore amb Bill Clinton, amb caràcters i qualitats personals i polítiques contraposades. Altres cops el vicepresident sembla que no hagi estat triat massa a consciència, com el 1988 quan Dan Quayle va ser el número dos de George Bush pare. Els humoristes yanquis tenien en Quayle un font inesgotable d'inspiració.

El vicepresident també es pot triar amb clau successòria. En el cas de Biden sembla que no sigui la raó principal, ja que i Obama guanya i esgota els 8 anys de mandat, el 2016 Biden tindrà 74 anys. Bé, més o menys com McCain. Mai se sap. Aquest esquema successori el podem veure molt clarament amb Reagan-Bush pare i també amb Clinton-Gore. En el primer cas va sortir bé i en el segon, no. També hem de tenir en compte que el vicepresident ha de succeir el president en cas de mort o incapacitat del primer, com Truman amb Roosvelt o Johnson amb Kennedy. El vicepresident és una figura importantíssima en el sistema i se'l protegeix igual que el president.

El que més diferencia els vicepresidents espanyols dels nord-americans és que en el primer cas es tracta de persones de l'absoluta confiança del president i amb un perfil polític molt més baix. L'esquema de sucessió el podem veure el 2003 quan Aznar va collocar Rajoy com a vicepresident primer. En canvi, als Estats Units, el president i vicepresident ho són més aviat per conveniència, amb l'objectiu de guanyar unes eleccions. Per això són dessignats abans i no després dels comicis. I sense embuts, sovint president i vicepresident no es poden veure i les tensions o la fredor poden caracteritxzar majoritariament les eleccions.

Us recomano analitzar la relacció entre Josiah Bartlet i John Hoynes, president i vicepresident a la sèrie nord-americana El ala oeste de la Casa Blanca. Hoynes era el favorit demòcrata en les presidencials de 1998 -recordeu que és ficció- i perd a contrapronòstic contra Bartlet, que l'incorpora com a candidat a vicepresident en la seva candidatura. La reació entre ells, com és natural, no és un camí de roses.

Seixanta anys d'Israel: fugim del maniqueisme

He vist que el Jaume Renyer ha acabat escrivint finalment el seu post d'aquest dimecres sobre els 60 anys de la creació de l'Estat d'Israel. Doncs jo també en parlaré, conscient que nado força a contracorrent, ja que al nostre país molts mitjans de comunicació i opinadors habituals han treballat molt els darrers anys per plantejar-nos el conflicte arabo-israelià com una història de bons i dolents, en què els palestins són molt bons (Hamàs també?) i els israelians molt dolents i porten cua i banyes.

Sempre he fugit d'aquest maniqueisme infantil. La situació del 1948, quan es va crear l'Estat d'Israel, era molt complicada i cap solució era bona. Els colons jueus havien comprat legalment terres a Palestina i van voler crear un Estat propi després de l'Holocaust patit durant la II Guerra Mundial. Els jueus van jugar les seves cartes i els palestins, que igual que els primers van tenir els seus aliats, les seves. No oblidem que Israel és una democràcia envoltada de règims dictatorials que només el volen fer desaparèixer com a estat i als quals s'ha hagut d'enfrotar diversos cops. Els radicals tenen massa influència en una i altra banda i si els moderats no guanyen pes la resolució del conflicte serà molt complicat. Reconec que Israel porta a terme pràctiques condemnables contra els palestins.

Fa uns anys vaig entrevistar una activista israeliana a favor de la pau i m'explicava que l'exèrcit té un gran prestigi al seu país i el pacifisme -que ella defensava- era molt minoritari. També per aquella època -2003 o 2004- vaig entrevistar un empresari palestí afincat a Tarragona i em va relatar el seu drama personal i el del seu poble a causa del naixament de l'Estat israelià, confinat en camps de refugiats després de fugir de les seves cases. Però també em poso a la pell del poble israelià que corre el risc cada dia que els llencin un míssil des del Líban o els territoris ocupats. Ni sóc sionista ni pro-palesti. Tampoc m'agrada que em facin triar entre blanc i negre quan hi ha una extensa gama de grisos.